dissabte, 31 d’agost de 2013

Els meus amics socialistes

Potser a algú ara li costa més de dir, però a mi no: jo tinc amics socialistes. Coneguts i fets de fa anys, quan les coses els anaven bé, quan eren un partit gran, quan el PSC-Psoe anava governant tot el que es podia governar. Hi vaig fer tractes el 95, representant ERC al pacte de progrés a Manresa que va fer alcalde Jordi Valls, i hi vaig tornar el 99 i el 2003. També vaig col·laborar quatre anys amb el govern Montilla! I sempre hi vaig aprendre coses, entre d'altres que el PSC-Psoe era sobretot un excepcional catalitzador de discrepàncies. Només un exemple: jo he estat dalt d'un bus amb quaranta regidors de Cultura voltant per Finlàndia a veure biblioteques. Un era d'IC-V, l'altre de CiU i servidor d'ERC. La resta de la canilla, 100% de filiació socialista. ¿Algú pensa que s'ho miraven tot igual? Sortosament, puc dir que no...

Doncs el cas és que les diversitats hi eren, i ara mateix em sembla que és bo que sorgeixin amb força. Ja era hora! Aquell monolitisme no podia ser bo per ningú, i només s'explica pel vell adagi d'en Guerra -"el que se mueve no sale en la foto". Però jo hi vaig conèixer gent que valia molt la pena, honesta i trempada, a vegades amb trajectòries complexes i amb idees -ho agraeixo- que més de quatre cops em van sorprendre. O com a mínim em van obligar a rumiar. Doncs bé, d'aquells símptomes de diversitat avui en surt gent xocada o descol·locada. Decebuda amb un partit que ni reconeix el moment històric ni el canvi d'hegemonia que s'ha produït al país. Que són no pas els elements d'una esquerra amb voluntat transformadora, sinó una rèmora conservadora. Un partit a la deriva obsedit per defensar el vell estat abans de comprometre's en la construcció d'un país nou, més just i més lliure, millor per a tots els ciutadans...

Per això aquests dies m'alegra de veure que queda espai per a la discrepància i fins un punt de desobediència. Per exemple l'alcalde de Navarcles o l'alcaldessa de Castellbell i el Vilar, dos vells coneguts, que seran a la Via catalana per la independència. Talment hi seran, per posar un exemple, els set alcaldes socialistes de la Terra Alta. I és que estic convençut que dins d'aquest PSC hi ha amplis sectors favorables a la propera consulta per l'estat propi. Que discrepen del discurs d'un Pere Navarro abocat a l'estratègia de la por. I que comencen a respondre clarament les matusseries d'un Balmón, més pròpies dels gags del Polònia -"No toleraré que ningú em digui autoritari. Grrrr!!!". Per cert, que el tal Balmón no puc evitar que em recordi un decrèpit Peter Ustinov fent el paper de Neró a Quo Vadis. Oi que sí? Doncs això, Quo vadis PSC?

Sovint em pregunto què se n'ha fet d'alguns coneguts, i resseguint discretament el Facebook m'enduc força satisfaccions. No eren ni totxos ni tan cabuts... I m'agrada veure -li tinc flaca- les fintes d'en Quim Nadal, de la Tura o la Geli, també les evolucions de l'Ernest Maragall. I tants i tants d'altres que ara no enumeraré. És clar, però, que hi ha de tot a la vinya socialista, i quan veig que en Joan Canongia es reincorpora al Congreso de los Diputados a relleu de la Chacón, què vols, em fa cosa comprovar a ManresaInfo que no passa el temps quan, amb sornegueria admet que "no aniré" a la Via Catalana, i afegeix "a no ser que l'executiva del PSC canviï d'opinió i decideixi que hi hem d'anar". Llavors "sí que hi aniria"!. Vaja, un discurs més propi de congregació amb vots d'obediència que d'un esperit crític.... Deu ser que l'aparell sempre és agraït amb la gent obedient. L'aparell! Només cal haver vist el "Canon" com es despatxava als congressos municipalistes amb els que, de la seva trepa, s'allunyaven de la ortodòxia i el diktat del carrer Nicaragua!

En fi, jo estic convençut que al país li cal un PSC nacionalment compromès, i per això estic content de percebre canvis, moviments i fins possibles alternatives. Ni que ja siguin a un pas del precipici: haurien de mirar d'esmenar-ho, pel bé de tots plegats. I començant per la propera Diada, en una cadena humana on totes les sensibilitats hi tenen cabuda. Altrament, el país farà via perquè ja no es pot esperar més... I doncs, fent bones totes les marrades dels darrers temps, ara tocaria un punt de lucidesa i un altre d'audàcia a can PSC. I ho escric així, perquè hi tinc amics: el dia 11, m'agradaria trobar-n'hi a molts.

Un altre dia també puc parlar dels meus amics convergents. Però vull acabar advertint que de gent, sectària, carallota o autoritària -sovint les tres coses plegades- n'he conegut a tots els partits polítics amb tradició democràtica. Al PSC i a IC-V pels majors tractes. A ERC, com els que més. A CiU, avui al govern, perquè només cal llegir els papers. I fins en podríem detectar entre els més nous de la CUP. El consell és esbandir-los sempre de qualsevol organització, i com més aviat sigui possible, millor. Facin-me cas i creguin-me: sempre surt a compte!

dimarts, 27 d’agost de 2013

Pasolini Roma

Fins el 15 de setembre que hi ha temps: Pasolini Roma, una exposició extraordinària al CCCB que recull els vint-i-cinc anys d'estada a Roma d'ençà que va arribar-hi l'any 1950, amb la seva mare, des del Friül. Tenia vint-i-vuit anys i se sentia poeta, artista...


Vaig fugir amb la mare i una maleta i quatre joies que van resultar ser falses,
en un tren lent com un mercaderies
per la plana del Friül coberta d'una capa de neu lleugera i dura.
Anàvem cap a Roma.
Vull dir que havíem abandonat el pare
al costat d'una estufeta de gent pobra,
amb el seu vell capot de militar
i les seves fúries espantoses de malalt de cirrosi i síndromes paranoides.
Vaig viure (...) aquella pàgina de novel·la, l'única de ma vida:
per la resta -què us diré-
he viscut a dintre d'una lírica, com tots els obsessos.
Entre els meus manuscrits duia la meva primera novel·la:
eren aquells temps dels Lladres de bicicletes
i els literats estaven descobrint Itàlia...

Pier Paolo Pasolini arriba a Roma i allà hi acabarà per trobar amics i acollida, el punt de llibertat necessària per viure, escriure, dirigir pel·lícules o manifestar opinions polítiques sense embuts. Encara que mai, mai! va deixar de rebre garrotades. Des que va abandonar el Friül per un "escàndol" -l'escàndol de provar de viure la seva sexualitat- i fou expulsat tant del cos de mestres públics com de la militància al PCI!.  Roma, doncs, és una descoberta i ho és des de les barriades -les borgate- on ha d'anar a viure, i on coneix la gent dels suburbis, aquella gent que més endavant, i des del cinema, immortalitzarà a les seves pel·lícules.

L'any 1955, la novel·la Nois de la vida el fa entrar "sorollosament" en l'actualitat intel·lectual romana. Fa els seus millors amics i els més constants (Alberto Moravia, Elsa Morante o l'actriu Laura Betti), escriu i escriu també guions. Canvia de residència per millorar a cada trasllat. Vindran les pròpies pel·lícules (1961: Accattone), també els seus amors i, cada vegada, més i més processos. Hi ha, encara, un temps per al desengany sobre la Roma que canvia inexorablement. Les amistats fecundes com Totò, Maria Callas o els anys amb Ninetto Davoli. I al capdavall, les opinions més cantelludes, per a l'anàlisi més lúcida del moment que li féu denunciar el consumisme com la més nova de les eines d'alienació social. Tot plegat fins arribar al seu assassinat a la platja d'Òstia, el dos de novembre de 1975, en un crim mai resolt per la justícia.

Tot això es recull a l'exposició, amb textos, retalls de premsa, fotografies o seqüències cinematogràfiques que em transporten a finals dels setanta, a l'Apolo de Manresa -la "trilogia de la vida" li anava tan bé al "destape"! El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits... També al cicle que Cine-club en va fer -L'evangeli segons Sant Mateu, Ocellets i ocellots i Èdip rei. O, un altre cop a l'Apolo, aquell Saló, que mai he acabat de pair.... Sigui com sigui, m'agrada retenir el vitalisme de Pasolini, el seu marxisme qüestionat i les seves tombarelles llibertàries, aquella mena de fe absolutament primitiva i irrefrenable. Inclassificable sempre, sí, contra partits i institucions, contra la santa mare església, contra les convencions, contra el poder sempre. Què en diria avui de la molt nostrada globalització?  Cal arribar al final de l'exposició aleshores i escoltar l'oració fúnebre que Alberto Moravia pronuncia el dia del seu enterrament: "Hem perdut doncs un testimoni, un testimoni diferent...". Testimonis així, que encara ens convenen.

Joan Subirats, en un article d'opinió a l'Ara del 18 d'agost remarcava especialment el seu avançat pensament polític, "la seva capacitat per anar més enllà del dia a dia de l'enrevessada política italiana, i situar els grans problemes del poder, de la desigualtat, de les classes socials, en formats que encara avui són d'absoluta contemporaneïtat. Als anys setanta va detectar, abans que d'altres, que el gran problema del canvi social era el consumisme, la capacitat del poder econòmic per digerir i comercialitzar qualsevol procés significatiu de transformació. El gran consum de masses anul·lava els fonaments morals que diferenciaven rics i pobres, burgesos i obrers. Tot era possible i tot era ambigu. Els seus aspres comentaris sobre la política italiana, que enviava a tort i a dret, volien posar en relleu que els polítics comptaven cada cop menys, i que el poder de veritat estava en aquells que, des de la força dels diners, movien els fils. Va ser molt crític en relació als estudiants que van protagonitzar tota la gran onada de revoltes de finals del 60 i inicis dels 70, entenent que la seva lluita estava molt condicionada pel seu benestar econòmic". I és de Subirats que recullo una darrera cita de Pasolini: "No hi res més anàrquic que el poder (actual). El poder fa pràcticament el que vol. I això que vol el poder és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats, que són de caràcter econòmic i que defugen qualsevol lògica racional. Detesto el poder actual".

---------------------

La imatge és del cartell promocional del CCCB. I el primer text, un fragment del poema autobiogràfic de Pasolini Poeta delle Ceneri (1966-67) que -el catàleg no és bilingüe- reprodueixo en versió original per a goig de tots els italianistes coneguts. Com també m'agradaria parlar del poeta en friül que fou, del seu amor per totes les minories, pel seu coneixement de la literatura catalana...  Hi torno: aneu a veure l'exposició o compreu-vos el catàleg. O tot alhora!.

(...)
Fuggii con mia madre e una valigia e un po’ di gioie che risultarono false,
su un treno lento come un merci
per la pianura friulana coperta da un leggero e duro strato di neve.
Andavamo verso Roma.
Avevamo dunque, abbandonato mio padre
accanto a una stufetta di poveri,
col suo vecchio pastrano militare
e le sue orrende furie di malato di cirrosi e sindromi paranoidee.
Ho vissuto [...] quella pagina di romanzo, l’unica della mia vita:
per il resto, che volete,
son vissuto dentro una lirica, come ogni ossesso.
Avevo tra i miei manoscritti anche il mio primo romanzo:
erano quelli i tempi di «Ladri di biciclette»
e i letterati stavano scoprendo l’Italia.
(...)

Encara una setmana abans de tancar l'exposició, a Vilaweb, una darrera anàlisi amb textos, aquí.

diumenge, 25 d’agost de 2013

Capvespre, vespre i nit a Sant Jeroni

Si alguna cosa m'agrada de l'estiu a Castellbell i el Vilar, és llevar-me davant de Montserrat. I sol, i a la fresca, fer un cafè badant. Resseguir a ull nu des de la Foradada, parets d'Agulles, Sant Jeroni o el Cavall Bernat. Veure el primer cremallera que puja, l'instant precís del canvi de semàfor a mig trajecte. Un núvol distret, i tots els colors mudant del matí que tot just apunta. Ara, però, els dies s'escurcen i, encara més, les vacances s'acaben. Potser per això, no em digueu com, m'embranco amb una colla que vol pujar a Sant Jeroni quan el vespre llustregi. "Veurem la posta de sol i, en acabat, tornarem amb la lluna plena". A mi no m'agrada especialment caminar, i encara menys caminar per caminar, però la promesa d'un festival cromàtic fa que m'hi apunti sense reserves. A les sis, al Monestir, ja es veia que no seria fàcil, i no només per l'hora i mitja que ens separava dels 1236 m. del cim sinó perquè un núvol espès ho embolcallava tot. Tossuts, vam creure que la marinada del vespre ho esbandiria, i amunt que fa pujada. Tot fou debades. Al pas dels francesos ja vam acceptar que no veuríem el sol, i al pla dels ocells la xafogor d'aquell cotó fluix ens feia regalimar com llimacs. Al cim no vam veure tres dalt d'un burro -ni posta, ni panorama! però per no deixar la història en res, encara vaig atrevir-me amb els versos de Verdaguer, aquells de "Don Jaume a Sant Jeroni" que gairebé fa quaranta anys ens va fer aprendre mossèn Esteve:

Per veure bé Catalunya, 
Jaume primer d'Aragó
pujà al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què surt lo sol;
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor!


Vaig parar aquí, doncs, perquè ni es veia bé la Catalunya estimada ni amb tota la imaginació del món haguéssim albirat Mallorca o els turons que són muralla de València... Molls i un punt capcots, vam fer un mos a l'ermita, mentre començava a fosquejar i, sospirant almenys per veure potser la lluna, vam allargar el circuit per Sant Joan i baixar per Sant Miquel. Inútil una altra vegada. Només tornant cap al Vilar, i bon punt forem a les Benetes, la lluna, rodona i esplèndida, es va mostrar als nostres ulls per sota aquell núvol estàtic. Em va fer gràcia i vaig pensar que és ben bé que, quan no ha de ser, no és. I aconformat i solemne, en arribar a casa em vaig prendre una ratafia amb gel. O dues. I, novament acarat a Montserrat, vaig donar les vacances per gairebé acabades...

divendres, 23 d’agost de 2013

Wonder

«Ja sé que no sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens normals i corrents no fan que els altres nens normals i corrents fugin cridant del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se'ls queda mirant tothom a tot arreu on van.
Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l’atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure’m, fes allò d’apartar la vista. ¿Sabeu què crec, jo? Que l’única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m’hi troba.
(...) 
Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.». 

Així comença Wonder, una novel·la extraordinària, que es llegeix d'una tirada i que ja ha estat qualificada sensació editorial de l’any. Precisament per això, reconec que hi vaig arribar amb prevenció, però va durar poc: la història de l'August (Auggie) captiva, i molt. Un nen amb la cara estrafeta -tècnicament: una anomalia crànio-facial per la sindrome Treacher-Collins- que lluita per incorporar-se a l'Escola Pública de Secundària Beecher, a Nova York. I és que l'August ha crescut allunyat de l'escola, protegit a casa -la mare li és la mestra- o sotmès a una col·lecció d'operacions que per força l'allunyaven de tothom. Ara, però, aprofita el pas de primària a secundària per incoporar-se finalment a l'escola, en un moment on tots i cadascun dels alumnes són nous. Amb el Julian i el Jack Will, amb la Summer o la Charlotte. El senyor Culet, director, o els preceptes del senyor Browne. Tot plegat, és clar, no serà fàcil. I, amb la seva cara, gens fàcil!

No dic res més, doncs, sinó que m'ha agradat molt de llegir. D'una banda, perquè em passo el curs colgat d'adolescents en un institut de secundària i cada pàgina llegida aquest final d'agost em recordava que aviat hi tornarem a ser. Però, sobretot, m'ha agradat la història de l'August perquè és la història de sempre. A l'institut, és clar. I a tot arreu: acceptar-nos i aconseguir que ens acceptin tal i com som. Costa fins i tot si no teniu la cara deformada! Doncs aquesta és la història que narra Wonder: una pila de tendresa -que no vol dir ni pena ni compassió- per parlar de l'amistat, de la diferència, el coratge o... la consideració.

PRECEPTE DEL MES DE SETEMBRE DEL SENYOR BROWNE:
SI HAS DE TRIAR ENTRE TENIR RAÓ O SER CONSIDERAT, TRIA SER CONSIDERAT.

Només per això, a mi ja em resulta la lectura -perquè se m'acut que això dels "preceptes" m'aniria bé a les sessions de tutoria però, i especialment, perquè em fa tot l'efecte que m'he passat la vida provant de tenir raó sempre, i a vegades fins per sobre de la consideració envers els altres... Ho deixo. Amb Wonder reprenc el curs que mai acabo d'abandonar. I descobreixo que ja tinc ganes de tornar-hi. Fantàstic! En qualsevol cas, estic convençut que Wonder serà un èxit del proper curs al "club de lectura" de 4t d'ESO.

PRECEPTE DE L'AUGUST PULLMAN:
TOTHOM HAURIA DE REBRE UNA OVACIÓ AMB TOT EL PÚBLIC DEMPEUS ALMENYS UNA VEGADA A LA VIDA, PERQUÈ TOTS VENCEREM EL MÓN.

Doncs això, deixeu-vos emocionar per Wonder!
 
- - - - - - - - - - - - - - - -

Wonder. De R.J. Palacio. Traducció al català d'Imma Falcó. Edicions La Campana, Barcelona 2012.
El títol, en anglès "preguntar-se" i també "meravellós", prové d'una cançó amb el mateix nom de Natalie Merchant ("El destí somreia i la fortuna reia quan ella es va acostar al meu bressol..."). De fet, a Spotify hi ha tota la llista de cançons que l'autora utilitza per obrir algunes de les vuit parts de la novel·la, cadascuna amb un punt de vista particular. Començant pel mateix Auggie -primera, sisena i vuitena part- però també la seva germana Via (Olivia, 2a part, p.111), la Summer (3a, p.161), el Jack (4a p. 183) el Justin (5a, p.249) o la Miranda (7a, p. 317).

Les referències a música o cinema sovintegen a Wonder, i l’August es refereix contínuament a personatges  d’Star Wars, videojocs o sèries de televisió. És per això que el professor Brian Wilhorn va crear una guia visual per acompanyar la lectura de la novel·la. La Irene de Puig l’ha adaptat i ampliat per als lectors catalans. Aquest n’és el resultat.

D'altres enllaços, aquí i aquí.

Encara una darrera qüestió: el final. No falta qui el discuteix però jo, sincerament, el defenso: Wonder aconsegueix emocionar-nos moltes vegades i, doncs, calia un final com aquest!

  

dissabte, 17 d’agost de 2013

El passat ens empaita

Ara fa un parell de mesos, Gentil Puig presentava aquestes memòries a la biblioteca del Pont de Vilomara i Rocafort. Un petit poble del Bages però especialment significatiu per l'autor: hi va néixer el 1934 i, el gener del 39, el va haver d'abandonar. Així comença aquest relat, el d'unes "Vicissituds d'un fill d'exiliat republicà".

"Marxar del meu poble, Rocafort, i de Manresa, carreteres enllà, viatjar no sé pas com, cap al nord, passant potser per Granollers, Girona i segur Figueres. Passar la frontera amb els pares i una multitud pel Pertús, un dia de sol fred i lluminós, la fatídica ratlla, un dia d'inici de febrer de 1939, i no recordar res... "

Vaig conèixer en Gentil Puig fa alguns anys, com a president del Centre Cultural Català del Vallespir. I és profesor honorari de la UAB i de la Universitat de Perpinyà, doctor de lingüística romànica per la Universitat de Montpeller. Ara ja ratlla la vuitantena. I el seu no ha estat un trajecte senzill ni encara menys previsible, tot el contrari! Per això cal celebrar que s'hagi animat a escriure aquest conjunt de records de més de quatre dècades, des de la infància i adolescència a Tolosa de Llenguadoc fins a Barcelona, els primers anys vuitanta del segle passat. 

Fill d'un exiliat republicà, en Gentil Puig és fill de Nònit Puig i Vila, president de la Unió de Rabassaires al Bages. Com que durant el principi de la guerra va formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa, encara ara hi ha qui li atribueix el clima de terror dels primers mesos. En qualsevol cas, el gener de 1939 significa l'exili. I amb el pare, els fills: en Gentil arriba a Tolosa de Llenguadoc i s'hi estarà fins el 1958: la infantesa, la formació, l'adolescència, el casal català... Després vindrà París, la militància a la Joventut Socialista Unificada. El 1962 redescobreix Catalunya en uns viatges organitzats des de la clandestinitat -uns viatges que també li permeten de conèixer la URSS de primera mà. Hi ha un primer matrimoni, l'estada de tres anys a l'Argèlia post-colonial de Ben Bella i, encara, el retorn a París per viure-hi els fets de Maig de 1968. Després Gentil Puig torna a Catalunya definitivament. Hi fa de mestre i de mestre de mestres elaborant material didàctic per a l'ensenyament de llengües. Ara Gentil es troba amb la Catalunya real, diferent de la que a l'exili potser havia idealitzat, però preparada per reprendre aquell pojecte democràtic que la guerra havia estroncat quaranta anys abans. I sense renunciar a un projecte d'esquerres, democràtic i humanista, s'incorpora al PSC l'any 76. Això sí, fill d'un pare republicà i rabassaire exiliat, mai no acaba d'entendre perquè, malauradament, "ningú ni cap força política d'oposició al franquisme, no va tenir la força ni la valentia de reivindicar prou clarament la República perquè ens prometien, i molts el temien, el retorn dels militars".

Sigui com sigui, el primer valor d'aquestes memòries rau en el seu orígen: és el passat qui ens empaita, fins i tot si no ho volguéssim. I per això, finalment, Gentil Puig les escriu des del record. Des de la memòria, per lligar caps, en "un moviment mai no acabat de reconstrucció de la memòria col·lectiva". No pas, doncs, un exercici de nostàlgia o vanitat individual sinó, i sobretot, una reflexió crítica sobre la història i també l'acció política, sovint des d'un posicionament frontal a la maquinària dels grans partits. Potser perquè, al capdavall, en Gentil, com en Nònit, conserven també unes profundes arrels llibertàries. I el resultat és un itinerari vital sorprenent, captivador i en cap cas convencional. El passat ens empaita. No hi trobareu gaire lírica però, com totes les memòries que valen la pena, fa rumiar. I per això, també, hauria d'estimular tohom a escriure poc o molt, amb més o menys traça, els seus records...

Singularment, tres fotos a l'apunt: la portada del llibre i encara dues més: la de Nònit Puig al despatx que tenia al Casino de Manresa com a membre del Comitè Revolcionari, l'any 36, i la de Gentil Puig a Rocafort, barbat, unes hores abans de la presentació del seu llibre el passat mes de juny, acompanyat d'una veïna que feia més de setanta anys que no veia! Al seu davant,  J. Griera i M. Puig -una Puig parenta, però dels de la banda conservadora...

divendres, 16 d’agost de 2013

Quan érem feliços

Premi Josep Pla 2012 i, també, premi Amat Piniella 2013. Aquest estiu ha superat els 50.000 exemplars venuts. Quan érem feliços és la crònica de la infantesa de Rafel Nadal i els orígens de la seva família, passada pel sedàs de la memòria. Retalls que abasten, especialment, els avis i els pares, i també els dotze germans Nadal-Farreras, els anys cinquanta i seixanta del segle passat. El llibre ha estat un èxit i la seva lectura funciona, rodona, especialment entre tot aquells que tenim, sinó una estricta contemporaneïtat, almenys una proximitat que ens fa sentir propers molts dels episodis: no cal ser gironí o de família nombrosa per compartir els silencis a l’entorn de la guerra, el paper de la religió o els racons de la ciutat que Rafel Nadal fixa en el record –i el mitifica, és clar, però amb un punt de contenció que, potser, li ve de l’ofici periodístic i que, al capdavall, proporciona una lectura àgil.

Així, el primer bloc, i també el més llarg, Quan jugàvem a saco a les escales de la catedral, repassa avis i pares, la Girona dels anys cinquanta i seixanta, les branques Farreras i Nadal, els parents de França, la repressió franquista, la primera missa en català o el canvi d’uns pares creients des d’Acció Catòlica fins a l’Opus Dei. L’esquema es repetirà a tot el llibre: episodis de quatre, cinc o sis pàgines amb l'evocació d'un passat -d'un món- perdut. A la segona part, Quan ens pensàvem que el mar començava a cala Estreta i s’acabava a la cova de Cap Gros el record se centra en els estius a la Fosca. Hi ha també els cinc anys d’estada a l’internat del Collell i el retorn a Girona, resolta la infantesa. Cada vegada amb els apartats són més breus, i tot just al final coneixem l’estada París, la política, el periodisme... L’episodi de la mort d’en Toni (sisè i penúltim bloc, La Tramuntana irromp en el Paradís una nit de revetlla de Sant Pere) clou la col·lecció en sec aquests records feliços. Només quedarà un darrer dinar, d’aniversari dels pares, i una missa, per acabar l’obra i plantar-nos un altre cop als nostres dies.

Un llibre de memòries, doncs, que obre els records i també les contradiccions d’una família com tantes d’altres del la segona meitat del segle passat: des de la guerra i l’exili a la moral, la convivència amb el règim, la catalanitat, la fe, o l’aprenentatge –les normes de la casa, de cada casa. Potser per això ha estat un èxit, i potser per això es llegeix de pressa, sense que rarament cansi. Al contrari, moltes vegades he enllestit un capítol sorprès de la proximitat, no pas de l’anècdota, sinó de l’entorn que hi batega: les idees, els debats, els conflictes... Val la pena llegir-lo i, en la mesura que en tinguem ganes, rumiar sobre els canvis enormes que hem viscut casa per casa en aquesta transformació del país. Amb tants herois anònims, amb tanta gent esforçada, amb tots els ideals i desenganys que fa que parlem d'una infantesa feliç fins i tot quan les dificultats no pronosticaven que fos ni pensable ni possible. Quan érem feliços, aleshores, és una obra de resultats balsàmics no només per al propi autor sinó, probablement, per diverses generacions que l’acompanyem.


dilluns, 12 d’agost de 2013

Pejanda, territoriu purriegu

Si mai entreu a Cantàbria venint del sud, des de Castella, passareu el port de Piedras Luengas. Pujant a l'estiu ja refresca, i molt, a mesura que el paisatge canvia. Allà dalt, 1355 m, la carretera us ofereix aleshores dues opcions: el vessant de Liébana -Potes, Picos de Europa...- o emprendre'n un de més agrest, gairebé despoblat, silenciós i emboirat: el valle del Nansa. No passarem del primer municipi, immens, esquitxat en dotze nuclis que no sumen 260 habitants i que té per nom Polaciones. A peu de carretera, Pejanda, és un d'aquests nuclis que reuneix dotze ànimes en quatre o cinc edificis a redós d'una posada de 1928: Casa Molleda. El meu cunyat Lluís ja ens hi espera de fa alguns dies i ens assegura, orgullós de la descoberta, que hi trobarem tranquil·litat absoluta. Caminades lleus, converses disteses amb gent de setanta, vuitanta i noranta anys. Boscos de faigs i rouredes amb alguns cèrvols. Falgueres, avellaners. I prats per a vaques, xais i cabres. També els llops, no faig broma. I, en fi, un règim alimentari auster però contundent. En el paisatge, poca gent jove, i encara menys dones, que mai tornen un cop han marxat a estudiar la secundària a Potes, a Torrelavega, a Santander... Hom parla d'un centenar de solters i la millor perspectiva, al costat de la ramaderia, ara mateix és la del turisme rural. Turisme rural amb tot el bagatge de la cultura popular càntabra, revisada i viscuda amb entusiasme. No pas una recuperació esforçada sinó la pròpia redescoberta. Sense impostures. Ensopeguem a San Mamés una festa major entre setmana, i contemplo atònit com fan anar les campanes, com treuen un San Cayetano a passejar, com canten i ballen. I a casa Molleda, un vespre, ens afegim a un sopar de filadores -del curs de filadores que aquest dies fan a Ponte Pumar. Algú esmenta el suport de la poderosa fundación Botín, però hi ha també la mínúscula i dinàmica associació sòciocultural Pejanda: a la vora del foc de la llar, com fa cent o dos-cents anys, s'apleguen una vintena de persones. Les dones, filen. Es pot xerrar i cantar. Jotes i romanços amb música de rabel -una mena de violí primitiu de dues cordes- que Chema Suárez toca excepcionalment bé. Una àvia nonagenària treu una pandereta i, més que l'acompanyament, marca el ritme que fa que una altra s'animi a ballar! Polaciones, la vall de Polaciones és "territoriu purriegu" que celebra sants i carnestoltes -els extraordinaris zamarrones. L'"Encuentru" de rabelistes. La volta al municipi en dos dies. Totes les publicacions editades en la recerca d'un passat que encara és viu i malda per no perdre el sentit. Que és el sentit d'un paisatge fet tossudament per les persones -cada prat guanyat al bosc, cada casa que es conserva, cada camí que es defensa- i que desitjo vivament que se'n surtin. Pel territori i per la gent. Indestriable, i inoblidable.

San Mamés, un altre dels llogarrets de Polaciones, és apartat un parell de quilòmetres de la carretera però reté 23 habitants i això el fa un nucli important. A més a més, hi viu el capellà! De tota manera, és a Casa Molleda on hi trobareu l'ànima de l'associació cultural, amb en Quinito o la Isabel, amb la Maria i, amb 91 anys, don Ángel: història viva de la vall!