divendres, 27 d’abril del 2018
La mesquita dels manresans
Avui hem anat, amb bona part dels alumnes del cicle d'Animació Sociocultural i Turisme, a visitar la mesquita Al Fath, a Manresa. I ha estat d'allò més interessant, amb una rebuda extraordinària per part d'Abdellah Anhari, que és el president de la Comunitat islàmica del Bages. En un parell d'hores llargues hem visitat les estances de l'antiga fàbrica de l'Aranya, recuperada com a centre de culte islàmic l'any 2005 i que, en aquests anys, ha crescut i millorat moltíssim. Aleshores, en el moment de la seva inauguració, la nova mesquita manresana es feia visible mitjançant la Xarxa de Diàleg Interreligiós de la ciutat, i des d'aquell moment ha pogut desenvolupar la seva tasca amb la normalitat de qualsevol altre culte. Avui, quan ja ha aquirit la primera planta de la nau de la fàbrica, la comunitat islàmica ha resolt amb l'Ajuntament la provisonalitat de més de dotze anys i ara fa obres per esdevenir no només un oratori sinó definitivament un centre cultural, que es vol obert al barri i a tota la ciutat. De tot això en parlàvem amb els nois i noies que ens acompanyaven i l'Abdellah, que s'ha explicat d'allò més bé i, encara millor, ha contestat un munt de preguntes -sobre el finançament, sobre jihadisme, sobre el Ramadà: una col·lecció de tòpics desmuntats a poc a poc i amb molta confiança. Al davant, un grup de joves bocabadats -m'ho imaginava més fosc, em pensava que estava prohibit... D'entre els assistents, però, també hi havia qui havia passat per la mesquita. "Jo venia aquí tots els dissabtes, a aprendre àrab". Perquè és clar, també tenim alumnes de tracidió musulmana que ara ens ensenyen els llibres, recorden estones passades i parlen d'un futur a la ciutat que es vol compartit. Vull creure que tantes hores d'animació sociocultural trobaran amb l'actual associació islàmica punts d'entesa. Que entre tots continuarem trenant aquesta ciutadania tan nova i diversa, i al mateix temps, tan enriquidora. En acabat s'acosta l'hora de plegar, i ho enllestim amb un te fred i dolcíssim, i unes pastes que reconeixem de la pastisseria dels Benadi. I agraïm la visita i l'estona mentre baixem a recuperar les sabates abans d'enfilar el camí de casa. Convençuts que el valor de la mesquita és que sigui, també, de tots i cadascun dels manresans.
Etiquetes de comentaris:
Educació,
Ins Guillem Catà,
Manresa
dimarts, 17 d’abril del 2018
Vigència de Joan Fuster
"En comptes d’arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho i no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci."
Aquest és un fragment del Diari (1952-1960), de Joan Fuster. El va escriure a Sueca un divendres 29 d'agost, i allò que frapa és l'any: 1958. No res, que han passat gairebé seixanta anys, i hom diria que comptat i debatut no hem avançat gaire. O no pas tant com ens pensàvem! Sigui com sigui, recuperar Fuster -l'escriptor, el polemista, el pensador, aquest pare dels Països Catalans- és un exercici que hauríem de fer regularment per allò que té d'estimulant i, també, d'higiènic. Recuperar Fuster i recuperar-lo en públic. Per a tothom: per exemple aquest dissabte matí, a Manresa. El Col·lectiu Desvalls fa anys i panys que hi brega. No us ho perdéssiu pas!
Etiquetes de comentaris:
Cap a la Independència,
Manresa
dilluns, 16 d’abril del 2018
Qui no coneix Xesca Sala?
El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril és, de cada any, la revista que s'està menys temps al quiosc: el proper dilluns dia 23 -Sant Jordi- un altre Pou la relleva en clau d'aniversari, sovint acompanyada d'aires de renovació. Però ara mateix, encara tenim ben vigent aquest Pou dedicat a la Manresa 4.0, i que té Xesca Sala a la cloenda, al "Qui no coneix...?". Xesca Sala: per poc que trepitgeu el rodal de la ciutat, segur que us l'haureu trobada un dia o altre. Quin tip de córrer camins i muntanyes! I sempre amb un somriure, com si cada repte -cadascuna de les coses que fa i que belluga- no costessin gens ni mica, com si tot fos cosa d'anar fent i no aturar-se...
Xesca Sala,
la química de córrer
Va néixer a Santa Maria d’Oló, però de seguida ens la vam trobar per Manresa; per allò d’estudiar, va venir a fer primer de BUP al Lluís de Peguera, anant amunt i avall amb aquells busos vermell rònec dels Galtanegra. Quaranta-cinc minuts per a cada trajecte! Al següent curs ja treballava a la fàbrica del poble, i es passà al batxillerat nocturn. I entre una cosa i una altra, a divuit anys ja havia trobat feina a Manresa i s’estava en un pis llogat amb d’altres companyes d’Oló. La recordeu, doncs? Xesca Sala i Farré. La Francisca, de petitona, segona dels germans Sala, després de la Maria Rosa i abans de la Isabel, la Miracle i encara al capdavall l’Albert. La Xesca volia estudiar però no ho va tenir mai fàcil. Enllestit el batxillerat, i en funció d’un pragmatisme poc freqüent, a la fi va baratar el desig d’una llicenciatura en Geologia per una diplomatura feta a Manresa mateix: seria enginyera tècnica de mines per la UPC. Tal dit, tal fet. I sempre sense perdre el tremp ni la calma. Van caldre més de tres anys, d’acord. Però sense deixar el jornal a Modelfusa –deu anys- es va anar pagant els estudis i la independència. I encara més, que es va casar amb en Joan Lluís Santolària i van començar a prodigar-se en moviments cívics i culturals, també de l’esquerra independentista –objectors de consciència, l’Alzina, Xàldiga, la nova AV de Cal Gravat... i tantes altres que aquí no hi cabrien. Després vindrien les bessones (Nina i Roser), el final dels estudis i –pim-pam- la plaça de tècnica de laboratori a la UPC. Fa vint-i-set anys que s’hi dedica, cada dia de cada dia, preparant les pràctiques i organitzant els laboratoris de mines i de química. Que vol dir entendre’s amb tothom de la casa. Des dels professors, és clar, fins als administradors i, també, amb els milers d’alumnes que ha conegut! En acabat, la tarda és seva, i és aleshores que es manifesta la Xesca autèntica, sota unes malles llampants, pujant fins el Collbaix o potser sant Jeroni, resseguint pam a pam el rodal de la ciutat, potser la Sèquia. Trenta anys complerts, quin tip de cremar vambes! “Necessito córrer, no pas per esbargir-me o desconnectar: és per activar-me, per sentir-me bé”. Posats a triar, allò que més li agrada és córrer per muntanya –marxes pels Pirineus, per sant Llorenç, pel Berguedà... o la Matagalls-Montserrat, en el seu recorregut antic, amb un rècord personal de no gaire més de 10 hores. Ei, i que la Xesca no para de xerrar ni a les pujades! Potser perquè, al capdavall, també és una lectora empedreïda, i una autèntica dona multi-tasca. Ara mateix, i només per complir un servei, l’hem vista tresorera de l’ANC al Bages. I en la seva serenitat és capaç de voltar mig món per resoldre una marató. A Barcelona, València, Donosti, Madrid, Roma, Torí... o –a veure si aquest cop no hi ha un tifó que li suspengui!- el proper novembre a Nova York.
Xesca Sala,
la química de córrer
Va néixer a Santa Maria d’Oló, però de seguida ens la vam trobar per Manresa; per allò d’estudiar, va venir a fer primer de BUP al Lluís de Peguera, anant amunt i avall amb aquells busos vermell rònec dels Galtanegra. Quaranta-cinc minuts per a cada trajecte! Al següent curs ja treballava a la fàbrica del poble, i es passà al batxillerat nocturn. I entre una cosa i una altra, a divuit anys ja havia trobat feina a Manresa i s’estava en un pis llogat amb d’altres companyes d’Oló. La recordeu, doncs? Xesca Sala i Farré. La Francisca, de petitona, segona dels germans Sala, després de la Maria Rosa i abans de la Isabel, la Miracle i encara al capdavall l’Albert. La Xesca volia estudiar però no ho va tenir mai fàcil. Enllestit el batxillerat, i en funció d’un pragmatisme poc freqüent, a la fi va baratar el desig d’una llicenciatura en Geologia per una diplomatura feta a Manresa mateix: seria enginyera tècnica de mines per la UPC. Tal dit, tal fet. I sempre sense perdre el tremp ni la calma. Van caldre més de tres anys, d’acord. Però sense deixar el jornal a Modelfusa –deu anys- es va anar pagant els estudis i la independència. I encara més, que es va casar amb en Joan Lluís Santolària i van començar a prodigar-se en moviments cívics i culturals, també de l’esquerra independentista –objectors de consciència, l’Alzina, Xàldiga, la nova AV de Cal Gravat... i tantes altres que aquí no hi cabrien. Després vindrien les bessones (Nina i Roser), el final dels estudis i –pim-pam- la plaça de tècnica de laboratori a la UPC. Fa vint-i-set anys que s’hi dedica, cada dia de cada dia, preparant les pràctiques i organitzant els laboratoris de mines i de química. Que vol dir entendre’s amb tothom de la casa. Des dels professors, és clar, fins als administradors i, també, amb els milers d’alumnes que ha conegut! En acabat, la tarda és seva, i és aleshores que es manifesta la Xesca autèntica, sota unes malles llampants, pujant fins el Collbaix o potser sant Jeroni, resseguint pam a pam el rodal de la ciutat, potser la Sèquia. Trenta anys complerts, quin tip de cremar vambes! “Necessito córrer, no pas per esbargir-me o desconnectar: és per activar-me, per sentir-me bé”. Posats a triar, allò que més li agrada és córrer per muntanya –marxes pels Pirineus, per sant Llorenç, pel Berguedà... o la Matagalls-Montserrat, en el seu recorregut antic, amb un rècord personal de no gaire més de 10 hores. Ei, i que la Xesca no para de xerrar ni a les pujades! Potser perquè, al capdavall, també és una lectora empedreïda, i una autèntica dona multi-tasca. Ara mateix, i només per complir un servei, l’hem vista tresorera de l’ANC al Bages. I en la seva serenitat és capaç de voltar mig món per resoldre una marató. A Barcelona, València, Donosti, Madrid, Roma, Torí... o –a veure si aquest cop no hi ha un tifó que li suspengui!- el proper novembre a Nova York.
dissabte, 14 d’abril del 2018
14 d'abril, Junqueras, Fernandez, República.
No per nostàlgia, sinó com a estímul: ja fa molts anys que commemoro cada 14 d'abril i tota l'esperança que aquell 1931 es va fondre amb la data. La República! El somni d'un nou temps, i d'un país lliure, més just i més ric, més digne. De tot això n'han passat 87 anys, i celebro la nova vigència de la data mentre m'arriba la carta d'Oriol Junqueras que Marta Vilalta ha llegit a l'acte d'ERC, aquest matí, a les cotxeres de Sants. L'Oriol és des del 2 de novembre a Estremera, i des d'allà denuncia presons i exilis: "Prou de fer mal a bones persones, a gent d’una trajectòria pacífica i democràtica inequívoques. L’objectiu no pot ser omplir les presons de bones persones. L’objectiu ha de ser buidar-les. L’objectiu és sempre la llibertat i una societat justa i lliure. Persistim, sempre. Feu-ho. Jo, persistiré. Tots nosaltres ho farem. Recordeu el que sempre us he dit. Els dones i homes d’Esquerra Republicana de Catalunya som els que mai defallim, som els que perseverem, som els que sempre hi som i els que sempre estarem al costat de la democràcia i la llibertat."
I encara més, que aquest perseverar no ens allunyi de la gent: "La nostra és i ha de seguir sent una lluita pacífica. No ens podem deixar endur per la frustració, ni caure en actituds maximalistes que no porten enlloc. L’aliança conservadora aplaudeix davant cada error i ens empeny a una fugida endavant. Ens volen empipats, ens volen agressius, ens volen provocar. Mantinguem el cap fred i recordem que per avançar hem de seguir sumant i oferir un projecte inclusiu i integrador, per a tots els ciutadans, és imprescindible. Cada passa que ens desconnecta de la centralitat és una passa enrere i ho és impedir la formació de Govern. Si això no ho entenem, si no superem aquest impàs, haurem convertit la victòria del 21D en un regal al 155 i als que impulsen una involució dels drets i llibertats sense precedents. La formació del Govern, la recuperació de les institucions és una necessitat. És ben cert que no suficient. Però és, en canvi, un pas imprescindible per avançar. Sense Govern, sense recuperar les institucions, som més febles." Junqueras acaba parlant de les virtuts republicanes, de la discreció, la humilitat, l’esforç, la vocació de servei, el sacrifici, la generositat ... "Siguem pacients, siguem constants i sobretot fem passes sòlides que ens permetin avançar. Volem un país lliure i el tindrem si així ho vol la majoria dels ciutadans." I tot això des d'una cel·la d'Estremera, sense perdre mai ni l'esperança ni el somriure!
En acabat, fullejo l'Ara, amb l'orgull de trobar-hi quatre pàgines d'historieta signades per en Toni Soler i el meu germà Manel. Però és al text de David Fernandez, a la secció d'opinió, d'on m'emporto la consigna: ara cal que no fallem nosaltres! Entre la vergonya i l’esperança, l’important "és que no fallem nosaltres: el que fem –i no fem– avui configurarà el demà. En aquest ara mateix que ens recorda que avui, contra bords i lladres, torna a ser 14 d’abril al país de l’olivera. I que ens veurem diumenge, en peu de pau, omplint els carrers de nou. Per buidar les presons". El que fem i el que no fem. Tot compta, i tot és necessari. Demà, doncs, tornarem a omplir Barcelona. Tossudament, sí, i amb un somriure. L'esperança d'aquell nou país torna a ser a tocar!
I encara més, que aquest perseverar no ens allunyi de la gent: "La nostra és i ha de seguir sent una lluita pacífica. No ens podem deixar endur per la frustració, ni caure en actituds maximalistes que no porten enlloc. L’aliança conservadora aplaudeix davant cada error i ens empeny a una fugida endavant. Ens volen empipats, ens volen agressius, ens volen provocar. Mantinguem el cap fred i recordem que per avançar hem de seguir sumant i oferir un projecte inclusiu i integrador, per a tots els ciutadans, és imprescindible. Cada passa que ens desconnecta de la centralitat és una passa enrere i ho és impedir la formació de Govern. Si això no ho entenem, si no superem aquest impàs, haurem convertit la victòria del 21D en un regal al 155 i als que impulsen una involució dels drets i llibertats sense precedents. La formació del Govern, la recuperació de les institucions és una necessitat. És ben cert que no suficient. Però és, en canvi, un pas imprescindible per avançar. Sense Govern, sense recuperar les institucions, som més febles." Junqueras acaba parlant de les virtuts republicanes, de la discreció, la humilitat, l’esforç, la vocació de servei, el sacrifici, la generositat ... "Siguem pacients, siguem constants i sobretot fem passes sòlides que ens permetin avançar. Volem un país lliure i el tindrem si així ho vol la majoria dels ciutadans." I tot això des d'una cel·la d'Estremera, sense perdre mai ni l'esperança ni el somriure!
En acabat, fullejo l'Ara, amb l'orgull de trobar-hi quatre pàgines d'historieta signades per en Toni Soler i el meu germà Manel. Però és al text de David Fernandez, a la secció d'opinió, d'on m'emporto la consigna: ara cal que no fallem nosaltres! Entre la vergonya i l’esperança, l’important "és que no fallem nosaltres: el que fem –i no fem– avui configurarà el demà. En aquest ara mateix que ens recorda que avui, contra bords i lladres, torna a ser 14 d’abril al país de l’olivera. I que ens veurem diumenge, en peu de pau, omplint els carrers de nou. Per buidar les presons". El que fem i el que no fem. Tot compta, i tot és necessari. Demà, doncs, tornarem a omplir Barcelona. Tossudament, sí, i amb un somriure. L'esperança d'aquell nou país torna a ser a tocar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)