dijous, 30 d’agost del 2012

"La educación prohibida" obre el curs

Ahir a Manresa, a les set del vespre, l'auditori de la Plana de l'Om era ple a vessar. Més de dues-centes persones. I encara les que van quedar al carrer perquè, ja es veia a venir, la convocatòria havia superat qualsevol expectativa. I tota aquesta gentada ens reuníem per veure La educación prohibida, un documental que es va estrenar el dia 13 d’agost a Buenos Aires i a 151 sales independents d'arreu del món. Un documental, d'altra banda, que cadascú pot veure a casa, via internet, quan vulgui i sense cap mena de restricció ja que té llicències lliures que en permeten la seva absoluta difusió... I amb tot, hi torno, més de dues-centes persones es van estimar més compartir la pel·lícula plegats. L'èxit va ser tan gran que el dia abans ja s'havia programat una segona sessió per avui dijous. I ahir mateix, va quedar programada una tercera sessió per divendres... i em sembla que s'ompliran totes tres!

La educación prohibida, com diu el programa, és una pel·lícula documental que es proposa qüestionar l’educació. Hi trobareu experiències educatives diferents, si més no poc convencionals, d'aquelles que plantegen la necessitat d’un nou model educatiu. Però, sobretot, em sembla que allò que busca la pel·lícula és obrir un diàleg -o fins i tot debat- a l’entorn de les bases tradicionals de l’escola. I encara més, allò que me la fa tenir per molt recomanable és la seva voluntat d'avançar cap una educació integral "centrada en l’amor, el respecte, la llibertat i l’aprenentatge".

Ara algú dirà, "sí, sí, i això com se fa?", i la pregunta pot venir de cara o també de canto. Sobretot quan la majoria dels espectadors som mestres, amb més o menys trajectòria a la motxilla, amb la nostra suma d'encerts i errors. De desigs i de cansaments. D'expectatives i de temors. Aquesta barreja inexplicable que ens acompanya tot l'any però que ara, a les acaballes d'agost, es fa especialment aguda. I és que, després de qüestionar models i maneres, La educación prohibida no dóna pas fórmules: tot just és un projecte realitzat per joves, una investigació de tres anys d'abast internacional, amb entrevistes a una norantena d'educadors. No hi ha una solució. Però sí molts estímuls. I només que permeti un temps de reflexió abans no ens arrossegui el nou curs sobre "allò que fem" i "com ho fem" a les nostres aules, em penso que ja haurà valgut molt i molt la pena! (Les programacions, és clar, però... també l'amor, el respecte, la llibertat...)

Acabo: la projecció de La educación prohibida ha estat programada entre CineClub Manresa i un nou col·lectiu autoanomenat "Una altra educació és possible". Una desena de persones vinculades al món educatiu (mestres, estudiants, pares i mares) que hem provat de compartir un projecte. Per poca gent que s'hi afegeixi, l'horitzó es veu ample. I, amb tots els núvols que es vulguin, tan atractiu com aquest nou curs que és a punt de (re)començar.

Resum: A Manresa avui i demà es torna a projectar La educación prohibida. I s'ha constituït un col·lectiu de persones interessades en fer possible "una altra educació".  Ara ja és al fèisbuc i al túiter, i si us interessa no us ha de costar gens de contactar-hi. La foto, d'ahir vespre, és de l'Aina Marcet.

dimecres, 29 d’agost del 2012

Un trist final de Festa Major a Manresa

Ahir nit a Manresa s'acabava la Festa Major. I s'acabava tal i com s'ha estat fent els darrers trenta anys: amb el Correfoc i, tot seguit, el ball del Correfoc. No cal dir que també, i com cada any, hi ha hagut gent que s'ha quedat a la plaça, gent jove fonamentalment. Que l'endemà no té classe ni tampoc -mal que en tingués ganes- treball. I ve-t'ho aquí que enguany algú ha decidit que la nit s'acabaria a garrotades. I m'alarmo i em disgusto perquè em sembla que aquest final de Festa Major és el pitjor símptoma dels temps que corren. I el que és més perillós: dels temps que ens poden venir. De debò ha canviat l'escenari i el posat de la gent? O ha canviat l'actitud dels responsables polítics i policials?

Per això, aquesta tarda -més de trenta nanos han passat per l'hospital!- hi ha hagut una concentració i també una manifestació per la ciutat amb mig miler de persones. Alguns dels participants em fa tot l'efecte que encara no havien anat a dormir però aguantaven alimentats per aquest bateig dolorós que surt de les porres i la grolleria d'alguns dels nostres mossos d'esquadra. Ara vindrà tot el discurs oficial -dos detinguts, sis mossos ferits- i el detonant d'una cervesa. Hom ja s'ha referit a les actituds provocatives (?) de "petits grupets" i el govern municipal després de fer una reunió extraordinària a la tarda s'ha limitat a lamentar el desori i a atribuir-lo a una "minoria" (?) alhora que ha aprofitat el mateix comunicat -sense modèstia ni memòria- per valorar "una Festa Major que ha estat de les més participades i reexides que es recorden". Olétu.

Torno al ball de bastons. I em sembla tot massa genèric com per justificar una càrrega indiscriminada sobre més de 300 pesones, els cops de porra a les cames però també a l'esquena i al cap. El to xulesc de qui hauria de ser abans que res un professional de l'ordre. I encara la invisibilitat de les identificacions. Qui era qui? Jo només puc dir que alguns dels que han rebut no són sinó joves de festa, d'actitud més formal que radical. I que 
avui dormen amb una percepció nova de la realitat: si fins ahir hi tenien poca confiança, ara no n'hi tenen gens. I cada garrotada caminava en la direcció contrària del món que ens semblava construir. Aleshores de què serveix un pregoner entusiasta? Què en quedarà d'una estelada que ens sorprenia a tots al final del Castell de focs a l'Agulla? Tot va córrec avall quan a la fi ens hem justificar en hipotètiques provocacions de "minories radicals" però càrregues sobre la majoria dels presents.

Al capdavall, sovint m'agrada dir que la festa és goig i també conflicte. La realitat s'altera, també els horaris i els hàbits. I doncs gestionar-la no és fàcil. Ho torno a dir: no és gens fàcil. Però de les seves tensions i catarsis n'han de sortir ciutadans -joiosos, valents, arrelats, també crítics!. Quina altra utilitat pot tenir? Demanar el reforç dels Mossos, entrar a sac i repartir llenya espatlla tota la celebració i, el que és més greu, genera por, desconfiança i també rancúnia. Cal denunciar-ho, doncs, perquè té un cost molt més alt del què aparenta. Cal denunciar-ho perquè no ens ajuda ni a construir festa ni molt menys la ciutat. Cal denunciar-ho perquè volem conèixer-ne les responsabilitats. I, sobretot, cal denunciar-ho sempre perquè no se n'escampi la llavor ni se n'assumeixi l'actitud.


Com que els temps están canviant per a tots, avui m'han pispat el telèfon amb el que il·lustrava el bloc! La Maria Vilarmau, però, em passa una foto immillorable... 


dimecres, 22 d’agost del 2012

Lola Anglada, poderosa memòria

Massa sovint l'obra de Lola Anglada és percebuda com la d'una il·lustradora de contes infantils, amarats de civilitat i bones maneres. I podria ser així si ens quedéssim en una primera mirada passatgera, per damunt les formes amables de tots els seus nois i noies en paisatges vagament noucentistes. En Peret o la Margarida, en Narcís... que vaig descobrir en una exposició itinerant de "la Caixa", el 78 o el 79, a Manresa. Aquells anys hi va haver també les reedicions d'Altafulla, magnífiques, encara en vida de l'autora. Però, tot plegat, tenia el risc de reduir l'univers de Lola Anglada a aquest to casolà, d'una imaginació vivíssima però percebut en clau domèstica, i poca cosa més. Per això és doblement interessant aquesta exposició del Museu d'Història de Catalunya: perquè hi mostra "la part més desconeguda de l’obra d’aquesta artista republicana, catalanista i crítica amb la submissió de les dones de l’època i que sempre fou lleial al seu compromís amb la República". Doncs d'aquí l'interès i, encara, perquè sense que en sigui el motiu, la mostra contextualitza tota l'obra d'Anglada.

"Lola Anglada, poderosa memòria -Dibuixos i il·lustracions més compromesos" serà a Palau de mar fins el 24 de setembre, i la modèstia de les seves mesures -no oblidem que va ser produïda l'any 2010 per l'ajuntament de Tiana- permet una visita ràpida. Una modèstia, però, que recorda el compromís incomplert per la Diputació de Barcelona fa quaranta anys: l'exposició pemanent a Sitges. Potser perquè, al capdavall, Anglada resulta incòmoda? Avui no ho hauria de ser. Al contrari: el més petit de tots encara conserva tota la seva força... I les memòries de Lola Anglada, inèdites, haurien de veure també la llum:

Mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Barcelona en aquella època breu de la República Catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una Catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles. Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l'esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera..."

De Lola Anglada, memòries inèdites, mecanografiades. pàg. 169. Extret del catàleg. La il·lustració pertany a El més petit de tots, el llibre editat el 1937 pel Comissariat de popaganda de la Generalitat de Catalunya. Si en voleu saber més, cliqueu aquí, i sabreu la història de l'escultura d'en Paredes o la versió dibuixada de Lola Anglada. I fins la possibilitat d'adquirir-ne, avui, una versió de fabricació artesanal...


                 

dilluns, 20 d’agost del 2012

Sánchez Piñol i la caritat

Talment fa TV3, els de l'Ara s'han empescat un "repàs d'estiu" que recupera cada dia per l'Ara.cat un dels articles d'opinió que han tingut més ressò durant la temporada. El 9 de juny va ser aquest Contra la caritat d'Albert Sánchez Piñol, que els de l'Ara han reeditat el 16 d'agost, el mateix dia de la inauguració de la nova joieria Tous a Manresa, situada al xamfrà Guimerà - Casanova, i que unifica els seus dos establiments a la ciutat. La coincidència, si més no, em fa gràcia: joieria, fundació, glamour i santedat sense fissures... Contra la caritat no és una coartada per a la inacció sinó una reflexió per anar més enllà i desfer confusions. L'article, contundent, l'incorporo a la carpeta de retalls...

Contra la caritat

Se'ns ha colat per la porta del darrere una caritat, camuflada, que ha subvertit la gran idea solidària.

Ideològicament parlant el segle XXI pot veure's com un procés d'usurpació simbòlica. És trist, lamentable, que es mistifiquin i es confonguin dues idees tan allunyades, i contradictòries, com són la solidaritat i la caritat. El resultat és que un bé cívic com és el principi solidari acaba sent prostituït, fagocitat i suplantat pel subterfugi caritatiu. En aquest sentit hem arribat a uns extrems de desarmament intel·lectual tan grans que només es pot fer una cosa: recapitular per què caritat i solidaritat no són el mateix, i advertir fins a quin punt estem degradant una herència heroica.

1) La caritat és de dretes, la solidaritat és d'esquerres. Fins al segle XIX només hi ha una manera d'afrontar la misèria: la caritat religiosa. De fet, per al món cristià, com per al musulmà, és bo que hi hagi pobres, perquè així els bons cristians i musulmans es podran guanyar el cel. O com deia la mare Teresa de Calcuta: "Hem de donar les gràcies a Déu per enviar-nos la sida, perquè així els cristians podem cuidar els sidosos". Al segle XIX, però, el marxisme qüestiona l'ordre social: que hi hagi pobres ja no és culpa dels pobres, sinó del sistema econòmic. I com és lògic, els pobres interpretaran els mètodes de suport al necessitat d'una manera molt diferent.

2) La caritat és vertical, la solidaritat és horitzontal. Segons el principi caritatiu els propietaris donen almoina, graciosament, als desposseïts. És una relació voluntària per part del donant, que només cedeix el que vol, i unívoca, de dalt cap a baix. No s'espera del receptor que participi, només que rebi. En canvi, la solidaritat estableix un flux de correspondència entre dues entitats simètriques. L'exemple clàssic seria el d'uns obrers que fan vaga per ajudar els companys d'una altra fàbrica. L'endemà poden ser ells els beneficiats per un acte recíproc. En qualsevol cas és fàcil diferenciar caritat i solidaritat pels agents socials que les practiquen. La solidaritat és pròpia de sindicats, associacions cíviques i veïnals. La caritat és cosa de missioners, cooperants, gàngsters i reines. Lady Di es feia fotos amb negrets; els gàngsters dissolen cadàvers en banyeres d'àcid i l'endemà canten karaoke en una col·lecta contra el càncer. Però ni Lady Di ni cap gàngster participaran mai en una manifestació o una vaga.

3) La caritat nega el conflicte, la solidaritat l'impulsa. La pràctica caritativa busca causes sense antagonista. Una campanya de caritat típica és "contra la gana" o "contra la pobresa". Qui pot estar a favor de la gana o la pobresa? Alternativament, una campanya solidària serà contra l'empresa tal, que contamina, contra una legislació injusta o per conquerir drets, etc. La solidaritat es reconeix perquè immediatament genera oposició, l'oposició del poder. Per això és tan feixuga, perquè implica un enfrontament amb els poderosos, que es defensaran amb tota la brutalitat que el sistema toleri.

4) Milions de persones han sacrificat la vida per la idea solidària, la caritat no té màrtirs. No ens confonguem: quan uns missioners són assassinats, per exemple a la Guatemala dels anys 80, és perquè la seva evolució personal els ha dut a superar la caritat per exercir la solidaritat en nom de Crist, i això els ha concitat l'animadversió d'un règim polític. És cert: a Espanya van ser cruelment assassinats molts sacerdots. Però no perquè exercissin la caritat, sinó perquè des de l'òptica dels assassins formaven part d'una associació criminal. (L'Església catòlica).

En definitiva: se'ns ha colat per la porta del darrere una caritat, camuflada, que ha subvertit la gran idea solidària. Les ONG clàssiques com Greenpeace i Amnistia Internacional assenyalaven el poder amb un dit acusador i li deien: "Tu contamines, tu tortures. Soluciona-ho". En canvi, la següent generació d'ONGs inverteix el paradigma: "A l'Àfrica hi ha gana. Paga'm, estat, i ho resoldré". Naturalment no resolen res de res, i l'estat està encantat de controlar unes organitzacions que depenen dels pressupostos públics. De fet, hem arribat a l'extrem d'enaltir les associacions caritatives que reparteixen aliments al·legant que la seva existència demostra el fracàs de l'estat. O sigui, que en lloc de resoldre el problema -un estat deplorablement ineficient- el que fem és reforçar el símptoma del problema. Permetin-me només dues preguntes. Una: com és possible que a la Catalunya del segle XXI, i amb els impostos que paguem, no arribi ni perquè la gent no passi gana? I dues: vostès quina creuen que és la solució? Repartir macarrons bullits fins a l'infinit dels temps o penjar el fill de la gran puta que s'embutxaca els nostres impostos?

dissabte, 18 d’agost del 2012

He penjat una estelada (dues, per ser més precís)

El darrer dissabte de juliol vam ser a Manresa, a Crist Rei, per tal de fer-nos la foto col·lectiva d'aquesta altra campanya de l'ANC que és "L'estelada al balcó" amb un subtítol tan llarg com agosarat:"Penja-la i no la despengis fins a la independència". A Manresa se'n van vendre centenars, sobre cartró pluma, rígides i lluents. Sense pecar de derrotista -avui la impremta fa miracles!- em temo que aquesta és una batalla que guanyarà el sol a les tintes planes. Sigui com sigui, a casa ens vam firar amb les dues versions d'estelada -blava i roja- per allò de respectar totes les sensibilitats en convivència i les hem distribuït adequadament amb el ferm propòsit de no despenjar-les fins el dia de la independència -o l'endemà si és que anem molt atabalats-. Això, és clar, o despenjar-les quan el sol les hagi descolorides i, si encara queda corda, substituir-les per dues de noves... Això era el dissabte i, com que som molt tossuts, l'endemà encara ens vam animar, a Castellbell i el Vilar, a fer voleiar 21 metres d'estelada sobre el Llobregat, i perquè el pont vell del poble no és més alt!

I sí, ja tinc clar que amb tot aquest activisme no hi ha res de guanyat. I del risc que conté de folklorització o fins d'endogàmia entre els convençuts de sempre. Però hi ha dos factors que m'animen a seguir aquesta dinàmica: d'una banda l'activitat política d'aquest estiu, que en la perspectiva de la propera Diada, clarifica les posicions com mai ho havien estat. Només hi ha dues sortides possibles: independència nacional o naufragi amb Espanya. Amb tots els matisos que es vulguin però, al capdavall, acarats només davant aquestes dues opcions.

I doncs, el segon factor que m'anima és veure, cada dia, més estelades penjades a façanes i balcons.  Les que ja eren d'esperar però, també, moltes d'altres que no hi comptava, en vivendes que desconec o en d'altres que, precisament perquè sé qui hi viu, m'alegra de veure que se sumen públicament a aquest projecte. Que és molt més que una campanya. I que necessita molta gent, i molt diversa.  

dimarts, 14 d’agost del 2012

A Portbou, de vacances

D'ençà que va començar l'agost que he quedat definitivament de vacances. Tot just quatre dies a Portbou van fer l'efecte d'un tall net, lluny del telèfon i l'agenda. No res: una estada breu per caminar vora la costa -un dia fins Colera i Llançà, amb capbussada al Borró. L'altre resseguint un tros del Cap de Creus fins Sant Baldiri i baixant fins a cala Tabellera. Platges fantàstiques, fins pels que som poc de platja. Els aires són planians, i la temperatura agradable. Al Port de la Selva un "Cafè de la Marina" davant les barques amorrades m'evoca Sagarra i, per un moment, em torna a l'institut, a les lectures del proper batxillerat.

Portbou és encara una estació colossal, els vespres vagarosos enmig d'edificis tancats, desproporcionats, pura administració desballestada. La frontera. Inofensiva, dissimulada, es diria que gairebé inexistent. La història, però, es fa tossudament present a cada cantonada. Portbou és també Walter Benjamin i Coll de Belitres, el febrer del 39. Els edificis de la renfe i de la policia, de la guàrdia civil. Agents de canvi i de duanes, i uns pocs hotels nascuts sense vocació turística. La frontera!. Potser per això, encara avui, Portbou ofereix un atractiu singular, un punt decadent però sens dubte atractiu.

El darrer dia ens arribem, passant per un paisatge socarrat, fins la Jonquera, al Museu Memorial de l'Exili. Auster però ben resolt, en surto convençut que la nostra història encara donaria per molts més museus, moltes més rutes, i que allò veritablement sorprenent és que haguem trigat tant a posar-ho en solfa. I encara més, que sigui tan i tan desconegut! En acabat, dinem al Voló. Fem tarda a Perpinyà i des de la plaça Cassanyes ens entretenim a esperar la fresca al barri de Sant Jaume. Tornem a Portbou passant per Elna -la maternitat ara mateix en obres- i retallant la carretera general des d'Argelers fins a Banyuls i Cervera de la Marenda. A Coll de Belitres, sobre l'antic pas fronterer, una selecció de les fotografies fetes entre gener i febrer de 1939 per Manuel Moros -un colombià aleshores establert a Cotlliure- et tornen al marasme d'aquells dies. Tot el dolor de l'exili, i tot el que havia de venir encara. Seria un error deixar-lo a l'oblit, seria un error no aprendre'n res.

diumenge, 12 d’agost del 2012

A l'església de la Bauma

Ahir va començar la festa major de Castellbell i el Vilar. Pregó, escuma, ball de nit... el programa gira, com a tants i tants municipis del país, a l'entorn de la marededéu d'agost. I l'oferta no té res d'excepcional que no sigui un reguitzell d'activitats més o menys distretes.  Que no és poca cosa! La festa major, qualsevol festa major, ha d'aspirar abans que res a treure la gent de casa per compartir un temps i un espai comú i, si pot ser, a sobre passar-s'ho bé. Si a més a més és capaç de construir un relat comunitari, ja ha aconseguit tots els beneficis que se'n podien esperar.

Per això, d'entre l'oferta festiva castellvilarenca, avui amb M. ens hem arribat fins al barri de la Bauma per participar de la visita guiada de l'església de la Sagrada Família que feien l'historiador Joan Valls i l'arquitecte municipal Jesús Alonso. L'església de la Bauma és de 1908, obra de l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March, i síntesi eclèctica d'influències gaudinianes amb una absoluta barreja d'ingredients romanics i gòtics. Ras i curt, una mena de pastís que l'arquitecte ha qualificat, em sembla que encertadament, de "protomodernista".

Cal dir que la visita ha estat un èxit? I ho ha estat, més enllà de la lliçó arquitectònica, per la possibilitat de teixir un tros de la història del poble davant de tots els veïns que hi han participat. En Joan Valls ha parlat de les colònies i de les primers fàbriques al poble. Del paper de l'església, i dels senyors, i de la primera coral republicana. I de tots els canvis que els darrers cent-cinquanta anys ha sofert el municipi. De tot plegat en queda un pòsit, sense cap mena de dubte. I en un exercici natural de participació ciutadana, alguns participants han fet propostes de futur pel temple ara que ja no té gairebé usos litúrgics. Però que pot ser un molt bon espai cultural. L'alcaldessa, si més no, ja ha assegurat que és darrera un conveni amb el bisbat per a cinquanta anys. No cal dir que valdria molt i molt la pena.