dijous, 29 de març del 2012

Avui jo també faig vaga

Avui és 29 de març i hi ha convocada vaga general. A mi no m’agrada fer vaga. Però en faig perquè em sembla que és el que toca fer, fins i tot quan costa. I ho provaré d’explicar triant les paraules que d’altres ja han escrit. Començant per una advocació poètica de Jorge Riechmann: “Para ver / la puerta abierta / has de pensar que la puerta / puede abrirse”.

Em deia ahir un metge que, sol al seu poble, ell no faria vaga per respecte als seus malalts. Em va fer rumiar que jo, que sóc professor en un institut a Manresa, sí que faria vaga, i la faig per respecte als meus alumnes. Perquè si la nostra és sempre una tasca pedagògica, no vull passar de puntetes per aquest tema. Ni esperar que, enjogassats, abandonin les aules a mig matí sense entendre quin és el sentit de la protesta...

“El motiu pel qual faré vaga no és perquè I'any passat em vam rebaixar un 7% del sou i aquest any me'l rebaixaran un 5% més. Tampoc faré vaga perquè m'hagin augmentat les hores de docència, la ràtio d'alumnes per classe, ens hagin congelat les migrades aportacions que ens feien al pla de pensions, hagin reduït a la mínima expressió els beneficis del fons social i hagin endurit les condicions per accedir a millores futures de promoció i formació. El motiu tampoc serà que en el meu centre s'hagin reduït les aportacions públiques per al funcionament en un 18%, cosa que fa que, malgrat els ajustaments realitzats, aquest any no es puguin cobrir les despeses del funcionament ordinari de I'institut (neteja, calefacció, lIum ... ). També s'ha reduït unilateralment en un 15% les hores de feina i conseqüentment el sou de treballadors interins, com per exemple auxiliars administratius o conserges de diverses escoles i instituts.”

Josep Vicenç, professor a Sant Feliu de Guíxols

I si no és per això, doncs, perquè faig vaga? Em descomptaran un dia del sou i no soluciono res...

“La vaga no és una solució, és l'instrument de pressió més poderós que ara com ara els treballadors tenim al nostre abast (...) A més si la vaga no contribuís a solucionar res, d'on prové l’afany dels empresaris en que els treballadors no la secundin, arribant a les amenaces i coaccions, que són delicte? Per quin motiu la premsa de dretes tracta de desprestigiar la convocatòria de vaga? Per què fins i tot s'estan plantejant legislar per limitar aquest dret? (...) I encara més: Totes les millores dels treballadors/es s'han conquerit històricament a través de la lluita. Ningú no ens ha regalat res. El que està demostrat que no serveix de res és no fer res. (...)Les jornades de 8 hores diàries o la prestació per desocupació, les hores extraordinàries, el salari mínim, el conveni col·lectiu, les vacances pagades, la indemnització per acomiadament, el permís per maternitat o lactància o qualsevol dels nostres drets conquerits que els treballadors desconeixien fa només 150 anys no es van aconseguir a base d'exercir la "llibertat per anar a treballar" un dia de vaga". 

Terra i llibertat.

I és així, el nostre benestar ha estat en bona mesura deutor dels sacrificis de generacions anteriors. Acabo amb un fragment de Joan Manuel Tresserras que troba a faltar veus de gent madura disposada a arriscar-se o a treballar perquè els més joves tinguin millors oportunitats.

“La invitació a la vaga respon a moltes raons i circumstàncies. La crisi i les polítiques que ha provocat generen moltes víctimes, especialment entre els sectors econòmicament i socialment més febles. La hipoteca és greu. Té efectes també en el mitjà i el llarg termini. ¿Podem no fer res, mentre esperem noves retallades? ¿Ens ho mirem indiferents? Xiulem? La vaga vol plantejar que hi ha més models i altres sistemes, que hi ha més polítiques possibles, que una cosa és gestionar la crisi, o administrar-la d'acord amb un receptari imposat, i una altra és mobilitzar les energies de tota una societat per corregir els desequilibris que l'han provocat i l'han fet tan devastadora. La vaga és també un gest. És enviar un senyal dient que hi ha marge per a les actituds col·lectives de compromís. És una esperançada palpitació.

No és la prudència que ens manté en silenci a l'amagatall. No és la flegma ni és el seny. No ens frena la cautela. Hi ha més de mesquinesa i d'atròfia del sentit de la pròpia transitorietat i caducitat. De pèrdua de la perspectiva històrica. D'oblit de la condició de baula, de ser peces d'una continuïtat. D'haver-nos desentès de l'herència que deixem. De vegades, convocar una jornada de vaga pot tenir la modesta aspiració d'ajudar-nos a evocar qui som, on som i què fem. Recordar-nos que podem ser protagonistes i no només espectadors. Perquè ningú no és tan rematadament conservador com qui, negant l'afecte i el suport als seus, es limita a fer d'observador passiu de la seva pròpia decadència”
Joan Manuel Tresserras, De l'egoisme insolidari a la vaga (Ara, 19-III-2012).


Doncs per tot plegat... avui a casa fem vaga: pels drets laborals i fins pels drets nacionals. Contra la passivitat. Contra la intransigència pepera i la complicitat convergent, contra aquesta política que empobreix la societat i encara debilita més l'economia productiva. Fem vaga, sí.

Amb M. ens hem passejat per les tres manifestacions que s'han enfilat una darrera l'altra al Passeig de Pere III.  Manresa és així! em diuen, però faríem bé de fer-nos ho mirar.  La foto és la de la colla d'ERC, que ha arrencat davant de sindicats.  

dimarts, 27 de març del 2012

En el comiat de Manel Català

Avui he tornat a Barcelona, i ho he fet trist i sorprès: en Manel Català ens ha deixat. Per als que no l'heu conegut mai, el Manel era un documentalista pulcre i eficient de l'Inventari del Patrimoni Etnològic, l'IPEC, al CPCPTC. Però era molt més que això, perquè tenia la capacitat de xerrar, de discutir i de treballar amb una alegria com poques vegades he conegut. El Servei de Patrimoni Etnològic acaba de perdre, doncs, un personatge clau. Potser per això al Tanatori de les Corts hi he retrobat gairebé tot el CPCPTC que, no cal dir-ho, m'hagués agradat molt més trobar en unes altres circumstàncies. Però vull afegir encara que la cerimònia ha estat inoblidable, per senzilla i emotiva. Fresca. Lliure com provà de ser sempre en Manel. Calia ser al Tanatori per entendre qui acomiadàvem i, em sembla, a ell li hagués agradat tota la litúrgia. La conversa de les amigues, la versió del Blues funeral d'Auden o la música de Whitney Houston. I el discurs d'en Roger vora el Rafel i la Vero, l'Olga, la Maica... amb totes les anècdotes, el reconeixement a la seva tasca sindical o l'actitud contra l'homofòbia, tot plegat m'ha deixat atuït. I mentre tornava a Manresa recordava els dies feliços, els debats a vegades encesos, aquell viatge d'estudi al País Basc o l'edició -que avui celebro més que mai- de la Metodologia de recerca etnològica que publicàrem el novembre de 2010 i de la que ell tingué personalíssima cura... Una divisa? "Mierdas, ¡las menos posibles!". Tot això ho recordava avui recorrent altre cop la carretera de Barcelona a Manresa, i també on trobar aquesta foto que el Manel es va deixar fer l'any 2007. Mudat. Llengut i rialler. Fresc. I franc. Irrepetible.

diumenge, 25 de març del 2012

Agressió feixista a Manresa

Aquesta tarda de diumenge m’ha arribat la convocatòria al telèfon: "a les vuit, concentració a la plaça de l’Ajuntament contra l’agressió feixista de divendres a Manresa". Amb M. hem quedat que sí, que hi aniríem, és clar. Perquè el què va passar divendres a Manresa és molt gros: a les nou del vespre, dues hores abans no comencés un concert de dues bandes antifeixistes a la sala Stroika, sembla que van aparèixer una quinzena d’individus sinistres aprofitant que el local encara era tancat i que es troba en una zona industrial, gairebé als afores de la ciutat. Segons diversos testimonis, anaven amb barres de ferro i lluïen estètica militar. I el fet és que van apallissar tres joves, un dels quals, menor, avui continua en estat crític a l’Hospital de Terrassa.

Segons que llegeixo a l’Ara i a Vilaweb, els Mossos d’Esquadra encara no han detingut cap dels participants en l’agressió, però els seus indicis apunten cap algun grup d’ultradreta. En qualsevol cas no en tinc prou amb l’esforç policial, del qual cal esperar una actuació el més immediata i contundent possible. Allò que em dol és que algú prova d’encetar la dinàmica de la por i la confrontació. I fins potser aquest és un episodi amb el qual calia comptar-hi tard o d’hora. Però, precisament ara que ha passat, ens hauria de trobar a tots, aplegats serenament. Perquè això ens afecta a tots, joves i grans, d’esquerres o conservadors, indepes o no. Per això hem anat a la plaça aquest vespre, tot just dues o tres-centes persones. I la concentració, de tan improvisada, no ha tingut cap mena de litúrgia. Una pancarta feta a corre-cuita reclamava “Cap agressió sense resposta”. Veritablement, calia una resposta cívica i plural a una agressió que no es pot repetir. I que, llevat dels fatxes, ens hi hauria de trobar sempre a tots.

dissabte, 24 de març del 2012

Cançons, tonades i balls populars del Bages

Ahir es va presentar a Manresa un nou volum de la sèrie de documents testimonials de la Fonoteca de música tradicional catalana: El Bages. Cançons, tonades i balls populars. El llibret, quadrat com tots els de la col·lecció, conté dos cedés, amb els enregistraments sonors, i  un devedé amb les imatges. Tot plegat, extraordinari. Extraordinari per la feinada que aplega -recerques des de 1974 iniciades a Balsareny! Però especialment perquè l'equip que hi ha al darrera fa més de trenta anys que rutlla, i és un equip de luxe: Josep Crivillé, Ramon Vilar i, des de Manresa, Glòria Ballús. Estimen la feina que fan i això es nota en el resultat, que va molt més enllà del document acadèmic. Són petites joies que ens expliquen el pas dels temps, els canvis inexorables que vivim i de com els acompanyem amb la música. Cançons de batre, repertori infantil, el festeig o fins i tot romanços. I encara més, els balls i les danses de la comarca amb la seva pervivència o recreació. De tot plegat ahir en vam tenir un tast a l'Ajuntament de Manresa i l'alcalde Junyent ho va sintetitzar amb encert: un llibre que és fruit de la més científica recerca etnomusicològica però que, al capdavall, neix del poble. I només pot ser d'aquesta manera. Tan popular i tan culte al mateix temps. Hereus de temps llunyans, compartint tradicions i tonades amb uns informants que també van estimar la música. Com aquella dona que, sense saber-ho, pouava a les Transformacions d'Ovidi, i que en Ramon Vilar va recollir fa un quart de segle a Artés:

Si tu te'n fas lletuga, lletuga d'enciam
jo me'n faré una eruga i t'aniré menjant...

El vespre es va acabar amb els nans de Manresa ballant al saló de sessions i els Armats a baix a la plaça. Va venir en Lluís Puig, actual director del CPCPTC, l'alcalde i alguns membres de la corporació, i fins l'ex-alcalde Sanclimens, ex-president també de l'Obra del ballet popular. Llàstima que en Josep Crivillé a darrera hora es va haver de quedara a casa, malalt! Per tota la resta, rodó. I és que contemplant el tràfec de la Glòria Ballús -al capdavall també cap de protocol però, sobretot, la discreta ànima del vespre!- es veia que la festa era grossa. I em penso que ben bé que s'ho valia...

La foto és del moment que els Nans de la ciutat ballen al saló de sessions. Ignoro si abans ho havien fet mai, i això que ja tenen més de 150 anys d'història, però va ser un dels moments àlgids del vespre. En el meu cas, de tota la imatgeria manresana, els Nans són les figures que més m'estimo. I com més gran em faig, encara més: em penso que són una representació excepcional d'allò que algú n'ha volgut anomenar el "manresanisme", amb totes les seves virtuts... i també mancances.

dijous, 22 de març del 2012

Alliberar l’autopista ara pot ser possible...

Avui deu ser el dia de les autopistes!. La portada de Regió7 obria remarcant que "L'autopista perd el 25% del trànsit mentre augmenta el caos a l'eix del Llobregat". I és que la C-16, l'autopista Terrassa Manresa, mou 15.500 vehicles diaris, i al seu costat, la C-55 queda col·lapsada amb més de 32.000... A l'Ara, la portada adverteix que "Es reobre la guerra dels peatges": la fallida de les autopistes de Madrid reactiva el greuge dels peatges. Sobretot perquè la fallida no la pagarà el govern espanyol sinó que es compensarà allargant d'altres concessions. Quines? Bingo! Les de la catalana terra... I pensar que a Manresa ens delim tot just per un alliberament parcial dels peatges! En fi, l'atzar ha fet que avui mateix, a ManresaInfo em sortís publicada aquesta opinió:

Alliberar l'autopista ara pot ser possible...

Diguem abans que res que Manresa i tot el Bages patim un dèficit històric pel que fa a infraestructures de comunicació que, de cap de les maneres, responen a les nostres necessitats. Ni ho fan les carreteres ni, particularment, ho fa el tren que, talment una maledicció, com més anys passen des que es va inaugurar, més temps triga a dur-nos a qualsevol lloc. Això és així i el més terrible seria que ens hi resignéssim.

Precisament per això l’altre dia em va sorprendre molt positivament el manifest del Consorci Viari de la Catalunya Central, format pel Consell Comarcal, la Cambra de Comerç i el Montepio de Conductors. Ras i curt, arran dels últims accidents mortals que s'han produït, el manifest reclama a la Generalitat de Catalunya l'aplicació de mesures correctores urgents a la C-55, el seu desdoblament i, atenció!, l'aixecament parcial del peatge de la C-16.

El Consorci viari de la Catalunya Central fa un pas valent i em penso que bé mereix trobar resposta. Encara més quan d’una banda, la manca d’inversions en perspectiva deixa per molt enllà el desdoblament de la C-55. I, de l’altra, perquè potser el país fins i tot se la podria estalviar…

Ho diré amb autocrítica inclosa: jo també vaig assumir en el meu període de regidor municipal que l’alliberament de l’autopista era impossible, i que allò que era a l’abast era el desdoblament de la C-55. L’error del possibilisme! Que ningú s’espanti, però el desdoblament de la C-55 des de Manresa avui va més per llarg que mai i, a més a més, tindrà un trajecte curt: si arribar fins Sant Vicenç ja és una cosa d’elevat impacte, continuar fins a Monistrol ratlla la quimera! I mentrestant, ja hem superat una mitjana de 30.000 vehicles diraris que fan d’aquesta carretera un veritable coll d’ampolla, lent, insegur, absolutament desproporcionat pel servei que dóna.

I doncs és l’hora de resoldre aquest déficit, i de resoldre’l amb valentia, sumant complicitats, transformant els arguments en un clam: ara mateix Manresa necessitat alliberar el peatge de l’autopista C-16, almenys des del troncal de Castellbell i el Vilar! Una solució ràpida d’executar, sense nous impactes al medi ambient i que garanteix la fluïdesa en tota la corona de Manresa, encara més si l’enllacéssim amb el nus del Guix o es realitzessin els accessos bidireccionals des de la ciutat que ens l’obrissin en direcció al nord.

I d’això se n’ha de poder parlar amb números sobre la taula, sense apriorismes. O és que algú es pensa que el desdoblament de la C-55 seria de franc? Fos en cinc anys, fos en deu, l’obra s’acabaria pagant entre tots, amb la fórmula de peatge a l’ombra. I doncs, no el podem repensar a partir d’ara mateix? Amb una autopista lliure de peatge des de Castellbell i el Vilar, més que repensar el desdoblament jo gairebé ja el descartaria!

Cal, doncs, sumar voluntats, perdre la por, aixecar la veu. Fins avui, els termes de la concessió dels 33 km de l’autopista Manresa-Terrassa han estat sempre inexplicablement hermètics i opacs. Però és evident que des del primer dia ha estat una infraestructura infrautilitzada al costat d’una C-55 sobresaturada. D’exemples no en falten: Girona i Tarragona se n’han sortit. Perquè no ho podem fer a Manresa, al Bages? La seguretat, la productivitat, l’eficiència i fins i tot l’atractivitat del nostre tros de territori bé s’ho mereixen.


Publicat avui a ManresaInfo.

La fotografia és del troncal de la C-16, i la vaig fer el desembre passat des del Turó del Marquès, a Castellbell i el Vilar.

dimecres, 21 de març del 2012

ANC, fent camí cap a la independència

Quan vaig tornar a Manresa l'any 76, després d'una breu experiència vigatana, a la carpeta amb els apunts de l'institut hi duia amb orgull aquell cèlebre adhesiu de la Marxa de la Llibertat: "Poble català, posa't a caminar". Des d'aleshores, quin tip d'anar a peu!. De resseguir camins i dreceres, fins i tot de fer marrada. Però, tossudament, de continuar caminant com a poble. Per això, dissabte, em va agradar d'assistir a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, i d'aprovar-ne un full de ruta que preveu -no podia ser d'altra manera!- continuar caminant. Però aquest cop sense aturar-nos: fins a la independència.

I em va agradar perquè al Palau Sant Jordi érem sis o set mil persones d'idees o tradicions diferents. Però definitivament conjurades en un objectiu transversal, unitari: ens cal la independència. I la impulsarem plegats, coincidint en aquesta gran plataforma nacional que, d'altra banda, aquest mateix dissabte decidí renunciar a presentar-se a futures convocatòries electorals. Perquè hi ha plataformes i hi ha partits, és clar. I en aquest procés tothom -tothom!- hi és necessari i tothom ha de saber estar al seu lloc, sense ingerències ni desqualificacions.

Doncs bé, la constitució de l'ANC va ser l'exemple que això era possible. El matí va passar entre moments emotius i desgranant esmenes i votacions amb una agilitat envejable. I el Palau s'anava omplint. Des de la grada vaig poder veure els representants dels partits -d'ERC i de CiU, també de Solidaritat. L'arribada d'en Cardús, d'en Tresserras. O -amb aplaudiments sonors!- d'en Broggi i Carbonell. A la mitja part, es projectà un anunci a la pantalla, amb criatura: "No li expliquem un conte. Construim-li un país". Semblava veritablement possible!.

A la recta final, l''actor Sergi López, desplegà el full de ruta aprovat i ens convidà a tots a participar en una manifestació multitudinària el proper 11 de setembre a Barcelona. "Catalunya ha de ser i serà un nou estat d'Europa. Ningú no ens pot aturar". I encara noves crides a la unitat: "aquest últim tros del camí l'hem de fer junts: canviar les coses és possible. Sense por!". Mentrestant el repte és consolidar l'ANC, més enllà de les 269 assemblees territorials d'ara. Això i l'adhesió dels ajuntaments a l'Associació de Municipis per la Independència, imprescindibles si l'any 2013 hi ha d'haver un primer referèndum. La resta -plebiscit, proclamació i constitució pròpia- queden per al proper 2014. Que és com dir demà mateix. O demà passat...

Hi va haver més parlaments és clar -Muriel Casals, Aureli Argemí, i en Josep Maria Vila d'Abadal. Però em quedo amb la veu i el gest d'en Sergi López, qui en nom de l'ANC fins i tot bromejà: "Raons per la independència? Moltes! Fins i tot d'econòmiques!!" I abans de proclamar públicament la constitució de l'Assemlea Nacional Catalana, clamà "contra la por, contra la resignació, contra el conformisme. Val la pena lluitar per la justícia social i la llibertat!".

En acabat anàrem desfilant, conscients del moment històric. Perquè per primera vegada en més de trenta anys em va semblar que aquesta voluntat d'esdevenir Estat avui ja és clarament majoritària a Catalunya. Enrera queden els exercicis de modernitzar Espanya, les provatures de trobar-hi un encaix. Ara Catalunya vol ser subjecte polític. La responsabilitat és gran. I no s’hi val la tebior ni les ambiguitats. Ni queda marge per al retorn a velles estratègies...


A tomballons. Publicat avui a Regió7

dimarts, 20 de març del 2012

21 de març, quatre paraules d'en Comadira

Mai m'han acabat de fer el pes els dies mundials, els de qualsevol cosa, potser perquè quan era petit només coneixia el dia del estalvi, a l'octubre -que aleshores es deia "del ahorro"- i a tot estirar el dia del seminari, per sant Josep, que ni mundial no devia de ser. Poca cosa més. Després ha resultat que cada dia de l'any ja és el dia d'alguna cosa, o dues i tot, per inversemblant que la cosa aquesta sigui. El dia de la tolerància, el de la resistència i fins el de la truita amb suc. I doncs sempre m'ha fet l'efecte que tot plegat no passa de ser un recurs per a les pàgines de premsa que reclamen farciment, a la vora del santoral o l'obituari. I amb tot, he de reconèixer que el dia mundial de la poesia fa anys que a Catalunya ha aconseguit superar l'efemèride amb nota. Molt més que resoldre un aniversari d'ofici, la Institució de les Lletres Catalanes i UnescoCat n'han sabut fer una veritable festa amb participació arreu del país. Enguany, el poema el signa Narcís Comadira, ha estat traduït a més d'una trentena de llengües i ja fa dies que circula per la xarxa. És preciós. I m'agrada prou com per demà dur-lo a classe: sé que funcionarà. I em permet recomanar no pas un poema cada any sinó, si pot ser!, un poema cada dia...

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel

se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
   Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
   m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
   món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
   Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
   Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
   I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
   I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
   que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Narcís Comadira

Dia mundial de la poesia
21 de març de 2012


(i l'àngel, d'en Joan Vilanova...)

divendres, 16 de març del 2012

Xavier Solà, natura d'anguila

Fa anys que conec en Xevi Solà, des que tots dos, el mateix estiu del 95, vam ser regidors de Cultura. Ell a Vic, per Convergència, i jo a Manresa, i per Esquerra Republicana. Ens separaven moltes coses, esclar, però també des d'aleshores en vam compartir força, parlant de cultura i del país. El Xevi regidor, el Xevi de l'Associació Catalana de Municipis, el de la coral Canigó i fins el Xevi secretari general al departament de Cultura! Tan aviat em malparlava de la Fira d'Espectacles a Manresa com feia notar la seva àmplia agenda de contactes sòciovergents, que li feia saber fins i tot els gats on jauen. I sempre amb tanta barra que no sabies ni com enfadar-t'hi... Sigui com sigui, mai com fins ara n'havia sentit a parlar tant i tan sovint. I és que cabut i polemista, amb un punt brillant i a vegades dos de fatxenda, em temo que aquest cop no n'hagi fet un gra massa. I em costa dir res més perquè, fet i fet, ens hem tractat sovint i em penso que amb apreci. Potser per això, aquesta vegada, manllevo text i criteris del Fondevila, d'en Santi Fondevila, sense "t", que ahir publicava a l'Ara:

Ferran Mascarell i la dona del Cèsar. El conseller de Cultura és un home culte i per això sorprèn que encara estigui rumiant què ha de fer amb els seu secretari general, Xavier Solà, després que hagin quedat paleses actuacions que, si bé els seus companys de CiU consideren legals, fan d'allò més lleig. O és que sembla normal i ètic que un membre amb responsabilitat d'una entitat pública, l'Associació Catalana de Municipis (ACM), encarregui unes feines al seu propi despatx d'advocats i les cobri de manera peculiar (65 factures per un import pràcticament igual girades el mateix dia). ¿No fa pudor que del pressupost de l'ACM del 2010 -segons publicava El País - el senyor Solà i la seva dona, arquitecta, en facturessin el deu per cent només en dos mesos? Senyor conseller, la dona del Cèsar, i el Cèsar per ser justos, a més de ser honrats ho han de semblar. Esclar que Solà és potser part del preu que Ferran Mascarell va haver de pagar a CiU per accedir a la conselleria. I Solà és un home de CiU, tingui la cultura que tingui. 


Ignoro els peatges d'en Mascarell. Però és del Xevi, d'en Xavier Solà, que n'esperava una altra cosa. I no precisament exemples de legalitat al límit, sinó el gest que posa l'ètica en primer lloc. Altrament, què compartíem sinó? I què ens en quedarà? Distància, tristor, aquesta sensació que fa brutejar...

La foto és del 2008 i no sé d'on ha sortit: amb el Xevi a un extrem i jo a l'altre, presentant la primera festa dels amics de Cavall Fort que, sense cap mena de dubte, s'havia de fer a Vic. Hi reconec la Mercè Canela, la directora de la revista, i també l'Alfons, de l'Obrador. Des del CPCPTC hi aportàvem un finançament força magre però la convocatòria defensava, precisament, que fins i tot sense diners es poden fer grans coses. I aquell migdia a Barcelona hagués jurat que tots hi estàvem d'acord... 

diumenge, 11 de març del 2012

La força del "Catà en acció"

A punt de reprendre una setmana ordinària, endreço els papers que trobo de "Catà en acció". Encara tinc ben viu el record de divendres al migdia -una flash mob multitudinària a la pista de l'institut- i un feix de comentaris o d'anècdotes d'aquests tres dies que em fan absolutament feliç. De primer perquè totes les valoracions que he escoltat acostumen a ser positives. Començant per les dels nois i noies que, de fet, no sempre s'ho esperaven, que els agradés! Però també perquè l'exercici ha estat útil perquè es parli del Catà, i se'n parli bé. Fins a setanta activitats en tres dies, si n'ha passat de gent! I em fa l'efecte que tots els participants -conductors de tallers o de xerrades- s'han sentit ben acollits i que, molts d'ells, han descobert un centre que literalment, ignoraven.

I han descobert un centre gran i divers. També molt viu. Amb tots els problemes que avui pugui tenir qualsevol centre d'ensenyament públic. Però amb aquella dosi d'entusiasme que ens permetia anar d'un lloc a l'altre, ara amunt, ara avall. Estar pel que arriba i pel que se'n va. Ara un cafè, ara una foto, ara faria falta un projector... i tot s'ha anat descabdellant d'una manera tranquil·la però, sobretot, enriquidora. Hi he conegut més nois i noies, hi he descobert companys amb habilitats formidables, hi he constatat una perseverança fora de programa. Perquè cada dia m'ha semblat que hi sumàvem la complicitat necessària. Des de la coordinadora o la directora fins a les visites més formals que hem rebut -alcalde i regidor d'ensenyament, secretari de polítiques educatives del departament...

En resum, "Catà en acció" han aplegat els alumnes del centre en una proposta singular d'activitats i ha aconseguit la complicitat i la col·laboració desinteressada de ponents, empreses i institucions, així com els mateixos alumnes i professors. Enlloc estava escrit que hagués de ser així, però com que ho hem volgut entre tots, entre tots ha estat així. No hi ha secret, ni molt menys recursos addicionals. Però el curs vinent estic segur que hi tornarem: encara ens queden molts amics i parents, molts coneguts a qui, si un projecte els agrada, s'avenen a participar-hi. Cal veure-ho: de tot en trobareu un resum exhaustiu al facebook o al blog que vam obrir expressament, que hem bastit amb la paciència de la Lydia i l'Hàjar, les fotos de la Paula i la Roser, i la dedicació sostinguda del David.

I al capdavall, quan sota el sol assajàvem de cantar i ballar "El Katà surt a l'atak" -una novetat obra d'en Llorenç Planes que ja es veu que gasta un punt de hip-hop!- em creia ben bé allò de que "tenim força, molta força". Això i un projecte compartit que fa del coneixement eina d'emancipació. És així de senzill. És així d'important. Un projecte de transformació i millora. I sempre amb un pessic de felicitat...

dimarts, 6 de març del 2012

El Catà entra en acció

Demà a la tarda, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa,  comencem les jornades "Catà en Acció", que duraran fins divendres al migdia. Ens hi vam posar a finals de novembre, una mica inconscientment, amb una comissió d'aquelles que preveu el "Pla de millora del centre". A poc  poc, sota el lema de "dimarts dinem pizza", ens va anar gunyant el desig de fer coses que canviessin la percepció que es té o tenim ordinàriament de l'institut. I les jornades es van fer grans, complexes, diversíssimes. Ara, quan falten poques hores per començar, gairebé diria que potser n'hem fet un gra massa... o no.

Per aquells que no hi heu estat mai, el Guillem Catà és un institut dels grossos, situat a un extrem de la ciutat. Amb gairebé mil alumnes i quasi noranta professors. Hi fem l'ESO i el Batxillerat, Cicles formatius de grau mig i superior de fins a deu famílies, i fins i tot un Curs pont d'accés a grau superior. El resultat és que cada dia ens passen nens i nenes, nois i noies i fins i tot senyores i senyors alguna de les quals t'explica amb orgull que ja és àvia! Tot això és el Catà, encara que potser no es conegui...

I el Catà és un institut seriós. Que brega per obtenir el certificat de qualitat i aplica pautes i indicadors, i reclama documentar tots els actes -fins i tot si es fan amb pizza. Quin tip de papers, d'acord! Però que al costat de la professionalitat, no oblida estimular el punt de vocació necessària per atendre totes les sopreses que hi pot haver en un dia. I doncs, és clar que no és el paradís, però malgrat totes les dificultats -malgrat el govern i tot, a vegades!- el cas és que és una feina que compensa tots els esforços. Potser és per això que encara hem volgut fer un pas més, provar de transformar el centre durant tres dies: canviar les classes per una completa oferta de tallers, xerrades i sortides, que els participants han pogut escollir. Hi ha molt oferta lúdica, és clar, però també d'aquella altra que et sacseja i fa rumiar. Amb una idea inspiradora: amb esforç i un punt d'esperit crític ens en podem sortir i, fins i tot... passar-nos-ho bé!

Per això la primera tarda ja tindrem una taula rodona amb antics alumnes que han aconseguit una extraordinària projeció professional, a la universitat o a l'empresa, distribuint peix o pilotant avions. Hi ha de tot a la vinya del Catà! Si després resseguiu el programa hi descobrireu presències tan singulars com el perruquer Lluís Llongueras, esportistes internacionals com l'Andreu Vivó, mags de renom com en Jordan Bosco o la reconeguda psicopedagoga Agnès Torras... I amb la voluntat d'obrir-nos a la ciutat, encara hi veureu, el dijous al vespre, a l’Auditori del Conservatori de Música, una taula rodona amb tres mirades a l'entorn del present: "El món gira, girem amb el món". Serà a les 8 del vespre, i hi participaran el professor Arcadi Oliveres, el monjo budista Ricard Rotllan i el membre del grup Gossos, Natxo Tarrés.

Acabo. El darrer dia del "Catà en Acció", divendres, abans de la cloenda es previst que bona part d'alumnes i professors gravem una flash mob i estrenem cançó! Tot això és aquest "Catà en Acció": ens hem fet un tip de pizza però, sobretot, hi hem tornat a descobrir que ni era tan lluny ni tan difícil. Que vol dir que hem trobat col·laboradors arreu i sempre amb les complicitats més desinteressades. Una col·laboració que agraïm moltísim i que ens permet, fins i tot ara que les coses són costerudes, pensar que plegats podem fer més i millor. I hi torno: fins i tot ens ho podem passar bé...

A la foto, en Ramon Pons, president de l'Ampa, amb la Marta Codina, directora, Maite Garcia, coordinadora del "Catà en Acció" i Marta Muñoz, tècnica de l'Ampa. La comissió ´s més gran, és clar, però aquesta era una bona escenificació per a la premsa local...




diumenge, 4 de març del 2012

S'ha mort Lucio Dalla


S'ha mort Lucio Dalla, m'ho han dit avui a casa, que ni al diari no ho havia vist, i he quedat parat de sobte. Lucio Dalla desapareix! L'havia escoltat hores i hores, especialment en els meus llargs trajectes quan feia classes al Vallès, a l'IB Can Jofresa i després a l'Arraona. La primera cançó ens la va dur a classe en Giovanni Albertocchi, al curs d'Italià 1, a l'Autònoma, el 83 o el 84. Se io fossi un angelo i també L'anno che verra, Caro amico ti scrivo... i ens duia les lletres impreses en cicloestil, i ens les posava en un casset. M'agradaven tant! Em van agradar prou com per comprar-me un disc quan ja era professor d'institut i a la mesada mai no venia de tres mil peles: Dallamericaruso, un doble elapé que vaig trobar al Born12 i que vaig gravar en una cinta llaaarga que duia carretera amunt i avall al VWPolo, mastegant un italià molt bàsic, repetint tornades que m'inflamaven o em consolaven del desamor o la revolta: Caruso!. Aquell disc fou extraordinari. I després en van venir molts d'altres, encara. D'això ja en fa vint-i-cinc anys o potser més, però encara arrossego molt Dalla al pendrive del cotxe. I si el recordo ara amb enyor és també enyor d'Itàlia i de quan era jove i enamoradís, de quan em sentia un àngel invisible -però alt i ros!, i estava disposat a discutir de tot  fins amb Déu, només que tingués als dits "una" Marlboro.