Un parenostre per Xevi Llussà

Avui és catorze de febrer i com cada any des d'en fa deu, recordo el teu funeral a Crist Rei, tristíssim, d'una mort tan sobtada com llunyana. I ja han passat deu anys, deu anys també del dinar que vam compartir el gener, abans no tornessis a Brasil. Veníem d'estrenar la quarentena i ja ens sabíem grans, però al teu costat, inevitablement, sempre surava la nostra adolescència, els patis i els temps morts al Lluís de Peguera, la necessitat de capgirar-ho tot i aprofitar la llibertat de l'any 76 i del 77, quan tot es qüestionava i els qui fins aleshores manaven no sabien com fer-ho, i els que havien de manar des d'aleshores, encara ho sabien menys. Vam fer el què vam voler, doncs, encara que sovint tot fos perdre el temps. Hi havia la política i hi havia la poesia, -fins en vam fer una revista!. També hi havia les noies, el tabac, un xic de xocolata i la cervesa, que havia de ser Voll-Damm, i mig ho vam compartir tot. Hi havia, en fi, uns vespres llargs i uns hiverns foscos, i sempre volíem impressionar més del que podíem -i potser tot plegat és que teníem una por terrible però què caram, ens l'empassàvem. Vam veure el món per un forat d'aquell tercer de BUP i COU abans no te n'anessis definitivament a Barcelona. Recordo les sis carbasses d'un estiu, i el viatge en autoestop des de Taizè fins a (sic) Còrsega. Recordo vagarejar per Manresa de nit, per un novíssim barri vell que compartia els bars tot just estrenats amb tavernes a les acaballes. Recordo fins i tot Barcelona, a l'ateneu llibertari del carrer Perill! D'això n'han passat més de trenta anys i tot s'ha anat tancant i barrant. De tots els d'aquells temps només hi faltes tu, però és amb tu amb qui sovint parlo. Vas venir a casa la darrera vegada, després d'anys de no veure'ns, i ens vas parlar del teu nou món a Brasil, de les teves classes a la universitat i de la companya que t'hi esperava. M'havies vist per la tele local en el paper de regidor, i no sé què devia fer però em vas dir que t'havia fet por. Encara la por! Sempre que penso en nosaltres -en tu i en mi, i en tota la colla que fèiem- penso en els nois i noies que trobaré avui a classe. Com tu a la foto de Cal Juanola: desafiants, valents, adolescents tan preciosos com tu ho vas ser i... tan porucs encara. Es xulo fer-se gran, o que ens ho sembli. En acabat vas dir-nos, migdia de meravelles, que a Amèrica havies recuperat la fe! Vaig botar de la cadira, com vaig botar quinze dies després, sabent la teva mort. Encara no m'ho acabo. Però d'aquell comiat, beneïda la teva fe, Xevi! A mi, que tot just me'n queden molles. avui les aplego totes i te'n faig un parenostre. Allà on siguis, una abraçada ben grossa!