dijous, 26 de setembre del 2013

Relleu fecund a l'executiva d'ERC Manresa

Ahir vespre, l'assemblea local d'ERC va aprovar un relleu a la seva direció executiva. Plega l'Alba Alsina com a presidenta, després d'acabar el seu compromís de dos anys i acabar-lo bé, amb els deures fets. L'Alba va resseguir el pla de treball que ens havia presentat el juliol de fa dos anys i, tot i ser autocrítica en alguns aspectes -"costa molt mantenir el conjunt de la militància activa i no sempre ho hem aconseguit"-, la veritat és que tothom li va agrair la tasca, completa, serena i incansable. I no ho tenia fàcil al començament. Especialment perquè, en democràcia, per una organització política anar del govern a l'oposició no és mai un pas senzill -com tampoc és senzill el governar. Però el cert és que l'acció política s'ha de fer igualment: des del seguiment municipal fins al compromís amb els ciutadans de Manresa. "I vam optar per una oposició de to constructiu i actitud responsable". Fonamentada en equips de treball. Creant xarxes i elaborant un discurs de ciutat propi. Tot això s'ha estat fent amb l'Alba al capdvant, i cal continuar-ho fent amb més intensitat si es pot. Per la ciutat i per al país. Al capdavall, ara fa dos anys poc ens pensàvem l'embranzida que les coses agafarien. Però ens hi vam bregar sense manies. Govern o oposició: un partit és una eina. I cal emprar-la per donar resposta a tota aquesta energia, a la complicitat que tornem a trobar arreu. L'Alba s'hi ha abocat des de fa anys sense reserves; ara que plega, per ella el més gran agraïment.

Després l'assemblea continuà distesa -l'informe econòmic resolt amb en Joan Perarnau, i del grup municipal, les paraules d'un Pere Culell entusiasta i pletòric-. Finalment hi va haver la presentació de Marc Aloy com a candidat a la presidència vacant. I va agradar, és clar. D'una banda perquè és un home actiu, d'experiència municipal -un tros d'arquitecte- i empeltat d'associacionisme: a l'Òmnium, l'ANC i fins Xàldiga. El Marc també fa anys que fa política: té la ciutat al cap i vol remuntar el treball amb els militats o amb tot aquell qui tingui projectes. Obert i franc, reforma l'equip i es prepara a continuar per anar avançant. I sap que el moment, històric, el fa president d'ERC Manresa per tancar el període autonòmic. Tothom li desitja molts encerts, hi alguna pregunta i alguna reflexió en veu alta al torn obert de paraules. L'assemblea s'acaba amb el mateix to positiu que recordo fa dos anys. Inspira confiança i destil·la energia per tots els porus. O potser és la caloreta d'aquest final de setembre? Abans d'anar a celebrar-ho, proposo una foto de tots plegats. El president  l'ex-presidenta, l'executiva, els representants institucionals, tota la gent que encara es queda al local perquè -potser a vegades ho obliden- són el pinyol d'aquesta història. Són un tros de l'equip que la fa fecunda i possible.

La foto, de grup, és una dèria que sempre tinc. D'una banda perquè sempre penso en l'efecte cohesionador que té ("jo hi era!") però sobretot, he, he, per l'efecte disolvent sobre la competència: sempre els fa una miqueta d'envegeta...

dimecres, 25 de setembre del 2013

Ignasi Salvatella, educació holística

Divendres pasat Ignasi Salvatella ens havia promès una xerrada vivencial al "Col·lectiu Una altra educació és possible". I no va decebre. O com diria aquell, no va deixar indiferent. Pel contingut, és clar, però també perquè les formes no són les habituals d'una xerrada -i, diferents, permeten arribar millor als continguts.

Poc discurs asseguts, doncs. Tot just algunes reflexions bàsiques entre molts pares i molts -o moltes- mestres.  Educar per a la vida i des de la vida. Partint de l'acceptació i no de la queixa. Xerrant menys i fent més: l'aprenentatge des de la vivència. Tot plegat menys de vint minuts; érem vora les cent persones, i ens vam poder presentar i tot, aixecant-nos i envoltant el pati de butaques de l'Auditori de la Plana. Sí, ja sé que sona una mica happy-flowers, encara més quan ens vam aplegar per parelles desconegudes i en Salvatella ens va proposar explicar-nos "què hi feiem allà" -què hi buscàvem- i l'altra t'havia de mirar. Sense assentir ni negar. Mirar als ulls! L'atzar em va posar davant la Raquel, que s'apressà a dir "em costa molt això". A mí, també, és clar. A tots, em sembla, perquè no hi estem gens acostumats. I en canvi, una mirada atenta a l'altre és imprescindible -i no només entre mestres i alumnes...

Al darrera, una proposta integral per a l'educació que respecti les diferències, que treballi a mida el potencial de cada persona... amb alguns titulars de bandera ("L'escola és una empresa que ningú vol: n'està descontent el propietari, els treballadors i també els clients!" o un prec que fa temps que jo mateix m'imposo: deixem d'etiquetar els nostres alumnes psiquiàtricament!) Vaig acabar la sessió content, sí. Tampoc en vaig sortir ni millor ni pitjor mestre: tot just una mica diferent. I no llançaré encara les programacions de curs. Diguem, però, que anem avançant en una nova visió dels conceptes de docència i aprenentatge. Des del cos i des de la ment -i també des de l'esperit, que és emoció i energia: no ho confongueu amb hàbits religiosos!. Hi ha energia a les aules i al carrer, hi ha una energia entre les persones que hauríem de permetre treure. I això, n'estic segur, sempre ha tingut més de revolucionari que de kumba.

Precisament per això acabo amb un parell de cites que no són d'Ignasi Salvatella sinó de Roger Schank,  publicades avui dimarts a l'Ara per aquest expert en intel·ligència artificial i mètodes d'aprenentatge. Schank ha creat la metodologia "learning by doing" -aprendre fent-ho- i us asseguro que no hi posa cara de progre. I amb tot, coincideix:  -"Hem d'ensenyar a l'alumne en el seu context i segons les seves necessitats i objectius. Quan anem a l'escola, ningú pregunta què volem fer, què ens interessa o quins són els nostres objectius, sinó que ens diuen què és el què ens ha d'interessar". Al remat, aquest nordamericà de 67 anys ens provoca: -"Oblida les aules! Hem d'acabar amb aquesta idea d'educació en massa (...) Perquè hem de tenir grups de 30 nens tots fent el mateix? (...) Converteix en assignatura el què t'interessa!". És per rumiar-hi llargament.

La foto ens la fa arribar Rosa Maria Bertran. No sé ni com ens vam plantar dalt de l'escenari! 


diumenge, 22 de setembre del 2013

50 anys de l'Assumpta

Hi ha dies que els celebro del tot. Com ara aquest primer dia de la tardor encara amb regust d'estiu: els 50 anys de l'Assumpta Albuixech, a Solsona, filla d'un 21 de setembre. Avui, quantes generacions al voltant d'una taula sota el cobert d'una nau industrial!? I tot ha estat senzill i acollidor. Potser perquè no cal res més. I aleshores la serenitat també se us encomana. La del Maties. La de tots els avis i la dels fills, la dels germans, la dels amics. La sensació renovada que, tot plegat, aquest mig segle passat d'una bufada, ha valgut la pena. Que ha estat útil ni que sigui tot per aquests, comptats, moments feliços. Tot això i, és clar, l'agraïment de poder-hi ser, de compartir-ho, talment aquesta cinquantena que queda enrera. Hi ha dies que els celebro del tot.

dimecres, 18 de setembre del 2013

El poder del bestiari popular

Mentre encara tenim ben presents les imatges de la Via Catalana per la Independència, el bestiari nacional incorpora noves figures. I potser són alguna cosa més que una recuperació històrica ben documentada. Ho vaig escriure per al digital Nació La Flama, i ahir el van publicar.

Àligues i lleons

Tot just han nascut al Bages amb quinze dies de diferència, i tenen prevista una llarga vida: parlo dels recuperats Lleó de Manresa i Àliga de Cardona. Dues figures que s'incorporen a la imatgeria popular de les seves ciutats i, de retruc, a l'estol del bestiari català. Però, sobretot, dues figures que sorgeixen de l'associacionisme local. Vull dir que al darrera hi ha l'impuls d'una entitat i, encara més, fins i tot un tros del seu finançament: símptomes del temps que vivim. Que vol dir que hi ha pocs diners, és clar, però, també, que només avancen aquelles coses que al darrera compten amb compromisos ferms. El dels geganters de Manresa o el del Consell de l'Àliga a Cardona. I això és molt positiu -i també necessari. ¿O no havíem quedat que la cultura popular no podia ser domesticable pels poders públics? Doncs l'Àliga i el Lleó han nascut -han tornat a néixer!.- indomables: per voluntat dels mateixos ciutadans.

A Manresa va ser per la Festa Major, el darrer diumenge d'agost. Sensacional i solemne, el nou Lleó completa la sèrie de drac, gegants, nans i àliga. I és un regal a la ciutat que fa la colla gegantera i de grallers després de trenta anys de vida. El cas de Cardona probablement és més singular ja que va aconseguir el suport de més de 300 persones que a partir d'ara tenen el nom inscrit a l'interior de la figura de l'Àliga. Però sobretot perquè s'ha escaigut en la commemoració de la derrota en la Guerra de Successió de 1714: aleshores, en entrar finalment les tropes borbòniques a Cardona, van voler fer cau i net, i entre les víctimes també hi va haver l'Àliga de la ciutat, que es veu que lluïa la corona ducal dels Habsburg. Per això, 299 anys després de la desfeta, la vila de Cardona ha recuperat la figura, apadrinada precisament per l'Àliga de Barcelona, evidenciant els lligams que ambdues ciutats mantenen des del 1714.

Sigui com sigui, Àliga i Lleó, Lleó i Àliga, a partir d'ara triomfaran majestuosos a les festes majors de Cardona i Manresa. I aquí és on volia anar a parar: la recuperació de la imatgeria popular sovint ha tingut, sota l'empara dels nous ajuntaments democràtics, un to festiu i absolutament descordat. D'ençà 1979 calia recuperar el carrer i trencar l'encarcarament d'unes festes majors encotillades. I és clar, la imaginació, desbordant, va fer miracles en gegants i capgrossos o en un esplet d'hibridacions animals d'una fantasia absoluta. Però trenta anys després, potser coincidint amb aquest episodi autonòmic que som a punt de superar, també m'agrada veure la recuperació de figures amb discurs històric, fruit de la recerca. Encara més: figures d'un evident sentit institucional. Àligues i lleons per representar no només la festa sinó, i abans que res, el poder.

Salvador Cardús ha parlat a vegades de l'aversió institucional que  tenim els catalans, acostumats com estem des de fa més de tres-cents anys a desconfiar de les estructures d'estat. Potser aquesta Àliga i aquest Lleó són alguna cosa més que una recuperació històrica ben documentada. ¿I si ja estiguéssim desenvolupant aquest nou sentit institucional? Francament que ens convindria...

Publicat ahir a NacióLaFlama.Cat

La foto la vaig fer tranquil·lament als porxos de l'Ajuntament de Manresa, el dia del pregó institucional, amb Eva Bach. El nou lleó fa respecte de debò!.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Amb les escoles de les Balears

Avui he començat les classes a l'Institut Guillem Catà. Vull dir que les hem començades de debò, en horari intensiu i amb tota la canalla a l'aula. I enmig del marasme -un primer dia és un primer dia, per apamat que ho tinguis- no m'ha abandonat la idea de la vaga que, també avui, la gran majoria de docents de les Illes han començat. I és que el Govern Balear ha aconseguit una arrencada de curs embolicat en un conflicte de grans dimensions: la implantació del Decret per al "Tractament Integrat de Llengües" (TIL), una molt barroera forma de provar d'arraconar la llengua catalana a les aules i potenciar el castellà, amb l'aparença de la implantació de l'anglès com a tercera llengua...

Que anirien mal dades ja en teníem plena consciència el mes d'agost, quan van ser expedientats tres directors de centres menorquins que s'havien negat a aplicar el TIL. Prò és que tot just fa una setmana, quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va anunciar la suspensió cautelar d'aplicació del decret, per defectes de tramitació, el president Bauzá només va necessitar tres hores per burlar la suspensió i aplicar, ja sense aturador, la seva particular ofensiva contra la llengua catalana.

I bé, avui a les Illes la vaga docent ha estat majoritària. Però resistir no serà fàcil perquè el Govern Balear tira pel dret i no escolta ningú. Ni al seu propi partit. Fins a 32 municipis de Mallorca s'han pronunciat contra el TIL, i la majoria són governats pel PP!. Doncs bé, contra la follia de José Ramón Bauzá només hi ha aquesta vaga indefinida i heroica. Valenta. Algú ja ha dit que la seva vaga és la nostra dignitat. Com a mestres, com a catalans.

Més de 1000 entitats d'arreu de les terres de parla catalana s'han aplegat a la campanya ENLLAÇATS PER LA LLENGUA, per tal de denunciar aquest nou acte de violència "en l'ofensiva premeditada de neteja cultural que l'estat espanyol executa contra la llengua i les cultures pròpies dels Països Catalans". Aquesta vegada, però, dirigit contra les persones: docents, alumnes, pares i mares de les Illes Balears i Pitiüses. Ara fa uns dies, en Sebastià Alzamora escrivia que el màxim acte d'irresponsabilitat d'un govern és posar-se en contra dels mestres i professors. A les Balears ja s'ha fet. Per a tots ells, els que hem pogut començar amb la normalitat de cada any, la nostra solidaritat.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Ara no podem encantar-nos

Dimecres la Via Catalana va ser un èxit esclatant. Del Voló a Vinaròs! Com diria en Muntaner -i tants i tants d'altres!- "jo hi vaig ser". Amb els de Castellbell i el Vilar, al tram 341, Avinyonet del Penedès. Tres busos plens i també d'altres veïns que van arribar en cotxe. Amb els bastoners i els geganters, i uns grallers incansables. Amb una alegria encomanadissa. Compartíem tram amb Rellinars i l'Ametlla i, consigno, al nostre quilòmetre sobrava gent per duplicar i fins triplicar la cadena. Jo hi vaig ser també, sí, i també em vaig sentir acompanyat per tots aquells que avui ja no hi són, però amb qui hem compartit un bon tros del trajecte...

Abans que res, l'agraïment a la gent de l'ANC i Òmnium, a tots els seus voluntaris que van fer possible un exercici logístic de gran magnitud. Sense incidents, amb un ordre precís, amb informació detallada. Mai vaig percebre ni nervis ni improvisacions i, per això -i pels nuvolets que ens van estalviar la solellada- les quatre hores se'ns van fer curtes. També pel matrimoni que vivia a peu de carretera i que va treure cadires, que ens va oferir el lavabo i gairebé tot el què convingués... De dues a sis! Sort que els mossos ens van reclamar la N-340, que si no alguns encara hi serien!

I és que penso que el millor d'aquesta Diada haurà estat la sensació d'estar fent història: si l'any passat la gran manifestació de Barcelona ens va sorprendre a nosaltres mateixos, ara era l'hora de fer un pas endavant. Perquè 2012 no va ser una foguerada. I ara, un any després, la torna havia de ser una mobilització calculada, que evidenciés nítidament la nostra voluntat col·lectiva. I així ha estat, als ulls de tot el món. Una cadena humana històrica, impressionant i profusament documentada a favor de la independència. No es pot interpretar de cap més manera. Hi ha un poble que vol recuperar la llibertat, que vol ser sobirà del seu futur, que vol la seva plenitud. ¿Què hi fa que a Madrid no ho vulguin entendre? La seva tossuderia no és nova, i una vegada i una altra ens negaran sempre una possible consulta, i donen per impossible la nostra independència. Està clar que tampoc ara ens ho posaran fàcil.

És aleshores que penso en tot el que encara ens falta. Perquè és veritat que hem fet un trajecte llarg i, en els darrers mesos, també accelerat. Però ara assistirem a la reacció, quan ja és impossible minimitzar-nos. Ara vindran les prediccions catastròfiques, ara provaran de desunir-nos, ara arribaran també les provocacions i amenaces. Com la de l'11, a la delegació de la Generalitat a Madrid, és clar. Però també molt més a la vora, per exemple el vespre abans, a Castellbell i el Vilar. Els quatre crits feixistes durant la concentració per la marxa de torxes o després, de nit, la furgoneta del regidor d'ERC pintada amb amenaces; l'estelada monumental del campanar desapareguda...

I és clar que no caurem en provocacions, que continuarem despertant complicitats des dels arguments, que continuarem parlant amb els indecisos, que difondrem un projecte de país nou, obert i inclusiu, més just, amb més oportunitats per a tothom, Però cal que guanyem resistència: si d'una banda ja no hi ha alternativa, de l'altra tampoc podem pensar que ja està tot fet. On anem, encara és lluny, i ara no podem encantar-nos.

Una mica de celeritat, una punta d'astúcia, i tota la fermesa per resistir. Perquè l'encàrrec de la Diada implica trobar data i tenir la pregunta tan aviat com sigui possible. Com deia Marta Rovira, secretària general d'ERC, ara ja no en tenim prou de cridar independència: ara volem votar independència. I fins començar a rumiar com volem que sigui aquesta nova República Catalana. Perquè definitivamemt, ens hi estem apropant.

A la foto, un dels tres autocars que van sortir de Castellbell i el Vilar. A la una, al barri Borràs, cua feta. Gent de totes les edats, amb idees i tradicions diverses. Gairebé el 10% dels castellvilarencs van ser al tram 341! Els fatxes no ho tenen fàcil...

divendres, 6 de setembre del 2013

Qui no coneix Joan Vilaseca?

Ja m'ha arribat el número 290 de El Pou de la gallina d'aquest setembre. A la secció "Qui no coneix...?" hi presento en Joan Vilaseca, amb un dibuix de Maria Picassó que el fa ballar amb baquetes i bastó! Però hi ha moltes més coses, perquè en Joan és advocat, músic i activista social. El reconeixereu de seguida perquè, abans que res, és un personatge que no es doblega. I que se'n surt!


Joan Vilaseca,
llei i bastó

Segur que aquests dies de festa major encara l’haureu vist fins altes hores, quan tots els gats es confonen: en Joan Vilaseca és un tronera –però no només. I es desplaça d’un concert a l’altre amb la seva colla perquè, el recordeu segur, en Joan sempre va amb bastó, blanc i extensible. I és que en Joan Vilaseca és cec. I així és com va estudiar al Pius Font i Quer i, després, es llicencià en Dret. I fins va vendre cupons per tal de finançar-se els estudis! Perquè és llarg de mena. Pencaire o fester, si convé també sap ser tossut. I fins gosaríem dir que és dels que les veu sempre a venir. Perquè és amb el seu esforç i un sisè sentit que cada dia s’aixeca i –com tothom que pot- va a treballar. Parlem dels dies laborables, és clar, els d’horari civilitzat, quan en Joan Vilaseca és un advocat seriós i metòdic, d’aquells advocats que fins tenen vocació política. O no l’heu vist també a les tertúlies de Canal Taronja opinant de tot i per tot, i defensant les tesis de Solidaritat? Patriota i progressista, actiu de mena, en Joan també és membre de l’ateneu del barri, “la Vinyeta”. En voleu més? També toca la bateria amb els Sons6, amb l’experiència d’anys i panys d’assajar. Enganxat a la ràdio, gràcies a les noves tecnologies també viu connectat a la xarxa i és un lector quotidià. Per això, si us el trobeu i li comenteu l’article no us sorprengueu d’escoltar-li dir que, ell, ha estat el primer a llegir-lo!

dimecres, 4 de setembre del 2013

L'aniversari d'"Una altra educació és possible"


De fet, l'aniversari devia ser la tercera setmana d'agost, però el cas és que ho celebrem avui, amb una xerrada a la Plana -Xavier Gimeno: innovació o revolució educativa?. Aleshores m'hi va embolicar en Joan Morros que s'havia trobat a Barcelona l'Alba Farreres: -"si et ve de gust, serà només passar una pel·lícula...". I gairebé no sé com ha anat que aquest Col·lectiu "Una altra educació és possible" ja  ha complert el primer any. Amb els objectius i l'energia del primer dia, quan ens vam adonar que aquest espai de diàleg i debat era no només necessari, sinó esperat. Doncs no res, tornem-hi: és una altra manera de començar el curs. Compartint idees. Compartint dubtes, neguits i entusiasmes.

I perquè tothom n'estigui al cas, hem versionat un text per als mitjans de comunicació locals. El meu, per a ManresaInfo avui, és aquest:

El col·lectiu “Una altra educació és possible” compleix un any

Ara fa un any que un grup de pares i mares, alumnes i educadors vam organitzar a Manresa la projecció La educación prohibida, una pel·lícula que s’havia estrenat uns dies abans a Buenos Aires i a més de 150 sales independents d’arreu del món. La resposta que vam trobar –omplir tres dies seguits la sala de la Plana de l’Om!- ens va fer pensar si no seria interessant continuar fomentant el debat a l’entorn de l’escola i,  encara més, establir nous diàlegs orientats cap una educació integral. Allò que a la pel·lícula en deien "centrada en l’amor, el respecte, la llibertat i l’aprenentatge".

Per tot plegat, ara fa un any, una desena de persones ens vam aplegar sota el nom de Col·lectiu “Una altra educació és possible”, amb l’objectiu únic de treballar per promoure la reflexió, el debat i l’acció al voltant de l’educació a la nostra comarca. Dotze mesos després estem força satisfets de la feina feta: un cicle de xerrades, taules rodones, trobades amb pares i educadors, projeccions de cinema... i fins un sant Jordi per a nens i nenes al pati del Casino. Hem col·laborat amb el departament d’Educació Infantil de la FUB, amb el Projecte Educatiu de Ciutat i, força sovint, amb Cine Club Manresa.

I en tot aquest temps valorem també l’acceptació, que sempre ens ha semblat bona, talment aquest diàleg educatiu fos esperat. Una complicitat que ens fa estar il·lusionats per continuar provant de dinamitzar l’educació en tots els seus àmbits i amb tots els agents educatius. Una complicitat que voldríem mantenir el proper curs, aquest que ara mateix és a punt de començar.

És per això, per celebrar aquest primer aniversari del col·lectiu, hem organitzat una xerrada d’inici de curs per avui dimecres 4 de setembre, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de la Plana de l’Om. Ens hi acompanyarà Xavier Gimeno, professor de pedagogia de la UAB amb un títol contundent: Innovació o revolució educativa?. Veniu i també podreu dir-hi la vostra. I a la sortida, tranquil·lament, encara tindrem temps de compartir noves propostes.

Publicat avui a ManresaInfo