diumenge, 10 de febrer de 2013

Diumenge de febrer

Avui ha fet un matí de febrer esplèndid, d'aquells diumenges de febrer que a Manresa et regracien amb l'hivern. Perquè malgrat el fred, notes com el dia s'allarga i el sol del migdia escalfa, i és un goig sortir de casa per tombar pels horts de Sant Pau, baixar al riu i pujar fins a Santa Caterina i, des d'allà, sentir migdia a les campanes de la Seu. I abans de tornar a baixar cap al Congost, escoltar encara, de lluny, a ciutat, la bullanga del rei del Carnestoltes infantil. És febrer, sí, i aviat floriran els ametllers... Tornem a casa pel passeig del riu. I com que falten tot just deu dies per la Llum, ens encantem un moment sota el pont de l'estació, amb l'al·legoria de la Sèquia d'en J.M. Pueyo. La misteriosa Llum! No pas un miracle sinó, i abans que res, una revolta per superar la crisi d'una ciutat que es perdia per la sequera -la natura!- i la tossuderia d'un bisbe fins per sobre el rei -les institucions!. Sortosament els manresans vam decidir, més enllà de la legalitat i les bones maneres, cercar solucions. De ben segur que no va ser fàcil, rosegats pels dubtes entre obeir, pactar o tirar pel dret. Però van tirar pel dret: altrament, ja es pot dir que no hi seríem.

També avui ens trobem en una gran crisi. Però que exigeix posicionar-se i prendre decisions valentes, compartides i calculades. L'exercici del dret a decidir el nostre futur com a poble ja no admet ni més obediència ni fa possibles nous pactes. Ara cal saltar la tanca. Però, per fer-ho, recullo la consigna d'Eduard López, al seu blog de pensaments despentinats: només podem ser desafiants des de l'absoluta transparència!

Eduard López:
Amb transparència, cap a la independència

El cas Bárcenas està deixant en evidència, d'una manera descarnada i grollera, els usos i costums que defineixen la cultura política del PP. (...). Ens trobem, amb tot, davant una crisi d'un abast molt més ampli que afecta sistèmicament l'entramat institucional espanyol nascut de la transició postfranquista. A hores d'ara, elements tan essencials com la monarquia, el tradicional bipartidisme hispànic, ferotgement clientelar, o el mateix poder judicial, pateixen una profunda deslegitimació (...).

Des d'una perspectiva nacional catalana, la situació presenta dos perills que cal conjurar de totes totes: el retorn del vell discurs regeneracionista i la demagògia d'un neoespanyolisme populista que vol embolicar la troca fent passar bou per bèstia grossa. El regeneracionisme, probablement, està destinat a quedar en ben poca cosa. I és que, ara mateix, més enllà dels segments més recalcitrants del catalanisme conservador o dels pocs que encara s'aferren activament a l'esgotada via federalista, hi ha escàs camp per córrer en aquesta direcció. Les xaronades populatxeres de Rivera, Cañas i companyia, en canvi, podrien arribar a fer forat entre determinats segments de la societat. I és que, aprofitant el descontentament general i els casos de corrupció política que s'han produït a Catalunya –des del cas Pallerols al cas Millet, passant pel cas Pretòria, el cas Mercuri o l'afer de les ITV i el de la màfia russa a Lloret–, i a través de les cadenes privades d'àmbit estatal que amplifiquen enormement l'efecte de la seva pirotècnia verbal, es pot mirar d'associar interessadament la transició a la independència a una simple cortina de fum amb la qual, alguns, pretendrien evadir qualsevol responsabilitat. Un sofisma de traç gruixut, tot plegat, però dotat d'una simplicitat argumental explosiva.

Tal com advertia Gramsci amb una imatge de gran bellesa, mentre el vell món agonitza i el nou encara ha de néixer, sorgeixen els monstres. Per evitar-los, l'independentisme democràtic d'esquerres té l'obligació d'exigir la màxima transparència a la dreta catalanista, per dolorós que pugui arribar a ser-li. Sols així s'aconseguirà deixar en evidència el nou lerrouxisme i es podrà avançar amb garanties cap a l'exercici efectiu del dret a decidir. Amb transparència, cap a la independència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada