dissabte, 13 d’agost del 2022

Diego Sanchez Pulido, rei de les terrasses

L'agost ha estat sempre sinònim de vacances, i em penso que a Manresa més perquè fa una calor terrible i tots provem de quedar-nos quiets i a l'ombra, fins el punt que ni tan sols surt «El Pou de la gallina» i tot es deixa per al proper mes de setembre. Ens queda, això sí, arribar-nos de vespre fins el passeig i esperar que a mesura que avanci la segona quinzena ens pugui sorprendre un xàfec, asiàtic i refrescant. I és aleshores que recordo que aquest mes no hi ha el »Qui no coneix...» i que bé hi podríem posar en Diego Sánchez. Sense el genial dibuix de la Maria Picassó, em sap greu, però amb una història decididament interessant. Se n'han dit tantes coses del Diego! Un home abocat a l'hostaleria, com tants d'altres que van arribar a Manresa des d'Alcalà del Valle, a Cádiz: sí, sí, del mateix poble que l’Antonio Corral (aquell mâitre de la Cuina) i l'Antonio Dorado (de la Bodega andalusa i fins ara mateix, al Jorsus). En fi, el Diego (17/XII/1956) es presenta als lectors del Pou en aquest número d'estiu dedicat al Passeig sota el títol de rei de les terrasses manresanes. Si ho trobeu exagerat només heu de llegir la columneta —i si en voleu saber més, aneu al quiosc caram, i compreu-vos el número sencer!

Diego Sánchez, 
rei de les terrasses

«Tinc 65 anys, sí, i no vull jubilar-me: 
el millor està per venir!»

Diego Sánchez Pulido és el president del Gremi d’Hosteleria del Bages però sobretot és el propietari d’una rastellera de locals, vuit dels quals són al Passeig. Hom podria dir que és el rei de les terrasses manresanes. Va arribar des d’Alcalá del Valle (Cadis) amb 13 anys, i de seguida es va posar a treballar al Frankfurt El Farolillo. «Era una cosa tremenda-tremenda. Féiem 2500 bocates cada dissabte i 2500 més el diumenge, com uns campions!». Hi va aprendre l’ofici i, també, va descobrir que li encantava l’hostaleria. Als 24 anys, va quedar-se el bar Xaloc, a la cruïlla del Passeig amb Casanovas, amb un crèdit de CaixaManresa que va poder tornar en només sis mesos: havia nascut DIESA. «Cada dia era un repte! Sense empleats, eh? Setze hores diàries! Fins que em van haver d’arreplegar, desmaiat. La família aleshores em va ajudar i van venir uns anys fantàstics!». També les propostes. «Em van oferir l’Òscar i des d’allà ens vam disparar. Vaig incorporar l’Atenes, el Pryca... al mateix bar del Pryca on el senyor Seoane em vindria a oferir el Miami i el Puerto Rico...». En Diego Sánchez fa memòria de la vintena de locals que tenia i una setantena més amb fórmules de franquícia a Terrassa, Sabadell, a Vic, a Lleida i a Barcelona. DIESA havia crescut fins als 90 locals! «Allò era dinamita, i em va costar el meu primer matrimoni: era impossible que algú pogués viure al meu costat». Avui DIESA Restauració aplega 22 establiments, bars i restaurants majoritàriament ubicats a Manresa i Sant Fruitós de Bages —amb oficines, espai de formació i cuina central. «Som un grup amb més de quaranta anys d’història i cada establiment mira de tenir personalitat pròpia». Al Passeig és allà on campeja, arrencant des del Maïami: Quiosc del Mig, Xaloc, Cirkus, Canaletas, Píper, Bar Plaça i —al darrer tram— l’Atenes.

Optimista per definició, es reconeix hiperactiu i exhibeix un punt d’orgull: «Ningú no m’ha regalat res. I això que m’he posat en molts berenjenales! Però això només té un secret: treballar, crear equips i motivar-los». El Diego defensa que no té problemes de personal i recorda quan fa més de vint anys va anar fins a Romania a buscar-ne. «En tres anys, més de 100 persones, i la majoria encara treballen amb nosaltres! També colombians o polonesos, tots amb ganes de ser al nostre equip. I des de DIESA els acompanyem, busquem pis, si els cal escola... els acollim, vaja!». Llicenciat en Psicologia fa pocs anys, acaba de complir-ne 65 i està convençut que «el millor encara està per venir!». Ara, però, combina la jornada professional amb caminades de fins a dues hores diàries, «que és una cosa que m’endreça». Això i una més gran atenció a un tercer fill de tot just nou anys. «M’agrada tenir temps per estar amb la família, i no perdre’m coses que jo no havia conegut». Enamorat del Passeig de Manresa, no l’espanta la competència creixent. I de tot en fa un capmàs, i sentencia: «el cert és que no m’ha anat pas malament, però jo valoro sobretot que puc recórrer cada dia tot aquest Passeig amb el cap ben alt, sense que ningú em pugui fer retret de res».

divendres, 12 d’agost del 2022

Sense Sempé

Llegeixo que s'ha mort Sempé, i el dia se m'entristeix de sobte: els seus dibuixos m'han acompanyat durant anys, recollint una mirada que anava des de la tendresa absoluta fins al punt més irònic —però sempre lúcid: com era bo de veure i llegir. Amb el petit Nicolas, és clar. Però també amb les portades del New Yorker o, sobretot, les il·lustracions d'un París humanitzat, on cada individuu sap —o és a punt de saber— que no som res. O que res no és senzill. O que, per definició, tot es complica. Bon viatge al mestre Sempé: ens en queden un grapat d'àlbums i un record inesborrable.