Un 18 de juliol contra l'oblit

Dissabte es van complir 90 anys d'aquell 18 de juliol funest, el de la revolta militar contra la legalitat republicana, origen d'una llarga guerra que només a Manresa va sumar més de 800 víctimes, a més a més de centenars d'exiliats i vora dos mil presos o represaliats. Un veritable daltabaix esclar, també per a tot Catalunya, especialment sotmesa des de 1939 per aquell ejército de ocupación. L'experiència va ser d'una crueltat tan viva que a la mort del dictador, quaranta anys després, van ser molts els que acceptaren, a canvi d'una magra democràcia, fer silenci del passat, sense qüestionar-lo. Fins al punt que a Manresa, més enllà de la recerca històrica, gairebé ens hauran calgut noranta anys rodons per expressar-ho públicament i en clau d'homenatge. Sí, per ser justos ja hi havien hagut d'altres actes públics —i cal celebrar la gran tasca de la gent de memoria.cat que tants i tants esforços hi ha esmerçat. Però és des d'ara que, amb els nou metres de l'escultura Metralla, de Marc Sellarès, Manresa incorpora el missatge a l'espai públic amb contundència: la guerra i la dictadura que va comportar van ser un episodi tràgic i cruel, amb la destrucció, persecució i la repressió de persones i idees. Aquella amarga experiència, doncs, no pot caure mai en l'oblit i, per això, cada dia un xiuxiueig recita el nom de les 800 víctimes manresanes des del cor de l'escultura. Però sobretot, la silueta d'aquell fragment de metralla ens recorda que el feixisme sempre pot tornar. Perquè el risc hi és, no ens enganyem, i a vegades sota les formes més banals, guanya terreny entre nosaltres. No val a badar. Per això m'agrada Metralla al cor de Manresa, i fins m'hagués agradat que aquest 18 de juliol s'hi haguessin aplegat tots els representants municipals, conjurats en la defensa dels valors democràtics. Al capdavall, quines polítiques públiques farem si abans no hi ha un compromís explícit amb els valors democràtics? Ja cal que ho tinguem present a l'hora de decidir.

En el comiat de Carles Esclusa

Avui de bon mati m’ha sonat el mòbil i he vist que era el Carles Esclusa qui em trucava. Per això he despenjat de seguida tot demanat “Carles, què tal?”. I en un instant brevíssim, sentir que en el seu lloc em responia la seva companya, Montserrat Riu, ha estat un mal pronòstic que el missatge ha confirmat immediatament. El Carles acabava de morir-se i la Montserrat m’encomanava que ho compartís amb la gent d’Esquerra a Manresa. He dit que sí, que no patís, i que quan tingues els papers fets ja compartirem dies i hores de tanatori i funeral. En acabat hem penjat amb el plor als ulls i la veu trencada. I he fet watsapps i correus per escampar la trista notícia. Com que, per més aspror, la data era de festiu –la Constitución, precisament!– m’he trobat recuperant funcions de comunicació i redactant quatre línies sobre el Carles, tot rememorant les moltes hores que vaig tenir la sort de compartir amb ell.

Ens coneixíem des del 91, quan va entrar com a regidor amb l’Esquerra Nacionalista de Manresa. Però no va ser fins 1995 que ens vam trobar regularment, aleshores que m’oferiren encapçalar la candidatura d’ERC a la ciutat, com a independent. I allà hi havia el Carles, president de la secció local, regidor a l’oposició i treballador a la Pirelli. Una persona compromesa amb el seu entorn i de llarga trajectòria a la ciutat que en aquella campanya electoral va ser sempre al meu costat, incondicionalment, fins i tot quan es devia adonar que jo de la casa gran no en sabia pas gran cosa, i que si de cas hi posava un punt llarg de barra. Somreia i s’arremangava –es va fer un tip d’encartellar, aleshores que ens penjàvem els cartells amb filferro perquè les brides ens sortien massa cares! I el cas és que els resultats ens van permetre formar aquell govern de coalició, l’any 1995, amb PSC, ICV-AUP i la pròpia candidatura d’ERC on participàvem. Carles Esclusa, aleshores, tingué les responsabilitats com a tinent d’alcalde de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat ciutadana i amb una dedicació només parcialment remunerada, almenys els dos primers anys, quan li calia dormir molt poc i fitxar també cada dia a la fabrica. Dialogant, pacient i discret, sense queixa ni retret, ni la punyeteria que habitualment en aquest llocs s’encomana. És amb gent com ell que les institucions es fonamenten: ser-hi, i ser-hi sempre, amb generositat, discreció i humilitat. Cal dir aleshores que el seu relleu ja va ser un fet tristíssim? Després de 1999 i fruit de la seva pràctica escultòrica al costat de la seva companya, la ceramista Montserrat Riu, s’involucrà al Cercle Artístic de Manresa i en va liderar la reubicació al barri antic de Manresa, en un equipament que rellançava l’entitat i la posava a peu de carrer…

Han passat molts anys, i la salut no l’acompanyava. Però trobar-nos va ser sempre un motiu de goig. Fins avui. Ha arribat als 78, i encara el recordo de tots els dilluns que durant quatre anys vam compartir, dinant, a la Fonda Sant Antoni. Xerrant de tot i de res, provant d’endreçar la nostra tasca i compartir molts neguits. I sabent a l’avançada que encara que féssim política, també ens estimàvem. 

Al capdavall, ja em perdonaràs allà on et vaig fallar, Carles. Només desitjo que la terra et sigui lleu, i que si per cas resultés cert que ens retrobarem, em guardis un lloc a la vora per fer un altre cafè i mendicar-te un darrer càmel que ens acompanyi a l’eternitat. Una abraçada gegant i sincera, 

Ramon

(La foto, d’El Pou de la gallina, la nit electoral de 1995)

Una octaveta a les Bordes de Graus

Encara que això de fer-se gran no té aturador, amb M. encara ens vaga de tant en tant fer algun cim dels Pirineus. El mes de juny vam tornar a coronar el Puigmal, des de Núria i, envalentits, vam decidir fer el Certascan aquest agost. Quin trencacames! No tant pel desnivell com per la durada, anant des del Refugi al llac, coll i cim del Certascan i, en acabat —que no s'acabava mai!— baixar per l'altra banda fins a les bordes de Graus. Tavascan queda a un cop de roc, però com que estàvem desmanegats ens vam quedar al càmping i, posats a fer, vam entaular-nos al restaurant que amb molta gràcia porta una asconenca. Vam fer un menú amb crema de verdures i, també, botifarra amb mongetes. I mentre ens anàvem hidratant a base de vi, vaig descobrir estupefacte un quadret que penjava entre els nostres caps. Una octaveta de la UNE! La Unió Nacional Espanyola que, l'octubre de 1944 va voler ocupar la Vall d'Aran, a les acaballes de la segona guerra mundial. 

Aquell «Catalans!» que encapçala la papereta m'havia fet pensar en la proclamació de la República d'en Macià. Però de seguida que hi vaig acostar la mirada veig descobrir meravellat que era una invitació a la revolta. Vist en perspectiva, el text és d'una ingenuïtat absoluta. «O ara, o mai!», diu en nom d'unes guerrilles prestes i a punt d'alliberar el país que, finalment, arrodoneixen el text amb un «Visca Catalunya, Visca l'Al·liança Catalana d'UNE». Rabassairee, Comerçants o Al·liança fan pensar en alguna impremta francesa, sens dubte. Però només de fer-les arribar a l'Espanya franquista aquelles octavetes comportaven un risc majúscul. La propietària del local, que va deixar l'Ebre per amor fa quaranta anys, ens va comentar que l'octaveta la van trobar tot fent les obres precisament en aquella borda, cargoladeta entre les pedres. No cal dir que qui la va rebre fa més de vuitanta anys va córrer prou a amagar-la i encara com no la va cremar. La guàrdia civil a Tavascan vetllava molt decidida per la integritat fronterera de persones i idees! 

El fet és que el 19 d'octubre de 1944, 1500 homes de la divisió 204 van iniciar l'avenç en tres columnes amb l'objectiu de prendre Viella i aïllar la Vall d'Aran, esperant el suport popular de la població. D'aquestes columnes, la 410a brigada es va introduir pel Port de Tavascan i cal pensar que l'octaveta va ser escampada per aquesta unitat. Sigui com sigui, aquella «Operació Reconquesta d'Espanya» que tenia el PCE al darrera va esdevenir un fracàs: passada la sorpresa inicial, exèrcit i guàrdia civil, acompanyats de milers de reforços, van aturar la pretesa invasió i el dia 27 d'aquell mateix mes les guerrilles van decidir tocar retirada.  

Anys enrera, i amb d'altres companys, amb M. ja havíem fet la ruta del Port de Tavascan, porta de sortida de franquistes durant la guerra, d'entrada de jueus durant la persecució nazi o, també de l'exèrcit de la UNE o dels maquis. A Sort es pot visitar la presó-museu «Camí de la llibertat» i, si és de l'interès d'algú, la Diputació de Lleida té una proposta més àmplia de rutes a www.perseguitsisalvats.cat

Morir de gana a Gaza

Dissabte vam anar a Barcelona, a la manifestació que, sota el lema Aturem el genocidi, reclama que la comunitat internacional pressioni Israel perquè es faciliti l'arribada d'ajuda humanitària a la Franja i es posi fi a la fam que està matant milers d'infants. És només un gest, certament, però és que no puc contemplar cada dia als informatius tota la canalla que es mor de fam a Gaza. Al matí, a l'Ara, Empar Moliner escrivia: «S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt». Doncs és això, i com ella mateixa argumentava, hi ha tragèdies com la fam de Gaza que són evitables. «No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. (...) No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam». Perquè a Gaza hi ha un genocidi —un més, si així ho voleu. I per a cadascun d'ells el primer pas és protestar, cridar i escandalitzar-nos. Altrament la indiferència ens n'acabarà fent còmplices.

Aquell Opus Dei de Manresa, al Pou de la gallina

Ara fa poques setmanes, Mònica Planas comentava a l'Ara, a la seva secció de Crítica TV, l'estrena de la sèrie documental a la plataforma Max Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, «una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat». Per descomptat que no em vaig perdre la minisèrie i vaig quedar atrapat pel testimoni escruixidor aquestes tretze dones valentes «que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes». I és clar, el meu cap se'n va anar al Pou de la gallina, el setembre de 1991, aleshores que els mitjans de comunicació no només eren cautelosos sinó directament s'estalviaven parlar-ne. 

A principis d’aquell estiu, monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, fundador de l’Opus Dei, tenia el camí obert cap a la beatificació i la revista dedicava el tema central a analitzar el discret i subtil apostolat d’aquest institut religiós a la ciutat, on tot i ser poc present públicament sí que aplegava grups d’espiritualitat en alguns locals. Vaig poder parlar amb alguns membres de l’Opus, a vegades obertament, a vegades protegits per inicials, i explicava que a Manresa hi havia tres locals que acollien les activitats de perfecció espiritual i apostolat de l’Obra. Eren dos pisos per a homes i un per a dones. 

L’edifici de Banesto al Passeig —entrada pel carrer del Canonge Mulet— feia les funcions de seu masculina. A l’entresol hi havia el Club Puigterrà, l’esplai dels més joves, i a la segona planta hi havia un altre local llogat per J.M. Canongia, conegut membre supernumerari, on es feien les reunions regulars d’espiritualitat. Alguns capellans de l’època que s’hi reunien eren mossèn Jaume Franquesa, llavors rector de la Seu, mossèn Josep Leyes, de la residència Montblanc, i mossèn Roqué, capellà al Centre Hospitalari i del santuari de Joncadella, habitual punt de recés de l’Obra. El local era freqüentat per coneguts metges –una professió on l’Opus tenia forta incidència a la ciutat—i alguns advocats i empresaris. 

Al carrer de Guimerà, al primer pis del número 20, hi havia el club El Cadí, la vessant femenina de l’apostolat. S’hi feien cursets d’activitats diverses, però també charlas espirituals. El club era la seu, a més, de les trobades espirituals per a les supernumeràries o simpatitzants, i disposava d’una capella on, de tant en tant, s’hi deia missa.

No cal dir que si el voleu llegir sencer —era un tema llarg— ara el podeu trobar aquí. I és bo deixar-ne constància digital perquè, malgrat les bones intencions que deia tenir el fundador —l'infern n'està empedrat de bones intencions!— el resultat final molt sovint només es pot jutjar de catastròfic.

Elogi de la política local —i dels relleus

Aquest dimarts vaig tornar al local d'ERC a Manresa: hi havia convocada una assemblea de per tal d'atendre, al cap de quatre anys, el relleu de l'executiva local. El terme deu ser ara mateix un arcaisme: vull dir que dimarts calia triar qui tibaria del carro d'Esquerra a Manresa els propers quatre anys. Va ser un acte breu, un punt auster, però imprescindible. Donar relleus. I per això em penso que vaig fer l'esforç d'acostar-m'hi, perquè el relleu primer era el d'en Miquel Leon, que n'ha estat president fins ara i a qui jo mateix vaig passar el testimoni el novembre de 2020. El seu informe d'aquest període indicava totes les penalitats viscudes, des d'entomar els resultats d'una pandèmia tot just començar. Però també totes les campanyes viscudes —sofertes, es podria dir, fins i tot quan han estat localment victorioses— amb les dificultats creixents de moure la colla manresana. El Miquel hi ha estat, com hi ha estat la Mireia o el Manel o l'Alba—com hi va estar el malaguanyat Pep Sala. I sempre des d'una generositat que només els compromisos autèntics desprenen. Si faig comptes m'adono que cap d'aquests membres de l'executiva local ha esdevingut mai regidora o regidor. Han estat al servei de. I, com diu el manual, sense esperar res a canvi. Però és que, efectivament, a canvi no hi ha hagut mai res que no siguin maldecaps i moltes hores del temps particular. I doncs, malgrat tot, hi ha gent que hi aboca idees, temps i passió. El reconeixement més sentit. Només s'hauria de fer política des d'aquest esperit de servei, i el seu cas —no sempre gosaria dir-ho de tothom ni a tot arreu— ha estat això: compomís i confiança en un projecte que ara, un punt desconcertat, mira de reconstruir-se. Tant de bo aquells que sempre es postulen per als primers càrrecs no oblidin mai el testimoni de tants d'altres que s'han escarrassat a fer avançar una idea, la del republicanime que ens fa iguals en drets i deures. I el treball per un país més just, més culte i més lliure que sortosament compartim amb més formacions. Hi torno: tot el meu reconeixement a aquesta manera de fer política que, si és sincera, acostuma també a ser fecunda. I que em sembla imprescindible per combatre els vents que bufen des de l'autoritarisme, el populisme i la demagògia. Arreu del món. O al mateix municipi.

A la foto, l'executiva que plega amb alguns membres de la nova colla que encapçalarà Carles Garcia. Sort i encerts, i sobretot moltes gràcies.

Tresserras i el proper congrés d’Esquerra Republicana

Feia molts mesos que no em parava a parlar de política. I el darrer episodi actiu el vaig tenir fa més d'un any, en rigorós acte de servei, a Manresa, després de les eleccions municipals. Compromès a trenar un nou pacte municipal per al govern de la ciutat. Haver guanyat a casa, però —haver tornat a guanyar— no permetia obviar que Esquerra havia perdut 300.000 vots arreu del país i algunes alcaldies importants. Poques setmanes després, el juliol del 23, la fuita era de 400.000 vots i sis diputats menys al Congrés de Madrid. Uns resultats que, em penso, evidenciaven els símptomes d'un final de cicle i, també, d'una certa desorientació. I això, precisament, quan Esquerra acumulava més poder institucional: els militants amb càrrec s'havien anat multiplicant mentre, amb un cert desencís, la militància de base no creixia sinó més aviat el contrari. En fi, si ja aleshores em va semblar que calia un canvi, les eleccions al Parlament de Catalunya enguany ho han acabat de certificar. Fins el punt que setmanes després, convidat a signar un manifest on es reclamaven relleus i un debat profund sobre el futur d'Esquerra vaig signar a ulls clucs. 

La resta ha estat un final d'estiu lamentable, amb molts retrets i fins l'evidència d'alguns episodis de joc molt poc net, que només una llarga militància —resiliència!— permet superar amb serenitat. Però dol, i em dol molt. Fins el punt de gairebé fer-me enrere en el debat a quatre bandes que ara mateix s'esbatussen abans del congrés d'Esquerra del proper novembre. En fi, en aquestes circumstàncies llegir a l'Ara l'article que hi van signar Joan Manuel Tresserras i Marta Cid, em reconcilia en la meva opció política, que no és ni d'adhesions personals ni d'estabilitat laboral. Que no necessita cap reconeixement ni tampoc s'instal·la en servituds acrítiques sinó que vol mirar endavant. Ras i curt, militància política entesa com a servei i compromís en un projecte de canvi social i sobirania nacional. 

Tot això per dir que l'article és bo, i que m'agrada compartir-lo. I que és clar, que aniré al congrés d'Esquerra per votar a favor d'aquest compromís que —la foto és del 2012— aleshores compartíem, sense retrets de qui havia penjat més cartells o de qui —i això sí que costa!— després els va anar a despenjar. Ras i curt: qui tingui orelles que escolti.

El congrés d'Esquerra Republicana

Joan Manuel Tresserras

Marta Cid

Ara, 30/09/2024

Un dels llibres d’anàlisi política més sòlids sobre el trànsit del Procés al post-Procés va ser Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés, de Jordi Muñoz, aparegut el març del 2020. Prèviament, el 2018, en plena onada repressiva, Esquerra s’havia arriscat reorientant la seva estratègia de construcció d’una majoria social per la República a les condicions d’un cicle molt més llarg i costerut que l’anterior. Encara que una part molt significativa de l’independentisme continuava enganxada a l’èpica declaratòria i la jugada mestra, va semblar que aquella reorientació era ben entesa per l’electorat. Fins que en el cicle últim, governant a la Generalitat, el partit republicà ha acumulat mals resultats i han quedat al descobert les conseqüències de no haver fet el debat intern amb la profunditat que el gir requeria. Això ha coincidit amb un entorn independentista abocat al tacticisme partidista insubstancial, a les picabaralles de saló políticament irrellevants. I ha coincidit també amb un protagonisme institucional creixent d’Esquerra Republicana mentre minvava la seva vinculació als moviments i les mobilitzacions socials. Afegim-hi la indignitat incompetent d’uns quants aprenents de bruixot que no retien comptes als òrgans interns de control. Què podia anar malament?

El pròxim congrés d’Esquerra Republicana haurà d’abordar tot això. Aquests són els temes. Però el clima intern s’ha enverinat i tot s’ha volgut personalitzar. Com si es tractés d’un populisme qualsevol, o d’un partit sense projecte que s’hagués de construir al voltant de l’atractiu carismàtic d’algú, i no pas sobre principis, anàlisis i propostes d’intervenció política. De fet, aquest congrés ja naixerà massa personalitzat per haver de carregar, encara, amb la incongruència de votar primer les persones i deixar per a després el debat polític intern. Un debat que és urgent i que cal qualificar i situar en relació amb els grans temes que condicionen la vida de tothom. Un debat que, a banda de les qüestions ideològiques i polítiques fonamentals, haurà d’incloure també totes les coses relatives al model organitzatiu i els seus mecanismes de democràcia interna, el model de militància o els protocols i compromisos ètics. Un congrés per despersonalitzar el projecte i per desinstitucionalitzar-lo; per aterrar-lo i reconnectar-lo socialment.

Les grans transformacions històriques, les veritablement profundes, les que canvien les formes de vida i les mentalitats de la gent, necessiten temps per desenvolupar-se i afermar-se. Poden tenir acceleracions, fins i tot dies gloriosos. Hi podem identificar moments, episodis i potser personatges decisius. Però sempre són, al capdavall, el resultat de processos de canvi complexos. Curses de relleus. Per això aquestes transformacions històriques no tenen autor. Poden tenir figures emblemàtiques i dies de commemoració i celebració. Però són el resultat d’esforços col·lectius, de l’energia acumulada de moltes iniciatives i mobilitzacions. Fruit de moltes aportacions. De moltes persones que consideren la seva contribució anònima a la causa com una recompensa suficient.

A Catalunya, l’objectiu combinat de l’emancipació social popular vinculada a l’emancipació nacional ha tingut diverses formulacions polítiques d’orientació esquerranosa i sobiranista. Amb períodes farcits d’avenços significatius, amb fites ambicioses que semblaven a l’abast; però també amb etapes de patiment, de clandestinitat, de repressió i persecució. La història contemporània del país en va plena. Sense desmerèixer la transcendència històrica de les altres, la principal formació política que, continuadament i des de la seva fundació, ha enarborat com si fossin una les banderes del canvi social i la sobirania nacional, recollint i donant continuïtat a la llarga tradició del republicanisme obrer i popular del país, és Esquerra Republicana.

El congrés d’Esquerra de finals de novembre té com a horitzó principal interpretar bé en quin punt estem dins del camí cap a la construcció d’una majoria social democràtica que ens permeti bastir una República compromesa amb la defensa de la justícia, les llibertats, el benestar i la pau. Venim d’una llarga ressaca després d’un temps il·lusionant i engrescador. La ressaca no l’ha provocat la victòria de l’1 d’Octubre, sinó la incapacitat posterior d’administrar-la quan va quedar violentament establerta la impunitat repressiva de l’Estat i quina era la veritable correlació de forces socials (no només les electorals). El cicle ara és nou. I amb l’experiència acumulada, des de l’esquerra sobiranista hauríem de saber tornar a connectar amb la gent que volem al nostre costat i a la qual volem servir. No es tracta pas de mirar enrere i refer el trajecte amb el mateix equip perquè ara pugui fer bé el que en un altre moment no va saber fer o simplement no va fer. Es tracta de mirar endavant, interpretar el món on som i el món que ve. De proposar com encarar-lo. I trobar la gent generosa que vulgui formar part del nou equip i disputar la nova partida.

Municipals 1999 a Manresa, fa vint-i-cinc anys

L'aniversari exacte es va escaure el passat 13 de juny, però és ara que em vaga de recordar-ho: les municipals de 1999 a Manresa ja no s'assemblaven gaire a les que vaig celebrar el 1995, aleshores que les havia viscut amb un entusiasme i també ingenuïtat absoluta. Ho vaig escriure aquí i, en síntesi, es podria dir que quatre anys després jo havia deixat de ser l'home feliç com en Galindo m'havia presentat a Regió7 el 1995. El 1999 tornava a encapçalar la candidatura d'Esquerra a Manresa, sí, però ara ja com a militant i amb tota la càrrega dels aprenentatges, coneixences, maldecaps i disgustos de quatre anys com a regidor de Cultura i tinent d'alcalde primer. Digueu-ne experiència, si així ho voleu. En qualsevol cas hi havia hagut grans moments però tots amb peatge: a cada episodi, molt sovint, havia calgut deixar-hi una mica de pell i en algun cas va anar de poc que la família i tot. Així, si bé d'una banda havíem avançat decidits en l'obra d'aquell govern tripartit —fins i tot havíem inaugurat el nou Arxiu Comarcal i la Biblioteca del Casino!— ara, a les envistes d'una nova convocatòria electoral, hi havia el risc que només el PSC, amb Jordi Valls a l'alcaldia, capitalitzés els èxits de quatre anys de força encerts i prou bonança econòmica, suficient per eixugar el dèficit que havíem heretat dels convergents, exactament de 1.054 milions de pessetes. 

El 1999, doncs, després de molta més estabilitat de la que ens pronosticaren el primer dia, el risc de l'efecte alcaldia hi era i, per fer-ho més difícil, la secció local d'Esquerra havia perdut tremp: massa reunions en aquell pis del carrer Sobrerroca, atrafegats per la gestió municipal i atabalant la resta dels companys. I descobrint plegats que això de governar té molt poca èpica! Encara més, a l'hora de refer la candidatura dins de la comissió aquell 1999 sorgiren algunes discrepàncies. Així, amb l'objectiu de sortir airosos del repte, l'estratègia era procedir a renovar-ne alguns membres. I Carles Esclusa i Magí Mas, fins aleshores números dos i tres de la candidatura, atès que ja sumaven entre oposició i govern vuit anys al consistori, en van ser apartats sense gaires manies. Si més no amb el Carles Esclusa —regidor de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat Ciutadana— amb qui havíem fet amistat i dinat plegats a la fonda Sant Antoni tots els dilluns d'aquells quatre anys, encara avui recordo la conversa tristíssima que vam mantenir i de com jo mateix li vaig haver de certificar la irremissibilitat de la sentència. Tan bèstia com ho era el meu desig de continuar, i de millorar proposta i resultats. Fou també en aquells dies, dins de la comissió de candidatura, que em vaig discutir amb en Marc Ges fins al punt de tustar-lo al crani dos cops amb el palmell de la mà, mentre el comminava a pensar. L'home, president comarcal d'Esquerra, s'entossudia a posar pegues a qualsevol proposta de la nova candidatura alternant, fins el paroxisme, que calia una dona i, quan sortia un nom de dona, aleshores deia que no, que ens calia un perfil ecologista... i no desencallàvem! El meu petit acte de violència, del qual em sento encara un punt avergonyit, es va produir més enllà de les dues de la matinada, tots cansats, i a casa de l'Enric Aloy, que s'estava a l'avinguda Tudela. A la fi, la candidatura es va organitzar a l'entorn de la recuperació d'Ignasi Perramon —tampoc obido el cafè al bar la Soca, on li vaig plantejar reincorporar-se a l'equip municipal. Puc dir que aquesta idea me la va bufar en Pep Tomàs? El Nasi de primer no s'ho creia —perquè havíem de repescar-lo al cap de quatre anys?— però jo veia molt clar que, sacrificats els noms del Carles i per extensió del Magí, ens calia afegir un nom amb bagatge contrastat —tot i contradir, i de manera flagrant, el mandat de l'assemblea: renovació de càrrecs! El cas és que el Nasi va dir que sí aviat, i ho va fer content, com a número dos, i l'Enric Aloy ens va donar la solució final a l'enigma del tres. Dona i ecologista? Montserrat Selga i Brunet! Agosarats i entusiastes, aleshores vam anar a buscar un número quatre d'aires comarcals, que si hagués entrat estic convençut que hagués estat un regidor brillant: en Ton Cabra. Amb el Ton, l'Enric Aloy i el Jordi Torra ens havíem fet amics al llargs Consells Nacionals de dissabte tarda on assistíem cada dos mesos. I el Ton, que venia de ser alcalde de Calders per la candidatura d'independents, tenia apamada Manresa en tots els seus carrers atès que feia d'instructor a la seva escola de xofers, Gènesi. És més: el seu tarannà empàtic, proper i intel·ligent generava adhesions per on passava. En fi, gairebé complint les actuals llistes de cremallera, per a la cinquena plaça proposàvem l'Alba Baltiérrez. Som els de la foto. Tot plegat, un quintet excel·lent. Però la campanya es va fer llarga: ja no teníem l'efecte sorpresa de quatre anys enrere, ni molt menys la barra amb què quatre anys abans encaràvem els debats. Ara veníem de governar, i només podíem presentar el desig d'una continuïtat crítica, a risc de semblar una crossa socialista. I és clar, ens creixien adversaris a tot arreu: la CUP —aleshores AUP— venia escarmentada de l'episodi Casserres i ens feia còmplices de tots els desastres. I també CiU que, rellevant a Pere Oms per Francesc de Puig, veia en el nostre electorat la palanca per recuperar l'alcaldia. Només cal arrodonir-ho amb les comparseries dels nostres socis de govern, sempre prestes a suggerir amb poc o nul tacte si no seríem nosaltres qui faria tornar, per oportunisme, la dreta a l'Ajuntament...

I va arribar el diumenge electoral. Esquerra vam sumar 3709 vots que eren 500 menys que els de 1995. Estadísticament havíem aguantat el mateix 13% del resultat —i vam conservar tots tres regidors. Però la celebració que vam fer en un petit restaurant de la prolongació Guimerà —no en recordo ni el nom— no fou gaire lluïda, començant per veure que no havíem fet regidor en Ton Cabra. «La manta és curta», devia tornar a dir, i em penso que era ell qui m'havia d'animar a mi més que no pas jo a ell... Mentrestant el PSC s'havia enfilat als 11.632 vots i pispava un regidor a CiU, un altre del PP i un d'IC-V, fins a sumar-ne 11 —i això ho notaríem en la confecció del nou cartipàs. I IC-V, el més damnificat —el 1995 anava en coalició amb AUP— es quedà en 1426 vots i, doncs, amb un sol regidor. Tècnicament prescindible per a una nova majoria, però immediatament incorporat en la reedició d'aquell pacte tripartit. I en unes condicions que per primer cop em van permetre acostar-me a Josep Ramon Mora amb una altra mirada...

En fi, no res, guerres passades que no acabo d'oblidar, i que consigno escrites ben bé pel gust d'acarar-me al meu passat. Conscient que són dictades des de la meva memòria i perspectiva —i la memòria pot ser un drapaire tan trampós! Per això, d'aquell 1999 com abans del 95, només em queda tornar a demanar un perdó sincer a tots aquells a qui vaig ofendre o agraviar amb més o menys consciència. De la mateixa manera que agraeixo a tots aquells altres que d'una manera o altra s'avingueren a acompanyar-m'hi i de qui —amb joia o dolor— tantes coses bones vaig aprendre.

La foto està feta a Puigterrà dos mesos abans de la campanya. D'esquerra a dreta, Ton Cabra, Montserrat Selga, Ramon Fontdevila, Ignasi Perramon i Alba Baltiérrez.

Que entre tots no féssim tard

Al capdavall, el reportatge sobre les Caputxines de Manresa, si algun servei pugués fer més enllà del de la informació, seria el d'animar a tots els protagonistes del conflicte a no desistir. A continuar provant de trobar l'entesa. L'Editorial que vaig proposar per aquest Pou de la gallina núm. 409 aniria en aquesta direcció, amb la voluntat constructiva que sempre en ha caracterizat com a col·lectiu. En Jaume Gubianas ho va il·lustrar de manera preciosa, amb aquest parell de monges que estan jugant a cucamagar tot subratllant el lema: que entre tots no féssim tard.


Editorial:

Ara fa deu anys, la comunitat de les Caputxines de Manresa expressava la seva voluntat de cedir a la ciutat el convent del carrer Talamanca per tal d’impulsar un projecte assistencial on elles mateixes en quedarien com a usuàries. No va sortir bé: des de Roma, aplicant el dret canònic, de primer van fer valer la seva oposició mitjançant el bisbe de Vic i, posteriorment, van reclamar el consens entre la comunitat, la federació de l’orde i el propi bisbat per a un acord que encara avui no ha quallat. El resultat és un rosari de pretendents per al convent i tot de propostes fallides, encara que sovint les impulsés la millor de les intencions. I el temps passa, inexorable. Les dues últimes germanes que ocupen les antigues instal·lacions conventuals conserven el dret a romandre-hi però qualsevol altre pas haurà de comptar amb la Federació de les Clarisses Caputxines d’Espanya, i ningú no en sap el resultat. L’Ajuntament pel seu costat no desisteix, tot i que fins ara ha batallat sense fruits. A tots caldria animar-los a recuperar confiances i consensos per repensar generosament un projecte tan necessari com és fer d’aquell convent un espai per a tota la ciutat. I, si pot ser, amb aquell mateix esperit de servei i reflexió de fa quatre segles, fonamentat en la intervenció social comunitària, un nou assistencialisme i fins i tot l’art i l’espiritualitat. Un projecte complet per sobre d’un conflicte que durant anys ha generat tantes il·lusions com retrets i disgustos. Potser és la darrera oportunitat de posar-se d’acord. Perquè les Caputxines son encara allà i son això, una oportunitat per a Manresa.

Una Llum encara feble per la Pau

De l'Àlbum de visites, a El Pou de la gallina d'aquest mes de març. Una conversa, la vigília de la festa de la Llum, entre una jueva i un palestí a l'Espai Plana de l'Om, moderada per Xavier Melloni, director del Centre Internacional d'Espiritualitat de la Cova. La convocatoria reflectia, malgrat la bona voluntat, les dificultats cada dia més grans per parlar de pau, ara que els líders occidentals es van posant d'acord a naturalitzar la guerra. En fi, la crònica és incompleta, segur, però la idea encara avui perfectament vàlida venia a ser aquesta:

(Fotografia de Joan Closas i Junyent).

Una Llum encara feble per la Pau

La vigília de la Llum de Manresa, a Sant Domènec, els voluntaris d’Òmnium havien arrenglerat tot d’espelmes per a l’Encesa de la Nova Llum, per prendre consciència del drama de les persones que moren intentant travessar el Mediterrani. Molt a la vora, l’Espai Plana de l’Om acollia una conversa entre Juny Siva, una jueva anoienca, i Mohammed Abuzraik, un palestí bagenc des de fa disset anys. Ambdós van parlar sobre pau i drets humans en un diàleg conduït per l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni, director del Centre Internacional d'Espiritualitat de la Cova. Un acte que, en paraules de Melloni «enmig de la devastació vol desvetllar la capacitat revolucionària d’estimar-se entre persones, contra la deshumanització de l’odi». I és que els organitzadors, Justícia Global-Manresa al Món, van voler aplegar una persona jueva i una de palestina per defensar conjuntament la promoció de la pau i la solidaritat amb la població afectada per la violència genocida. «El conflicte a Palestina no arrenca el 7 d’octubre —deia Mohammed, que des de 2011 no pot visitar els seus pares— sinó que va començar molt abans, fa més de cent anys». Un detallat repàs del segle XX va capbussar l’auditori en dades i xifres esfereïdores, com ara els 36.000 morts a Gaza entre assassinats i gent desapareguda sota la runa, en poc més de cent dies i sobre un territori que no fa ni un terç de la comarca del Bages. A la recta final, Melloni va proposar un minut de silenci atesa la dificultat d’assimilar tantes dades i defensà les paraules de Gandhi: la Humanitat només podrà desfer-se de la violència amb la no-violència. Però el dolor acumulat va arrossegar un hipotètic torn de conclusions: «És molt difícil en aquests moments parlar de Pau». I l’altre reblava: «Pacifisme? Quan no hi ha menjar i plouen míssils? Es tracta de sobreviure!». Abans d’acabar, representants de les entitats organitzadores van tornar a qüestionar les polítiques genocides de l’Estat d’Israel, fent una crida al conjunt de la societat civil «perquè es corresponsabilitzi amb la situació i denunciï la col·laboració inadmissible dels governants amb el règim d’ocupació israelià». La sensació de desconcert mundial, però, de costat a l’ingent negoci armamentista, fan cada cop més gran la ferida, alimentant ressentiment i venjança. Perquè, malgrat tot, si un altre món encara fos possible, només ho serà a partir de la col·laboració i del diàleg.

Fem l'escamot dels que mai no reculen...

Avui s'acaba d'aprovar al Congrés dels Diputats, a Madrid, la Llei d'Amnistia. No cal dir que a mi m'ha fet content perquè sé que se'n podrá beneficiar molta gent. I encara m'ha fet més il·lusió quan he rebut una circular d'Òmnium Cultural encapçalada per un d'aquells Mots propis de Joan Salvat-Papasseit:

La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar

Al text, que signa Xavier Antich, es descriu aquesta Llei d'Amnistia com «una conquesta arrencada a l’Estat a contracor gràcies a la perseverança i l’amplíssim consens de la societat catalana». Encara més, l'amnistia «ha portat el conflicte al cor de l'Estat, i fa veure les maniobres més fosques del poder judicial. Avui s’aprova, però nosaltres no descansem ni ens refiem: continuem vigilants. Ens assegurarem que la llei s'apliqui a tots els qui se n’han de beneficiar: més de 1.500 persones...».

Des d'Òmnium són ben conscients dels riscos que aquests darrers anys es coven: «Alguns ens voldran fer creure que el conflicte polític s’ha acabat. Altres, continuaran amb tota la seva força perseguint l’independentisme. Jo us demano que no renunciem a cap bocí dels nostres somnis; us demano que continuem sent dissidents d’un estat amb greus mancances democràtiques; us demano que continuem sent l’escamot per al lliure exercici dels drets civils, polítics i nacionals al nostre país». Confesso que aquí m'he aturat. Això de ser l'escamot m'ha dut directament a la meva adolescència, i aquella Divisa també papassetiana que vaig memoritzar:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Per tota la resta, la circular ho arrodoneix demanant-nos de «no abandonar mai la tasca ni l’esperança (i axò diria que és Fabra), sabent que avui no s’acaba res. I que no hi haurà resolució del conflicte fins que no puguem exercir lliurement el nostre dret a l’autodeterminació».

I els pressupostos? I aquest final abrupte de legislatura? Fa tants dies que no parlo de política! Em quedo amb una idea: encallats en el sainet del Hard-rock, calia aquesta convocatoria electoral, mal que fos per pura dignitat. Els riscos són alts —es llança per la borda allò que semblava un molt bon pressupost— però no es fa política per mendicar la supervivència, ni molt menys per lligar-se a una cadira. Ras i curt, o es té la força o te la busques. Al risc que calgui. Enhorabona doncs pel gest, President. Els catalans tornarem a votar el proper 12 de maig i m'arrisco a dir que el resultat —sigui el que sigui— ens ha de permetre sortir d'aquest atzucac, tan ple de gesticulació, tan pobre de propostes, tan bèstia que fins i tot allò bo malmet.

El millor repte de cinc capitals de comarca (de la Catalunya central)

Com que m’hi va convidar expressament la Pilar Goñi, no vaig saber dir que no. I ahir dimarts, em vaig plantar a l’Auditori de la Plana per escoltar una conversa organitzada per Canal Taronja conjuntament amb la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de periodistes. El tema anava sobre «Els reptes de les 5 capitals de comarca de la Catalunya Central» i, retransmès pel canal televisiu, tenia una durada acotada a 90 minuts. Hi van parlar Marc Aloy, de Manresa, de costat a Ivan Sanchez, de Berga; Judit Gisbert, de Solsona; Jordi Bruch de Prats de Lluçanès i —last but not least!— Albert Castells, de Vic. Dionís Guiteres, de Moià, va ser baixa per trobar-se a Brussel·les.

L’acte va estar conduït per Mar Martí, presidenta de la Demarcació Catalunya Central del Col.legi de periodistes de Catalunya, i Rubén Vázquez, director de Canal Taronja TV Osona, Moianès i Lluçanès. I ja puc avançar que tenint en compte el perfil de la convocatòria —aquestes coses poden arribar a ser molt pesades— el resultat va ser molt interessant. I això almenys per dos motius:

1- A l’escenari, més enllà dels periodistes, quedaven quatre alcaldes i una alcaldessa que en cap moment van explicitar sigles de partit ni, tampoc, es trobaven en un període de competència electoral. Encara més, van venir des de l’Ajuntament de Manresa on havien quedat inicialment i van baixar distesament per sant Miquel, fins a la Plana. Tot plegat no tindria més importància si no fos que quan van parlar de seguretat, de promoció econòmica, de mobilitat o d’habitatge, resulta que l’anàlisi de molts municipis és prou semblant. Vaja, que l’incivisme —ho dic només com a exemple— es dona igualment en un municipi amb govern de la CUP, de Junts o d’Esquerra. I si de cas, menys en un cap de comarca com Prats —2600 ànimes— que no pas Manresa o Vic —ara mateix, 80 i 50.000 habitants respectivament. Però les solucions no són pas tan diferents! Parlar-ne plegats, lluny dels habituals rols entre govern i oposició, és més que saludable: s'hi descobreixen coses. Només el turisme va ser font de debat atès que el Lluçanès, el Berguedà, el Solsonès i l’Osona es disputen el millor paisatge del món i també la llonganissa. No em posicionaré pas. Només que va estar bé de sentir-ho, amb aquell to irònic que tots gastem quan no tenim por i volem fins i tot riure.

2- I per això, a mesura que avançaven els noranta minuts, em va fer tot l’efecte que la importància de la reunió, al marge de les estructures comarcals o provincials. Aquelles persones eren allà perquè volien i suposo que fins i tot eren els primers a percebre el poder que aplegats tenien: pura Catalunya central. Diria que després se’n van anar a sopar, i només desitjo que la proposta no quedi en un episodi de Canal Taronja. La trobada és un símptoma i diria que Vic és qui més hi ha posat ara mateix, per fer-ho possible. Hem viscut tan d’esquena! Però em fa l’efecte que resolt l’enigma de l’Anoia —és bo saber francament que no hi volen ser—, la possibilitat de trenar aliances fa que «Catalunya Central» sigui alguna cosa més que un concepte geogràfic que vaig sentir l’any 80 per primer cop del malaguanyat Rafel Llussà. Catalunya Central: un projecte polític també, que tindrà tanta força com els seus impulsors vulguin. Amb acords com l’universitari o, ara mateix, en termes d’ocupació. Caminar plegats en una direcció, malgrat els matisos, permet ser més forts i fer-nos valdre millor. I Manresa ha de ser generosa i liderar —que no vol dir ocupar un primer lloc protocol·lari. Perquè el poder és això: potència. I amb potència pots fer, i fer fer. Altrament, sempre serem vistos com les tribus de la Catalunya interior, tan indomables com incapaces de cooperar entre elles. I així ens ha anat en el darrer mig segle democràtic: una llunyana i maltractada quarta corona de la realitat metropolitana (*). 

Doncs no res, que em va fer il·lusió d’escoltar els reptes però, sobretot, m’ha agradat pensar que en el futur sabrem fer-nos forts. I retrobar-nos per a noves iniciatives... encara que no ens hi arrossegui la Pilar Goñi!

(*) Sobre aquesta idea no em cansaré de repetir que som massa sovint víctimes del centralisme barceloní, en un país que caldria pensar a manera de xarxa. Celebro doncs aquesta iniciativa tant com ho vaig fer amb les declaracions de Marc Aloy fa quatre dies, quan fou capaç de sortir al diari i manifestar sense embuts el seu disgust sobre l'R4 a la proposta d'investidura espanyola. Perquè l'autoritat és suma de potència i voluntat, però només funciona quan s'exerceix.

La victòria d’Albert Mulero, ara que ens ha deixat

Dimarts ens va deixar l’Albert Mulero, i aquest vespre en farem el comiat al Casino Burés, a Castellbell i el Vilar. Tenia només 61 anys i en feia un grapat que lluitava contra el càncer que finalment se l’ha endut. Però la seva trajectòria ha estat fecunda fins al final i quedarà com un testimoni immillorable del que pot ser la política municipal al nostre país. De tota la política municipal, la que comença a peu de carrer, la que s’adreça a tothom sense distinció, la que persegueix el bé comú. Ens vam conèixer en un míting a Santpedor, mesos abans de les municipals de 2011. No feia gaire que s’havia instal·lat a Castellbell i el Vilar, i es presentava com a cap de llista per ERC amb un entusiasme desbordant. Com que jo coneixia una mica el poble —aleshores ja m’hi estava tots els estius— em va demanar resoltament si em venia de gust encapçalar la llista (!) o, almenys, si l’ajudaria en l’empresa. Ens vam entendre de seguida en això darrer i, com que jo acabava de sortir del Govern d’en Montilla i a Manresa més aviat els feia nosa, ens vam abocar a construir un equip i un programa nou per al poble. El resultat va ser que l’Albert va entrar a l’Ajuntament per Esquerra i s’hi ha estat tres mandats, sempre amb més força encara que —també— sempre a l’oposició. Però, sobretot, construint, sumant, aprenent. Interessat per tota la gent, i per tot allò que passava a Castellbell i el Vilar. El vincle entre nosaltres es va afermar més quan des d’aquell 2011 ens vam trobar amb Lluís Oliveras a la comarcal d'ERC al Bages, que el mateix Albert presidiria temps després, durant quatre anys, del 2015 al 2019: vam menjar moltes bosses de cacauets plegats en aquelles reunions quinzenals que van certificar el creixement del republicanisme al Bages. Però el fet és que l’Albert es va passar dotze anys a l’oposició municipal i no ha estat fins ara que, en el relleu, ha conegut la victòria d’una candidatura integradora com ho ha estat la de «Sumem» amb Adrià Valls. Una victòria mínima, sí, d’un sol vot! Però un triomf que es va gestar molts anys abans, des del moment que l’Albert va triar fer política amb el sentit més ample del terme. I aquesta em penso que és la seva veritable victòria, allò que sempre ens va atreure d’ell: el seu testimoni. La capacitat de ser-hi des del dia a dia. Escoltant, suggerint, reclamant... o resistint, que de tot han viscut amb la Maria al mig del poble! I al mateix temps, molt més enllà d’unes sigles, hi havia l’Albert organitzant marxes de torxes, caravanes per la gratuïtat de l’autopista, busos de l’ANC o trobades amb botifarrada final. Generosament, incansablement, sense reclamar militàncies ni més disciplina que la del compromís lliure de cadascú. I en tot aquest temps —cal dir-ho?— l’Albert ni va millorar el sou ni va aconseguir mai la vara d'alcalde. Però hi era. Hi era cada dia, perquè era cada dia que renovava el seu compromís amb la comunitat. Només puc dir que per a mi ha estat un honor compartir-hi estones, projectes i compromisos. I que és per gent com ell que val la pena continuar bregant. Facilitant enteses. Trenant complicitats. Arromangant-se per trobar solucions. Perquè, no em cansaré de dir-ho, no tots els polítics són iguals. I aquells que han estat bons hem de saber reconèixer-los i, quan tristament no hi són, també recordar-los. Moltes gràcies Albert: que quedi per sempre entre nosaltres la teva memòria! I que en el futur sapiguem ser-ne dignes.

La foto té més d'onze anys, aleshores que desafiàvem la concessionària de l'autopìsta sota el lema de «No vull pagar»: dos caps de setmana i unes quantes multes per recórrer. El primer per l'esquerra és l'Albert, amb la Maria i tota la colla de Castellbell o Sant Vicenç. I enmig de tots un joveníssim Marc Aloy assajant desobediències...

Notes per un nou pacte... (E4: El desenllaç)

És sabut que una sèrie de final previsible perd interès. Però aquestes "Notes..." no són ficció ni entreteniment sinó que tenen voluntat documental. De manera que passats uns dies em proposo d'acabar-ne la sèrie. Recordem, doncs, que al darrer episodi, el dimarts día 6 de juny els representants d'ERC Manresa vam sortir tard del local de Junts, rumiant quins resultats presentaríem a l'assemblea local de dijous. Alhora descobríem un punt astorats que els que creiem que serien novament socis de coalició ja havien filtrat la informació de la trobada que havíem començat tres hores abans!

El dimecres 7 va ser un dia actiu. D'una banda, a preparar l'assemblea de l'endemà. De l'altra per tal d'examinar possibles sortides al desencontre amb Junts. Arribar a un acord amb ells havia estat el nostre objectiu des del primer moment perquè havia estat la formació amb qui havíem governat els darrers vuit anys. Però la filtració de les seves exigències per al pacte, quan ells mateixos ens havien proposat discreció, no feia sinó afegir dificultats a la maniobra, que cada dia semblava tenir menys recorregut. Gir de guió? Si més no, aquell dimecres hi va haver una segona trobada amb el PSC —mai vam amagar que volíem reunir-nos amb la resta de formacions—  i, també, vam suspendre cautelarment la quarta reunió amb Junts, prevista per la tarda de dijous, per tal posposar-la a la nostra assemblea del vespre. L'objectiu ara era aconseguir que l’assemblea d’Esquerra avalés explorar fórmules de govern alternatives a la repetició inicialment prevista d'un pacte entre ERC i Junts. Un altre mena de pacte, sí. I això per tres motius, almenys:

1- Calia assumir que l’actual grup de Junts ja no eren ni tampoc volien ser els Junts amb qui fins aleshores havíem compartit govern, projectes i fórmules de coordinació.

2- Tampoc compartíem una concepció municipal entesa ara com un repartiment descarnat de poder i representació, en una convivència sense il·lusió ni confiança. I sense projecte compartit. 

3- I aquest era el moll de l'os: sense projecte compartit, des d'Esquerra no ens aveníem a posar en crisi fins a 15 propostes encarrilades a la ciutat, una marrada que col·lectivament teníem clar que no ens podíem permetre. 

L'assemblea va anar molt bé. Al costat dels episodis viscuts amb Junts fins dimarts, l'apartat més delicat passava per comunicar que aquella bona sintonia detectada en les primers trobades amb els representants de Fem, PSC i Impulsem, ara permetia pensar en noves reunions. Però amb una voluntat diferent: anàvem a bastir nous pactes. Hi va haver moltes i diverses intervencions però cal fer constar que la proposta va ser validada sense rebuig. Amb totes precaucions necessàries, és clar. Però sense vetos. 

Deslleialtat manifesta

La nota pública de l'assemblea republicana Regió7 va arrodonir-la a l'alça: «Esquerra Manresa i el Partit dels Socialistes tenen converses avançades per formar un govern de coalició, segons ha pogut saber aquest diari». D'avançades, res de res. Però la reacció irada de Ramon Bacardit aconseguí un altre titular el divendres que acabaria per fer bona aquella profecia periodística: «Junts per Manresa acusa Marc Aloy de deslleial, fals, opac i deshonest, per haver prioritzat un pacte amb els socialistes abans que el que estaven negociant amb l’equip de Ramon Bacardit». Encara no érem al cap de setmana —aleshores que sí, que es van plantejar acords de govern, i a tres bandes— que Junts ja havia defenestrat la coalició i s'encastellava expressant als manresans «el seu compromís i fermesa per seguir treballant perquè sigui possible redreçar aviat la prosperitat i l’orgull...». Calia, però, un culpable. I aleshores es brandava una nova guatlla per al qui se la vulgués empassar, quan Ramon Bacardit, personalitzant en Marc Aloy la deslleialtat manifesta, insistia que «des del primer moment la nostra opció era buscar un acord amb ERC». La veritat és que els que l'havíem escoltat els darrers mesos abans del 28 de maig teníem ben bé una altra sensació. Però si allò que volem són fets i no sensacions, només deixaré constància que el mateix Joan Vila, d'Impulsem, el dia que es constituïen les noves corporacions em va voler certificar per a aquest blog que Bacardit també el va sondejar per un govern multibanda per aconseguir l'alcaldia, el divendres 2 de juny, igual que cinc dies abans havia fet amb els socialistes. «Jo mateix el vaig aturar: Ramon, no segueixis per aquí...». I doncs, no serà que l'home no ho provés, oi? Si ho arriba a fer un tercer cop, canta el gall de la passió!

I bé, ja ha estat dit que les reunions amb PSC, i després amb Fem i amb Impulsem, van anar molt bé. I que la possibilitat de trenar un govern amb el PSC i Impulsem va estar força clara des aquell mateix dissabte. Jo, que ja no hi vaig ser, constato que el retorn al grup de seguiment era franc i distès. I per això molt aviat es va produir una nova reunió, amb PSC i amb Impulsem, per veure si d'aquell to cordial abans de dimarts dia 13 en podia sortir també una fórmula d'entesa. El camí es va fresar depressa: el dimecres es consensuava i, el dijous, es presentava públicament al Pou de Llum. 

Acompanyar els dolguts

Pel que fa a Junts calia formalitzar la trencadissa, i es va concertar una trobada el dilluns dia 12. No anàvem a negociar res, i ja es veia que la cosa no seia precisament agradable, però em va semblar bé d'acompanyar novament la Mariona i molt especialment el Marc. Bacardit va acotar el temps a una hora justa per motius familiars, i a tots ens va semblar bé, perquè no quedava gran cosa a dir-se. Per part nostra, tot i que ens havia costat, finalment assumíem que el Junts d'ara no era el Junt d'abans —amb l’anterior equip hagués estat qüestió de poques traces repetir el pacte! Però ara ja ens semblava també a nosaltres impossible, amb el reguitzell de peticions, retrets i desacords. Al capdavall, es tractava d'anar a dir-los que, malgrat aquest primer moment dolorós, voldríem trobar noves fórmules d’entesa al llarg del mandat i acords consensuats. És clar que aquestes coses mai no acaben d'anar bé: els divorcis no són fets per celebrar la joia de l'amor passat. En Josep Gili i Maria Lluïsa Tulleuda van dir-nos que certament ells havien establert unes propostes maximalistes, però que per part nostra mai hi havia hagut negociació. Que tampoc nosaltres havíem creat confiança. I, en un arriscat judici d'intencions, van afegir també que, des del primer dia, buscàvem trencar un possible pacte amb ells. Hi havia tensió i m'estalviaré els detalls per a la intimitat, llevat que aquí ja tots somicàvem sincerament —qui digui que és fàcil, o que a la política no hi ha sentiments, que vingui i que ho vegi. L'excepció era en Ramon Bacardit, ell sí, amb unes ganes de plegar notables, talment aquella mare al judici de Salomó. «Ja podem dir que hem trencat? Ja podem dir-ho, oi?» Sense manies va tornar a negar la major —la seva recerca des del mateix 29 de combinacions alternatives, amb juraments inclosos de molta vehemència. Suggerí fins i tot que, al seu costat, el Marc hagués guanyat musculatura i resistència, en un programa més propi de crossfit que no pas de governança... Tot plegat, irrecuperable. A mi el que més greu em sabia era veure immolar a la Tulleuda i el Gili, absolutament volenterosos, a l'altar de l'estratègia del seu candidat i líder  —i ja aviso que això, però, no és un fet sinó una mera hipòtesi, d'altra banda ben legítima. I és que en aquell precís moment Ramon Bacardit ja tenia el què volia: el trencament amb ERC, estalviar-se de col·laborar en una coalició que li desdibuixés el perfil, i multiplicar les seves ganes de seguir castigant tot allò que millorés la ciutat... però li espatllés el relat. Fet i fet, doncs, aquell vespre va ser això. Una hora curta, seixanta minuts de tristor.

La resta és tota sabuda. A la recta final, el dimecres l’assemblea d’ERC Manresa —la de la foto—va aprovar per unanimitat l’acord de govern amb PSC i Impulsem amb l'objectiu «de continuar avançant en la transformació de Manresa i, alhora, aprofundir en el treball de la quotidianitat, des d’una perspectiva que es vol plural i progressista». Es va valorar el conjunt de projectes consensuats en el govern 2019-2023, que disposen d’un finançament i calendari, i se'n prioritzà la necessitat de dur-los a terme sense marrades o dilacions. D’altra banda, l’assemblea va subscriure la importància d’avançar en les polítiques de proximitat, en manteniment i neteja, en les polítiques de serveis a les persones, les d’habitatge, de rehabilitació, «i tot allò que ens ajudi a superar els actuals símptomes de fragmentació social». L’assemblea d’Esquerra, doncs, aprovava per unanimitat el dimecres 14 de juny aquest pacte inèdit a Manresa amb PSC i Impulsem. Una fórmula trenada entre diverses formacions i sensibilitats, unides per la confiança i un programa d’actuació que vol ser il·lusionant per la ciutat, fonamentat en tres compromisos:
1- Compromís en el treball planificat que assumeix i valora aquells projectes estratègics de ciutat ja engegats.
2- Compromís en el creixement l’economia, la millora de la connectivitat i la generació de llocs de treball.
3- Compromís en la diversitat. Que reforça les polítiques d’habitatge i les del centre històric. Que lluita contra la segregació escolar. Que multiplica l’esforç de manteniment de l’espai públic, de la neteja, el civisme o la seguretat. I que busca la participació de tots els ciutadans i ciutadanes.

Tots els detalls són a la xarxa i ja han quedat recollits als mitjans de comunicació d'aquells dies. 

Optimisme desbordant

I el dia de la constitució del nou Ajuntament? El dissabte 17 de juny vaig assistir a l'acte des del saló de sessions, gràcies a ser dels més puntuals a la cua. Després, assegut al costat de la ja ex-regidora Cristina Cruz, vaig vaticinar-li abans no comencés a parlar Ramon Bacardit: «—Ara ens farà un discurs breu i optimista. —Que t'ho creguis, respongué ella. —Què t'hi jugues?». Positiu, i sense cap retret, Bacardit va ser breu, i en cap moment es va referir a les frustrades negociacions amb Esquerra. Només, això sí, va dir que veia cares llargues en un matí que li semblava que havia de ser de joia. L'home semblava exultant abans de recordar-nos novament que Manresa no va bé, i que no hi va des de fa dècades. Ell, però, farà una oposició optimista i constructiva. Regió7 ho transcriu notarialment: «Ens hem de conjurar els 25 regidors de l’Ajuntament per revertir la situació de la ciutat» Veritablement qui no el conegués encara li faria cas! Per tota la resta, diria que la campanya de Ramon Bacardit per al 2027 ja havia començat. La de Junts no ho sé tant. I pel que fa a Manresa pronostico que, amb tots els maldecaps que es vulguin, la ciutat ha pres la millor de les opcions que tenia a l'abast. Sort i encerts!

A manera d'epíleg

No he estat mai un animal polític, i encara menys un militant disciplinat. De debò, sóc per naturalesa poc obedient i desconfio del poder de manera sistemàtica. Però defenso que cal fer política de manera activa, comprometre's i participar de la cosa pública —de la res pública, si us vaguen les llatinades. Per això sempre m'ha agradat seguir ben a la vora les viscissituds dels governs democràtics de Manresa, des de 1979, quan jo encara no havia complert els 18 anys. M'agrada i m'interessa, i hi he conegut persones, idees i maneres que em penso que han millorat la ciutat. I encara més, que m'han millorat a mi com a persona. I no tots, és clar, eren d'Esquerra Republicana de Catalunya: de fet la mare Natura sempre ha repartit carallots i llumeneres arreu i de manera proporcionada. No, no parlo d'apriorismes de partit: em refereixo a persones que des de posicionaments diversos s'estan a fer política, i la fan des de l'associacionisme, amb els companys de feina o entre els veïns d'escala. Generosament. Persones que no necessiten ni millorar el sou ni aconseguir la vara d'alcalde per renovar cada dia el seu compromís. Que hi són, amb sigla o sense. I encara més, aquells que hi són sempre. Per tots aquests val la pena continuar bregant. Compartir moments. Facilitar enteses. Trenar complicitats. Construir franquesa. Arromangar-se a la feina. Per tots aquests també he volgut, modestament, escriure aquest episodi. Allò que he vist i allò que en penso. Perquè ni tots els polítics són iguals ni tampoc els seus objectius. Es bo de reconèixer-los i distingir-los. Molt més encara si, tots plegats, volem que la ciutat continui avançant.

Notes per un nou pacte... (E3: L'enuig)

Al final de segon episodi ens vam quedar amb el nou concepte de l'Ajuntament-tiramissú: es pot tallar en vertical, horitzontal o grapejar-lo en dues boles. Però per tal d'avançar seriosament en un acord, des d'ERC vam aparcar la pastisseria i vam acordar una immediata segona reunió, el dimarts dia 6, a les 7 del vespre, on singularment Ramon Bacardit no assistiria, a favor del seu equip «amb qui tinc plena confiança». 

La cita era, per alternança, al local de Junts. Vam arribar-hi puntuals i la primera sorpresa va ser la presència de Jordi Morros, reconegut periodista de Regió7. «Què hi fas aquí?», li va etzibar el Marc, amb aquell punt de candidesa que no deixarà mai de meravellar-me. «M'ha arribat que aquesta tarda us trobaríeu amb Junts...». Hi havia incomoditat, és clar, rera aquest «m'ha arribat», perquè des de l'episodi de la Pentecosta que no s'han donat més casos de ciència infusa. Però li havia arribat, i va afegir «només una foto, va!», com una almoina demanada amb dignitat. El Marc amb la Mariona ja enfilaven els graons del local de Junts però a mi em va semblar que era millor acceptar la demanda i donar satisfacció a Regió7 i els seus lectors. «I amb un somriure, si pot ser, que ningú valora les males cares, canalla». Al capdavall, ¿no anàvem a cercar un bon acord per a la ciutat? El Marc i la Mariona van afluixar uns pocs segons, just per semblar que era una foto robada i vam entrar al local, on ja ens esperaven els futurs regidors Josep Gili i Mònica de Llorens, acompanyats de Ferran Fernández. El primer bon dia va ser demanar com és que hi havia el fotògraf de Regió7 a la porta, però els tres amfitrions van arronsar les espatlles tot suggerint que tampoc no en sabien res, i que se'n meravellaven tant o més que nosaltres. Era evident que algú mentia però sense més escarafalls, vam asseure'ns disposats a reprendre el fil del dia abans.

Una nova etapa de canvi

I la reunió va començar amb un bon clima. I nosaltres hi anàvem a defensar una relació de quinze actuacions ciutadanes que ens semblava que Junts qüestionava, i ens vam trobar amb un document escrit d'un parell de pàgines i mitja encapçalades pel títol de "Proposta de sumari per la governabilitat de la ciutat". Josep Gili duia la veu cantant, i després de repetir-nos el mantra de «el govern del 50% a tots els efectes» vam començar a examinar-lo. Per veure el grau de ductilitat d'aquell trio, els vaig proposar esmenar el text proemial que deia «iniciar una etapa de canvi a Manresa» a favor d'«una etapa que incorpori canvis», i així escapar del binomi que pretenia fer-nos a nosaltres la força continuista i reservava per Junts la bandera del canvi... com si ells no haguessin governat els darrers dotze anys. Val a dir que no s'hi van fer forts.

El problema va venir tot seguit. Les preteses polítiques de canvi, que començaven per l'Economia, només anaven a complicar-ho tot: calia modernitzar el comerç, sí, i per això ens demanaven més informació sobre el projecte del carrer Guimerà, que qüestionaven obertament —un projecte debatut amb la ciutat i aprovat políticament. També volien ajornar aparcaments descrits al pla de mobilitat, que tant va costar de consensuar, per incorporar-ne de nous com ara un al Parc Vila Closes: un nou pàrquing que desfaria l'actual projecte de parc renovat, consensuat amb el barri, presentat públicament i amb les obres licitades. No avançàvem, ans el contrari... Però la llista seguia. Per tal d'activar l'habitatge i la rehabilitació —i fins i aturar l'èxode de manresans als pobles del voltant— ho fiaven tot a una immediata reestructuració de l'àrea de Serveis al Territori. Un darrera l'altre, a poc a poc anàvem deixant més temes "en remull", per poder comprovar l'abast de les diferències. En l'àmbit de la connectivitat, sorgien d'altres nafres: Junts acceptava el soterrament dels ferrocarrils catalans però no més enllà de l'actual baixador, i negant un final fins a Plaça Espanya, tot passant per alt que el projecte ja està avançat, finançat i a punt de ser licitat. I el desdoblament de l'autovia des d'Abrera? També entrava en crisi el projecte consensuat amb tots els alcaldes del recorregut, de tots els partits polítics. I doncs, ho havíem d'anar aturant tot, tot i tot? 

Les diferències no paraven de créixer: l'aplicació de la recepta social electrònica ens va portar a un nou debat. De fet, no vam aconseguir que ens expliquessin com carai s’aplicava, i van acabar per dir-nos que ens portarien una experta... I hi vam tornar quan des de Junts ens van demanar incrementar la plantilla de la policia local en 31 agents. Com se faria aquest increment? Per inversemblant que sigui, la recepta era retallar 31 places de d'altres punts de l'organigrama local! En fi, a la via pública, la coincidència en la nova avinguda central de les carreteres de Vic i Cardona es desfeia quan Junts reclamava un pont a l'alçada de la caserna de la guàrdia civil fins el cementiri... Havien passat ja un parell d'hores, i nosaltres encara trobàvem a faltar a la llista  la Fàbrica Nova, el nou Arxiu comarcal, el Museu del Barroc o les propostes contra la segregació escolar... Qui dirà que fem curt parlant d'una dotzena de desacords? Desacords sobre actuacions debatudes, aprovades, finançades i sovint a punt d'executar! Les llavors que havien estat plantades segons el govern anterior, el futur pacte les posava sistemàticament en crisi. O, per fer-ho més passador, les deixava "en remull".

Alcaldes, alcaldets i alcaldassos

Una reunió de més de dues hores no acostuma a ser fructífera. I amb el cansament les coses mai milloren: calia un acord de governança sobre tots els temes anteriors, sí. Però és que a més a més, al final se'ns demanava que per tenir l'alcaldia Marc Aloy tots quatre anys —«això no té perquè ser una línia vermella» concedien— el nou tinent d'alcalde primer, Ramon Bacardit, ho seria "de Presidència i projectes estratègics". I en una relació prolixa, reclamava un primer càrrec de confiança com a "Director de presidència" i s'atribuïa les funcions de Gerència, Projectes estratègics, Projectes interdepartamentals, Projectes Internacionals, Relacions institucionals (sic) "no pròpies d'alcaldia", Comunicació i premsa, Promoció de la ciutat i, per torna, un Comissionat de Llengua catalana. Em va quedar el dubte de si el Marc podria portar un ram de flors a les manresanes i manresans centenaris. Ell mateix va exclamar-se'n: «I jo què hauria de fer, segons aquesta llista?». Suposem que una mena d'alcaldet... És clar que si no ens agradava, podíem recuperar la idea de partir el mandat en dos anys i dos anys. Havíem arribat a un quart d'onze de la nit. «I el més fotut de tot és que la reunió ha anat molt bé», vaig dir sense embuts, obviant l'enuig que s'anava ensenyorint de tots nosaltres. Havia estat un debat prou cordial i amb bones maneres, sí. Però fotut perquè no havíem passat de posar temes i més temes en remull, fins a deixar plena l'aigüera, i que ningú podria resoldre perquè, és clar, faltava el Ramon Bacardit. Avui hi ha qui diu i repeteix que no vam negociar res. Però la realitat és una altra: ens en vam anar perquè no es podia negociar res de debò.

Fresquejava i, passada la Plana de l'Om vam enfilar Sant Miquel consirosos. La Mariona, que no sap estar sense el mòbil, va ser la primera a veure-ho: poc després de les 8 del vespre el digital de Regió 7 no només recollia aquella foto robada sinó que, literalment, avançava els objectius del document de Junts. El propi Ferran Fernandez se'n disculparia després, però en aquell moment ni el Marc ni jo mateix no vam fer gaire cas de la filtració, perquè al capdavall començàvem a veure com a irresoluble l'acord. No recordo qui ho va plantejar primer, però el darrer comentari abans de separar-nos per anar cadascú a casa seva va ser que, dijous, a l'assemblea demanaríem obertament l'aprovació per explorar noves fórmules de coalició. Per molt inversemblant que pugués semblar.

(continuarà)

Notes per un nou pacte... (E2: L'embolic)

Al final del primer episodi ens vam quedar a l'assemblea d'ERC del dilluns 29 de maig, la de la foto, aleshores que ens conjuràvem per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i mirar de fer-ho, en primer lloc, amb els representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys. Hi havia, això sí, aquella darrera sorpresa, i és que Junts primer volia una trobada entre caps de cartell i deixava la primera reunió entre comissions negociadores per al dilluns dia 5 de juny....

A les 4 de la tarda del dimecres 31 de maig vaig tornar al local d'ERC, a la plaça Major. Em sentia com aquells tabaquistes que després d'un temps d'abstinència no només fan un cigarret imprudent sinó que, fet i fet, entren a un estanc i es compren un parell de paquets. Vaig empènyer la porta, doncs, disposat a tornar-me a enfangar. El cas és que ens convocava el Marc Aloy per preparar una trobada, una hora más tard, amb representants del PSC, al seu local de la carretera de Cardona. L'acompanyaríem la Mariona i jo mateix. I com que es tractava d'una sessió més de cortesia que no pas amb expectatives, al final no vam preparar gran cosa, i el Marc es va estar a explicar l'esmorzar a cal Míliu que havia tingut amb Ramon Bacardit aquell mateix dimecres. La impressió no era afalagadora: el candidat de Junts advocava per un nou pacte que fes foc nou, qüestionava tot de projectes aprovats i retreia que des de l'alcaldia s'havia capitalitzat tota la feina feta d'aquests darrers anys. En resum, que ja ens avançava que amb ell les coses anirien ben diferents. Per tota la resta, quedava concertada una primera reunió amb Junts al local d'Esquerra, el dilluns dia 5 al migdia. I com que ja es feia tard, vam encaminar-nos de dret a can PSC.

A la reunió amb el Partit Socialista d'aquella tarda. hi vam trobar l'Anjo Valentí, la Mariana Romero i el Pere Massegú, i tot fou d'una cordialitat absoluta. Ni tan sols ens van qüestionar el nostre previsible acord amb Junts per repetir una majoria de govern forta, continuïsta i «indepe». Res a destacar. I amb tot, hi havia el record d'una campanya enrarida entre les forces de l'anterior coalició i, com qui no vol, el mateix Anjo va deixar anar un comentari capaç d'escampar les darreres engrunes de confiança que conservàvem amb Junts. 

Insídia telefònica

Per ser exactes: el mateix dilluns 29 en Ramon Bacardit havia telefonat a Anjo Valentí per explorar possibles alternatives a la victòria d'Esquerra. Es tractava de sumar els sis vots de Junts amb els quatre socialistes i dos més d'Impulsem. Quan l'Anjo li fa notar que amb 12 no s'aconsegueix la majoria necessària per tombar la llista més votada —en calen 13!— Ramon Bacardit deixa entreveure la possibilitat del Front Nacional... «Quan ho vaig comentar a la meva executiva em va dir que aleshores ja li havia d'haver penjat el telèfon! És que és molt fort, eh? I és clar, al final encara em va dir que negaria haver-m'ho dit!» —deia l'Anjo. Una estona després, tornant poc a poc en direcció a Sant Domènec, li vaig demanar al Marc si no és que això ja ho sabia perquè tota la tarda que cargolava sol. I sí, es veu que això ja li ho havia avançat l'Anjo, però que s'estimava més veure quin efecte ens causava a nosaltres. I que, en el cas de posar-ho en dubte, era molt fàcil de resoldre: potser Impulsem havia rebut la mateixa proposta! Perquè ja quedava clar que el senyor Bacardit gastava ben poques manies. En fi, la setmana va quedar complementada amb d'altres primeres trobades on no em va tocar ser-hi, però que compartíem telemàticament tota la comissió. Perquè els trons quedaven per al proper dilluns. 

Marxisme, sí, però del bo
Aquells que vam poder ser per part d’Esquerra a la primera reunió de treball amb Junts, el dilluns dia 5 de juny (Marc Aloy, Mariona Homs i jo mateix) només podem recordar sorpreses. Tot i la poca falta de confiança entre les parts, Ramon Bacardit, acompanyat de Mònica de Llorens i Maria Lluïsa Tulleuda, va plantejar d'immediat la seva voluntat de fer foc nou i «ser un partit crític». Les formes eren un punt cantelludes i els missatges repetitius, perquè ho va dir fins a tres vegades reiterant que el Junts d’ara no és el Junts d’abans, mal que hi coincidissin nom i persones. A Esquerra ens causava molta estranyesa —i ens ha costat dies entendre-ho. Per tota resposta al nostre desconcert ens va recordar que «hi ha prou gent a Junts Manresa que desitjaria ser a l'oposició!». La poca confiança que conservàvem s'anava fonent. I el concurs de les seves acompanyants, construït sobre el millor marxisme, no ho va millorar: «Per entendre'ns (sic), nosaltres som Junts, però no som els Junts que eren a l'Ajuntament. Aquells Junts de l'anterior coalició no tenen res a veure amb els Junts d'ara, encara que algunes persones puguin coincidir en els Junts d'abans... i el d’ara!». L'endemà mateix ens ho repetirien amb una dada irrefutable: podien semblar els mateixos... però desengayem-nos: ara tenien un CIF diferent!

Tiramissú grapejat
Ras i curt, el nou Junts obviava els consensos dels vuit anys anteriors. I la proposta que ens feien quedava així: «Volem governar al 50% a tots els efectes». Si hom els reclamava analitzar seriosament la demanda —som 7 i 6 regidors, i ara ens separen 1000 vots— Bacardit tornava al mantra: «Volem governar al 50% a tots els efectes». Començant per la mateixa alcaldia que passava a ser part d'aquest 50%. Devíem semblar francament desconcertats perquè aleshores Bacardit ens engiponà una metàfora tan pastissera com aquesta: «l'Ajuntament és com un tiramissú, el podem tallar en vertical, en horitzontal o... trossejar-lo i fer-ne dues boles». Vaja, que ja podíem passar a repartir regidories esferificades! Com que des d'Esquerra ens havíem imposat una negociació seriosa, vam dir de posar primer projectes sobre la taula, i tampoc aquí vam constatar millora. «El problema no són els projectes sinó els canvis. Calen canvis, perquè igual no podeu continuar» Més enllà del "podeu" els projectes sí que compten: almenys fins una dotzena d'actuacions aprovades, consensuades i finançades semblaven saltar pels aires si el senyor Ramon Bacardit participava d'un hipotètic govern de coalició.

Però calia paciència. Vam tornar a quedar per l'endemà mateix, dimarts vespre, amb la novetat que el candidat de Junts no hi seria, «per deixar els detalls als equips negociadors». Ens va sorprendre —i em sembla que al Marc encara més. I tanmateix els vam tornar a dir que sí, que seguiríem ni que fos per esgotar les possibilitats o —el dijous teníem una segona assemblea local— decidir si no s'acostava l'hora explorar alternatives.
(continuarà)

Notes per un nou pacte de concòrdia i progrés (E1)

El dia 28 de maig de 2023 me'l vaig passar, en bona part, al col·legi electoral de Sant Pau, a Manresa. Una jornada avorridota, amb menys del 50% de participació que, en aquell barri, majoritàriament va exercir-se abans de dinar. La tarda, doncs, s'havia fet llarga i el recompte breu. En acabat, en Marc Aloy m'havia demanat que l'acompanyés en el recompte global de la ciutat des del local d'Esquerra i em va fer il·lusió que m'ho digués perquè així podria seguir en viu i en directe l'evolució dels resultats. Fins aleshores havia pensat que reeditar un pacte de govern podia ser fàcil si els resultats acompanyaven. Però no va ser pas així: contra les nostres expectatives de creixement, a Manresa ERC vam perdre un regidor i, respecte fa quatre anys, uns quants milers de vots. I de debò que ni ara ni mai m'aconsolarà gens saber que van ser dels millors resultats nacionals...

D'aquell vespre guardaré aquesta foto de Regió7 perquè, a la celebració pública de la victòria, no faig –no fem– bona cara: tots albiràvem les dificultats, és clar. I amb tot, vaig animar tothom a treballar per arribar als mínims comuns denominadors amb la segona força de Manresa, Junts. Convençut que els regidors que s'havien entès fins aleshores podien facilitar una nova etapa. «No serà fàcil —vaig dir-los a la colla de juntaires que van passar discretament pel restaurant PortaFerro— però ho hem de provar». Perquè la campanya havia estat dura, i les formes del seu candidat matusseres. Aquell «No tot s'hi val, senyor Bacardit», que vam publicar a Regió7 amb Ignasi Perramon, ja anava en la direcció d'evitar trencadisses. Una tribuna que acabava així: «Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança». No passaria de ser un bon consell si no fos que a continuació se n'esmentaven els riscos: «Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!». Sigui com sigui, el candidat de Junts no devia llegir la tribuna o, si ho va fer, va decidir no fer-ne cap cas. 

I així vam arribar el 28 al vespre. Amb el 89,4% dels vots escrutats, val a dir que Ramon Bacardit ja va trucar Marc Aloy per felicitar-lo. i jo, com en les millors cròniques de Muntaner, puc explicar-ho perquè estava al seu costat. Era el moment de fer farina blana, i em va semblar perfecte i oportú. Al capdavall, si a ERC havíem passat del 28 al 23% dels vots (3000 menys), la colla de Junts  passava del 28 al 20% deixant pel camí 4100 vots, i dos regidors menys... En d'altres paraules, el 8 a 8 de feia quatre anys, amb deu únics vots de diferència, ara era un 7 a 6, i 1000 vots de distància. 7 a 6, en qualsevol cas: la xifra que amb una sola suma dona la majoria a l'Ajuntament de la nostra ciutat.

En fi, l'endemà dilluns, a l'assemblea local d'ERC per valorar els resultats, va quedar clar que les xifres obligaven a rumiar a tothom. La participació no va arribar al 50%, i la pèrdua de vots de les opcions electorals majoritàries calia entendre-les com un toc d’atenció important de la ciutadania que ens reclama, més enllà del treball en apostes a llarg termini, aprofundir també en aspectes de la quotidianitat. I siguem francs, també a Esquerra ens va sotraguejar molt el resultat que, guanyant i tot, ens feia perdre un regidor —i fruit de la la nova llista, ara queien inesperadament del grup municipal Anna Cespo i Jamaa Mbarki, persones que fins ara mateix han estat rellevants en el govern. Tristor. I amb tot, vam conjurar-nos per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i buscar la majors coincidències sobre projectes i model de ciutat amb la resta de forces democràtiques. I abans que amb cap d’ells, amb representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys.

Diré també que aquell vespre em van fer l'honor de designar-me membre de l'equip negociador d'un futur pacte. No m'ho esperava. Però vaig dir que sí, és clar: tornar als escenaris del poder local té per mi una enorme atracció, i des del punt de vista personal —passeu-me la vanitat— em permetia ser per sisena vegada en una negociació de govern a la ciutat. Hi ha algú a Manresa que en sumi tantes? En qualsevol cas, i conscient que aquesta ja m'arribava de pura xamba, i que mai més es repetiria, vaig dir que sí, que gràcies, i mentalment em vaig proposar de conservar-ne notes que poguessin explicar els esdeveniments en el futur, de com es va embolicar la troca i de com, al capdavall, la desembolicaríem. Amb una darrera sorpresa: de la ronda inicial de converses amb la resta de forces democràtiques amb representació municipal, no ens trobaríem amb Junts fins el dilluns dia 5 de juny, vuit dies després del 28 de maig.

(continuarà)