diumenge, 30 de setembre de 2012

Comiat de Joan Puigcercós

Dijous passat es donava per enllestida la novena legislatura del Parlament de Catalunya. La més breu, encara no dos anys. I amb un final tenyit d'èpica, tot conjurats -si no tots, el 62%, Ernest Maragall inclòs- per tal que la propera legislatura, prioritàriament, es consulti el poble de Catalunya sobre el seu futur. Enmig de tanta fanfàrria, ha quedat més discret que aquest final de legislatura ho és també de Joan Puigcercós com a portaveu d'ERC al Parlament, després de 20 anys consecutius de ser al parc de la Ciutadella. El meu reconeixement cap a la seva actitud i discurs, que ha estat el meu durant anys. Ja em va semblar memorable de formes i paraula al darrer congrés d'ERC a Girona. Avui, a l'Ara, fixava per darrer cop la posició i ens recordava el fil roig que ens acompanya. Ho recullo a la carpeta de retalls i en el futur espero no oblidar-ho. O que no ho oblidéssim.

D'un fil roig i una garantia
Els especialistes en comunicació política són els més indicats per escatir fins a quin punt és fi el sentit tàctic d'Artur Mas i els seus, o si, al contrari, el procés de decantament cap a l'assumpció de la proposta independentista ha estat natural. Parlo de comunicació política perquè els tertulians de tota la vida han quedat més que superats. L'adaptació del llenguatge dels portaveus de la coalició governant, i especialment del de CDC des del mes de juliol fins al mateix Onze de Setembre, és d'una metamorfosi que passarà als llibres d'història. De la indiferència fins a l'adhesió, o fins i tot fins a la propagació dels anhels independentistes de la manifestació de la Diada, passant pel que ells definien com un clam per la defensa del pacte fiscal. D'això també se'n diu hegemonia. Però l'hegemonia és també saber conduir i marcar el ritme, i hem de reconèixer que aquesta vegada la gent ha anat per davant dels detentors d'aquesta hegemonia.

Mas i els seus han creuat el Rubicó i és natural que una ombra de dubte embargui molts dels que fa anys i panys que, amb encerts i amb errors, defensem la causa independentista. Tot i això, tenim el deure de creure-hi. Per fi, després de molts anys, tenim a banda i banda de l'hemicicle una majoria pel dret a decidir. Però el que tenim, sobretot, és una majoria social en marxa que ha deixat de banda el lament i el victimisme i s'ha llançat tranquil·lament i desacomplexadament al carrer. Les eleccions confirmaran si es consolida la majoria que en l'últim ple de la legislatura va donar llum a una resolució que gira full a l'etapa autonomista i obre la independentista. Però el que és ben cert és que mai res tornarà a ser igual.

El nou cicle serà un debat a favor o en contra de la independència en un context de crisi que mossega una majoria de la nostra gent, és cert, però -mal que els pesi als professionals d'enfrontar el que és nacional amb el que és social- és inevitable parlar-ne i, si em permeten, ho faré ara.

Des de l'esquerra nacional no podem caure en l'error de pensar que estem assistint a una mena de final català de les ideologies. Perquè no podem córrer el risc que la bandera estelada acabi tapant les deficiències de l'actual sistema polític: els monopolis, el dèficit democràtic en el mateix moll del sistema, la ceguesa de determinats models de creixement, l'esmicolament del que fins ara hem conegut com a classe mitjana, la permissivitat amb la corrupció i les males pràctiques i l'encarcarament corporativista d'alguns estaments claus com la mateixa universitat.

Perquè si aquest és un procés llarg, hi ha el perill de desafecció d'una part considerable de catalans que veuran com els seus problemes no es resolen per molta voluntat que hi posin. Cal avançar sense estridències però amb pas ferm, sense caure en les atzagaiades de l'independentisme hiperventilat, ni tampoc en una falsa prudència que ens portaria a una nova versió del peix al cove redissenyada, ara, d'estructures d'estat.

Una societat complexa com la nostra requereix una opció que assumeixi l'independentisme des de l'esquerra tan política com sociològica. I això ja està inventat, i es diu ERC. El que el centredreta català ha fet en poc temps, ERC ho ha construït en molts anys, desbrossant el camí, posant damunt la taula i generalitzant conceptes com independència, dèficit fiscal, estructures d'estat... Perquè, que ningú en dubti, el fil roig que va de Narcís Roca i Farreres fins a Jordi Carbonell passant per homes claus com Francesc Ferrer i Gironès és el de les dues generacions d'homes i dones d'Esquerra que hem estat al capdavant del nostre partit i que ara hem llegat a gent com Oriol Junqueras.

El fil roig d'una societat oberta, plural, inclusiva. El fil que podrà i haurà de trenar complicitat amb els nous catalans i amb aquells als quals no els atrau la simple agitació de la bandera, sinó la idea de construir una societat d'igualtat. El mateix fil que ha incorporat les classes subalternes, com les definia Raimon, a la causa de la llibertat i la justícia. El fil que ha de relligar tota l'esquerra independentista i tota l'esquerra nacional per fer del procés una proposta social.

Aquesta Esquerra Republicana és indispensable per a aquest procés que s'inicia avui mateix, aquest esprint final del nostre procés històric, com diria l'amic Joan Tardà, perquè la història recent ens ha ensenyat que aquest fil roig és la millor garantia perquè no s'aturi l'aire.

Joan Puigcercós

La foto també és de l'Ara, del Congrés d'ERC a Girona: el dia 1 d'octubre ja farà un any!

1 comentari:

  1. El fil roig: Joan Hortelà, Àngel Colom, Pilar rahola, Joan laporta...

    ResponElimina