Una carpa al pati del Catà

A Manresa, gràcies a la Fira Mediterrània, ja hi estem fets a les carpes: com els bolets, creixen a les places així que l'octubre s'acaba. I duren dos caps de setmana, a tot estirar. Després, el fred -i les empreses subministradores- se les emporten. El que ja és més estrany és que les carpes -veles!, que diria en Bienve Moya- doncs això, el que es fa estrany és que veles o carpes, creixin al pati d'un institut públic de secundària. I no pas per una setmana o dues. Una carpa... per quedar-s'hi. Una carpa que farà d'aula! I és que el cicle superior d'animació cultural de l'Institut Guillem Catà, de fa anys que necessita concretar la promesa d'un espai en condicions. Mentrestant, aquelles cargoleres que un dia foren solució provisional han esdevingut gairebé definitives. Definitives i insuficients! Perquè el número d'alumnes ha anat creixent i ara mateix ja no s'hi cabia. O no s'hi cabia en condicions. Què s'hi podia fer? La sortida és poc ortodoxa, ja es veu. Però és decididament avantatjosa: setanta metros quadrats sobre un parquet hexagonal que permeti continuar les dinàmiques de grup, les activitats d'expressió, de rondallística, de dansa, de grups... Els professors d'animació -el Llorenç, la Laia, el Joan...- ja deien que esperar un nou espai edificat "seria demanar la lluna i, en tot cas, haver-se d'esperar molt de temps. Si cerquéssim un espai a la ciutat per utilitzar-lo com a aula taller hauríem de deixar les instal·lacions de l'Institut i això sap greu... ". El resultat és aquesta carpa, plantada avui mateix en cinc hores i llogada a tall de prova. Hi farà fred? Massa calor? S'encongirà amb la pluja? No ho sé pas, jo. Però allò que més m'agrada d'aquesta carpa és el que diu sense parlar: el punt d'il·lusió que, com al circ, s'encomana. I alhora, la fermesa del seu màstil, que mira el cel i no es doblega. Per desafiar la incompetència d'alguns dels nostres responsables. I encara, la de tots aquells altres que s'hi aconformen. O s'hi arrepengen.

A les cinc de la tarda, feina feta no té destorb. Als extrems, en Joan i en Llorenç acompanyant els tres tècnics de Festa10, vinguts d'Arbúcies. I diuen que no patim, que aguantarà. A veure!