Qui no coneix Pere Alier?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina parla dels tòpics manresans. La voluntat era bona i el resultar no ha decebut: teníem candidats a parlar de tot i, quan ho han fet, han estat ponderats. Al capdavall, són els nostres tòpics, i els deu textos que publiquem eviten de rabejar-s'hi. En acabat, la revista s'enllesteix amb un altre ciutadà il·lustre, d'aquella galeria que immortalitza Maria Picassó: tothom el té vist però ningú no l'acaba de conèixer. Un home que escapa als tòpics, hereu de la nissaga Vallès, senyor d'un pis majestàtic i —last but not least— treballador en el manteniment d'ascensors. Li voleu saber la història? Comença i acaba al mateix carrer Sobrerroca, i és aquesta: 

Pere Alier,
sons i silencis

 

Si sou dels que tot sovint passeu pel carrer Sobrerroca segur que el coneixereu, perquè hi ha viscut tota la vida: Pere Alier i Vallès. Estadant principal de la casa Vallès —aquesta on s’està El Pou de la gallina—ell hi ocupa la planta noble. Ben bé 400 metres quadrats que sumen segles d’història local, aleshores que el carrer acollia els prohoms de la ciutat i entre el Joc de la pilota i la Plaça Major s’arraïmaven jutges i notaris, hisendats, tot gent d’upa com el seu besavi, Josep Vallès i Ferrer, alcalde i primer president de la Caixa de Manresa! El barri ha canviat molt però al pis, entre cornucòpies i les mateixes cadires isabelines, el Pere hi fa vida amb la més gran naturalitat: hi ha viscut sempre i, segons que diu, no fa pas pensament d’anar-se’n. També li agrada molt el carrer, amb tot el tràfec que recorda des de xic, quan càndidament repartia estampetes de sant Ignasi, allà a l’oratori. Nascut el 1964, ell era el petit de tres germans i fins potser recordeu la botiga que els pares menaven al carrer d’en Guimerà. Articles de regal, tot de bon gust i delicat. Al Pere la botiga li agradava, però estudiar no tant, de manera que enllestida la primària va optar per l’electrònica a l’escola diocesana de Navàs. Cinc anys després i resolta la mili en quinze dies —d’alguna cosa havien de servir aquells peus cavus!— el Pere inicia una trajectòria laboral que va des del muntatge d’ulleres al suport elèctric d’una fàbrica de gasses. Fins que, al capdavall, s’incorpora a un equip de manteniment d’ascensors. Amunt i avall, de dilluns a divendres i caps de setmana de guàrdia. «I que duri!» us amolla, perquè la feina és distreta i a ell ja li agrada anar d’un lloc a l’altre. Tampoc és home de gaire paraules: busca l’avaria, la repara i us ho deixa net i llest tan aviat com pot. Però al Pere allò que de debò li agrada és la música. Posar música, punxar discos, escoltar-la. Tota la música. «La mare prou hagués volgut que aprengués instrument. Ella, que havia crescut a Barcelona, tenia la carrera de piano, feta al Liceu!». Ell no, però abans de dotze anys ja provava de fer el disc-joquei amb un parell de plats i els seus discos de vinil. Per això l’hauríeu de recordar: perquè el Pere és un melòman empedreït que s’ha passat la vida posant música des del silenci dels controls radiofònics. Mai ha xerrat pel micro. Però ha sortit a tots els crèdits finals de milers de programes, des de Ràdio Llamborda i després Ràdio Ciutat –aquí com a promotor directe!- i encara a Ona7, o Flash Ciutat, Ràdio Manresa... i fins fa ben poc a l’StylFM i a Styl clàssics. Quin tip de fer ràdio, sempre com a promotor o col·laborador! També va participar amb l’experiència aquella que va ser Tele7, la primera televisió manresana. I a tot arreu hi ha fet amics que l’han acompanyat després. S’enorgulleix que, com tècnic de so voluntari, va col·laborar als primers castells de focs piromusicals, «amb la pirotècnia Igual, dúiem la música en diferents cassettes!» o fins i tot al segon Correfoc, establint aquell cabdell infinit de la moscada o el tema darrer que és vacances, i que us acompanya la memòria de tots els finals de festa major! En acabat el Pere us parlarà dels seus viatges, de la teca i de la bona amistat que el lliga al Josep Maria Oliva després de centenars de programes “Carregats de romanços”. Plegats n’han fetes de molt grosses, i de tots colors, però ell sempre en calla més que no en diu. I amb la mirada afable d’uns ulls si-són-no-són blau-verds, respira a fons i viu la vida a glopets, cada dia. Serenament.

Envellir invisibilitza (sobre l'exposició Gent Nostra)

Ben just si s’hi haurà estat deu dies, però valia la pena de programar-la. Parlo de l’exposició Gent nostra, Fotografia i memoria oral que es va presentar dijous, a la Plana de l’Om: 25 fotografies de persones que viuen en residències de la Catalunya Central, acompanyades d’àudios on expliquen les seves vivències. D’entre les 25, quatre de la nostra Residència d’avis al barri.

La gràcia és que es tracta d’alguna cosa més que una mostra artística: al costat dels retrats de Santi Cabezas hi ha les converses que va fer brollar Pep Puig en tot de visites a Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Igualada, Berga o Manresa. Unes converses gravades, que ara podem escoltar en talls de tres minuts. Converses indispensables per donar veu als avis i àvies que normalment no escoltem ni veiem. I és que les residències, com els avis, són  invisibles. Equipaments invisibles, sovint precaritzats i més sovint encara allunyats de tot arreu. L’objectiu de Gent Nostra, tal com va dir Pep Puig a la presentació, seria doncs el de visibilitzar i homenatjar les persones grans, per tal de dignificar la vellesa, la de les residències, la que no surt als anuncis de la televisió... Talment caldria fer amb totes aquelles persones que els atenen i hi treballen. Equips més invisibles encara, si això fos possible. 

La voluntat hi era tota, i a la inauguració hi vam assistir amb tres de les protagonistes manresanes, totes elles usuàries de la “Resi” del barri: Paquita Magem, Conxita Pons i Ana Mármol —i María Marín Martínez, que no ens va poder acompañar. Érem francament pocs però, si més no, vam poder escoltar la veu i les bones intencions de les regidores d’Infància, Joventut i Persones Grans, Rosa Maria Ortega, i la d’Acció i Inclusió Social, Mariona Homs. Però en girar cua i tornar cap al barri era inevitable reflexionar com caram canviarem la situació de la vellesa a les nostres residències. I com pagarem la despesa, i si mai tindrem els recuros que ens convindrien. Si serà mai possible revertir aquesta mirada trasparent —tan inconscient— sobre la vellesa: mireu-vos les fotos i escolteu els fragments, només heu de clicar la pàgina https://expogentnostra.cat/ Ras i curt: si no ho són, seran vint-i-cinc miralls on reflectir-nos-hi. 

L’exposició es pot veure fins diumenge 23, de 17.30h a 20.30h, a la la sala de la Plana de l’Om, a Manresa

Els tòpics no són innocuus

Totes les ciutats tenen els seus tòpics, i a Manresa, és clar, també. Des d'El Pou de la gallina, aquest mes d'octubre ens vam proposar d'escatir-ne uns quants donant veu a deu plomes ciutadanes. El resultat és aquest número que il·lustra la portada de Francesc Rubí. Són les escales de Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat i la foto vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa convivim amb una petita col·lecció de tòpics, alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes —la cèlebre dita de Manrússia i Manràqueix, com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei! Després en vénen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja... Naturalment la vida comunitària genera aquests reduccionismes que ens acompanyen en el dia a dia, com una cantarella, i ens estalvien el sentit crític. És la condició humana, i amb això ja estaria tot dit. Si no fos que aquests estereotips sovint poden acumular càrregues altament negatives, amb el risc d’alimentar actituds discriminatòries o directament adreçades a trencar la convivència. Al capdavall, com que alimentar els prejudicis no ha estat mai bo ni aquí ni enlloc, des d’El Pou de la gallina també vam organitzar una presentació pública al Casino que vaig tenir el goig de moderar: Víctor Feliu, Pere Fontanals i Tània Infante van parlar dels tòpics que els havíem encomanat però amb prou traça com per ampliar la imatge i matisar posicions. No ens hauríem pas posat mai completament d'acord, oi? Però sí almenys que vam coincidir en la necessitat de gestionar aquests llocs comuns. Com recorden els sociòlegs, els tòpics serveixen certament per unir a la gent però, alhora, també poden ser llavor de greus enfrontaments. Valorar la temperatura de sensació o fer broma sobre el grau de bellesa local, pot ser un bon passatemps. Però quan repetim acríticament els tòpics de la brutícia, foscor o inseguretat hauríem de pensar-nos-hi dues vegades. Almenys tant com tots aquells que aquest mes comparteixen el Pou: a tots cal agrair-los la predisposició ponderada. I en acabat, cadascú de nosaltres haurà de decidir, des del poder de les paraules, quins alimentem a les nostres converses, i quins rebutgem. A vegades n'hi ha prou fent un silenci.

Els nois i noies de la portada són alumnes del cicle superior d'Animació Sociocultural i Turística de l'Institut Guillem Catà, i no cal dir que des d'El Pou de la gallina els agraïm molt la predisposició gairebé espontània a fer de models: han quedat preciosos!

La Mediterrània enllesteix la 25a edició

Han estat vint-i-cinc Mediterrànies, sí. I si no fos per les miques de pluja humida que hem tingut, podríem dir sense embuts que ha estat una altra gran edició d'aquella Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional que vam empescar-nos fa un quart de segle. Hi torno: hem viscut una gran edició perquè n'hi havia ganes, perquè calia recuperar el carrer —fet i fet, la cultura popular vol festa i plaça— i perquè el programa s'ho ben valia. El resultat és que hi ha hagut molta Fira i n'hi ha hagut per a tothom! Però al mateix temps, deixeu-m'ho dir, l'aniversari ha passat discretíssim. Una discreció probablement necessària, si es vol, però que a mi em deixa un dubte: no caldria documentar què ha passat en tot aquest temps? Els relleus gerencials, els artístics i els tècnics, de costat als polítics, no han deixat encara una reflexió d'allò que ha significat la Fira en el temps. Dels seus objectius primigenis, dels debats que comportà i de com els vam resoldre. I també dels riscos que sempre hi planen: seria tan senzill desnaturalitzar la Mediterrània! Hi torno: estic convençut de la bona feina feta fins ara, i de la que sens dubte ha de venir. Però dijous, quan brindàvem austerament amb una ampolla de cervesa a la mà —de cervesa Guineu, que per això fa el paper de patrocinadora— vaig pensar en els que no hi érem en aquest 25è aniversari. En els que no hi podrien ser —malaguanyats Carles Valero o Jordi Fàbregas, també en Juli Sanclimens— o els que no van poder venir: la Tere Almar, que és de viatge o en Joan Vidal i Gaiolà a qui l'endemà mateix vaig escriure «hem de buscar un dia per trobar-nos!». M'hagués agradat veure en Cisco Vila, en Joan Morros o la Pepa Ninou. També el Pep Garcia o en Jordi Valls. En acabat hi ha l'absència d'en Lluís Puig, l'home que va veure la «Fira de l'arrel» des del primer dia, encara avui lamentablement exiliat a Bèlgica... En fi, recordaria ara una molt llarga col·lecció de noms que estimo o recordo perquè en en els meus tretze anys de Fira Mediterrània, si alguna cosa és certa, és que hi vaig conèixer molta gent i en vaig aprendre moltes coses! Però com que ni sempre ho vam veure tot igual ni vam jugar les cartes de la mateixa manera, penso que estaria bé parlar-ne un dia, matisar posicionaments i deixar-ho per escrit. És clar que això no cal pas que sigui l'any 25 ni el 26 si fins ara, al capdavall, ningú ho ha trobat a faltar! Però m'ho proposo perquè, al marge del mercat i l'aparador, més enllà de les xifres i la festa, i totes les anèdotes que acumula cada edició, la Mediterrània ha reescrit els conceptes que gastàvem de cultura popular a finals del segle passat. Una evolució subtil, imperceptible fira a fira. Però que precisament per la seva utilitat al llarg del temps hauria de quedar documentada. Per prendre'n consciència i, en conseqüència, prevenir retrocessos i garantir-ne sempre la imprescindible evolució.    

La foto, protocolària i ordenada, presenta d'esquerra a dreta a directors generals, alcaldes, patronat actual de la Fundació, regidors de Cultura i directors artístics. És evident que no hi vam poder ser tots!

Moby Dick a Perpinyà

Dimarts vam anar a teatre a Perpinyà. Poca broma: són cinc hores de cotxe entre anar i tornar. Però l'obra tenia grapa i, a més, hi anavem de convidats (*). De manera que vam arribar amb temps i ens vam asseure a la platea del teatre de l'Archipel en temps i forma disposats a veure Moby Dick. Moby Dick és originalment una novel·la monumental que inclou "un tractat de cetologia, una narració pseudo-històrica, un discurs filosòfic i un drama tràgic", segons destacava Agustí Bartra en la presentació de l'edició catalana. Ara, la companyia Plexus Polaire n'ha fet una versió de teatre i titelles que aconsegueix plenament l'objectiu d'Hermann Melville: capbussar-nos en el mar i en la pròpia ànima a partir d'un individuu torturat i obsès com és el capità Ahab, disposat a tot per capturar la temible balena blanca. Una mena de comte Arnau endut per la venjança, que no tem ni a als homes ni a déu: ell i el seu vaixell, tan tossut i tan fràgil sobre els insondables abismes marins...  

L'espectacle, concebut a Noruega, hi ha rebut el premi Hedda a la millor creació visual. Del programa i en versió del meu francès macarrònic,  llegeixo que la directora Yngvild Aspeli va créixer íntimament lligada al mar gràcies a un avi mariner. «Aspeli amb la companyia Plexus Polaire plasma la batalla entre l'home i la natura al cor de l'obra d'Hermann Melville. Una formidable èpica que combina actors, cinquanta titelles, videoprojeccions i músics. Una barreja de gèneres accentuada per un joc d'escales, que va des de l'infinitament petit fins a l'infinitament gran, que submergeix l'espectador al cor d'aquesta grandiosa campanya de pesca de balenes. Una visió visualment impressionant». Doncs això, un gran espectacle en un univers apassionant. D'una gran potència poètica, malenconiosa i alhora visceral. I com diuen al nord, literalment superba. Ja m'agradaria que algun dia arribés aquí al sud.

(*) Convidats per l'Andreu Martínez Costa, actor i titellaire: això de la família també té els seus avantatges! Moltíssimes gràcies Andreu!