dissabte, 31 de desembre del 2011

Acomiadar l'any i la por

Aquests dies que no he d'anar a l'institut tinc força temps. Llegeixo, escric i fins esporgo alguns arbres. I encara em queda temps per baixar fins Barcelona, vagarejar per llibreries i arribar-me fins el MNAC a veure La maleta mexicana, que són 4500 negatius d’imatges fetes durant la Guerra Civil per Robert Capa, David Seymour (Chim) i Gerda Taro, mestres del fotoperiodisme de guerra. Desapareguts durant dècades, aquests negatius van ser localitzats a Mèxic i ara es presenten al MNAC com un testimoni excepcional de la vida al front o a la reraguarda i, encara, finalment als camps de refugiats. I amb tot, allò que més em va colpir va ser la cita final que, en solitari i al darrer pany de paret, tanca el recorregut per l'exposició. És d'Albert Camus i diu "Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l'ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa".

I penso si no és des d'aleshores que els catalans arrosseguem a sobre una immensa por, que hem après a dissimular amb discursos heroics o reiterades manifestacions multitudinàries. Un si és no és, que ens fa rics en el gest i porucs en els fets. I ara que encetem el 2012 penso si no seria l'hora de perdre la por, de ser-ne conscients i de passar als fets. I encara més quan escolto el president Mas, que en el discurs de cap d'any ens ho demana mentre la càmera ens l'aproxima a tots els telespectadors. Que no tinguem por. I em fa l'efecte per un moment que la sol·licitud presidencial també se la recepta ell mateix, com una salmòdia. La por, si, que ens tenalla com a poble i com a persones. Que ens fa pacients, que ens fa mesells, que fins ens fa sentir culpables de la crisi que vivim. Es veu que vam estirar més el braç que la màniga!. I doncs ara que s'acaba aquest 2011 que ha estat tan difícil de passar però tan extraordinari en canvis arreu del món, bé valdria la pena plantejar-se el 2012 sense por. I penso que -com en els bons propòsits- l'any vinent no tindré por. Que si volem canviar de debò les coses, hem de perdre la por. Mal que tornessim a sortir-ne derrotats, encara que el coratge tornés a quedar-se sense recompensa.

La foto és de Robert Capa, i són refugiats republicans caminant per la platja cap a un camp d’internament, a El Barcarès, Catalunya Nord, març de 1939. Una esperança desfeta... 

dijous, 29 de desembre del 2011

Tere Almar, la Mediterrània i cartes que no lliguen

Ho vaig saber poques hores abans de llegir-ho a Regió7, dissabte passat: la Fundació Mediterrània no renova a Tere Almar l'encàrrec de la direcció artística de la Fira. És una decisió important, que habitualment -de directors artístics a la Fira ja n'hi ha hagut quatre- va lligada a un canvi de rumb i fins de discurs. Avui veig que Regió7 hi torna, amb diverses entrevistes, i que el criteri general que recull és el de sorpresa i dubtes sobre el futur de la Fira

I bé, sí, jo sóc un altre dels que han quedat sorpresos pel relleu, i molt, especialment perquè el director del CPCPTC manifesta arreu i repetidament que la Fira ja li està bé, la línia i els resultats. Doncs... per què ho remena? "Perquè és bo fer-ho cada quatre anys". Com a argument és una cosa primeta, la veritat. Esperava una major claredat d'idees, un desig de millora, què se jo. Alguna cosa més que aquest "s'han acabat quatre anys".... I encara més després de la darrera edició, un èxit que no em va pas doldre d'elogiar públicament, recomanant de vetllar el futur i de no perdre una determinada “manera de fer” que sens dubte ha propiciat el tàndem d’en Jordi Bertran i la Tere Almar. El “què” es fa i el “com” es fa.

Certament, un relleu en aquests càrrecs es pot produir sempre que convingui, en aquest cas després de passar pel Patronat de la Fundació Mediterrània. Però ho és quan no convenç la línia seguida o els resultats no acompanyen o, senzillament, des de la direcció política del certamen sembla que s'ha d'anar en una altra direcció. Però m'alarma que l'alcalde de la ciutat (i vice-president primer de la Fundació després del MHC Mascarell) manifesti no estar al corrent de la decisió i que, si per ell fos, la directora podria ben continuar. Major alarma encara quan, no se sap perquè, ha de desmentir que des de l'Ajuntament de Manresa es volgués un nou director artístic de la ciutat, afirmació que passa a qualificar-se de rumor per part del director del CPCPTC. Finalment queda el regidor de Cultura de Manresa, que potser sembla estar una mica més al corrent de tot, sense que això em tranquil·litzi perquè, tot plegat, repeteix el criteri del director del CPCPTC: cada quatre anys, un canvi.

Però més enllà de les persones -un altre dia ja em vagarà de parlar-ne- allò que trobo greu és que hores d'ara ignorem el futur de la Fira i la Fundació. Perquè, després d'aquest relleu a la direcció artística, quin és el futur de la Fundació? L'alcalde de la ciutat dissabte parlava fins i tot d'una "nova Fundació" manresanitzada! Amb quins recursos? Amb quins treballadors? L'ambient de retallada general no pot posar en risc probablement la millor Fira d'espectacles professional que es fa al país: es parla de deixar a 800.000 euros l'aportació de la Generalitat -però també s'ha fet córrer la xifra de 500.000. I no es concreta l'estructura professional (on va a parar el gerent, Jordi Bertran, en aquest moviment? Què se'n fa dels treballadors? Qui inspirarà el discurs que la Fira ha generat fins ara?. Manresanitzar la fira, en una època com la que vivim, pot ser un caramel força amarg, una manera de dir que ja ens podem quedar la Mediterrània per nosaltres sols, i que el Govern -ho hagués pogut fer amb més gràcia!- a la pràctica se'n va desentenent.

I sí, dic tot això amb un punt de vehemència perquè la Mediterrània no és ni una Fira qualsevol ni, molt menys, una proposta neutra. La Mediterrània pot lluir avui uns resultats extraordinaris, encapçalant rànquings al regne d'Espanya, sobre percentatges de contractació, reversió social de la inversió i benefici net de la ciutat acollidora. És una Fira que ha necessitat més de deu anys per consolidar-se però, ara mateix -anem cap a la quinzena edició- és una Fira d'abast internacional, ajustada i fins cobejada per d'altres ciutats que, o bé no en tenen cap, o bé tenen d'altres propostes que estan fent aigües. I encara més, la Fira no és neutra. Perquè va començar en la més pura tradició convergent, la de l'anar fent, repartint petites ajudes per domesticar el món associatiu que es mou a l'entorn de la cultura popular. Però que va adoptar poc a poc un discurs molt més ambiciós, això és, fer de la tradició catalana material de creació artística i, a continuació, esdevenir aparador i mercat, prestigiant de retop la nostra tradició i cultura popular. No cultureta sinó CULTURA en majúscules, posant en joc els referents de la contemporaneïtat -Santos, Gelabert, Perejaume...- en una relectura del nostre bagatge cultural. La tradició només ho és en tant que és viva, repensada, revisada i absolutament contemporània. El resistencialisme i el formol pot donar alguns rèdits polítics, però ho fa a canvi d'una profunda artritis cultural que -em penso- al segle XXI ja no ens podem permetre.

Acabo. L'alcalde de Manresa i, per extensió, l'actual conseller de Cultura, coneixen la Fira i estan al cas dels beneficis que ha aportat. Al país i a la ciutat. A la Cultura en general. No em semblen predisposats a malbaratar tot aquest bagatge. Però aleshores, com responen del sentit dels canvis que s'estan produint? Perdem recursos? Canviem el discurs? Desapareix la Fundació? Desapareixerà també la seva seu? Es minimitza l'equip? I si no són ni l'alcalde ni el MHC qui inspiren els canvis, qui és que els inspira? Ara, correm-hi, el Patronat s'haurà de reunir per aprovar un concurs per cobrir la direcció artística -una fórmula que no recordo ni a Tàrrega ni Vic... per posar només dos exemples. Massa presses. Si no fos -especulació pura- que fins fa quatre dies enlloc de concurs hi havia nomenament, com ha passat d'altres cops i acostuma a passar a d'altres fires, i alguns dels autèntics protagonistes d'aquesta història resulta que no es poden d'acord... Ras i curt, em sembla que de tot plegat algú en sap un bon tros que no s'explica.

Al capdavall, però, aquests només són els meus temors, això i creure que la Fira i Fundació queden irremisiblement tocats per un pobre fer que, en contra del què predica, recupera els tics de l'opacitat, tot provant de dissimular un canvi d'orientació. Però hi torno, de tot això algú n'hauria de respondre... D'això i de les formes, tan destraleres, que han començat pel final, destituint un dels millors actius del projecte. La Tere Almar. Perquè el mal, lamentablement, pot ser encara molt més gros que el que hem vist fer fins ara...

M'encanta el nou i m'enamora el vell. La foto és de l'estiu de 2009, al teatre Kursaal de Manresa. Algú me la va fer arribar perquè hi surto xerrant. Però allò que compta és que hi ha Tere Almar i, també, en Carles Santos. Un dels moments importants on la Fira apuntava alt en clau de tradició i contemporaneïtat. I que no deixava res per verd! El concert a la plaça major de Manresa amb corals i cors claverians va ser una cosa extraordinària. Sense estereotips, sense concessions, sense un bri de carrincloneria. Inoblidable.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Nadal al Catà, tot un regal

He deixat reposar vint-i-quatre hores les emocions: dijous Nadal al Catà va ser un èxit, i ho va ser en cadascuna de les dues sessions. La del matí, d'un impacte contundent sobre una platea que va quedar muda només alçar-se el teló. Gairebé tres-cents adolescents escoltant una barreja de Sagarra i Folch i Torres, amanida amb sis actors i mitja dotzena de nadales populars. Ara direu que potser tampoc no ho entenien, i potser és cert, però... importa gaire? La música de les cançons, la melodia dels rapsodes, tots els esgarips dels nous actors van deixar bocabadats els assistents com ho van fer després, a la tarda, amb els pares i amics. Perquè Nadal al Catà va funcionar. Va funcionar des del primer assaig fins al cop de teló final. Una hora curta amb temps per riure o -discretament- plorar. Però especialment, em fa l'efecte que Nadal al Catà ha estat un dels millors exercicis educatius que hem viscut els participants. Ho ha estat per unes poques solistes que ja van al Conservatori de música i saben què és un concert. Ho ha estat també per als tabalots, que són majoria i recullen vuit o deu carbasses per trimestre. I ho ha estat, a més a més, per a tots aquells mestres que ens hi hem capbussat sense plànyer ni hores ni maldecaps, sense reconeixement pels sexennis, sense hores extres, sense punts per a res. Senzillament, descobrint què hi podíem aportar alguna cosa, i que aquesta cosa ens tornava multiplicada per deu, per cent, per mil. Ara Nadal al Catà ja és al record, però a mi em reconcilia amb la feina que mai he volgut reduir a explicar la dièresi o les cinc parts del Tirant lo Blanch... Perquè no n'hi ha prou amb donar informació i posar uns quants exàmens. Cal saber raonar, és clar. Però també saber fer i capacitar els recursos relacionals i personals dels nostres alumnes. O no vam quedar que la missió de l'escola actual és oferir aprenentatges rellevants?. Nadal al Catà, com una mena d'exercici comunitari desmenteix que els alumnes no es concentrin, que no estudiïn, que no memoritzin, que no els interessi la cultura. Desmenteix molts d'aquests tòpics que ens acompanyen mentre anem repartint carbasses, recomanant Rubifén i acceptant, emmurriats, que els carallots del govern no ens pagaran la doble d'una sola tacada. Educar, ensenyar, és molt més. Per sort!. Ens queden, a més a més, una col·lecció d'anècdotes extraordinàries: la llangonissa del Nourdinne, els talons de l'Ariadna, l'escandalosa adicció que genera l'escenari. Tothom volia fer-ho tan bé!  I en acabat, quants petons i abraçades!! No hi pot haver millor regal. I ja tot són agraïments. A músics, actors, rapsodes i cantaires. Maquilladores, perruqueres, els del so i els de la llum, els decorats, els de la tramoia i els de la sala. El que fa el vídeo. El que fa les fotos. El del disseny gràfic i la de les llistes. Els tutors i les tutores, els pares i les mares... Educar és transformar. I quan de fosc vam abandonar el teatre de els Carlins estava segur que d'allà n'havien sortit uns alumnes una mica més creatius, una mica més responsables, una mica més autònoms. Que tots plegats n'havíem sortit molt millor de com hi vam entrar...

La foto és de les poques que vaig poder fer, amb el telèfon i des de les cametes laterals de l'escenari. Però a la web del centre molt aviat n'hi haurà uns quants centenars....

dimarts, 20 de desembre del 2011

Senyor Rajoy, sense manies!

I ja està: Mariano Rajoy va trencar ahir el seu silenci i en el seu discurs d’investidura va deixar clar quin és el projecte de la futura Espanya. Clar i castellà. Rajoy sap que ara mana, i que pot manar molt i més. Sense sucre, recepta xarop per a tothom però, per als catalans, ens en reserva una miqueta més. I és que sota el paraigua de l’austeritat i la crisi, Rajoy ha elaborat un programa de reformes que també passa per la recentralització de l’estat. Sense manies, no vol sentir parlar de pacte fiscal i, per si els nois de Convergència no ho entenen o els d’Unió se sorprenen de les formes, el nou president espanyol pensa regular el límit de dèficit i deute de totes les administracions i fins, posats a intervenir, amenaça als irresponsables en cas d'incompliment...

Reduir el dèficit espanyol, sí. Fins a 16.500 milions que de moment no diu d’on sortiran. Però amb propostes com ara aquella que fa passar els dies festius mòbils a dilluns per evitar els ponts (excepte “els de major arrelament social”: endevinen on anirà a parar el 12 d’octubre?) o bé anul·lant la "reposició" de personal del sector públic... excepte a l'exèrcit! Si més no, ningú negarà que l’home estableix prioritats.

Però més enllà d’algunes reformes –que de reformes, en calen- allà on ens toca el rebre segur és en l’operació recentralitzadora que planteja, molt especialment ara que la majoria de Comunidades autónomas són també dòcilment a mans del PP. Preparem-nos a viure una nova onada per tal d’harmonitzar a la baixa les competències estatutàries i, doncs, avui Rajoy ja ha anunciat: la llei que permetrà la privatització de les televisions autonòmiques o "garantir uns ensenyaments comuns a tot el territori nacional" que, entre d’altres, passa pel trilingüisme a Catalunya: català, castellà i anglès., en una fórmula ja assajada al País Valencià i les Illes, i que no té res d’innocent. En el punt de mira, la immersió lingüística.

Fet i fet, Rajoy reclama grans reformes i fins busca socis que l’acompanyin. Socis espanyols, s’entén. També aquí hi té paper en Rubalcaba. O el novíssim Pere Navarro, tan poc inclinat a crear un grup socialista català a Madrid. I és que com emfasitza el nou president , “no hi haurà espanyols bons i dolents. Hi haurà espanyols, tots iguals". Doncs això, que ja ens estan fent el mànec, com si la situació del nostre país no fos també prou complicada. Des d’ERC sabem que caldrà fer sacrificis, però també intuïm que no n’hi ha prou amb compatibilitzar estalvi i defensa de l’estat del benestar. Que cal augmentar ingressos des d’una fiscalitat progressiva o incrementar l’IRPF per als qui tenen les rendes més altres.

Encara més, Catalunya arrossega un problema econòmic singular que s’afegeix al de la crisi, això és, el dèficit fiscal respecte a l’estat espanyol. No pas un dèficit públic sinó un dèficit fiscal del que Rajoy no parla ni pensa parlar.

Comença una altra legislatura espanyola i els vents que bufen no són bons. Potser arriba l’hora de plantar-nos, de posar fi a l’espoli fiscal, de baixar d’aquest projecte que mai no ha estat el nostre. Ni quan ens hi ha posat sucre ni ara, que ja van sense embuts. En depenen no només el nostre benestar d’avui. També el nostre futur...

Publicat avui a ManresaInfo.cat

La il·lustració és un fragment de l'acudit que cada dia el meu germà Manel publica al diari Público. El podeu veure sencer aquí....

diumenge, 18 de desembre del 2011

A favor de les festes

Escric aquestes ratlles després d’uns dies estranys: amb la Constitució i la Puríssima he fet gairebé una setmana sencera de festa que acaba per fer encara més singular aquest desembre. I tots aquests dies que he escoltat queixes sobre la productivitat empresarial, qüestionant aquest parar i engegar que fins passats els Reis ens acompanyarà. Hi estic d’acord: aquest calendari festiu és una bestiesa. Ara bé, les veus que reclamen d’ordenar els desembres veig que en lloc de concretar han fet propostes de caire generalista. Això és, que totes les festes variables de l’any se celebrin en dilluns i divendres. I aquí em temo que ni hi estic d’acord ni em sembla útil en termes de productivitat.

De fet allò que ens hauria de preocupar veritablement és el sentit de les festes. No només la negociació de “quants” dies sinó també “quins” dies. I així com ens podem posar d’acord en què hi ha festes prescindibles, jo seria partidari de defensar la immobilitat d’algunes dates. Ras i curt, em fa tot l’efecte que només la por a qüestionar obertament festes tan recents i descafeïnades com la de la Constitució o d’altres tan recautxutades com la del12 d’octubre, fa que alguns representants de les patronals optin per propostes generalistes. Tan generalistes que no tenen sentit: penseu només a celebrar la revetlla de sant Joan un dia que no fos el 24 de juny! O la Diada, la voleu commemorar fora de l’11 de setembre?. I ja no dic el Nadal i Sant Esteve que tenim aquí mateix...

Encara tinc present les romanalles del calendari franquista, una follia a base de tradició i culte al caudillo que sumava més de 20 festes mòbils anuals. Començant pel 24 de enero a la Manresa liberada, i encara l’1 d’abril, el 18 de juliol, l’1 d’octubre... Certament, el calendari actual és força més enraonat. Però no voldria que una il·lusió racionalista ens dugués pel pedregar. Què hi guanyarem concentrant festes a dilluns i divendres? Els beneficis poden ser més aparents que reals, i això al preu de renunciar al bagatge cultural que explica el nostre calendari a canvi d’uns quants caps de setmana llargs destinats –aquells que puguin!- a les “escapades”. El terme no és casual: cada vegada més ens hem d’”escapar”, i en la fugida anem perdent bous i esquelles.

La substitució del calendari festiu per un programa de caps de setmana que fomenti el lleure individualitzat té conseqüències. I sobretot assenyala, dissimulat per la nova veneració de santa productivitat, una opció homogeneïtzadora que ja han començat els nostres veïns del nord, i que tinc per molt perillosa. Encara veurem com cau la Quaresma, des del Carnestoltes al Dilluns de Pasqua, i no precisament en nom de la laïcitat! Passa només que als molt il·lustres preceptors de l’eficiència i la productivitat els costa entendre que una festa oscil·li al ritme de la primera lluna plena de primavera... Sense embuts: un decret que bellugui les festes a dilluns o divendres no passa de ser una simplificació poc madurada. Si cal parlar de festes, parlem-ne serenament. Esbandim aquelles que no ens sentim pròpies i fins preparem-nos a entendre les que ens arriben de noves tradicions que conviuen amb nosaltres.

Al capdavall, contra les temptatives uniformistes allò que ens convé és el trencament que genera la festa. Celebrar-les, i fins gaudir de les alteracions que provoquen al calendari. Algú ja va dir que la vida és allò que ens passa mentre planifiquem les nostres activitats. I doncs, concentrar festes als extrems de la setmana pot semblar que millori la productivitat, però ens fa una mica més avorrits, ens deixa una mica més sols, ens fa una mica més robots. Regularitzar les festes, domesticar el nostre lleure, també altera la capacitat de trobar-nos i de trencar ritmes, d’alterar horaris, de socialitzar espais, àpats o activitats. Caldria rumiar-hi perquè al final surt car, molt car. I si no, compareu la despesa nacional en cultura i en ansiolítics, i ja em direu si val la pena la drecera...


A tomballons. Publicat ahir a Regió7

La il·lustració correspon al calendari de festes de 2011 editat entre Òmnium i el CPCPTC, i és de Gina Portillo.


dissabte, 17 de desembre del 2011

Només un assaig

Però un assaig inoblidable, amb Els Carlins només per nosaltres. Hi érem gairebé tots, i tots vol dir més de cent alumnes, desfilant per la Font dels Capellans, l'avinguda Francesc Macià, baixant pel Viladordis, pujant pels Drets, Sobrerroca i Plaça Major. Més de cent dins Els Carlins, i gairebé ningú hi havia estat mai abans, ni en aquest ni en cap teatre. I ens ha calgut mitja hora -només mitja hora- perquè els dels llums s'hi entenguessin. Perquè les maquilladores transformessin aquella trinxera en el millor dels camerinos. I a dalt, sobre l'escenari -sis metros de boca, ja es veu que anirem justos- organitzar els cantaires en tres fileres, i els flautistes, guitarres, la derbuka i el piano, l'olla i l'espai per la bateria que dijous arribarà. I els faristols, i el teló alçat després dels presentadors que avui recuperen tots els vicis, i s'encallen i s'entortolliguen, i no saben com han de mirar la immensitat d'un pati de butaques que els focus cremen. No passa res, tothom va trobant el seu lloc i cada vegada són menys els que mormolen. I abans de les 10, la Loida estripa el silenci i la foscor i diu Sagarra com mai hagués pensat dir-lo, "Ai, aire d'aquesta nit!" I segueix una altra estrofa l'Ariadna, i una altra la Laura. I vé el White Cristmas i s'aixequen tots els cantaires després de la solista, i caminant d'esquena per la platea sento com em vaig trencant una mica per dintre, i el desig de plorar a raig fet, i aleshores penso en l'escletxa sagarriana, i ja sé que ens en sortirem. Aquest matí, sí. I el 22 també. I la Rosa els fa repetir la cançó i l'Alícia els reclama més energia, i surt el Lluquet i en Rovelló, i la caldera amb un estol de dimonietes que són inesborrablement l'esca del pecat. I no ens n'adonem que són les dues del migdia. I que, com deia aquell eslògan, ja deu ser Nadal al Catà. I fins em sembla, ara que se'n van a dinar amb el rebombori habitual, que potser ja fa temps que ens convenia...

Al camerino la Pilar Marmi, professora del cicle formatiu d'Estètica, ha fet i ha fet fer una feina extraordinària, carregada de dedicació i fantasia. I professionals com són, han estat els últims de plegar abans no han deixat ben nets pastors, arcàngels i fins i tot aquests dimonis de la foto.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Estic fent els Pastorets

No és broma: des del mes d'octubre que vaig començar a fer els Pastorets. A fer-los i a refer-los, en una barreja singular d'en Folch i Torres amb el Poema de Nadal, d'en Sagarra. Sembla horrorós però no ho és, de debò. I hauríeu de veure la canalla com s'ho han agafat! El cas és que a poc a poc m'he deixat endur per aquesta ximpleria on m'ha abocat la profa de música de l'institut, la Rosa, que hi posa piano i nadales i quatre hores setmanals d'una assignatura optativa amb una trentena de nanos. Després tot ha estat sumar propostes, nous ingredients, més idees, més nois i noies cada dia. Actors, rapsodes, músics, cantaires i dibuixants...  Treballar a l'Institut Guillem Catà té aquesta capacitat: que pots moure mestres i alumnes d'ESO i de Batxillerat, és clar, però també els dels cicles formatius. Fusteria, perruqueria, maquillatge... de tot! Fins podríem prendre mal, que els de Sanitària se'n farien càrrec. I com que ningú hi posa pegues, avui hem relligat el finançament i els horaris extraordinaris amb la direcció i l'Ampa!. Doncs això, que estic fent els Pastorets. O que els torno a fer, perquè em penso que ben bé del tot, no els he deixat de fer mai. I que estic content de veure que, republicà i d'esquerres com sóc, ni la victòria d'en Rajoy ni les trafiques del gendre Urdangarin em distreuen d'aquesta passió. La cosa serà el 22 de desembre, al teatre Els Carlins, al migdia. Però si tot agafa tanta empenta, fins som capaços de fer sessió de vespre pels pares!. Els Pastorets i el Poema de Nadal, sí. El primer dia com trinxaven els versos! Contra pronòstic, pero, avui ja és tot pura emoció dalt l'escenari. Per poc temps que em quedi, en tornaré a parlar...

El Carles, que és el responsable de visuals i plàstica al centre (!) porta tot el tema de la imatge, i els decorats i fins em penso que farà el vídeo de l'espectacle. I ahir, entre classe i classe, vam aprofitar per penjar els millors cartells del concurs "Nadal al Catà".