divendres, 30 de novembre del 2012

L'Ensenyament a la Manresa republicana

Aquest dimarts, l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar "Els mestres de la República", una completa pàgina web que recull i divulga tota la tasca educativa que va emprendre la nostra ciutat d'ençà 1931 i gairebé fins el final de la guerra. De fet, es tracta d'un nou web que s'afegeix al portal de l'entitat i que, sens dubte, esdevé un magnífic arxiu sobre la República, la Guerra i el Franquisme a Manresa. Dimarts, però, el tema eren els mestres, la seva tasca i també el seu testimoni, amb més de 200 casos rescatats de l'oblit exemplificant especialment el procés de repressió i depuració que van patir.

L'acte, presentat per en Joaquim Aloy, contingué una aproximació històrica local a càrrec de Joan Ma. Serra, amb tot l'esforç per transformar la docència, guanyar noves aules, incorporar el medi natural, programar colònies d'estiu o dedicar el gruix de les inversions municipals a construir l'escola Renaixença...  El vespre tenia encara una conferència final amb el pedagog Gregorio Luri, qui ens va il·lustrar sobre tots els moviments de renovació pedagògica des dels primers anys del s. XX amb el seu esforç per posar els nois i noies al centre de la tasca educativa.

Al capdavall, però, em van impactar les dades precises d'en Joan Ma. Serra, d'aquella esperança desfeta que fou la República: el 44% dels mestres públics expedientats! No era en va que les noves autoritats franquistes consideraven l'escola com la creadora de la consciència republicana. Que és exactament el que havia estat i encara més: renovació pedagògica al servei de la transformació social. Potser per això el mestre, en paraules del President Macià, havia de ser "el ciutadà primer de la República". Jo encara n'estic convençut.

La foto, de l'Arxiu Històric Comarcal, l'he obtingut a Memòria.cat, i és un fragment corresponent a les primeres colònies escolars de 1931, a Moià, que habitualment ja encapçala el portal.

dijous, 29 de novembre del 2012

25N, quatre apunts des del Bages

Diumenge passat va ser un gran diumenge. La convocatòria electoral ha aportat una imatge clara i també complexa de la realitat política catalana. Amb una elevada participació. Amb la victòria més clara del sobiranisme, entès com un  projecte que només pot ser col·lectiu. Comiat a la majoria absoluta que CiU anhelava. Felicitats a la CUP i a IC-V, naturalment. I una gran responsabilitat per a ERC que, amb tota la humilitat, rep l'encàrrec que esperava: garantir el trànsit de l’autonomisme cap a la independència.

A Manresa i al Bages els resultats d’ERC han estat més que notables: els 7.439 vots comarcals de fa dos anys ara mateix en són 16.709. I a Manresa, també hem més que doblat, creixent des dels 2.607 (8,1%) fins els 6.023 (16,7%). Segona força indiscutible i un diputat valuosíssim: l’alcalde de Moià,  Dionís Guiteras. A la foto em va quedar amb els braços oberts, pletòric, a la celebració que vam fer al D’Arrel, seguint els darrers resultats en directe.

I amb tot, des d’aquella mateixa nit, la pressió ha començat a notar-se. Camàlics de la historia, ERC torna a ser al centre del debat, i s’espera de nosaltres tot el suport, la més gran  generositat, gairebé una ablació…  Potser per això m’he estalviat d’escriure, i he preferit esperar. Alguna piulada al túiter, les fotos al fèisbuc. Poc més que no fos participar de les reunions de rigor i seguir amb atenció cada declaració que ha fet Oriol Junqueras. Perquè el president d’ERC no s’aparta del guió i, pedagògicament, es fa entendre per tothom. No hi ha ni claus ni paquets, ni encara menys pressa per ser al Govern com ens reclama CiU. Tot just assegurar el full de ruta cap a la independència i la defensa de l'estat del Benestar.

Ara bé, celebro que avui, després d’aquest dinar amb Artur Mas, Oriol Junqueras faci públic que tot i no entrar al Govern, ens oferim a pactar la seva investidura, el pressupost i la projecció internacional de Catalunya. Tot això i, és clar, la convocatòria del referèndum. ERC, doncs, vol garantir la governabilitat a Catalunya la pròxima legislatura. Les condicions en són dues: convocar la consulta sobre la independència i incorporar canvis en política fiscal, com fa temps que reclamem, amb mesures com la retirada de l'euro per recepta, la recuperació de l'impost de successions en el tram de les rendes més altes o gravant les transaccions financeres com ja fan avui onze estats de la UE.

I al capdavall, el neguit evident del senyor Duran, se'm presenta com un aval a la nostra posició, lleial i constructiva. Però que ara mateix es queda a l’oposició, primera força de l’oposició!, tal i com han dictaminat els ciutadans a les urnes. I encara una reflexió d’aquelles de túiter: avui que recordo els dos anys exactes del 28N, quan ERC era encara al govern per pur “poltronerisme”. Què ho fa que ara ens hi reclamin apel·lant al compromís? Ho vam aprendre de l’avi Pujol: ara mateix “no toca” 

Avui mateix Jodi Torra penja al bloc d'ERC Manresa les paraules d'Oriol Junqueras, aquí. 

dissabte, 24 de novembre del 2012

Miracles a Castelbell i el Vilar

Final de campanya d'ERC al Bages. Tot just ara arribo de Castellbell i el Vilar, prou serè com per superar si convingués un control d'alcoholèmia de part dels mossos. Prou eufòric com per escriure que ha estat un molt bon vespre, d'aquells que et serveixen per explicar -per explicar-te- perquè encara ens dediquem a fer política, a provar de canviar les coses, a transformar-les quan cal o quan podem. I és fàcil de dir al final d'una campanya com aquesta: política és fer córrer idees i voluntats, persones. I persones diferents, treballant per un objectiu comú. Encara avui m'impressiona quan noto que funciona, que estem sirgant plegats, que estem remant en la mateixa direcció. Tot això ho he viscut aquest vespre a Castellbell i el Vilar. Una seció local d'ERC petita-petita però amb una capacitat de treball que impressiona. On cadascú hi aboca allò que pot. On cadascú s'emporta allò que li convé. No és broma: ara fa dos anys aquest col·lectiu ni existia ni semblava que hagués d'existir mai. Com s'ha forjat? Què els ha esperonat a reunir-se i treballar per als altres? Què se n'emporta cadascú? No ho sé del cert, i segurament la resposta és múltiple. Però, com un miracle, han estat capaços d'organitzar ells sols una festa per tota la comarca, reunir candidats, alcaldes i regidors, i els elements més dinàmics d'aquests dies. Vora noranta persones seguint uns discursos diferents -més descordats, més propers, del tot sincers. Albert Mulero, Lluís Oliveras, i el candidat més ben situat, en Dionís Guiteras: la història del seu pare, la mongetera, i el desig de fer coses noves, d'espavilar-se, de sortir-se'n, què més es pot demanar? En Dionís podria ser diumenge un diputat dels que deixen petja, dels que veritablement es comprometen amb el seu entorn perquè n'és fill, el coneix i se l'estima. En acabat ha sortit pa amb tomàquet, pernil i formatge. La Griselda ha fet unes croquetes espaterrants. I encara, xampany del de batalla, però sense límit d'ampolles. Els "D'aquí i d'allà" hi han posat la música, i en Pep Huguet ha pres el paper de guitarra i solista. Unforgettable! . Com que m'hi han reclamat, m'hi he afegit per entonar el meu avi, no serem moguts i -no la cantava des dels temps de missa dominical!- cal que neixin flors a cada instant. Hi havia qui ballava i també qui pesava figues. Al capdavall, tothom ha anat desfilant. Contents i esperançats en un projecte que no tria entre nacional i social perquè sap que una cosa no va sense l'altra. I convençuts que el resultat d'aquest diumenge només pot ser bo o... molt bo. Però que sigui el que sigui ens caldrà seguir treballant per garantir que, ningú, no provarà d'abaratir-nos aquest somni. Que és el que ens fa incansables. Sorprenents. Coratjosos. Imbatibles.

La foto, d'en Lluís Oliveres, president comarcal d'ERC i una màquina del fèìsbuc i el tuíter!

divendres, 23 de novembre del 2012

ERC Bages, final de campanya

Avui al vespre s'acabarà una altra campanya electoral. I encara que sempre es diu que "aquesta és diferent", la veritat és que aquesta ho és, i molt. A ERC Bages ho sabem i, per això, l'hem viscuda encara amb més intensitat. No només per la quantitat d'actes programats -totes les parades, alguns berenars, tots els cartells i els flyers, les notes de premsa, els tuíters o les xerrades a gairebé cadascun dels trenta-cinc municipis. No és només això, doncs. Hi ha hagut, sobretot, el retorn de cada acció, tota la gent que s'aplega i que directament reclama una mena de compromís personal, com si volgués comprovar que se'n pot refiar, que es pot refiar de nosaltres ara que el pas que donem és, literalment, històric. 

Sovint, després de cada discurs n'hi ha hagut prou amb una encaixada, un esguard, el punt de murrieria que ens diu "aquest cop sí que serem valents". I sí que ho serem perquè aquest es un procés que s'ha covat durant anys i que tot just ara eclosiona. Que ningú ho jutgi de febrada: Catalunya avui necessita la independència si volem avançar com a comunitat en un projecte nacional més just, eficient i solidari. Dins d'una Europa democràtica i lliure. I amb la mateixa il·lusió que ja vam manifestar el passat Onze de Setembre. La gent d'ERC hi som sense reserves, sense condicionar resultats: serem allà on els nostres electors vulguin. Però serem, segur, el soci més fiable del poble de Catalunya per arribar fins al final del trajecte.


Per tot plegat ERC Bages celebra demà divendres a Castelbell i el Vilar un acte comarcal de final de campanya, al Centre Cultural Joan Masats, 8 vespre, obert a tothom que vulgui celebrar l'esforç d'aquestes darreres setmanes. Per compartir els darrers missatges que poden fer del diumenge 25N un exercici de sobiranisme polític, i per al qual ERC es presenta com a garantia. El diumenge, des de les 8 al D'Arrel de Manresa, ho celebrarem...

Publicat avui a ManresaInfo

La foto és de dissabte passat, amb els Carlins a rebentar i la va fer amb tota la traça Maria Vilarnau

dissabte, 17 de novembre del 2012

Oriol Junqueras entusiasma a Manresa

Avui dissabte, a Manresa, tot ha estat un matí per Esquerra: malgrat el xim-xim tardoral, el globus aerostàtic de la plaça Milcentenari convocava xics i grans a emprendre aquest camí "cap a un nou país". I el nou país es podía veure a vol d’ocell, preciós, lluent de la pluja i carregat d’esperança.

Després, a dos quarts de dotze, Oriol Junqueras ha fet petit el teatre dels Carlins amb gairebé 400 persones: l’ambient s’encomanava del seu entusiasme i, més proper que mai, ha dit que en el camí de la independencia no hi avançarem pas per lideratges individuals. “No som aquí pel lluïment personal d’un líder o d’un partit, perquè el lideratge recau en el poble”. I el paper, el paper d’ERC és el de servir en aquest procés i per això és el soci "més fiable que pot tenir el poble".

Prèviament, el candidat pel Bages, Dionís Guiteras havia advocat per la no dependencia energética o alimentària, en un discurs de defensa de la pagesia i de la Catalunya central. Però ha estat Oriol Junqueras el qui avui ha aconseguit que el teatre vibrés des d’un primer moment, amb exemples quotidians de Sant Vicenç dels Horts, “cosint voluntats, cosint persones diferents i aconseguint que treballin plegades en un projecte comú”. Aquest és l’objectiu, i ho hem de fer des d’ara mateix: "i sense cap pressa per entrar al Govern" perquè com a primera força de l'oposició “podem ser igual o més útil. Us imagineu la força del President de la Generalitat i el cap de l’oposició demanant plegats la independencia?”.

Sense renunciar a treballar pel ser la força més votada, Junqueras s'ha mostrat convençut que els resultats del 25-N atorgaran un paper fonamental a ERC perquè “només ERC pot garantir culminar el procés sobiranista amb èxit”. El to era server i humil a la vegada, però absolutament convincent: "ERC vetllarà perquè els altres no s'espantin o no es venguin, perquè no s’arronsin al primer revolt, a la primea dificultat!”. El repte és ara mateix immens, èpic.

Finalment Oriol Junqueras, que ja havia citat el canonge Culell i també Marx, ha pres les paraules de Gramsci per manifestar el desig d’ERC de ser un partit hegemònic, de majories, "que pugui algun dia, més tard o més d'hora, construir una majoria social i també política a Catalunya". I sempre amb voluntat de servei, recordant que no hi cap país al món on sempre hagi guanyat el mateix partit.  Algun dia guanyarem però "el nostre primer objectiu és servir al país". En aquest sentit, ha defensat que ERC ha estat i serà sempre un soci seriós per a CiU, des de l'oposició. “I si CiU no va en serio que no pateixi, que de socis que no van en serio els en sobraran".

Al capdavall ERC només entraria a formar Govern per tal d’avançar de forma clara cap a la independencia i, alhora, establint un canvi en les polítiques pressupostàries que, ara mateix, deixen les càrregues fiscals a càrrec de les classes populars enlloc de fer-ho sobre aquells que més tenen. “Mentrestant, cada dia que pasa, cada mes que passa, creix la pressió fiscal, tanquen més empreses i tenim més aturats!". Junqueras ha demanat també a CIU que faci les coses senzilles, “res de referèndums d’interdependència que no reconeixen enlloc perquè mai no s’han fet enlloc!” i ha animat a tothom a perseguir vots fins el 25 de noviembre a les 8 del vespre. Al darrer moment, li ha sortit l’historiador que porta a dins: “Quan haguem culminat aquest procés, els llibres dedicaran capítols sencers a aquest episodi”. Èpica. Ovació i públic dempeus. Els candidats de la Catalunya central han omplert l’escenari i, només els més metòdics, aleshores han començat a desfilar discretament per tal de fer un mos i ser puntuals a l’acte central de campanya, aquesta tarda a Barcelona.

A la foto, de família, els candidats d'ERC a la Catalunya Central


dimarts, 13 de novembre del 2012

14N, 25N... compromisos col·lectius

Ahir, reunió de professors a l'hora del pati. Avui cadena humana amb els alumnes. I demà, una segona convocatòria de vaga general en un mateix any... tot just una col·lecció de gests, res més. Ja he escoltat les veus que en vaticinen la inutilitat. I jo sóc el primer a qui no li agrada fer vaga però... malgrat la complexitat del moment -o precisament per això- ¿no cal lluitar per una sortida de la crisi més justa i capaç de garantir la plena igualtat d'oportunitats? O ens ho mirarem indiferents? A mi em sembla que no, que cal enviar aquest missatge de compromís col·lectiu. Encara més, que se n'ha de parlar en lloc de passar-hi de puntetes. A les cases i a les aules, als centres de treball. Ens hi va el futur de la nostra democràcia i el seu programa social. Precisament, si defenso una Catalunya independent, és per disposar dels instruments polítics que impulsin alternatives a l'actual crisi. I això ho podem fer demà, al carrer, pacíficament. Un dia de vaga. O a les urnes, el proper 25N. Valents i esperançats. No pas "observadors passius de la pròpia decadència" sinó constructors d'un nou país que es vol per a tothom.

La foto, avui, al pati de l'Institut Gillem Catà: cadena humana contra les retallades en educació. Això també és pedagogia. 
La cita final, de Joan Manuel Tresserras.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Joan Tardà fa campanya a Manresa

No sóc capaç de recordar quantes vegades la Fira Mediterrània de Manresa ha coincidit amb una convocatòria electoral, però han estat moltes i repetides, moltes més que no pas ens ha plogut. Potser per això sempre m'ha agradat la presència de primeres espases en campanya, passejant per la ciutat. I si a sobre dieun alguna cosa interessant -no és fàcil competir amb tants professionals de l'espectacle!- encara millor. Per exemple, avui mateix, en Tardà. El diputat d'ERC al Congrés de Madrid, Joan Tardà, ha estat avui dissabte a Manresa, passejant enmig de la Fira Mediterrània. Gairebé dues hores per recórrer el breu trajecte de Sant Domènec fins el teatre Kursaal i parlar amb tothom qui se li ha volgut apropar. En acabat, Tardà ha anat fins a Santa Maria de l'Estany i haurà acabat el dia en un acte a Moià, sempre acompanyat del candidat d'ERC al Bages, Dionís Guiteras, i del president comarcal, en Lluís Oliveras.

El cas és que a Manresa, Joan Tardà ha valorat l'esforç de la Fira i l'èxit del seu resultat que ja fa anys que coneix: "val la pena preservar aquestes mostres malgrat l'entorn de precarietat que estem vivint". Encara més, Tardà no ha estalviat el seu discurs socialment més compromès, quan ha afirmat que cal treballar començant sempre per la defensa dels més dèbils. Pot semblar d'una terrible ingenuïtat, però d'en Tardà t'ho creus, te'l creus. I és un goig avançar al seu costat. Acompanyat per tots els membres del grup municipal d'ERC Manresa i de l'executiva comarcal, també d'en Pep Huguet, en Joan Tardà no ha parat ni un instant de parlar amb aquells qui se li acostaven. Hores d'ara deu ser la cara més coneguda d'ERC: si en va fer de feina al Polònia!! Perquè aquell "algú ho havia de dir" va ser sempre un clam carregat de franquesa i sentit comú. Per això amb en Tardà hom recupera l'autèntica comoditat d'un projecte que es vol nacionalment compromès i genuïnament d'esquerres. Com ara en una conversa informal amb el president de Càritas Manresa, Jaume Espinalt: aleshores el diputat no només valora l'esforç de les entitats del tercer sector -opció fàcil- sinó que manifesta el compromís d'ERC, el que ens ha dut a incorporar les 25 propostes de la taula del tercer sector al pograma d'ERC. "Que no es redueix a la creació d'un estat nou, sinó, sobretot, d'un nou estat per tothom. Un estat que ha de ser sense pobres". No sé com de bé ens en sortirem el proper 25N, ni si CiU tindrà majoria absoluta, ni quin grau d'esfondrament contemplarem de can PSC. Tot això ho sabrem més endavant. Però estic orgullós d'aquests diputats que treballen, vindiquen i es comporten com a veritables representants de les esquerres del país. Com Oriol Junqueras, que ahir proposava a Sabadell la creació d'un impost sobre les transaccions financeres, un impost sobre els dipòsits bancaris, un impost de patrimoni i, també, recuperar l'impost de successions per a les rendes més altes. Junqueras, Tardà, ERC. Compromesos en un projecte que ens vol nacionalment lliures, que ens vol compromesos en un projecte de justícia social. Un país nou, sí, i per a tothom. Ens esperen dies de glòria!

La foto l'he fet a Sant Domènec. No hi som pas tots! Però hi apareix en Pere Culell, amb pantalons blancs a punt d'incorporar-se a la colla castellera dels Tirallongues, de Manresa. I a la banda esquerra, inefable i belluguet, en Carles Valero. Ell sol ja donaria per tot un altre apunt! 

divendres, 9 de novembre del 2012

Dijous 8, de nit a Manresa (#sompaís)

He complert com ho he fet quinze anys seguits: he assistit a la inauguració de la Fira Mediterrània, aquest cop amb Tuétano -Andrés Marín, flamenc d'avantguarda i tradicional. Però en acabat, i abans de les les 12 de la nit, m'he afegit als equips d'ERC Manresa per començar la campanya del 25N. Probablement la convocatòria més important de la nostra història recent. El lema? Un país nou per a tothom. Per a tothom sí: avui, els catalans no tenim un Estat que ens ajudi sinó tot el contrari. L’Estat que paguem juga en contra nostra: no inverteix a Catalunya, ataca la nostra llengua i cada any s’emporta 16.000 milions d’euros. I això ens afecta a tots, començant per 800.000 persones sense feina!. Avui, doncs, la independència de Catalunya és una necessitat, i cal dir-ho clar. Dins d’una Europa democràtica i lliure, és l’única solució possible, seriosa i responsable per poder refer l’estat del benestar. Amb salut i educació públiques i de qualitat. Amb feina i oportunitats per a tothom. Per això, amb la mateixa il·lusió del darrer Onze de Setembre, sumant esforços i cercant tota mena de compicitats, avui ens hem reunit amb escales i cartells. Un començament de campanya diferent: disposats a construir un nou país per a tothom. Ara és possible! I ERC hi serà segur: arrossegant o empenyent. Com ho hem fet sempre i, ara, més que mai. Feu-nos confiança. Perquè som la garantia de la futura República Catalana...

La foto és d'en Pere Fontanals, i ens l'ha fet per ManresaInfo. Gràcies!

dijous, 8 de novembre del 2012

Qui no coneix Maria Teresa Pujol?

Ahir dimecres es va presentar El Pou de la gallina d'aquest mes de novembre, que precisament té la Fira Mediterrània com a tema central. Però d'això ja en parlaré un altre dia. El cas és que en aquest número també hi publico quatre ratlles sobre Maria Teresa Pujol i Sabanés. Qui no la coneix aquesta infermera de Sant Joan de Déu? Després de més de trenta-cinc anys de dedicació no ens podíem estalviar de presentar-la.

Maria Teresa Pujol
un suport que us acompanya

Va néixer i créixer entre olor de medecines, i això sol ja li va ser un programa de vida: si no n’hi havia prou amb el pare, distribuïdor de medicaments a les farmàcies, la mare era “la Sabanés”, practicanta per tot el barri de la Sagrada Família! De quan gairebé no hi havia telèfons i les xeringues s’esterilitzaven ofegades amb alcohol... Aquest va ser el niu i des d’allà va volar cap a les primeres promocions de l’escola d’infermeria de Manresa, fins a ser una joveníssima ATS –que aleshores és com s’anomenaven les diplomades d’infermeria. I té, ara mateix ja són més de trenta-cinc anys de dedicació i perseverança, d’amor a l’ofici. I que se n’ha de tenir, perquè la Maria Teresa Pujol ben aviat va ser una infermera singular, des d’aquells primers temps a l’Hospital de Sant Andreu: infermera d’oncologia, poca broma! Trasplantada a Sant Joan de Déu, la recordeu poc després fent equip amb la malaguanyada Anna Iglesias i, tot just acabada de diplomar, la Susanna Gubianes? Treballaven totes amb coneixement i empatia!. Potser per això ja es pot ben dir que a la Maria Teresa Pujol gairebé tothom la coneix: bé siguin els usuaris del servei d’onco, bé siguin els seus familiars més directes. A tots acompanya en aquest combat que és el càncer. I cada cop n’hi ha més que se’n surten. Al capdavall, si encara no la coneixeu, tampoc tingueu pressa. Però si hi heu d’anar a parar, podeu posar-vos a les seves mans: el tractament mai se us farà tan costerut.

El dibuix preciós, com sempre, de Maria Picassó.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Fènix 11.23

Aquesta tarda -a les sis de la tarda, sí!- als Multicinemes Bages de Manresa s'ha programat la pre-estrena de la pel·lícula Fènix 11.23 que a partir d'aquest divendres ja es podrà veure a tots els cinemes de Catalunya. Una sessió singular fins en l'horari perquè semblava que així potser podria venir en Joel Joan, co-director de la pel·lícula. A la fi no ha pogut ser, però ens han acompanyat l'altre co-director -Sergi Lara-, i també el guionista i el productor executiu -Albert Plans i Xavier Atance. Fènix 11.23 es va presentar amb tot l'equip dilluns al Comèdia de Barcelona, però avui a la nostra ciutat era el primer cop que funcionava amb públic real i passant per taquilla. I bé, si escric aquestes quatre ratlles és per dir que feliçment ha ana bé, que érem vora 150 persones i que tothom coincidia a comentar que la història funciona. I això que -ara ho puc confessar- jo hi anava amb autèntica por. Por del pamflet, por de la frikada, por d'un exercici de militància i de les seves bones intencions. I no ha passat res de tot això.

La història és coneguda. Èric Bertran, un nen de 14 anys, la tardor de 2004 va crear una pàgina web inspirada en Harry Potter per defensar la llengua catalana, i la va anomenar l'Exèrcit del Fènix. Setmanes després, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva a les onze de la nit i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge en català... Fènix 11.23 fa bo l'argument -que a cop d'ull jutjaríem tots inversemblant-  i l'eleva per presentar no només el desencaix entre Espanya i Catalunya, sinó sobretot per parlar del poder. De l'abús de poder. Des del director d'institut fins a l'Audienca nacional, tot va a parar a la mateixa reflexió. Per això més enllà de les extraordinàries actuacions de l'Èric o dels seus pares -Nil Cardoner, Àlex Casanovas, Rosa Gàmiz- o de l'advocat -Lluís Villanueva- em quedo amb la d'Ana Wagener en el paper de fiscal de l'estat, en aquell interrogatori esperpèntic i trampós. La dona ha aconseguit posar-me de mala lluna abans de badar boca! Vaja, que si em diguessin que era la fiscal autèntica, també m'ho hauria cregut!

Hi torno. Fènix 11.23 està bé, molt bé. I amb 62 còpies hauria de batre rècords a Catalunya -i la còpia que fa 63 és a la sala Renoir, de Madrid. A veure quants federalistes s'hi apleguen? Sense bromes: la pel·lícula val la pena. I agradarà allà on vagi perquè el tema, al capdavall, és verament universal.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Tonucci, quatre idees

Francesco Tonucci va ser va pocs dies a Barcelona i, com sempre, va omplir a vessar. Qui m'ho va dir ja em va avisar: no quedaven invitacions. Em conformo, doncs, amb l'entrevista que dijous passat publicava l'Ara, feta per Thaïs Gutiérrez. Amb una entrada memorable encapçalada pel terme "Revolució":

"Tonucci (Itàlia 1941) creu que hem d'aprendre a ecoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa". Una escola útil, sí, per formar persones més felices. El cap se me'n va de seguida a l'Institut Guillem Catà. No podríem començar a caminar en aquesta direcció? Per això m'atrapen un bon grapat de preguntes i, encara més, les seves respostes:

Com ha de ser una bona escola?
Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials (...) les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació de tots els ciutadans (...). Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Perquè?
La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens que no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals abans de pensar en les disciplines (...) perquè sense aquestes bases els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.

Com es construeixen les bases?
Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses. (...) (Actualment) es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.

Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.
Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans (...).

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?
Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?
El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

Tonucci, a més a més de mestre i pedagog, és dibuixant; aleshores signa Frato. La imatge, capturada a Internet.