Cultura popular i residències d'avis

Perquè, visquin o no en una residència, s’hagin d’estar o no en un centre sociosanitari, els vells tenen els mateixos drets que els que encara no ho som.

     Núria Cadenes,"Esborrem els vells?" Vilaweb 15/09/21

Aquest estiu, Frontissa, la publicació digital que edita la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, presentava un article de Rosa Canela, antropòloga i treballadora social, que parla de la gent gran, de les residències i de la cultura popular. Però sobretot que reclama escoltar la gent gran, i fer-la visible. Bé vaja, que no pot ser que que la millor aportació que puguem fer sigui només una tercera dosi de vacuna a totes les residències d'avis. Que està bé, és clar, però no és pas suficient... El text es titula «Obrir les residències. Transmissió i cultura popular», i comença així:

«La situació dramàtica que s’ha viscut a les residències durant la pandèmia i el patiment de tants avis no pot quedar en res, com si no hagués passat. Individualment i com a societat hem de reflexionar i provocar canvis en l’atenció a la gent gran». Rosa Canela, aleshores, reflexiona sobre el paper de la cultura popular a residències i centres de dia. Del paper que hi té o del que hi podria tenir: «No descobreixo res de nou si afirmo que una part important de les activitats d’aquests centres assistencials tenen massa semblances amb les de les llars d’infants, des dels dibuixos per pintar fins a rituals i manualitats, i fins i tot la manera com es viuen les celebracions del cicle de l’any. Les disfresses de Carnaval en són un exemple, disfressar-se perquè toca, sense tenir en compte si els avis se senten còmodes i com ho viuen». Contra la infantilització que vivim, Canela defensa festes que omplin i emocionin, no pas uns simulacres. «La vivència de les festes té una dimensió molt profunda, i més en gent d’edat; una festa, la que sigui, sempre porta records associats. En una residència les festes i festetes es poden viure com una cosa trista i deslluïda, per molt bona voluntat que hi posin els treballadors. És necessari que es visquin compartint-les amb la gent de dins i de fora de la residència, amb les famílies, amb els veïns, amb la comunitat més propera, amb nens i joves. Calen festes que omplin i emocionin perquè siguin de veritat i no simulacres».

Des de la seva proximitat, Rosa Maria Canela parla d'exemples a la Fatarella o a Valls, i ens proposa que els centres assistencials estiguin connectats amb l’entorn. Podeu llegir el text sencer a l'enllaç inicial, però hi ha un paràgraf a les acaballes que sintetitza la seva proposta, que passa per potenciar la participació en les activitats de les entitats locals, «...que s’incentivin col·laboracions amb les escoles i instituts, que els festivals i programacions culturals incloguin activitats adreçades a les persones institucionalitzades, i sobretot calen polítiques culturals que incloguin els avis. Cal que els residents surtin, que facin activitats a l’aire lliure, a les places i als parcs; aquesta obertura hauria de ser una prioritat. Per limitacions de personal i pressupostàries, massa sovint ni es planteja, o es fa de forma molt esporàdica, i més ara amb la pandèmia, però cal obrir les residències, ara més que mai, obrir-les i construir plegats un temps millor per totes les persones a qui els toca ser-hi. Cal complicitats i cal teixir xarxa amb l’exterior». Això i potenciar la transmissió de coneixement d’aquests avis, «perquè encara poden i necessiten transmetre les seves vivències, i també valors i històries de superació. Com deia un avi «Sempre ha de quedar algú que ho sàpiga». I la cultura popular, si és alguna cosa, és precisament el sentit d’aquesta frase». No és gens senzill, però em sembla que val molt la pena proposar-s'ho.

A la foto, visita al mercat de les flors amb la Residència d'avis Sagrada Família, de Manresa, aquest darrer mes de maig.

Qui no coneix Cristina Balaguer?

A primers d'aquest setembre el Pou de la gallina va presentar un número dedicat a la pedra seca. El reportatge el signa en Jaume Puig, en un text prolix en detalls i fotografies. I és que —dades, no opinions!— al terme de Manresa, només en barraques de vinya ja en tenim gairebé 400 d'inventariades. Una herència del passat que val la pena de preservar. Després, com que tota pedra fa paret, el número el tanquem al «Qui no coneix...» presentant una de les manresanes francament més populars: Cristina Balaguer i Prunés. Per poca afició que tingueu a debats i conferències la recordareu: és allà, sempre. I a punt de dir-hi la seva! Per fer-vos-en memòria, la Maria Picassó l'ha dibuixada magistralment dalt d'una bicicleta. I el text és integrament aquest: 

Cristina Balaguer,
una dona que pregunta i opina

Fins i tot sense haver-la tractada la recordareu: en qualsevol acte on assisteix, tard o d’hora aixeca la mà per fer una pregunta o bé expressar la seva opinió. És la Cristina Balaguer i Prunés. Una dona que tot ho qüestiona, en un exercici que sembla aplicar-se a ella mateixa: «Potser sóc una mica pesada, però sóc crítica i m’agrada aprendre». Nascuda el 1965, l’avi era el propietari de la fàbrica de pastes Prunés i germà de qui fou alcalde i conseller de la Generalitat republicana. Els seus pares eren Josep Balaguer —farmacèutic i professor d’idiomes a l’institut Lluís de Peguera i a Lingua Club— i Carme Prunés, diplomada en magisteri i professora de piano. I l’actriu Assumpció Balaguer era la seva tia! Fet i fet, pura manresanitat, però viscuda en una itinerància perpètua: la família va anar a viure dos anys a Pamplona i, de retorn a Manresa, la Cristina passarà pel Jardí de la Infància i una part de la primària a l’internat de Sant Josep, a Navàs; després farà la preparatòria i dos cursos del BUP al Peguera, i els enllestirà a les Dominiques, abans de rematar el COU a la Joviat. I malgrat tot no aconsegueix accedir a INEF com desitjava, i es posa a estudiar un cicle formatiu d’anàlisis clíniques, mentre ja treballa tots els dissabtes a la Farmàcia Esteve. Després vindran les substitucions a Correus, que és quan redescobreixla ciutat. A la fi, buscant l’estabilitat, guanya una plaça d’auxiliar administrativa a la Generalitat de Catalunya: comença un altre periple que va des d’una breu estada a l’institut Quercus a Sant Joan de Vilatorrada fins a cinc anys al Laboratori Comarcal de Salut, al Bages. Un nou canvi la porta al Servei d’Agents Rurals i Prevenció d’Incendis Forestals, a Santa Perpètua de Mogoda. I finalment, i fins ara, la Cristina torna a ser a Manresa, a l’oficina comarcal del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Al capdavall, si l’encaix amb l’administració sembla difícil, almenys conceptualment el DARP és el seu lloc. I és que la Cristina, després de passar pel Mijac de Crist Rei i el de Valldaura, als divuit anys havia aterrat a la secció de Medi ambient del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Fou el seu despertar! Allà hi farà la colla d’amics i fins hi coneix qui serà molts anys el seu company i pare del seu fill Jofre, i hi canalitzarà el seu esperit d’aventura —parapent, espeleologia o submarinisme— amb campanyes de reforestació de roures i alzines. «Ni un sol pi!». Després serà al grup fundacional del Col·lectiu Ecologista l’Alzina i mai més ha deixat de militar en la defensa del planeta. Va sempre a peu o en bicicleta o, si cal anar més lluny, prioritza el transport públic. El seu compromís és també lingüístic —als Països Catalans només parla en català— tot i l’interès que sempre ha tingut per totes les llengües, l’esperanto inclòs, que li ha permès participar en congressos a Polònia, Bòsnia, Islàndia i Finlàndia. I és clar, també la trobareu en cercles independentistes —des d’aquell Manresa Decideix fins a l’Assemblea Nacional Catalana. Tossuda com ella sola, admira el valor de qui fou la seva amiga Flors Sirera, amb qui havia jugar molt sovint, de petita. Però està contenta: acaba de tornar de la Universitat Catalana d’Estiu, ha reprès el goig de nedar tots els caps de setmana i, mentre fa salut, cultura i excursionisme, també comença a preguntar-se com deu ser això de la jubilació.

El bisbe jove (Novell i el pecat)

Com tanta d'altra gent, vaig quedar parat de la renúncia de Xavier Novell a la mitra i bàcul de Solsona. «El bisbe plega!» era un titular d'impacte a les acaballes d'agost, quan la sequera informativa és quasi total. Amb 52 anys, ambició eclesial i agraciat de mena —atractiu, diria ell mateix— tot seguit vingueren les especulacions: que si serà una dona, que si potser un home... fins i tot els més agosarats van atribuir la renúncia a la guerra bruta que les clavegueres de l'estat tenen declarada a l'independentisme català. Com acostuma a passar, però, la solució de l'enigma ha acabat per ser la més senzilla i tot plegat s'ha resolt a favor d'un enamorament, més o menys arravatat, amb una psicòloga surienca que es veu que fins i tot ha escrit alguna novel·la de voluntat eròtica i —si fem cas a les tafaneries de tots aquells que no n'han vist ni les tapes— es veu que satànica i tot. A mi la veritat és que no em preocupa gaire el perfil de la senyora en qüestió sinó que, sobretot, em fa rumiar el pas del bisbe, o ex-bisbe, en Xavier Novell. Perquè francament havia estat una esperança frustrada d'aquell predecessor seu —el bisbe Deig— que el va enviar a ampliar estudis a Roma amb la voluntat de d'aprendre i alhora difondre l'esperit i conclusions d'aquell concili tarraconense del 1996: obertura de la institució, presència de la dona fins al sacerdoci, celibat opcional... N'havíem parlat prou sovint amb mossèn Ignasi Montraveta, que la mort li ha estalviat el sainet: res de res —i si en voleu saber més, avui hi aprofundeix amb més coneixement sor Lucía Caram—Però està clar que l'home trabucà el missatge i va fer acréixer totes les seves obsessions, bé fossin faldilles curtes a l'hora de la comunió o —ja malaltissament— a l'hora d'acceptar la diversitat d'orientacions sexuals que conviuen al món. Aquí i allà, Novell es va presentar una vegada i una altra com a martell d'heretges. Ara llegir que s'ha enamorat, que ho penja tot i que se'n ve a viure a Manresa l'humanitza profundament, i fins i tot podria dir que el fa valent. Però tot allò que mentre era bisbe va dir i va fer, això no desapareix. I massa sovint es va reduir a reclamar acatament i multiplicar l'obsessió del pecat. Ara doncs, pecador com tothom, em recorda aquells versos que Pasolini va dedicar a Pius XII quan va morir el 1958, A un papa. S'aprofita tot el poema, fins el final. 

Però en la teva de religió, no es parla de pietat?
(...)
Tu ho sabies, pecar no vol dir fer el mal:
negar-se a fer el bé, això vol dir pecar.
Quant de bé podies haver fet! I no el vas fer:
no hi va haver cap pecador més gran que tu.

El cas és que, com que en Novell és viu —a diferència de Pius XII— el mínim que hauria de fer seria demanar perdó. I no pas per enamorar-se o carregar-se el celibat sinó per condemnar i proscriure a tanta gent, inclosos aquells que encara veien —i mira que costa— una esperança en l'Església. En acabat, que tingui una mica de sort, que tot indica que també la necessitarà.

El curs que recomença

Ahir era 1 de setembre i a l’Institut Guillem Catà, de Manresa, també vam començar el curs. Amb tots els professors plegats, i amb el punt d’il·lusió d’un primer dia, aprofitant la nova aula polivalent a l’aire lliure. Hem crescut i som més encara, i caldrà continuar convivint amb la covid. Però el Carles, que s’ha estrenat com a director, ens ha demanat un esforç i una mirada renovada tot citant Arthur Lochmann, un fuster i filòsof que interpreta el seu ofici com una manera literal de guanyar-se la vida. «Guanyar-se la vida significa ser-ne digne, fins i tot en el treball. Significa reinterpretar l’ofici —de fuster, d’educador— en el mitjà necessari per abastar la plenitud en l’acció de cada dia». M'ha semblat magnífic mentre, inevitablement, pensava que el proper novembre faré els seixanta anys, i aleshores tindré a l'abast el dret legal de jubilar-me. Pensava això i, també, que ara mateix no en tinc cap ganes. Després, ja reunits per departaments, hem començat les primeres reunions sota un lema nou: «Al Catà fem comunitat». M'hi sento, ara com el primer dia, absolutament compromès.