divendres, 23 de juny de 2017

Notes per a una graduació de 4t ESO

Avui hem repartit les notes d'ESO i dels cursos de batxillerat. És un darrer dia d'institut per la canalla, amb sorpreses i fins i tot algun desengany. Però més enllà dels resultats, més enllà de les cues al corredor de secretaria per embastar ja el proper curs, el cert és que compartim el sentiment d'haver tancat una altra etapa. Encara més amb aquells de 4t d'ESO amb qui veníem de fer la festa de graduació, abans d'ahir. Alguns continuaran, d'altres canvien d'estudis o de centre. Un comiat... amb discurs. Amb les tres tutores de 4t (les de la foto: Judit, Marta i Mariona) vam voler que l'acte darrer tingués un punt d'emoció. I em penso que ens en vam sortir. Les notes per a l'esdeveniment són un pack bàsic de l'educació. Però per si mai poden tornar a ser útils, les recullo. Van ser aquestes:

Notes per a la graduació de 4t d'ESO

1- (Mariona) Nois i noies, pares i mares, companys de l'institut Guillem Catà, benvinguts al centre, en aquesta vetllada de graduació. Moltes gràcies per ser aquí, per acompanyar-nos aquest vespre que tanca una etapa, en un institut que hem volgut formativament atractiu, útil i inclusiu. De tothom i per a tothom, tan divers com ho és el món que ens envolta, la ciutat, el barri. Ho hem intentat, ho sabeu bé. I nosaltres, en nom dels professors i professores de la casa, també hem après un munt de coses amb vosaltres!

2- (Marta) Això de les graduacions és una cosa moderna, de regust americà. Però més enllà de la foto i aquests birrets de carnestoltes, la veritat és que aquest és un moment per repensar allò que fem, per rumiar una mica allò que estem fent tots plegats a l'institut. Perquè els vostres anys de l'ESO, de l'Ensenyament Secundari Obligatori que hem compartit, avui... doncs resuta que avui aquests anys s'han acabat. I és clar, no sou tècnicament adults encara, però ja sou grans, i us en podeu sentir.
3- (Judit) S'ha acabat l'obligació, s'ha acabat allò d'estudiar els coneixements mínims per a ser ciutadans plens d'aquest país, amb drets i deures. Amb sentit crític. Amb oportunitats de futur: comenceu a fer la vostra pròpia vida. I això vol dir començar una de les coses més difícils que hem de fer les persones. Que és prendre decisions. Triar una cosa i abandonar-ne d'altres. Triar sovint és difícil. Però la vida és això: prendre decisons. Ho saben bé els vostres pares i mares, els vostres avis.... tots ells van haver de prendre decisions i, a vegades, fins i tot doloroses.

4 - (Mariona:  "Preneu decisions, i preneu-les sense por") 
Doncs comencem per aquí: si alguna cosa us recomanem avui, abans no abandoneu el món de l'ESO, és que aprengueu a prendre decisions. Es tracta de, primer, PENSAR i, després, DECIDIR (i després tornar a PENSAR per reflexionar sobre la decisió presa...). Pensar abans d'actuar. Actuar... i tornar a pensar.

Això de pensar i actuar i tornar a pensar és difícil, però és el que heu i haureu de fer. Prendre decisions amb dret a equivocar-vos, amb dret a tornar-ho a provar. NO TINGUEU POR, doncs. La por és natural i ens tensiona, però no podem prendre decisons des de la POR. Els italians diuen que la por és un pecat (La paura è un peccato). Diuen més coses, però aquesta us la podeu ben creure.

5 - (Marta: "Estimeu tot allò que feu")
Prengueu decisions, i prengue-les sense por, i quan haureu decidit fer una cosa, feu-la amb optimisme, amb coratge i amb generositat. Costi el què costi. És clar que caldran esforços, suportar contrarietats, conviure amb temptacions. Però si heu pres una decisió defenseu-la fins el final, i feu-ho amb amor. Cal estimar allò que fem. Només així surten -potser- bé les coses. Perquè, malgrat l'amor, no sempre surten bé les coses. Però amb amor, i amb entusiasme, i amb compromís i una punteta de perseverança... és més fàcil que surtin bé!

6- (Judit: "I si pot ser...")
I si pot ser, sigueu agraïts, respectuosos, creatius... i, a vegades, divertits. Compartiu les coses. Digueu SÍ sempre que pugueu, però sigueu capaços de dir NO quan convingui. Ens hem conegut i hem après a treballar plegats, i sabem que les coses tenen ànima: tenim cap i tenim cor. Fem-los servir alhora! Perquè allò més important no és ni la velocitat ni la immediatesa. No és tracta de tenir més i més o moltes coses. No es tracta de tenir sinó sinó de ser.

S'acaba l'ESO i us proposem continuar aquest camí de creixement, individual i col·lectiu: continuareu estudiant a d'altres llocs potser, o amb d'altres companys. Teniu al davant un futur per descobrir. Feu-vos-el vostre. I, al capdavall, sapigueu també que sempre que us convingui ens trobareu al vostre costat. Us recordarem... sempre.

dimecres, 21 de juny de 2017

Qui no coneix Pere Fontanals?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny conté una sorpresa: si d'un a banda al cul del Cul del Pou hi ha el "Qui no  coneix..." dedicat a Pere Fontanals, a la pàg. 26 hi tenim la seva companya! Ja sé que això no parla gaire favorablement de la coordinació entre els membres de la revista però... i la de la parella? No res, la veritat és que a la fi ha quedat una cosa simpàtica, i és que tot plegat ja es veia que aquest parella russo-catalana eren carn de paper couché. Del Pere, al capdavall, en surt aquesta història, sota un dibuix tan preciós com sempre els fa una inspirada Maria Picassó. Diu així:

Pere Fontanals, 

Pirellista, periodista i pluripolemista

De primer tothom diu que no el coneix, en Fontanals. Però de seguida surt un episodi, una aventura o un negoci on aquest home s’ha arriscat a provar sort. Des dels anys d’escola o en mil i una feines. I tant que el coneixeu! Ara mateix, amatent al batec de la ciutat des de NacióManresa, també el veureu sovint fer tertúlia a ca la Goñi –formalment, a Canal Taronja. Pere Fontanals i Bosch. Del 1972, fill del barri de Valldaura. Amb el seu germà Jaume van fer primària al Sant Ignasi, però ell quedà predestinat als estudis professionals: administratiu i informàtic, i d’aquí fins a la UVic, aleshores que anàvem amb l’ema-essa-dos, i els mòbils quedaven per a la ciència ficció! No hi va acabar ni un curs, que se’l rifaven les empreses de PC’s –Triònic, Control, Bages informàtica.... fins que el 91 en tingué una de pròpia, que era el CIM. Flirtejà amb el poder, s’incorporà a Jove Cambra, i fins obrí una sucursal, just abans que no se n’anés tot en orris! Tant li fa, en Fontanals té nas per als negocis, un punt de barra i un fetge com una rajada –això que ara en diem resiliència. I aleshores es va plantar als peus dels Drets, en un quiosc de diaris, revistes i xiclets. I en acabat, una altra tombarella: entra a la Pirelli, de la mà de son pare. I serà un arribar i moldre, perquè al cap de poc ja era al comitè en nom de la CGT, i abraçava camins de revolució. O de política, perquè també fitxà temporalment per ERC i es començà a mirar la ciutat en el seu detall. L’espetec de la multinacional pneumàtica el deixà altra vegada a l’atur i ressuscità al bar Los Jamones, allà a La Font: catorze hores al dia, any i mig, i al capdavall un traspàs per continuar bufant cullera. D’això ja no fa tant! En el seu periple vital, ara el Pere es casarà amb una russa, sumarà dues bessones precioses, començarà estudis de filosofia a distància i s’incorporarà al món de la comunicació digital en clau de publicitari. Recordeu aquell “Més Manresa” de TLB i el grup Basiana? Després vindrà la Bagesfera i, a la fi, aquesta franquícia del grup NacióDigital que l’obliga a buscar més notícies que no pas anuncis. NacióManresa. Vuit anys d’estabilitat, salpebrada de polèmica: qui ho deia que el digitals no anirien? Qui ho diu que ell no és periodista? Fuma més que no dorm, però li agrada fer allò que fa. I ara que gasta despatx propi el podeu veure cada dia per Sobrerroca enfilant el Cap del rec, apujar la persiana, i buscar la pregunta, la foto o aquella exclusiva que li permeti pensar que, tot plegat, ha valgut la pena.   

diumenge, 18 de juny de 2017

Viatge a Itàlia amb 4t d'ESO

Des de dalt del vaixell que va de Roma a Barcelona tenim temps per assumir que el viatge, el viatge de 4t d’ESO de l’Institut Guillem Catà, és a punt d’acabar. Han passat de pressa els cinc dies a la Toscana, des que diumenge vam pujar al bus –de nit, des de Manresa, travessant França i veient sortir el sol amb un cafè abans d’entrar a Itàlia, per Ventimiglia. Vam anar a Pisa, ensonyats i enriolats, sense saber què ens passaria, però amb aquelles ganes adolescents que ens passi de tot, a tots. I no hem fet curt: al migdia, a Lucca, ja era evident que la combinació de vint-i-sis criatures tan diverses com els tres docents acompanyants donaria resultats inoblidables. A Montecatini Terme, l’hotel Valdinievole ens va acollir aquell primer vespre tan discret com auster. Tot per nosaltres! I la tranquil·litat de la primera nit –el peatge d’arribar-hi en bus- es va fondre a la segona, quan les portes s’obrien i es tancaven sense repòs. O sense el descans dels professors: amb la Mariona i la Judit vam donar corda fins les tres. La resta es va enllestir a l’interior de les cambres o als balcons, en converses en veu baixa, amb la complicitat dels estels.

Dimarts i dimecres vam anar a Florència i els dos dies han donat resultat: el discurs vivíssim d’una guia –gràcies Sílvia Coll!- que guanyaria premis en coneixement i empatia. La resta gairebé que ho fiem tot a la foça de la bellesa. El Duomo, el Ponte Vecchio, la Signoria... El David que és còpia del de l’Acadèmia, el de l’Acadèmia i encara el del piazzale Michelangelo. Als Uffizzi vaig abusar del meu poder inventiu i d’un italià de batalla que vaig aprendre un dia de fa molts anys per amor. Botticelli, Venus, la Primavera. Leonardo da Vinci. O el Laocoonte abans de l’enèsima foto de grup. Un bany de Renaixement sense gaire consciència. I riem, també riem molt mentre ens torrem pels carrers...

I a la fi ve el tercer vespre que els manuals ja avisen que és el de la crisi –els primers mals rotllos, els amors i els desamors, les expectatives no resoltes, la punta d’alcohol que avui apareix sense permís i dinamita normes i equilibris. Alguna llagrimeta, la reflexió comunitària a les escales de l’hotel que és tan nostre com tot el carrer, perquè són les dues de la matinada i cada paraula que s’aixeca enmig del silenci de Montecatini és un doll d’emocions. Hi ha qui demana perdó, hi ha qui s’emmurria cabut, hi ha qui buida la motxilla, i hi ha qui necessitarà anys per fer-ho –i no és segur que se’n surti. En acabat desfilem solemnes i muts a les habitacions: som dimecres i ja hem creuat l’equador de la sortida. Encara algú fa una abraçada, algú ofereix petons sense rastre de malícia. La necessitat dels cossos vius, de no saber-se sols, de demanar a crits que t’estimin... Dimecres vam comprendre que érem un sol grup i que ho volíem ser fins al final. El Foday, a l’avançada, em fa bona tota la setmana mentre diu a cau d’orella “Este ha sido el mejor viaje de mi vida”. De la vida!

Hi haurà una tercera nit a Montecatini, la visita a San Gimigniano, amb els millors gelats del món; la tarda a Siena. Embarcar-se a Civitavechia amb aquest vaixell de 411 cabines i deu o dotze instituts bramant sordament. La naviliera Grimaldi els ofereix discoteca fins a dos quarts de quatre, i als acompanyants cabines individuals amb vistes al mar, per si algú vol ofegar la consciència pedagògica.  No res. La resta li posarà la Mediterrània. Passades les cinc, surt el sol a l’estret de Bonifaci, entre Còrsega i Sardenya. Preciós. Fem fotos, i recuperem per una estona la cobertura telefònica, que vol dir la dels whatsapps. Després, definitivament rebentats, a cada camarot s’agarbonaran nois i noies, a redós d’aquesta vida que tot just els comença. I s’adormiran amuntegats i confosos fins arribar a Barcelona.

Ara el viatge és a punt d’acabar, i els veig arreplegant maletes i motxilles. Algú somica mentre esperem que desembarqui el bus que ens tornarà definitivament a casa.  I jo, sense badar boca, també m’emociono un punt mentre els desitjo a tots i cadascun una vida tan bona, tan rica i plena com la d’aquest mateix viatge. Són tan joves! Ningú els n’hauria d’arrabassar el dret.   

dissabte, 3 de juny de 2017

Esquerres per la independència, 2 de juny a Manresa

Ara fa tres setmanes que vam presentar Esquerres per la Independència, a Manresa. Es tracta de la reedició d'un col·lectiu format per persones de diferents trajectòries i sensibilitats però que coincidim en la necessitat de fer el referèndum d'autodeterminació de Catalunya com a molt tard, el proper mes de setembre (tampoc passaria res si fos el diumenge 1 d'octubre). Això i, també, aconseguir que el futur estat català esdevingui una república abocada al canvi social. En fi, com a primera mostra d'aquestes bones voluntats, a primers de maig vam acordar que aquest divendres 2 de juny, reuniríem tres primeres espases (Joan Tardà per ERC, Mireia Boya per la CUP i David Compañon per EUiA) a la Plana de l'Om, des d'on multilplicaríem el missatge. Les esquerres unides pel referèndum, el procés constituent i la República Catalana dels drets socials! Llàstima que entre els convidats hi vam tenir la pluja, una pluja fina però persistent que a la fi -passades un parell de cançons de Celeste Alías i Antonio el remendao- ens va fer migrar fins el local d'Òmnium, a Sobrerroca, i atapeir-nos entre les seves parets acollidores. En fi, la reunió va estar bé -aquestes litúrgies sempre tenen utilitat: retrobar-nos amb aquell i aquella altra, xerrar més o menys, o tot just projectar un lleuger somriure. Una barreja que esdevé propera magrat la infinitat de matisos que segur (segur, segur!) que ens distancien els altres dies de l'any o en els períodes electorals. No res, que les esquerres ens vam tornar a aplegar per accelerar el procés constituent de la futura República catalana, i per fer-ne una República dels drets socials. I d'entre les perles que vaig recollir en directe o a twitter en faig aquesta selecció. Després, una cervesa a la plaça Cerarols em va fer pensar en la necessitat d'aprendre a treballar amb "els altres". I que verament aquest és un temps ben esmerçat...

Joan Tardà:
"Ara cal acumular forces per a aquest big bang (per això) el punt de trobada de les esquerres del país és la unitat d'acció demanat la participació al referèndum" 
"Hi ha dues maneres de resoldre les qüestions nacionals: la democràtica i l'autoritària"

David Companyon: 
"Com es pot dir algú d'esquerres i estar en contra del referèndum?"
"No hi ha res que haguem aconseguit sense la mobilització social"
"Allò que farà vinculant el referèndum només serà la participació de la gent"

Mireia Boya: 
"No puc entendre que un partit que ha nascut de les assembles a les places no consideri vinculant el referèndum (...) Es sorprenent que algú que es consideri demòcrata no defensi el referèndum"
"Si a la fi és una declaració unilateral, serà la nostra manera de dir que no tenim cap mena de por" 
"El procés constituent l'haurem de discutir en espais com aquest".

A les acaballes de l'acte, en Joan Tarda encara va remarcar que la principal distància entre les esquerres del país, més que ideològica, tàctico o estratègica, és emocional, "Doncs a mi això m'obsessiona. Perquè no hi haurà hegemonia de les esquerres al procés sense unitat d'acció de les esquerres. Cal aconseguir, doncs, que el punt de trobada sigui la participació, amb llibertat de vot".  I ja entre el públic, davant per davant d'en Compañon, encara ho va acabar d'adobar, "és clar que nosaltres som els menxevics, oi, els socialdemòcrates, però ja ens entenem..." Doncs això, que ens puguem continuar entenent....

La foto, feta sota la pluja: només les primeres files s'estalviaven tossudes el paraigües. Celeste Alías amb Antoni el remendao van atacar "Te recuerdo Amada" de Víctor Jara i "Abril 74" de Lluís Llach, dedicada aquell vespre al malaguanyat Carles Capdevila. En acabat, més aigua i pelegrinatge per Sant Miquel i Sobrerroca fins el local de l'Òmnium...