diumenge, 30 de setembre del 2012

Comiat de Joan Puigcercós

Dijous passat es donava per enllestida la novena legislatura del Parlament de Catalunya. La més breu, encara no dos anys. I amb un final tenyit d'èpica, tot conjurats -si no tots, el 62%, Ernest Maragall inclòs- per tal que la propera legislatura, prioritàriament, es consulti el poble de Catalunya sobre el seu futur. Enmig de tanta fanfàrria, ha quedat més discret que aquest final de legislatura ho és també de Joan Puigcercós com a portaveu d'ERC al Parlament, després de 20 anys consecutius de ser al parc de la Ciutadella. El meu reconeixement cap a la seva actitud i discurs, que ha estat el meu durant anys. Ja em va semblar memorable de formes i paraula al darrer congrés d'ERC a Girona. Avui, a l'Ara, fixava per darrer cop la posició i ens recordava el fil roig que ens acompanya. Ho recullo a la carpeta de retalls i en el futur espero no oblidar-ho. O que no ho oblidéssim.

D'un fil roig i una garantia
Els especialistes en comunicació política són els més indicats per escatir fins a quin punt és fi el sentit tàctic d'Artur Mas i els seus, o si, al contrari, el procés de decantament cap a l'assumpció de la proposta independentista ha estat natural. Parlo de comunicació política perquè els tertulians de tota la vida han quedat més que superats. L'adaptació del llenguatge dels portaveus de la coalició governant, i especialment del de CDC des del mes de juliol fins al mateix Onze de Setembre, és d'una metamorfosi que passarà als llibres d'història. De la indiferència fins a l'adhesió, o fins i tot fins a la propagació dels anhels independentistes de la manifestació de la Diada, passant pel que ells definien com un clam per la defensa del pacte fiscal. D'això també se'n diu hegemonia. Però l'hegemonia és també saber conduir i marcar el ritme, i hem de reconèixer que aquesta vegada la gent ha anat per davant dels detentors d'aquesta hegemonia.

Mas i els seus han creuat el Rubicó i és natural que una ombra de dubte embargui molts dels que fa anys i panys que, amb encerts i amb errors, defensem la causa independentista. Tot i això, tenim el deure de creure-hi. Per fi, després de molts anys, tenim a banda i banda de l'hemicicle una majoria pel dret a decidir. Però el que tenim, sobretot, és una majoria social en marxa que ha deixat de banda el lament i el victimisme i s'ha llançat tranquil·lament i desacomplexadament al carrer. Les eleccions confirmaran si es consolida la majoria que en l'últim ple de la legislatura va donar llum a una resolució que gira full a l'etapa autonomista i obre la independentista. Però el que és ben cert és que mai res tornarà a ser igual.

El nou cicle serà un debat a favor o en contra de la independència en un context de crisi que mossega una majoria de la nostra gent, és cert, però -mal que els pesi als professionals d'enfrontar el que és nacional amb el que és social- és inevitable parlar-ne i, si em permeten, ho faré ara.

Des de l'esquerra nacional no podem caure en l'error de pensar que estem assistint a una mena de final català de les ideologies. Perquè no podem córrer el risc que la bandera estelada acabi tapant les deficiències de l'actual sistema polític: els monopolis, el dèficit democràtic en el mateix moll del sistema, la ceguesa de determinats models de creixement, l'esmicolament del que fins ara hem conegut com a classe mitjana, la permissivitat amb la corrupció i les males pràctiques i l'encarcarament corporativista d'alguns estaments claus com la mateixa universitat.

Perquè si aquest és un procés llarg, hi ha el perill de desafecció d'una part considerable de catalans que veuran com els seus problemes no es resolen per molta voluntat que hi posin. Cal avançar sense estridències però amb pas ferm, sense caure en les atzagaiades de l'independentisme hiperventilat, ni tampoc en una falsa prudència que ens portaria a una nova versió del peix al cove redissenyada, ara, d'estructures d'estat.

Una societat complexa com la nostra requereix una opció que assumeixi l'independentisme des de l'esquerra tan política com sociològica. I això ja està inventat, i es diu ERC. El que el centredreta català ha fet en poc temps, ERC ho ha construït en molts anys, desbrossant el camí, posant damunt la taula i generalitzant conceptes com independència, dèficit fiscal, estructures d'estat... Perquè, que ningú en dubti, el fil roig que va de Narcís Roca i Farreres fins a Jordi Carbonell passant per homes claus com Francesc Ferrer i Gironès és el de les dues generacions d'homes i dones d'Esquerra que hem estat al capdavant del nostre partit i que ara hem llegat a gent com Oriol Junqueras.

El fil roig d'una societat oberta, plural, inclusiva. El fil que podrà i haurà de trenar complicitat amb els nous catalans i amb aquells als quals no els atrau la simple agitació de la bandera, sinó la idea de construir una societat d'igualtat. El mateix fil que ha incorporat les classes subalternes, com les definia Raimon, a la causa de la llibertat i la justícia. El fil que ha de relligar tota l'esquerra independentista i tota l'esquerra nacional per fer del procés una proposta social.

Aquesta Esquerra Republicana és indispensable per a aquest procés que s'inicia avui mateix, aquest esprint final del nostre procés històric, com diria l'amic Joan Tardà, perquè la història recent ens ha ensenyat que aquest fil roig és la millor garantia perquè no s'aturi l'aire.

Joan Puigcercós

La foto també és de l'Ara, del Congrés d'ERC a Girona: el dia 1 d'octubre ja farà un any!

dijous, 27 de setembre del 2012

Catalunya, ni un pas enrera

Ahir el MHP de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades per al pròxim 25 de novembre. Era la resposta a aquest "abans i després" de la Diada. Literalment, “la veu del carrer s’ha de convertir en la veu de les urnes”. El discurs va tenir moments memorables i, de fet, a l'Ara ja circulen deu frases, candidates totes a quedar escrites. Les afegeixo tot seguit, encara que amb un punt de recança: si el MHP volia anar en la direcció del país, ja disposava ahir mateix d'una majoria sobiranista al Parlament (CiU + ERC + ICV-EUiA). Tacticisme, doncs, per aconseguir una majoria absoluta convergent? Probablement. Això i de passada deixar sota la catifa els incòmodes aspectes socials -pobresa, atur, sanitat, educació... Però parlava de les 10 frases massianes:

1- "Rajoy em va proposar que portés al Congrés el pacte fiscal. Li vaig dir que no. Aquest cop no votarà el Congrés. Votarà el poble de Catalunya"
2- "Catalunya té dret a l'autodeterminació. Ha arribat l'hora que el poble de Catalunya exerceixi aquest dret"
3- "El Parlament que surti de les eleccions haurà de fer front a una missió històrica, probablement la més complexa i transcendent dels darrers 300 anys"
4- "Volem els mateixos instruments que tenen altres nacions per preservar seva identitat col·lectiva"
5- "La transcendència del moment que estem vivint com a país, i la magnitud de les decisions a prendre, aconsellen que escoltem bé la veu del poble al qual representem i posem a les seves mans la decisió sobre el futur de la nació"
6- "Espero que els objectius nacionals s'assoleixin la pròxima legislatura"
7- "Un cop Catalunya hagi assolit els objectius nacionals que el poble decideixi, no em tornaré a presentar"
8- "Hi ha la consciència creixent que 'futur nacional' i 'model de país' van agafats de la mà"
9- "En democràcia l'aval decisiu i definitiu es produeix a les urnes, l'única manera d'escatir el pes real de les majories i de les minories"
10- "De negativa en negativa, de menysteniment en menysteniment, i de provocació en provocació, el poble de Catalunya també es va fatigant d'una dependència que cada cop ens perjudica més com a país i com a societat"

I doncs bé, ja hi ha eleccions anticipades el proper 25-N, i com que prenen tot l'aspecte d'un plebiscit, cal ser-hi i jugar fort. Al capdavall, admeto que Artur Mas s'ha mogut bé -qui se'n recorda del pacte fiscal?- i fins i ha tingut aquell punt d'audàcia que tantes vegades li vaig jutjar impossible. Que jo no me n'acabi de refiar deu ser, fet i fet, normal (i que em perdoni el meu cunyat JE, de llarga tradició batasuna, a qui aquest matí he fastiguejat prevenint-lo de les seves tendències convergentoides...).  O és només qüestió d'hores que també a mi se m'encomani "el factor Mas"? D'avui, dijous, m'enduc encara l'afirmació del MHP sobre la consulta que farem la propera legislatura, un referèndum "tant si es permet com si ens el pohibeixen". La història s'accelera. I amb el punt de vodevil que només Duran, minuts després, és capaç d'aportar per distendir els espanyols: "...no saltarem la llei!"(?).

Hi torno, la història s'accelera i el moment és trascendent. Oriol Junqueras ja ha dit que ERC s'erigirà en garant que CiU no faci marxa enrera a l'hora de la veritat. I amb la campanya de facto començada, des d'ERC ha afegit: "Com més forts siguem més podrem ajudar el país". Encara més, i per sobre de qualssevol sigles, de bon matí he rellegit l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb. El comparteixo i, com tants d'altres, també compto deixar-hi la pell...

Seixanta-un dies

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Manquen seixanta-un dia perquè decidim. Perquè, alhora que votarem partits en unes eleccions que seran ben poc normals, definim quin model de país volem i anunciem al món si hem decidit de trencar amb Espanya.

Són seixanta-un dia, per tant, en què les forces polítiques hauran de parlar clar. Des d'avui mateix. Tots els partits ens han de dir què defensaran quan arribarà l’hora i on posen els límits o les condicions. Aquesta vegada la indefinició i l’ambigüitat segur que no tindran premi.

Però, per damunt de tot, manquen seixanta-un dia perquè els ciutadans que vam eixir al carrer l’Onze de Setembre votem en les urnes allò que ja vam votar caminant. I perquè ho fem mantenint i alimentant la pluralitat i la riquesa d’opcions que van viure els carrers de Barcelona. Amb veus contraposades en tots els altres terrenys, incompatibles ideològicament, si així volem, i disposats a defensar les nostres diferències. Però conscients, alhora, de l’enorme responsabilitat que la història ha dipositat en el nostre vot.

Tenim doncs, seixanta-un dia per a deixar-hi la pell. Literalment. Tots.


La foto la vaig fer a finals de juliol, és l'estelada gegant del Bages. Entre tots ho farem tot, oi JE? Tenim pressa i, alguns, a sobre hem de tenir paciència... En parlem.

dimarts, 25 de setembre del 2012

La cervesa Republi.cat

Ahir a la tarda vam presentar a Manresa, a La bodega del senyor gat, una nova cervesa artesanal d'aquestes que, ara mateix, floreixen arreu del país. La novetat, però, és que aquesta és una cervesa que impulsem des d'ERC-Bages amb un nom que és tot un programa: Republi.cat. Republi.cat surt ara a la venda i, la veritat, és que ningú pretén fer-s'hi ric. Tampoc respon a una improvisació: si qualsevol projecte vol temps, en el cas de la cervesa cal repòs i tot. Però al cap dels mesos, Republi.cat arriba al moment precís.

Xavier Serra, representant de la companyia cervesera de Ca l'Arenys ja ens va suggerir des del primer moment un tast lleuger, per tothom: popular. I aquest ha estat el nostre objectiu: popularitzar el concepte. El risc és curt -però no cap a casa de ningú: ara mateix tenim 3333 ampolles de 333 cl! I amb tot, les distribuïrem artesanalment també, de dotze en dotze. A capdavall, estem covençuts que caldrà elaborar-ne 1000 litres més ben aviat. I això perquè aquesta no és pas la cervesa dels d'Esquerra sinó que vol ser la de tot aquells que creuen en una altra forma de governar-se. I d'aquests, per sort, n'hi cada dia més i a tot arreu. Doncs salut i... Republi.cat!

La foto és de la Maria Vilarnau, qe ha estat també la dissenyadora de l'etiqueta del producte. A la taula, i des de l'esquerra, Xavier Serra, de la cerveseria Ca l'Arenys; Lluís Oliveras, president d'ERC Bages; i Genís Frontera, historiador i documentalista cerveser que ens va endinsar en la tradició catalana de cervesa i república. Com ara la Xibeca, de Barcelona 1931: tamany familiar, econòmica, per posar la cervesa a l'abast de tothom.  No direm, doncs, que la República Catalana no ha de ser una cosa bona. Mida gran. I que ningú es quedi sense...



dissabte, 22 de setembre del 2012

Dues coses que m'agraden

Ahir al vespre el meu germà Manel em va fer arribar aquesta foto del costat amb un text lacònic: "dues coses que t'agraden". I sí, són dues coses que m'agraden molt —Manresa, l'aigua de Vichy...— però encara m'agrada més la fotografia d'aquest camió Ebro ple de caixes de fusta i envasos retornables, de quan els envasos eren tots retornables i Manresa encara no estava del tot asfaltada, però els repartidors d'aigua venien un cop a la setmana a casa amb dues caixes de vichy, amb les ampolles plenes que substituïen els envasos buits. No res, tot això ja ha passat, fa gairebé quaranta anys o trenta-cinc pel cap baix, però inevitablement em fa pensar en les interminables disputes amb el mateix Manel, asseguts a taula, dinant o sopant. No em puc estar d'explicar-ho: quan quedaven dos dits de vichy, ningú se l'acabava i això, no només perquè ja era aigua esbravada i sense la frescor de nevera del primer moment sinó, i sobretot, per la "llei de qui se l'acaba", que obligava a qui s'acabés l'aigua a desplaçar-se fins la nevera o el celobert a buscar una altra ampolla. Cal dir que el Manel mai tenia set davant d'un cul d'ampolla? Però amb l'ampolla nova, ah senyors!, al meu germà la set el desesperava i es bevia el vichy talment fos aigua beneita. La "llei de qui se l'acaba" va mutar-se posterioment per la "llei de la distància", segons la qual havia d'anar a buscar una nova ampolla de vichy aquell que es trobava més a la vora de la nevera quan el vichy s'acabava a taula. En fi, que el Manel tampoc no s'acabava mai l'aigua, especialment si era ell qui es trobava més a prop de la nevera o celobert. Si jo, assegut més lluny, m'acabava l'aigua ("que ja és prou esforç, aquest cul d'aigua que no val res"), el meu germà oblidava la nova "llei de la distància" i esgrimia l'antiga "llei de qui se l'acaba" esperant que fos jo qui s'aixequés per anar a buscar una ampolla plena, fresca i perfectament carregada de bombolles. Per descomptat que si era jo qui s'asseia més a la vora de la nevera —i doncs per força, també més a pop del celobert— el meu germà Manel apel·lava des del minut primer a la "llei de la distància". I amb aquestes discusions, a vegades enceses, a vegades rialleres, passàvem l'àpat. I amb la mare que no seia mai i mig menjava a peu dret, bé perquè esperava el nostre pare que tornés de la Pirelli, bé perquè amb aquells dos gamarussos menjant a la cuina ja anava prou distreta...

diumenge, 16 de setembre del 2012

Comença un curs més difícil

Aquests dies les escoles i els instituts hem reprès el ritme de classe i canalla, i ara les aules i els patis tornen a ser plens de vida. És un moment extraordinari perquè la majoria dels que hi participem –alumnes, pares i mestres- ja n’hem tingut experiències prèvies. I, malgrat tot, malgrat que ja en coneixem el funcionament, el cas és que hi arribem amb noves expectatives, amb nous propòsits, amb ganes que el curs sigui un bon curs i, si pot ser, fins i tot millor que l’anterior.

Perquè l’educació és sinònim de millora. Un procés que va molt més enllà del conjunt d’aprenentatges previstos a la programació oficial de cada nivell. Un procés que exigeix predisposició i voluntat, és clar, però que també reclama l’estimació i la complicitat dels que hi participen, un clima de confiança i llibertat, i fins la dignitat de l’entorn. Són moltes condicions i, tot i així, enlloc no hi ha garanties de resultats –ni encara menys de resultats homogenis! Aquesta és la dificultat i, si es vol, també és la gràcia. O l’explicació d’aquell rau-rau a la panxa que encara tenim tots cada primer dia de curs...

Potser per això, aquest serà un curs diferent, ho sabem també des del primer dia. Ara mateix l’ensenyament de Catalunya es troba sotmès a un conjunt de retallades socials que qüestionen la seva condició de servei públic. Començant per unes plantilles reduïdes tot i afrontar un major contingent d’alumnes: gairebé 3000 docents a l’atur davant l’increment de 30.000 alumnes més a tot Catalunya. I passo per alt els aspectes laborals, el tractament de les baixes, la reducció de la nòmina o l’increment horari. Senzillament, el curs comença amb menys recursos i una major massificació. Amb menys atenció individualitzada, amb més dificultats a l’hora d’atendre aquells nois i noies que amb necessitats singulars. Tot això passarà aquest curs. I la reducció pressupostària afectarà, també les beques i ajudes a l'estudi -que es redueixen a la meitat-, les subvencions a les AMPES o, per posar un exemple que conec bé, l’alumnat de l’FP de grau superior, que haurà de pagar una nova taxa de 360 €.

Doncs bé, estic convençut que malgrat tot, malgrat la desolació que ens acompanya i els pronòstics que ens vaticinen, el curs funcionarà. I funcionarà perquè, malgrat les dificultats, bona part del professorat del país s’hi sent compromès. Convençuts que l’ensenyament públic és un pilar fonamental en una societat democràtica i la millor eina d’emancipació individual i col·lectiva. Disposats a defensar-lo amb fermesa. I alhora generosos a destinar-hi més esforços: recordeu les cues a finals d’agost, a Manresa, per anar a veure “La educación prohibida”? Quants mestres no hi havia! Perquè el neguit hi és, i m’atreviria a dir que la vocació també.

Al capdavall, doncs no podem dir que el curs comença amb normalitat. I encara que provarem de minimitzar-ne les conseqüències, em penso que no és just refiar-se del compromís educatiu del conjunt de mestres per poder despistar els problemes. Perquè tot allò que avui, maldestrament, el Departament prova d’estalviar-se seran, ben segur, greus mancances de futur. Aquesta és la realitat, i ningú se n’hauria de sentir menys responsable. Per això, em penso, és bo que pares i mares, i fins i tot alumnes ho coneguin. I els convidaria a afegir-se al clam que des d’escoles i instituts reclama unes altres prioritats en la política educativa. Ens convé a tots, i amb urgència.

 Publicat avui mateix a ManresaInfo

La foto és del documental "La educación prohibida" que ens recorda que una altra educació és possible. I encara diría més: em penso que també haurien de ser possibles unes altres polítiques educatives.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Manobres d'aquesta Diada extraordinària

Ahir, o avui, m'hagués agradat escriure alguna cosa bonica, o almenys amb prou raonaments com per semblar mig interessant. I no puc ni he pogut: la Diada va ser extraordinària, colossal! i ara mateix tots els comentaris, tots els apunts i fins anècdotes que circulen per la xarxa, a les converses o a les pàgines dels diaris, em deixen sense paraules. Aquest milió i mig de persones reclamant la independència del nostre país no les oblidaré mai, ni oblidaré la riuada d'estelades que a tot arreu voleiaven! Ara, el Govern de Catalunya haurà de decidir-se i transformar els manifestants en vots. Això és, convocant un referèndum o bé convocant unes eleccions per tal que triem quins han de ser els polítics que facin realitat les nostres aspiracions. Felicitats a l'ANC, doncs, i felicitats encara a tota aquella gent que tossudament fa anys que hi batalla. I com que em faltava un poeta, retallo un bocinet d'un correu d'Adam Manyé que, sense fer-ne escarafalls, però compartint una satisfacció molt íntima entre companys, ens diu que "els manobres d'ERC finalment somriuen per sota el nas, veient que la paret es va alçant...". Ho dono tot per bo, fins quan no l'hem encertat, fins quan no s'ha entès. Perquè res ha estat debades, i el futur és ample i obert: una República Catalana cada vegada més a tocar.


... I per fer-ne memòria, de Vicent Partal, a Vilaweb, el mateix 11 retallo: 

Per la República Catalana

Tardarem dies a pair això que hem viscut aquest Onze de Setembre a la ciutat de Barcelona. Però hi ha coses que no admeten discussió. Com ara que ha estat la manifestació més gran que s'haja fet mai a Catalunya. Com ara que ha estat rotundament independentista. Com ara que la reivindicació de la gent ha passat molt al davant d'allò que la classe política, en general, estava disposada a acceptar.

S’equivocaran, per tant, els qui facen la lectura que això era una manifestació més i que pot servir per al joc partidista. Aquesta manifestació no demanava un canvi de política, sinó un canvi de règim. Amb majúscules. Un canvi, per tant, de les regles de joc, de l’arquitectura institucional, de la manera de fer política i, no cal ni dir-ho, de la relació amb Europa.

No diem si el pròxim govern serà aquest o aquell, o si les pròximes eleccions ens posaran un poc més a la dreta o un poc més a l’esquerra. No és pas això, que la gent deia i que la gent volia. Sinó la proclamació a curt terme de la república catalana, un programa que el president Mas ara ja no pot esquivar, si no vol ser arrossegat pel tsunami.

I que ningú no pense que això es desinflarà en unes quantes setmanes o en uns quants mesos. Ahir els ciutadans van entendre que era d’ells que emanava el poder. Una constatació elemental, però que en un país com el nostre és simplement revolucionària.

PS. Gràcies. Ha estat un honor caminar al vostre costat.


La foto, una gentilesa d'en J. M Diéguez.

dimarts, 11 de setembre del 2012

Bienve Moya, xarnego i per la independència

Després de l'èxit de l'any passat, ahir a Castellbell i el Vilar vam tornar a fer una "Marxa de torxes per la independència". Des del Borràs fins a la plaça del Vilar: més de tres-centes persones. Amb tota la diversitat del municipi, i encapçalades pels grallers del poble. A poc a poc vam enfilar el camí del Puig i la processó es feia llarga i fins un punt litúrgica, silenciosa. Tot just les gralles, com si per sobre tothom planés la consciència del moment de canvi que estem vivint.

Acabada la marxa, i des de la torre de l'església del Vilar, hi va haver la lectura el manifest unitari del Bages i, tot seguit, l'extraordinaria intervenció de Bienve Moya a qui Albert Mulero, en nom de "Castellbell decideix" havia convidat a venir. Bienve Moya, vilanoví, activista i estudiós de la cultura popular, autor de tants i tants llibres i Premi Nacional de Cultura Popular 2009 i membre del col·lectiu "Els altres andalusos" . Va ser una cosa breu, concisa però al mateix temps celebrada en un poble que s'ha fet d'al·luvió, amb les aportacions de tothom. Potser per això en Bienve va recordar amb orgull els seus orígens, "fill d'un andalús i una catalana". 

"Des de la meva experiència i amb el carnet de xarnego a la butxaca, us dic que prou d'aquesta Espanya que ens oprimeix i ens maltracta. Visca Catalunya Lliure! La Catalunya dels que hi vivim, hi treballem i hi volem ser catalans." En Bienve ens havia convidat a anar tots a la manifestació d'avui a Barcelona. "Cal anar-hi per crear un  país on hi càpiguen tot els que avui som catalans". Els que vivim i treballem a Catalunya, i que volem ser-ne. "Cal anar-hi perquè és Espanya qui ens hi empeny. O ens ho fem nosaltres o ens enfonsarem amb Espanya!". En acabat cantàrem els Segadors, es van esgotar les botifarres i més que n'hi haguessin hagut. Música amb els "D'aquí i d'allà" i la sensació de les grans vigílies. Al cotxe, mentre tornava el Bienve a Vilanova, el MHP President encara parlava a la ràdio de "transició nacional": som molts els que vam anar a dormir pensant que feia curt...

A l'església de Santa Maria del Vilar, una foto de Maria Vilarnau: en Genís Frontera, Albert Mulero, Bienve Moya i jo mateix.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Ara és l'hora catalans!

Quan el passat mes de març es va constituir formalment l'Assemblea Nacional Catalana encara faltava mig any per aquest 11 de setembre. Però s'ha fet feina, és evident. I aquell primer entusiasme encomanadís s'ha multiplicat com ningú esperava que ho fes. El resultat? Demà, 11 de setembre de 2012, tindrem una Diada històrica que omplirà a vessar els carrers de Barcelona i que durà el clam inequívoc d'una nova consciència popular: Catalunya, nou estat d'Europa.

No hi valen confusions, doncs. La independència com a sinònim de llibertat és, més que mai, i després de 300 anys d'espoli, una idea compartida per la majoria del país. Per gent d'orígens i condició diversíssima i que tenen ganes de compartir un projecte de futur. I sí, ja ho sabem: demà tot just comença tot, també les dificultats i els dubtes. Però totes les adhesions d'aquests mesos, totes les complicitats percebudes -les esperables, les sorprenents, les de darrera hora, tant se val!- fan pensar que encetem un camí sense retorn. I fa goig de fer-ho passant per carrers acolorits de senyeres i estelades, acolorits d'esperança.

Demà, 11 de setembre, tornarem a concentrar-nos a Barcelona i ja no ens aturarem: ens tobaran serens quan vulgin dividir-nos, valents quan vulguin espantar-nos. Units per construir un país nou i obert a tothom. Lliure. Un país més just, també més solidari. I continuarem empenyent -ara al carrer, després a les urnes- perquè el nostre Parlament no s'arronsi, perquè el nostre Govern no titubegi: cal preparar el camí de la secessió. Adéu a pactes fiscals i concerts econòmics. Independència és l'encàrrec, no n'hi ha cap d'altre. Cal preparar-lo amb intel·ligència i fermesa. Tampoc ens cal un gest heroic, una tragèdia, sinó el càlcul serè que juga a fons les possibilitats per obtenir a la fi la victòra. I doncs, eleccions anticipades? Internacionalització del projecte? Sí, és clar, això i la creació d'una majoria compromesa inequívocament amb la independència, sense malabars ni subterfugis. Que recordin tots els polítics de la nova Catalunya: no es poden servir dos senyors...

Deixem, doncs, el punt d'audàcia per al darrer moment. Però estiguem amatents! Perquè després de l'11 vé el 12. I aquell dia coneixerem on queda la nostra ambició. Em fa tot l'efecte que falta estona per reposar però, ara mateix, algú està cansat? Amunt i crits -i no parem d'empènyer per la futura República catalana! Ens esperen dies de glòria...

diumenge, 9 de setembre del 2012

Llàstima que sigui una puta!

Algú ho va decidir per mi a darrera hora, de manera que ahir el vespre em vaig trobar al nou Teatre Akadèmia, a Barcelona, on aquest mes de setembre  la companyia La Pell hi presenta per primera vegada en llengua catalana Llàstima que sigui una puta, de John Ford. I estic content d'haver-hi arribat sense expectatives ni coneixement. Tot just dos comentaris abans de començar: l'un, que el tal John Ford no té res a veure amb el director cinematogràfic (és contemporani de Shakspeare i l'obra va ser escrita fa gairebé 400 anys). L'altre, que la cosa va d'amor entre germans, això és, que parla de l'incest. Tabú. I encara una tercera: entre els intèrprets dos manresans. Res més. I ja era l'hora de començar.

Les dimensions i aforament del Teatre de l'Akadèmia permeten una extraordinària proximitat amb el treball dels actors que, des del primer moment, ens conviden a participar d'un drama -amb molt d'amor i molt dolor, i fins el punt de mala llet necessària- d'aquells que no et deixen bé. Vull dir que el seu èxit és aquesta sensació desconcertant amb què al cap de dues hores te'n vas cap a casa, i la impossibilitat de no pensar-hi: tot ha estat ràpid i proper, però amb molt poques concessions -el punt de respir necessari que regularment ens ofereixen els criats. Poc més. I és que em vaig quedar clavat a la cadira: potser per això la recomano vivament. Assistir a Llàstima que és una puta és participar de l'emoció del teatre en estat pur perquè els intèrprets s'hi aboquen en cos i ànima des que s'obren les portes de la sala. I em sembla que l'emoció que traspua cadascun dels personatges comença molt abans del text, i ja és a cadascun dels seus cossos quan els observes per primera vegada, a cada gest o mirada, com si l'emoció de l'obra t'arribés des dels seus porus. És clar, companyia La Pell. Però pell de debò, sense costura ni impostura. No sempre agradarà, però són extraordinaris. Al Teatre Akadèmia. Fins el 23 de setembre!

dijous, 6 de setembre del 2012

Qui no coneix Rosa M. Ortega?


Ahir dimecres es va presentar el número de setembre de la revista El Pou de la gallina, Hi publico un altre "Qui no coneix..." aquesta vegada dedicat a Rosa M. Ortega, mestra de música i directora de corals. La Rosa ja fa temps que dubta que aquest món es pugui harmonitzar. Però, exultant o empipada, hi continua batallant.

Rosa M. Ortega
Aquest món nostre desafina

Potser a cop calent el nom no us dirà gran cosa però, fixeu-vos-hi, aquesta dona l’heu vista més d’una i i fins més de quatre vegades! Però… on? quan? Potser la dificultat és que la Rosa Maria Ortega l’heu vista més d’esquena que de cara. I això perquè sobretot l’heu tingut al davant fent cantar aquesta o aquella coral. En un barri senzill o a la platea del Kursaal. Al davant d’un grup d’escola o a pla carrer, dirigint una colla de caramellaires. Amunt i avall, tot ho ha fet córrer i, si pot ser, a cop de piano. La recordeu ara al Carme, a l’ofici solemne de la Llum? O un altre any, amb els Pastorets de la Joviat o als del seu institut, el Catà?. És ella, sí, amb arracades grosses i un tallat curt, negre, estirat de perruqueria. La Rosa no deixa res per verd perquè res no l’espanta. I és que li agrada la música i li agrada fer i fer fer música: per compartir, per educar, per disfrutar. Fins per canviar el món. Al capdvall la Rosa M. Ortega, entusiasta, cabuda i de la ceba a parts iguals, és de les que es lleva convençuda que aquest món nostre desafina. Però que si ens arromanguem, encara som a temps de canviar-lo. O si més no, tossudament, de provar-ho una mica cada dia…
Il·lustració de Maria Picassó i text del senyor Ramon. 

Publicat a El Pou de la gallina núm. 279, de setembre de 2012

dimecres, 5 de setembre del 2012

La Forcades, també per la independència

Atenent la convocatòria de l'ANC, el dissabte 25 d'agost vaig pujar a peu a Montserrat. De fet, es tractava que la "Marxa per la independència" que vam començar a Lleida, i que la propera Diada ha d'omplir Barcelona, no passés de llarg de la muntanya. I encara més, des del primer moment em va fer tot l'efecte que la convocatòria emulava 1947, amb les festes d'entronització de la mare-de-déu. Des de la recepció del pare abat fins a desplegar —l'ambició ha crescut— una estelada de 30 metres des de la Gorra frígia.

Vam pujar a Montserrat, doncs, des de Monistrol i el to era festiu, distès, marcadament popular. Però, de tota l'oferta matinal, allò que m'interessava més eren els parlaments anunciats: Patricia Gabancho, Teresa Forcades i la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell. I ningú va decebre, però qui va fer el titular va ser la monja benedictina Teresa Forcades manifestant-se teològicament partidària de la diversitat ("la unió no és sinònim d'uniformitat") i citant l'Antic i el Nou Testament (de la Torre de Babel als Fets dels apòstols) acabà per defensar una comunitat nacional oberta i acollidora. Amb independència, que ella vol sinònim d'una major justícia social i d'un projecte plural. ¿Cal recordar que Forcades ha denunciat que s'està desmantellant l'estat del benestar "per una onada neoliberal" i que molt sovint ens reclama pensar en una alternativa al capitalisme?. Doncs bé, no cal ni dir que aquesta monja extraordinària també encoratjà als presents a ser a Barcelona el proper 11 de setembre. 

Però allò que més em va soprendre va ser, una setmana més tard, llegir el text que Ernest Folch publicava a l'Ara: El futur és seu. I em va agradar la defensa i l'elogi que l'articulista, sense manies, feia de Teresa Forcades. El text és aquest:

El futur és seu

Teresa Forcades parla sempre fluixet, no s'altera mai i desprèn una serenitat envejable. Domina la paraula, però no deixa que la retòrica sigui buida sinó que sempre s'acompanya de proves científiques, lectures meditades i fets contrastables. Té sempre ganes de discutir, com si estigués convençuda que les opinions només avancen i es fan fortes quan xoquen contra els arguments oposats. Parla un català pulcre, clar i entenedor, amb una fonètica impecable. I vagi on vagi ho fa orgullosa amb el seu hàbit de monja, sigui en un plató de televisió, en un míting o en el seu dia a dia

Teresa Forcades es va fer famosa el 2009, en part gràcies a la gran entrevista que li va fer Jaume Barberà al programa Singulars i en part gràcies a la immensa difusió que va tenir un vídeo seu a YouTube en què denunciava l'abús de la indústria farmacèutica en el cas de la grip A. L'impacte que va causar la fermesa, el rigor i la contundència amb què aquella aleshores desconeguda monja s'enfrontava als gegants del negoci farmacèutic amb arguments impecablement ben documentats va arribar fins i tot més enllà de les nostres fronteres. Aquella denúncia va ser tan sols l'inici d'una carrera intel·lectual i mediàtica que l'ha portat a denunciar les terribles injustícies que pateixen els més desafavorits, i com era d'esperar ha aconseguit incomodar pràcticament tothom. En un primer moment, la indústria farmacèutica la va tractar d'alarmista i desinformada, però en realitat va ser incapaç de desmuntar ni un sol dels seus arguments. Més tard, els intel·lectuals que perdonen sempre la vida a qui no pensa com ells, van començar la seva previsible campanya per fer-la passar com una deriva extravagant del 15-M, acusant-la de ser una progre amb els típics prejudicis de l'esquerra: l'han tractada d'alarmista, d'ingènua i de destructiva just en el moment, ves per on, que s'ha manifestat en contra de les retallades, que és la línia vermella que l'apparatchik intel·lectual del nostre país no tolera mai que es traspassi. Teresa Forcades ha tingut últimament l'honor d'haver estat atacada fins i tot per l'extrema dreta de Plataforma per Catalunya, i ja no cal ni dir els recels que desperta en un sector important de l'Església, que la comença a veure amb la mateixa por i desconfiança que es mirava al principi el bisbe Pere Casaldàliga.

Fa pocs dies, va donar un altre gir a la seva trajectòria amb un discurs a Montserrat a favor de la independència fent una crida a la participació a la manifestació del proper 11 de setembre. A la seva tradicional reivindicació social hi afegia ara una proposta de mobilització nacional. A la Teresa Forcades feminista, activista i reivindicativa s'hi afegeix ara la Teresa Forcades independentista. Vés a saber quin nou i difícil isme afegirà un dia d'aquests al seu pensament.

Les seves idees són sempre radicals, en el bon sentit de la paraula: un dia pot demanar una vaga general indefinida, un altre la independència de Catalunya o un altre aparèixer en un llibre ( Què pensa Teresa Forcades , Dau Edicions) parlant amb desimboltura i rigor de les injustícies del nostre món. No sabem què ens dirà la setmana que ve, el mes que ve o l'any que ve. No sabem si tindrà raó, o s'equivocarà com tothom, el que sabem segur és que hi haurà reflexionat, estarà ben argumentat i serà honest.

Als malpensats, els vull dir que no tinc la sort de conèixer Teresa Forcades, ni hi he coincidit mai, i per tant només sé què pensa a través dels llibres, les entrevistes i els mitjans de comunicació. En una qüestió fonamental, que és la de la seva fe, em trobo als seus antípodes i probablement discreparia d'ella en multitud d'aspectes de la vida sobre els quals encara no l'he sentit opinar. Però tot això no té cap importància al costat de la seva força vital, de l'orgull amb què defensa els seus ideals, de la seva impressionant i cristiana indiferència davant dels atacs que ha començat a rebre des de tot arreu. La maquinària habitual s'ha començat a posar en marxa per silenciar-la i desprestigiar-la. Però aquesta vegada han topat contra una roca i serà difícil que aconsegueixin trencar l'harmonia d'algú que viu i medita cada dia en la cel·la petita, austera i despullada que ens va ensenyar Albert Om en aquell programa memorable. La nostra monja no té cap altre interès que el d'intentar millorar la nostra societat a través de la raó i la intel·ligència. En plena crisi salvatge, el seu pensament està destinat a eclosionar i a trobar nous i entusiasmats receptors cada dia que passa. El futur l'espera i és seu.
ERNEST FOLCH 
Ara, dissabte 1 de setembre de 2012