dijous, 28 de febrer del 2013

Contra l'estabilitat i el conformisme

Tot just un fragment de l'article que avui publica Joan Mauel Tresserras a les pàgines de debat, a l'Ara, Dessacralitzar l'estabilitat. Talment sembla fet a mida per recordar-nos l'obituari del dia: amb noranta-cinc anys ens deixa Stéphane Hessel. A classe l'hem recordat, si més no perquè és ell qui va fer una crida, especialment adreçada als joves, a la insurrecció pacífica, a no claudicar davant la dictadura actual dels mercats financers que amenacen la democràcia, a no permetre tanta injustícia. "Preneu el relleu, indigneu-vos! Perquè la pitjor actitud és la indiferència!". Al capdavall, Hessel constatava que tampoc no n'hi ha prou amb indignar-se. També cal implicar-se per mirar de canviar les coses. Torno a Tresserras i recullo els tres darrers paràgrafs de l'article. El mite de l'estabilitat també pot ser un parany! Doncs vinga, com reclama Hessel, no ens rendirem...

L'estabilitat no pot constituir ni l'eix ni el mètode principal d'una política ambiciosa quan la situació de crisi profunda s'allarga i exigeix canvis estructurals. (...) Quan s'aguditza el patiment d'un nombre creixent de persones, empitjora la falta de perspectives o continua l'hemorràgia de la desigualtat extrema, l'estabilitat no pot ser presentada com el gran instrument per sortir de l'atzucac. Perquè en aquestes condicions, malgrat la seva importància, prioritzar l'estabilitat pot aparèixer com una coartada o com un símptoma d'impotència davant dels problemes.

Necessitem unes formacions polítiques i un Govern que gosin ser impopulars perquè diuen la veritat, perquè presenten la realitat del país amb tota la seva cruesa, perquè no ens amaguen la part del diagnòstic que assenyala, denuncia i ens interpel·la sobre les nostres ineficiències i mesquineses. Necessitem unes formacions polítiques i un Govern que procurin ser justos i precisos en l'anàlisi de la crisi i, en general, dels nostres mals comunitaris, i justos i precisos en l'adjudicació i l'assumpció de responsabilitats.

I necessitem unes formacions i un Govern que gosin indignar-se amb l'estat de coses actual i reaccionin amb prou radicalitat i audàcia. Que s'arrisquin a formular propostes i s'hi comprometin de manera que el seu lideratge guanyi presència i es mereixin el respecte i el suport social més amplis. Perquè puguem percebre, finalment, que ens defensen. Que no són els representants del sistema davant de la gent, sinó els representants de la gent davant del sistema.

Joan Manuel Tresserras

dimarts, 26 de febrer del 2013

...i vam ballar la Bolangera!

Aquest 21 de febrer, com tots els 21 de febrer que es recorden, va ser la Festa de la Misteriosa Llum a Manresa. Una festa que celebra la vinguda d’una llum misteriosa, des de Montserrat, el 21 de febrer de 1345, i que va fer possible la construcció d’una sèquia fa més de sis-cents anys. que sempre més ens ha abastat l’aigua. Em deixo moltes coses, però allò que compta és que la Llum commemora un brillant testimoni de la tossuderia i l’enginy dels manresans. I, també, de la seva fructífera desobediència.

De manera que cada 21 de febrer tenim ofici solemne, amb desfilada, tronada i danses de la imatgeria a la plaça Major. Com que la història s’ho val, ja fa anys que el cap de setmana anterior o posterior es produeix la seva recreació en un entorn medieval, amb molt de pèplum amb llances i espases, l’inevitable mercat i la presència del rei Pere III i el bisbe de Vic, amb els respectius seguicis. Però siguem francs, el dia de la Llum, el matí del 21 de febrer, ja fa temps que decandia, potser perquè des de la missa als balls de la imatgeria a plaça, reclamen només una actitud d’espectador passiu, manresaníssimament estàtica.

I això que la Llum és una festa que té de tot! Una bona història, un calendari consolidat i fins una certa litúrgia, música inclosa. Però no devia ser del tot completa. O no ho ha estat fins ara fa quatre anys, coincidint amb el centenari de l’Esbart Manresà. Els de l’Esbart es van empescar aleshores la recuperació (sic) d’una dansa que tothom pogués ballar, un ball pla que anomenaren “La bolangera”, i que a partir d’alguns tallers la van començar a difondre. “La bolangera” es balla després dels balls de la imatgeria de la ciutat, sigui per la Llum o sigui per Festa Major. I va molt bé perquè és obert a tothom, no és difícil i enganxa.

I enganxa perquè permet la participació. Perquè permet ballar i, ballant, fa que t’ho passis bé. Per això em penso que “la Bolangera” és una gran troballa que enguany hem posat a prova amb els alumnes de l’institut Guillem Catà que han volgut venir a ballar-la. Una vintena? No gaires més, però moguts per la professora de música, assajats al mateix centre en dues sessions pel director artístic de l’Esbart, van acabar la dansa immensament feliços... Sota un cel de plom i enmig dels gegants i els nans, puc dir que molts d’aquells nois i noies han viscut la seva primera Llum? Doncs sí, ho dic i ho defenso. Completament ignorants de les nostres tradicions, sense cap apriorisme que no fos passar-s’ho bé, estic convençut que quan van ocupar el centre de la plaça al so de “la Bolangera” feien un pas de gegant en la seva condició de futurs ciutadans.

L’any vinent serem més, segur. Fora del centre i fora de l’horari escolar. Val la pena provar-ho, pel pur gust de ser-hi i passar-s’ho bé. Absoluta cultura popular. Pel gust de sentir-nos membres d’una comunitat. Festiva, tossuda i trempada. I fins, quan convé, desobedient.

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

La foto, a la plaça Major de Manresa, pocs minuts abans de començar!

dilluns, 25 de febrer del 2013

Junqueras s'arromanga i guanya

Tot just fa quatre dies que un sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) presenta per primera vegada ERC encapçalant la intenció directa de vot dels catalans. La tendència es reforça a l'apartat de valoració dels líders, on el president d'ERC, Oriol Junqueras, és el polític més ben valorat a Catalunya, amb una nota de 5,88 sobre 10! Certament, alguna cosa està canviant en el mapa polític del país...

Ho dic pel sondeig del CEO, i ho dic també perquè encara conservo les notes d'un Junqueras pletòric a Santpedor, fa una setmana, comentant el dificilíssim moment que viu Catalunya: empreses que tanquen i botigues que no obren. L'increment diari d'aturats o les100.000 famílies que ja no reben cap tipus d’ajut. "El país se’ns desfà a les mans" va dir aquell dissabte. I va afegir que "per fer-hi front necessitem les millors eines possibles, per poder ajudar la gent". I les millors eines possibles són, ras i curt, les d’un Estat.

Perquè Junqueras no parla d'oïda: venia de Sant Vicenç de Castellet, on va trobar-se amb treballadors de l'empresa Power Controls que li demanaven com evitar el tancament de la planta, on fins ara treballaven 135 persones. Junqueras escolta i s'explica: "hem de posar el futur del país en mans dels ciutadans del país, a través d’un referèndum o unes eleccions plebiscitàries". I sempre des d'una posició que vol ser al servei de tothom, recosint el país, per evitar que ningú "se’ns despengi". I, per això, "hem de donar senyals, demostrar a tothom que tot això ho fem per ajudar la societat. Per això cal que les decisions que prengui el govern es prenguin per ajudar la gent i, quan no es puguin prendre, s’ha d’explicar el motiu perquè no es pot fer més. Perquè aquesta partida no es juga només en l’àmbit de la raó, sinó dels sentiments, dels valors i del sentit de justícia".

I a continuació els argumentaris. A Santpedor Junqueras s'agafa temps, es treu l'americana i baixa entre el públic per preguntar-nos "podríem tenir un pressupost de la Generalitat amb retallades zero?". L'auditori fa que sí, és clar, però no acaba de tenir gaire clar com. Aleshores Junqueras s'arromanga directament i traspua pedagogia per tots els porus, mostrant fins a tres camins que desgrana davant l'auditori.

-N'hi hauria prou que del total d'impostos que paguem els catalans i que no ens retornen (16.000 M d'euros!), l'estat ens en retornés tot just una quarta part : 4.000 M

-O bé n'hi hauria prou que l'Estat pagués la meitat (4.000 M) dels 8.000 M pressuposats que deu a la Generalitat, i que de fet està obligat a pagar-nos d'acord amb l'Estatut.

-O bé si s’aixequés el sostre de dèficit. L'Estat, fins i tot contra el criteri de la UE, ens l'ha situat al 0'7%. Si aquest sostre se situés a un 1'5% la retallada podria quedar en 1.600 M d'euros...

Com que el tercer camí ja té un nivell, Junqueras hi torna, convençut que és des del coneixement que anem a convèncer: "L'Estat, en canvi, no només no es rebaixa el seu sostre de dèficit, sinó que es permet de sobrepassar-lo de 70.000 M en un sol any!" Les xifres maregen per incomptables, i aleshores exemplifica: "amb la despesa en armament de dues setmanes, evitaríem totes les retallades que ha de fer la Generalitat en salut i educació!". 

A Cal Llovet no hi ha pressa. Som 800 persones. I posats a fer, hi ha un torn de preguntes i tot!. A la primera, "perquè tot això no ho explica el govern català?"diu no saber-ne la resposta. "Els ho dic cada dia: expliqueu-ho. Les retallades són molt injustes però almenys que s'entenguin. Quedarem igualment emprenyats però almenys sabrem amb què!". També hi ha qui reporta l'acusació freqüent, "que diu que sempre donem la culpa a Madrid". Respon Junqueras: "Cert, però és que la té!". També hi ha qui reclama canviar prioritats i fer retallades en altres àmbits. Junqueras torna a assentir: "Es podrien canviar les prioritats. Per exemple, ERC és partidària d’eliminar el concert amb les escoles d’elit. I això representaria un estalvi de 23 M..." però ja es veu que la xifra és del tot insuficient per compensar els 16.000 M del dèficit fiscal.

Per això el president d'ERC rebla: "On de debò decidirem el nostre futur, serà votant junts en un referèndum que ens permeti proclamar la independència". I és clar que hi hauran pressions com ja n'hi ha ara, dels que no volen que ens en sortim, dels que tenen més diners, més poder i més mitjans de comunicació. "Per això el nostre principal capital social, econòmic i polític som nosaltres. La partida es decidirà en funció de quants siguem, perquè és a les urnes on podem guanyar. I això depèn de nosaltres, del nostre compromís i de com ho expliquem a la gent". I arromangat, tossut i exultant convida a tots els assistents a deixar-hi la pell. Inoblidable! Certament alguna cosa canviarà en el mapa polític del país: ara ja sabem que el futur el podem escriure nosaltres.

Publicat a ManresaInfo avui mateix. 

La foto, magnífica, és de Maria Vilarnau i és presa en el darrer moment de la intervenció de Junqueras, confós entr el públic.
Consignar encara que aquell migdia continuà amb un àpat amb més de dues-centes persones atapeïdes, l'aclamació de vint-i-dos nous militants d'ençà les darreres eleccions i -sorpresa!- fins recital de poesia improvisat amb bocins de Ventura Gasol. A dos quarts de sis la darerra sentència junqueriana ens recorda que tenim dret a guanyar, i que guanyarem! Que ni el PRI a Mèxic ha guanyat sempre, vaja!!


dijous, 14 de febrer del 2013

Un parenostre per Xevi Llussà

Avui és catorze de febrer i com cada any des d'en fa deu, recordo el teu funeral a Crist Rei, tristíssim, d'una mort tan sobtada com llunyana. I ja han passat deu anys, deu anys també del dinar que vam compartir el gener, abans no tornessis a Brasil. Veníem d'estrenar la quarentena i ja ens sabíem grans, però al teu costat, inevitablement, sempre surava la nostra adolescència, els patis i els temps morts al Lluís de Peguera, la necessitat de capgirar-ho tot i aprofitar la llibertat de l'any 76 i del 77, quan tot es qüestionava i els qui fins aleshores manaven no sabien com fer-ho, i els que havien de manar des d'aleshores, encara ho sabien menys. Vam fer el què vam voler, doncs, encara que sovint tot fos perdre el temps. Hi havia la política i hi havia la poesia, -fins en vam fer una revista!. També hi havia les noies, el tabac, un xic de xocolata i la cervesa, que havia de ser Voll-Damm, i mig ho vam compartir tot. Hi havia, en fi, uns vespres llargs i uns hiverns foscos, i sempre volíem impressionar més del que podíem -i potser tot plegat és que teníem una por terrible però què caram, ens l'empassàvem. Vam veure el món per un forat d'aquell tercer de BUP i COU abans no te n'anessis definitivament a Barcelona. Recordo les sis carbasses d'un estiu, i el viatge en autoestop des de Taizè fins a (sic) Còrsega. Recordo vagarejar per Manresa de nit, per un novíssim barri vell que compartia els bars tot just estrenats amb tavernes a les acaballes. Recordo fins i tot Barcelona, a l'ateneu llibertari del carrer Perill! D'això n'han passat més de trenta anys i tot s'ha anat tancant i barrant. De tots els d'aquells temps només hi faltes tu, però és amb tu amb qui sovint parlo. Vas venir a casa la darrera vegada, després d'anys de no veure'ns, i ens vas parlar del teu nou món a Brasil, de les teves classes a la universitat i de la companya que t'hi esperava. M'havies vist per la tele local en el paper de regidor, i no sé què devia fer però em vas dir que t'havia fet por. Encara la por! Sempre que penso en nosaltres -en tu i en mi, i en tota la colla que fèiem- penso en els nois i noies que trobaré avui a classe. Com tu a la foto de Cal Juanola: desafiants, valents, adolescents tan preciosos com tu ho vas ser i... tan porucs encara. Es xulo fer-se gran, o que ens ho sembli. En acabat vas dir-nos, migdia de meravelles, que a Amèrica havies recuperat la fe! Vaig botar de la cadira, com vaig botar quinze dies després, sabent la teva mort. Encara no m'ho acabo. Però d'aquell comiat, beneïda la teva fe, Xevi! A mi, que tot just me'n queden molles. avui les aplego totes i te'n faig un parenostre. Allà on siguis, una abraçada ben grossa!

dimarts, 12 de febrer del 2013

Tots fem Bages

La setmana passada es va presentar a Manresa la campanya Tots fem Bages, articulada des d'aquesta pàgina web amb l'objectiu de recollir fotos de persones o grups per tal que cedeixin la seva imatge contra el racisme i la xenofòbia. No sé si es tracta d'una campanya gaire més complexa, però el cert és que vol ser un nou episodi contra aquest verí que a poc a poc s'escampa. Es tracta d'un compromís senzill però també inequívocament personal. Per això tots i cadascun de nosaltres aguantem el lema: "Jo també estic en contra del racisme i la xenofòbia". L'aguantem i el defensem, és clar. Al capdavall, la plataforma Tots fem Bages està formada per entitats, formacions polítiques i persones a títol individual, i es va constituir arran de la proposició que PxC va presentar al ple de l'Ajuntament de Manresa demanant que no es deixés votar als immigrants en les eleccions municipals. Des d'ERC no ens sembla pas la millor manera de construir el nou país que desitgem i, per això, ahir dilluns l'executiva comarcal d'ERC Bages va decidir que sí, que és clar que ens retratàvem. Perquè volem un país nou i diferent. Més just i solidari. Més digne. I per a tothom, és clar!.


diumenge, 10 de febrer del 2013

Diumenge de febrer

Avui ha fet un matí de febrer esplèndid, d'aquells diumenges de febrer que a Manresa et regracien amb l'hivern. Perquè malgrat el fred, notes com el dia s'allarga i el sol del migdia escalfa, i és un goig sortir de casa per tombar pels horts de Sant Pau, baixar al riu i pujar fins a Santa Caterina i, des d'allà, sentir migdia a les campanes de la Seu. I abans de tornar a baixar cap al Congost, escoltar encara, de lluny, a ciutat, la bullanga del rei del Carnestoltes infantil. És febrer, sí, i aviat floriran els ametllers... Tornem a casa pel passeig del riu. I com que falten tot just deu dies per la Llum, ens encantem un moment sota el pont de l'estació, amb l'al·legoria de la Sèquia d'en J.M. Pueyo. La misteriosa Llum! No pas un miracle sinó, i abans que res, una revolta per superar la crisi d'una ciutat que es perdia per la sequera -la natura!- i la tossuderia d'un bisbe fins per sobre el rei -les institucions!. Sortosament els manresans vam decidir, més enllà de la legalitat i les bones maneres, cercar solucions. De ben segur que no va ser fàcil, rosegats pels dubtes entre obeir, pactar o tirar pel dret. Però van tirar pel dret: altrament, ja es pot dir que no hi seríem.

També avui ens trobem en una gran crisi. Però que exigeix posicionar-se i prendre decisions valentes, compartides i calculades. L'exercici del dret a decidir el nostre futur com a poble ja no admet ni més obediència ni fa possibles nous pactes. Ara cal saltar la tanca. Però, per fer-ho, recullo la consigna d'Eduard López, al seu blog de pensaments despentinats: només podem ser desafiants des de l'absoluta transparència!

Eduard López:
Amb transparència, cap a la independència

El cas Bárcenas està deixant en evidència, d'una manera descarnada i grollera, els usos i costums que defineixen la cultura política del PP. (...). Ens trobem, amb tot, davant una crisi d'un abast molt més ampli que afecta sistèmicament l'entramat institucional espanyol nascut de la transició postfranquista. A hores d'ara, elements tan essencials com la monarquia, el tradicional bipartidisme hispànic, ferotgement clientelar, o el mateix poder judicial, pateixen una profunda deslegitimació (...).

Des d'una perspectiva nacional catalana, la situació presenta dos perills que cal conjurar de totes totes: el retorn del vell discurs regeneracionista i la demagògia d'un neoespanyolisme populista que vol embolicar la troca fent passar bou per bèstia grossa. El regeneracionisme, probablement, està destinat a quedar en ben poca cosa. I és que, ara mateix, més enllà dels segments més recalcitrants del catalanisme conservador o dels pocs que encara s'aferren activament a l'esgotada via federalista, hi ha escàs camp per córrer en aquesta direcció. Les xaronades populatxeres de Rivera, Cañas i companyia, en canvi, podrien arribar a fer forat entre determinats segments de la societat. I és que, aprofitant el descontentament general i els casos de corrupció política que s'han produït a Catalunya –des del cas Pallerols al cas Millet, passant pel cas Pretòria, el cas Mercuri o l'afer de les ITV i el de la màfia russa a Lloret–, i a través de les cadenes privades d'àmbit estatal que amplifiquen enormement l'efecte de la seva pirotècnia verbal, es pot mirar d'associar interessadament la transició a la independència a una simple cortina de fum amb la qual, alguns, pretendrien evadir qualsevol responsabilitat. Un sofisma de traç gruixut, tot plegat, però dotat d'una simplicitat argumental explosiva.

Tal com advertia Gramsci amb una imatge de gran bellesa, mentre el vell món agonitza i el nou encara ha de néixer, sorgeixen els monstres. Per evitar-los, l'independentisme democràtic d'esquerres té l'obligació d'exigir la màxima transparència a la dreta catalanista, per dolorós que pugui arribar a ser-li. Sols així s'aconseguirà deixar en evidència el nou lerrouxisme i es podrà avançar amb garanties cap a l'exercici efectiu del dret a decidir. Amb transparència, cap a la independència.

dijous, 7 de febrer del 2013

Qui no coneix Leo Espinola?

El dimecres es va presentar el número de febrer de El Pou de la gallina, amb un tema central dedicat a Amat i Piniella, coincidint amb l'arrencada de l'any del seu centenari. A la part final, al "Cul del Pou", hi publiquem, amb les extraordinàries il·lustracions de Maria Picasso, un altre "Qui no coneix...". Aquesta vegada va dedicat al Leo Espinola, un quiosquer com no se'n troben, almirall d'una esquadra de barquets de paper que, cada dia, es renoven. I ell no se'n cansa. Ben al contrari: sap navegar per portades plàcides i també moltes de tempestuoses!

Leo Espinola
mariscal d'una esquadra tipogràfica

Temps era temps, la ciutat creixia atapeïda i cada racó era gasivament aprofitat. Minúsculs establiments a peu de carrer, cobrien el recorregut de vianants amb ofertes de benefici magre, tot just uns centimets i para de comptar. Però en un portal o sota una escala s’hi arraïmaven els ataconadors i esmolets, els venedors de loteria, les novel·les de segona mà o la còpia de claus. I per sobre de tots, més net i amb més lletra, també més esclau, hi havia sempre el quiosquer. N’hi havia i n’hi ha, que encara en queden i són fidels a l’establiment. Com en Leo Espinola, no el recordeu? Parapetat al quiosc de Sant Domènec, fent cantonada amb la Muralla, hom es pregunta qui va ser l’arquitecte d’aquella fantasia. El Leo segur que no! Però des de fa catorze anys atén amb regularitat tots els clients que s’hi atansen per un diari, una revista o un paquet de xiclets. Se n’aprèn els noms i, com un mestre amb els deixebles, té també l’habilitat de comentar-vos les notícies que sap que potser us puguin interessar! Això i, encara, una bona paraula, com provant de compensar el pessimisme de les portades matinals que despatxa... I mira que en Leo va a preu fet! Assalariat del quiosc, treballa també tots els diumenges, però no se’n plany pas. “Els caps de setmana hi ha més feina i ni te n’adones del temps. Sense feina les hores sí que es fan llargues!”. Doncs això, en Leo està convençut que com més feina, millor. Va començar de jove després de fer l’aprenentatge repartint diaris i ara mateix no li sabria cap greu de jubilar-s’hi. “Que duri!!” encara exclama, amb l’esperança que els diaris, com els quioscs amics, no s’haurien d’acabar mai...

dimecres, 6 de febrer del 2013

Set de febrer, dos anys al Catà

I els anys passen de pressa! Demà faré dos anys rodons a l'Institut Guillem Catà. Puc dir que encara estic content d'anar-hi? M'agrada treballar a l'institut, i m'agrada treballar amb la canalla. Pensar, jugar, estudiar plegats... M'agrada tot això i creure que aprenen alguna cosa subtilment més important que no pas el contingut dels temaris -feixucs, fragmentats i més d'un cop inútils. Ho puc dir en positiu: m'agrada pensar que aprenem alguna cosa subtilment més important, al costat dels temaris. I els nanos creixen enmig de dies de sol i de pluja. Amarats de les mateixes contradiccions que tenim o vam tenir, però amb un desig molt viu de sortir-se'n. Els de la foto els vaig conèixer a mig tercer d'ESO i avui érem a l'Autònoma, a veure la universitat per un forat... 

I és clar que també en conec de derrotats i amb plom a l'ala!. Que arriben tard, que s'han sentit carallots, que acumulen retrets i carbasses, que mai no fan els deures -o que no els fan mai bé. Que et posen a prova, entre desafiants i porucs. Que necessitarien molt més que tres hores de gramàtica setmanal -i tu fas curt de tots els recursos, perquè no ens ha estat donat de fer miracles. O potser sí? Siguem francs: no cada dia ha estat una victòria, precisament... i fins a vegades he rumiat si no era jo el ruc perquè, de rucs, els mestres també tenim dies que ens en sentim. I no pas davant dels nanos! Sense estratègies, sense temps per compartir, sense treball de grup... sacrificat tot a l'altar de l'eficiència, competència i programància. I salpebrat amb la crisi i la diversitat cultural, com si això fes bones totes les impostures...

Ho deixo. Però és que en fem tantes de coses inútils que, si badem, encara se'ns escaparia la il·lusió. Que deu ser el més terrible per un mestre... Al capdavall, avui encara estic més convençut que no pas fa dos anys, de la importància d'educar. Convençut que, si en tenim ganes, podem fer moltes més coses per una educació millor. Fins i tot amb vent de cara! Una idea més, un esforç més, una estona més. Si ho fes d'una altra manera em semblaria, de debò, esgotador.

dissabte, 2 de febrer del 2013

L'ANC també al Pont de Vilomara

Podria semblar ben bé que l'Assemblea Nacional Catalana -l'ANC- va ser víctima del seu èxit, a la manifestació de la Diada. I, de fet, tal i com han anat les coses és cert que partits, i líders de partits, des d'aleshores han cobert de llarg i de sobres totes les portades de l'actualitat infomativa. A vegades elevant l'objectiu, a vegades fent pura pena, que de tot hi ha hagut ("Creuen els impius que ningú els perseguirà!"). I després del 25-N encara més, és clar. Però, i l'ANC? Què se n'ha fet? Doncs l'ANC no ha parat de treballar, com ho ha fet des del primer dia. Pentinant tot el país, nuant complicitats, generant "un nucli a cada poble". Per això, aquest vespre de dissabte amb M. ens hem arribat fins El Pont de Vilomara, que és el poble on fa vint-i-sis anys que treballa de mestra. Poca broma!.

Reunits a la sala de cultura, a la taula presidien en Josep Camprubí i Josep Emili Puig, de l'ANC, i Laura Vilagrà, de l'Assemblea de Municipis per la Independència -l'AMI. I a la sala... una trentena de persones! Cal ser del Bages per valorar l'èxit de la convocatòria que, per ser francs, ni el més optimista de nosaltres hagués encertat ara fa un any. Al Pont de Vilomara s'ha comentat el moment polític que vivim, el paper de l'ANC i de l'AMI, i de la conveniència de continuar empenyent des de la base, més enllà de la xarxa de partits i institucions. Després hi ha hagut un torn de paraules d'una absoluta franquesa -les pensions, la llengua, el Barça o el paper del castellà a la futura República Catalana. Però calien resultats, i a la recta final el Josep Emili reblava: "Ara l'objectiu és assegurar l'èxit del proper referèndum, i per això és imprescindible un nucli de l'ANC a cada poble!". Per als que encara dubten o no troben l'hora del compromís, per tots aquells que creuen que tan se val, la veritat és que fins a deu persones s'han acostat a la taula i han deixat les dades. I me'n vaig a dormir sense cap mena de dubte: el Pont de Vilomara també s'incorpora a l'ANC, que és com dir que s'incorpora al camí de la independència. Sense fresa ni estirabots. I aleshores li dic a M. que la feina mai no és en va. I ens en tornem a Manresa, contents.

La foto, de Maria Vilarnau: els d'ERC no hi podíem pas faltar....