Llàstima que sigui una puta!

Algú ho va decidir per mi a darrera hora, de manera que ahir el vespre em vaig trobar al nou Teatre Akadèmia, a Barcelona, on aquest mes de setembre  la companyia La Pell hi presenta per primera vegada en llengua catalana Llàstima que sigui una puta, de John Ford. I estic content d'haver-hi arribat sense expectatives ni coneixement. Tot just dos comentaris abans de començar: l'un, que el tal John Ford no té res a veure amb el director cinematogràfic (és contemporani de Shakspeare i l'obra va ser escrita fa gairebé 400 anys). L'altre, que la cosa va d'amor entre germans, això és, que parla de l'incest. Tabú. I encara una tercera: entre els intèrprets dos manresans. Res més. I ja era l'hora de començar.

Les dimensions i aforament del Teatre de l'Akadèmia permeten una extraordinària proximitat amb el treball dels actors que, des del primer moment, ens conviden a participar d'un drama -amb molt d'amor i molt dolor, i fins el punt de mala llet necessària- d'aquells que no et deixen bé. Vull dir que el seu èxit és aquesta sensació desconcertant amb què al cap de dues hores te'n vas cap a casa, i la impossibilitat de no pensar-hi: tot ha estat ràpid i proper, però amb molt poques concessions -el punt de respir necessari que regularment ens ofereixen els criats. Poc més. I és que em vaig quedar clavat a la cadira: potser per això la recomano vivament. Assistir a Llàstima que és una puta és participar de l'emoció del teatre en estat pur perquè els intèrprets s'hi aboquen en cos i ànima des que s'obren les portes de la sala. I em sembla que l'emoció que traspua cadascun dels personatges comença molt abans del text, i ja és a cadascun dels seus cossos quan els observes per primera vegada, a cada gest o mirada, com si l'emoció de l'obra t'arribés des dels seus porus. És clar, companyia La Pell. Però pell de debò, sense costura ni impostura. No sempre agradarà, però són extraordinaris. Al Teatre Akadèmia. Fins el 23 de setembre!