dissabte, 31 de desembre de 2011

Acomiadar l'any i la por

Aquests dies que no he d'anar a l'institut tinc força temps. Llegeixo, escric i fins esporgo alguns arbres. I encara em queda temps per baixar fins Barcelona, vagarejar per llibreries i arribar-me fins el MNAC a veure La maleta mexicana, que són 4500 negatius d’imatges fetes durant la Guerra Civil per Robert Capa, David Seymour (Chim) i Gerda Taro, mestres del fotoperiodisme de guerra. Desapareguts durant dècades, aquests negatius van ser localitzats a Mèxic i ara es presenten al MNAC com un testimoni excepcional de la vida al front o a la reraguarda i, encara, finalment als camps de refugiats. I amb tot, allò que més em va colpir va ser la cita final que, en solitari i al darrer pany de paret, tanca el recorregut per l'exposició. És d'Albert Camus i diu "Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l'ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa".

I penso si no és des d'aleshores que els catalans arrosseguem a sobre una immensa por, que hem après a dissimular amb discursos heroics o reiterades manifestacions multitudinàries. Un si és no és, que ens fa rics en el gest i porucs en els fets. I ara que encetem el 2012 penso si no seria l'hora de perdre la por, de ser-ne conscients i de passar als fets. I encara més quan escolto el president Mas, que en el discurs de cap d'any ens ho demana mentre la càmera ens l'aproxima a tots els telespectadors. Que no tinguem por. I em fa l'efecte per un moment que la sol·licitud presidencial també se la recepta ell mateix, com una salmòdia. La por, si, que ens tenalla com a poble i com a persones. Que ens fa pacients, que ens fa mesells, que fins ens fa sentir culpables de la crisi que vivim. Es veu que vam estirar més el braç que la màniga!. I doncs ara que s'acaba aquest 2011 que ha estat tan difícil de passar però tan extraordinari en canvis arreu del món, bé valdria la pena plantejar-se el 2012 sense por. I penso que -com en els bons propòsits- l'any vinent no tindré por. Que si volem canviar de debò les coses, hem de perdre la por. Mal que tornessim a sortir-ne derrotats, encara que el coratge tornés a quedar-se sense recompensa.

La foto és de Robert Capa, i són refugiats republicans caminant per la platja cap a un camp d’internament, a El Barcarès, Catalunya Nord, març de 1939. Una esperança desfeta... 

dijous, 29 de desembre de 2011

Tere Almar, la Mediterrània i cartes que no lliguen

Ho vaig saber poques hores abans de llegir-ho a Regió7, dissabte passat: la Fundació Mediterrània no renova a Tere Almar l'encàrrec de la direcció artística de la Fira. És una decisió important, que habitualment -de directors artístics a la Fira ja n'hi ha hagut quatre- va lligada a un canvi de rumb i fins de discurs. Avui veig que Regió7 hi torna, amb diverses entrevistes, i que el criteri general que recull és el de sorpresa i dubtes sobre el futur de la Fira

I bé, sí, jo sóc un altre dels que han quedat sorpresos pel relleu, i molt, especialment perquè el director del CPCPTC manifesta arreu i repetidament que la Fira ja li està bé, la línia i els resultats. Doncs... per què ho remena? "Perquè és bo fer-ho cada quatre anys". Com a argument és una cosa primeta, la veritat. Esperava una major claredat d'idees, un desig de millora, què se jo. Alguna cosa més que aquest "s'han acabat quatre anys".... I encara més després de la darrera edició, un èxit que no em va pas doldre d'elogiar públicament, recomanant de vetllar el futur i de no perdre una determinada “manera de fer” que sens dubte ha propiciat el tàndem d’en Jordi Bertran i la Tere Almar. El “què” es fa i el “com” es fa.

Certament, un relleu en aquests càrrecs es pot produir sempre que convingui, en aquest cas després de passar pel Patronat de la Fundació Mediterrània. Però ho és quan no convenç la línia seguida o els resultats no acompanyen o, senzillament, des de la direcció política del certamen sembla que s'ha d'anar en una altra direcció. Però m'alarma que l'alcalde de la ciutat (i vice-president primer de la Fundació després del MHC Mascarell) manifesti no estar al corrent de la decisió i que, si per ell fos, la directora podria ben continuar. Major alarma encara quan, no se sap perquè, ha de desmentir que des de l'Ajuntament de Manresa es volgués un nou director artístic de la ciutat, afirmació que passa a qualificar-se de rumor per part del director del CPCPTC. Finalment queda el regidor de Cultura de Manresa, que potser sembla estar una mica més al corrent de tot, sense que això em tranquil·litzi perquè, tot plegat, repeteix el criteri del director del CPCPTC: cada quatre anys, un canvi.

Però més enllà de les persones -un altre dia ja em vagarà de parlar-ne- allò que trobo greu és que hores d'ara ignorem el futur de la Fira i la Fundació. Perquè, després d'aquest relleu a la direcció artística, quin és el futur de la Fundació? L'alcalde de la ciutat dissabte parlava fins i tot d'una "nova Fundació" manresanitzada! Amb quins recursos? Amb quins treballadors? L'ambient de retallada general no pot posar en risc probablement la millor Fira d'espectacles professional que es fa al país: es parla de deixar a 800.000 euros l'aportació de la Generalitat -però també s'ha fet córrer la xifra de 500.000. I no es concreta l'estructura professional (on va a parar el gerent, Jordi Bertran, en aquest moviment? Què se'n fa dels treballadors? Qui inspirarà el discurs que la Fira ha generat fins ara?. Manresanitzar la fira, en una època com la que vivim, pot ser un caramel força amarg, una manera de dir que ja ens podem quedar la Mediterrània per nosaltres sols, i que el Govern -ho hagués pogut fer amb més gràcia!- a la pràctica se'n va desentenent.

I sí, dic tot això amb un punt de vehemència perquè la Mediterrània no és ni una Fira qualsevol ni, molt menys, una proposta neutra. La Mediterrània pot lluir avui uns resultats extraordinaris, encapçalant rànquings al regne d'Espanya, sobre percentatges de contractació, reversió social de la inversió i benefici net de la ciutat acollidora. És una Fira que ha necessitat més de deu anys per consolidar-se però, ara mateix -anem cap a la quinzena edició- és una Fira d'abast internacional, ajustada i fins cobejada per d'altres ciutats que, o bé no en tenen cap, o bé tenen d'altres propostes que estan fent aigües. I encara més, la Fira no és neutra. Perquè va començar en la més pura tradició convergent, la de l'anar fent, repartint petites ajudes per domesticar el món associatiu que es mou a l'entorn de la cultura popular. Però que va adoptar poc a poc un discurs molt més ambiciós, això és, fer de la tradició catalana material de creació artística i, a continuació, esdevenir aparador i mercat, prestigiant de retop la nostra tradició i cultura popular. No cultureta sinó CULTURA en majúscules, posant en joc els referents de la contemporaneïtat -Santos, Gelabert, Perejaume...- en una relectura del nostre bagatge cultural. La tradició només ho és en tant que és viva, repensada, revisada i absolutament contemporània. El resistencialisme i el formol pot donar alguns rèdits polítics, però ho fa a canvi d'una profunda artritis cultural que -em penso- al segle XXI ja no ens podem permetre.

Acabo. L'alcalde de Manresa i, per extensió, l'actual conseller de Cultura, coneixen la Fira i estan al cas dels beneficis que ha aportat. Al país i a la ciutat. A la Cultura en general. No em semblen predisposats a malbaratar tot aquest bagatge. Però aleshores, com responen del sentit dels canvis que s'estan produint? Perdem recursos? Canviem el discurs? Desapareix la Fundació? Desapareixerà també la seva seu? Es minimitza l'equip? I si no són ni l'alcalde ni el MHC qui inspiren els canvis, qui és que els inspira? Ara, correm-hi, el Patronat s'haurà de reunir per aprovar un concurs per cobrir la direcció artística -una fórmula que no recordo ni a Tàrrega ni Vic... per posar només dos exemples. Massa presses. Si no fos -especulació pura- que fins fa quatre dies enlloc de concurs hi havia nomenament, com ha passat d'altres cops i acostuma a passar a d'altres fires, i alguns dels autèntics protagonistes d'aquesta història resulta que no es poden d'acord... Ras i curt, em sembla que de tot plegat algú en sap un bon tros que no s'explica.

Al capdavall, però, aquests només són els meus temors, això i creure que la Fira i Fundació queden irremisiblement tocats per un pobre fer que, en contra del què predica, recupera els tics de l'opacitat, tot provant de dissimular un canvi d'orientació. Però hi torno, de tot això algú n'hauria de respondre... D'això i de les formes, tan destraleres, que han començat pel final, destituint un dels millors actius del projecte. La Tere Almar. Perquè el mal, lamentablement, pot ser encara molt més gros que el que hem vist fer fins ara...

M'encanta el nou i m'enamora el vell. La foto és de l'estiu de 2009, al teatre Kursaal de Manresa. Algú me la va fer arribar perquè hi surto xerrant. Però allò que compta és que hi ha Tere Almar i, també, en Carles Santos. Un dels moments importants on la Fira apuntava alt en clau de tradició i contemporaneïtat. I que no deixava res per verd! El concert a la plaça major de Manresa amb corals i cors claverians va ser una cosa extraordinària. Sense estereotips, sense concessions, sense un bri de carrincloneria. Inoblidable.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Nadal al Catà, tot un regal

He deixat reposar vint-i-quatre hores les emocions: dijous Nadal al Catà va ser un èxit, i ho va ser en cadascuna de les dues sessions. La del matí, d'un impacte contundent sobre una platea que va quedar muda només alçar-se el teló. Gairebé tres-cents adolescents escoltant una barreja de Sagarra i Folch i Torres, amanida amb sis actors i mitja dotzena de nadales populars. Ara direu que potser tampoc no ho entenien, i potser és cert, però... importa gaire? La música de les cançons, la melodia dels rapsodes, tots els esgarips dels nous actors van deixar bocabadats els assistents com ho van fer després, a la tarda, amb els pares i amics. Perquè Nadal al Catà va funcionar. Va funcionar des del primer assaig fins al cop de teló final. Una hora curta amb temps per riure o -discretament- plorar. Però especialment, em fa l'efecte que Nadal al Catà ha estat un dels millors exercicis educatius que hem viscut els participants. Ho ha estat per unes poques solistes que ja van al Conservatori de música i saben què és un concert. Ho ha estat també per als tabalots, que són majoria i recullen vuit o deu carbasses per trimestre. I ho ha estat, a més a més, per a tots aquells mestres que ens hi hem capbussat sense plànyer ni hores ni maldecaps, sense reconeixement pels sexennis, sense hores extres, sense punts per a res. Senzillament, descobrint què hi podíem aportar alguna cosa, i que aquesta cosa ens tornava multiplicada per deu, per cent, per mil. Ara Nadal al Catà ja és al record, però a mi em reconcilia amb la feina que mai he volgut reduir a explicar la dièresi o les cinc parts del Tirant lo Blanch... Perquè no n'hi ha prou amb donar informació i posar uns quants exàmens. Cal saber raonar, és clar. Però també saber fer i capacitar els recursos relacionals i personals dels nostres alumnes. O no vam quedar que la missió de l'escola actual és oferir aprenentatges rellevants?. Nadal al Catà, com una mena d'exercici comunitari desmenteix que els alumnes no es concentrin, que no estudiïn, que no memoritzin, que no els interessi la cultura. Desmenteix molts d'aquests tòpics que ens acompanyen mentre anem repartint carbasses, recomanant Rubifén i acceptant, emmurriats, que els carallots del govern no ens pagaran la doble d'una sola tacada. Educar, ensenyar, és molt més. Per sort!. Ens queden, a més a més, una col·lecció d'anècdotes extraordinàries: la llangonissa del Nourdinne, els talons de l'Ariadna, l'escandalosa adicció que genera l'escenari. Tothom volia fer-ho tan bé!  I en acabat, quants petons i abraçades!! No hi pot haver millor regal. I ja tot són agraïments. A músics, actors, rapsodes i cantaires. Maquilladores, perruqueres, els del so i els de la llum, els decorats, els de la tramoia i els de la sala. El que fa el vídeo. El que fa les fotos. El del disseny gràfic i la de les llistes. Els tutors i les tutores, els pares i les mares... Educar és transformar. I quan de fosc vam abandonar el teatre de els Carlins estava segur que d'allà n'havien sortit uns alumnes una mica més creatius, una mica més responsables, una mica més autònoms. Que tots plegats n'havíem sortit molt millor de com hi vam entrar...

La foto és de les poques que vaig poder fer, amb el telèfon i des de les cametes laterals de l'escenari. Però a la web del centre molt aviat n'hi haurà uns quants centenars....

dimarts, 20 de desembre de 2011

Senyor Rajoy, sense manies!

I ja està: Mariano Rajoy va trencar ahir el seu silenci i en el seu discurs d’investidura va deixar clar quin és el projecte de la futura Espanya. Clar i castellà. Rajoy sap que ara mana, i que pot manar molt i més. Sense sucre, recepta xarop per a tothom però, per als catalans, ens en reserva una miqueta més. I és que sota el paraigua de l’austeritat i la crisi, Rajoy ha elaborat un programa de reformes que també passa per la recentralització de l’estat. Sense manies, no vol sentir parlar de pacte fiscal i, per si els nois de Convergència no ho entenen o els d’Unió se sorprenen de les formes, el nou president espanyol pensa regular el límit de dèficit i deute de totes les administracions i fins, posats a intervenir, amenaça als irresponsables en cas d'incompliment...

Reduir el dèficit espanyol, sí. Fins a 16.500 milions que de moment no diu d’on sortiran. Però amb propostes com ara aquella que fa passar els dies festius mòbils a dilluns per evitar els ponts (excepte “els de major arrelament social”: endevinen on anirà a parar el 12 d’octubre?) o bé anul·lant la "reposició" de personal del sector públic... excepte a l'exèrcit! Si més no, ningú negarà que l’home estableix prioritats.

Però més enllà d’algunes reformes –que de reformes, en calen- allà on ens toca el rebre segur és en l’operació recentralitzadora que planteja, molt especialment ara que la majoria de Comunidades autónomas són també dòcilment a mans del PP. Preparem-nos a viure una nova onada per tal d’harmonitzar a la baixa les competències estatutàries i, doncs, avui Rajoy ja ha anunciat: la llei que permetrà la privatització de les televisions autonòmiques o "garantir uns ensenyaments comuns a tot el territori nacional" que, entre d’altres, passa pel trilingüisme a Catalunya: català, castellà i anglès., en una fórmula ja assajada al País Valencià i les Illes, i que no té res d’innocent. En el punt de mira, la immersió lingüística.

Fet i fet, Rajoy reclama grans reformes i fins busca socis que l’acompanyin. Socis espanyols, s’entén. També aquí hi té paper en Rubalcaba. O el novíssim Pere Navarro, tan poc inclinat a crear un grup socialista català a Madrid. I és que com emfasitza el nou president , “no hi haurà espanyols bons i dolents. Hi haurà espanyols, tots iguals". Doncs això, que ja ens estan fent el mànec, com si la situació del nostre país no fos també prou complicada. Des d’ERC sabem que caldrà fer sacrificis, però també intuïm que no n’hi ha prou amb compatibilitzar estalvi i defensa de l’estat del benestar. Que cal augmentar ingressos des d’una fiscalitat progressiva o incrementar l’IRPF per als qui tenen les rendes més altres.

Encara més, Catalunya arrossega un problema econòmic singular que s’afegeix al de la crisi, això és, el dèficit fiscal respecte a l’estat espanyol. No pas un dèficit públic sinó un dèficit fiscal del que Rajoy no parla ni pensa parlar.

Comença una altra legislatura espanyola i els vents que bufen no són bons. Potser arriba l’hora de plantar-nos, de posar fi a l’espoli fiscal, de baixar d’aquest projecte que mai no ha estat el nostre. Ni quan ens hi ha posat sucre ni ara, que ja van sense embuts. En depenen no només el nostre benestar d’avui. També el nostre futur...

Publicat avui a ManresaInfo.cat

La il·lustració és un fragment de l'acudit que cada dia el meu germà Manel publica al diari Público. El podeu veure sencer aquí....

diumenge, 18 de desembre de 2011

A favor de les festes

Escric aquestes ratlles després d’uns dies estranys: amb la Constitució i la Puríssima he fet gairebé una setmana sencera de festa que acaba per fer encara més singular aquest desembre. I tots aquests dies que he escoltat queixes sobre la productivitat empresarial, qüestionant aquest parar i engegar que fins passats els Reis ens acompanyarà. Hi estic d’acord: aquest calendari festiu és una bestiesa. Ara bé, les veus que reclamen d’ordenar els desembres veig que en lloc de concretar han fet propostes de caire generalista. Això és, que totes les festes variables de l’any se celebrin en dilluns i divendres. I aquí em temo que ni hi estic d’acord ni em sembla útil en termes de productivitat.

De fet allò que ens hauria de preocupar veritablement és el sentit de les festes. No només la negociació de “quants” dies sinó també “quins” dies. I així com ens podem posar d’acord en què hi ha festes prescindibles, jo seria partidari de defensar la immobilitat d’algunes dates. Ras i curt, em fa tot l’efecte que només la por a qüestionar obertament festes tan recents i descafeïnades com la de la Constitució o d’altres tan recautxutades com la del12 d’octubre, fa que alguns representants de les patronals optin per propostes generalistes. Tan generalistes que no tenen sentit: penseu només a celebrar la revetlla de sant Joan un dia que no fos el 24 de juny! O la Diada, la voleu commemorar fora de l’11 de setembre?. I ja no dic el Nadal i Sant Esteve que tenim aquí mateix...

Encara tinc present les romanalles del calendari franquista, una follia a base de tradició i culte al caudillo que sumava més de 20 festes mòbils anuals. Començant pel 24 de enero a la Manresa liberada, i encara l’1 d’abril, el 18 de juliol, l’1 d’octubre... Certament, el calendari actual és força més enraonat. Però no voldria que una il·lusió racionalista ens dugués pel pedregar. Què hi guanyarem concentrant festes a dilluns i divendres? Els beneficis poden ser més aparents que reals, i això al preu de renunciar al bagatge cultural que explica el nostre calendari a canvi d’uns quants caps de setmana llargs destinats –aquells que puguin!- a les “escapades”. El terme no és casual: cada vegada més ens hem d’”escapar”, i en la fugida anem perdent bous i esquelles.

La substitució del calendari festiu per un programa de caps de setmana que fomenti el lleure individualitzat té conseqüències. I sobretot assenyala, dissimulat per la nova veneració de santa productivitat, una opció homogeneïtzadora que ja han començat els nostres veïns del nord, i que tinc per molt perillosa. Encara veurem com cau la Quaresma, des del Carnestoltes al Dilluns de Pasqua, i no precisament en nom de la laïcitat! Passa només que als molt il·lustres preceptors de l’eficiència i la productivitat els costa entendre que una festa oscil·li al ritme de la primera lluna plena de primavera... Sense embuts: un decret que bellugui les festes a dilluns o divendres no passa de ser una simplificació poc madurada. Si cal parlar de festes, parlem-ne serenament. Esbandim aquelles que no ens sentim pròpies i fins preparem-nos a entendre les que ens arriben de noves tradicions que conviuen amb nosaltres.

Al capdavall, contra les temptatives uniformistes allò que ens convé és el trencament que genera la festa. Celebrar-les, i fins gaudir de les alteracions que provoquen al calendari. Algú ja va dir que la vida és allò que ens passa mentre planifiquem les nostres activitats. I doncs, concentrar festes als extrems de la setmana pot semblar que millori la productivitat, però ens fa una mica més avorrits, ens deixa una mica més sols, ens fa una mica més robots. Regularitzar les festes, domesticar el nostre lleure, també altera la capacitat de trobar-nos i de trencar ritmes, d’alterar horaris, de socialitzar espais, àpats o activitats. Caldria rumiar-hi perquè al final surt car, molt car. I si no, compareu la despesa nacional en cultura i en ansiolítics, i ja em direu si val la pena la drecera...


A tomballons. Publicat ahir a Regió7

La il·lustració correspon al calendari de festes de 2011 editat entre Òmnium i el CPCPTC, i és de Gina Portillo.


dissabte, 17 de desembre de 2011

Només un assaig

Però un assaig inoblidable, amb Els Carlins només per nosaltres. Hi érem gairebé tots, i tots vol dir més de cent alumnes, desfilant per la Font dels Capellans, l'avinguda Francesc Macià, baixant pel Viladordis, pujant pels Drets, Sobrerroca i Plaça Major. Més de cent dins Els Carlins, i gairebé ningú hi havia estat mai abans, ni en aquest ni en cap teatre. I ens ha calgut mitja hora -només mitja hora- perquè els dels llums s'hi entenguessin. Perquè les maquilladores transformessin aquella trinxera en el millor dels camerinos. I a dalt, sobre l'escenari -sis metros de boca, ja es veu que anirem justos- organitzar els cantaires en tres fileres, i els flautistes, guitarres, la derbuka i el piano, l'olla i l'espai per la bateria que dijous arribarà. I els faristols, i el teló alçat després dels presentadors que avui recuperen tots els vicis, i s'encallen i s'entortolliguen, i no saben com han de mirar la immensitat d'un pati de butaques que els focus cremen. No passa res, tothom va trobant el seu lloc i cada vegada són menys els que mormolen. I abans de les 10, la Loida estripa el silenci i la foscor i diu Sagarra com mai hagués pensat dir-lo, "Ai, aire d'aquesta nit!" I segueix una altra estrofa l'Ariadna, i una altra la Laura. I vé el White Cristmas i s'aixequen tots els cantaires després de la solista, i caminant d'esquena per la platea sento com em vaig trencant una mica per dintre, i el desig de plorar a raig fet, i aleshores penso en l'escletxa sagarriana, i ja sé que ens en sortirem. Aquest matí, sí. I el 22 també. I la Rosa els fa repetir la cançó i l'Alícia els reclama més energia, i surt el Lluquet i en Rovelló, i la caldera amb un estol de dimonietes que són inesborrablement l'esca del pecat. I no ens n'adonem que són les dues del migdia. I que, com deia aquell eslògan, ja deu ser Nadal al Catà. I fins em sembla, ara que se'n van a dinar amb el rebombori habitual, que potser ja fa temps que ens convenia...

Al camerino la Pilar Marmi, professora del cicle formatiu d'Estètica, ha fet i ha fet fer una feina extraordinària, carregada de dedicació i fantasia. I professionals com són, han estat els últims de plegar abans no han deixat ben nets pastors, arcàngels i fins i tot aquests dimonis de la foto.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Estic fent els Pastorets

No és broma: des del mes d'octubre que vaig començar a fer els Pastorets. A fer-los i a refer-los, en una barreja singular d'en Folch i Torres amb el Poema de Nadal, d'en Sagarra. Sembla horrorós però no ho és, de debò. I hauríeu de veure la canalla com s'ho han agafat! El cas és que a poc a poc m'he deixat endur per aquesta ximpleria on m'ha abocat la profa de música de l'institut, la Rosa, que hi posa piano i nadales i quatre hores setmanals d'una assignatura optativa amb una trentena de nanos. Després tot ha estat sumar propostes, nous ingredients, més idees, més nois i noies cada dia. Actors, rapsodes, músics, cantaires i dibuixants...  Treballar a l'Institut Guillem Catà té aquesta capacitat: que pots moure mestres i alumnes d'ESO i de Batxillerat, és clar, però també els dels cicles formatius. Fusteria, perruqueria, maquillatge... de tot! Fins podríem prendre mal, que els de Sanitària se'n farien càrrec. I com que ningú hi posa pegues, avui hem relligat el finançament i els horaris extraordinaris amb la direcció i l'Ampa!. Doncs això, que estic fent els Pastorets. O que els torno a fer, perquè em penso que ben bé del tot, no els he deixat de fer mai. I que estic content de veure que, republicà i d'esquerres com sóc, ni la victòria d'en Rajoy ni les trafiques del gendre Urdangarin em distreuen d'aquesta passió. La cosa serà el 22 de desembre, al teatre Els Carlins, al migdia. Però si tot agafa tanta empenta, fins som capaços de fer sessió de vespre pels pares!. Els Pastorets i el Poema de Nadal, sí. El primer dia com trinxaven els versos! Contra pronòstic, pero, avui ja és tot pura emoció dalt l'escenari. Per poc temps que em quedi, en tornaré a parlar...

El Carles, que és el responsable de visuals i plàstica al centre (!) porta tot el tema de la imatge, i els decorats i fins em penso que farà el vídeo de l'espectacle. I ahir, entre classe i classe, vam aprofitar per penjar els millors cartells del concurs "Nadal al Catà".

dimecres, 30 de novembre de 2011

Tota la barra de deu dies

D'ençà el diumenge electoral que no he escrit ni una paraula. Podria argumentar una certa necessitat de perspectiva, una voluntat analítica més acurada. I no, només puc parlar de mandra, molta mandra i també d'un cert desassossec, que deia aquell poeta. I això? És cert que ERC ha retingut tres diputats i fins que els resultats més a la vora ens acompanyen -l'apunt domèstic: a Castellbell i el Vilar, un 15% més: xampany!. Però no ens enganyem: el paisatge després d'aquesta batalla és decebedor i em temo que això tot just comença, que ens en plouran per totes bandes i que el país fugint del foc s'ha abocat a les brases. Brases convergents, entesos. Però brases. Encara Rajoy no ha badat boca que el MHP, confonent el bon resultat de CiU amb un plebiscit de la seva política de tisorada, ja s'ha afanyat a receptar una nova tanda de xarop i dieta rigorosa. En les nòmines de la funció pública, en els preus de l'aigua, l'energia i les taxes. En els serveis sanitaris que es veuen retallats, reduïts i envoltats de conjectures que per res els afavoreixen -però al conseller Boi Ruiz li agrada tant donar idees! I enmig de tot el sarau, la voluntat de retallar els recursos de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals i del número de canals de TV3. Increïble. Aquesta no me l'esperava, de debò. Imprescindible la lectura d'en Joan Manuel Tresserras el dilluns a l'Ara, "la Corporació, filla d'una política il·lusionada i compromesa de construcció nacional, no pot ser objecte, ara, d'un tractament d'inspiració estrictament comptable". D'inspiració comptable però amb un fonament polític molt i molt decebedor: Convergència i Unió posada al servei d'un PP rampant. Aplicant el programa popular sense miraments en nom de la crisi. Brandant el pacte fiscal però jugant a favor dels de sempre. I doncs ja ho deia en Duran: amb el cap, i el cor...  i la cartera. Que vol dir repartint entre els amics -la rifa de de la Vanguàrdia: acaben de rebre 2 milions d'euros. L'Homs que ens avisa, "és legal". I tant que deu ser-ho. Tant com que és una vergonya. I trobo a faltar aquelles veus crítiques -aquelles que fins fa un any tot els semblava poc i mal engiponat- que diguin alguna cosa... Per tota la resta, paciència. Tincs més feina que mai a corregir i, si tot va bé, aquest 22 de desembre estrenarem un espectacle amb la canalla de l'Institut Guillem Catà que farà tronar i ploure. "Nadal al Catà" es diu la cosa, barrejant versos de Sagarra amb trossos del Pastorets d'en Folch i Torres. Almenys riurem! Paciència, doncs. I austeritat, i pedagogia, i tota la disponibilitat que diu que els patriotes ara i sempre hem de tenir. Tot això i més, segur: no em cansaré de lluitar. Però no em direu que, tot plegat, no sembla mentida. Han passat deu dies des del 20N. I no recordo d'haver vist mai tanta barra plegada.

20N, la secció local d'ERC Manresa segueix l'escrutini per TV3. La foto la vaig fer tard, tranquil·lament, quan ja se sabia que ERC molt probablement retindria el diputat per Girona. O diputada, per ser exactes, la Teresa Jordà, que ens va anar de ben poques dotzenes de vots...  

diumenge, 20 de novembre de 2011

La incògnita d’aquest diumenge electoral

Escric aquestes ratlles al cap d’un dissabte de reflexió. Tampoc hi he destinat gaire estona. Tenia el vot decidit i tenia clars els motius de la meva decisió: un vot que vol ser netament d’esquerres i independentista. Compromès nacionalment i social. Com deia Ovidi Montllor, “perquè ja no ens alimenten molles...”. Ara bé, quin sentit té escriure tot això, no pas per provar d’incidir subtilment sobre el lector sinó, senzillament, per no fer el ridícul si ja coneixeu, potser, els resultats? Us proposo, doncs, tres nivells de lectura segons el moment dominical que hagueu clicat aquest “ManresaInfo”...

Si ho llegiu abans d’anar a dinar. Dutxeu-vos, vestiu-vos i esmorzeu. O dutxeu-vos, esmorzeu i vestiu-vos. El menys recomanable és dutxar-se després de vestir-se. I després, què? Pondereu el moment: cal anar a votar? Perquè alguna cosa us diu que és millor jaure i fer sofà. Ras i curt, aplicar-se una bona dosi de la pomada habitual (“tots són iguals”, “només ens volen pel vot”...). Hi ha versions més elaborades (“A Madrid no se’ns hi ha perdut res”) i més indignades (“amb que no hi comptin!”). I bé, no entro a discutir-ho –només em donen 2500 caràcters- però sí que és cert que l’abstenció d’avui només subratllarà l’èxit de l’opció guanyadora, per molt greu que demà ens sàpiga. Fem un pensament? Sortiu i voteu, i voteu amb llibertat. Sense por, sense prejudicis. Se’ns hi ha perdut tantes coses a Madrid! No es tracta d’encertar el guanyador sinó de votar el què més et convé o el projecte que més t’estimula. I ara cito Joan Fuster, quan ens recorda que “la política, o la fas o te la fan”. Quan tornem, el sofà encara hi serà!

Si ho llegiu havent dinat. Potser encara us fa més mandra, el dia curteja i tot això i allò que dèiem. I doncs, què? migdiada fins a llevar-nos al país dels barrufets?. Sí, sí, blaus. Els més polemistes argumentareu, “i és que per ventura el meu vot ho aturaria...?” Per inversemblant que sembli, cada vot compta. I a les vuit del vespre la fotografia pot ser definitivament homogeneïtzadora o que ens singularitzi.

Si llegiu aquest text després d’haver conegut els resultats: sí, direu que ja estaven cantats. Podeu instal·lar-vos en el “ja es veia a venir” i fins i tot rabejar-vos en les xifres. Els que pugen i els que baixen, aquells que suren i els que s’enfonsen definitivament. No vull fer pronòstics, doncs, que potser jutjaríeu poca-soltes. Però sí que us recomano, tan si en aquesta hora fosca del dia heu votat o no, que ja cal que aprofitem els tres anys sense eleccions que se’ns acosten. Tres anys sense urgències electorals però imprescindibles per re-polititzar la nostra vida. Els riscos són evidents: ens calen eines i arguments perquè ens hi juguem els nostres drets, els nostres recursos, i fins el nostre país. També la democràcia... Per això dic resoltament que la incògnita d’aquest diumenge no és el resultat. La incògnita que em queda és si, des de demà, el sabrem fer útil.


Publicat avui mateix a ManresaInfo.

La foto, pescada via Google imatges només s'ha d'entendre com una "presentació del producte". I el final potser ha resultat ser molt críptic: vull dir que, surti allò que surti, se'ns gira feina. Això suposant que mai n'haguem deixada de tenir...

dimecres, 16 de novembre de 2011

... però dilluns manarà Rajoy

Ho vaig escriure ahir, pessimista: "La campanya, com un tràmit, s'enfonsa als bassals. I tot plegat m'entristeix perquè enmig del marasme no percebo l'empenta que a tots plegats ens convindria...". Per això m'he sorprès avui tot llegint Vicent Partal a Vilaweb, que també descriu aquesta campanya com la més tediosa que es recorda. "Ho és. Però no ho és perquè sí. Entre més coses, ho és perquè, al Partit Popular, ja li convé una campanya poc animada, que li permeta de passar-hi de puntetes, a l'espera d'un resultat aclaparador diumenge".  Entesos. Però també perquè aquestes eleccions, més que guanyar-les el PP, les va perdre el PSOE fa mesos, cada vegada més confosos entre ells... I amb tot, unes eleccions que són molt importants per a les "altres" opcions. Potser minoritàries, però més vives que mai. Com ara Esquerra Republicana: heu vist les seves propostes? Nou punts, que ni a decàleg arriba.

1 - La independència fiscal, el nostre concert econòmic: no podem seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.
2 - Prioritzarem infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.
3 - L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros menys per persona i any que la mitjana estatal. Prou de retallar-la!. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.
4 - Reduirem les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes. I apujar els impostos a les grans fortunes.
5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.
6 - Promoure referèndums vinculants i apropar així la política a la ciutadania.
7 - Eliminar ministeris inútils, Senat i diputacions amb una gestió austera dels recursos públics.
8 - Retallar la despesa militar com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.
9 - El català, eina de cohesió social. Vetllarem per la immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.

Tot això sí, i encara més: cada papereta és un altre pas cap a la República catalana. Cada vot a ERC només s'entendrà així. Ens podríem permetre el luxe de quedar-nos a casa? Diumenge cal anar a votar, per tediosa que hagi estat la campanya. I votar en clau nacional i d'esquerres. En positiu. Bosch i , al Senat, Broggi. L'endemà Rajoy ja serà a La Moncloa. Deixem per dilluns, doncs, "començar a imaginar com ens hi afrontarem..."

I com que no pot pas quedar tot per dilluns, avui he acabat el dia fent una bustiada del butlletí d'ERC per Castellbell i el Vilar, porta a porta, amb l'Albert Mulero i en Ramon Rovira. Menys de dues horetes per uns papers -"el Sereno número 4"- que demanen el vot d'aquest diumenge per ERC, però que també expliquen, amb detall, les reflexions sobre el futur institut de secundària o la valoració dels primers mesos del nou consistori...

dimarts, 15 de novembre de 2011

Plou sobre el Catà

Plou, o torna a ploure, com vulgeu. I com que els dimarts plego d'hora de les classes a l'institut, m'ha sorprès a mi mateix veure aquesta imatge tan tardoral del carrer -del carrer de Rosa Sensat!- sense alumnes ni trànsit. Una foto muda i molla, amb fulles d'auró i uns núvols grisencs que pronostiquen encara més aigua sobre l'institut Guillem Catà. La mullena està clara però el silenci només és aparent perquè, darrera aquestes parets, hi ha uns quants centenars d'adolescents que mai no es cansen. Criden força i es remouen més. Però és dimarts i jo plego d'hora. Per això, tornant cap a casa, passo pel mercat setmanal de la Font dels Capellans  I mentre enfilo el carrer Coma i Galí, recordo que som a la recta final d'una campanya electoral. És clar que sense clients a les parades ni la densitat d'un dimarts qualsevol, no es nota l'eixam dels partits repartint flyers o caramels. M'aturo per comprar tomàquets, mandarines i fins uns xampinyons magnífics. La pluja apreta i tot ho esquitxa. Reprenc el camí i encara topo amb en Josep Vives, candidat al Senat espanyol per CiU. Ens saludem cadascú sota el seu paraigua, regalimant: la tropa oficial que l'acompanya somriu. Però ningú aparta les mans de les butxaques. No hi ha res més. La campanya, com un tràmit, s'enfonsa als bassals. I tot plegat m'entristeix perquè enmig del marasme no percebo l'empenta que a tots plegats ens convindria...

dijous, 10 de novembre de 2011

El 20, voteu Esquerra Republicana!

Aquest vespre hem fet a Manresa el principal acte de campanya per part d'ERC al Bages. Als Carlins, a quarts de nou del vespre. I reconec que hi anava una mica esporuguit: ni em feia peça l'espai ni aquests dies m'arribaven comentaris de la convocatòria, com si fos una cosa només per a iniciats, per als convençuts de sempre. Doncs bé, no em sap greu admetre que només eren temors i que la trobada ha funcionat, i ha funcionat molt bé. L'espai, és clar, era d'una indissimulable austeritat. Però a poc a poc i des de les vuit ha anat venint gent. De Manresa i d'arreu del Bages. La majoria d'ERC o de Reagrupament, és clar, però també molts d'altres que feia dies que no coincidíem...

I ha valgut la pena, també pels continguts. Perquè aquesta "República del sí" que anuncia el nostre eslògan podia pla quedar-se en un altre reclam idealista, carregat d'esperances però sense concreció. Un producte tan feliç com innocu. I no ha estat així de cap de les maneres: el projecte republicà que avui branda ERC és descaradament la millor recepta pel país. I no funciona en clau sentimental sinó, sobretot, per l'interès que desperta, que està despertant. Per això m'ha agradat escoltar els discursos dels candidats del Bages -l'Eloi  Hernandez, la Carme Bertral- i encara els de Rut Carandell, reclamant la política com la millor eina per canviar les coses, i incitant a qui l'escoltés a triar entre "la comunitat autònoma del res canviarà o la República on tot és possible". I ja no hem parat.

Avui Alfred Bosch ha trenat un molt bon discurs, combinant el dèficit fiscal amb l'atur i la crisi. I posant el nostre projecte al servei del país i de tots els nostres conciutadans. Per generar feina, per avançar en la justícia social. "Serem útils perquè tenim un somni. No per col·laborar amb l'estat". I perquè a Madrid no hi anirem a negociar sinó a fer una oposició intel·ligent, ferma, decidida i clara. "Perquè el país el construïm aquí però el defensem allà". I sigui quin sigui el resultat, "val molt més un escó independentista que vint-i-cinc escons invisibles". O bé 10 d'interessats...

I finalment Oriol Junqueras. Un discurs diferent, serè, vivificador. Junqueras captiva l'auditori i té la virtut d'encomanar una complicitat generosa, sense gaire giragonses. Per això remarca que el resultat del 20N serà important, però que "encara ho és més aquesta il·lusió, l'entusiasme i l'orgull dels que ens hem aplegat per construir el futur del país".  Avui, sense renúncies, Oriol Junqueras ha recuperat tota la bona tasca d'ERC al darrer govern de la Generalitat, i encara una part de l'herència Pujol i la de Pasqual Maragall.  Més enllà, Junqueras ha ofert ERC "per donar la mà" a CiU "Estem disposats a acompanyar en el concert econòmic. Però si no accepten la nostra mà no tindran cap excusa per explicar que han preferit pactar amb el PP". Acte seguit no s'ha estat de denunciar un acord entre CiU i PP per desmuntar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o la projecció exterior de Catalunya amb el tancament de les representacions de la Generalitat a Brussel·les, París, Berlín o Standford. Estopa a raig per en Duran i Lleida i aquells que han fet de Madrid una agència per a la defensa no pas dels ciutadans sinó de lobbyes amics... Perquè ERC no callarà mentre es retallen alguns dels pilars de l'estat del benestar. A manera d'exemple, "mentre la senyora Chacón gasta a l'exèrcit 44 vegades el nostre dèficit sanitari".

No sabria què més explicar. Els Carlins vibraven d'entusiasme i Junqueras ha acabat anunciant que tot just "hem infantat un nou projecte". L'eina que el país necessita per tota la confiança que el proper diumenge 20 de novembre ens dipositin. Me n'he tornat a casa convençut que anem bé, que aquest cop l'encertem. I que el trajecte serà llarg, sí. Però fecund. I amb bons companys per fer-lo...

dijous, 3 de novembre de 2011

Avui faig cinquanta anys

Avui faig cinquanta anys, sí. I estic content de celebrar-los, si més no per la xifra, rodona i d'unes proporcions considerables. Mig segle, poca broma! No faig retret de res a ningú, ni al mateix Altíssim, tot el contrari: malgrat algunes hores aspres, els dies cantelluts -hi entra de tot en cinquanta anys!- em penso que he tingut sort des del primer dia. Agraeixo, doncs, l'amor de ma mare que des d'aleshores m'ha fet suport en tot, i del meu pare que ja no hi és per celebrar-ho. De M., amor i també paciència: amb ella hem fet plegats la major part d'aquest trajecte. I de la C. i la J., que m'agradaria que m'acompanyessin en el tram final. Gràcies, encara, als germans, als amics i amigues, a tots aquells que estimo, amb qui he compartit i de qui tant he après. Enyoro tots els que em són absents. I espero poder continuar passant-m'ho bé tot treballant mentre pugui. Al capdavall, desitjaria el millor futur d'igualtat i justícia per la meva ciutat i pel meu país. I, si pogués ser, que els meus ulls veiessin aquesta Catalunya lliure - i plena, culta, rica...-  per la qual de fa tants anys que lluitem.

(La criatura de la foto sóc jo mateix, un altre 3 de novembre, però el de 1963, i és en color perquè es tracta originalment d'una diapositiva. Està feta al camí de Viladordis i, al fons, hi ha els camps on avui es troba l'institut Guillem Catà, allà on ara mateix treballo. Fet i fet, cinquanta anys sense, pràcticament,  moure'm del barri de la Sagrada Família de Manresa. I el cas és que no m'he avorrit gens...)

dimarts, 1 de novembre de 2011

La catorzena Mediterrània, el què i el com

Enguany he fullejat el programa de la Mediterrània amb uns altres ulls. Sense cap mena d’apriorisme ni tampoc responsabilitat. I m’agrada poder dir –poder tornar a dir!- que m’ha agradat. I és que la Fundació Fira Mediterrània està fent una molt bona feina. Algú recorda la primerenca “Fira d’espectacles d’arrel tradicional”? Aleshores n’hi havia prou amb ser aparador i punt de trobada d’aquelles companyies que feien de la tradició una eina de creativitat i contemporaneïtat. I doncs, d'aquell "treballar la tradició sense complexos” fins a esdevenir exemple d’excel·lència artística i impacte econòmic, hi ha un recorregut fecund. I un reconeixement que aquests darrers anys ja té la categoria d’internacional.

Avui la Fira ja és plataforma més que no pas aparador, un veritable mercat i espai d’intercanvi. És una suma de complicitats que n’ha permès el creixement, i que ho ha fet en paral·lel a la transformació de Manresa, en el seu espai públic, en els equipaments i fins i tot en els equips tècnics. Perquè, a veure, algú s’imagina la Fira d’avui en els carrers, els equipaments o les maneres de treballar de 1998? La perspectiva de catorze anys comença a ser clara: Manresa hi ha guanyat, i hi ha guanyat molt.

Però com en els bons negocis, també hi ha guanyat tothom. Per això avui m’admiro del programa absolutament reeixit, conscient que és el tercer cop que neix d’un reajustament pressupostari. I a major austeritat, intueixo majors complicitats. Sense temeritats, és clar! Però la Fira ha sabut fer més per menys. Que vol dir que ha guanyat eficiència, i que els recursos públics no hi són “per aparentar” –el món és ple de fires i mercats inútils!- sinó només a favor d’una rendibilitat contrastada. Social i creativa, per descomptat. També econòmica: ho diuen els darrers estudis externs. A la Fira, de cada euro públic invertit en reverteixen set en contractacions. 7 per 1, i fins a setanta vegades set: la ressonància evangèlica és prou evident –i doncs, la mediterraneïtat fins sembla present al compte de resultats!. En fi, pel que fa a l’impacte local, s’acosta als 3M d’euros en uns pocs dies. Em penso que tot plegat no permet dubtar ni un moment de l’encert de la proposta...

Hi torno, però: he fullejat el programa i des de setembre que vaig comprar les entrades que em van semblar convenients. Perquè el programa no decep, tot el contrari: conserva l’aroma dels darrers anys, de feina ben feta –el fil conductor de Carles Santos, Gelabert & Azzopardi i enguany Perejaume!- De festa i de feina, a plaça i a llotja, de jornades professionals i de suports diversificats: del governs d’Aragó i d’Andalusia, del País Basc o de la Puglia italiana. I encara que no en tinc dades, estic convençut que els 1000 professionals que es van aconseguir el 2010 ja no tenen marxa enrera. Més gent, més contractes, més oportunitats. Manresa té una fira de característiques singulars, especialitzada, reconeguda, amb resultats palpables. Fins i tot amb “una manera de fer” que sens dubte ha propiciat el tàndem d’en Jordi Bertran i la Tere Almar. El “què” es fa i el “com” es fa. En la gestió cultural –a Manresa sortosament en trobaríem d’altres exemples- ambdues coses són importants. Doncs això, que val la pena de vetllar-ho, i fer créixer hereus i fins no plànyer-hi els recursos si els resultats acompanyen: perquè no és gaire habitual i, a més a més, té la virtut que s’encomana. Que deu ser el millor dels beneficis.


A tomballons, publicat avui a Regió7

La il·lustració és el cartrell d'aquesta 14a edició. Si voleu conèixer el programa cliqueu aquí

dissabte, 29 d’octubre de 2011

La qüestió no és "Halloween"

De les meves castanyades d'infantesa en tinc un record més aviat boirós. Boirós i singularíssim perquè, en primer lloc, no passava de ser una festa estrictament familiar i, de l'altre, consistia en una mena de retrobament amb els morts de característiques més aviat lúdiques. Perquè a la meva infantesa hi havia morts, és clar, els de la família, els del veïnat, fins i tot d'alguna criatura -les més impressionants. Hi havia morts, sí, i per Tots Sants tornaven. O per ser exactes, tornaven les seves "animetes", que és com anomenàvem el joc: darrera de les portes, als racons d'una habitació, entre armari i paret... apareixia un panellet o una castanya,  regal de part dels absents a qui, agraïts, dedicàvem un parenostre. I poca cosa més. Per tota la resta, diria que es bevia moscatell entre els més grans. Fi del record.

Ara mateix, però, si paro l'orella a l'institut, tota la canalla parla de Halloween. I barrejant castanyes i moniatos, molts es disfressaran, buidaran carabasses, sortiran al carrer. Alguns assistiran a concursos de discoteca i fins hi ha qui s'empesca túnels del terror... Tot plegat em sorprèn, i fins m'interessa. Però em desconcerta l'actitud dels nous defensors de les tradicions, del conflicte que d'uns anys ençà sembla enfrontar Halloween i la Castanyada. Perquè no hi ha conflicte.

Em fa l'efecte que el triomf de Halloween es produeix no pas per la victòria sobre la tradicional castanyada -d'un tradicional força relatiu- sinó per l'absència de discurs a la festa de Tots Sants. Ras i curt, ja feia temps que Tots Sants s'havia reduït a l'àmbit gastronòmic perquè, de la mort, no se'n parlava. No en volem parlar. La mort, que de sempre ha estat un tema difícil, avui té la categoria de tabú. La mort és a les pel·lícules, als vídeojocs, també als parcs temàtics. Però la mort -la de debò, la inevitable- ha desaparegut del nostre imaginari particular i els enterraments, cada vegada més, són un episodi familiar. Ens ho passem tan bé! Qui, doncs, vol pensar en la mort?

I doncs ve-t'ho aquí el triomf de Halloween. Tornem a parlar de la mort, o a conjurar-la. Reduïda a joc, és clar... Tota la resta -el vampirisme, els castells gòtics, tota l'estètica gore que l'acompanya- no sé pas què durarà. O sí, durarà tant de temps com sigui eina de negoci, nova expressió de consum d'aquestes festes contemporànies que ja no ens fem sinó que ens fan. Previ pagament a taquilla, és clar. Al capdavall, no ens hi capfiquem més del compte: la Castanyada durarà. La Castanyada, les animetes, aquest impossible provar d'explicar-nos que és la mort. I d'anar-la assumint ni que sigui amb gotets de moscatell...

dissabte, 22 d’octubre de 2011

L'encert de "Tocats de lletra"

Ja fa cinc anys que, d'una manera discreta, Manresa s'embolica en aquest "Tocats de lletra" que és un cicle de promoció de la lectura impulsat per l'Ajuntament de la ciutat i el gremi de llibreters de Catalunya. Cada vegada més complet, cada vegada amb més complicitats -la profusió de logos a la contraportada del programa emula amb èxit els grans festivals o les curses de F1 !. Vull dir, en fi, que el programa val molt la pena, que cada vegada té més èxit i que, durant cinc setmanes, encerta a presentar autors i actors més o menys mediàtics amb l'objectiu indissimulat d'acostar la literatura al públic. I se'n surt. I diria que se'n surt perquè no fa trampa -no fa que els assitents ens sentim carallots, poc llegits o definitivaments incultes: vam poder escoltar Montserrat Carulla recitant Sagarra o la Mar Ulldemolins en un altre recital de dissabte migdia, a la Plana de l'Om. En Jaume Cabré presentant Jo confesso. Enric Casassas o Mattew Tree, Anna Barrachina i -dimecres vinent- una "conversa amb Empar Moliner". I molts, molts més actes, és clar. Però d'entre tots, em quedo amb el de "Em patina la mandarina", amb Dolo Bertran i Anna Carné. Un recital de poesia adreçat als alumnes de secundària, que dijous va omplir la sala petita del Kursaal. Vegeu la foto, feta amb els alumnes de primer de batxillerat de l'Institut Guillem Catà, abans de tornar a casa: semblem feliços tots plegats.

I és que a vegades, més que el poema, allò que m'impressiona és poder percebre l'efecte del poema. I el recital -acalleu els més escèptics- va fer el seu efecte. Hi ha, és clar, el punt d'estratègia que et permet repartir i comentar alguns textos abans a l'aula, sense voluntat pedagògica ni aparell d'exercicis, si us plau!. I la selecció -Guerau de Liost amb Palau i Fabre, Brossa o Comadira- que no era feta a la babalà ni, encara menys, pretenia rescabalar ningú d'unes preteses mancances. I aleshores, a les fosques, cent-vint adolescents es van aclofant sota el doll de paraules i a vegades em penso que ni ells mateixos s'acaben de creure que... els agrada. Talment passa amb la tònica Schweppes, i amb tantes i tantes d'altres coses!, estic convençut que de poesia n'havien tastada poca -i sovint amb ginebra de molt mala qualitat.

Qualitat, sí. Diguem, doncs, que la tria era feta per en Jordi Estrada, i en l'encert total encara remarcaria el darrer text, per acabar, aquell Dirty realisme d'en Ponç Pons. L'un i l'altre prou saben què és fer català a la secundària i per això, com el banyista l'aftersun, el vaig rebre no només amb agraïment. I com que al ciberespai no li vé de cinquanta versos, estalvio l'enllaç i els afegeixo aquí mateix, per recordar-los...

DIRTY REALISM
(Sheaffer)

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

                        Ponç Pons, On s'acaba el sender, Edicions 62, Barcelona, 1995.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Un milió darrera el gest d’en Broggi

Quan ara fa pocs dies vaig assabentar-me que el doctor Moisès Broggi encapçalaria la candidatura unitària que ERC presenta al Senat espanyol, vaig emocionar-me. O em va emocionar el gest, el de l’avi de 103 anys, el de l’il·lustre cirurgià, el del ciutadà sempre compromès en tantes i tantes batalles... I em van venir al cap dues imatges: l’una, en aquella primera portada del nou diari Ara, aviat farà l’any: el vell centenari i la criatura de mesos a la falda, la vida viscuda, la vida per viure. Tot un programa per la nova capçalera però, també, per al país. Tota la saviesa i tot el compromís d’una trajectòria més que centenària per dir-nos, amb optimisme, que “encara hi ha combat”. Per la defensa del país, per la defensa de la justícia i la igualtat, per la democràcia, per la pau, per l’emancipació nacional... I aquesta és la segona imatge, al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa, pronunciant el pregó de Festa Major, l’any 2008. Allà ens va dir sense embuts que és normal i necessari que els pobles minoritaris ens rebel·lem contra les insuficiències econòmiques i la relegació en els governs de les majories dominants. Literalment, que no era gens estrany acabar en la separació. I pax vobis, i bona festa major! L’enuig de peperos i alguns sociates fou tan gran –la cara d’en Canongia, inoblidable!- que fins i tot perderen formes i esquelles, i es van estar d’aplaudir al pregoner. Es pot aspirar a més gran elogi?

I doncs en Moisès Broggi és un home valent, i honest, que amb el seu gest dóna testimoni. En un món on la vellesa sembla no comptar, ell fa un pas endavant i es compromet –hi compromet tota la seva trajectòria cívica- amb aquesta plataforma d’ERC amb Reagrupament i sobiranistes independents. Perquè Moisès Broggi no serà el senador que ocupa l’escó i vota obedient. Al capdavall l’escó no és el seu objectiu –no li calen més honors. El què compta és el clam i el gest que s’encomana: això és, ser valents i coratjosos. Si ja sabem d’on ens vénen els maldecaps i les estretors, si de debò aspirem a un país nacionalment lliure i socialment just, no podem sinó seguir-lo. I és que, com els millors antibiòtics, el dr Broggi és d’ampli espectre. I estic segur que aconseguirà el suport no només habitual d’entre l’Esquerra i els indendentistes. Que hi haurà qui començarà a entrenar-se per fer el pas, per dir “jo també”. I votant Broggi al Senat haurem fet un altre pas cap a la llibertat. Ens calen un milió de vots: sabrem estar a l’alçada del seu gest?


Publicat ahir a ManresaInfo.

L'agost de 2008 Broggi ens va entusiasmar a l'ajuntament de Manresa. Tant que fins i tot, en acabat, ens hi vam fer una foto amb l'Enric Aloy, sota la cèlebre làpida que commemora les Bases de Manresa.
I encara un altre comentari: ahir va ser un dia històric, impossible d'oblidar. ETA va anunciar el final de la seva activitat armada. Acabo, doncs, amb un fragment de Vicent Partal avui a Vilaweb:  ETA s'ha acabat, però les raons profundes que varen fer néixer ETA -algunes, no totes per sort- persisteixen i continuaran essent part del debat polític (...) Em fa content saber que ningú més no morirà. Em fa feliç i crec que aquesta és la cosa més important de totes. Però també em fa content saber que ETA ha entès que era una nosa enorme per al seu poble i per a tots nosaltres. Ho ha fet tard, ho podria haver entès fa anys, però ara tant és. Perquè el que importa ara és el futur que s'obre al davant, de forma imparable.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

De la festa i dels records

S'escau que aquests dies mandrejo. Parlo d'escriure, és clar: ni tinc el temps que voldria ni dec tenir-ne prou ganes per posar-m'hi. Altrament, vaig a treballar cada dia i m'emporto feina a casa. Llegeixo els diaris en paper i digitals. Rebo correus i provo ordenadament de respondre'ls. I necessito nou material de classe, tot el material que en el pas del guix a la pissarra digital jo no vaig preparar. Disset anys de retard són molts anys!. I aleshores, capficat en el present, una mà et tiba al passat. Com una regressió inesperada que -sortosament- aquesta vegada ha estat mínima: tot just donar per bona la transcripció d'una xerrada que vaig fer l'anya passat en unes jornades a Sant Jeroni de la Murtra. La rellegeixo, i mentre l'esmeno mínimament, una sensació de vergonya m'aclapara. Que atrevida és la ignorància! Tres exemples, dos records, mitja idea. I avall que trona. I el què és més gros, si he de ser sincer, és que m'encantava... Aquell dia, al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, la jornada anava de la Catalunya medieval i el sentit de les festes, i jo hi vaig parlar "Contra les festes sense sentit". L'esquema, me'n meravello, el publico tot seguit. Però allò que provava de dir és que hi havia massa festes al país. I avui queda demostrat que amb menys passàvem: no totes tenen el mateix valor.

Al nostre país hi ha festes que no acaben de tenir sentit. Parlo per una determinada sensació de que vivim instal·lats en la festa. De que cada cap de setmana no se sent altre cosa que festa. El tipus de vida que tenim ens permet treballar de dilluns a divendres i, a mesura que s’acaba la setmana, tenim un temps de lleure i un temps de festa. I això, és clar, com idea és molt bo.

Ara bé, de festes n’hi ha de molt tipus i fins, probablement, avui ja n'hi ha massa. En conviuen de tradicionals i molt antigues amb d’altres que són absolutament noves. Jo sóc de Manresa i durant dotze anys hi vaig fer de regidor de Cultura. I encara recordo quan un grup de ciutadans a l’ajuntament em va proposar de fer una fesa medieval. Aquesta festa va consistir en pagar quatre milions de pessetes a una empresa que va omplir amb 80 parades el nucli antic de Manresa. Els artesans portaven rellotges, venien botifarres, de tot! A la gent li va encantar. I malgrat tot, alguna cosa fallava. Vam destinar força hores a rumiar-hi. Al final el que faltava era la història, no aprofitàvem l'essencial: la història de la Llum. Però no he vingut a parlar de la festa de Manresa sinó de la festa de manera genèrica...

La pregunta és, ¿perquè fem festes, perquè fem noves festes medievals, barroques, renaixentistes...? Fem festes perquè necessitem passar-nos-ho bé , perquè la majoria dels dies de la nostra vida són rutinaris i hi ha moments en què necessitem trencar la rutina. I doncs, perquè funcionin les festes hi ha d’haver tot un procés previ de rutina ja que el que de cap manera funciona és viure constantment instal·lats en la festa. La rutina és la que ens permet concebre, desitjar i preparar la seva alteració, és a dir, preparar la festa. I és que les festes sempre han estat necessàries. Per poder fer una festa necessitem tres coses:

-Tenir uns certs excedents. La festa es feia quan hi havia uns certs excedents de menjar. Per això tradicionalment s’han fet a l’estiu perquè es l’època on hi havia més menjar.
-Disposar d’un temps singular: És el temps previ a la festa. És el temps de la preparació.
-Tenir una bona història. Si no hi ha una bona història, un relat, la festa no funciona.

La festa ha de ser un esdeveniment comunitari, i perquè es pugui seguir, entendre, compartir... ha de tenir una certa litúrgia. Les festes també tenen un recorregut: neixen creixen i algunes fins i tot es moren. Pot ser que d’aquestes aproximadament trenta festes medievals que anualment ara es fan a Catalunya d’aquí a alguns anys no quedin ni la tercera part. Quedaran només les que tinguin més sentit, una bona història. I a la vegada cal pensar que també se n’inventaran unes altres....

En qualsevol cas, noves o velles, de sempre o d’enguany, la gent ha de saber quin paper tindrà a la festa. Ras i curt: perquè una festa funcioni la gent hi ha de participar. Això ho ha de saber abans de fer la festa. En el moment de la festa, la gent que s’hi afegeix són els turistes, els visitants, etc. Aquesta gent, perquè se senti be a la festa, se l’ha de convidar. I només se sentirà convidada si els participants creuen en la festa. El que importa d’una festa no és anar-hi sinó allò que t’hi passarà. Si no pots garantir que passarà alguna cosa, la gent no vindrà. Els que ens agrada no és estar-hi sinó que ens convidin a que passi alguna cosa. Només així hi ha festa i podem disfrutar-la plegats.

Acabaré amb un exemple: El dissabte de Carnaval a Torelló. Dura des de les quatre de la tarda fins ben entrada la matinada. La gràcia d’aquet carnaval no és que dura unes dotze hores sinó que ja l’endemà de Reis, a primers de gener, és troben els participants per començar a preparar la rua, els vestits, la música, etc. Hi ha milers de persones que s’estan preparant durant aquestes vuit setmanes per al carnestoltes. Així el carnaval de Torelló dura vuit setmanes... i les dotze hores de la festa.  I se'ls fa curt...

La foto, de la Fira de l'Aixada a Manresa l'any 2008. La història de la Llum hi és fonamental.

divendres, 7 d’octubre de 2011

La nova Esquerra Republicana

Dissabte passat, ERC va celebrar el seu 26è Congrés Nacional a Girona. No s’havien esgotat els quatre anys preceptius d’ençà el 25è però era evident que calien canvis, i que calia avançar-los si es volia tancar un període convuls i de resultats incerts. Doncs bé, Girona ha estat això: un treball per repensar no tant la línia política d’ERC sinó sobretot l’estructura i, també, renovar les persones que l’encapçalen. Per recuperar confiança, obrir-nos i esdevenir una eina al servei de la nació catalana. I em penso que l’objectiu s’ha aconseguit: vam marxar de Girona amb la sensació d’haver viscut una jornada històrica. Pels discursos, per l'ambient que s'hi respirava, per aquest desig de tornar a començar, convençuts que sí, que tots junts vencerem...

S’ha enllestit un cicle, doncs, i això es va percebre des de primera hora, amb en Joan Puigcercós llargament ovacionat just abans no comencés un balanç autocrític (“no n’hi ha prou amb la governabilitat”) i generós (“hem d’aprendre a fer relleus”) que enllestí amb una sola demanda: el màxim suport per Oriol Junqueras i Marta Rovira, avui ja President i Secretària General d’ERC.

Dissabte va ser també una jornada intensíssima per tal d’aprovar, amb uns elevats nivells d’unanimitat, la ponència política i la reforma dels estatuts, la nova executiva i fins a 30 consellers nacionals –l’enhorabona especialment a Pere Culell, Carme Bertral i Laura Vilagrà. Però allò que finalment en quedarà seran les línies mestres traçades als discursos de cloenda. El de la Marta Rovira, passant pàgina als anys de sectors i famílies si volem “construir confiança”. Rovira tingué l’encert de ressituar ERC sobre el mapa i manifestà sense embuts una voluntat hegemònica (“no hem vingut a ser crossa de ningú!”). Perquè és ben senzill: ERC, amb el seu mínim comú denominador a les sigles -d'esquerra, republicana i catalana- no s'ha mogut d'on era.

I va ser
la darrera intervenció del dia, la d'Oriol Junqueras, qui “recollint les lliçons de la història i de l'experiència" es proposà de sumar no només entre independentistes o defensors de l'estat del benestar: sinó tota la gent d'aquest país. Junqueras va fer un discurs complet, d'una força retòrica com feia anys que no escoltàvem, i que ens reclama ser ambiciosos malgrat totes les dificultats, per abastar un somni: un país més lliure i més just, construït des dels valors republicans del rigor i la igualtat. També l'austeritat, la modèstia, fins i tot la humilitat... I és així que l’historiador parla de derrotes passades i de nous sacrificis fins la victòria "que doni sentit a l'esforç de tots aquells que ens han precedit,". El punt d'èpica imprescindible i un profund sentit de responsabilitat. Que no s’espanta “ni d’un mal resultat".

Perquè després vé la feina, és clar, i ningú no ens assegura res el proper 20 de novembre. Però hi ha paciència i també molta més constància de la que ningú, mai, hagués imaginat. Per això dissabte també vam marxar de Girona amb un punt d’entusiasme. Aquell que permet presentar-nos a Madrid com una plataforma que, a manera de coalició i amb els logotips de totes les formacions acompanyant el d'Esquerra, aprofiti els altaveus de les Corts espanyoles per proclamar els fonaments del nostre programa. Això és, la transformació del model econòmic desencadenant d’aquesta crisi i la consecució d’un estat propi on aixecar-hi una societat més justa i equilibrada. Democràtica, culta i oberta a tota la diversitat. Tant diversa com la que ha de ser la nova ERC.

A tomballons, publica avui a Regió7

Versió en 3500 caràcters d'un apunt de diumenge passat: el congrés d'ERC i les perspectives de futur, no només electorals. D'acompanyament, una altra foto de Girona, amb alguns dels representants del Bages...

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Els ous del senyor Javaloyes

És evident que a Manresa el coneix gairebé tothom però, per aquells que encara no ho sabessin, ho recordarem: en Xavier Javaloyes és el cap del grup municipal del Partit Popular a la ciutat. I tot i que és pepero fins el moll de l'os, la veritat és que sovint campa amb criteri propi. Conservador és clar, i només un punt cercabregues quan vol fer-te gabiejar -quan s'agafa al manual del partit i el recita fent cara de creure-se'l. Doncs no en diríem gran cosa més si no fos que, avui, en una columneta lateral de Regió7, l'home perorava que troba a faltar accions més decidides al govern Junyent -això és, al nou alcalde convergent de Manresa que governa en minoria seguint la moda de la geometria variable i el retall. En fi, Javaloyes amb tot el PP local al darrera considera que al cap de 100 dies ja es poden "copsar quines poden arribar a ser les línies mestres d'aquest govern" i fins i tot, llagoter, valora la nova "predisposició d'entendre la relació entre ciutadà i administració d'una forma diferent de la que hi havia fins ara" (i "fins ara" vol dir la del pacte diabòlic entre PSC, ERC i IC-V que ha governat durant setze anys ininterromputs). Però, vaja, Javaloyes no ho pot pas veure tot bé i aleshores, prudent, vol enviar només un petit dard que per al lector matiner de Regió7 de poc no li ennuega l'esmorzar: considera que el nou govern ha actuat amb massa precaucions "i sense voler aixafar cap ou. I en 100 dies caldria haver-ho fet". I doncs sí que van forts aquesta gent! Ja es veu que aviat governaran el feliç regne d'Espanya però, compte!, que anar pel món trepitjant els ous de la gent -i aquí potser caldria afinar "els ous dels homes"- no sembla la millor manera de guanyar amics. És clar que en Javaloyes podria molt ben ser que s'hagués fet un embolic entre els ous, la truita, i els ulls de poll. Si més no, està clar que en Java ara mateix trepitja fort!

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Després del Congrés

He deixat escolar el diumenge familiarment, amb tranquil·litat. Tot just el Regió7 i l'Ara, i un repàs a Vilaweb. En acabat, ara que ja és fosc provo d'endreçar les notes i el gruix de les emocions del 26è congrés d'ERC, ahir, a Girona. I ho faig amb la sensació intacta que va ser un dia important i, també, inoblidable. D'una banda pels discursos que hi vam poder escoltar. De l'altra per l'ambient que s'hi respirava, el de les grans ocasions, el de tornar a començar, aquell que diu que sí, que tots junts vencerem...

Des d'en Puigcercós a primera hora, que arribà al faristol precedit d'una llarga ovació i amb una lluïssor als ulls que recordaré molt temps: un balanç autocrític, serè, generós, i amb vuit experiències que enllestí amb una sola demanda: el màxim suport per Oriol Junqueras i Marta Rovira. M'estalviaré descriure la llarga jornada que hi hagué després de la intervenció d'en Joan Ridao: les esmenes a la ponència política i als estatuts. Inevitablement, un congrés també és això, i entremig de propostes interessants fins el darrer instant no transaccionades, generalment l'episodi destapa alguns militants amb una agudíssima vocació de buròcrata, de tant com alambinen la proposta o dissimulen l'interès. Ho deixo, perquè des del 96 que no em perdo cap congrés i seria mentida dir ara que me'n sorprenc. Ben al contrari, reconec que cada vegada guanyem més agilitat. I això, en un partit d'encuny assembleari com el nostre, és francament d'agrair.

Però allò que marca aquest primer d'octubre per ERC són els discursos de cloenda: el de la Marta Rovira, convençuda que passàvem pàgina de tants sectors i famílies, que tornaríem a ser creïbles, que veritablement ja estàvem construint confiança. Rovira cita Tresserras i Tardà, es ressitua en el plànol i manifesta sense embuts que tenim voluntat hegemònica i que no hem vingut a ser crossa de ningú. ERC, amb el seu mínim comú denominador a les sigles -d'esquerra, republicana i catalana- no s'ha mogut d'on era.  Extraordinari. I és aleshores que arriba la darrera intervenció del dia, la d'Oriol Junqueras, "recollint les lliçons de la història i de l'experiència". I amb la mà estesa a tothom, per sumar no només entre independentistes o els defensors de l'estat del benestar: sumar amb la bona gent d'aquest país que estudia, treballa, es compromet i dedica el seu temps al bé comú. Junqueras va fer un discurs complet, més emocional que programàtic si es vol, però d'una força retòrica com feia anys que no escoltàvem. Un discurs que ens reclama ser ambiciosos malgrat totes les dificultats, i que ens demana de treballar per un somni. Un país més lliure, més just, més ampli, construït des dels valors republicans del rigor i l'austeritat, la modèstia, la humilitat... I és així que Oriol Junqueras parla de derrotes passades i de nous sacrificis fins la victòria "que doni sentit a l'esforç de tots aquells que ens han precedit, i dels que vindran darrera nostre". El punt d'èpica imprescindible i el profund sentit de rersponsabilitat. ("El camí serà llarg, però no ens rendirem, no ens cansarem -i si ens cansem... no ho direm-  I no ens espanta ni un mal resultat...").

Perquè després del discurs vé la feina, és clar, i ningú assegura que el proper 20 de novembre els resultats millorin gaire per ERC. Ja ho veurem. Però hi ha paciència i encara molta més constància de la que ningú, mai, hagués imaginat. Per això ahir vaig marxar de l'Auditori de Girona amb el punt d'entusiasme que permet repensar el futur amb optimisme. I, cap al pàrquing, em va semblar que aquella lluïsor de primera hora ja es compartia a totes les mirades...

La foto, de família. Manresans al congrés d'ERC. Només un quants, és clar, perquè n'érem molts més. De Manresa, i de Cardona, Navàs i Navarcles, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet, Santpedor, Moià i Santa Maria d'Oló... El Bages hi va tenir un paper actiu, i des d'ahir, a l'executiva nacional hi tindrem en Pere Culell, al capdavant de la secretaria nacional de política social i ciutadania. 


divendres, 30 de setembre de 2011

Enyor de setembre

Cada any em passa el mateix: enllesteixo l’agost amb més alegria que no el setembre. I això que aleshores s’acabaven les vacances però... setembre és el final veritable de l’estiu, la sentència sense remissió possible: trenta dies per assumir que el dia s’escurça i s'acosta l'hivern. El curs ha començat i els alumnes ja han estrenat llibres i pissarra electrònica. Les novetats s’esvaeixen en tres sessions i, per molt que ho amanim, tots acabem per entendre que la gramàtica és la gramàtica i el trobar clus, trobar clus. I avall que trona: dictats amb faltes, comentaris de text que grinyolen i la impossible gestió de la dièresi...

Tampoc el debat de política general que fins avui ha ocupat l'activitat al Parlament sembla que mudi els efectes d’aquests primers dies de tardor. Consignem que s'acosten les eleccions, el proper 20 de novembre, i que el govern esperarà pacient fins l'endemà per veure per on les enfila. Desaparegut l’entusiasme pre-electoral d’ara fa un any, el MHP adopta un rictus amarg per defensar les retallades que han d’evitar “l'espiral diabòlica” de més deute i més interessos. Com que les retallades són doloroses s’aplica una primera dissimulació grollera –que no aguanta ni els dos dies de debat- sobre un “nou impost als rics”. Si fos ric tampoc compto que m’hi amoïnés gaire perquè ja es veu que és una proposta filfa, encaminada a posar ombra sobre la liquidació final de l'impost de successions i assajar un improbable gir social...

Per això, comptat i debatut, anava a dir que el debat ha servit de poca cosa. Però no és ben bé veritat: almenys aquesta vegada el tot-i-que convergent ha resolt alguns acords que no m’atreviria a jutjar de testimonials. Progressaran després del 20N? No en dic res, no anés ara a trencar aquests primers símptomes d’efecte Junqueras, encara interpretats per un Joan Puigcercós descorbatat. Però, després d’un primer acord dimecres per impulsar la proposta de pacte fiscal entre ERC i CiU, ahir es va aprovar una resolució que estipula que sigui el Govern qui recapti i gestioni tots els impostos i que obre la porta a la celebració d’un referèndum. I amb els vots favorables de CiU., ERC i ICV-EUiA! Potser sí que encara farem alguna cosa... 


Setembre, doncs, tanca la temporada. Comença de debò el curs. Ens en quedarà alguna cosa d’aquestes proclames? I amb la pregunta me n'aniré a dormir, sense CaixaManresa ni CatalunyaCaixa –avui definitivament nacionalizada- i encara fosc em llevaré per anar al 26è congrés d’ERC a Girona. Però això ja serà demà. Octubre.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Qui s'ha menjat CaixaManresa?

Llegeixo a les pàgines dominicals de l'Ara que CatalunyaCaixa estarà controlada en un 90% pel Banc d'Espanya. I em surt aquest apunt que hauria de ser breu per força: de diners hi entenc poc i, de bancs i caixes, encara menys. Però sí que vull compartir aquesta sensació, ara definitivament consumada, que els manresans ens hem quedat sense la caixa d'estalvis. La de sempre, la més que centenària, la conservadora, prudentíssima i una mica endogàmica Caixa de Manresa.

Tenia totes aquestes pegues i moltes més, probablement. Però que jo recordi la hipoteca la vam haver de demanar molt per favor, ens en van finançar un 75% del valor del pis i ens el van venir a peritar. Com que semblava que sí, que el pis quedava a l'abast dels nostres sous docents, van dir que "ens la concedien". També els vaig conèixer des de l'Ajuntament, més cantelluts que no pas amables: fer-hi tractes financers no sempre era possible perquè, per allò de ser de la ciutat, sovint no s'ajustaven com calia. Amb tot això vull dir que no semblava que aquells senyors -senyors: era gent de molta corbata encara- tiressin per operacions temeràries i sub-primes i tot el que va venir després. Els feia, en fi, poc propensos a l'aventura i fins de les seves mides reduïdes en feien esquer publicitari. Però fos per ells o fos per d'altres, el cas és que ara fa dos anys, quan van dir des del Banc d'Espanya que les caixes s'havien de fer grans, que s'havien de fusionar entre elles i que ja els deixarien els diners per fer-ho, però que ho fessin, a CaixaManresa -oh, meravella!- van dir de seguida que sí, que mirem-ho. I potser no s'ho devien mirar prou bé, però es va plantejar una fusió i encara una altra, i a la fi vingué el casori amb la Caixa de Catalunya i la de Tarragona. Suposo que els que hi vam tenir escrúpols vam callar per no pecar d'ignorants o nostàlgics. Perquè deien que les altres eren caixes que anaven coixes, i que ens convenien, i que la de Manresa els faria de crossa. Vam callar, doncs, encara més quan vam veure, el maig de l'any passat, que els 99 consellers generals reunits en assemblea donaven un sí pràcticament unànime (tot just una abstenció, i era la del representant del Consell Comarcal del Baix Penedès). Hom parlava d'obrir una nova etapa, de garantir condicions laborals, de no perdre mai de vista la intenció primigènia de les caixes catalanes... i si d'una banda quedava enrera gairebé un segle i mig d'història, de l'altra es garantia -i jo m'ho vaig creure- "la presència dels dividends de l'obra social de la nova entitat a la Catalunya central". O m'ho vaig voler creure encara que, ben mirat, ja havia d'haver desconfiat del to més aviat metafísic de les declaracions del president:  "La caixa passa a un altre nivell astral: no hi serà físicament, però s'hi ha de notar la presència des del més enllà". Fer-hi broma ara és fàcil, però l'home es referia a la nova entitat que es crearia i que -una altra meravella- tampoc tenia nom encara. Doncs vinga, endavant les atxes: al cap d'uns mesos naixia CatalunyaCaixa. A Manresa ho vam notar poc -poc i a poc a poc: el mateix color corporatiu, un calendari de transformació d'oficines ralentit, el tancament de les duplicitats evidents sense escàndol...

CatalunyaCaixa. La quarta caixa de l'estat. Més de 80.000 milions d'actius totals. Quatre milions de clients. I ara, amb una empenteta del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària -FROB- de 1718 milions d'euros -que s'afegeixen als 1250 rebuts l'any passat-  tindrem que "el Banc d'Espanya controlarà un percentatge pròxim al 90% de Catalunya Banc, l'entitat que agruparà tots els actius de CatalunyaCaixa". Doncs això, si ja era poc manresana, ara deixarà de ser catalana. La crisi, és clar. Però aquí hi ha algú que hi va més bé que d'altres. Tampoc passa desapercebut que "el Banc d'Espanya sembla que confia en la continuïtat dels directius". Déu els faci bons. I ja no em vull imaginar quin o quins seran els socis preferents que els propers dos anys substituiran aquests recursos públics... Però jo dono per fet que aquell viatge astral de CaixaManresa hores d'ara ja és intergalàctic, i els dividends de l'obra social a la Catalunya Central, un forat negre.

A finals de febrer d'enguany anava a un sopar sense calers. Vaig entrar un moment a la central de CaixaManresa, al Passeig, però els caixers no anaven: com qui no vol la cosa, un únic pintor pacient i artesà els repintava a favor de CatalunyaCaixa. La trobarem a faltar, i no només a l'obra social...

dimarts, 20 de setembre de 2011

ERC, prova superada

D’ençà els resultats d’aquest superdissabte passat, a ERC estem d’enhorabona. Calia fer un pas més i diria que ens n’hem sortit. O si més no, que n’hem sortit més bé que en qualsevol altre relleu a la direcció dels que jo recordo. I doncs sí, ara podrem continuar avançant perquè els resultats que avalen el nou president i la nova secretària general són espectaculars: Oriol Junqueras i Marta Rovira han obtingut més del 90% dels vots. I pel que fa a la tria entre Joan Ridao o Alfred Bosch com a caps de colla a la candidatura a les corts espanyoles, tampoc no hi ha dubtes: Bosch guanya amb un 66%. I amb tot, formes exquisides, voluntat de sumar, elegància i contenció. Ara diguem que amb tot això el futur tampoc serà fàcil, d'acord. Però per la manera com hem arribat fins aquí ja tenim molt bons símptomes, i les primeres declaracions d’aquesta etapa que ara recomença ja indiquen el to de la nova direcció.

I és que ERC comença a organitzar-se per a la futura transició nacional: una república catalana socialment avançada i econòmicament pròspera. Però no som ingenus ni ho fiem tot al frontisme: per arribar-hi cal sumar complicitats, trencar barreres precisament més enllà dels entorns habituals, caldrà seduir els indiferents... i tot això no ho podíem atendre sense renovar persones, formes i fins les actituds. Es tracta, manllevant el discurs de Junqueras, de “construir confiança” des d'un partit que es vol cooperatiu, obert, capaç de reconèixer l'entorn i amb qui està disposat a compartir l'acció política.

Una nova direcció per un partit, doncs, que vuitanta anys després torna a renovar-se per esdevenir una organització moderna, socialment útil, d'ampli espectre. Compto que passat aquest dissabte caminem decidits cap a un congrés fonamental. Amb menys fragmentació, superats determinats personalismes, reconnectant socialment, elaborant més i millor discurs. Caminant cap a la independència.

Des del Bages, com sempre, estic convençut que hi continuarem abocant tots els esforços. Perquè compartim aquest somni d'un país lliure i just. I perquè ens sentim compromesos en un projecte fonamentat en el triangle de sempre: els valors de l'esquerra, l'ètica republicana i el treball per la nació plena. I cadascú des del seu lloc, amb més humilitat i, si cal, amb més generositat encara. La política no pot ser una altra cosa. Doncs bé, els resultats d'aquest dissabte són clarament un nou pas en aquesta direcció...


(Publicat avui a ManresaInfo.  A la fotografia, Marta Rovira a Manresa, el dilluns 12 de setembre, en la darrera de les visites "de campanya" que vam rebre aquest estiu, amb Lluís Oliveras, president de l'executiva comarcal).