divendres, 30 de setembre del 2011

Enyor de setembre

Cada any em passa el mateix: enllesteixo l’agost amb més alegria que no el setembre. I això que aleshores s’acabaven les vacances però... setembre és el final veritable de l’estiu, la sentència sense remissió possible: trenta dies per assumir que el dia s’escurça i s'acosta l'hivern. El curs ha començat i els alumnes ja han estrenat llibres i pissarra electrònica. Les novetats s’esvaeixen en tres sessions i, per molt que ho amanim, tots acabem per entendre que la gramàtica és la gramàtica i el trobar clus, trobar clus. I avall que trona: dictats amb faltes, comentaris de text que grinyolen i la impossible gestió de la dièresi...

Tampoc el debat de política general que fins avui ha ocupat l'activitat al Parlament sembla que mudi els efectes d’aquests primers dies de tardor. Consignem que s'acosten les eleccions, el proper 20 de novembre, i que el govern esperarà pacient fins l'endemà per veure per on les enfila. Desaparegut l’entusiasme pre-electoral d’ara fa un any, el MHP adopta un rictus amarg per defensar les retallades que han d’evitar “l'espiral diabòlica” de més deute i més interessos. Com que les retallades són doloroses s’aplica una primera dissimulació grollera –que no aguanta ni els dos dies de debat- sobre un “nou impost als rics”. Si fos ric tampoc compto que m’hi amoïnés gaire perquè ja es veu que és una proposta filfa, encaminada a posar ombra sobre la liquidació final de l'impost de successions i assajar un improbable gir social...

Per això, comptat i debatut, anava a dir que el debat ha servit de poca cosa. Però no és ben bé veritat: almenys aquesta vegada el tot-i-que convergent ha resolt alguns acords que no m’atreviria a jutjar de testimonials. Progressaran després del 20N? No en dic res, no anés ara a trencar aquests primers símptomes d’efecte Junqueras, encara interpretats per un Joan Puigcercós descorbatat. Però, després d’un primer acord dimecres per impulsar la proposta de pacte fiscal entre ERC i CiU, ahir es va aprovar una resolució que estipula que sigui el Govern qui recapti i gestioni tots els impostos i que obre la porta a la celebració d’un referèndum. I amb els vots favorables de CiU., ERC i ICV-EUiA! Potser sí que encara farem alguna cosa... 


Setembre, doncs, tanca la temporada. Comença de debò el curs. Ens en quedarà alguna cosa d’aquestes proclames? I amb la pregunta me n'aniré a dormir, sense CaixaManresa ni CatalunyaCaixa –avui definitivament nacionalizada- i encara fosc em llevaré per anar al 26è congrés d’ERC a Girona. Però això ja serà demà. Octubre.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Qui s'ha menjat CaixaManresa?

Llegeixo a les pàgines dominicals de l'Ara que CatalunyaCaixa estarà controlada en un 90% pel Banc d'Espanya. I em surt aquest apunt que hauria de ser breu per força: de diners hi entenc poc i, de bancs i caixes, encara menys. Però sí que vull compartir aquesta sensació, ara definitivament consumada, que els manresans ens hem quedat sense la caixa d'estalvis. La de sempre, la més que centenària, la conservadora, prudentíssima i una mica endogàmica Caixa de Manresa.

Tenia totes aquestes pegues i moltes més, probablement. Però que jo recordi la hipoteca la vam haver de demanar molt per favor, ens en van finançar un 75% del valor del pis i ens el van venir a peritar. Com que semblava que sí, que el pis quedava a l'abast dels nostres sous docents, van dir que "ens la concedien". També els vaig conèixer des de l'Ajuntament, més cantelluts que no pas amables: fer-hi tractes financers no sempre era possible perquè, per allò de ser de la ciutat, sovint no s'ajustaven com calia. Amb tot això vull dir que no semblava que aquells senyors -senyors: era gent de molta corbata encara- tiressin per operacions temeràries i sub-primes i tot el que va venir després. Els feia, en fi, poc propensos a l'aventura i fins de les seves mides reduïdes en feien esquer publicitari. Però fos per ells o fos per d'altres, el cas és que ara fa dos anys, quan van dir des del Banc d'Espanya que les caixes s'havien de fer grans, que s'havien de fusionar entre elles i que ja els deixarien els diners per fer-ho, però que ho fessin, a CaixaManresa -oh, meravella!- van dir de seguida que sí, que mirem-ho. I potser no s'ho devien mirar prou bé, però es va plantejar una fusió i encara una altra, i a la fi vingué el casori amb la Caixa de Catalunya i la de Tarragona. Suposo que els que hi vam tenir escrúpols vam callar per no pecar d'ignorants o nostàlgics. Perquè deien que les altres eren caixes que anaven coixes, i que ens convenien, i que la de Manresa els faria de crossa. Vam callar, doncs, encara més quan vam veure, el maig de l'any passat, que els 99 consellers generals reunits en assemblea donaven un sí pràcticament unànime (tot just una abstenció, i era la del representant del Consell Comarcal del Baix Penedès). Hom parlava d'obrir una nova etapa, de garantir condicions laborals, de no perdre mai de vista la intenció primigènia de les caixes catalanes... i si d'una banda quedava enrera gairebé un segle i mig d'història, de l'altra es garantia -i jo m'ho vaig creure- "la presència dels dividends de l'obra social de la nova entitat a la Catalunya central". O m'ho vaig voler creure encara que, ben mirat, ja havia d'haver desconfiat del to més aviat metafísic de les declaracions del president:  "La caixa passa a un altre nivell astral: no hi serà físicament, però s'hi ha de notar la presència des del més enllà". Fer-hi broma ara és fàcil, però l'home es referia a la nova entitat que es crearia i que -una altra meravella- tampoc tenia nom encara. Doncs vinga, endavant les atxes: al cap d'uns mesos naixia CatalunyaCaixa. A Manresa ho vam notar poc -poc i a poc a poc: el mateix color corporatiu, un calendari de transformació d'oficines ralentit, el tancament de les duplicitats evidents sense escàndol...

CatalunyaCaixa. La quarta caixa de l'estat. Més de 80.000 milions d'actius totals. Quatre milions de clients. I ara, amb una empenteta del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària -FROB- de 1718 milions d'euros -que s'afegeixen als 1250 rebuts l'any passat-  tindrem que "el Banc d'Espanya controlarà un percentatge pròxim al 90% de Catalunya Banc, l'entitat que agruparà tots els actius de CatalunyaCaixa". Doncs això, si ja era poc manresana, ara deixarà de ser catalana. La crisi, és clar. Però aquí hi ha algú que hi va més bé que d'altres. Tampoc passa desapercebut que "el Banc d'Espanya sembla que confia en la continuïtat dels directius". Déu els faci bons. I ja no em vull imaginar quin o quins seran els socis preferents que els propers dos anys substituiran aquests recursos públics... Però jo dono per fet que aquell viatge astral de CaixaManresa hores d'ara ja és intergalàctic, i els dividends de l'obra social a la Catalunya Central, un forat negre.

A finals de febrer d'enguany anava a un sopar sense calers. Vaig entrar un moment a la central de CaixaManresa, al Passeig, però els caixers no anaven: com qui no vol la cosa, un únic pintor pacient i artesà els repintava a favor de CatalunyaCaixa. La trobarem a faltar, i no només a l'obra social...

dimarts, 20 de setembre del 2011

ERC, prova superada

D’ençà els resultats d’aquest superdissabte passat, a ERC estem d’enhorabona. Calia fer un pas més i diria que ens n’hem sortit. O si més no, que n’hem sortit més bé que en qualsevol altre relleu a la direcció dels que jo recordo. I doncs sí, ara podrem continuar avançant perquè els resultats que avalen el nou president i la nova secretària general són espectaculars: Oriol Junqueras i Marta Rovira han obtingut més del 90% dels vots. I pel que fa a la tria entre Joan Ridao o Alfred Bosch com a caps de colla a la candidatura a les corts espanyoles, tampoc no hi ha dubtes: Bosch guanya amb un 66%. I amb tot, formes exquisides, voluntat de sumar, elegància i contenció. Ara diguem que amb tot això el futur tampoc serà fàcil, d'acord. Però per la manera com hem arribat fins aquí ja tenim molt bons símptomes, i les primeres declaracions d’aquesta etapa que ara recomença ja indiquen el to de la nova direcció.

I és que ERC comença a organitzar-se per a la futura transició nacional: una república catalana socialment avançada i econòmicament pròspera. Però no som ingenus ni ho fiem tot al frontisme: per arribar-hi cal sumar complicitats, trencar barreres precisament més enllà dels entorns habituals, caldrà seduir els indiferents... i tot això no ho podíem atendre sense renovar persones, formes i fins les actituds. Es tracta, manllevant el discurs de Junqueras, de “construir confiança” des d'un partit que es vol cooperatiu, obert, capaç de reconèixer l'entorn i amb qui està disposat a compartir l'acció política.

Una nova direcció per un partit, doncs, que vuitanta anys després torna a renovar-se per esdevenir una organització moderna, socialment útil, d'ampli espectre. Compto que passat aquest dissabte caminem decidits cap a un congrés fonamental. Amb menys fragmentació, superats determinats personalismes, reconnectant socialment, elaborant més i millor discurs. Caminant cap a la independència.

Des del Bages, com sempre, estic convençut que hi continuarem abocant tots els esforços. Perquè compartim aquest somni d'un país lliure i just. I perquè ens sentim compromesos en un projecte fonamentat en el triangle de sempre: els valors de l'esquerra, l'ètica republicana i el treball per la nació plena. I cadascú des del seu lloc, amb més humilitat i, si cal, amb més generositat encara. La política no pot ser una altra cosa. Doncs bé, els resultats d'aquest dissabte són clarament un nou pas en aquesta direcció...


(Publicat avui a ManresaInfo.  A la fotografia, Marta Rovira a Manresa, el dilluns 12 de setembre, en la darrera de les visites "de campanya" que vam rebre aquest estiu, amb Lluís Oliveras, president de l'executiva comarcal).

dissabte, 17 de setembre del 2011

El superdissabte d’Esquerra

Aquest dissabte tota la militància d’ERC està cridada a les urnes. Es tracta de triar Oriol Junqueras i Marta Rovira president i secretària general, però també d’escollir qui volem que sigui el cap de llista a les eleccions espanyoles del 20–N. En aquest cas no hi ha fórmula de consens i, doncs, els militants podem optar per l’actual secretari general i portaveu al Congrés, Joan Ridao, o l’historiador i escriptor Alfred Bosch.

Més enllà d’això, voldria remarcar la virtut del canvi que som a punt d’encetar. El tàndem Junqueras-Rovira pronostica una nova etapa d’ERC, sintetitzada en la voluntat de “construir confiança” amb un to de complicitat i cooperació com feia anys que no escoltava. I és una proposta absolutament necessària: l’aposta que vam fer l’any 2003 afavorint l’alternança a la Generalitat de Catalunya i constituint un govern de progrés era la més encertada però, també, la que ha tingut un cost més elevat per Esquerra. Els resultats, encara que prou airosos al Bages, a la pràctica no amaguen que avui tenim un partit esgotat i, pitjor encara, sovint desconnectat, amb episodis d'una fragmentació massa notable.

Per això el relleu de Junqueras-Rovira arriba en un bon moment. D'entrada perquè, i això vull dir-ho, compten amb la complicitat de Joan Puigcercós. Encara que pot semblar el més habitual deixeu-me dir que no ho és gaire: el gest, doncs, honora Puigcercós com a president sortint. I demostra que ell que ha estat el primer a entendre la cruïlla on som. La que ens fa triar país abans que partit. I ens porta a recuperar el triangle de sempre, fonamentat en el els valors de l'esquerra, el republicanisme i el treball per la nació plena.

Oriol Junqueras ha passat sovint pel Bages aquest estiu, també la Mata Rovira. I sense grans debats ideològics, els he sentit parlar de cooperació, de be comú o de comunitarisme. D'igualtat d’oportunitats, de transparència i de radicalitat democràtica. De la llibertat nacional dels Països Catalans. Podeu trobar la ponència política sencera del proper congrés a la web nacional, amb el país que volem: la república catalana, socialment avançada i econòmicament pròspera.

I doncs, ras curt, ERC comença a organitzar-se per a la futura transició : afrontar el fet obertament, sumar complicitats, buscar recursos, preveure els acords i desacords amb Espanya... El mirall escocès que Marta Rovira tan bé coneix encamina aquesta necessitat. Però que no podríem atendre si no és renovant l'organització, que es renovació de persones, formes i fins d'actituds. Una direcció que vol ser exigent a més a més de plural, que sap reconèixer les fortaleses dels companys. No pas la facció on s'arrenglerava...

Construïm confiança des d'un patit que es vol cooperatiu, que reconeix l'entorn i amb qui està disposat a compartir l'acció política. N'hem donat mostres sovint des del municipalisme o des de moviments com el dret a decidir. Doncs bé, a Esquerra tenim aquest somni: un país lliure i just. I segurament són pocs els partits que ho poden dir així de complet. Però, per arribar-hi, tots ens hi hem de comprometre. Cadascú des del seu lloc, a vegades amb més humilitat, a vegades amb més generositat encara. Compto que els resultats d'aquest dissabte seran un primer pas en aquesta direcció...

A tomballons, publicat avui a Regió7

(La foto és d'aquest migdia, a Manresa. Amb Mirella Cortés, de Sallent, que es disposa a votar. A la mesa, el Miquel Leon, l'Albert Mulero i la Gemma Espanyol. Cal dir que a l'hora de dinar ja havia votat més del 25% de la militància del Bages amb un ambient d'autèntica il·lusió. I diria que amb l'opció Bosch de manera abassegadora...)

dimarts, 13 de setembre del 2011

La litúrgia del curs que comença

Avui dilluns ha recomençat el curs escolar. Que vol dir que ha recomençat amb la canalla al davant: els mestres fa dies que trepitgem els centres a força de reunions i ja només faltava aquesta hora de la veritat. Omplir les aules amb cares conegudes i d'altres d'absolutament noves. Formalitzar un nou contracte docent amb calendari i temari, algunes normes i fins alguns consells. A l'institut Guillem Catà no ha estat diferent, i m'ha agradat retrobar a primera hora els de 3r d'ESO reconvertits en 4t. Al cap de dos mesos d'estiu tots semblen haver-se estirat i diríeu per un moment que són més madurs, una mica més adults. I ho són, és clar, però encara s'esveren i al cap d'una hora de tutoria ja saps que som exactament on ho vam deixar. I que cal continuar avançant a base d'esforç i, si pot ser, una mica d'alegria. I amb tot, avui la solemnitat de la jornada és a la plaça Major, al vespre. Com arreu del país, Manresa s'ha afegit al clam per l'ensenyament en català. I m'agrada la coincidència d'un primer dia de curs. Veure plegats pares i mares, alguns nanos i sobretot molts coneguts amb qui compartim no només el gremi sinó  la consciència per la llengua i la cultura, per la cohesió social que gràcies a la immersió lingüística aquest país ha construït. Per això, doncs, ens hem reunit, per denunciar que aquestes sentències que qüestionen el català com a llengua vehicular, a la pràctica discriminen els ciutadans, en fomenten la segregació.
Avui tots hem començat un altre curs. A dins i a fora les aules. I voldria creure que, com al Manifest, ens sentim compromesos de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

(La foto amaga la realitat: a Manresa érem molta gent a la plaça. I les aportacions diverses permeten veure ara mateix a Vilaweb que a Catalunya han estat centenars les concentracions d'aquest vespre).

dilluns, 12 de setembre del 2011

Alguna cosa està canviant

Ja hem enllestit un altre 11 de setembre, i els diaris recolliran les frases contundents dels nostres caps de colla, els talls de veu més abrandats -aquells que hom sospesa una i altra vegada abans no s'engeguin pirotècnicament i sense risc: tota la parafernàlia que acompanya la Diada. Potser per això, de tot plegat em quedo amb la primera Marxa de torxes per la independència que dissabte vam fer a Castellbell i el Vilar. I això perquè, contra pronòstic, molta gent del poble es va afegir a aquesta proposta dels "Castellbell decideix" que a les nou del vespre ja havia enllestit les 150 torxes que tenia a la venda! La xifra, en aquest municipi del Bages sud, és francament notable perquè 150 torxes vol dir que a la marxa gairebé doblàvem assistents. I feia goig enfilar el camí del Puig cap el Vilar, encapçalats pels grallers del poble i tancant la processó amb els timbals de els Tronats de Monistrol!. Però més enllà de la xifra, el que em meravellava era la munió de gent que enguany s'afegí a la convocatòria: molts devia ser el primer cop que participaven d'un acte d'aquesta mena. Discretament. Però solemnes. Fins arribar al pla de l'església de Santa Maria del Vilar. Allà l'estelada, colossal, presidia el vespre des del campanar i en Joan Valls, antropòleg i historiador del poble, va engegar la lectura del Manifest unitari del Bages "la nostra voluntat de persistir, com a poble, en la lluita per la nostra independència, conscients que només comptant amb un estat propi serem capaços d'afrontar els reptes econòmics, culturals i socials que ens assetgen". El discurs avança i acaba amb un "Ja no podem recular, som on els camins es separen i ens cal decidir. Ara més que mai ens cal prendre la torxa i tornar a caminar". Aplaudiments,  és clar. Després vingueren "els Segadors", potser entonats sense la vehemència dels habituals. Però era l'Himne dit de memòria o llegit al full volant, fluixet. I en acabat, distesos, la coca i el xampany. I el goig de tota la feina -la dels col·laboradors de la parròquia i la dels amics del Burés, i fins el mossèn que ens acompanyava. I la nova alcaldessa socialista, i l'ex-alcalde convergent. I tota la trepa d'ERC. I la canalla i els avis. Potser per primera vegada conscients que calia fer alguna cosa, plegats, contra l'ofec econòmic, contra la involució nacional, i fins per la defensa de la llengua catalana en un poble que molt sovint no la té pas com a llengua habitual!  Però se sentien compromesos amb el país, en un consens ampli i que ara mateix s'endevina necessari si volem ser agosarats . Un consens que ens va fer capaços de baixar al carrer i participar. De sorprendre'ns, de retrobar-nos. I em va semblar extraordinari perquè, tal com va dir l'Estellés, "No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”

(De consensos també en podríem parlar a Manresa, però ara ho acabo amb aquesta foto dels grallers encapçalant la marxa a Castellbell i el Vilar, quan dissabte sortíem del Borràs per enfilar el camí que porta fins a dalt, al Vilar)

dilluns, 5 de setembre del 2011

El català a l'escola, ni un pas enrere

No sé si algú es pensa que la feina de mestre és rutinària: no ho és gens o no hauria de ser-ho. Però, per si de cas, ara que el curs és a punt de tornar a començar, des del TSJC ens animen l'esperit amb una ofensiva en tota regla contra la política d'immersió lingüística. Que és contra la llengua però que, de fet, va molt més enllà: atempta a la cohesió social del país i posa en risc tota la tasca feta els darrers trenta anys. És aixi de bèstia. I ho és tant que la decisió desperta consciències: Espanya cada vegada és més hostil a la catalanitat. I tot indica que entre nosaltres, allò que un temps fou desafecte ara ja és cansament. No n'hi ha per menys:  la voluntat d'enllestir -d'involucionar- el proceso autonòmico ja no té aturador. La setmana ha estat rica en esdeveniments, i hem pres tots bona nota de la reforma de la Constitució pactada entre PSOE i PP i resolta en quatre dies! Però ara mateix trobo gravíssim que el TSJC doni cobertura a la persecució que uns pocs individuus estan realitzant contra el model lingüístic català. Una altra agressió!. El desenllaç encara pot trigar dos mesos a arribar, però ja ens podem començar a mentalitzar, els mestres els primers: la insubmissió a vegades és necessària. Si, com ha dit Muriel Casals, hi ha una topada entre la llei i la legitimitat democràtica... sabrem ser al costat que toca?. Que no es quedi en quaranta mil adhesions al fèisbuc i aquesta primera rebaixa que avui els diaris anuncien: "no ens hem explicat bé" proclama garneu el TSJC! I tant que s'expliquen bé, i per això cal anar més enllà. Perquè l'escanyament financer, cultural i polític que estem patint reclama objectius una mica més ambiciosos. Perquè això cada vegada és més difícil de "conllevar". I perquè, talment sentia el president Barrera, tenim pressa, molta pressa.

Som dilluns i me'n torno a l'institut, i aviat hi tindré dotzenes de criatures. Seré el professor de sempre i encara ho provaré de fer millor. Però pel que fa a la llengua fins puc desobeir: no faré ni un pas enrere...

(El dibuix d'Obiols aguanta el pas dels anys donant suport a l'escola catalana: sembla mentida que encara no haguem resolt el tema... L'any 1919 era l'Associació protectora de l'ensenyança catalana, avui és el Somescola: no oblideu de signar-ne el manifest!)