dimarts, 16 de febrer del 2016

Agressions infantils: la pitjor mesura a prendre

L'escola Maristes Sants-Les Corts ha estat notícia aquests dies per abusos sexuals entre docents i alumnes -hi ha més d'un professor involucrat i, pel cap baix, una desena de denúncies. I les dades són prou alarmants, encara més quan l'any 2003 ja hi va haver uns pares que es van reunir amb la direcció del centre per comunicar un cas d'abusos amb el seu fill. Amb tot el rebombori, el Síndic de greuges -impulsor el protocol per als casos d'abusos aprovat el 2006- ja ha convocat una reunió per esmenar errors detectats en el protocol arran del cas, amb la intenció de garantir la coordinació eficaç de totes les administracions. Els informatius en van plens, és clar, i la sensibilitat contra la pederàstia es multiplica. Però, com hi actuarem? Com hi podem actuar als centres escolars? La pregunta prova de respondre-la Jaume Funes a El Periódico, aquest diumenge. Retallo el text i miro de retenir-ne l'argumentari perquè val molt la pena. No fos cas que tots plegats ens limitéssim a fer més llarga la llista de riscos per a la infància i, superat el tràngol, recuperéssim el son dels justos.

Educació dels afectes
a les aules i la família
Jaume Funes, psicòleg i educador

El Periódico, diumenge 14 de febrer de 2016

Miro de posar-me en la pell de la mare o el pare que fa setmanes que estan amb l'ai al cor pels titulars sobre drames que passen a l'escola. Quan amainava el ressò de l'assetjament entre iguals apareix l'abús a compte dels professors. Tot un caldo de cultiu, en temps de complexitat educativa i crisi de l'escola, per construir noves alarmes i desenvolupar pànics educatius. ¿Quina hauria de ser la meva principal preocupació com a progenitor que deixa confiadament el fill o filla a mans dels seus mestres?

Recuperem la calma perduda i tornem a instaurar la sensibilitat en positiu pel món de la infància que oblidem amb facilitat. La pitjor mesura a prendre seria fer una llista de riscos i reclamar un protocol de seguretat per a cadascun. El primer que hem de garantir no és que no els passi res estrany, sinó que la seva vida transcorri amb prou dosis de felicitat, confiança en diferents adults, curiositat per saber, llibertat per expressar-se sense prevencions. A més a més, també, la preocupació familiar davant l'abús i el maltractament ha de perseguir tres objectius: intentar que no es produeixin; evitar que si passen s'ocultin, descobrir-los a temps; fer aviat tot el que sigui necessari perquè es reequilibri emocionalment la vida infantil que ha quedat afectada.

Intentar evitar que es produeixi té a veure amb la selecció dels mestres, amb la construcció d'equips educatius i amb la intensitat de les relacions entre la família i l'escola. No es tracta de demanar un certificat de penals sinó que els professionals amb els quals compartim l'acompanyament dels fills sàpiguen educar també amb els afectes.

EQUIP I DIÀLEG

Es tracta d'aconseguir que la classe no sigui assumpte d'un únic professor sinó d'un equip que comparteix, es corregeix i s'ajuda. Finalment, les formes de diàleg entre la família i l'escola han de ser múltiples i flexibles. Explicar com els veiem a casa i voler escoltar com els veuen a escola hauria de ser pràctica freqüent. Descobrir que passa alguna cosa de diferent i significativa en la vida d'un fill, de l'alumne, té a veure amb allò en què ens fixem, allò a què donem importància, allò del que esperem que es preocupin els educadors. Si deixéssim d'exigir control i bones notes donaríem importància a coses com que tingui un tutor que sap quan l'alumne s'enamora, una mestra que es pregunta per què ja no li interessen les fraccions. Desitjaríem que estigués en mans d'un educador que es pregunta per què des de fa uns quants dies té una cara de tristesa permanent.

Si pateixen abús o maltractament necessitem crear les condicions perquè els sigui fàcil explicar-ho. Acaba sent pitjor el silenci angoixat que la mateixa experiència negativa. Per al dia a dia, i no només per quan sorgeixen problemes, necessitem garantir que a l'escola, a casa i als seus espais de relació tinguin adults en els quals confien, als quals expliquen les coses més quotidianes i les excepcionals. Adults que, quan sorgeix la crisi, els poden ajudar a tornara a trobar la seguretat perduda.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Qui no coneix Jordi Preñanosa?

Feia molt temps que no veia el Pou de la gallina com el que ha sortit aquest mes de febrer: des de la portada, l'article de Jaume Puig amb fotos de Francesc Rubí fa venir ganes de llegir-lo, i repassar les vivendes singulars on s'estan alguns manresans veïns. Més modestament, a la secció "Qui no coneix…", hi presento una persona jove, però no per això menys popular: en Jordi Preñanosa. Segur que hi heu topat vint vegades, en una festa o en qualsevol acte més o menys multitudinari. No para de fer fotos i les fa córrer, com un documentalista intuïtiu del batec de la ciutat. El dibuix de Maria Picassó, us en dóna pistes…

Jordi Preñanosa
El fotògraf que hi és sempre 

En aquesta secció no hi corre gaire jovent, és clar, però en Jordi Preñanosa i Serra mereix, amb tot just vint-i-tres anys, ser l’excepció. I qui és que no el coneix? Sempre amunt i avall, fent fotos i més fotos, en una afició que ja li ve de petit, quan li van regalar aquella primera càmera mig de joguina. Després en vingueren d’altres, i a la fi tingué a les mans la seva pròpia rèflex. També va fer el primer curset a Foto-Art, amb Santi Bajona i Maria Dolors Cots, i molts més companys a qui agraeix l’acollida i fins que l’acabessin d’espavilar. I el Jordi, que ja feia totes les fotos a l’escola d’Ampans, va passar a col·laborar amb ManresaInfo –tres anys!- i continuà millorant, gràcies als serveis d’inserció laboral. Després van venir les pràctiques a Regió7 i en acabat s’incorporà a la plantilla de TLB, on ja fa dos anys que grava i fa fotos “...i que duri, perquè això de trobar feina és complicat!”. I doncs, què? Segur que el teniu present! Sempre va amb una càmera a sobre per atendre el fet anecdòtic. I no para, de dilluns a divendres en horari laboral i, els caps de setmana, resseguint festes i trobades d’arreu del Bages, on es troba compartint la dèria amb la Sussi Garcia i l’Anna Ballesteros. El resultat es compta per milers, i el trobareu a l’abast en més de dues-centes galeries de fotos a Internet, o als vídeos del Youtube, en una tasca pacient i constant que ens recorda la malaguanyada Rossy López i aquelles primeres càmeres digitals... I bé, el Jordi també retrata natura i més d’un cop el podeu trobar a la falda o el cim de Collbaix. I encara més, que no es perd ni una lluna plena! Soci i company dels Geganters de Manresa, també guarda fidelitat a FotoArt i se sent deixeble de Rosalina Camps, per a qui només té elogis. Ha fet exposicions i ja ha guanyat alguns premis, també alguns de fotografia gastronòmica que ha gaudit sopant als restaurants. I és per tot plegat que en Jordi Preñanosa és un exemple primer de superació. I el recordem el darrer mes de juny, en un Kursaal ple de gom a gom, parlant al costat d’en Pep Guardiola, commemorant els 50 anys d’Ampans. “La nostra força és la nostra gent”, deia el lema. I és ben bé així: la força de persones com ell, que té la voluntat de superar-se, de treballar i d’aconseguir cada dia la foto més preciosa que pot. De la gent i de les festes; d’aquesta lluna que tant s’estima.

divendres, 12 de febrer del 2016

Cinc anys al Guillem Catà

Estrictament va ser dilluns dia 7: des d'aquell dia ja fa cinc anys que sóc a l'Institut Guillem Catà. I ho celebro, talment celebràvem dies enrera els 25 anys del centre, amb en Jaume Cela i en Juli Palou, a l'Ajuntament de Manresa. Aleshores parlàvem de tots els canvis soferts en vint-i-cinc anys d'Institut, i de com es reflectien ara mateix en la diversitat i en la pluralitat dels nostres nois i noies. El tàndem Cela-Palou funcionà perfectament a l'hora d'explicar-nos el perquè l’adolescència és una de les etapes més apassionants de la vida i durant la qual els seus protagonistes exploren la seva identitat i -també- busquen el reconeixement. Pels que hi tractem cada dia professionalment, coincidim a qualificar-los de "cafeteres hormonals", amb grans canvis que els fan anar de l'entusiasme a la depressió, i una permanent necessitat d'assumir riscos que, molt sovint, els porten a transgredir els límits que els hem posat, en un estira i arronsa de voluntat pedagògica però resultat incert: saben trobar tan bé l'escletxa per treure de polleguera els adults…! Potser per tot plegat, em vaig quedar amb el consell de Cela i Palou, quan ens recomanen a mestres i pares, saber escoltar i saber preguntar als nostres adolescents. No posar-nos com a exemple. Donar-los responsabilitat i confiar-hi. I sobretot... no perdre-hi el bon humor. Hi torno: acabo de fer cinc anys a l'Institut Guillem Catà, de Manresa. M'hi arribo cada dia de cada dia, i hi trobo alumnes de batxillerat i els del Cicle d'animació sociocultural. ¿Puc dir que m'ho passo molt bé? Fins i tot quan les coses se'm compliquen -i a fe que ara les hi tinc, de complicades!-, encara agraeixo més la immensa sort d'aquesta feina, que va molt més enllà de la formació. Compartir amb nois i noies que aviat passaran d'estudiants a ciutadans. Persones arrelades, amb drets i deures. Amb esperit crític, coneixement i -si tot va bé!- un punt de sentit comú. Amb capacitat d'aprendre i de treballar col·laborativament. Per això hem multiplicat els esforços per organitzar una singularíssima Big band o aquells Pastorets multitudinaris. Per aixo no parem de voltar món (amb Erasmus o sense!) per tal que tots els nostres alumnes en coneguin la diversitat. I se'n sentin part.
La foto, del dimarts 26 de gener, a l'Ajuntament de Manresa. El cor canta El Catà en fa 25 i la sala, plena a vessar, fa un goig que tomba. (Genís Sàez, gentilesa Aj. Manresa)