dijous, 30 d’abril del 2015

La moral de les esquerres i la independència

Com si mai vingués d'una estona, ja fa temps que vaig donar suport al col·lectiu "Esquerres pel Sí-Sí". Això era abans de la tardor, abans del 9N per entendre'ns, i va servir per aplegar-nos tot de gent prou diversa, reconèixer-nos, i fins i tot muntar un acte públic. Aleshores em va semblar que l'ànima de tot plegat era l'Adam Majó -i ja m'excuso ara si resulta que és algú altre. Però com que aquesta primavera va tornar-nos a convocar, vaig pensar que no podia pas fer-me el distret. Ras i curt, ara "Esquerres pel Sí-Sí" ha esdevingut "Esquerres per la Independència" i la plataforma a Manresa repeteix fórmula: diversitat, presència a títol individual, i uns quants actes en perspectiva abans no arribi el 27S, que és la data on ens acabem jugant tot el futur. En qualsevol cas, consigno que les plataformes d'esquerres han estat una constant a la vida política manresana i, talment la biologia, tendeixen a una metàstasi perpètua. Res a dir: el detall ens perd. I és que és en les jugades curtes, quan se senten els xerrics o -obertament- alguns improperis.

Sigui com sigui, m'agrada aquesta litúrgia de les plataformes d'esquerres. Retrobar-hi companys de llarg reconegut i escoltar-hi discursos incontestables. Podeu llegir el Manifest aquí. Què n'heu de dir? Encara menys quan ahir en Ramon Majó -el Majó pare- el va sintetitzar pels mitjans de comunicació, i no es va quedar en un parafraseig formal, no. L'home recuperà l'encuny dels seixanta, i en una síntesi vigorosa proclamà: "Volem la independència i la revolució social per anar cap a un país nou, (…) una República Catalana amb lleis socials més justes i on el progrés material sigui també moral". Progrés material... i moral! Reïra de bet! Encara hi ha qui hi pensa!? Aleshores, en aquell precís moment, vaig saber que barrejar-me -confondre'm?- amb aquestes "Esquerres per la Independència" continuava valent la pena.

La foto, d'en Pere Fontanals, és pispada del ManresaInfo d'avui mateix. Gairebé estem tots marcats per una o vàries sigles, sumem un grapat d'anys i presentem, al costat de la il·lusió, els símptomes d'un punt de grilladura. Progrés material i moral: no en volia saber d'altra! Reconfortant.

dissabte, 25 d’abril del 2015

ERC Bages, importància dels equips

Avui dissabte, diversos representants de les candidatures d'ERC Bages s'han reunit en una jornada de formació a El Pont de Vilomara, amb la participació del diputat Dionís Guiteras, del president d'ERC-Bages Lluís Oliveras i, també, d'en Marc Sanglas, secretari nacional de Política Municipal. Abans de començar, però, hi ha hagut una sessió de fotos amb tots els i les alcaldables, amb ganes de quedar bé. I sí bé és cert que no tots aconseguiran l'objectiu complet, m'ha agradat veure'ls en to distès, literalment alegres. Pacients -ara sobre el pont gòtic, ara a sota- fins aconseguir una composició que emfasitzés la il·lusió que desprenien. La Maria Vilarnau, estintolada sobre una escala casolana, ha disparat la càmera a raig. S'admetien suggeriments -d'un convidat com jo o de professionals com en Domènec Òrrit, que avui interpretava el paper de futur alcalde de Castellnou. I, tot plegat, ens hi hem estat ben bé tres quarts d'hora.

La foto, doncs, a les 11 ja la teníem -la que publico ara tot just és una versió senzilla, del telèfon del Miquel Àngel Alfaro. Però, a més a més de la foto, què podíem dir? El primer titular és fàcil, una cosa així com ara "El 24M, ERC serà present al 90% dels municipis del Bages". Però no sé si les xifres impressionen gaire, encara que n'estiguem contents: des d'ERC Bages hem enllestit fins a 32 candidatures sobre el total dels 35 municipis de la comarca. Però, hi torno, no compto que sigui l'increment de quatre candidatures respecte l'any 2011 allò que millora les expectatives. Alguna vegada fins havíem arribat a les 33, no fa tants anys…

No, allò que té veritable valor és el contingut d'aquestes candidatures, això és, la suma d'un programa i unes persones: els equips que les formen. Perquè si bé és natural que un partit, qualsevol partit, persegueixi el nombre màxim de vots i candidatures, en realitat allò que convé, allò que té capacitat transformadora -i és allò que més costa!- és la confecció d'equips. I ho dic pensant en Manresa -vaig ser a la presentació de la llista el 14 d'abril al Kursaal!- o bé en Castellbell i el Vilar, el Pont de Vilomara o Santpedor: a tot arreu calen idees i fins lideratges ferms. Però allò que multiplica els resultats és trenar equips. Si hi ha equip, la comunicació arriba, les idees emergeixen, la complicitat es multiplica i els resultats -digueu-me ingenu- acostumen a acompanyar. O acompanyen molt més que quan no hi ha aquest equip, un nucli cohesionat, generós i plural. I on cadascú té un encàrrec clar!. Ara direu que aquesta recepta, al capdavall, és útil a qualsevol empresa: doncs sí, ho és, però en política -el risc de la gestió de projectes barrejada amb l'energia dels egos- esdevé absolutament im-pres-cin-di-ble. I és just dir obertament que ha estat en Lluís Oliveras qui ha sabut actuar, aquests darrers vuit anys, com el dinamitzador dels equips que ERC, arreu del Bages, necessitava. I -deixeu-m'ho dir també- no era pas cosa fàcil…

Ho acabo. El resultat és que al Bages ERC aquesta vegada ha reunit fins a 468 persones amb ganes de trebalar pel seu municipi, de treballar pel seu país, de treballar per als qui més ho necessitin. Més de la meitat són independents. I tots plegats arriben a la política com un episodi de vida, tot just com un servei a la comunitat. Els veig i encara me'n deleixo! Són el pal de paller del municipalisme d'esquerres a Catalunya. I estic convençut que seran ells la força que impulsarà el nou país que ja somiava Macià fa vuitanta anys: més just, més ric, més lliure. Diversos i plurals, capaços de trobar acords amb tots aquells amb qui compartim objectius. Absolutament compromesos en la regeneració democràtica que ens convé. Decididament partidaris de la futura República Catalana. Els veig i penso en tota la força que sumen. I ho veig clar: ens esperen dies de glòria!

A la foto no hi busqueu els candidats de Súria, Monistrol de Montserrat, Gaià o Sant Feliu Sasserra, perquè aquest dissabte no podien ser a El Pont de Vilomara de cap manera. Tampoc hi trobareu els caps de llista de Castellfollit, Rajadell o Aguilar de Sagarra: són els tres petits municipis on no hem sabut arribar. De moment!

dimarts, 21 d’abril del 2015

La tragèdia del Joan Fuster

Des que ahir es van conèixer els fets, que la consternació no ha parat de créixer: un alumne ha mort un professor, un substitut de ciències socials a l'Institut Joan Fuster, a Barcelona. Avui els detalls encara han anat fent la tragèdia més grossa, si és que això és possible. I a poc a poc hem conegut, minut a minut, des que l'adolescent va entrar al centre, què va fer, què va dir… I tot plegat no s'entén, no es pot explicar. Fins que el noi va topar amb un mestre que provava de fer de mestre -d'aturar un alumne de tretze anys armat. Un mestre que ara és mort. En acabat hem buscat explicacions, cenyides a una psicopatologia imprevisible, o la manca de recursos que fa anys que tots els centres patim -i que potser no sempre hem denunciat amb prou fermesa. I encara així, tampoc no trobem consol o solució: l'educador és mort, fatalment mort. De què serveixen ara les opinions contundents, els excessos informatius? Deixem ara passar el dol i, si es pot, compartim-lo. Com avui, a les onze en punt. Amb seixanta nanos de primer d'ESO, en un assaig al Conservatori de Música. Un silenci complet, intens, per acarar-nos al que és incomprensible. Per sentir-nos institut, per sobre de les classes o els exercicis. Fins i tot per sobre de tots els nostres festivals. Un professor mort a la seva aula reclama silenci, i compartir la tristor, immensa, que ens commou. Que és la nostra manera de proclamar que només amb més educació podrem fer un món millor. I conjurar-nos, a partir de demà, que continuarem treballant per aconseguir-ho. Amb major esforç. També amb més exigència. Per tal de no deixar-ho en una crònica negra a la secció de successos.

La foto és només dels futurs alumnes de la Big-band del catà. Però al centre hi hagut concentracions al matí i tarda, tot plegat un miler de persones. I a totes, el mateix silenci.

Diumenge 26, a l'Ara, un text de Gregorio Luri que conservaré: La notícia com a esquer

divendres, 10 d’abril del 2015

Qui no coneix Pepita Subirana?

Es va presentar puntualment el dimecres dia 1: el Pou de la gallina d'aquest abril, amb la Manresa ignasiana per tema i portada. Jo, passeu-me la llibertat, a la secció "Qui no coneix…", hi presento Pepita Subirana i Badia. No ens enganyem, és exactament ma mare. Conèixer-la, la coneix mig Manresa. Per tota la resta, resulta que el mateix dia 1 va fer 75 anys i després de superar dues setmanes d'ingrés hospitalari -una evident insuficiència respiratòria- em va semblar que tot plegat quedava ben bé rodó. I ja està fet. Com que la Maria Picassó va resultar que n'havia estat molts anys veïna encara ho vam tenir més fàcil. Ve-t'ho aquí, una Pepa-Pepita-Pita encara brincant, ni que sigui amb les limitacions que imposa un tractament sever -foster, spiriva i ventolín- i l'oxigen comprimit que des d'ara l'acompanya.

Pepita Subirana, 
setanta-cinc anys de tossuderia 

La coneixeu la Pepita? Segur que sí, i tant! La Subirana, la de la Residència al barri de la Sagrada Família. I que ja és una dona gran, eh? Aquest primer d’abril n’acaba de fer 75 de rodons. És clar que no corre pas lleugera com abans i, si us la trobeu, us dirà que aquest hivern s’ha vist a les tres pedretes. Però aguanta, amb la mateixa tossuderia que ha gastat tota la vida. Que per això és filla de cal Valent, a les Escodines, i s’ha fet un tip de treballar sempre. Inquieta, llenguda, quan convé fins pot ser mal educada... i de fet, està convençuda que convé ser-ne sovint, des de la màxima que “això no ens funciona”. Amb aquest “ens” que la fa sentir solidària amb el barri, amb la ciutat, amb el món sencer... adopta un desig persistent de transformar les coses, i es permet d’engaltar-les a raig. Tot plegat, sota un descarat tenyit de ros palla. I això que va ser concebuda en el catolicisme més rigorós de la postguerra! Però, transgressora com és, convertí la seva inclinació assistencial de fonaments parroquials en projectes una mica més agosarats, especialment des del moviment veïnal. I molt singularment, l’experiència d’acollir els seus pares malalts a casa la van dur a plantejar, ara fa trenta anys, una residència d’avis per al barri. Sota el paraigües legal de l’associació de veïns, i contra tota mena de recels -del marit, de la pròpia associació i encara a l’ajuntament que veia el projecte insostenible- va obtenir un primer suport de la Generalitat de Catalunya gràcies al Dr. Selga i aquell Director General de Serveis Socials que fou Jaume Nualart: un milió de pessetes per començar. Amb aquesta fortuna i molta paciència, resseguint tots els pisos del barri, va convèncer un equip entusiasta i aconseguiren inaugurar els dos primers pisos al cap de dos anys. La resta ha estat una història d’entusiasme que va saber coordinar fins l’hora de jubilar-se, als 68 anys. Avui, menys atrafegada, la vellesa d’aquell projecte ja és la seva. Vídua d’en Josep Fontdevila i mare de l’Oriol, el Manel i d’aquest mateix senyor Ramon, encara es preocupa de noves propostes pel barri, convençuda de la força de la proximitat i de les persones. Junts, sempre és millor, us dirà. I es deleix per anar als tallers de costura a l’ateneu de la Vinyeta. O als de teatre, per si el proper Nadal pogués –ai!- repetir el paper de Rovelló, ni que fos amb un rajolí d’oxigen al final de cada escena.

dijous, 9 d’abril del 2015

Ja és primavera catalana a ERC

Abril és el mes d'ERC per excel·lència, potser per allò de T.S. Elliot, que diu que aquest mes barreja sentiments i memòria. Sigui com sigui, amb actes a Barcelona -aquest dissabte al Parc de la Ciutadella- o també a Manresa -dimarts 14, el sopar de la República!- encetarem sis mesos d'una intensitat mai vista. En Joan Tardà deia fa ben pocs dies a Castellbell i el Vilar que som davant les campanyes polítiques de la nostra vida: doncs això, es tracta que mai no ens puguem retreue que no vam fer prou. Per al butlletí d'ERC-Bages d'aquest abril ho vaig escriure així, sargint dues idees i quatre consignes:

Se’ns gira (més) feina

Sis mesos per intensificar el compromís i la confiança

L’adopció del preacord del full de ruta unitari per la independència de Catalunya, entre ERC, CDC, ANC, AMI, Òmnium Cultural i Súmate, va ser una excel·lent notícia per obrir aquesta primavera. Ara, encara amb la voluntat de sumar noves organitzacions –CUP, MES...- 
compartim un full de ruta per tal d’iniciar un procés de transició democràtica fins esdevenir un estat independent, si així ho volen el proper 27S la majoria dels nostres conciutadans. I això vol dir guanyar intensitat en la nostra acció política per tal de convèncer indecisos, per tal d’incorporar complicitats, per tal de generar confiança.

Tenim al davant mig any transcendental, sense marxa enrere: les eleccions municipals del 24 de maig seran un primer episodi que fonamenti, des dels nostres ajuntaments, la voluntat de transformació nacional. I quatre mesos després, les eleccions del 27 de setembre, de caràcter netament plebiscitari, serviran com a mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític. No ens hi podem pas encantar! Ni encara menys, quedar-nos en els àmbits de sempre, confiant en una victòria que no és pas segura. No: cal sortir a buscar cada amic i conegut, cada veí que, encara avui, dubta.

Oriol Junqueras ens recordava que “sense exercir la independència, seria impossible dotar-nos de les eines que necessitem, que són les eines d'un estat”. I l’oportunitat és a la vora, però cal guanyar-la, també des d’ERC. A cada municipi, a cadascun dels ajuntaments on serem presents. També al Bages, amb més de 30 candidatures. Per respondre al nostre compromís amb el benestar, amb la justícia i la igualtat d'oportunitats.

Són sis mesos, just abans de crear un Estat al servei de les persones. Perquè per ERC l'eix nacional i social són indestriables. Independència, doncs, al servei de tothom: una aposta decidida per a la recuperació de l’estat social, especialment en educació, sanitat i pensions, com a drets socials i serveis públics essencials.

Independència també per a la regeneració democràtica, la transparència, la participació ciutadana i la lluita contra la corrupció.



Si ens en queda de feina! I encara no haurà arribat el moment de reposar. 
Però, oi que val la pena d’arromangar-s’hi? Vinga, valents, que són sis mesos decisius.

A la foto, del 28 de febrer, un Joan Tardà entusiasta i pletòric a la Sala de plens de l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, el dia que va presentar Albert Mulero com a cap de llista d?ERC. Tarda i Mulero van insistir en l'oportunitat de fer una profunda transformació de la nostra societat començant des dels ajuntaments,. Tardà és sempre xplícit: "una transformació de baix cap a dalt. Una revolució democràtica amb debats sobre el model de país que volem: Més transparent, més just i amb més participació ciutadana, perquè si això fos només un canvi de banderes, no tindria cap sentit".

dimarts, 7 d’abril del 2015

Mai no és la mateixa Pasqua

Ja ha passat Pasqua i també han passat les Caramelles, i consigno que aquest any, al Vilar, les hem fet millor i més grans, que han estat més participades, amb una colla de dansaires i tot. Només cal fixar-se en la foto, preciosa, de Maria Vilarnau, feta al migdia, al Borràs. Tot això, però, no passen de ser matisos: també podríem dir que les nostres han estat gairebé les mateixes Caramelles dels darrers deu anys, cançó amunt, cançó avall. I doncs, em penso que si alguna cosa marca unes i altres Caramelles són les persones. Tots aquells que hi som, és clar. Però també tots els que hi falten o, per ser exactes, els que trobem a faltar. I la llista es va fent gran, amb noms d'aquí i d'allà, definitivament vinculats a la Pasqua. N'hi ha de previsibles -enguany vam dedicar tot el programa a l'Emili Albuixech. O d'altres que et sotraguegen perquè no hi voldries haver de comptar mai -i dissabte vam anar fins a Sant Pere Riudebitlles i, enmig d'aquell esplet de primavera, vam acomiadar una Gisela de vint-i-dos anys amb el cor més encongit que mai. La llista creix, inexorable, i cada nom és un séc a la memòria. Ja ha passat una altra Pasqua i també han passat les Caramelles: igual que sempre, diferent de sempre. I tot i saber que no entendré mai del tot el misteri de la resurrecció, espero embadalit, de casa estant, tornar a veure com esclaten els brotons de l'acàcia.

dijous, 2 d’abril del 2015

Josep Ramoneda, primer Rams i després Pasqua

Josep Ramoneda és una de les meves lectures preferides a les pàgines de l'Ara. Sovint en retallo els textos perquè estic segur que fan rumiar a tothom qui els llegeixi, i penso si no em serviran alguna hora a classe. El cas és que, diumenge passat -diumenge de rams- vaig conservar un magnífic Sobre l'home. I avui, que és dijous sant, sota l'epígraf de "Pensament", el diari s'ha atrevit a plantejar una conversa entre el mateix Ramoneda i Francesc Torralba, a l'ombra d'aquestes setmanes santes definitivament transformades en vacances de primavera. Quina herència ens en queda, del cristianisme? Aquest ha estat el debat, des de dues visions prou diferents. A l'entradeta el redactor ens tranquil·litza: malgrat tot, Ramoneda i Torralba comparteixen una certesa, que és la necessitat de diàleg. Si més no, a mi em sembla que en Francesc Torralba té l'habilitat d'evitar la col·lisió i fa possible una mena d'acord per la banda alta. Sigui com sigui, els textos són aquests:

Sobre l'home 
Josep Ramoneda (Ara, diumenge 29 de març de 2015. Diumenge de Rams)

A Alain Finkielkraut l’inquieta una societat en què, del poeta al funcionari, tothom diu el mateix i la cultura -“l’art de fer societat amb els morts”- deixa pas a la simple intel·ligència -“l’art de posar en marxa neurones i ordinadors”-. En aquest espai només hi ha lloc per a l’artificiositat (la mal·leabilitat total del ser decretada per la tècnica) i per al multiculturalisme (la plasticitat absoluta de l’home firmada per les ciències socials). El multiculturalisme és el grau zero de la cultura. “El valor d’una obra no procedeix ja de la seva bellesa, de la novetat que introdueix en el món o de la capacitat d’il·luminar la foscor, sinó de la seva representativitat social o cultural”. Els pensadors han sigut substituïts pels delegats, els artistes pels agitadors. “Es respecta tot per no tenir ja res a admirar”.

Aquest al·legat contra la dissolució de l’home subjecte cultural en l’home estricte portador de drets em permet reincidir en la defensa de les humanitats. L’home està encara per descobrir. Hi ha espai per a un humanisme bio-eco-ciber? La ciència pot ser humanista? La tecnologia podrà amb tot? Algú ha de parlar del bé i del mal, del bell i del sinistre, de la veritat i de l’error, sense prejudicis. Algú ha de defensar la humanitat de l’home -no tot és possible, tot podia haver sigut d’una altra manera- i la singularitat de la seva capacitat creativa. Algú ha d’apostar pel plaer del que no és necessari en termes d’eficiència i de resultats, com la filosofia, que en tant que discurs prescindible pot ser més lliure que cap. Algú ha de seguir donant sentit: als humans, als posthumans o a l’home de les mil pròtesis. El pensament ha abandonat el principi de la sospita per convertir-se en discurs de legitimació. Per aquest camí no farà més que augmentar la seva irrellevància: qui s’entrega no es fa respectar. I això no vol dir que les humanitats només existeixen a la contra: no han de tenir por ni a dir que sí ni a dir que no. Dit d’una manera camusiana: l’home és la força que tot ho crea i la font dels nostres valors. L’única cosa que se’ns demana és “ser capaços, com Proust, de veure la realitat amb uns altres ulls”, que no siguin els de les idees rebudes.


L'herència del cristianisme, a debat
Josep Ramoneda i Francesc Torralba reivindiquen la força del diàleg i les humanitats. 
Per Iu Andrés. (Ara, dijous 2 d'abril de 2015. Dijous Sant)

La Setmana Santa és un dels exemples més visibles de l’herència del cristianisme a Europa. Però al marge del calendari festiu, la cultura europea està farcida d’empremtes, més o menys explícites, de la tradició cristiana. En un context de canvis accelerats i d’una certa crisi de valors, els filòsofs Francesc Torralba i Josep Ramoneda conversen sobre aquesta herència i sobre la necessitat, o no, de recuperar alguns dels valors oblidats. Ho fan des de conviccions potser molt allunyades, però compartint una certesa: la necessitat del diàleg.

Tradició
¿Quin pes té l’herència del cristianisme a Europa?

Francesc Torralba: Hi ha tres grans tradicions que han configurat Europa: la grecoromana, la judeocristiana i la Il·lustració. És un híbrid ple de tensions internes. I totes tres encara hi són presents de manera molt implícita, com una humitat que encara que hi pintis al damunt torna a aparèixer. Però també és veritat que hi ha una certa amnèsia de la genealogia d’aquesta cultura, un oblit d’aquests valors.

Josep Ramoneda: Estic d’acord amb aquesta triple línia, tot i que si hi ha alguna cosa que ho acoloreix tot és Grècia. I crec que hi ha un element recurrent en totes les fases de la història humana, i és que ens distingim de la resta d’animals per la capacitat de crear ficcions i alhora creure’ns-les. L’ésser humà pren consciència que és contingent i necessita construir un sentit per suportar-ho. És molt difícil construir un sentit sobre l’acceptació del fet que no hi ha sentit.

F.T.: És un ésser amb voluntat de sentit, sí. Construïm narratives que donin explicació al que vivim. Les tradicions religioses no s’han de presentar com a sistemes científics, sinó com a grans narratives de sentits, que serveixen per orientar-nos. Crec que a Europa avui hi ha petits relats, però ens falta un relat col·lectiu. I això va molt lligat al declivi d’aquestes tradicions religioses.

J.R.: És evident que hi ha una sensació de crisi dels discursos que donaven un sentit global. No només de les religions, sinó també la política. Els drets humans són un intent de crear un espai de sentit compartit. Són un relat que intenta buscar un cert denominador comú que faci possible el respecte, no des de les creences sinó des d’opcions racionals. Però quan aquest relat es converteix en un instrument polític que s’exerceix sobre altres cultures llavors perd la suposada universalitat.

Fraternitat
¿Hi pot haver un sentiment de comunitat no religiós? 


F.T.: Hi ha tota una constel·lació de valors compartits que procedeixen del cristianisme, però també de la Il·lustració i del món grecollatí. El repte és com transmetre’ls a les generacions futures. El cos de llibertats i igualtats és molt volàtil i cal enfortir-lo. El més important no és tant en quins valors posem l’accent, sinó mantenir aquesta constel·lació que permeti la convivència. Avui sembla que no siguem capaços d’alimentar una ànima d’Europa més enllà d’una unitat administrativa o d’un pacte comercial per evitar la guerra.

J.R.: A Europa en els últims anys hi ha hagut un gir cultural basat en l’hegemonia de l’Homo economicus. Això ha provocat una ruptura dels espais comunitaris. Hi ha un discurs de desprestigi del que és social que despulla progressivament el ciutadà i que està vinculat a la idea que l’ésser humà lluita a mort contra els que l’envolten per la pròpia supervivència.

F.T.: En canvi, l’evolució ens diu que la lògica no està només en la lluita, sinó també en la cooperació. La fraternitat és el ciment que uneix aquests individus. Les tradicions religioses accentuen aquesta fraternitat i la secularització pot haver-la afeblit. Dels tres grans valors de la Revolució Francesa, llibertat, igualtat i fraternitat, el que ha quedat eclipsat és la fraternitat.

J.R.: I probablement la fraternitat és imprescindible per aconseguir l’equilibri entre llibertat i seguretat, per no haver de triar. Caldria preguntar-se per què ha quedat oblidada com a tercera categoria. És difícil exercir-la de forma permanent, implica reconèixer l’altre, posar-s’hi en un mateix pla.

Crítica
¿Quins valors cal reivindicar o recuperar? 


J.R.: Es diu que ja no hi ha valors o que hi ha una crisi de valors. I potser el que hi ha és overbooking. Tenim una certa tendència a considerar que només són valors els que nosaltres considerem bons.

F.T.: Cada comunitat moral té els seus horitzons de referència. El repte és com cohesionar-los. Qui decideix aquests horitzons? Les institucions polítiques estan molt deslegitimades per fer-ho. Hi ha hagut alguns intents de construir una ètica mundial. Jo crec que hi ha nexes comuns entre les diferents religions, el que passa és que les tradicions, amb les seves inèrcies i els seus jocs de poder, no sempre són coherents amb els valors que hi ha als textos i els mestres fundadors.

J.R.: És cert que els relats fundacionals de les religions són molt semblants, però la humanitat es tradueix en realitats quotidianes, construccions de comunitat i sistemes de poder. Això li dóna una gran complexitat. I decidir sobre el que és legítim és problemàtic quan en última instància es col·loca una veritat absoluta i inqüestionable.

F.T.: Sí, el famós argument d’autoritat és insuficient, calen més raons. Aquest és l’exercici de la modernitat, l’intent de passar les propostes que ens arriben pel sedàs de la raó. Jo crec que és possible. És la tasca de la teologia, donar raó de les afirmacions teològiques de tal manera que no siguin acceptades de manera acrítica i obedient.

J.R.: El que és fonamental perquè sigui possible la convivència és la garantia de quatre o cinc llibertats bàsiques: per exemple la llibertat d’expressió, de reunió o de creença.

F.T.: El que hi haurà seran diverses interpretacions respecte als límits. El gran repte de les societats obertes és decidir on posar la frontera. Hem de reconèixer que aquests límits són molt borrosos.

J.R.: El principi bàsic és que tot està subjecte a la crítica. A partir d’aquí, legislar és molt complicat. Hi ha coses que només es poden resoldre per la via cultural i no per la via legal.

F.T.: No tenim més remei que fer-ho a través del consens. Pactar uns límits per fer coexistir tradicions religioses, ètniques i lingüístiques en entorns molt densos sense ferir-nos. I en aquest diàleg hem de ser-hi tots. Sense uns límits es deixa pas a la barbàrie i el relativisme. I es legitima el darwinisme, és a dir, la llei del més fort. I les conseqüències per als més fràgils són deplorables.

J.R.: Per a mi, els dos principis bàsics de la moral són que no tot és possible i que tot podria haver sigut d’una altra manera. Aquest és el límit. Tant el relativisme absolut com el fonamentalisme parteixen de la idea que tot és possible i que no tot podria haver sigut d’una altra manera.

Humanitats 
¿Cal que les persones tornem a confiar en les religions? 


F.T.: Cal transmetre allò que ens ha definit i que ens ha portat a una situació qualitativament millor que a altres llocs del món. Cal que aquests valors heretats segueixin marcant el territori moral i espiritual que podria ser Europa. El cristianisme hi ha contribuït, és cert. Però també el judaisme o l’islam. No és patrimoni només d’una tradició, si bé és cert que alguna hi ha influït més. El repte és com mantenir-ho en una societat oberta, que és molt fràgil.

J.R.: Jo no crec que les religions ni ningú portin la salvació perquè no hi ha un final feliç. El que reivindicaria en el moment actual d’Europa són les humanitats. En aquest món accelerat les humanitats són la distància necessària per poder mirar les coses amb perspectiva.

F.T.: Crec que és bàsic el foment de la filosofia: el desig de conèixer i la capacitat d’autocrítica. La capacitat de posar en qüestió els nostres propis mites i valors.

J.R.: Ho resumiria amb una paraula catalana que jo no he sabut trobar en cap altre idioma: enraonar. És
més que dialogar, és raonar amb.

F.T.: Exacte, trenar raons.