Visca Guimerà!

M'ho va demanar abans de Nadal la Pilar Goñi: un text bàsic per celebrar l'any Guimerà a les pàgines del gratuït Freqüència. Amb aquest plantejament divulgatiu, ara que estic alliberat de fer classe, em va fer il·lusió i tot. Encara més quan l'obra de Guimerà sempre ha tingut per mi un gran atractiu des que —a deu anys d'edat i després d'haver mastegat dotzenes de vegades l'humor blanc de L'amor venia en taxi, en la condició de públic captiu— vaig veure el grup de teatre de Rajadell assajar el drama amb tota la intensitat que requeria Terra baixa. No res, consigno ara al bloc aquest retall i tiro milles amb aquest desig:

Visca Guimerà!

Aquest 2024 commemorarem el centenari de la mort de dues grans figures de la literatura catalana: Joan Salvat-Papasseit i, més popular encara, Àngel Guimerà. És així: l’autor de Terra baixa, de Maria Rosa i de La filla del mar té fins a 131 carrers dedicats arreu de Catalunya i també porta el seu nom el teatre principal de Tenerife, la ciutat on va néixer. I és fàcil comprovar que les seves obres es continuen programant regularment, des del tractament clàssic al Teatre Nacional de Catalunya fins als circuïts amateur. O en versió musical com la de Dagoll-Dagom que triomfa cada vegada que recupera el seu Mar i cel. I a totes les obres els seus protagonistes —molt sovint protagonistes femenines!— són pures forces passionals sobre les quals pesa un atzar fatal i inexorable. Així, des de la Blanca de Mar i cel fins a l’Àgata de La filla del mar, veiem l’evolució del teatre romàntic del XIX, on Guimerà aconseguia, fa més d’un segle, incorporar una visió dels problemes del seu temps que deu ser allò que fa la seva obra encara viva. La Catalunya popular dels pagesos, dels obrers o els mariners són el rerefons d’uns conflictes universals que troben en l’amor un camí de veritat, de redempció o tragèdia. Deu ser per això que algunes de les seves obres van arribar a representar-se també a Amèrica. Al capdavall el Guimerà poeta, dramaturg i també polític catalanista, va aconseguir allò que molts artistes somnien: estrenar a Nova York i, fins i tot, arribar a Hollywood! Això sí, Terra baixa esdevingué Marta of the Lowlands, una pel·lícula dirigida per Searle Dawley —lamentablement avui despareguda— que la Paramount Pictures estrenava el 1914. I dos anys després, el mateix Cecil B. DeMille estrenava als USA la seva Maria Rosa!

Freqüència. Manresa, febrer de 2024

Estellés, el desig i la terra

Comentava Sebastià Alzamora, ara fa una setmana a l’Ara —Qui té por de Vicenç Andrés Estellés?— que el govern de PP i Vox a la Generalitat Valenciana s'han negat a donar suport a la celebració de l'Any Estellés, que aquest 2024 commemorarà el centenari del naixement del poeta. Una actitud vergonyosa: «Aquests plantejaments infantils, obtusos i feixistoides no impediran, per descomptat, que se celebri l'Any Estellés a tot arreu del País Valencià, de Catalunya, de les Balears i de tot arreu on es parli català perquè, efectivament, aquesta és la llengua d'Estellés i d'una inesgotable llista de grans autores i autors valencians». Per això avui celebro de conèixer el programa oficial de l’Any Estellés que ahir, a la Institució de les Lletres Catalanes, presentava Izaskun Arretxe. «Enguany no podrem comptar amb la col·laboració institucional, però sí que treballarem amb la societat civil. On no arriben les institucions hi arriben les persones». I és un plaer escoltar a la seda vora la poeta Àngels Gregori, comissària de la commemoració, que ens convida a reforçar i difondre d’Estellés: «Les prohibicions fan despertar el desig i nosaltres tenim massa motius per desitjar un Any Estellés enorme, un poeta tan estimat pel poble que va més enllà d’una obra monumental». Àngels Gregori, amb Josep Piera, va ser a Manresa el passat mes de novembre a la nostra “Nit Estellés”, i tots comptem que enguany tornarà. Aquest any Estellés mereix, més que mai, que en fem festa grossa!

-La il·lustració, d'El gat invisible, és pispada d'El Temps.

-Més enllà d’Els amants, que vaig memoritzar de jove calcant el recitat d’Ovidi Montllor, o de l’impressionant Assumiràs la veu d’un poble, tots ells de Llibre de Meravelles (1971), la meva primera lectura d’Estellés és a Vic, en un llibret adquirit a la Tralla: L’hotel París. Jo, de natura impressionable, no passava dels quinze anys i, més barrut que no pas savi, aquell primer poema em va semblar formidable... i encara avui m’ho sembla:

 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill, 

i xiques, al cinema, amb les cames obertes 

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami 

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 

per saber el tamany escaient del taüt 

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit 

de cap d’any i els forats de les piques i hi ha 

l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant 

mentrestant la portera s’emborratxa de vi 

i pixa per l’escala i la filla té por 

i el marit està fent-ho amb la dona del metge 

i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros 

i el metge que es dedica a trencar les anous 

mentrestant la portera va pixant per l’escala 

i trucant a les portes amb un colp de mamella 

i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies 

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 

i l’ampolla de vi i contempla la Loren 

i llavors la suïssa crida pel passadís 

i el cosí la segueix brandant el canelobre 

i la xica que es gita més aviat que mai 

i un fred com una mà li puja per les cuixes 

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 

i els veïns que s’han mort els dos intoxicats 

l’altre dia i la mare i la filla no tenen 

ganes de menjar res i ploren com les rates 

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 

i el canelobre encès i el cobertor encès 

les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 

i el marit no pot més i la dona del metge 

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 

i se’l fica entre cames i tot es pega foc 

i la nena que plora sola a la porteria 

i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

 

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1973): L’hotel París. Barcelona: Edicions 62.

Qui no coneix el Palas?

Aquest mes de febrer, El Pou de la gallina parla al seu tema del mes del carrer de Sobrerroca, el mateix on hi tenim la redacció i administració de la revista. L'ha escrit en Jaume Puig i el text és ric en referències, anècdotes i imatges, i fa de molt bon llegir. Un tros més enllà, potser perquè vivia al Passatge Amics, hi trobem en Manuel Palacios, el Palas, a la secció del «Qui no coneix...», magistralment il·lustrat per Maria Picassó. Manuel Palacios: la història d'un home a qui l'alçada no li ha permès de ser discret. I a més a més ha fet feina...

Manuel Palacios, Palas,
utilitat d’alçada

Arreu li diuen Palas, però el nom sencer és Manuel Palacios Cámara, i va néixer a Rajadell l’any 1959, de pare ferroviari. El recordeu? Alt i prim —fins a metre noranta-quatre arriba!— que tot just ara, amb la jubilació, s’ha tallat els cabells. De veure’l, diríeu que s’ha escapat d’un oli d’en Viladomat, potser perquè quan va arribar a Manresa, als deu anys, la família el va matricular a l’antic col·legi de sant Ignasi i aquests aires barrocs fàcilment s’encomanen. Ara els Palacios viuran al passatge Amics i, resolta la primària, no hi va haver pas batxillerat: de seguida treballarà, com aprenent de lampista, «i això que no m’ha agradat mai treballar sol!». Però lampista va ser fins que va tornar de la mili a Canàries i es troba a l’atur. Aleshores, un curs l’inicia com a treballador familiar i comença a fer les pràctiques a Ampans, Sant Joan de Déu... fins esdevenir porter i portalliteres a l’hospital de sant Andreu. Ara el recordeu, oi? Des de 1983, quaranta anys de lliteres, i els darrers vint empenyent les que baixaven a quiròfan de sant Joan de Déu. Quin truc al cor quan s’obria la porta de l’habitació i us apareixia aquell santpau somrient mentre deia que se us havia d’endur! «Des dels primers temps, amb les germanes Vila o l’Imma Ubiergo, aleshores que em desmelenava... ha estat una feina que m’ha agradat sempre, i amb els pacients i amb els companys, puc dir que m’he sentit útil». Trempat i rialler, en realitat els primers temps a Manresa havien estat molt solitaris. Amb pocs companys, i sense formació acadèmica, va matar moltes hores a la Sala Loiola. «Fins que, al bar de la parròquia del Poblenou, contacto amb la colla del Júnior de la Mion. Descobreixo l’associacionisme». El següent pas, inesborrable, vindrà de la mà de Josep Maria Jovells, que el durà a entrar a la JOC i prendre consciència política. «Volíem canviar el món, així de clar. I xerràvem moltíssim, però jo potser sóc una mica més pràctic. Ara en perspectiva, potser era una pèrdua de temps, no t’ho sabria dir, però aleshores... em va anar bé». Vindran les colònies al barri de la Sagrada Família i l’aterratge al CAE més primerenc, fa vora quaranta anys, «amb el Pitus Camprubí i el Lluís Pinyot, que em van proposar de fer alguns cursos de monitor i tot; ells venien de l’escoltisme i jo diria que en tot allò jo hi posava el puntet punkie, però també va estar molt i molt bé». És clar que encara li quedaven força revolts vitals, amb canvis de parella i fins de municipi —«amb l’Ascen vam anar a viure els primers deu anys a Sant Fruitós»— o la participació bregosa al comitè d’empresa a Althaia. Ara, amb quatre filles i quatre nets, el Palas es mira la vida asserenadament: valora el què ha viscut, el que ha après i la gent que ha conegut, i només enyora les hores de bàsquet que l’han acompanyat sempre. Abonat al Baxi, confessa que ha jugat fins als 58 anys, «sempre en equips de patxanga, sí, però des d’un primer equip juvenil a la Guia, el bàsquet m’ha omplert, m’ha ajudat físicament, i fa colla». Ras i curt, un home compromès, d’alçada i d’equip. Que per molts anys, Palas!