L'exposició d'«El Bages, fidel a Guimerà»

Aquest mes de setembre a la sala de la Plana, a Manresa vam presentar l'exposició «El Bages, fidel a Guimerà». Una d'aquelles iniciatives populars que a redós del calendari d'actes del centenari: a vegades em penso que a Manresa ens n'hem fet més ressò que enlloc! Sigui com sigui, i responent a una crida popular, aquest estiu vam rebre moltes aportacions d'entitats i persones d'arreu del Bages —fotografies, cartells, programes...— que vam incorporar amb aquest discurs de la fidelitat. El Joan Morros és qui m'hi va embarcar, i no sé com va anar que se li acudís donar-me el títol de comissari. No res, que calgué escriure una història, muntar amb d'altres voluntaris lo'espai i —gràcies als bon quefer de la Rosa Clarena des de Manresana d'Equipaments Escènics— fer un disseny amable que afavorís la visita. Val a dir que, a més a més, totes tres setmanes hi vam tenir els sis plafons de la Institució de les Lletres Catalanes. I que, comptat i debatut, hi van passar més de 600 persones. Que no està gens malament! Només com a consignació dels materials, penjo els PDF resultants i em quedo amb les ganes d'ampliar algun àmbit com aquell de la producció d'En Pólvora el 1893, al Teatre Conservatori. La col·lecció de rebuts i rebudets dona per molt —però això ja seria una altra història! 

Qui no coneix Alèxia Lleonart?

El Pou de la gallina del mes d'octubre presentava a la secció «Qui no coneix...» Alèxia Lleonart, una artista tan reservada com decidida. Una història llarga, farcida de reflexions i retratada genialment amb el tòrcul per Maria Picassó. Si només la coneixeu de vista... aquesta és la dona:

Alèxia Lleonart,
l’art entre els esbarzers

Per molt reservada que sigui, segur que la recordeu: Alèxia Lleonart Pujol, més de trenta anys fent classes a l’escola d’Arts! Va néixer a Manresa el 1965, en una casa on tothom havia de treballar. Amb el seu germà petit van passar per l’Acadèmia Virolai i tot seguit a l’escola Flama, on farà amistats perdurables i d’on conserva els millors records. Després estrenarà l’institut Pius Font i Quer, i fins hi va fer el trasllat des de l’edifici provisional de la plaça Major, «en un passeig on cadascú es va haver d’endur la seva cadira!». L’Alèxia en acabat va decidir estudiar Belles Arts alhora que s’incorporava al món del treball. «Em vaig pagar els estudis treballant més de quatre anys a Art Fang, a Sant Vicenç, pintant sobre ceràmica, en volum». La inclinació no era gratuïta: el seu pare de jove ja dibuixava, resultat de la pedagogia republicana, i a casa sempre va trobar suport. Havia començat Arts i oficis tot just amb quinze anys, després d’un curset d’estiu, i amb en Josep Barés va descobrir el tòrcul i el gravat. El pas per la facultat es va enllestir, doncs, amb la llicenciatura i una especialització en gravat i tècniques d’estampació però, sobretot, amb la descoberta de Barcelona i la xarxa de sales d’exposicions. Són anys d’ebullició, i l’Alèxia no para quieta. Fa el curs de monitora al CAE, passa per les colònies de la Sagrada Família i, finalment, aterra a Rialles. Allà hi podrà fer els cartells, les pancartes, il·lustracions i fins i tot alguna temptativa escenogràfica. Amb tanta empenta que decideix obrir un taller propi. «Vaig capitalitzar l’atur i, novament amb l’ajuda i els plànols d’en Barés, vaig aconseguir el meu tòrcul i plantar-me com autònoma en un taller de gravat, als baixos de casa». Però els números només permetien la supervivència i per això, quan té l’oportunitat de fer un monogràfic a la nova Escola d’Art de Manresa, no s’ho rumia. «Jo no pensava en fer classes, però al final m’hi he quedat més de trenta anys, i això potser perquè l’escola era petita i podia fer la meva especialitat de manera experimental, en un moment on no hi havia el currículum establert. I vaig descobrir que m’agradava». El taller i els encàrrecs es van acabar fonent, i a l’Escola d’Art hi ha fet classes de gravat i tècniques d’impressió però també d’història de l’art i d’il·lustració, «però el que més m’ha agradat és la feina a l’aula amb els alumnes». I ara sent que és on vol ser, i només desitjaria tenir més temps per dedicar a la creació i la investigació artística. «Visc a cavall de la reflexió i la casualitat, més enllà de la intuïció. Recuperant allò que més m’emociona. I malgrat que estic molt condicionada per la tècnica de gravadora, estic fent moltes descobertes, investigant amb tints naturals, colorants... Barrejo coses que puc trobar al bosc amb vivències familiars. I a vegades ho transformo en objectes o colors extrets de les plantes, sovint en propostes absolutament efímeres». No ven ni exposa en circuïts comercials però celebra poder exposar a biblioteques i nous espais per ensenyar les seves recerques, «porto el taller a la sala per mostrar el procés. Em permet parlar amb qui ve, no per explicar l’obra sinó per compartir reflexions. Xerrar amb la gent em dona el sentit d’allò que faig: trobar punts comuns. Que allò que faig sigui el resultat d’un procés, amb un peu entre allò que em neguiteja i l’inici de noves reflexions». I se sent més bé que mai treballant amb les mans, fent coses que sent pròpies, de debò, que ni imiten ni persegueixen cap resultat amb propostes. Com ara les de fa deu anys, a la llibreria Papasseit, un espai on repetirà presència: «aquell cop vaig penjar dues peces, uns esbarzers esclafats i pintats amb suc de mores». I ha continuant exposant, també a CACIS — el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat «El Forn de la Calç», a Calders. O més recentment a l’Espai 7 del Casino, gràcies al premi Lacetània 2020 a la trajectòria en gravat. I en tot aquest temps, l’Alèxia crea i treballa i —amb punxes o despunxant— ens interpel·la.

Una visita al MNAC (12 anys al Catà)

Ahir, amb tots els alumnes de 1r i 2n de BTX —Història de l'Art, Literatura Universal— vam anar a Barcelona, en una visita programada al Museu Nacional d'Art. Es tractava d'endinsar-se en les col·leccions del romànic i el gòtic. No cal dir que els més grans, pressionats per la prova de Selectivitat, han format un grup amb voluntat rigorosa. Jo, però, només acompanyava els de primer de batxillerat, que tot just anaven a fer un bany d'imatges, després de molts mesos de rosegar Llull, Ausiàs o el Tirant lo Blanc i el romanç de Tristany i Isolda. La medievalitat acaba captivant sempre, i més quan només hi ha el goig de la descoberta, la sorpresa del color i la llum, l'ambient, i tota la història. Ego sum lux mundi. De primer ni els de llatí ho pleguen! Però quan ho veuen al·lucinen i, de sobte, tot el rollo de la societat teocràtica va prenent valor. Hem vist màrtirs torturats —que fort!—. I la marededéu, o el crist crucificat en versió fusta natural o policromada... Abans d'arribar al gòtic ja ens han hagut de cridar una mica l'atenció, atès que el meu grau de tolerància no sempre coincideix amb el dels vigilants. Potser xerraven massa, segur que reien massa alt també... admeto la culpa, sí, però l'experiència hi ha estat, i no compto que ningú s'hi hagi fastiguejat. Ara algú dirà que es una desproporció l'esforç, que tot plegat ja veus què en quedarà. Jo només sé que aquests exercicis de luxe —l'entrada la vam gestionar gratuïta, la renfe es fa càrrec del desplaçament...— són imprescindibles i cal posar-los-els a l'abast. Amb el mateix goig que fa molts anys algú ho va fer amb nosaltres, indiferent al cost o el nivell d'aprenentatge que en resultaria, només per tal que poguéssim descobrir aquelles joies i omplir-nos-en els ulls. En acabat uns quants hem tornat a Manresa —sabíem que dinaríem tard— i un bon grapat tenien permís per quedar-se de tarda a Barcelona. Per a molts, tota una primera experiència de llibertat! També m'hagués agradat acompanyar-los, és clar, però això ja no tocava. I al tren, abans dels primers cops de cap, he pensat en el goig de ser allà encara, compartint una bossa de patates rosses barates —els encanta comprar, i comprar als paquis. El goig d'estar parlant del seu futur, desgranant les expectatives i també els seus temors mentre jo, calladament, cargolo els meus propis dubtes i passo comptes: aquest febrer ja fa dotze anys que vaig aterrar a l'institut Guillem Catà! Dotze anys que han passat com una glopada, plens de moments feliços, plens d'aprenentatges... I gronxat al vagó de rodalies, assaboreixo el trajecte mentre avaluo, també, el dolor de jubilar-me i saber que un moment així potser mai més no el tornaré a gaudir. 

Matèria d'exercici, una altra mirada al llegat ignasià

El proper 15 de gener —això és, diumenge vinent— acaben set setmanes de l'exposició «Matèria d'exercici» al Casino de Manresa. Es tracta, si no l'últim, d'un dels darrers actes a l'entorn d'aquest 2022, que ha estat l'any ignasià a la nostra ciutat amb un lema pel cap baix atrevit: «Manresa, la ciutat que et transforma». No en diré res, perquè a mi Manresa m'ha format, transformat i probablement deformat del tot, i no li'n faig pas retret, ans el contrari. Però pel que fa a l'exposició diré allò tan suat com és que «no deixa indiferent». I nou us preocupeu si al cap de cinc minuts —sobretot, aneu-hi!— teniu la sensació que no hi plegueu gran cosa. Considereu-ho del tot nomal i, tot seguit, penediu-vos: us falta exercitar-vos en el contingut! El programa de paper, en format diari i un pa de lletra que només es pot consumir en la tranquil·litat de la llar, ja aventura algunes pistes i es sintetitza en la frase que l'Oriol —és el meu germà, sí— va dir en veu alta el dia de la presentació: «La sala del Casino s'ha transformat en un gimnàs, lliure d'elements superflus i amb la voluntat d'acostar-nos a la transformació ignasiana que la ciutat commemora». A mi em va semblar que l'Oriol deu ser de les poques persones que amb una mirada laica s'ha acostat al text del sant, aquells Exercicis Espirituals que la nostra ciutat va inspirar-li, segons relata ell mateix. D'aquells Exercicis Espirituals, un mètode de recerca de la voluntat de Déu que permeti reorientar la vida amb voluntat d'estimar i servir, tota una colla d'artistes n'han destil·lat una mostra contemporània. Com reflecteix la foto, la canalla ho capta de seguida. Els més grans tenim més feina —i no falta qui en fuig. Per donar pistes, i consignar-ho a la meva carpeta de retalls, em penso que en Joan Burdeus, al «Núvol» de finals de desembre, ho planteja en termes (una mica) més accessibles. I, a cavall de Joseph Beuys i la Misteriosa Llum, diu exactament això:

Manresa i la democratització de l’espiritualitat

L'exposició 'Matèria d'exercici' explora el llegat de Sant Ignasi de Loiola des d'una perspectiva materialista i performativa

 

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El 21 de febrer de 1345, una misteriosa llum provinent de Montserrat va entrar pels vitralls de l’església del Carme de Manresa mentre les campanes repicaven soles. Era Déu que donava la raó als manresans que volien construir una séquia, a la qual el bisbe de Vic s’havia oposat fins al punt de signar un decret d’excomunió, que afectava els consellers i aquells que treballessin a les obres, i un decret d’entredit, que suspenia de sagraments i litúrgia el territori de la ciutat i parròquia de Manresa. Aquesta llegenda és un exemple perfecte de la funció contradictòria de la llum en la història cultural d’Occident: per una banda, la il·luminació com a símbol de la transcendència i la divinitat, per l’altra, la metàfora del progrés científic i tècnic de la Il·lustració. La séquia es va acabar construint i la ciutat va propulsar-se.

Aquest doble tall de la llum és un dels temes de Matèria d’exercici, una exposició curada pels manresans Oriol Fontdevila i Oriol Vilanova que es podrà veure al Centre cultural el Casino de Manresa fins al 15 de gener. El protagonista religiós de la mostra no és el miracle de la llum, sinó Sant Ignasi de Loiola, que va viure a Manresa durant un any, del qual va passar bona part pregant i practicant un ascetisme salvatge en una cova, on va formular els fonaments dels seus cèlebres Exercicis espirituals. Igual que els frares del Carme, Sant Ignasi inverteix la lògica passiva de l’espiritualitat com a mera contemplació i la transforma en una via per a la millora i la productivitat tan pròpies de l’edat moderna. Escriu Fontdevila al full de sala-catàleg imprès en forma de diari que cal endur-se per llegir amb calma: “Una sala d’exposicions és una sala d’exercicis. Un gimnàs orientat a exercitar la ment, a cultivar l’esperit. Una sala d’exposicions pot ser la darrera conseqüència dels Exercicis que Ignasi va concebre a les balmes de l’entorn del Cardener, «en llur substància», en paraules del seu biògraf Diego Laínez”.

Així doncs, les raons per les quals l’art conceptual és tan difícil podrien tenir una arrel religiosa. En altres paraules, Sant Ignasi és precursor dels artistes conceptuals, i entendre les obres dels artistes contemporanis congriades a Manresa requereix tota mena d’exercicis de meditació com els que Ignasi requeria per entendre l’obra de Déu. La mostra explora el llegat ignasià amb noves produccions realitzades per l’ocasió per part dels artistes Patrícia Dauder, Oier Etxeberria, Rubèn Verdú i el mateix Vilanova; un projecte de comunicació gràfica per part del col·lectiu Bendita Gloria, format per Santi Fuster i Alba Rosell, i treballs recontextualitzats de Josefa Tolrà i Antoni Ricart. És un conjunt volgudament àrid i exigent que fa “una aproximació materialista i performativa a aspectes de l’herència ignasiana, i que concerneixen, sobretot, a l’espiritualitat, el coneixement, l’art, la identitat i el poder”. Per entendre’ns, la sala del costat, que acollia el pessebre monumental de Manresa i divuit diorames nadalencs fets pel Grup Pessebrístic de Manresa, estava molt més plena de públic somrient, però l’autèntica filosofia ignasiana era entre els pocs valents fent una ganyota d’esforç per penetrar en les obres contemporànies.

La nostra relació amb l’exercici és ambigua, fent molt difícil distingir entre la cura del jo i l’autoexplotació, una paradoxa que es reprodueix en el discurs de l’art contemporani, que per una part reclama cultiu i refinament, i per l’altra predica cada cop més horitzontalitat i resistència contra els imperatius de la productivitat. Un bon exemple és el ready-made d’Oriol Vilanova que obre la visita. L’obra no és res més que 5 calendaris de butxaca del 2022 exposats tal qual, un gest que, en ell mateix, no requereix cap mena d’esforç ni detresa tècnica. Ara bé, el nostre ull interior ens diu que ha d’haver-hi alguna cosa més, i ens apropem a un text a la paret que ens informa del nom de la peça, “Temptació”, i com l’artista creu que “hi ha un fil subterrani que enllaça aquells sants, que es desprenien dels seus béns per iniciar una vida ascètica, i els artistes conceptuals. La desmaterialització de l’art és un gest místic”. Segueixen apunts sobre el consumisme, la naturalesa de la imatge i el control del temps. S’inverteix molt més temps en pensar sobre l’obra que en fer-la.

La revolució de l’art conceptual va consistir a dissoldre la frontera entre imatge i paraula, demostrant que, com que totes les obres d’art sempre han comunicat alguna cosa, es poden abandonar els criteris tradicionals de bellesa, plaer sensual i harmonia estètica i fer art amb teoria, poesia i retòrica. I això democratitza inequívocament l’art, perquè ja no cal pintar com Velázquez. És part del que volia dir Joseph Beuys amb la seva famosa declaració “tothom és un artista”. Beuys, que el 1966 va dedicar una performance a la capital del Bages perseguint una obsessió per Sant Ignasi, encara és commemorat per les institucions culturals locals i també es troba a l’exposició en L’home del sac, de Ruben Verdú, una instal·lació que relaciona Ignasi i Beuys com dues figures que “abraçaren pràctiques d’ordre immaterial per a l’assoliment de la transcendència, tal com foren l’espiritualitat en Ignasi i la creativitat en Beuys”. En última instància, la motivació dels sants i la motivació dels artistes conceptuals segueix la mateixa lògica d’invertir esforços individuals en una direcció igualitària que acaba amb la democratització de l’espiritualitat o amb la desmaterialització de l’art, que són una i la mateixa cosa. Els designis de la llum de Montserrat sobre Manresa continuen sent difícils d’escrutar, però els artistes ho intenten.

Envellir invisibilitza (sobre l'exposició Gent Nostra)

Ben just si s’hi haurà estat deu dies, però valia la pena de programar-la. Parlo de l’exposició Gent nostra, Fotografia i memoria oral que es va presentar dijous, a la Plana de l’Om: 25 fotografies de persones que viuen en residències de la Catalunya Central, acompanyades d’àudios on expliquen les seves vivències. D’entre les 25, quatre de la nostra Residència d’avis al barri.

La gràcia és que es tracta d’alguna cosa més que una mostra artística: al costat dels retrats de Santi Cabezas hi ha les converses que va fer brollar Pep Puig en tot de visites a Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Igualada, Berga o Manresa. Unes converses gravades, que ara podem escoltar en talls de tres minuts. Converses indispensables per donar veu als avis i àvies que normalment no escoltem ni veiem. I és que les residències, com els avis, són  invisibles. Equipaments invisibles, sovint precaritzats i més sovint encara allunyats de tot arreu. L’objectiu de Gent Nostra, tal com va dir Pep Puig a la presentació, seria doncs el de visibilitzar i homenatjar les persones grans, per tal de dignificar la vellesa, la de les residències, la que no surt als anuncis de la televisió... Talment caldria fer amb totes aquelles persones que els atenen i hi treballen. Equips més invisibles encara, si això fos possible. 

La voluntat hi era tota, i a la inauguració hi vam assistir amb tres de les protagonistes manresanes, totes elles usuàries de la “Resi” del barri: Paquita Magem, Conxita Pons i Ana Mármol —i María Marín Martínez, que no ens va poder acompañar. Érem francament pocs però, si més no, vam poder escoltar la veu i les bones intencions de les regidores d’Infància, Joventut i Persones Grans, Rosa Maria Ortega, i la d’Acció i Inclusió Social, Mariona Homs. Però en girar cua i tornar cap al barri era inevitable reflexionar com caram canviarem la situació de la vellesa a les nostres residències. I com pagarem la despesa, i si mai tindrem els recuros que ens convindrien. Si serà mai possible revertir aquesta mirada trasparent —tan inconscient— sobre la vellesa: mireu-vos les fotos i escolteu els fragments, només heu de clicar la pàgina https://expogentnostra.cat/ Ras i curt: si no ho són, seran vint-i-cinc miralls on reflectir-nos-hi. 

L’exposició es pot veure fins diumenge 23, de 17.30h a 20.30h, a la la sala de la Plana de l’Om, a Manresa

De Klimt a Maragall, passant per Barcelona

Avui amb els alumnes de literatura catalana i els d'història de l'art de l'institut —alumnes de segon de batxillerat, a punt de fer els divuit anys i amb unes ganes de viure que s'encomanen— hem anat a Barcelona en tren, a veure l'exposició de Gustav Klimt, al Centre d'Arts Digitals IDEAL. Amb M. ja l'havíem anat a veure aquest estiu i aleshores vaig pensar que els agradaria a la canalla o, si més no, els seria una bona manera d'acolorir les lectures de Rusiñol i Maragall, i el tema del Modernisme, que enguany tornen a ser obligatòries. I no, la cosa no ha fallat, els ha agradat molt! I això que, per estalviar, hem hagut de fer una bona caminada des d'Arc de Triomf passant per la Ciutadella i, tornant, pel pont de Marina i el parc de l'estació del Nord. Tot plegat per la tropa manresana ens ha suposat vuit hores d'escursió, dues de les quals als locals del Poblenou, immersos en les imatges precioses de Klimt. En acabat, preparo un fragment de la crònica crítica de Tomeu Mascaró al Diari de Barcelona, per afegir a la classe de dimecres:

«La crítica d'art Federica Armiraglio escriu en un dels seus assajos que Klimt aborda en les seves pintures els temes d'alè universal: la vida, la mort, l'amor, la relació entre home i dona, i les pertorbacions de la psique. Uns arguments que a la Viena de Freud i de Klimt eren d'absoluta actualitat, però que ho continuen sent un segle després. Uns temes que retornen, ara en l'embolcall de la tecnologia espectacular, que envolta l'espectador i el fa sentir més en un cine que en una galeria d'art, però els mateixos temes».

Ara ni cine ni galeria d'art, que Maragall no pintava: tornarem a la lectura i ho farem amb Dimecres de cendra. No és la sensualitat de Klimt, és clar, però hi bufa el mateix batec que en faria motiu d'escàndol. El Modernisme, un entusiasme! I per a llegir-lo, recuperarem la música de l'exposició immersiva, Queen Of The Fairies de Patrick Hawesi, amb la veu de Grace Davidson i aquesta imatge tan bèstia de La Mort i la Vida.

DIMECRES DE CENDRA

                                                            A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,
que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

                                                                        1896

Una festa major d'aires republicans

Ahir dilluns es va acabar la Festa Major de Manresa. Gairebé en format clàssic, quan la festa s'esqueia sempre el 30 i 31 d'agost per allò de commemorar el trasllat de les relíquies del Cossos Sants, patrons de la ciutat. Ara l'apartat litúrgic de la festa és mínim i em penso que ja ningú no recorda ni les dates tradicionals, ni les relíquies ni —és clar— els noms de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici gloriós. Però el sentit de la festa perdura encara que la covid obligui a tot de protocols poc efusius: si més no, porta a repensar alguns actes i fins diria que se n'hi ha tret prou la punxa —els castells de focs d'ahir, la imatgeria festiva diumenge al teatre... De tot el conjunt, però, recordaré sobretot aquest programa d'aires republicans que va començar amb el relleu de plaques al Passeig de la República —fins fa quatre dies, carrer d'Alfons XII— i tres exposicions que n'avalen el canvi: «Tres dies d'abril. 90 anys de la proclamació de la República» i «República i escola a Manresa» (ambdues a l'escola Renaixença) i encara, al claustre del Museu de la ciutat, la presentació del cartell de la Festa Major de 1931 dins la sèrie «Descobertes». Al Museu, acompanyant el cartell de Lleó Aguilar (de grans dimensions:161x77 cm!) hi havia d'altres programes de mà, i també alguns quadres de l'època però, singularment, un parell de dibuixos deliciosos d'Anselm Corrons, de 1932, d'aquells que il·lustraven l'edició d'aquell altre «Llibre verd» que va publicar Vicenç Prat. La mida original exposada permetia apreciar multitud de detalls i m'hi vaig entretenir prou com per fer-ne foto i tot, a risc de cometre una il·legalitat. És la que encapçala aquest text i que em transporta indefectiblement a les meves tardes de passeig d'estiu, a les orxates familiars o, més excepcionalment, als vermuts de migdia: precisament el 31 d'agost a casa era important perquè no només coincidia amb la festa manresana, sinó que el meu pare enllestia les vacances de la Pirelli i a més a més era el meu sant. L'endemà, 1 de setembre, tot tornaria a la normalitat o gairebé: només la canalla conservàvem quinze dies més de llibertat condicional abans de tornar a escola. I avui em sento una mica com aleshores: sé que demà tornarà la rutina. Però per un moment em permeto d'enyorar aquell Passeig bigarrat de taules i cadires, de cambrers i camises suades. De persones que, avui com fa trenta, seixanta o noranta anys, tenim ganes de viure i celebrar retrobar-nos sota la piuladissa i els plàtans. Ah! I si la República passés del nomenclàtor a la realitat, ja seria pura felicitat!

Ha estat un estiu republicà, amb les exposicions a Barcelona d'Antoni Campañà (La guerra infinita) i de Margaret Michaelis (Cinc dies pel barri xino) i les visites al cementiri d'Unha, a la Vall d'Aran, amb tots els maquis enterrats que van perdre la vida a l'Operació "Reconquista", o els recorreguts de refugiats pels passos de Canfranc, Bretxa de Roland i molt especialment de la «Bossa de Bielsa» entre Bielsa, a l'Aragó, passant fins a la Bigorra occitana, a Arreu, a la plaça major on el març de 1937, sis mil persones desplaçades entre civils i soldats van decidir en referèndum si tornaven per Irun o la Junquera... L'excursió, que va coincidir amb els dies de la caiguda de Kabul, estableix comparacions inevitables i esborra la bonhomia dels dibuixos d'en Corrons. Que bèsties som les persones!

Qui no coneix Txema Rico?

Aquest mes de novembre el Pou de la gallina parla de la mort i dels negocis a l'entorn de la mort: morir a Manresa dona vida a unes quantes famílies, i és font d'oferta i competència. Tot amb tot, i per més bé que ens ho posin, de moment encara batallem per viure. I per això, al capdavall de la revista, amb la Maria Picassó presentem Txema Rico, aquest artista de carrer que fa tants anys que s'enfronta a les parets de la ciutat per posar-hi color i fins i tot un punt d'art. Ras i curt, provar de donar vida i fer-ho armat de quatre colors i un pinzell —o tot just mitja dotzena.

Txema Rico,

quan les parets bateguen

En Txema Rico, si en fa de temps que corre per Manresa sota un cap de rínxols escarolats! Va néixer a Rubí fa 55 anys com a José Manuel Rico Martínez, però la seva passió artística el va anar acostant —de primer a Marganell, passant per Calders o la Colònia Jorba, a redós de projectes com el forn de calç, o en els orígens del Konvent, a cal Rosal. El Txema havia enllestit els estudis molt d’hora en aquell Vallès convuls de la infantesa, militant revoltat a les Joventuts Comunistes i descobrint en horari de tarda l’escola d’art del seu poble, on anava a raure dia sí, dia també, dibuixant i pintant... I no sabríem dir com va anar que als setze anys fins va provar de fer un cicle d’electrònica, però en va fugir per cames —i per fer allò que volia fer, que només era pintar. Membre del col·lectiu artístic CUA, sobreviurà com a torner o pintor industrial, mentre s’implica amb l’associacionisme de Rubí. Però també cada vegada més s’escapa a pintar a Montserrat, fins el punt de deixar els trapaus amagats en una masia mig abandonada per tornar-hi més sovint. Allò era a Cal Petit, als afores de Marganell, i el propietari un bon dia hi va posar pany i el va esperar... per deixar-li la clau! El resultat foren set anys fent el hippy, amb molta pau i aprenentatges, a l’ombra de la mítica muntanya, just abans de començar la itinerància bagenca que el duria a Manresa. I és aquí on ara és establert, feliçment aparellat amb una artista musical com la Celeste i orgullós pare de família. I ara direu, i l’obra? Quina és, que no hem vist mai!? I doncs prou que li coneixeu l’obra encara que, sovint, la conserveu a la retina com una peça anònima. I no: són creacions d’aquest Txema que pinta i pinta, i es defineix artista plàstic i de carrer. Des de sempre que ha defugit l’estudi per abocar-se a l’espai públic, sovint en treballs comunitaris, i acarat a les parets amb les mateixes eines de fa mil anys: els pinzells i els quatre colors bàsics. I és clar que també ha exposat —i fins s’empesca, en aquests temps de pandèmia, pintar mobles reciclats si és que potser us interessa un Van Gogh o un Gauguin en format tauleta de nit. Però ell estima sobretot aquest muralisme d’encàrrec que és que li ha permès viure de l’ofici: recordeu la façana magrittesca de l’escola d’Arts i oficis, als Infants? I, allà a la vora, aquell sant Pere del carrer Llussà? O aquella colla que fan mudança al capdavall dels Drets, vora el semàfor de la Via Sant Ignasi? I gairebé al davant, en una concepció efímera del museu, aquella paret amb el càsting per a una Venus que immortalitzà Botticelli? Txema Rico omnipresent! I és que ell, que reclama escoles d’art a tots els municipis, voldria afavorir la pintura com es fa amb l’esport o la gastronomia: «Ens caldria un màster-xef de la pintura!» Això, i fer que la gent se la trobi pel carrer, perquè fins i tot el mural més reivindicatiu pot ser pura bellesa. Al capdavall, també fa classes per nanos. O, per ser exactes, els dona pautes no pas per pintar bé sinó perquè els agradi pintar. Perquè pintar pot ser divertit. Sense vergonya, talment els corredors de footing, que surten no pas per ser esportistes professionals sinó pel goig de la pràctica quotidiana, i enfundats en colors que belluguen. O en els pinzells que els atrapen, ja fets art i ciutadania.

Déu, amb Berni Puig i Martí Sales, a Penelles

A primers de juliol, tornant de tres dies pel Pirineu, ens vam arribar a Penelles, que és un petit poble de la Noguera, de poc més de 500 habitants, amb una particularitat: els seus murals, que són per tots els carrers, des de fa anys gràcies a les cinc edicions del festival Gargar. Ara mateix, més de cent murals que atreuen cada any desenes de milers de visitants i que, certament, singularitzen el petit municipi de ponent. I amb tot, si ens arribàvem fins a Penelles aquest juliol era perquè el meu nebot Berni Puig, artista visual, hi pintava no pas un altre mural sinó l'interior de l'església, i a mi em feia gràcia de veure com s'arriscava en l'operació, atesa la seva trajectòria i línia estètica. Bé vaja, com s'hi atrevia. I ja ho puc dir: vaig quedar fascinat per un interior acolorit i abstracte però amb un correlat magnífic: l'església de Penelles està pintada amb Penelles, amb la visió zenital dels camps de Penelles, com si del parcel·lari es tractés, però a escala gegant. El Berni —ja he avisat que som parents— havia guanyat el concurs convocat pel Gargar i l'Ajuntament, i la seva proposta també va ser ben acollida pel bisbat. Per tot plegat, divendres passat vam tornar a Penelles, en una inauguració diferent del festival, perquè el Covid19 tot ho envesca, però acompanyant bona part del poble a la descoberta de l'església. Aquest va ser el tret de sortida, i és que aquesta cinquena edició del festival, en lloc de concentrar les activitats en un cap de setmana, es reinventa i s'allarga durant tot el mes d'agost, amb diversos artistes pintant façanes. Però a l'interior de l'església de Sant Joan, recollint els límits dels camps i fins el canal que passa pel baptisteri, hi batega aquest mosaic acolorit de cromatisme romànic i que s'ha fet amb la suma de generacions i generacions de veïns al llarg de segles. Tot sota la mirada de Déu, si així es vol. Però tot amb l'esforç dels humans, que per això el temple es vol de tothom i obert a tothom. Vaig pensar que el Berni, artista i no pas teòleg, havia copsat perfectament el sentit del sagrat i, sense verbalitzar-lo, l'expressava despullat de retòrica amb aquelles taques de colors, d'una manera desimbolta i planera, i amb un somriure tocat del do de la creació...  No res, que aquest estiu ja he estat un parell de vegades a Penelles i que recomano la visita i passejada vivament. Al centre d'informació hi podeu trobar un alcalde jove, dinàmic i incansable. I a cada cantonada un mural que sovint us embadaleix. No compto que a Catalunya hi hagi gaire municipis tan retratats com Penelles! Però si us arribeu a l'església penseu en aquesta omnipresència que en Berni Puig ha sintetitzat sense cap voluntat catequística sinó, senzillament, en homenatge a una gent i a un territori, i a qui en Martí Sales ha dedicat un poema que divendres ens arribava en vídeo al cinema del poble —sí, a Penelles hi ha un cinema com si el temps s'hi hagués aturat, i això encara ho fa més preciós. El poema es diu «Segona pell» i a mi, em va acabar de subjugar. Només dos fragments, en espera del text sencer:

                                    SEGONA PELL  (Martí Sales)

Fa tant de temps que us escolto jo

                                                      que no tinc paraules ni mai he parlat

Fa tant de temps que us escolto ja

                                                      que us arrecero

                                                      que us sé penes i joies

                                                      que us acompanyo

                                                      en cada secret

Ara que m'heu omplert de llum

                                                            parlaré

per primera i última vegada

                                                            amb les vostres paraules

La pell muda de serp tota sola

a mi

         que soc d'argila

         que no tinc ulls

         (...)

a mi

          que vinc de la foscor immemorial de la terra

          m'ha fet falta un artista

          per rebre

                           la llum

                                          dels camps

                                                               que m'envolten

d'uns colors que mai veuré

                                              i ara em vesteixen

                                              i sóc mirall

                                                                  eco

                                                                           volta llaurada

                                                                   [Sé que la fe us ve

                                                                     de quan vau començar a llaurar

                                                                     amb la primera aixada

                                                                     i el primer jou 

                                                                     de just després del pecat original

                                                                     de quan Déu

                                                                     us va caldre

                                                                     més que mai

                                                                     què és la fe

                                                                     sinó passió conreada?]

                                                                                

Memòria i desig de República

Quan he vist la portada de l'Ara d'aquest diumenge, m'ha agradat molt. D'una banda perquè, esperonat per la polèmica de les escultures franquistes al Born, el diari planteja una pregunta en portada: "I la memòria de la República?". I per a major delícia, la il·lustra extraordinàriament amb "el més petit de tots", el dibuix de Lola Anglada per al Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya, en plena guerra civil. Aleshores, aquest noiet representava l'esperit catalanista i republicà del moment, antifeixista i valent en un univers convuls. Com la mateixa autora citava, "mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra". Però el somni republicà es va esfondrar, i el més bèstia de tot plegat és que després de la mort del dictador, el pacte entre les escorrialles del seu règim feixista i bona part de l'oposició democràtica -tota tampoc, si us plau!- doncs aquest pacte portava aparellat un procés de desmemòria absoluta. Només així s'explica un llarg silenci sobre els crims del franquisme i, també i molt especialment, sobre el període republicà.

Conservo des de 1977 els dos volums que, en fascicles de gran format, van editar Gaia ciència amb Ed.62 sota el nom de "Documents 1931-1939". Amb un disseny impecable i a base de retalls de premsa i fotografies, la col·lecció convidava a recuperar la nostra memòria des de la proclamació de la República, el 1931. Doncs els conservo perquè aquells "Documents..." i la seva perspectiva, van quedar en raresa, senzillament. La República s'anava perfilant com un tabú, com un desori col·lectiu o, si es vol, com un episodi propi per a nostàlgics o historiadors. Molts anys després, a Manresa, amb l'exposició "Joves i republicans" vam provar de trencar aquella imatge i presentar els cinc anys de pau (1931-36) com el període de grans esperances que va ser, amb molt dinamisme i tot l'entusiasme que la nostra ciutat també vivia. Amb gent jove al capdavant, preparada, amb un projecte social i nacional que es volia per tothom. No cal dir que  aquells "Joves i republicans" de 2001, comissariada per Joaquim Aloy i inaugurada per en Josep Benet, fou un veritable èxit de públic. Però no n'hi havia prou. No n'hi ha prou.

L'Editorial d'avui, a l'Ara, és ben clar en les seves conclusions. "El moment actual de replantejament polític que vivim, amb una Catalunya que aspira a començar de cap i de nou, i una Espanya on ha entrat en crisi el bipartidisme de la Transició, hauria de permetre també trencar d’una vegada per totes aquest tabú i mirar sense por cap al passat, cap a les barbaritats del franquisme i cap al projecte republicà. Ja no hi ha excuses per a més silencis". Ho desitjo vivament, i ho celebro, talment celebro les dues pàgines d'entrevista a Josep Fontana -elles soles justificarien tot el diari!- "Em sembla lògic, lícit i útil recordar el projecte republicà". De la resta, li discutiria quatre coses -Fontana és dels que assumeix l'exhibició a l’exterior del Born de dues escultures franquistes-, però si us la voleu llegir sencera no em negareu l'interès i el repte, després de "més de 500 anys de batallar per poder viure a la nostra manera". Doncs això, a continuar batallant, i amb més gent cada vegada: ja no hi ha excuses per a més silencis... ni per a més renúncies.

Sant Ignasi i Oriol Pérez, exercicis musicals

Ahir vaig ser al Museu Comarcal de Manresa -MCM- perquè sabia que s'hi presentaven els "Exercicis Musicals", un recorregut per les sales del Museu amb una tria de peces que s'acompanyen de música i, també, de reflexions d'Ignasi de Loiola a l'entorn de la seva experiència a Manresa, el 1522. Hi vaig anar, també, perquè la proposta la signava l'Oriol Pérez i vaig aventurar que la cosa no seria un nyigui-nyogui amb voluntat catequística o -molt pitjor encara- d'entreteniment casolà. Així doncs, Exercicis musicals? Espirituals? Hereu com sóc de la tropa clerical diocesana, confesso que les maniobres del de Loiola sempre les he tingut per subtils i complexes però, és clar, tan manifestament cotrareformistes també que sempre em guanya la prevenció. I bo, tornem-hi amb sant Ignasi!

Els exercicis musicals comencen al claustre. I si podeu posar en silenci la ment -i el mòbil-, si podeu deixar a fora neguits i cabòries, començareu un recorregut de formes austeres però amb la força del contrapunt de Bach. "El que omple i satisfà l'ànima no és saber molt sinó sentir i assaborir les coses internament" (EE, 2). Qui gosaria penjar-s'ho al Facebook? Dos minuts i ja sabia que allò era un encert, que m'agradaria. El discurs del programa és breu, "hem volgut generar sensacions i emocions per a produir un coneixement que no ve de l'aplicació del discurs racional, didàctic o informatiu". I la tria de la música és tan fonamental com la dels textos. Rodona. A la cinquena estació, davant l'Adoració dels pastors, de Joan Grau, la Sonata núm.9 de Biber. "Mirar i contemplar el que fan, així com és el caminar i el treballar, per tal que el Senyor sigui nat en suma pobresa i, al cap de tants treballs, de fam, de set, d'injúries i afronts, per morir en creu, i tot això per mi" (EE, 116). Si no esteu batejats, tranquils, també funciona.

Recupero del programa, a casa: "L'objectiu que ens proposem s'haurà acomplert tant si al final del recorregut hom es reconeix en allò que ha viscut com si entén que hem posat al seu abast elements per a interpretar críticament una determinada experiència humana". I el final és potent. Davant tres Viladomats de costat (Trinitat, Visió de la Storta i Pentecosta, amb Monteverdi, Bach i John Taverner), podeu deixar passar l'estona que us plagui, a veure si se us obren els ulls de l'enteniment, amb la il·lustració i claredat que aconseguí sant Ignasi. No us ho perdeu, i abandoneu-vos a la visita sense presses. Amb auriculars i tauleta digital, la visita serà només vostra! I encara que tinc els meus dubtes sobre el seu atractiu turístic -bé, ara ja no me'n queda cap de dubte-, doncs això, que a vegades no ho podem pas fer tot turístic i domèstic, que deia el Sisa. I que ja està bé que el Francesc Vilar, amb el Jesús Galdón i el Jordi Piñero, i l'App d'en Xevi Olivé, s'hagin embrancat amb l'Oriol Pérez. Oriol Pérez i Treviño! El seu diàleg amb Ignasi de debò que satisfarà moltes ànimes.

Qui no coneix l'Ayala?

El van presentar dimecres, el Pou de la gallina d'aquest mes de juny. El tema central, dedicat a les persones amb discapacitat intel·lectual, el signa Joan Piqué i és de lectura més que recomanable, amb les històries de diverses famílies per veure com afronten la vida quan apareix una dificultat d'aquest tipus. Molt més enllà, al "Qui no coneix…", amb Maria Picassó hi presentem Susanna Ayala, l'Ayala, la dels gravats mínims i la dels murals colossals. L'Ayala radical, popular i inquieta, obstinada a canviar les coses ni que sigui a cops de pintura en gibrells o galledes!

L'Ayala,
fecunditat de l'art intensiu

Dir-se, es diu Susanna Ayala i Riu, però tothom la coneix per l'Ayala. I a fe que és coneguda, ella i la seva obra. Perquè l’Ayala és sobretot una artista popular, de fons i formes radicals, que fins sap treballar amb materials de rebuig. Tot just amb unes tisores, tres colors i un tros de cartró en tindria ben bé prou per subjugar-vos. Encara més si hi podeu afegir un manyoc de cotó, un tros de fusta, un xic de cola i pintura... Artista integral, doncs, dibuixa, estampa i pinta, potser perquè ja en tenia la soca –o com n’hauríem de dir dels oncles, Montserrat Riu i Carles Esclusa? La Susanna, crescuda a cavall de la Font dels Capellans i Vallcebre, acabarà per deixar els estudis superiors d’agricultura intensiva a Tàrrega. I no és fins gairebé la trentena que posarà els peus a l'Escola d'Arts, en un primer curs d'Il·lustració. Després vindrà serigrafia, gravat... la resta és coneguda. Un any van ser els cartells d’Imagina’t, l’altre els de la Festa Major. Amb l’alè de Montse Pérez i Francesc Torres entoma l’aventura de viure –de sobreviure!- de la creativitat. Ara sola, també fent tàndem amb en Pep Pérez, amb qui entrarà de dret al Museu de la ciutat. Entremig, un itinerari fecund arreu de Manresa de fins a nou pisos de lloguer, Viladordis inclòs, i el naixement de la seva filla, la Salut. L’Ayala! Quan convé és minimalista en el gravat o a les il·lustracions del recentíssim Pipiripip. Però, si s’escau, també pot treballar amb el broc gros, enfrontada a parets de dimensions colossals. I és ella que tresca com un mico, per enfilar-se a les més altes bastides, o va a genollons, a peu de vorera, pinzell en mà. Incansable, sempre us rebrà amb un somriure i cargolant un fil de cigarret. Potser per això els seus murals destil·len tot l’optimisme que hi aboca: al carrer de la Mel, al Passeig amb la Muralla, o al lateral de l’Aranya, vora la Passera de les Escodines. O al seu barri d’infantesa, al carrer Rosa Sensat! I el cas és que encara li queda corda: perquè abans la ciutat no es tornés grisa, l'Ayala, com els seus amics pintors, la volen de colors. I, obstinats, ens la fan viva.

… i les nenes a cosir!

S'acaba aquest proper diumenge, dos de novembre, i si encara no l'heu vista féu l'esforç d'arribar-vos a l'Espai Memòries, del Museu Comarcal. "… i les nenes a cosir" és el resultat d'una tasca extraordinària, que recupera el testimoni de moltes dones de la ciutat que van viure la seva infantesa i joventut a l'entorn d'un taller de costura. El resultat, una meravellosa exposició retrospectiva sobre la costura al llarg del segle XX però -i sobretot!- un grapat d'històries que obliguen a rumiar sobre el paper de les dones al nostre entorn. Amb il·lusió o sense gaire, amb més innocència o també malícia, cada taller de modistes era també un espai de trobada i d'intercanvi entre dones. "On s'aprenia allò que no ensenyava l'escola". Confidències o aprenentatges, amb molt rosari o més aviat poquet, parlem d'unes dones no pas històriques sinó del tot properes: àvies, mares, tietes… totes van anar a aprendre de costura, totes van fer hores -a vegades, moltíssimes hores- per tal d'aprendre a cosir mentre els nois campaven pel carrer... Només algunes esdevindrien autèntiques professionals, però totes n'aprengueren tècnica i habilitat per resoldre les necessitats familiars dels fills i, és clar, del marit en aquells temps de franquisme absolut.

"… i les nenes a cosir" és el resultat d'un grup de treball que ha funcionat des de finals de l'any passat, i que es va inaugurar per la Festa Major, a finals d'agost. El conec prou: ma mare, que sense ser modista hi va participar, coneixia bé aquest món des de la seva experiència cosidora o, fins que es va casar, a l'establiment "Plisados Payás", a la plaça Fius i Palà. Doncs bé, per ella cada reunió era una festa esperada, a cavall de la nostàlgia i també la reflexió. "I tan bé que ens ho passàvem… mira que n'érem de ruques!!". Estic segur que l'una al costat de l'altra n'han sortit històries de tots colors. Per això, tot i que ara no sabria dir l'èxit de la mostra al cap de dos mesos, estic convençut que recuperar aquesta memòria col·lectiva ha estat un exercici de paciència absoluta. I també un homenatge a aquest exèrcit de dones avui definitivament extingit, que sacrificaren tantes i tantes coses per tal de fer sirgar família i país en un ambient hostil per a tota la feminitat. L'enhorabona, doncs, als comissaris de la mostra, en Francesc Comas i Marta Gozález, i encara l'Agnès Torras. El resultat és impressionant!

"...I les nenes a cosir! Modistes i cosidors a la Manresa d’abans" encara es pot veure cada dia i fins el proper diuemnge 2 de novembre de 10 a 2 del migdia i el dissabte també de 5 a 8 de la tarda.

A la foto, ma mare, Pepita Subirana, amb l'historiador Francesc Comas el dia de la inauguració. La veritat és que la dona s'ha passat la vida cosint, a més a més d'alguns altres disbarats...

La Festa popular, al Casino de Manresa

Ahir vam inaugurar una exposició de les que fan Festa Major. A la sala gran de El Casino de Manresa, amb presència d'autoritats i un públic fidel, disposat a escoltar Bienve Moya, que n'és el comissari. I és que l'exposició va d'això, de La festa popular, amb un subtítol encertadíssim: la catalanitat cívica. El repàs a la sala reclama estona, però un primer cop d'ull ja predisposa a l'elogi: està molt i molt bé. M'interesso per un catàleg que l'economia contemporània fa impossible però, vist el conjunt, em sembla que allò que aviat convindria és un llibre, un llibre "de tesi" que només el Bienve pot enllestir perquè, literalment, el té al cap. I l'exposició  -les imatges, el treball tipogràfic, la disposició del material…- ja n'és pròleg, índex i guardes i tot, ara mateix. Felicitats, doncs, a la dissenyadora i a tot l'equip que ho ha fet possible. Però, hi torno, falta el llibre i falta confirmar la tesi: quina cultura popular? en què consisteix aquesta catalanitat cívica?

Bienve Moya parlava ahir de la voluntat de recuperar el carrer, de l'explosió dels darrers anys setanta, de Lindsay Kemp o dels Bread and Puppet Theater a Barcelona... De la transgressió que reclama la festa i l'exercici de la cultura popular. Dels models que seguim, i dels que empeltem. Sentir, a continuació, discursos amb l'enèssim elogi de l'associacionisme, la defensa de la tradició i de com va de bé "integrar" a "la nostra cultura" dos milions (sic) de nouvinguts, em va semblar un punt fora de lloc. O potser és que ja era una altra tesi, la de la defensa, la de la vella guàrdia. El què déiem, que fa falta el llibre!... Perquè el que és segur és que l'exposició és bona de debò, i dóna per molt. Girarà arreu del país -ja fan cua Torroella de Montgrí, Barcelona…-  i suma les complicitats que els temps reclamen: l'IRMU, la Fundació Mediterrània i els ajuntaments que amb bon criteri vulguin pensar i repensar la funció -cívica, cohesionadora, d'intercanvi…- que la cultura popular genera.

A la foto, en Bienve Moya, acompanyat de Maria Camp i Lluís Puig, DG de Cultura popular. L'alcalde i regidor de Cultura també hi eren, però han quedat a l'altre costat-  En Bienve s'adreçà al públic per manifestar no sentir-se mai foraster a Manresa. Ho celebrem i ja l'esperem a les activitats de difusió que hi haurà al Casino.

Vacances a Sants

Amb aquell desig de perdre'ns que les persones tenim a l'estiu -canvi d'escenari, de clima i d'horaris-, amb M. agraïm les claus que ens passen d'un cinquè pis a Sants i ens hi instal·lem tres o quatre dies amb uns quants llibres i poques presses. Baixar l'escala només pel pa -pel pa, el diari, pernil i formatge. Quatre tomàquets. i encara per arribar-nos a l'exposició dels blaus de Sorolla o, ahir, a la Filmoteca, per riure amb aquell "Primera plana" d'en Billy Wilder, amb Jack Lemmon i Walter Matthau. Caminar de nit travessant la ciutat, confosos amb riuades de turistes, des del Raval fins Hostafrancs. Fem també un parell de cerveses. I un cop a casa, assaborim l'aire que passa i ens adormim bo i sentint bategar les persianes, algun gos, el veí que encara té l'esma de barallar-se amb no se sap ben bé qui. Fins que clareja i busques el llençol amb els peus i penses, "Que bé!", i aleshores et lleves, fas cafè, t'acabes les galetes -i reprens amb fruïció la lectura. És així com m'agrada Barcelona, i així m'agrada molt.

Qui no coneix Montse Pérez?

El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril ja corre des de dimecres i, a la secció "Qui no coneix…" hi presento Montse Pérez. Per ser exactes: Montserrat Pérez Fayos. Que va néixer a Barcelona i que ara mateix viu a Castellnou. Però ben coneguda a Manresa. Per la feina, per tarannà i per aquesta trajectòria vital, laboral i associativa que ha bastit vora de l'art. La recordeu al Casino? Al Cercle Artistic? El dibuix de Maria Picassó ho sintetitza magistralment d'un sol cop. La resta, és tot just un text de dos minuts.


Montse Pérez,

fer l'art possible

Nascuda a Barcelona, entre Sants i les Corts, la Montse Pérez va arribar a Manresa exclusivament per amor. Entremig hi ha un diumenge d’excursió a Montserrat i, digues-li atzar, baixant pel vell camí del cremallera va conèixer en Francesc, que havia de ser l’home de la seva vida! Qui ho diu que això només passa a les pel·lícules? I és per amor també que va arribar a l’art i –¿ara ja la recordeu?- encara avui la podeu trobar fidelment a totes les hores que són obertes les sales d’exposicions del centre cultural d’El Casino.

El cas és que el Francesc dibuixava i en un festeig llarg com els d’abans, es van fer un tip d’anar a veure exposicions, de dibuixar i fins pintar, i això fins que ell va aconseguir d’entrar a la facultat de Belles Arts. “Ens vam fer plegats” us dirà la Montse, amb la lluïssor als ulls d’un enyor que fa tres anys que dura. I vora les inquietuds de l’artista hi van créixer les d’una dona resoluda: volia obrir una botiga de ceràmica i va acabar per muntar una galeria. Sense encomanar-se a ningú: el miracle es va dir Giacometti, al carrer Vilanova. I va inaugurar Francesc Torres Carpio, és clar. Però amb l’alè d’en Solernou i una mica de sort, a la Giacometti hi va anar passant tothom, des d’un Pere Porquet a un Marzo-Mart...

Ara direu que així ningú s’hi guanya la vida, és cert. I la Montse va haver de plegar veles quan ja feia massa temps que, més que guanyar-hi res, hi perdia sempre. En trobaríem més exemples locals. Però en el seu cas, aleshores va poder incorporar-se a la sala de la Caixa, tot just transferida a l’ajuntament. I ella, tan lluny de l’anima de funcionari, a la fi es va trobar poc després al Casino. I hi és des del primer dia, fa més de 10 anys! Per això tothom se l’estima: perquè és alguna cosa més que una bona conserge. Perquè es preocupa del que fa i també s’ho estima. Els manresans no en trobaríem de millor. I això que s’ho ha de pelar molt sola, eh? Amb una mitjana de més de dues-centes visites al dia, quin anar i venir arreu de la casa! I doncs, que no volia art? Doncs ja ho té: dues sales! 

Pasolini Roma

Fins el 15 de setembre que hi ha temps: Pasolini Roma, una exposició extraordinària al CCCB que recull els vint-i-cinc anys d'estada a Roma d'ençà que va arribar-hi l'any 1950, amb la seva mare, des del Friül. Tenia vint-i-vuit anys i se sentia poeta, artista...


Vaig fugir amb la mare i una maleta i quatre joies que van resultar ser falses,
en un tren lent com un mercaderies
per la plana del Friül coberta d'una capa de neu lleugera i dura.
Anàvem cap a Roma.
Vull dir que havíem abandonat el pare
al costat d'una estufeta de gent pobra,
amb el seu vell capot de militar
i les seves fúries espantoses de malalt de cirrosi i síndromes paranoides.
Vaig viure (...) aquella pàgina de novel·la, l'única de ma vida:
per la resta -què us diré-
he viscut a dintre d'una lírica, com tots els obsessos.
Entre els meus manuscrits duia la meva primera novel·la:
eren aquells temps dels Lladres de bicicletes
i els literats estaven descobrint Itàlia...

Pier Paolo Pasolini arriba a Roma i allà hi acabarà per trobar amics i acollida, el punt de llibertat necessària per viure, escriure, dirigir pel·lícules o manifestar opinions polítiques sense embuts. Encara que mai, mai! va deixar de rebre garrotades. Des que va abandonar el Friül per un "escàndol" -l'escàndol de provar de viure la seva sexualitat- i fou expulsat tant del cos de mestres públics com de la militància al PCI!. Roma, doncs, és una descoberta i ho és des de les barriades -les borgate- on ha d'anar a viure, i on coneix la gent dels suburbis, aquella gent que més endavant, i des del cinema, immortalitzarà a les seves pel·lícules.

L'any 1955, la novel·la Nois de la vida el fa entrar "sorollosament" en l'actualitat intel·lectual romana. Fa els seus millors amics i els més constants (Alberto Moravia, Elsa Morante o l'actriu Laura Betti), escriu i escriu també guions. Canvia de residència per millorar a cada trasllat. Vindran les pròpies pel·lícules (1961: Accattone), també els seus amors i, cada vegada, més i més processos. Hi ha, encara, un temps per al desengany sobre la Roma que canvia inexorablement. Les amistats fecundes com Totò, Maria Callas o els anys amb Ninetto Davoli. I al capdavall, les opinions més cantelludes, per a l'anàlisi més lúcida del moment que li féu denunciar el consumisme com la més nova de les eines d'alienació social. Tot plegat fins arribar al seu assassinat a la platja d'Òstia, el dos de novembre de 1975, en un crim mai resolt per la justícia.

Tot això es recull a l'exposició, amb textos, retalls de premsa, fotografies o seqüències cinematogràfiques que em transporten a finals dels setanta, a l'Apolo de Manresa -la "trilogia de la vida" li anava tan bé al "destape"! El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits... També al cicle que Cine-club en va fer -L'evangeli segons Sant Mateu, Ocellets i ocellots i Èdip rei. O, un altre cop a l'Apolo, aquell Saló, que mai he acabat de pair.... Sigui com sigui, m'agrada retenir el vitalisme de Pasolini, el seu marxisme qüestionat i les seves tombarelles llibertàries, aquella mena de fe absolutament primitiva i irrefrenable. Inclassificable sempre, sí, contra partits i institucions, contra la santa mare església, contra les convencions, contra el poder sempre. Què en diria avui de la molt nostrada globalització?  Cal arribar al final de l'exposició aleshores i escoltar l'oració fúnebre que Alberto Moravia pronuncia el dia del seu enterrament: "Hem perdut doncs un testimoni, un testimoni diferent...". Testimonis així, que encara ens convenen.

Joan Subirats, en un article d'opinió a l'Ara del 18 d'agost remarcava especialment el seu avançat pensament polític, "la seva capacitat per anar més enllà del dia a dia de l'enrevessada política italiana, i situar els grans problemes del poder, de la desigualtat, de les classes socials, en formats que encara avui són d'absoluta contemporaneïtat. Als anys setanta va detectar, abans que d'altres, que el gran problema del canvi social era el consumisme, la capacitat del poder econòmic per digerir i comercialitzar qualsevol procés significatiu de transformació. El gran consum de masses anul·lava els fonaments morals que diferenciaven rics i pobres, burgesos i obrers. Tot era possible i tot era ambigu. Els seus aspres comentaris sobre la política italiana, que enviava a tort i a dret, volien posar en relleu que els polítics comptaven cada cop menys, i que el poder de veritat estava en aquells que, des de la força dels diners, movien els fils. Va ser molt crític en relació als estudiants que van protagonitzar tota la gran onada de revoltes de finals del 60 i inicis dels 70, entenent que la seva lluita estava molt condicionada pel seu benestar econòmic". I és de Subirats que recullo una darrera cita de Pasolini: "No hi res més anàrquic que el poder (actual). El poder fa pràcticament el que vol. I això que vol el poder és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats, que són de caràcter econòmic i que defugen qualsevol lògica racional. Detesto el poder actual".

---------------------

La imatge és del cartell promocional del CCCB. I el primer text, un fragment del poema autobiogràfic de Pasolini Poeta delle Ceneri (1966-67) que -el catàleg no és bilingüe- reprodueixo en versió original per a goig de tots els italianistes coneguts. Com també m'agradaria parlar del poeta en friül que fou, del seu amor per totes les minories, pel seu coneixement de la literatura catalana...  Hi torno: aneu a veure l'exposició o compreu-vos el catàleg. O tot alhora!.

(...)
Fuggii con mia madre e una valigia e un po’ di gioie che risultarono false,
su un treno lento come un merci
per la pianura friulana coperta da un leggero e duro strato di neve.
Andavamo verso Roma.
Avevamo dunque, abbandonato mio padre
accanto a una stufetta di poveri,
col suo vecchio pastrano militare
e le sue orrende furie di malato di cirrosi e sindromi paranoidee.
Ho vissuto [...] quella pagina di romanzo, l’unica della mia vita:
per il resto, che volete,
son vissuto dentro una lirica, come ogni ossesso.
Avevo tra i miei manoscritti anche il mio primo romanzo:
erano quelli i tempi di «Ladri di biciclette»
e i letterati stavano scoprendo l’Italia.
(...)

Encara una setmana abans de tancar l'exposició, a Vilaweb, una darrera anàlisi amb textos, aquí.

Pomés, Barcelona 1957

Tot just ara fa cinquanta o seixanta anys que una generació de fotògrafs va impulsar una nova mirada, viva i crua -i malgrat tot, també tendra- del seu temps. Francesc Català-Roca o Xavier Miserachs. Joan Colom. O Leopoldo Pomés. Un conjunt, al costat de molts altres noms, irrepetible. I que ja ha estat qualificat de "Nova avantguarda catalana". El cas és que la Fundació Foto Colectania ha presentat aquesta tardor Barcelona 1957. Leopoldo Pomés. Un recorregut magnífic per la Barcelona de les acaballes dels 50. Una col·lecció de fotografies que anaven destinades a un llibre d'encàrrec que... mai no es publicà. O que no s'ha publicat fins ara, més de cinquanta anys després!. Diuen que en Pomés va estar més d'un any tombant per la ciutat, des del centre fins als nous barris perifèrics. El resultat, extraordinari, ara emergeix amb tota la seva força i ens recorda de qui som fills i d'on venim exactament. Fins el 2 de febrer, tot just 80 fotografies. Us atraparan segur.

La foto, Mare i filla La Rambla, 1957.

Lola Anglada, poderosa memòria

Massa sovint l'obra de Lola Anglada és percebuda com la d'una il·lustradora de contes infantils, amarats de civilitat i bones maneres. I podria ser així si ens quedéssim en una primera mirada passatgera, per damunt les formes amables de tots els seus nois i noies en paisatges vagament noucentistes. En Peret o la Margarida, en Narcís... que vaig descobrir en una exposició itinerant de "la Caixa", el 78 o el 79, a Manresa. Aquells anys hi va haver també les reedicions d'Altafulla, magnífiques, encara en vida de l'autora. Però, tot plegat, tenia el risc de reduir l'univers de Lola Anglada a aquest to casolà, d'una imaginació vivíssima però percebut en clau domèstica, i poca cosa més. Per això és doblement interessant aquesta exposició del Museu d'Història de Catalunya: perquè hi mostra "la part més desconeguda de l’obra d’aquesta artista republicana, catalanista i crítica amb la submissió de les dones de l’època i que sempre fou lleial al seu compromís amb la República". Doncs d'aquí l'interès i, encara, perquè sense que en sigui el motiu, la mostra contextualitza tota l'obra d'Anglada.

"Lola Anglada, poderosa memòria -Dibuixos i il·lustracions més compromesos" serà a Palau de mar fins el 24 de setembre, i la modèstia de les seves mesures -no oblidem que va ser produïda l'any 2010 per l'ajuntament de Tiana- permet una visita ràpida. Una modèstia, però, que recorda el compromís incomplert per la Diputació de Barcelona fa quaranta anys: l'exposició pemanent a Sitges. Potser perquè, al capdavall, Anglada resulta incòmoda? Avui no ho hauria de ser. Al contrari: el més petit de tots encara conserva tota la seva força... I les memòries de Lola Anglada, inèdites, haurien de veure també la llum:

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles. Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l'esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera..."

De Lola Anglada, memòries inèdites, mecanografiades. pàg. 169. Extret del catàleg. La il·lustració pertany a El més petit de tots, el llibre editat el 1937 pel Comissariat de popaganda de la Generalitat de Catalunya. Si en voleu saber més, cliqueu aquí, i sabreu la història de l'escultura d'en Paredes o la versió dibuixada de Lola Anglada. I fins la possibilitat d'adquirir-ne, avui, una versió de fabricació artesanal...


                 

Acomiadar l'any i la por

Aquests dies que no he d'anar a l'institut tinc força temps. Llegeixo, escric i fins esporgo alguns arbres. I encara em queda temps per baixar fins Barcelona, vagarejar per llibreries i arribar-me fins el MNAC a veure La maleta mexicana, que són 4500 negatius d’imatges fetes durant la Guerra Civil per Robert Capa, David Seymour (Chim) i Gerda Taro, mestres del fotoperiodisme de guerra. Desapareguts durant dècades, aquests negatius van ser localitzats a Mèxic i ara es presenten al MNAC com un testimoni excepcional de la vida al front o a la reraguarda i, encara, finalment als camps de refugiats. I amb tot, allò que més em va colpir va ser la cita final que, en solitari i al darrer pany de paret, tanca el recorregut per l'exposició. És d'Albert Camus i diu "Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l'ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa".

I penso si no és des d'aleshores que els catalans arrosseguem a sobre una immensa por, que hem après a dissimular amb discursos heroics o reiterades manifestacions multitudinàries. Un si és no és, que ens fa rics en el gest i porucs en els fets. I ara que encetem el 2012 penso si no seria l'hora de perdre la por, de ser-ne conscients i de passar als fets. I encara més quan escolto el president Mas, que en el discurs de cap d'any ens ho demana mentre la càmera ens l'aproxima a tots els telespectadors. Que no tinguem por. I em fa l'efecte per un moment que la sol·licitud presidencial també se la recepta ell mateix, com una salmòdia. La por, si, que ens tenalla com a poble i com a persones. Que ens fa pacients, que ens fa mesells, que fins ens fa sentir culpables de la crisi que vivim. Es veu que vam estirar més el braç que la màniga!. I doncs ara que s'acaba aquest 2011 que ha estat tan difícil de passar però tan extraordinari en canvis arreu del món, bé valdria la pena plantejar-se el 2012 sense por. I penso que -com en els bons propòsits- l'any vinent no tindré por. Que si volem canviar de debò les coses, hem de perdre la por. Mal que tornessim a sortir-ne derrotats, encara que el coratge tornés a quedar-se sense recompensa.

La foto és de Robert Capa, i són refugiats republicans caminant per la platja cap a un camp d’internament, a El Barcarès, Catalunya Nord, març de 1939. Una esperança desfeta...