Ni màgia ni puresa: generositat

Dissabte, a primera hora del matí, vaig ser a la escales de la Seu de Maresa per tal de col·laborar en l'elaboració de la foto de tots els caps de llista que ERC presenta al Bages a les properes eleccions municipals. Per fer-ho més lluït també hi van participar molts dosos i, en conjunt, vam sumar vora quaranta dones i homes. La presència del MHP del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, i la diputada i cap de llista per Sant Vicenç, Adriana Delgado, arrodonien la composició fent rengle amb Marc Aloy, el candidat de Manresa, la capital. I tot el conjunt destil·lava la il·lusió entre la novetat i la veterania: molta gent que des de fa mesos elabora i repensa programes d'actuacio per al seu municipi, que suma noms en candidatures amb la voluntat de representar-hi la diversitat de cada poble o ciutat. Un esforç que he conegut una vegada i una altra, i que he admirat des d'aquelles primeres eleccions municipals democràtiques de fa 40 anys. Me'n conec mil històries, amb plecs i replecs, amb neguits i amb sorpreses, bé siguin d'ERC o dels equips adversaris. I per increïble que sembli, molt sovint tenen un punt comú, això és, bastir un bon projecte per al municipi. I sí, ja ho sé, entremig s'hi barregen les energies de l'ego, els sectarismes més sòrdids i fins necessitats tan prosaiques com pot ser una retribució mensual garantida. Però probablement allò que més desacredita la política és una mena de visió naïf que diumenge, en un article d'opinió a l'Ara, Carles Mundó qualificava de "màgica". En termes nacionals, és clar. Però, digue-me agosarat, jo em penso que també fa rumiar en termes locals.

Deia en Mundó: «En política, la màgia no existeix. El que sí que existeixen són majories inapel·lables al voltant d’un projecte polític. Per aconseguir un objectiu polític ambiciós, alguns sempre hem cregut més en la realpolitik que en les jugades mestres, però no oblidant mai que la política també són emocions perquè els destinataris sempre són les persones. Per aconseguir un objectiu polític, abans que en la màgia, és preferible confiar en la política, en la bona política, en la política intel·ligent que sap llegir bé les oportunitats i també les amenaces; en la política que no té por d’explicar que els objectius complexos difícilment poden evitar la gestió d’algunes contradiccions. Fer una cursa per saber qui és el més valent, el més pur i el que té l’ocurrència més brillant o s’emporta el titular més cridaner és propi de qui no vol guanyar mai. Dir només allò que agrada sentir i minimitzar les dificultats és la millor manera de perdre sempre».

Torno a la Seu, el dissabte: mentre amb la Carmina i la Maria ens esforçàvem a repartir candidats i candidates amb informalitat calculada, pensava en l'esforç final per trenar llistes a cada municipi, per trobar equips d'homes i dones que se senten per un moment protagonistes. Encara no saben com posar les mans davant l'objectiu fotogràfic, i a vegades s'embarbussen si en un minut els vols gravar una falca de campanya. Però són allà, i vull creure que hi són per afegir a la intel·ligència el seu esforç i generositat. El seu lideratge per fer política al servei de la comunitat. Més disposats a entendre les raons de tothom que no pas competint per saber qui és el més valent, el més pur o el que té l’acudit més brillant. Tan a punt de guanyar les eleccions com d'aprendre vivencialment aquells versos d'Espriu, a La Pell de brau:

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots. 

El proper 26 de maig, molta sort i encerts a cada candidatura. I abans que cap altra cosa: moltes gràcies a tots els que en feu part! 

Qui no coneix Lluís-Vidal Sixto?

Aquest mes de març el Pou de la gallina posa a debat l'ampliació de sòl industrial al Bages. Era un bon moment, quan mitja comarca estava pendent de les darreres maniobres de Sant Fruitós. L'alcalde Batanés, però, va fer marxa enrera dels seus propòsits expansionistes de manera sobtada i sorprenent, just quan el Pou arribava als quioscs! Ara doncs el debat sembla desaparèixer però, en realitat, queda somort... Llegiu-vos doncs, si podeu, el tema perquè els equilibris continuaran essent fràgils... Al capdavall, el número es tanca amb un "Qui no coneix..." dedicat a Lluís-Vidal Sixto, un dels més cèlebres i singulars sindicalistes que ha donat la ciutat a les files de CCOO. El dibuix de Maria Picassó remata la pàgina, superant de llarg el realisme soviètic a favor d'una estètica no per revolucionària, menys amable. Bé vaja, preciós com sempre...

Lluís-Vidal Sixto,
el sindicalista que us acompanya

No és un guió aristocràtic sinó una opció personal, tot just un avís: Lluís-Vidal és un nom compost, i els cognoms Sixto i Orozco van al darrera. El coneixeu, oi? Un home fet i dret, que el destí va fer néixer a Barcelona. El pare, un llibertari de Conca represaliat a la postguerra i amb inclinacions pugilístiques; la mare, filla de suboficial republicà, vídua i amb dues criatures. Es van conèixer a València i migraren plegats a Barcelona. I d’allà, desplegant la xarxa d’una asseguradora, arriben l’any 60 a Manresa amb un Lluís-Vidal de mesos. De primer s’estaran a la fonda Manila, al capdamunt dels Drets i, ben aviat, en un pis al passeig del Riu fent replà amb la senyora Adela, aleshores digníssima mestressa d’una casa de barrets. L’escola serà un parvulari a la plaça de la Reforma (Académia González) i després l’antic col·legi de Sant Ignasi, al costat de la piscina. I en acabat, enllestirà la primària al nou Oms i de Prat. Després la realitat familiar s’imposa i el pas per la Maestria és fugaç: cal treballar! De primer d‘aprenent de sastre i, al cap de poc, de rellotger a cal Tous, al Born. Ara la família s’instal·la al carrer Barcelona, i el Lluís-Vidal s’arriba a la parròquia de la Mion i ensopega amb aquells capellans obrers com en Florenci Costa, en Josep Escós o Josep Maria Jubells. I ja el tenim a la Joventut Obrera Cristiana (JOC), fent baula d’una nissaga altament polititzada –el pare s’havia afiliat al PSUC, el germà al MCC i a CCOO... I a la consciència de classe hi empeltarà per sempre els drets socials i els nacionals. “Havia fet els divuit anys i ja vaig votar NO a la Constitució!” us amolla, mentre recorda uns temps d’entusiasme i corredisses. Comença a estudiar Dret a distància mentre s’incorpora a aquelles CCOO tot just legalitzades. I el 1984 és escollit president nacional de la JOC Catalunya. Entre una cosa i una altra comença a oferir assessorament laboral al sindicat o porta canalla a l’esplai de la Font dels Capellans, a petició d’en Josep Rueda. Fa la mili a Melilla i, també, es posa a treballar a la nova rellotgeria d’en Josep Maria Bellorbí. Enllesteix la carrera de Dret. I és així que esdevindrà membre de l’executiva comarcal de CCOO, i secretari general de les comarques centrals i, fins fa quatre anys, membre del Comitè Nacional. Inquiet i proper, en tot aquest trajecte mai ha deixat de fer assessorament a persones, sumant milers d’amics i coneguts. Si fins i tot us arreglaria el rellotge, cas de convenir! I és que en Lluís-Vidal —25 anys d’experiència com a alliberat— ha estat darrera de molts conflictes però també de moltíssims acords. Tot discreció. I posant sempre per davant la dignitat de les persones, des d’un cristianisme de base amarat de naturalesa llibertària. Sí, sí, deixeu que sigui ell qui faci quadrar els matisos! I encara més, des del col·lectiu “indepes de CCOO”, és el contrapunt intern que fa memòria dels estatuts originals del sindicat. Això és, la defensa del dret a l’autodeterminació. Serenament i tossuda, i fins abastar un nou acord.