Memòria de Pere Llehí (1884-1936)

M'hi va fer pensar la relació de víctimes de la guerra, inaugurada a Manresa el darrer 18 de juliol, al costat de la magnífica escultura Metralla. El missatge és inequívoc: la revolta de 1936 amb la victòria del feixisme i quaranta anys de Dictadura no es poden oblidar ni justificar. Conjurat amb aquests objectius, i resseguint aquell dissabte una llista de més de 800 noms per trobar parents com l'Amadeu Fontdevila —un altre biberó desaparegut a l'Ebre— em vaig aturar també al de mossèn Pere Llehí Ramoneda, i vaig veure que aquest 8 d'agost faria 90 anys de la seva mort.

De petit, a casa els avis materns, recordo una esquela emmarcada i penjada al rebedor de qui havia estat Pere Llehí, l’oncle del meu avi Josep Subirana Llehí. Si mai vaig demanar qui era, la resposta era breu, mínima. «El van matar, aleshores que els rojos mataven capellans». No vaig sentir mai, més enllà de manifestar el dolor per aquella absència, cap més comentari o aclariment, ni tan sols un retret que, potser davant d’una criatura, es jutjava innecessari. Era el doctor Llehí, era mort i no calia parlar-ne gaire més. Potser perquè els avis, que prou eren de rosari quotidià i missa dominical, mai se sentiren entre els victoriosos del 39. Gens proclius a respectar les autoritats del seu temps, sempre provaren d’allunyar-se'n perquè —l'avi aviat ho esbandia— «tots aquests només hi són per fotre’ns». 

No va ser fins de gran que vaig conèixer detalls d'aquell Pere Llehí. La seva història es pot resseguir bé gràcies a la tasca de memòria.cat. Nascut a Manresa el 1884, havia cantat missa l’any 2010 a l'església de Sant Bartomeu, a les Escodines. Llicenciat en Teologia, va ser capellà de les Germanetes dels Pobres i beneficiat de la Seu, i el seu activisme el portà a dirigir la Lliga de la Perseverança o actuar com a consiliari del grup fejocista Ramon Llull, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Manresa. I encara l’any 1924, amb mossèn Manuel Marsenyach, van fundar la revista Ave Maria que va publicar-se fins el mateix juliol de 1936. Aleshores Pere Llehí, «de primer estigué amagat a les Germanetes dels Pobres i, després, es traslladà a un pis del mateix carrer de Sant Bartomeu, on es trobà amb mossèn Autonell. Allí, el dia 5 d’agost del 1936, delatats per una veïna, foren detinguts tots dos, i duts al Comitè. En Pere Llehí quedà momentàniament en llibertat i anà a casa de la seva germana, on la nit del 8 d’agost fou novament detingut».

La germana era la Josepa Llehí Ramoneda, vídua, que s’estava al carrer de sant Benet. Segons el  testimoni que se'n conserva —va ser cridada a declarar el setembre de 1943 per a l’expedient de Rafael Corvinos— es van presentar a casa seva fins a vint milicians armats la mitjanit del 7 d’agost amb la intenció de tornar-se a endur Pere Llehí al Comitè. No se sap si hi va arribar a passar, perà segons el testimoni del seu nebot, Joan Subirana Llehí, també a memòria.cat, aquella nit «el mataren en un mur al costat de l’actual gasolinera situada just abans de la cruïlla de les carreteres de Vic i de Berga». L’apunt més sinistre és que després de mort li tallaren la llengua —es veu que l’home tenia facilitat de paraula— i que la passejaren lligada amb una canya pel bell mig del passeig, tot cantant-li el gori-gori. La imatge és d’una crueltat esfereïdora però no gaire més que la de moltes altres atrocitats que al món s'han comès en nom d'un déu, de l’ordre o de la revolució. La televisió ens en serveix cada dia, d’un cap a l’altre del món. Que els protagonistes no ens siguin parents no ens les hauria de fer menys salvatges, especialment si estem convençuts que totes les vides tenen el mateix valor.

Acabo aquestes notes sense cap voluntat apologètica, des de la distància genealògica, ideològica i temporal que ens separa amb el protagonista: si més no, queda clar que el meu republicanisme no venia de sèrie. Però alguna cosa m'atrau del personatge, més enllà d'acarar una mort violenta aquell 8 d'agost de 1936. I és que al reverend doctor Pere Llehí la propaganda oficial dels vencedors el va qualificar de presbíter, màrtir il·lustre i sacerdot exemplar abans de canviar-li el nom de Pere a Pedro i, tot seguit, silenciar-lo perquè el trobaven incòmodament catalanista. Ja es veu que aquell 1939 ningú estava de broma, i els fejocistes supervivents van haver de fer farina plana i dissoldre's dins les Congregacions Marianes dels jesuïtes o bé a Acció Catòlica, que depenia dels bisbats. Creu i ratlla.  

Per això no puc entendre que encara avui la jerarquia eclesiàstica s’escarrassi amb la beatificació de fins a 160 persones de la diòcesi de Vic —12 de manresanes, comptant Pere Llehí. Ho trobo fora de temps, molt poc autocrític i carregat de riscos innecessaris. Allò que ens cal —a les institucions, a les organitzacions com la mateixa església o fins als partits polítics— no són màrtirs ni beats, ni tampoc líders tocats d'infalibilitat, sinó persones amb sentit crític, generoses i diposades a construir un món més just, igualitari i sostenible. Un punt incòmodes i tot, si pot ser. I compromeses no pas a revisar un cop i un altre el passat sinó, i sobretot, a preparar un millor futur col·lectiu.

«El 19 de juliol de 1936». El dibuix, de Joan Vilanova, en un indret anònim però indubtablement del Bages.

Un 18 de juliol contra l'oblit

Dissabte es van complir 90 anys d'aquell 18 de juliol funest, el de la revolta militar contra la legalitat republicana, origen d'una llarga guerra que només a Manresa va sumar més de 800 víctimes, a més a més de centenars d'exiliats i vora dos mil presos o represaliats. Un veritable daltabaix esclar, també per a tot Catalunya, especialment sotmesa des de 1939 per aquell ejército de ocupación. L'experiència va ser d'una crueltat tan viva que a la mort del dictador, quaranta anys després, van ser molts els que acceptaren, a canvi d'una magra democràcia, fer silenci del passat, sense qüestionar-lo. Fins al punt que a Manresa, més enllà de la recerca històrica, gairebé ens hauran calgut noranta anys rodons per expressar-ho públicament i en clau d'homenatge. Sí, per ser justos ja hi havien hagut d'altres actes públics —i cal celebrar la gran tasca de la gent de memoria.cat que tants i tants esforços hi ha esmerçat. Però és des d'ara que, amb els nou metres de l'escultura Metralla, de Marc Sellarès, Manresa incorpora el missatge a l'espai públic amb contundència: la guerra i la dictadura que va comportar van ser un episodi tràgic i cruel, amb la destrucció, persecució i la repressió de persones i idees. Aquella amarga experiència, doncs, no pot caure mai en l'oblit i, per això, cada dia un xiuxiueig recita el nom de les 800 víctimes manresanes des del cor de l'escultura. Però sobretot, la silueta d'aquell fragment de metralla ens recorda que el feixisme sempre pot tornar. Perquè el risc hi és, no ens enganyem, i a vegades sota les formes més banals, guanya terreny entre nosaltres. No val a badar. Per això m'agrada Metralla al cor de Manresa, i fins m'hagués agradat que aquest 18 de juliol s'hi haguessin aplegat tots els representants municipals, conjurats en la defensa dels valors democràtics. Al capdavall, quines polítiques públiques farem si abans no hi ha un compromís explícit amb els valors democràtics? Ja cal que ho tinguem present a l'hora de decidir.

En el comiat de Carles Esclusa

Avui de bon mati m’ha sonat el mòbil i he vist que era el Carles Esclusa qui em trucava. Per això he despenjat de seguida tot demanat “Carles, què tal?”. I en un instant brevíssim, sentir que en el seu lloc em responia la seva companya, Montserrat Riu, ha estat un mal pronòstic que el missatge ha confirmat immediatament. El Carles acabava de morir-se i la Montserrat m’encomanava que ho compartís amb la gent d’Esquerra a Manresa. He dit que sí, que no patís, i que quan tingues els papers fets ja compartirem dies i hores de tanatori i funeral. En acabat hem penjat amb el plor als ulls i la veu trencada. I he fet watsapps i correus per escampar la trista notícia. Com que, per més aspror, la data era de festiu –la Constitución, precisament!– m’he trobat recuperant funcions de comunicació i redactant quatre línies sobre el Carles, tot rememorant les moltes hores que vaig tenir la sort de compartir amb ell.

Ens coneixíem des del 91, quan va entrar com a regidor amb l’Esquerra Nacionalista de Manresa. Però no va ser fins 1995 que ens vam trobar regularment, aleshores que m’oferiren encapçalar la candidatura d’ERC a la ciutat, com a independent. I allà hi havia el Carles, president de la secció local, regidor a l’oposició i treballador a la Pirelli. Una persona compromesa amb el seu entorn i de llarga trajectòria a la ciutat que en aquella campanya electoral va ser sempre al meu costat, incondicionalment, fins i tot quan es devia adonar que jo de la casa gran no en sabia pas gran cosa, i que si de cas hi posava un punt llarg de barra. Somreia i s’arremangava –es va fer un tip d’encartellar, aleshores que ens penjàvem els cartells amb filferro perquè les brides ens sortien massa cares! I el cas és que els resultats ens van permetre formar aquell govern de coalició, l’any 1995, amb PSC, ICV-AUP i la pròpia candidatura d’ERC on participàvem. Carles Esclusa, aleshores, tingué les responsabilitats com a tinent d’alcalde de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat ciutadana i amb una dedicació només parcialment remunerada, almenys els dos primers anys, quan li calia dormir molt poc i fitxar també cada dia a la fabrica. Dialogant, pacient i discret, sense queixa ni retret, ni la punyeteria que habitualment en aquest llocs s’encomana. És amb gent com ell que les institucions es fonamenten: ser-hi, i ser-hi sempre, amb generositat, discreció i humilitat. Cal dir aleshores que el seu relleu ja va ser un fet tristíssim? Després de 1999 i fruit de la seva pràctica escultòrica al costat de la seva companya, la ceramista Montserrat Riu, s’involucrà al Cercle Artístic de Manresa i en va liderar la reubicació al barri antic de Manresa, en un equipament que rellançava l’entitat i la posava a peu de carrer…

Han passat molts anys, i la salut no l’acompanyava. Però trobar-nos va ser sempre un motiu de goig. Fins avui. Ha arribat als 78, i encara el recordo de tots els dilluns que durant quatre anys vam compartir, dinant, a la Fonda Sant Antoni. Xerrant de tot i de res, provant d’endreçar la nostra tasca i compartir molts neguits. I sabent a l’avançada que encara que féssim política, també ens estimàvem. 

Al capdavall, ja em perdonaràs allà on et vaig fallar, Carles. Només desitjo que la terra et sigui lleu, i que si per cas resultés cert que ens retrobarem, em guardis un lloc a la vora per fer un altre cafè i mendicar-te un darrer càmel que ens acompanyi a l’eternitat. Una abraçada gegant i sincera, 

Ramon

(La foto, d’El Pou de la gallina, la nit electoral de 1995)

En la mort d'Albert Canal

Ara fa deu dies vaig publicar a la web d'El Pou de la gallina un article dedicat a Albert Canal, que tan prematurament ens ha deixat. Publicar-lo inicialment al Pou tenia tot el sentit: sempre vaig pensar que l'entrevistaria un dia o altre per la revista. Perquè sempre vaig pensar que ens quedava temps. Anava errat. I em sap molt greu...

En la mort d'Albert Canal 

S’ha mort l’Albert Canal Monrós. A la impensada. I no me’n sé avenir. Waterpolista olímpic, promotor del Nat’s i un grapat de gestes en el món de l’esport, l’Albert acabava de fer 63 anys i el recordo vivament perquè va ser el meu veí i amic de la primera infantesa, company de jocs, anant del pis de l’un al de l’altre. També les mares s’havien fet amigues en aquell veïnat cordial que s’aplegava a la carretera del Pont de Vilomara, 72. Amb l’Albert tot just ens portàvem quinze dies i des de sempre que vam jugar molt, i vam fer molts berenars plegats de pa amb xocolata o, a l’estiu, de pa amb vi i sucre. Com que tota la seva família era molt de la piscina de Manresa ben aviat ens hi deixaven sols a passar les tardes d’estiu. Ell tenia els entrenaments, és clar, però la resta era temps nostre abans no arribés el vespre, quan ens vindrien a buscar els pares... I anàvem a la mateixa escola Albor, una petita escola de barri, fins que l’Albor es va fondre amb la Rial i els nostres camins començaren a bifurcar-se: l’Albert aleshores va anar a estrenar el nou col·legi Oms i de Prat i els germans Fontdevila vam passar a la Rial. Però tot i així, encara vam jugar molts migdies al Palé, en unes partides que es feien eternes, i que quedaven parades en una taula de casa seva, d’un dia a l’altre. Però ens fèiem grans i a l’Albert l’esport l’absorbia més i més, i els seus entrenaments es van multiplicar, finalment abocats al waterpolo. Una carrera fulgurant, al costat de tota la colla manresana que fou aquell equip.

Molts anys després, a El Totxo, el butlletí del barri on jo col·laborava, recordo que li vaig fer una entrevista. Ell venia de Los Ángeles i el títol va ser senzill: Albert Canal, el veí olímpic. Perquè l’Albert era això, un esportista tan olímpic com proper, senzill i afable, generós, que vivia al nostre barri de la Sagrada Família, i que amb la més gran naturalitat des de molt jove havia viatjat triomfalment arreu del món. I que em deixava distret quan deia «Hem anat a Polònia». Polònia! O bé Holanda o —el record és confús— molt més lluny, fins al mateix Orient. «I què has vist? Què has dut?», jo li preguntava. «No res, de la piscina a l’hotel i l’endemà tornar a la piscina». D’això ja en fa mig segle, i cadascú amb la seva experiència ens vam anar allunyant. Va estudiar INEF i de seguida va tenir cotxe per anar amunt i avall, com una persona resolta i decidida. I es va sortir de tot: va ser olímpic, va fer una bona família i va saber impulsar un gimnàs amb cara i ulls. Enmig ens quedaven els pares —i parlar de la relació dels nostres pares seria tota una altra història. O els vincles teatrals amb la seva germana, la Teti. El cas és que amb l’Albert la relació es va reduir a les salutacions cordials, cas de coincidir en algun lloc. I sempre vaig pensar que algun dia el tornaria a entrevistar, ara per a El Pou de la gallina, però sempre ho ajornava, convençut que de primer calia fer sa mare, la Lola, que ja suma anys molts anys i —ara més— adversitats de tota mena i magnitud. I té, al final l’entrevista de l’Albert no haurà pogut ser. Ara em retrec de deixar sempre les coses per més endavant. I aquesta manca de lògica que ens fa sentir perdurables en el temps, oblidant la terrible fragilitat de què som fets.

Dilluns, abraçats amb la seva mare al tanatori, el primer que em va dir la Lola, sanglotant, va ser que «ara ja no se’t menjarà més les olives!». I entre llàgrimes per un moment ens vam enriolar mentre volàvem directament a la infantesa compartida, aquell migdia que dinant a casa seva, l’Albert em va prendre la darrera oliva del meu plat. Quin tip de plorar! I és que en el meu desconsol de criatura jo no volia pas una altra oliva de les que la Lola m’oferia d’un pot sencer. Jo volia precisament aquella oliva irrecuperable! Com ara, que voldria saber que tot això no és veritat, que l’Albert encara hi és, que podrem fer l’entrevista, que ens posarem al corrent de tants anys d’absència en lloc de plorar aquesta mort prematura, injusta i dissortada que ara ens aclapara.

No sé com és que a casa conservàvem aquesta foto, del dia del bateig de la Maria Teresa Canal, la Teti. Hi ha el Tavi i la Lola, amb la criatura a coll. Potser és que la va la va fer el meu pare? Ho ignoro, però a primer terme, i asseguts a la vorera, de costat, l'Albert i jo. I al darrera... en Ramonet? Quin un! Era cosí de l'Albert, i al nostre costat —dos nanos d'una candidesa extrema— es pot dir que aleshores era veritablement la pell del diable!

En el comiat de la tieta Rosa

Ara fa tot just dos mesos que la Rosa Fontdevila i Monter —la nostra tieta Rosa— va vendre el seu pis per passar comptes amb la Residència d'avis Montblanc, que tant bé l'ha acollida aquests darrers quinze anys. En vaig deixar constància escrita amb to distès i celebrant com la dona avançava resoluda cap als 98 anys el proper novembre i, si hagués pogut, cent i tot que n'hagués fet. Però no ha estat així: ahir diumenge es va llevar amb notables dificultats respiratòries i, traslladada amb urgència a l'hospital de Sant Joan de Déu, se li va diagnosticar una trombosi pulmonar. Al migdia les dificultats augmentaven tant com la pèrdua de consciència, i a primera hora de la tarda una doctora atenta i amable ja ens va fer entendre a tots tres nebots que la remuntada esdevenia del tot improbable. Amb les darreres voluntats com tenia escrites, i amb l'aquiescència de tota la família com som els tres germans, al vespre només quedava evitar la sofrença. I a poc a poc, acompanyada de tots, la Rosa va deixar aquest món, convençuda com ho ha estat sempre que es retrobarà al cel amb tots els parents i amics que l'han precedida. Una vida serena, tranquil·la i generosa, amb aquell punt festiu que els anys encara li multiplicaren. Per tota la resta, consignem que des de fa molt temps tenia a mà el títol de propietat del nínxol i estava al corrent de pagament de la quota de l'associació veïnal d'enterraments. Tot a punt! Ara ens queda el comiat, demà dimarts dia 15, i la voluntat compartida de servar-ne el record. 

La foto, de 1960, és feta per Josep Fontdevila al tren, de Manresa cap a Binacet: en primer terme hi ha la Rosa, joveníssima, que encara no havia complert 34 anys; va amb la iaia Leonor flanquejant l'oncle Manuel Javierre. El dol de les dues dones manifesta la mort de l'avi Ramon, un any i mig abans. I amb tot, un aire de felicitat les acompanya: serà la primera visita a la família de l'Aragó després de la viduetat. Perquè, molt més enllà de la resignació cristiana, el cert és que sempre van celebrar la vida, i la Rosa, independent i decidida, ho ha pogut fer fins aquest mateix dissabte, gairebé un segle!   

Estellés, el desig i la terra

Comentava Sebastià Alzamora, ara fa una setmana a l’Ara —Qui té por de Vicenç Andrés Estellés?— que el govern de PP i Vox a la Generalitat Valenciana s'han negat a donar suport a la celebració de l'Any Estellés, que aquest 2024 commemorarà el centenari del naixement del poeta. Una actitud vergonyosa: «Aquests plantejaments infantils, obtusos i feixistoides no impediran, per descomptat, que se celebri l'Any Estellés a tot arreu del País Valencià, de Catalunya, de les Balears i de tot arreu on es parli català perquè, efectivament, aquesta és la llengua d'Estellés i d'una inesgotable llista de grans autores i autors valencians». Per això avui celebro de conèixer el programa oficial de l’Any Estellés que ahir, a la Institució de les Lletres Catalanes, presentava Izaskun Arretxe. «Enguany no podrem comptar amb la col·laboració institucional, però sí que treballarem amb la societat civil. On no arriben les institucions hi arriben les persones». I és un plaer escoltar a la seva vora la poeta Àngels Gregori, comissària de la commemoració, que ens convida a reforçar i difondre d’Estellés: «Les prohibicions fan despertar el desig i nosaltres tenim massa motius per desitjar un Any Estellés enorme, un poeta tan estimat pel poble que va més enllà d’una obra monumental». Àngels Gregori, amb Josep Piera, va ser a Manresa el passat mes de novembre a la nostra “Nit Estellés”, i tots comptem que enguany tornarà. Aquest any Estellés mereix, més que mai, que en fem festa grossa!

-La il·lustració, d'El gat invisible, és pispada d'El Temps.

-Més enllà d’Els amants, que vaig memoritzar de jove calcant el recitat d’Ovidi Montllor, o de l’impressionant Assumiràs la veu d’un poble, tots ells de Llibre de Meravelles (1971), la meva primera lectura d’Estellés és a Vic, en un llibret adquirit a la Tralla: L’hotel París. Jo, de natura impressionable, no passava dels quinze anys i, més barrut que no pas savi, aquell primer poema em va semblar formidable... i encara avui m’ho sembla:

 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill, 

i xiques, al cinema, amb les cames obertes 

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami 

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 

per saber el tamany escaient del taüt 

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit 

de cap d’any i els forats de les piques i hi ha 

l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant 

mentrestant la portera s’emborratxa de vi 

i pixa per l’escala i la filla té por 

i el marit està fent-ho amb la dona del metge 

i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros 

i el metge que es dedica a trencar les anous 

mentrestant la portera va pixant per l’escala 

i trucant a les portes amb un colp de mamella 

i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies 

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 

i l’ampolla de vi i contempla la Loren 

i llavors la suïssa crida pel passadís 

i el cosí la segueix brandant el canelobre 

i la xica que es gita més aviat que mai 

i un fred com una mà li puja per les cuixes 

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 

i els veïns que s’han mort els dos intoxicats 

l’altre dia i la mare i la filla no tenen 

ganes de menjar res i ploren com les rates 

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 

i el canelobre encès i el cobertor encès 

les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 

i el marit no pot més i la dona del metge 

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 

i se’l fica entre cames i tot es pega foc 

i la nena que plora sola a la porteria 

i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

 

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1973): L’hotel París. Barcelona: Edicions 62.

La victòria d’Albert Mulero, ara que ens ha deixat

Dimarts ens va deixar l’Albert Mulero, i aquest vespre en farem el comiat al Casino Burés, a Castellbell i el Vilar. Tenia només 61 anys i en feia un grapat que lluitava contra el càncer que finalment se l’ha endut. Però la seva trajectòria ha estat fecunda fins al final i quedarà com un testimoni immillorable del que pot ser la política municipal al nostre país. De tota la política municipal, la que comença a peu de carrer, la que s’adreça a tothom sense distinció, la que persegueix el bé comú. Ens vam conèixer en un míting a Santpedor, mesos abans de les municipals de 2011. No feia gaire que s’havia instal·lat a Castellbell i el Vilar, i es presentava com a cap de llista per ERC amb un entusiasme desbordant. Com que jo coneixia una mica el poble —aleshores ja m’hi estava tots els estius— em va demanar resoltament si em venia de gust encapçalar la llista (!) o, almenys, si l’ajudaria en l’empresa. Ens vam entendre de seguida en això darrer i, com que jo acabava de sortir del Govern d’en Montilla i a Manresa més aviat els feia nosa, ens vam abocar a construir un equip i un programa nou per al poble. El resultat va ser que l’Albert va entrar a l’Ajuntament per Esquerra i s’hi ha estat tres mandats, sempre amb més força encara que —també— sempre a l’oposició. Però, sobretot, construint, sumant, aprenent. Interessat per tota la gent, i per tot allò que passava a Castellbell i el Vilar. El vincle entre nosaltres es va afermar més quan des d’aquell 2011 ens vam trobar amb Lluís Oliveras a la comarcal d'ERC al Bages, que el mateix Albert presidiria temps després, durant quatre anys, del 2015 al 2019: vam menjar moltes bosses de cacauets plegats en aquelles reunions quinzenals que van certificar el creixement del republicanisme al Bages. Però el fet és que l’Albert es va passar dotze anys a l’oposició municipal i no ha estat fins ara que, en el relleu, ha conegut la victòria d’una candidatura integradora com ho ha estat la de «Sumem» amb Adrià Valls. Una victòria mínima, sí, d’un sol vot! Però un triomf que es va gestar molts anys abans, des del moment que l’Albert va triar fer política amb el sentit més ample del terme. I aquesta em penso que és la seva veritable victòria, allò que sempre ens va atreure d’ell: el seu testimoni. La capacitat de ser-hi des del dia a dia. Escoltant, suggerint, reclamant... o resistint, que de tot han viscut amb la Maria al mig del poble! I al mateix temps, molt més enllà d’unes sigles, hi havia l’Albert organitzant marxes de torxes, caravanes per la gratuïtat de l’autopista, busos de l’ANC o trobades amb botifarrada final. Generosament, incansablement, sense reclamar militàncies ni més disciplina que la del compromís lliure de cadascú. I en tot aquest temps —cal dir-ho?— l’Albert ni va millorar el sou ni va aconseguir mai la vara d'alcalde. Però hi era. Hi era cada dia, perquè era cada dia que renovava el seu compromís amb la comunitat. Només puc dir que per a mi ha estat un honor compartir-hi estones, projectes i compromisos. I que és per gent com ell que val la pena continuar bregant. Facilitant enteses. Trenant complicitats. Arromangant-se per trobar solucions. Perquè, no em cansaré de dir-ho, no tots els polítics són iguals. I aquells que han estat bons hem de saber reconèixer-los i, quan tristament no hi són, també recordar-los. Moltes gràcies Albert: que quedi per sempre entre nosaltres la teva memòria! I que en el futur sapiguem ser-ne dignes.

La foto té més d'onze anys, aleshores que desafiàvem la concessionària de l'autopìsta sota el lema de «No vull pagar»: dos caps de setmana i unes quantes multes per recórrer. El primer per l'esquerra és l'Albert, amb la Maria i tota la colla de Castellbell o Sant Vicenç. I enmig de tots un joveníssim Marc Aloy assajant desobediències...

20 anys sense en Ton Cabra

M'ho va recordar la Laia, a la feina, en veu baixa: ¨avui fa vint anys que es va morir el Ton", i el cor em va fer un salt. No pas pel record de la teva mort Ton—hi penso cada mes de març— sinó pels vint anys rodons, precisos, solemnes, llunyans en el temps. Han passat vint anys i ho mastego sol, als vespres. Vint anys d'aquell temps de somnis i anhels, també d'ètica i compromís. I quina sort haver pogut compartir amb tu un tros de trajecte! Passa un març i en passa un altre, i amb el record del teu comiat ens arriba cada vegada la primavera per consol. O per l'esperança que es fon amb el teu testimoni: un país lliure en un món millor, que volem que ho sigui per tothom. I tu, sempre al costat, generosament, respectuosament, discretament, incansablement. Han passat vint anys i encara avui et sé present, Ton. Perseverant, sense retrets ni renúncies. Flor d'ametller que es dona al vent de quaresma, encara avui sento que ens encoratges. I que ens acompanyaràs per sempre. 

Sense Sempé

Llegeixo que s'ha mort Sempé, i el dia se m'entristeix de sobte: els seus dibuixos m'han acompanyat durant anys, recollint una mirada que anava des de la tendresa absoluta fins al punt més irònic —però sempre lúcid: com era bo de veure i llegir. Amb el petit Nicolas, és clar. Però també amb les portades del New Yorker o, sobretot, les il·lustracions d'un París humanitzat, on cada individuu sap —o és a punt de saber— que no som res. O que res no és senzill. O que, per definició, tot es complica. Bon viatge al mestre Sempé: ens en queden un grapat d'àlbums i un record inesborrable. 

Plany per la mort de Joaquín Vizcaíno, al Xup

M'ho diu el Pere Fontanals a primeríssima hora del dia, amb el to apressat que tenen els digitals per trobar material gràfic i biogràfic: «S'ha mort el Joaquín Vizcaíno». I la notícia em dol, no per sorprenent, sinó perquè consigna un altre lluitador menys a la ciutat. Ara fa uns quants mesos —devia ser l'octubre— encara el vaig anar a recollir a l'associació de veïns del Xup per tal que participés al debat d'El Pou de la gallina, al Casino, sobre les reivindicacions dels jubilats i pensionistes de Manresa. El vaig anar a buscar i, en acabat, el vaig tornar a casa amb un cop de cotxe. Potser aleshores ja em va fer l'efecte que ens acomiadàvem perquè el to va ser d'una completa complicitat, obviant els matisos que jo pogués tenir a la seva proposta a ultrança de residència d'avis al barri: fet i fet, tots dos coincidíem que l'equipament era important i que, al Xup, hi podia estar molt bé. Però no vam furgar en les diferències sinó que les vam arrodonir a favor seu i el seu lema, «¡Toda la vida luchando!» que el feia company del Juan de los pájaros i d'aquell equip extraordinàriament batallador que va ser la primera junta veïnal del Xup. Tota la vida lluitant mereix avui més que mai el nostre record i respecte, el del comunista bregós, el d'un republicà tan amant de la llibertat com de la igualtat. I per sobre de tot, l'home de combat i conflicte per tal d'aconseguir, fos com fos, els objectius de millora al barri. I ho va fer sempre, i de manera resolta i decidida, generosament. Enrere queden els anys del PSUC i del PCC —ens vam conèixer en aquella Assemblea d'Esquerres de Manresa que es va entrebancar a l'hora de concretar la candidatura el 1987, ambdós protagonistes involuntaris de la topada que ho enfonsaria tot! I vam repetir conversa el 1995, a la primera roda de premsa que vam fer amb en Toni Casserres com a regidors per presentar les obres d'estiu a l'escola del Xup: vam convidar els periodistes —aleshores que els periodistes cobrien rodes de premsa!— al bar "la Española" que el mateix Vizcaíno regentava amb aires de taverner i aquells bigotis molsuts que competien amb els d'Stalin, immortalitzat en un rellotge de talla artesana que presidia el local. Hi van haver d'altres entrevistes i d'altres coincidències. I de tot plegat en faig un farcell per recordar la importància de tots aquests vells lluitadors que mai es van arronsar, i que han mort desconfiant del poder i els poderosos. Fets a la seva. I, fins el darrer dia, socialment d'una utilitat incontestable. Per fer-se estimar 

i doldre'n l'absència.

S'ha mort en Pep Sala

Ho vaig saber ahir a la nit, a la impensada. Quin greu! I quina gran persona no ha estat el Pep! Si més no, jo en puc parlar després de molts anys compartits fent política, a Manresa. I és que si hi ha companys a la política, ell n’ha estat un. D’una lleialtat granítica i alhora, sempre, des d’un sentit crític imprescindible. Noble i generós, gens sectari. Mai va estalviar hores ni esforços. El recordo com l’ànima de moltes parades d’Esquerra en tantes campanyes com vam fer els darrers anys, abans no se n'anés a Navarcles: era bo de veure com parlava amb tothom sense pressa ni prejudicis. I escoltava i era respectuós fins amb aquells que —ja es veia— no ens votarien ni tips de vi. Li era igual, ell s'explicava i més d'un va acabar marxant de la parada dubtant dels seus propis principis...  En fi, amb un telèfon, contactant col·laboradors, era imbatible. I encara l’última i no poc important: no li vaig sentir reclamar mai res. Perquè el Pep va treballar tothora des de la voluntat de ser, de fer, de sumar i de transformar. I ara que se n’ha anat estic segur que el recordarem sempre amb la mateixa estima que ell va tenir per aquest país i per a tots nosaltres.

Moltes gràcies Pep, i que la terra et sigui lleu.

Ara que ja he fet els seixanta anys

Dimecres passat vaig complir seixanta anys, i em va agradar de celebrar-los —de poder-los celebrar familiarment en uns quants àpats, ara els uns, ara els altres. Sense estridències, i amb un agraïment absolut perquè, em penso, en tots aquests anys he estat de sort moltes vegades, i encara més amb aquells que m'han acompanyat —absents inclosos, a qui amb el temps encara més trobo a faltar. En acabat, passen els dies, la xifra es normalitza, es despenja algú per whats aprofitant la vuitada que preveu la tradició. És aleshores que t'adones que això de la seixantena, per poc bé que et trobis, és una edat fantàstica: quan hi arribes tothom et felicita però, i per ser justos, perceps que ja ningú no compta gaire amb tu. En el meu cas, i atès que sóc funcionari des de 1985, sovint encara s'hi afegeix una pregunta, no sabrem mai si feta des de l'enveja o la commiseració: «Què? Que no et jubiles?». I no que no em jubilo: acabaré aquest curs pel cap baix i, si per mi fos, em sembla que aniria continuant un curs i un altre. M'agrada molt la feina a l'institut, em fa sentir útil i fins rejovenit per la canalla. I sí, és clar, em podria sentir útil fent d'altres coses, i tant que sí! Però aquests darrers anys, les classes de literatura a batxillerat i les de cultura al cicle d'animació em són absolutament plaents i inspiradores. Què voleu que hi faci? M'agrada la feina al Guillem Catà, amb totes les seves bondats i flaqueses. Preparar uns pastorets, o fer una sortida... En acabat tinc moltes tardes encara per badar, per llegir i escriure, i fins fer la migdiada. I enyorar amb un punt de melangia, ara que es fa fosc tan d'hora, les hores passades —la droga deliciosa dels records, que deia en Sisa. Aspres o tendres, llunyans i millorats, arrodonits i vívids. Ja he fet els seixanta anys, sí. I he estat content de fer-los.

Migdiada al menjador del pis dels pares. Del meu germà Manel, en una llibreta familiar que recull els darrers mesos de la nostra mare. Seixanta anys són també un llibre d'absències que es va engruixint. I en Sisa? No us perdeu el documental que ara fa poc ha penjat Filmin:  L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa. Si no us vau suicidar als trenta... tibeu dels records!

Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.

Ara que ens ha deixat mossèn Ignasi Montraveta

Ahir diumenge vam ser a Solsona, al funeral per mossèn Ignasi Montraveta, després d'unes setmanes difícils, sumant més complicacions que no pas resolent-les. La salut, al capdavall, li ha fallat, i el Nasi —83 anys— se n'ha anat a costat dels sants que temps ha que l'esperaven. Jo el vaig conèixer fa tot just deu o dotze anys, mig per atzar, mig perquè algú en un dinar d'aniversari, volgudament ens va fer seure de costat. I ens vam fer un tip de xerrar tan gran, tan gran, que sempre més vam quedar per continuar xerrant —i si es podia, dinar— perquè el que és jo sempre em va semblar que amb ell hi aprenia coses. O en redescobria. Hi havia la política, és clar, i la vida al solsonès. Coneixia totes les cases i tots els camins. Coneixia la gent també, i semblava que podia estimar tothom, tal com estimava totes les coses que feia, que al cap dels anys en van ser moltes i molt diverses. I sempre fetes amb un goig encomanadís! També tenia silencis és clar, però per mi cada trobada era com una festa, conscient que d'aquella mena de mossèns ja no se'n fan. A Solsona, a Cambrils, a Sant Llorenç, al Miracle... o a un cop de roc del Seminari, a ca l'Assumpta i el Maties: vam riure'ns sovint de la jerarquia, de la institució, de les formes —i de la dificultat de bellugar-les. El record del Vaticà II, en la seva joventut. O el paper del bisbe Deig, de qui fou secretari diligent. O el concili Tarraconense de 1995. Veure tristament que l'església d'aquest país s'empetiteix i en el trajecte s'encastella i es fa més i més conservadora... Amb l'Ignasi no hi havia pecat, perquè no hi havia religió sinó una voluntat molt viva de fer i pensar, d'estimar—de ser lliures, de ser millors. Fora dogmes i cotilles: consol pels dolguts, a tot estirar. Per això ahir, tot i saber que a la catedral l'ofici seria formal i protocol·lari, hi vam anar amb l'esperança d'una espurna de vivesa. En acabat, quan d'entre els companys en vam escoltar el relat biogràfic, quan el bisbe Novell en va haver valorat el perfil sense entrar en arestes, vam celebrar la paraula decidida d'una dona que va pujar serenament al presbiteri amb una magra llibreta a les mans, i que se'ns va adreçar a tots nosaltres en nom del grup de pregària que compartien. Van ser tot just algunes de les màximes del Nasi però, per un moment, em va semblar que encara el sentíem. Valent i decidit, amb la pura voluntat d'encomanar-nos el goig de viure, i de viure compromesos amb el nostre entorn més proper. Ell, per sort de tants i tantes, ho va saber fer.

La foto és d'un diumenge de setembre, a Pinós, ara fa un parell d'anys. 

A continuació, del grup de pregària que dinamitzava el Nasi m'arriba el text llegit a la catedral diumenge, cosa que he d'agrair a l'Adelina Tripiana, per tota la franquesa i facilitats.

« (...) Mossèn Ignasi era una bona persona. Intentava seguir amb tota la humilitat dels homes savis els preceptes de l’església al costat de la gent gran i també de la gent senzilla. 

Era un gran amant de les Vespres de Montserrat, així com també de la música clàssica. 

Era una persona generosa, amb una gran estima pel seu País… —aquí permeteu-nos fer un petit incís: tothom pot recordar la finestra de la seva habitació del Seminari amb l’estelada onejant i plena de flors que ell cuidava amorosament. 

Una persona entusiasta, sempre a punt per a la conversa distesa amb els Amics, un digne Representant de Jesús en un món cada dia més necessitat de referents. Tot el Grup tenim present frases seves, com algunes que citem a continuació: 

· “Jesús no va instaurar cap Religió, som els Homes que hem necessitat instaurar-la” 

· “Dins el pla de Déu, com més humans som, més Cristians serem” 

· “Déu quan estima, ja no pot deixar d’estimar” 

· “Jesús no volia fer gent més religiosa, sino més bones persones” 

· “Segur que vaig sentir la crida de Déu, però és la gent que m’ha fet Capellà” 

Gràcies Ignasi per la teva dedicació cap a nosaltres, per tots els teus bons consells i xerrades al llarg d’aquests set anys d’acompanyament. Et trobarem molt a faltar! Descansa en Pau. El nostre més sentit condol a la Família i a tota la Comunitat eclesiàstica».

Mn. Ignasi Montraveta Cinca

Nascut a Sant Climenç de Pinell el 18 de març de 1938

Ordenat prevere a Lourdes de la Nou el 23 de juliol de 1961

Va morir el 14 de maig de 2021.

En el comiat d'Arcadi Oliveres

Ara fa dos mesos, quan Arcadi Oliveres va fer pública la seva mort propera, vam quedar tots atuïts. Sé que vaig buscar unes fotos de quan va passar per unes jornades, a l'Institut Guillem Catà, l'any 2012. Les vaig penjar a les xarxes i en vam parlar a classe o ho vam comentar a la sala de professors. I tot plegat han estat dos mesos curts, que són un darrer exemple de valentia i coratge. D'algú que sempre, i en cada acte, ens interpel·lava. Ara ens en queda el testimoni, els seus llibres, l'exemple. I d'entre tots els comiats que s'han fet públics, recullo de l'Ara el text de David Fernàndez, I gràcies sempre, Arcadi: de per vida i molt especialment un fragment amb un decàleg esplèndid i memorable. 

«Desert del comiat, plou la temptació, enmig de l’hivern global, d’un decàleg arcadià d’urgència com a sortida d’emergència. La passió segons l’Arcadi, amb deu manaments –ell en dirà necessàries desobediències– de lliure adscripció voluntària. Ara que vivim aquest dilema on el capitalisme és alhora inviable i invencible, entre l’emergència climàtica, el patriarcat criminal, el racisme absurd i el cul-de-sac civilitzatori d’un capitalisme sindèmic, barreja tèrbola de la pandèmia sanitària i l’epidèmia de les desigualtats. Al capdavall, els més utòpics de tots seuen encara a palau, creient a cegues que tot anirà rebé si tot resta igual. L’Evangeli segons l’Oliveres, doncs. No per arribar al paradís, que amb sortir de l’infern n’hi ha més que prou. No mentiràs (perquè ja saps que les paraules fereixen o guareixen; poden ser la primera bala o la primera carícia); no mataràs (perquè al capdavall tots hem de protegir als altres d’un mateix i l’altre sempre serà inviolable); no robaràs (que prou ens roben cada dia a mans plenes i amb plena impunitat); desobeiràs la por (malgrat la por) per alimentar l’esperança; cuidaràs la gent (i abrigaràs el carrer); frenaràs el col·lapse (que no hi ha planeta B); faràs assemblea (i t’associaràs, ecklessia, perquè la democràcia són unes quantes tardes lliures que acabem ocupant i cap guerra no s’atura sola); globalitzaràs alternativament (perquè l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tot alhora i el capitalisme no és reformable); desmilitaritzaràs el cap per desarmar cada violència (i faràs objecció fiscal a tanta despesa militar), i marxaràs per la llibertat per construir cada pau.

Contra les utopies fracassades i les distopies que ens assetgen, hi ha el camí casaldaliguià que tant llaurava l’Arcadi: l’eutopia insubmisa. Els bons llocs que som capaços de construir entre totes i tots. El bon lloc que sempre serà l’Arcadi: refugi, recer i el nostre altre món possible. Diria que és l’únic camí transitable disponible –habitable, sostenibe, vivible, raonable–, ara que s’estreny el setge de la injustícia global en l’ordre caníbal del món.»

A la foto, l'Arcadi amb unes noies de 4t d'ESO amb voluntat periodística, al Conservatori Municipal de Música. Primeres jornades "El Catà en acció". D'això en fa nou anys: 2012.

Tres anys

Torna a ser el darrer dia de novembre —o el primer de desembre: tant se val. Sé que fa tres anys que vas deixar-nos i estaràs contenta de saber que encara hi ha estones que pensem en tu, i encara més amb tot això de la pandèmia —t'haguessis tornat boja i, desobedient de mena, tu mateixa t'haguessis sentenciat. I és clar que a «la Resi» tot sovint em pregunto com t'ho faries, i en acabat somric: no saps pas què t'has estalviat! Els avis salven la pell a canvi de molta solitud i els altres, des del patronat, anem fent el què podem. Només t'hagués distret fer mascaretes i cosir-ne de llampants per a mig barri. No ho sé Pepita, el temps passa depressa: el Sendo fa un paperàs com a president i la nova directora també ha estat un encert. I jo, que estic segur que t'agradria molt de ser-hi encara, penso en tu quan passo pel carrer Vallès i miro una finestra on ja no hi ets. És un moment, tot just per recordar que va estar bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots, és clar, i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.

En acabat, la vida és teatre, i a tu t'encantava de fer-ne. 2013, a Gènits canviats, a La Vinyeta.

Juli Sanclimens, In memoriam

Ha mort en Juli Sanclimens i Genescà, el segon alcalde que va tenir Manresa en aquells nous ajuntaments democràtics, després d’en Joan Cornet. Un home actiu, de tradició associativa i compromès amb el país, d’aquells que van haver de créixer en aquella llarga postguerra, atrapats entre un món oficial i gris i, alhora, aquell desig de canviar la realitat aprofitant les costures més balderes del règim. El seu pas pel bàsquet o el vincle amb entitats culturals —de l’Orfeó a l’Agrupació Cultural del Bages passant per la Innocentada, entre tantes d’altres— el feien un dinamitzador incansable, protagonista de molts episodis ciutadans a les acaballes del franquisme. No és estrany, doncs, que el propi Pujol, que ja l’havia posat al Parlament, li encomanés el repte d’encapçalar la candidatura de CiU el 1987: era el seu home. I per tarannà i bonhomia se’n va sortir tan airosament que costava de creure. La campanya de la pesseta a les bústies d’en Pere Garcia! I és que en Juli trobava companys i idees, i anava sirgant. La nit de la victòria —hi vaig poder ser com a periodista d’El Pou de la gallina—, quan brindàvem a tots ens semblava mentida —i encara més a can PSC, un autèntic funeral a la carretera de Cardona. D’aquella feta en vindrien els anys més populars d’en Juli Sanclimens: sempre va escoltar tothom, sempre va anar a tot arreu, sempre va dir el què pensava... amb una franquesa escruixidora, que l’anecdotari local sovint redueix a aquell acudit de la casa de barrets municipal. I no em sembla just: en Juli Sanclimens es va trobar governant Manresa amb un equip de proximitat, planer però d’una lleialtat absoluta —Marcel·lí Llobet, Teresa Just...— encara que, això també, al marge del nou municipalisme català, que començava a assajar la planificació i adopció de models de ciutat. Ell, em penso, no s’hi va voler bregar mai: resseguia la ciutat i feia coses—i guanyava complicitats també entre el moviment veïnal. I al segon mandat molt aviat va donar ales al seu relleu, que no li van faltar pas candidats a succeir-lo... Hi va ser vuit anys, i van ser vuit anys tan bons i honestos com li van deixar ser els seus col·laboradors: episodis com els de Pryca marquen també el seu periple, així com el creixement als Trullols, completar el carrer Sant Cristòfol o connectar la plaça Prat de la Riba. I amb molt d’encert, comprar els vestigis del Kursaal. I potser amb menys traça, comprar el Casino a resultes d’una futura sentència. Tot això i la commemoració de les Bases —un dia d'orgull i felicitat— o aquella altra envolada del Viaducte, que havia d’anar entre els Infants i les Saleses! Sigui com sigui, l’economia d’aquell temps tampoc donava per gaire més, i la crisi dels 90 rematà el seu segon mandat amb un dèficit que superava els 1000 milions, per més neguit del senyor Balet. Jo no li’n faria pas retret, i al capdavall, aquell govern tripartit de 1995 que el va succeir sempre el vam tenir en absoluta consideració, que és el que d’altra banda pertocava. També aleshores vam coincidir, i sovint, en el primers passos de la Fira Mediterrània, ell com a membre del Consell assessor que havia creat en Joan Vidal i Gaiolà i jo com a regidor de Cultura a Manresa. I així, tot i pertànyer a tradicions polítiques diferents, el cert és que també ens vam posar d’acord per aconseguir retenir una Fira que d’altres ciutats prou cobejaven. En fi, en Juli es va fer gran com la institució que ja era, que fins la córpora l’acompanyava, i sempre va tenir bona gana. I el cas és que hi ha estat sempre, que fet i fet és el què compta. Fidel i entusiasta, en conservo també les Memòries que vaig poder llegir el mateix 1999: són un reflex fidel de la seva manera de fer i, també, el mirall de la voluntat que el menava. Tot plegat, irrepetible, talment una imatge de la més tòpica manresanitat que a Regió7 o El Pou de la gallina el meu germà Manel va retratar amb la més gran mordacitat i que —també té mèrit— ell va suportar sempre amb el més gran dels estoïcismes. Potser perquè al capdavall l’home era més murri que no semblava, i s’estimava allò que feia. I és per això que la ciutat el recordarà molts anys encara, amb agraïment i fins el punt d’humor imprescindible que el seu caràcter reclama. Ara, a l’hora del comiat, em queda un pensament per a la família i, per a ell, el desig d’un llarg repòs en pau.

Ramon Fontdevila i Subirana,
Ex-coordinador d’El Pou de la gallina

El text va acompanyat d'una d'aquelles vinyetes del Pou, de 1988: per mi és el Juli que conservaré sempre. I té, el text me'l va demanar el mateix matí de divendres en Pere Fontanals per al NacióDigital. Li agraeixo de pensar-hi, però em va agradar de signar-lo en la condició periodística que durant anys em va donar El Pou de la gallina. I amb el permís d'El Pou, és clar, que també allà l'han publicat.

Josep Maria Aloy, després del comiat

Ara ja ha passat, i tot i saber que passaria, no ha estat senzill ni fàcil: en Josep Maria Aloy ens ha deixat, amb el cap clar —però el cos lassat. I això que ell ho va provar, d'aplegar-nos al seu comiat i adreçar-nos uns rodolins. De demanar-nos que no ens n'anéssim pas tristos. Tot precís i mil·limetrat, amb l'emoció continguda. Amb peces escollides, amb visitants il·lustres, amb un devessall d'esqueles i notes de premsa. Jo recordava que ens havíem vist tot just dilluns, poc abans no abandonés l'hospital amb la sentència feta. Aquell dia vam intercanviar records de la seva biblioteca, del seu pas pel Nadal al Catà, de versos o de la política local... tot això i també algun encàrrec, i vam compartir el moment des d'una serenitat absoluta, amb la Fina a la vora, fins que va arribar el dinar i calgué acomiadar-se com si es tractés d'un dilluns qualsevol. De tot plegat avui n'ha fet vuit dies i, tal com Vinyoli en feu poesia, el silenci dels morts ens acompanya, i se suma a tots els silencis que ja hem conegut. El silenci dels morts. El poema és breu, cisellat, i va ser llegit en veu alta al tanatori, i mentre escoltava desgranar-ne els versos que tants cops he treballat a l'aula, esperava aquell final rotund i cantellut, aquell "usa dels morts". I en observant el Marc, i l'Enric, i tota la família, per un moment vaig pensar a esmenar Vinyoli. Usa dels morts, és clar. Però cantades les absoltes i muda la fanfara, en el silenci del vespre o en les solituds properes, usa també dels amics, sense manies, Marc. I això, que feu-nos servir si en res, per poc que fos, ara us poguéssim mai arribar a ser útils.

El silenci dels morts

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.

                                       Joan Vinyoli

La foto és de la tardor de 2013, a la llibreria Papasseit que hi havia a la placeta Gispert. Tria de poemes de Joana Raspall, dins el cicle "Tocats de lletra". El Josep Maria i la Fina, que recita. 

Comiat republicà a Cardona -o «sursum corda»

El motiu ha estat sobrevingut com ho és sempre la mort: ens hem trobat al Petrocat per arribar-nos fins a Cardona, i acomiadar-nos de la mare de Carme Bertral. Àngela López, 91 anys, morta el dia de Nadal. Pujàvem un punt consirosos amb l'Albert Mulero que és el president comarcal d'Esquerra, i qui ha organitzat el desplaçament, amb el Manel Tàpia i també la senadora Mirella Cortés. A la benzinera hem omplert el cotxe que jo duia, i no hem esperat a passar per Callús que ja tots demanàvem a la Mirella com ho havíem d'acabar tot plegat, ara que sembla que les negociacions entre PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez podrien ser a la recta final. La Mirella, que prou va i bé de Madrid,  ha evitat respondre obertament, tot just per confirmar que aquests dies des d'ERC no s'ha parat de treballar i que, és clar, tots estem pendents de l'Advocacia de l'Estat ara que el Tribunal de Justícia Europeu s'ha manifestat a favor de la immunitat d'Oriol Junqueras. Encara no érem a Súria, i costava clarificar a canvi de què tot això —i tant com s'hi esforçava a reclamar-ho l'Albert! El cas és que el trajecte ha estat un compendi de pragmatisme polític, i amb una única conclusió: aquest és un procés negociador que hem de saber aprofitar —"una escletxa" en diu la Mirella. I que no es tanca sinó que tindrà continuïtat amb els pressupostos i en d'altres gests que ja s'aniran veient. Jo, que comparteixo de fa temps l'estratègia —he d'explicar el meu relleu en dos temps a la presidència d'ERC Manresa!—, doncs això, els he vaticinat que fem allò que fem ens esperen uns dies moguts a les xarxes perquè són molts els que tenen a punt l'artilleria contra Esquerra, sigui quin sigui l'acord. I tanmateix, em penso que és molta més la gent que ens veu com a part de la solució. Que ens veu i ens atorga aquest paper central a l'hora de resoldre l'impass on som ara mateix. En acabat, ja érem a les portes del tanatori, a dalt de tot de Cardona, i ens hem abraçat amb la Carme amb temps i tendresa: amb la mare han compartit tota la vida des d'una viduïtat llunyana i ara, al cap de tants anys, aquesta vida canvia. I mentre la funerària es preparava per al trasllat fins a l'església de Sant Miquel, nosaltres ens hem avançat a fer un cafè a la plaça de la Fira. I el cafè ha estat un altre episodi de realisme, atesa la necessitat de rellevar les direccions comarcals i regionals d'Esquerra. No cal dir que la nostra tradició assembleària no admet nomenaments de part de la direcció, però això també fa que qualsevol canvi —i de canvis n'hi ha d'haver— siguin uns exercicis a mig camí del malabarisme i la humanitat. Respectar les iniciatives i fins ambicions personals. Respectar els temps, que per això queden tres mesos. I buscar acords, alimentar propostes o refredar ímpetus... Que per fred, el del carrer! A la porta de Sant Miquel l'alcalde, en Ferran Estruch, provava d'organitzar la colla, amb tot de representants del departament de Salut. Ens hem trobat amb el Manel Balcells, i també la Meius Ferrés o en Lluís Oliveras, mentre esperàvem pacients la consellera Vergés. I és que la Carme Bertral, a més a més d'haver estat metgesa a Cardona, és la secretària d'Atenció Sanitària i Participació, i tota la nau era plena de representants del gremi, amb amigues compartides com la Conxita Capsada o la meva pròpia capçalera, la doctora Isabel Roig. En acabat, hem anat desfilant un altre cop avall, cap a casa, a buscar el dinar deixant a la fresca la mare de Déu del Patrocini. I ja més refets, i amb la calefacció del cotxe a tot estrop, hem acabat de sospesar això de la dedicació política. I de com els temps passen, i de com convé —com aquelles noies que esperaven el nuvi a l'Evangeli— d'estar sempre a punt. O de saber, també, trobar el punt de deixar el primer pla i participar sense altre motiu que aquesta voluntat de canviar les coses. Que no és pas que no costi, però que és del tot imprescindible. Al capdavall tots passem, i no sempre als 91 anys com la bona Angelita, Àngela López, a qui avui hem acomiadat.

Sursum corda, o "amunt els cors". Que no ens fallin els ànims, perquè s'acosten xàfecs. I és precisament en aquests xàfecs quan es demostren la intel·ligència i el compromís. Per a tota la resta, per als porucs, els impius o els que s'aferren als càrrecs, l'infern. Com aquest del retaule de Santa Úrsula, també a Cardona. Hi podem caure tots! Amb un únic avantatge: no sembla que hi faci fred!

I no se com, han passat dos anys...

...i encara hi ha estones que penso en tu, passejant pel barri o endreçant papers que em retornen al passat per un moment. Hi penso també quan veig, feixugues, les teves amigues que encara resisteixen, i que tan sovint em diuen enyorar-te. I té: ja no és tristor ni tampoc malenconia, diria que ara queda aquest record serè que m'acompanya, que em permet també de sobreviure amb tot el tou d'hores passades mentre la memòria sàpiga retenir-les. En acabat la vida continua —l'Ascen es va morir, però també l'Oriol i la Lola han tingut una Margot preciosa. I aleshores penso que tot està bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.