dilluns, 29 d’octubre de 2012

La cultura popular, per la independència

Avui mateix m'he estrenat a NacióLaFlama.cat, que és el diari de cultura popular que impulsa el grup NacióDigital. Van començar el 12 d'octubre i els seus continguts són un bon indicador de la vitalitat de la cultura popular del país. Fins i tot quan el govern no hi ajuda! I és que els recursos són pocs, i les idees no gaires... Però el tema no pot ser aquest ara mateix, i m'agrada pensar que el gran projecte nacional que hem empès té uns bons fonaments: l'associacionisme cultural més dinàmic, el més inclusiu i, sovint, també el mes transgressor. Per això els vaig enviar aquests 2500 caràcters que em van demanar:

Cultura popular, ferment de la independència

Em penso que en això tothom hi està d’acord: Catalunya viu un moment històric, i la manifestació del darrer Onze de Setembre assenyala un abans i un després, un punt d’inflexió i fins potser de transformació de tot el sistema polític català. Res tornarà a ser igual perquè aquella multitud que ens manifestàvem a favor d’un nou estat d’Europa és un record inesborrable en més d’un milió i mig de ciutadans. Inesborrable arreu de món. I amb tot, caldrà una anàlisi distanciada per comprendre que aquest és un itinerari valent però, sobretot, que té al darrera un llarg recorregut. I no parlo tant d’aquell o aquells partits que de fa dècades plantejaven un horitzó nacional ambiciós. O dels nouvinguts a darrera hora, no.

Em refereixo especialment a aquelles formes d’associacionisme, a aquells grups de cultura popular que –renovadors, transformadors, profundament inclusius- van saber repensar el vell concepte de tradició. Van saber qüestionar-se aquell to d’essencialismes més aviat ranci, concebuts a la defensiva i fonamentats en la repetició de models. Grups que van adoptar un nou paradigma de participació i autoorganització, amb poca estructura i menys jerarquia. Amb molt dinamisme, amb més creativitat, i sempre un punt transgressor!

No és estrany, doncs, que des de fa molts anys, els castells sovint ja es coronessin amb una estelada. L’estelada que també trobàvem al llom del bestiari, o als vestits de tantes colles de diables i tabals de correfoc! Tot just una imatge del canvi que s’anava gestant: una revolució identitària profundament popular, origen d’aquest catalanisme inclusiu que avui mateix compartim. Precisament, aquesta opció popular que ha sabut desempallegar-se d’essencialismes, és la que diu –és la que deia!- que volem ser un país nou i divers. On tothom hi cap i tothom hi aporta el seu bagatge. Un país on tothom hi podrà viure millor perquè ha de ser un país diferent de com l’hem conegut.

Talment tot aquest conjunt de colles, d’entitats i d’ateneus que –aquests sí!- ja ho practiquen des de la base. Amb reptes agosarats i estructures obertes, també radicalment democràtiques. Aquest és el canvi i aquest és el seu origen més valent, aquell que reclama disposar dels nostres recursos i del nostre propi estat per fer un país més just, més igualitari. Que ningú es desmobilitzi, doncs! Ben al contrari: a la futura República catalana, com a la colla, hi cap tothom. I ens hi cal comptar amb tothom...

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

La foto, dels Sagals d'Osona, correspon a la trobada de colles de l'Eix (de l'Eix transversal!) aquest mes de setembre, a Manresa, un quatre de set fet amb gent de Vic, Lleida, Girona i Manesa.

divendres, 26 d’octubre de 2012

Sergi Pàmies, Tocats de lletra i Las Vegas

No tornaré a explicar que, enguany, el cicle Tocats de lletra  ha repetit l'èxit d'altres anys. I que els meus alumnes de batxillerat van quedar bocabadats per un "Visca l'amor", l'espectacle inaugural que Alícia Puertas i Ivan Padilla van repetir a l'auditori del Conservatori Municipal de Música. Textos de Joan Salvat-Papasseit, en una selecció de Jordi Estrada, dits a tocar de 200 adolescents amb les hormones disparades. Èxit. Èxit. Èxit. Tot això ho podria dir talment ho deia l'any passat, però em repetiria, és clar. Per això, avui, davant la columna d'en Sergi Pàmies a La Vanguardia, m'ha semblat que ell, millor que ningú, recollia l'esperit del cicle i gairebé el de la ciutat sencera. Hi publicava això:

De Manresa a Las Vegas
Invitació al festival literari 'Tocats de lletra'; és una proesa cultural en temps de pressupostos amputats.

Crònica d'un viatge en el temps. Invitació al festival literari Tocats de lletra, organitzat per l'Ajuntament de Manresa i el Gremi de Llibreters. És una proesa cultural en temps de pressupostos amputats. Per aprofitar el viatge al màxim, em divideixo en dos: el meu jo present participa en una xerrada i, mentrestant, el meu jo passat reviu batalletes manresanes fossilitzades.

De camí, em sotmeto a les noves màquines automàtiques del peatge de la E-9. Semblen creades per desactivar el "No vull pagar" i presagien un futur d'autopistes robotitzades. El sol de mitja tarda rebota contra el perfil de Montserrat i, gràcies a la combinació dels núvols de tardor i d'un contrallum verdaguerià, es crea l'efecte d'èxtasi visual popularment conegut com nostresenyor.

Montserrat és el nostre gran recurs escenogràfic, un supermegamenhir de proporcions còsmiques que commou fins i tot els pecadors més monstruosos. Un exemple: l'any 1947, abans de visitar Manresa, Francisco Franco va passar pel monestir i es va postrar als peus de la Moreneta. "Sin la paz y sin el orden no es posible la producción ni la justicia", va dir el dictador als manresans que l'aclamaven.

A Manresa, per sort, ja no s'hi respira franquisme. La producció podria anar millor, igual que la justícia, que no acaba de trobar el marc legal idoni per satisfer les aspiracions polítiques de molts ciutadans. Al centre cultural, hi parlem, entre altres coses, de Pere Calders i, fent arqueologia barata, constato que la sala El Sielu encara existeix, que la botiga d'instruments Sibelius també, i que encara hi ha qui recorda que al pub Cavorca hi va morir un home en circumstàncies estranyes.

A l'hora de sopar, el meu jo passat i el meu jo present coincidim al Las Vegas. Se'n diu així perquè dir-ne restaurant, bar, cafeteria o snack Las Vegas no és tan precís com dir-ne Las Vegas a seques. Hi retrobo la mestressa, Pilar Garcia. Té la mateixa mirada generosa i càlida (i no escarmentada) i el mateix somriure hospitalari i afectuós (i no escarmentat) de fa trenta anys. Ens diu que, si ens sembla bé, anirà portant coses. És una proposta temerària però, com que estic viatjant en el temps i entre amics, em deixo portar.

Els xipirons, boníssims, reboten contra el perfil d'uns raviolis còsmics, que il·luminen "la catalana gana". I, gràcies a la combinació dels vins (Collbaix i Pedraseca, consumits amb una moderació auditada per les autoritats sanitàries) i del contrallum arrebossat d'unes croquetes de pernil i pollastre dignes de ser subhastades a Sotheby's, es crea l'efecte d'èxtasi gustatiu popularment conegut com nostresenyor.


Sergi Pàmies

Montserrat, el nostre gran recurs escenogràfic. Foto de cada 20 de febrer, el sol es pon per la foradada: Nostrosenyor ens vigila....

   

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Ens ha deixat Jordi Castellanos

Llegeixo astorat la mort de Jordi Castellanos, amb tot just 66 anys. Puc dir que el vaig viure com un dels millors professors de literatura a l'Autònoma? El meu primer dia d'universitat, la meva primera classe a primera hora d'un dilluns d'octubre del 79 van ser de Jordi Castellanos. Redescobrir la literatura en sessions d'una hora i mitja, tots aquells autors que m'apareixien novíssims. I l'esforç d'acarar-nos al text fins a viure'l, fins entendre'l. Llegir i comprendre. Text i context en unes classes magistralment completes!  Vam començar amb Solitud i, després de la nostra primera lectura, amb en Castellanos tot s'omplia de descobertes...  perquè en Jordi Castellanos t'encomanava alguna cosa més que una història de la literatura catalana o la novel·la dels trenta. Vaig tenir-lo encara en d'altres cursos abans no vaig enllestir Filologia Catalana. I encara avui, quan tinc la sort de fer literatura a batxillerat, hi penso sovint. I li agraeixo el mestratge.

La foto, pispada avui de Núvol

dijous, 18 d’octubre de 2012

Una carpa al pati del Catà

A Manresa, gràcies a la Fira Mediterrània, ja hi estem fets a les carpes: com els bolets, creixen a les places així que l'octubre s'acaba. I duren dos caps de setmana, a tot estirar. Després, el fred -i les empreses subministradores- se les emporten. El que ja és més estrany és que les carpes -veles!, que diria en Bienve Moya- doncs això, el que es fa estrany és que veles o carpes, creixin al pati d'un institut públic de secundària. I no pas per una setmana o dues. Una carpa... per quedar-s'hi. Una carpa que farà d'aula! I és que el cicle superior d'animació cultural de l'Institut Guillem Catà, de fa anys que necessita concretar la promesa d'un espai en condicions. Mentrestant, aquelles cargoleres que un dia foren solució provisional han esdevingut gairebé definitives. Definitives i insuficients! Perquè el número d'alumnes ha anat creixent i ara mateix ja no s'hi cabia. O no s'hi cabia en condicions. Què s'hi podia fer? La sortida és poc ortodoxa, ja es veu. Però és decididament avantatjosa: setanta metros quadrats sobre un parquet hexagonal que permeti continuar les dinàmiques de grup, les activitats d'expressió, de rondallística, de dansa, de grups... Els professors d'animació -el Llorenç, la Laia, el Joan...- ja deien que esperar un nou espai edificat "seria demanar la lluna i, en tot cas, haver-se d'esperar molt de temps. Si cerquéssim un espai a la ciutat per utilitzar-lo com a aula taller hauríem de deixar les instal·lacions de l'Institut i això sap greu... ". El resultat és aquesta carpa, plantada avui mateix en cinc hores i llogada a tall de prova. Hi farà fred? Massa calor? S'encongirà amb la pluja? No ho sé pas, jo. Però allò que més m'agrada d'aquesta carpa és el que diu sense parlar: el punt d'il·lusió que, com al circ, s'encomana. I alhora, la fermesa del seu màstil, que mira el cel i no es doblega. Per desafiar la incompetència d'alguns dels nostres responsables. I encara, la de tots aquells altres que s'hi aconformen. O s'hi arrepengen.

A les cinc de la tarda, feina feta no té destorb. Als extrems, en Joan i en Llorenç acompanyant els tres tècnics de Festa10, vinguts d'Arbúcies. I diuen que no patim, que aguantarà. A veure!

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Cristóbal Gutiérrez parla a l'ànima

Dijous passat, a la sala de la Plana de l'Om, des del col·lectiu Una altra educació és possible vam convidar en Cristóbal Gutiérrez, a qui havíem descobert en una d'aquelles entrevistes recollides a la pel·lícula La educación prohibida. Confirmant les expectatives, en Cristóbal Gutiérrez va devorar l'auditori durant gairebé dues hores. Comunicant i emocionant. Rient i sobretot fent rumiar: una estimulació d'aquelles que t'acompanya tot el cap de setmana.

Des de la seva mirada cap a la infància, Cristóbal Gutiérrez abocà un gabadal de reflexions sobre l'educació que comencen per "cuidar l'alegria dels nens". Cuidar abans que educar, perquè nomes es pot educar un nen o nena alegre... A partir d'aquí tot va ser poc. Cristóbal Gutiérrez passà de l'infant a la família i a la parella, i a la manera que tenim de "connectar-nos" a la vida.  Tot es presenta lligat, i anant una mica més enllà, l'home convida als assitents a enfilar-se a l'escenari i formular les seves preguntes, impressions o temors!  Per un moment vaig témer el risc de precipitar-nos pel pendent dels reality-shows televisius. Però no, Cristóbal Gutiérrez està bregat en mil cursos i xerrades, i evita la pornografia sentimental mentre insisteix en el concepte de "cuidar", i de com cuidar esdevé una via de creixement i alegria per als infants i els propis adults. Cuidar per deixar enrere tot allò que ens impedeix viure amb plenitud, mirar al cor sentint felicitat, allunyar-nos de la por que tan sovint ens paralitza...

Al capdavall, si el reclam del vespre era l'educació, en Cristóbal Gutiérrez va defensar amb entusiasme aquest "Cuidar l'Ànima de l'Infant" que implica "no cobrir el cor de l'infant de teories i raons que estrenyen o impedeixen el seu contacte directe amb l'ànima". L'ànima una altra vegada! I un to que mai deixa de ser positiu ("L'escola que tenim s'ha de mirar amb bons ulls... i després provar de canviar-la perquè no deixa jugar i està massa pendent de resultats i currículums") I si va començar citant sant Agustí ("Estima i fes el que vulguis"), a la recta final, en Cristóbal Gutiérrez sentencia que "el nostre únic problema és que estem allunyats de l'Ànima i instal·lats en les nostres raons, creences, dogmes, prejudicis... i tot això ens treu l'Alegria". Una darrera nota d'entre moltes tantes: "el pitjor que podem tenir és la raó. La raó ens separa tant!". Ara no us ho agafeu per on crema! Perquè veritablement no vam assistir ni a una xerrada ni a un col·loqui dels habituals, sinó a un xàfec d'idees estimulants abocades a raig. I amb el desig d'anar repensant coses, de compartir-les, d'avançar plegats, fins i tot quan no tot es veu de la mateixa manera... Un darrer apunt: en acabat encara vam anar a fer un sopar senzill a la cantonada. Puc dir que feia temps que no reia tant?. I si ens convé, de riure!

La sala era gairebé plena però jo vaig agafar seient al capdavant: la foto és feta amb el telèfon!

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Carta de Joan Aurich als bisbes que "ja ho dèiem"

Conec en Joan Aurich des de fa gairebé quaranta anys. De quan als instituts hi havia mossèn -i al Peguera n'hi havia tres!- per atendre l'assignatura de religió. Doncs bé, ja aleshores en Joan Aurich era un home singular, un tros de ripollenc definitivament trasplantat al cor del Bages capaç d'arreplegar la canalla i endur-se'ls de colònies a finals de curs. Ell sol! Ara seria impensable però aleshores funcionava, i tots els que vam tenir la sort de participar-hi estic convençut que hi vam aprendre un grapat de coses, des de la confiança i la llibertat que ell ens atorgava. Ras i curt, en Joan Aurich estima la gent i estima el país, i fins estima l'Església que des de sempre ha servit. Però també acostuma a parlar clar. Per això m'ha agradat avui rebre una carta seva -talment una circular electrònica- parlant dels bisbes catalans i la seva relació amb Espanya. Ara que toca posicionar-se, m'agrada el to i el contingut, i voldria creure que és el que -com tantes vegades, malgrat la jerarquia- comparteixen la majoria de cristians de Catalunya...

Els bisbes catalans i Espanya 
(Nosaltres ja ho dèiem) 

Era un Cap d’Estat del Vaticà -aquell Estat que no té Nació, oi?- també, per tant, Papa de l’Església Catòlica que es deia Joan Pau II. Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides (1995) va proclamar solemnement, i tothom el va aplaudir, que "ni un Estat ni una altra nació, ni una organització internacional no té mai dret a creure que una determinada nació no sigui digna d’existir..." Una nació no necessàriament ha de tenir un estat; pot federar-se, o confederar-se, o pot tenir àmplia autonomia regional. Però amb una condició: "que sigui en un clima de llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles". 

Els ínclits bisbes espanyols diuen i rediuen que res de res: De nació només n’hi ha Una -“Grande i Libre”?- i que, per tant és immoral pensar, dir o fer res per autodeterminar-se, bla, bla, bla... tots coneixem prou bé la cançó que beneeix i consagra totes les tesis espanyolistes, fins i tot les més ràncies. 

Els bisbes catalans, seguint les directrius de Joan Pau II mai no han volgut –alguns consideren que no han pogut- constituir-se en Conferència Episcopal Catalana. El resultat és que viuen diluïts en aquest magma político-religiós del nacionalisme espanyol. I pel que sembla s’hi troben bé i tot, ja que cap d’ells va votar en contra del calamitós pronunciament. En la roda de premsa el secretari de la CEE, en comentar els quatre vots d’abstenció, es va cuidar prou de recalcar la unanimitat amb la seva habitual arrogància dogmàtica que produeix nàusees a més d’un. 

Aquests nostres bisbes, pobrissons, quan treuen una mica els caps mitrats en el seu hàbitat que és eixa colònia situada al nord-est de la nació espanyola, no poden enraonar clar i català. Ep! Com que no són a la metròpoli... en català sí que els és permès, però clar, de cap manera! 

En la Nota que han publicat aquí no han gosat ni dir que si alguns ciutadans consideressin que Catalunya és una Nació aquests alguns tindrien tot el dret a promoure l’exercici l’autodeterminació; que no és cap immoralitat, oidà!. No poden dir ni això. Trencarien la comunió amb els seus col·legues d’allà i Rouco els enviaria a l’infern dels separatistes. Ometent allò de la “Unidad” -només faltaria!- han dit el de sempre: que si el bé comú, que si la llibertat, que si la responsabilitat, que si la democràcia... bla, bla, bla. 

En aquest tombant esperançador i exigent de la nostra història nacional plau recordar els immediats antecessors, tant allunyats de tarannà del nostre episcopat actual, que afirmaven: Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella... (Arrels cristianes de Catalunya). 

La xerrameca eclesiàstica no frenarà pas ni mica la militància política (en el sentit ple del terme) de tots els catòlics que –no cal etiqueta- lluitem per la Independència. Sabem que els obstacles vénen de lluny. El 1930 el Canonge Carles Cardó escrivia que és tristíssim haver de confessar que la major part de les resistències (a la pretensió sobiranista), i les més incomprensibles, vénen de la banda dels catòlics. I en aquest sac hi podem posar el Vaticà sense deixar-nos enganyar pels afalacs al i del cardenal Bertone. 

Amics, quan aviat serem Nou Estat d’Europa, pot molt ben ser que ens trobem un petit grup de barons mitrats, amb faixes solemnes, riallers, que amb un exemplar d’Arrels cristianes... a les mans proclamin: Nosaltres ja ho dèiem

Joan Aurich

La foto, manllevada d'un amic seu, en Jepi, al blog Camina que caminaràs

diumenge, 7 d’octubre de 2012

ERC, candidats i coalicions

Tinc per inoblidable la gran manifestació del darrer 11 de setembre. Érem més d'un milió i mig de persones a Barcelona amb una proposta clara, això és, Catalunya un nou estat d'Europa. Una concentració humana d'una magnitud que no es podia ni negar ni, tampoc, desoir. De tot plegat encara no fa un mes! Des d'aleshores, i amb el caliu de les declaracions que ens arriben des d'Espanya -Rajoy i el Borbó, però també la senyora Chacón desbarrant- hem avançat no pas cap un referèndum sinó cap unes eleccions anticipades. M'ho deia en Pere Culell, cap del grup d'ERC a l'ajuntament de Manresa: "la gent reclamava un referèndum, i poder votar sobre el futur de Catalunya, i ara ens trobem amb unes eleccions a dos mesos vista, en què haurà de votar un partit polític".

I és així que, tenyides d'un cert to plebiscitari, arribarem a les eleccions del 25 de novembre. No cal dir que CiU persegueix la llibertat per fer i desfer que li donaria una majoria absoluta, la que ara mateix no té. I és que ja fa dos anys que el nostre Parlament disposa d'una majoria sobiranista! Però no pas la majoria de CiU... de manera que tots tornarem a les urnes en nom d'una més gran legitimitat en aquesta hora solemne. Tornarem a votar, sí, i des d'ERC tornarem a empènyer i a explicar amb paciència el perquè d'un projecte independentista que fa anys que defensem.

Toca també tornar a elaborar una candidatura. Al Bages, els candidats que proposem des d'ERC els vam aprovar divendres, amb la votació de gairebé cent persones reunides a la Torre Lluvià, de Manresa. No és pas un procés senzill! I per això, cada vegada que el resolem m'alegro de compovar que els maldecaps -les justes aspiracions de moltes persones- es puguin fondre en una proposta única i democràtica. No és indolor, però amb generositat i posan-t'hi els cinc sentits, es pot arribar a fer quadrar sense deixar gaire nafres. Al Bages, i a proposta de l'executiva comarcal, l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras va aconseguir un suport unànime (quedarà per a la història: tot just dos vots en blanc).

I doncs cal generositat i un punt de paciència. Cal també coincidència en el projecte per bastir un equip potent i que funcioni, que sigui l'eina al servei del país que ens hem proposat. Ho dic per aquest neguit que sovint pressiona a ERC com a pal de paller d'una gran coalició independentista. A mi també m'agradaria, és clar! Però no pas a qualsevol preu. Sumem, i sumem fins allà on ara mateix poguem. La política vol temps i complicitats, i les presses -com en tantes coses a la vida!- més aviat fan nosa. No es tracta de barrejar noms, llistes i circuncripcions, i avall que trona! La veritable entesa independentista vindà a partir d’un programa, una campanya i un grup parlamentari comú. Si ara no és a punt, no és a punt i llestos. Qualsevol altre debat és esteril o perillós: a qui li interessa presentar l'independentisme com una olla de grills?

Acabo. Des que tinc consciència política he desitjat per Catalunya un estat propi. No pas des del sentimentalisme o la nostàlgia. Encara menys per qüestió de nissaga! Aspiro a una Catalunya lliure per aconseguir una major justícia social, per garantir la igualtat d’oportunitats, per millorar les condicions de vida de tots i cadascun de nosaltres. Un país més ric i mes culte. Divers però cohesionat. Més solidari, més democràtic, més lliure. I per això és del tot imprescindible que el proper 25 de novembre l’independentisme i ERC assoleixi un resultat històric si volem que veritablement Catalunya esdevingui el proper Estat d’Europa. Perquè no n’hi ha prou de votar "independència".

Ara, més que mai, convé coneixer el programa de cadascuna de les propostes. Quin full de ruta trien? I al mateix temps -no pas "més endavant"- quin model social defensen?. Ara, mes que mai, ERC vol ser el referent i garantia de totes aquelles persones que, des de visions progressistes i de justicia social, desitgem que Catalunya esdevingui el proper estat d'Europa. Sense marrades. I on hi pugui cabre tothom.

Dionis Guiteras, el divendres, n una foto de Maria Vilarnau. Un país nou, sense dèficits ni peatges... Pregunteu-li al Dionís com se fa, perquè l'alcaldia de Moià ha estat una veritable escola...


divendres, 5 d’octubre de 2012

Qui no coneix Carme Alarcon?

Dimecres es va presentar El Pou d'octubre al centre cultural del Casino amb un debat viu i participat sobre el futur de la independència. Des d'ahir ja és a casa dels subscriptors i a totes les llibreries. Amb quatre ratlles sobre Carme Alarcon. Coneguda i reconeguda actora del nostre barri antic.

Carme Alarcon, 
la capella pentinada 

Aquesta filla de la plaça Major va créixer a l’ombra de la Seu i, amb catorze anys, s’incorporà a la seva Capella de Música. Des d’aleshores ha servat fidelitat absoluta a una institució que ja és quatre cops centenària. Parlem de la Carme Alarcon, és clar, que ara ja deu fer vuit anys que presideix l’entitat i fins –mai abans cap altra dona!- n’ha rebut l’ensenya d’or. Una dona, sí, que no para ni s’arronsa mai, ni quan els maldecaps apreten, que per això se sap buscar els suports i les complicitats on calgui. Inquieta i bellugadissa, al costat de la música fa córrer una perruqueria a la baixada del Pòpul. Perruquera amb títol, i tant. Però molt més que això! La Carme ja va començar xica-xica a Sobrerroca, rere un taulell a cal Maurici de les olives. No res: era per ajudar!. Després vingué cal Sagi. O un temps d’auxiliar clínica. I, per sobre de tot, va dedicar disset anys a fer el “tupperware” per tots els pisos de la ciutat! Artista en directe del microones i màster de la congelació dietètica, la Carme va vendre estibes de “tuppers” a tota una generació de manresanes i manresans. I a cada venda hi havia també una història, aquell moment per a la confidència, l’aprenentatge íntim del paisatge humà de la ciutat. I doncs, al capdavall, potser sí que no tothom coneix la Carme, però us ben asseguro que, de Manresa, la Carme sí que coneix tothom!

El dibuix, extraordinari com sempre, de Maria Picasó.