dilluns, 6 de setembre de 2021

El bisbe jove (Novell i el pecat)

Com tanta d'altra gent, vaig quedar parat de la renúncia de Xavier Novell a la mitra i bàcul de Solsona. «El bisbe plega!» era un titular d'impacte a les acaballes d'agost, quan la sequera informativa és quasi total. Amb 52 anys, ambició eclesial i agraciat de mena —atractiu, diria ell mateix— tot seguit vingueren les especulacions: que si serà una dona, que si potser un home... fins i tot els més agosarats van atribuir la renúncia a la guerra bruta que les clavegueres de l'estat tenen declarada a l'independentisme català. Com acostuma a passar, però, la solució de l'enigma ha acabat per ser la més senzilla i tot plegat s'ha resolt a favor d'un enamorament, més o menys arravatat, amb una psicòloga surienca que es veu que fins i tot ha escrit alguna novel·la de voluntat eròtica i —si fem cas a les tafaneries de tots aquells que no n'han vist ni les tapes— es veu que satànica i tot. A mi la veritat és que no em preocupa gaire el perfil de la senyora en qüestió sinó que, sobretot, em fa rumiar el pas del bisbe, o ex-bisbe, en Xavier Novell. Perquè francament havia estat una esperança frustrada d'aquell predecessor seu —el bisbe Deig— que el va enviar a ampliar estudis a Roma amb la voluntat de d'aprendre i alhora difondre l'esperit i conclusions d'aquell concili tarraconense del 1996: obertura de la institució, presència de la dona fins al sacerdoci, celibat opcional... N'havíem parlat prou sovint amb mossèn Ignasi Montraveta, que la mort li ha estalviat el sainet: res de res —i si en voleu saber més, avui hi aprofundeix amb més coneixement sor Lucía Caram—Però està clar que l'home trabucà el missatge i va fer acréixer totes les seves obsessions, bé fossin faldilles curtes a l'hora de la comunió o —ja malaltissament— a l'hora d'acceptar la diversitat d'orientacions sexuals que conviuen al món. Aquí i allà, Novell es va presentar una vegada i una altra com a martell d'heretges. Ara llegir que s'ha enamorat, que ho penja tot i que se'n ve a viure a Manresa l'humanitza profundament, i fins i tot podria dir que el fa valent. Però tot allò que mentre era bisbe va dir i va fer, això no desapareix. I massa sovint es va reduir a reclamar acatament i multiplicar l'obsessió del pecat. Ara doncs, pecador com tothom, em recorda aquells versos que Pasolini va dedicar a Pius XII quan va morir el 1958, A un papa. S'aprofita tot el poema, fins el final. 

Però en la teva de religió, no es parla de pietat?
(...)
Tu ho sabies, pecar no vol dir fer el mal:
negar-se a fer el bé, això vol dir pecar.
Quant de bé podies haver fet! I no el vas fer:
no hi va haver cap pecador més gran que tu.

El cas és que, com que en Novell és viu —a diferència de Pius XII— el mínim que hauria de fer seria demanar perdó. I no pas per enamorar-se o carregar-se el celibat sinó per condemnar i proscriure a tanta gent, inclosos aquells que encara veien —i mira que costa— una esperança en l'Església. En acabat, que tingui una mica de sort, que tot indica que també la necessitarà.

dijous, 2 de setembre de 2021

El curs que recomença

Ahir era 1 de setembre i a l’Institut Guillem Catà, de Manresa, també vam començar el curs. Amb tots els professors plegats, i amb el punt d’il·lusió d’un primer dia, aprofitant la nova aula polivalent a l’aire lliure. Hem crescut i som més encara, i caldrà continuar convivint amb la covid. Però el Carles, que s’ha estrenat com a director, ens ha demanat un esforç i una mirada renovada tot citant Arthur Lochmann, un fuster i filòsof que interpreta el seu ofici com una manera literal de guanyar-se la vida. «Guanyar-se la vida significa ser-ne digne, fins i tot en el treball. Significa reinterpretar l’ofici —de fuster, d’educador— en el mitjà necessari per abastar la plenitud en l’acció de cada dia». M'ha semblat magnífic mentre, inevitablement, pensava que el proper novembre faré els seixanta anys, i aleshores tindré a l'abast el dret legal de jubilar-me. Pensava això i, també, que ara mateix no en tinc cap ganes. Després, ja reunits per departaments, hem començat les primeres reunions sota un lema nou: «Al Catà fem comunitat». M'hi sento, ara com el primer dia, absolutament compromès.