divendres, 28 de desembre del 2012

Trobarem a faltar Carles Valero

Ahir vam enterrar en Carles Valero. Una mort sobtada, imprevista, el mateix dia de Nadal. No feia ni vuit dies que m'havia trucat: en Valero era dels que trucava sempre, perquè sempre en tenia una per dir. I a continuació t'interrogava: "què en penses?" i ja tenies la conversa oberta. Feia molts anys que ens havíem conegut, a Manresa, quan ell desembarcava amb totes les tropes del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per fer la Fira Mediterrània. Era dels primers a arribar i pel cap baix passava un parell de setmanes a la ciutat en tasques de logística, per dir-ho d'alguna manera. Va resultar que esmorzàvem plegats a la Fonda de Sant Antoni -aleshores jo feia de regidor de Cultura a la ciutat. Aviat ens vam trobar. I ja hi vam ser: el Valero xerraire, el conspirador, el visionari o el somniatruites. O tot plegat alhora. Gracienc fins el moll de l'os i independentista de pedra picada -del PSAN a ERC en un itinerari particular farcit de sigles i famílies. En resum, que durant quinze anys almenys, vam coincidir i vam divergir, vam perdre temps i en vam guanyar. Perquè en Valero una cosa sí que la tenia: era dels que sempre saben els gats on jauen. Vull dir que moltes i moltes més vegades em va informar ell a mi que no pas jo a ell, i li quedo agraït. Ara tampoc no en farem uns elogis desmesurats perquè en Carles Valero era, en fons i forma, humanitat pura; però per aquesta profundíssima humanitat era que ens estimàvem i en les diferències ens respectàvem. Diguem doncs que també hi havia dies que l'hauries escanyat: vam passar quatre anys de costat inoblidables al CPCPTC, però amb l'única solució de posar-lo a la porta del despatx de direcció general. I considerar que la seva natural inclinació d'informació i recerca seria, ras i curt, la seva feina. Al capdavall, i a la seva manera doncs, va complir sempre i a tota hora: a la taula, un ull a l'ascensor i l'orella al telèfon. Tothora anant i venint. Pujant a fumar al terrat, baixant a fer un cafetó. Semblava el 29. I sempre trobava algun ganxo! Però sempre et portava la notícia...  Fins l'estiu passat que, amb seixanta anys fets, es va jubilar.

Per això, quan el dia de Nadal, a l'hora de dinar em va trucar el Jordi Fàbregas ja vaig tenir un mal pressentiment. No per res, però a l'hora dels galets i l'escudella... què passava? "El Carles..." No li tocava, és clar, ni ens ho esperàvem. El CAT ara perd un tros de la seva història, de la seva ànima. El perd Gràcia i el perden Arsèguel i els seus tallers, que el Carles adorava i per als quals va fer sempre gecs i mànigues davant qualsevol responsable de política cultural. El perd el país i la cultura popular. I ja veureu com al Tradicionàrius, a la propera Trobada d'acordionistes o a qualsevol concert dels de El Pont d'Arcalís... o a la propera Fira Mediterrània que mai es va saltar! Sigui on sigui, ja veureu, dic, com el trobarem, segur, a faltar. Perquè el Carles -Carles Valero i Heredia!- potser no sabíem mai ben bé què feia. Però el cas és que feia i, ara mateix, em penso que feia molt...

La foto és del mes passat, a Manresa, Fira Meditarrània. En Carles Valero amb en Pep Huguet, l'ex-conseller però també, trenta anys enrera, el company del PSAN. El tercer, al bell mig, és Jordi Torra, responsable de comunicació d'ERC Manresa. Són a la parada de les cerveses Guineu, al Passeig de Pere III, i si no hi hagués hagut pressa, aviat ens cantarien plegats allò de "Guarda la Luna, guarda la Luna...". 

Publicat a l'edició digital de Sons de la mediterrània

dimarts, 25 de desembre del 2012

Nadal amb les cançons de l'Oliva

Tot just deu fer un any que hi estic apuntat: l'Àlbum de cançons que setmanalment en Josep Maria Oliva adreça a tothom qui ho vulgui. Vol dir que els que hi som, cada setmana rebem una cançó amb un comentari i, també, dos arxius. L'un, amb l'emapetrès, sonor. I l'altre, un document word amb la lletra original i, si s'escau, la traducció. Tot plegat, fantàstic, gratuït i amb l'única intenció de remoure les cançons de la nostra memòria, "Cançons que ens han emocionat, que ens han alegrat o ens han entristit, que ens han fet somniar, que ens han fet pensar... Cançons que van unides a moments molt concrets de la nostra vida i també cançons que ens agraden per elles mateixes, per les històries que expliquen o pel pur plaer d'escoltar-les". Doncs bé, en Josep Maria Oliva construeix el seu àlbum amb tots els seus amics i, bé des de El Club de la cançó, bé des de la xarxa, fa córrer cançons i cançons.

Avui, que és Nadal, he obert la seva tramesa número 91: I'd like to teach the world to sing. I com que ni el títol ni la fitxa em deien res (1971, The New Seekers... ), el cert és que escoltar-la m'ha tornat més de quaranta anys enrere, amb el Manel, asseguts davant del televisor en blanc i negre, devorant també aquells anuncis de voluntat nadalenca, tot just en una primitiva incitació al consum. I és que l'any 1971, la companyia Coca-Cola, amb el seu espot de Nadal, va fer que molta gent associéssim aquesta cançó a l'esperit nadalenc. Però, l'Oliva avisa... aquest és un dels pocs exemples que primer va ser l'anunci que la cançó!

"La cançó I'd like to teach the world to sing ("M'agradaria ensenyar al món a cantar"), va nèixer com una cançoneta publicitària amb un altre títol, I'd like to buy the world a coke ("M'agradaria comprar una Coca-Cola al món"). Aquella cançó va ser la base d'un anunci on un nombrós grup interracial de joves situats en un immens paratge muntanyós la cantaven amb una ampolla de Coca-cola a les mans. L'anunci es va estrenar al juliol del 1971 i l'èxit va ser tan gran i tan imprevist que molta gent demanava el disc -encara inexistent- amb aquella cançó. A la vista d'això, els mateixos autors van ampliar la lletra original , li van treure les alusions a la Coca-Cola, i la van transformar en aquesta I'd like to teach the world to sing".

Sembla que a finals d'aquell mateix 1971 la Coca-Cola va reconvertir l'anunci original en l'espot nadalenc que es va difondre arreu del món. Us sona també la lletra? M'adono estupefacte que encara la sé de memòria! "Al mundo entero he de enseñar/ un mensaje de paz/ y junto al árbol revivir/ la alegre Navidad./ La chispa de la vida./ Al mundo entero he de enseñar/ Coca-cola es así/ un mensaje de paz/ Coca-cola/ y junto al árbol revivir...". Doncs això, encara avui al costat dels galets i la carn d'olla, del vi i del xampany, tots dotze a taula, avui he ofert als fontdeviles quatre litres de coca-cola amb aquella alegria. Que si en faltés, el meu germà Manel no em perdonaria!

Ah! I el meu reconeixement al Josep Maria Oliva. No sé si encara admet més socis, però la seva cançó setmanal és esperada!

The New Seekers - 'I'd like to teach the world to sing'.mp3. 3321 KB Baixa

diumenge, 23 de desembre del 2012

ERC Bages fa un (altre) butlletí

I no me'n ric pas. Dic només que en fa "un altre" perquè a fer butlletins, els d'ERC hi tenim la mà trencada. Si ja la hi teníem abans, quan cada edició es feia en suport paper, còpies en ofsset i distribució per correu odinari, ja em direu ara! Ara és econòmic, ràpid i senzill. O potser no ho és tant? Quants correus electrònics rebem cada dia? Quants minuts estem diposats a dedicar-hi? I enmig d'aquesta allau informativa, té, una altra proposta... Cal interès, contingut, regularitat i presència. Aviat és dit!!

I amb tot, una altra proposta, sí, potser perquè ara mateix convé especialment anar informats. Què passa i què pot passar?. Calen espais per a la informació i les idees. Per veure-les venir, per tenir arguments, per defensar amb educació i fermesa el camí que hem emprès. I això fet també des de la proximitat, des del poble, des de la comarca. Per als companys de viatge i per als que encara dubten. O pels que esperen que els ho anem a explicar... El sistema funciona sempre: idees, arguments i proximitat. Aquest Junqueras tan pedagògic que tenim n'és la millor mostra. Però aquesta és una tasca que implica a tothom. Perquè no n'hi haurà prou amb dir que són dolents, cabuts o injustos. Perque ja ens en comencen a venir de totes bandes i cal que la resposta sigui, també, enraonada. I és en aquests termes -i una mica de trompeteria inicial- que hi he col·laborat.

Comunicació és cohesió i victòria

Aquest any 2012 el recordarem com un any històric: dotze mesos per mobilitzar un país, una Diada inesborrable i, finalment, el mandat de les darreres eleccions: un lideratge compartit i plural per exercir el nostre dret a decidir i, alhora, aplicar alternatives econòmiques més justes i eficaces per poder sortir de la crisi.

El resultat és conegut, ara mateix. Un pacte d’ERC amb CiU amb autèntiques novetats pel que fa a política social i pressupostària i, també, per la construcció de les estructures d’estat imprescindibles per avançar cap a la independència. No serà gens fàcil, perquè la capacitat de maniobra és mínima i no faltaran adversaris al projecte, dins i fora del país. Per això, aleshores, cal garantir la cohesió d’ERC i una informació i comunicació tan fluida com sigui possible.

Comunicació i coneixement. Aquest és el perquè d’aquest nou butlletí electrònic de periodicitat mensual. Perquè només ens en sortirem amb confiança i intel·ligència. Amb coneixement. Som davant una oportunitat històrica que no es pot perdre. Diu Oriol Junqueras que “El coratge, l’audàcia i la resistència hauran de ser les nostres companyes inseparables a partir d’ara”. I és així si volem garantir que el 2014 sigui l’horitzó de la nostra llibertat. D’un nou país que garanteixi el benestar de tots els seus ciutadans. D’uns ciutadans compromesos, actius i, ara mateix, informats i valents.


La foto és de la darrera campanya electoral al Bages, al teatre de Els Carlins. Em penso que "vam comuncar" bé... 
El nou butlletí, clicant aquí.

divendres, 21 de desembre del 2012

El triomf comença sota l'escenari

Avui a l'institut acabem el trimestre. Però amb el record inesborrable de dos dies de "Nadal al Catà": quatre representacions amb setanta cantaires, quinze flautes i una de travessera. Dues guitarres, un baix i una bateria. Nou rapsodes i un bon grapat de solistes. Lluquet i Rovellona. Satanàs i Llucifer, i una col·lecció de dimonis i dimonietes que ja en tenen l'ànima i només els faltava samarreta vermella. O els tres arcàngels, que si cal, els papers els tripliquem!. I la Rosa Ortega amb el piano, que tot ho remou. I l'Alícia Puertas, és clar. O jo mateix, al llindar de l'afonia. I tots els professors i tutors que hi col·laboren!. Però a sota la maquinària d'aquest artefacte artístic -més de cent actuants en un escenari reduïdíssim!- literalment a sota, als camerinos de Els Carlins, també hi ha qui s'escarrassa de valent. Amb vestits i pom-poms. Posant ordre a aquell desori que entusiasma. Que barreja bosses i abrics amb samarres i sabates de taló esmolat!. Doncs bé, al davant de tots i totes hi ha un exèrcit de trenta perruqueres i maquilladores, professores incloses. Que per això els cicles formatius del Catà són formidables! Sense elles... quin "Nadal al Catà" més pàl·lid! I és que aquest triomf de la música i la literatura, de tots i cadascun dels artistes que ens hi acompanyen, comença molt abans i ho fa, precisament, sota de l'escenari....


(Els fluorescents cremen la foto, però el formigueig hi és evident. I si us mireu el fèisbuc de l'Institut Guillem Catà veueu quines fotos i quins comentaris ha fet la canalla! Molt millor que l'any passat!! Doncs això, un record inesborrable... encara que Sagarra i Folch i Torres grinyolin dins la tomba!)

dimecres, 19 de desembre del 2012

La llibertat, més a la vora

Quin any aquest 2012! El vaig començar disposat a veure de tot, però tot i la predisposió, confesso obertament que mai hagués pensat arribar tan lluny. Recórrer tant camí i amb tanta gent plegada. Tot just fa tres mesos d'aquella Diada que tot ho trasbalsà, i tres setmanes més d'aquelles eleccions extraordinàries. I amb una serenor inhabitual, els pactes s'enllesteixen. I les formes, les idees, la retòrica d'altres temps ens sembla del tot buida, arcaica, inútil. Rellegeixo el document que Vilaweb ja ha fet públic i penso que hem fet un primer pas, i probablement el més difícil. Creure que podíem fer-lo. I creure-ho no només els de sempre sinó creure-ho amb molts més. Hem fet el primer pas i n'han de venir molts d'altres encara. I hi haurà estones aspres, sens dubte. No serà fàcil ni planer. Però avui estic content com feia temps no ho estava, i ho diria a tothom sense embuts.

Catalunya es troba davant d’una oportunitat que només es presenta una de cada moltes generacions: l’oportunitat de construir un nou país; l’oportunitat del poble català de ser protagonista de la nostra història; l’oportunitat de posar la política al centre del debat públic; l’oportunitat de construir una societat millor basada en la justícia social i l’equitat; l’oportunitat de reafirmar el nostre compromís amb la democràcia, amb la pau i amb Europa.

Com qualsevol altra nació, Catalunya necessita disposar de l’instrument d’un Estat que li permeti desplegar amb la màxima ambició un projecte propi de país. Catalunya pot viure molt milor del que ho fa ara. Ho podria fer si disposés, d’una banda, de tots els recursos que generem els ciutadans i les empreses de Catalunya i, de l’altra, de la capacitat de decisió, del poder polític sobre tot allò que ens és propi i ens afecta.

Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu, per disposar, d’aquesta manera, de les eines necessàries per superar la crisi econòmica, afavorir el creixement i garantir la cohesió i el benestar de la societat catalana.

I el compromís té data: el 2014. El text no és gaire més llarg: tres fulls i una bona dosi de confiança mútua. Demà els diaris recolliran la resta que fa més dies s'endevinava treballada -política fiscal, mesures socials... De tot plegat me'n queda un pòsit d'esperança clara, i fins aquell punt de d'orgull que els anys ens donen. Semblava que no seria i té, aquest cop sembla que va de veres. El país que vam somiar, el país pel que hem lluitat, el tenim a la vora. La llibertat, sí.  I serà bo de veure perquè ha de ser bo per tothom...

La foto, de l'estiu a Castellbell i el Vilar, en una acció de l'ANC. Treballar plegats i diversos, la llavor del canvi... 

dijous, 13 de desembre del 2012

Santa Llúcia, deixa'm veure el referèndum!

Avui és santa Llúcia, patrona de pobres, de modistes i de nens malalts. També patrona de cecs i protectora dels ulls. Al claustre de la Seu, devotament, encara s'hi han aplegat uns quants centenars d'espelmes sota un prec: que santa Llúcia ens conservi la vista!. I bé que ens caldrà si és que hem de veure tots els esdeveniments que pel futur es pronostiquen. Els diaris donen per fet l'acord entre Esquerra i Convergència, i les negociacions s'intueixen madures. Però l'escenari fa respecte: si el referèndum de la nostra llibertat aviat durà data, la pregunta és, amb quin aspecte hi arribarem?  I amb tot, cal una data, i tant! Aquesta ha estat la condició primera d'un possible pacte més enllà de d'altres canvis en política fiscal. Però tots els sacrificis que se'ns reclamaran els propers mesos només tindran sentit si, al capdavall, és clar el termini. Les provocacions d'un ministre com Wert no ens poden distreure perquè, de fet, cada vegada n'hi haurà més. I doncs ara mateix, ens cal prémer l'accelerador per saltar la paret i esdevenir subjectes polítics amb totes les capacitats. Llegeixo a l'article setmanal d'en Joan M. Tresserras per l'Ara, "La crisi i el patiment de tantes famílies no admeten més dilacions. Els arguments per guanyar el referèndum ja hi són i no es necessiten anys per exposar-los. Els únics condicionants temporals, doncs, només poden venir imposats pel procediment de la convocatòria. Per l'exhauriment de les vies que busquen fer coincidir la legitimitat -que ja tenim- amb la legalitat -que ens negaran".  Doncs això, les coses ja són irreversibles. I a més a més cal anar de pressa. Per tota la resta, confio a Santa Llúcia poder-ho veure amb aquests ulls meus -pobres, miops i fins cecs a vegades- que al capdavall els cucs s'han de menjar.

La foto és d'aquest vespre, a la Seu de Manresa. Venia d'una altra litúrgia, la manfiestació del MUCE contra la llei Wert i les retallades. Segona manifestació de la setmana, després de dilluns amb Som escola. Un excés, no sé si de confiança o de manifestacions...  

dimecres, 12 de desembre del 2012

El bestiar que guarda el pessebre

Quan fa un parell de setmanes vaig llegir als diaris que Roma qüestionava la presència de bous i mules al pessebre nadalenc vaig tenir un pensament immediat per l’Enric Benavent i -ai!- el col·lectiu El bou i la mula. Tants esforços per mantenir propera la tradició pessebrista i ara surt el Papa i ens esguerra el narro! M’aturo aquí perquè fer-hi broma em sembla massa fàcil. Però sí que aleshores em van semblar simptomàtiques almenys un parell de coses, més enllà de sorprendre’m que el Papa tingui l’esma d’aturar-se en aquestes minúcies. En qualsevol cas, el seu comentari fou d’aquells que immediatament aixequen polseguera. Que és el què passa quan es remenen elements populars: sempre hi ha qui en vol fer brega.

La primera idea, doncs, i atès el ressò mediàtic, és que el pessebre avui conserva encara la seva vigència al calendari festiu popular, al costat de les corals, pastorets i cavalcades de reis. I això que en aparença les condicions no li són gens propícies! Però el cert és que fer pessebres o anar-los a veure continua despertant una poderosa atracció sobre les persones, potser per aquesta capacitat de miniaturitzar el món, de representar-lo endreçat i al marge dels conflictes de cada dia. El pessebre permet construir un paisatge efímer a mida d’homes i dones, caganer inclòs. Amb dimoni. Amb els reis, i fins amb porcs, truges i marrans. Que en realitat no hi hagués ni bou ni mula... què hi fa? No és aquella realitat la que construïm, sinó la seva representació, i ho podem fer a la nostra mida.

I doncs, en segon lloc, recomano no discutir al Papa allò que tampoc ha dit. Vull dir que aplaqueu les ires, pessebristes ortodoxos! El pessebre es pot fer amb bous i mules, i ara també sense. Voleu més llibertat? Relativitzeu, doncs, el missatge vaticà, que en d’altres àmbits ja hi estem fets. I sobretot, eviteu els polemistes professionals. Que no hi havia el bou ni la mula? Entesos! Però això no vol dir que hagin de caure de cap pessebre...

Al capdavall, les posicions obstinades en la cultura popular acaben per fer més mal que bé. I a parer meu, el pessebre contemporani reclama més ingredients encara, si volem conservar-lo com a representació del vell debat entre el bé i el mal. Un paisatge moral bastit al menjador de casa! El món just i un punt feliç que no acabem de trobar durant l’any. Per ser francs, jo és que de bestiar n’hi posaria més encara. Cadascú se sap els noms, és clar. I posats a fer, passada la Candelera, podríem aviar-los tots a l'infern!

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

dissabte, 8 de desembre del 2012

Pomés, Barcelona 1957

Tot just ara fa cinquanta o seixanta anys que una generació de fotògrafs va impulsar una nova mirada, viva i crua -i malgrat tot, també tendra- del seu temps. Francesc Català-Roca o Xavier Miserachs. Joan Colom. O Leopoldo Pomés. Un conjunt, al costat de molts altres noms, irrepetible. I que ja ha estat qualificat de "Nova avantguarda catalana". El cas és que la Fundació Foto Colectania ha presentat aquesta tardor Barcelona 1957. Leopoldo Pomés. Un recorregut magnífic per la Barcelona de les acaballes dels 50. Una col·lecció de fotografies que anaven destinades a un llibre d'encàrrec que... mai no es publicà. O que no s'ha publicat fins ara, més de cinquanta anys després!. Diuen que en Pomés va estar més d'un any tombant per la ciutat, des del centre fins als nous barris perifèrics. El resultat, extraordinari, ara emergeix amb tota la seva força i ens recorda de qui som fills i d'on venim exactament. Fins el 2 de febrer, tot just 80 fotografies. Us atraparan segur.

La foto, Mare i filla La Rambla, 1957.

dijous, 6 de desembre del 2012

Qui no coneix Gemma Puig?


Ahir dimecres es va presentar El Pou de la gallina d'aquest mes de desembre. Amb un altre dibuix extraordinari de Maria Picassó, hi presentem Gemma Puig. Oi que la coneixeu? Representa ben bé aquest conjunt de taquillers i acomodadors que, amb el Galliner, han transformat la seva tasca. Perquè de sempre que han fet alguna cosa més que vendre entrades o trobar-vos el seient. Perquè saben que l'èxit de la programació comença, precisament, per on són ells...


Gemma Puig,
entre taquilles i bambolines

Sí, és clar, ara direu que la Gemma Puig és molt jove per sortir en aquesta secció. I amb tot, jutgeu si no s’hi ajusta perfectament! Us sona dels seus anys de monitora a l’esplai Maitips, a la carretera de Santpedor? Dels seus nadals, també monitora al Campi qui Jugui? O bé encara monitora a cursos de noves tecnologies per a la gent gran? La Gemma, és cert, ha fet una mica de tot. Però si la recordeu, prima i remenuda, d’aspecte fràgil -però amb els conceptes clars !- és sobretot per aquests disset anys com a membre d'El Galliner, de primer ajudant als muntatges, després acomodadora, i ben aviat a les taquilles. La veieu rere el taulell del Kursaal o bé el del Conservatori? Segur que hi heu anat a petar més de dues i de quatre vegades, amb tot el seu estol de companyes, ara per un abonament, ara per una entrada anticipada, potser per fer un retorn o bescanviar una invitació... La Gemma s’ha fet gran oferint sempre les millors localitats disponibles. I ara que finalment han desaparegut les tradicionals cues i el públic sovint ja s’espavila des de casa amb Internet, ella i totes les seves companyes són encara l’equip humà que us ho pot acabar d’arreglar. Fins i tot quan hom va tard! I el cas és que us ho arregla sense perdre ni calma ni compostura. Potser perquè, abans que taquillera, va ser tants anys monitora...

El senyor Ramon

dimarts, 4 de desembre del 2012

El català a l'escola, ni un pas enrere (tornem-hi!)


Ho vaig escriure fa quinze mesos, aleshores que des del TSJC l'emprenien contra la política d'immersió lingüística. Hi torno avui, després de conèixer la proposta de llei del ministre espanyol José Ignacio Wert. Una proposta que converteix el català en llengua residual a l'escola i fomenta la segregació dels alumnes per motius lingüístics!. És molt més que un altre atac a la llengua: és un atemptat a la cohesió social del país que posa en risc tota la tasca feta els darrers trenta anys. Un regressió fins aquells darrers anys del franquisme més pur i dur! I és que Espanya cada vegada mostra amb menys manies com és d'hostil a la catalanitat. En Wert, ja ho va insinuar, sí, i ara que les eleccions són passades, sense #wertgonya pitja a fons l'accelerador per tal d'espanyolitzar els nois i noies de Catalunya. I de passada provar de retornar-nos tots a la cleda, potser pels ponts que el senyor Duran vol bastir...

Doncs bé, en aquest conflicte de legitimitats -nova llei espanyola versus llei d'educació catalana- compto que els docents d'aquest país sabrem ser on toca. I així com confio en la fermesa dels nostres representants polítics, que comptin que en això seré del tot insubmís. Desobeiré i desobeirem. Perquè ja ha arribat l'hora d'anar més enllà. L'escanyament financer, cultural i polític que estem patint reclama objectius ambiciosos i posicionaments valents. Pactem, doncs, un calendari i fem-ne via: no s'hi val ni un pas enrere! 

diumenge, 2 de desembre del 2012

Tornen els Pastorets!

Primer diumenge d'Advent. A l'institut ja fa dies que hem recomençat els assaigs del "Nadal al Catà". Un text lluegerament recomposat, uns actors nous i uns nous rapsodes. Coral, músics, la col·laboració des de Plàstica o del cicle de Perruqueria i estètica. Tot es va coent i, després del resultat de l'any passat, amb més expectatives encara. Anirem a la Residència d'Avis, vindran alumnes de les escoles de primària, i acabarem el dijous dia 20 de desembre amb dues sessions de matí i tarda al teatre d'Els Carlins.... Per poc que us feu amb adolescents ja us podeu imaginar l'entusiasme i -també- el desori que això comporta. Però abans no prenguem mal, es repeteix el miracle. Com ara divendres, que vam convocar els actors a les 9 del vespre als mateixos Carlins, per veure un assaig de Pastorets "dels de tota la vida". Malgrat ser optatiu, no va faltar el bo i millor del nostre institut, i amb una puntualitat inaudita als matins! I bé, ens vam fer la foto i vam anar a seure a platea per seguir l'assaig a què ens convidaven. Esverats i alhora fatxendes ("yo soy Yussifé" "Y yo Satanás!"), no van entendre mai el meu desig d'un major silenci. Tot el contrari, convençuts de que es portaven d'allò més bé (!), van haver de fer-me notar el valor del seu esforç: "eh, profe, que aquí n'hi quatre que ens hem saltat l'entrenament". L'entrenament de futbol! Què més se'ls pot demanar?  Si el Dani, l'Ivan o el Yussef han prioritzat el teatre a la pilota vol dir que, veritablement, els agrada. I aleshores tot passa, i creus que sí, que tot aquest batibull valdrà la pena.

dissabte, 1 de desembre del 2012

Colònies sense crisi a l'institut Catà

Des de fa anys que els alumnes de l'institut Guillem Catà fan colònies. Es fan per als de primer d'ESO i al primer trimestre, per allò de cohesionar grups, conèixer-nos, passar-nos-ho bé i fins per veure millor qui és qui i com actua. Al Catà, a més a més, sempre hem tingut la sort de comptar amb el monitoratge dels alumnes d'animació sòcio-cultural. Tot plegat, una bona proposta. Però una proposta que ha fet figa: enguany només s'hi van apuntar dotze alumnes. Els dotze que tenien 50€ per passar dos dies fora de casa. I això que els símptomes ja hi eren l'any passat però, aquesta vegada, amb dotze nanos de seixanta matriculats, era ben bé per deixar-ho córrer.

I no, no ho vam deixar córrer, tot el contrari: vam decidir fer unes colònies urbanes, a Manresa. Dijous i divendres, dos dies, nit inclosa a l'institut. L'ànima de tot plegat ha tornat a ser el cicle formatiu d'animació sòcio-cultural, amb un Llorenç Planes incansable, fent de dinamitzador i profe (o és el mateix?). I és que la suma dels uns i els altres ha fet possible que les colònies esdevinguin inoblidables. Amb un fil argumental bastit a l'entorn de Manresa medieval i el rei Pere III, els nanos s'han passejat per la Sèquia i l'Agulla, pel carrer del Balç, la torre Sobrerroca i la basílica de la Seu, sempre darrera d'un enigma que calia desxifrar... i deixant el preu a 6€. Extraordinari!

I doncs, tafaner com sóc, vaig passar-hi a l'hora de sopar, després d'una sessió de foc i abans del joc de nit. Tot just sucar pa amb l'olor: l'institut no era institut sinó una casa de colònies, amb la carpa i els dormitoris a les cargoleres. La quietud del pati envoltat dels salzes i la lluna, que feia el ple. Tots els colors eren canviats, bufava un vent fred i fi, i tot prenia un sentit nou. Per això, després de fer quatre fotos, em va fer l'efecte que d'aquestes colònies en farem més, que sumarem més propostes i que, amb crisi o sense, valen molt la pena.

No és el que sembla perquè, veritablement, no cal ser fakir ni cremar-se: es tracta de posar-hi coneixement i ganes. Enganxa. 

divendres, 30 de novembre del 2012

L'Ensenyament a la Manresa republicana

Aquest dimarts, l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar "Els mestres de la República", una completa pàgina web que recull i divulga tota la tasca educativa que va emprendre la nostra ciutat d'ençà 1931 i gairebé fins el final de la guerra. De fet, es tracta d'un nou web que s'afegeix al portal de l'entitat i que, sens dubte, esdevé un magnífic arxiu sobre la República, la Guerra i el Franquisme a Manresa. Dimarts, però, el tema eren els mestres, la seva tasca i també el seu testimoni, amb més de 200 casos rescatats de l'oblit exemplificant especialment el procés de repressió i depuració que van patir.

L'acte, presentat per en Joaquim Aloy, contingué una aproximació històrica local a càrrec de Joan Ma. Serra, amb tot l'esforç per transformar la docència, guanyar noves aules, incorporar el medi natural, programar colònies d'estiu o dedicar el gruix de les inversions municipals a construir l'escola Renaixença...  El vespre tenia encara una conferència final amb el pedagog Gregorio Luri, qui ens va il·lustrar sobre tots els moviments de renovació pedagògica des dels primers anys del s. XX amb el seu esforç per posar els nois i noies al centre de la tasca educativa.

Al capdavall, però, em van impactar les dades precises d'en Joan Ma. Serra, d'aquella esperança desfeta que fou la República: el 44% dels mestres públics expedientats! No era en va que les noves autoritats franquistes consideraven l'escola com la creadora de la consciència republicana. Que és exactament el que havia estat i encara més: renovació pedagògica al servei de la transformació social. Potser per això el mestre, en paraules del President Macià, havia de ser "el ciutadà primer de la República". Jo encara n'estic convençut.

La foto, de l'Arxiu Històric Comarcal, l'he obtingut a Memòria.cat, i és un fragment corresponent a les primeres colònies escolars de 1931, a Moià, que habitualment ja encapçala el portal.

dijous, 29 de novembre del 2012

25N, quatre apunts des del Bages

Diumenge passat va ser un gran diumenge. La convocatòria electoral ha aportat una imatge clara i també complexa de la realitat política catalana. Amb una elevada participació. Amb la victòria més clara del sobiranisme, entès com un  projecte que només pot ser col·lectiu. Comiat a la majoria absoluta que CiU anhelava. Felicitats a la CUP i a IC-V, naturalment. I una gran responsabilitat per a ERC que, amb tota la humilitat, rep l'encàrrec que esperava: garantir el trànsit de l’autonomisme cap a la independència.

A Manresa i al Bages els resultats d’ERC han estat més que notables: els 7.439 vots comarcals de fa dos anys ara mateix en són 16.709. I a Manresa, també hem més que doblat, creixent des dels 2.607 (8,1%) fins els 6.023 (16,7%). Segona força indiscutible i un diputat valuosíssim: l’alcalde de Moià,  Dionís Guiteras. A la foto em va quedar amb els braços oberts, pletòric, a la celebració que vam fer al D’Arrel, seguint els darrers resultats en directe.

I amb tot, des d’aquella mateixa nit, la pressió ha començat a notar-se. Camàlics de la historia, ERC torna a ser al centre del debat, i s’espera de nosaltres tot el suport, la més gran  generositat, gairebé una ablació…  Potser per això m’he estalviat d’escriure, i he preferit esperar. Alguna piulada al túiter, les fotos al fèisbuc. Poc més que no fos participar de les reunions de rigor i seguir amb atenció cada declaració que ha fet Oriol Junqueras. Perquè el president d’ERC no s’aparta del guió i, pedagògicament, es fa entendre per tothom. No hi ha ni claus ni paquets, ni encara menys pressa per ser al Govern com ens reclama CiU. Tot just assegurar el full de ruta cap a la independència i la defensa de l'estat del Benestar.

Ara bé, celebro que avui, després d’aquest dinar amb Artur Mas, Oriol Junqueras faci públic que tot i no entrar al Govern, ens oferim a pactar la seva investidura, el pressupost i la projecció internacional de Catalunya. Tot això i, és clar, la convocatòria del referèndum. ERC, doncs, vol garantir la governabilitat a Catalunya la pròxima legislatura. Les condicions en són dues: convocar la consulta sobre la independència i incorporar canvis en política fiscal, com fa temps que reclamem, amb mesures com la retirada de l'euro per recepta, la recuperació de l'impost de successions en el tram de les rendes més altes o gravant les transaccions financeres com ja fan avui onze estats de la UE.

I al capdavall, el neguit evident del senyor Duran, se'm presenta com un aval a la nostra posició, lleial i constructiva. Però que ara mateix es queda a l’oposició, primera força de l’oposició!, tal i com han dictaminat els ciutadans a les urnes. I encara una reflexió d’aquelles de túiter: avui que recordo els dos anys exactes del 28N, quan ERC era encara al govern per pur “poltronerisme”. Què ho fa que ara ens hi reclamin apel·lant al compromís? Ho vam aprendre de l’avi Pujol: ara mateix “no toca” 

Avui mateix Jodi Torra penja al bloc d'ERC Manresa les paraules d'Oriol Junqueras, aquí. 

dissabte, 24 de novembre del 2012

Miracles a Castelbell i el Vilar

Final de campanya d'ERC al Bages. Tot just ara arribo de Castellbell i el Vilar, prou serè com per superar si convingués un control d'alcoholèmia de part dels mossos. Prou eufòric com per escriure que ha estat un molt bon vespre, d'aquells que et serveixen per explicar -per explicar-te- perquè encara ens dediquem a fer política, a provar de canviar les coses, a transformar-les quan cal o quan podem. I és fàcil de dir al final d'una campanya com aquesta: política és fer córrer idees i voluntats, persones. I persones diferents, treballant per un objectiu comú. Encara avui m'impressiona quan noto que funciona, que estem sirgant plegats, que estem remant en la mateixa direcció. Tot això ho he viscut aquest vespre a Castellbell i el Vilar. Una seció local d'ERC petita-petita però amb una capacitat de treball que impressiona. On cadascú hi aboca allò que pot. On cadascú s'emporta allò que li convé. No és broma: ara fa dos anys aquest col·lectiu ni existia ni semblava que hagués d'existir mai. Com s'ha forjat? Què els ha esperonat a reunir-se i treballar per als altres? Què se n'emporta cadascú? No ho sé del cert, i segurament la resposta és múltiple. Però, com un miracle, han estat capaços d'organitzar ells sols una festa per tota la comarca, reunir candidats, alcaldes i regidors, i els elements més dinàmics d'aquests dies. Vora noranta persones seguint uns discursos diferents -més descordats, més propers, del tot sincers. Albert Mulero, Lluís Oliveras, i el candidat més ben situat, en Dionís Guiteras: la història del seu pare, la mongetera, i el desig de fer coses noves, d'espavilar-se, de sortir-se'n, què més es pot demanar? En Dionís podria ser diumenge un diputat dels que deixen petja, dels que veritablement es comprometen amb el seu entorn perquè n'és fill, el coneix i se l'estima. En acabat ha sortit pa amb tomàquet, pernil i formatge. La Griselda ha fet unes croquetes espaterrants. I encara, xampany del de batalla, però sense límit d'ampolles. Els "D'aquí i d'allà" hi han posat la música, i en Pep Huguet ha pres el paper de guitarra i solista. Unforgettable! . Com que m'hi han reclamat, m'hi he afegit per entonar el meu avi, no serem moguts i -no la cantava des dels temps de missa dominical!- cal que neixin flors a cada instant. Hi havia qui ballava i també qui pesava figues. Al capdavall, tothom ha anat desfilant. Contents i esperançats en un projecte que no tria entre nacional i social perquè sap que una cosa no va sense l'altra. I convençuts que el resultat d'aquest diumenge només pot ser bo o... molt bo. Però que sigui el que sigui ens caldrà seguir treballant per garantir que, ningú, no provarà d'abaratir-nos aquest somni. Que és el que ens fa incansables. Sorprenents. Coratjosos. Imbatibles.

La foto, d'en Lluís Oliveres, president comarcal d'ERC i una màquina del fèìsbuc i el tuíter!

divendres, 23 de novembre del 2012

ERC Bages, final de campanya

Avui al vespre s'acabarà una altra campanya electoral. I encara que sempre es diu que "aquesta és diferent", la veritat és que aquesta ho és, i molt. A ERC Bages ho sabem i, per això, l'hem viscuda encara amb més intensitat. No només per la quantitat d'actes programats -totes les parades, alguns berenars, tots els cartells i els flyers, les notes de premsa, els tuíters o les xerrades a gairebé cadascun dels trenta-cinc municipis. No és només això, doncs. Hi ha hagut, sobretot, el retorn de cada acció, tota la gent que s'aplega i que directament reclama una mena de compromís personal, com si volgués comprovar que se'n pot refiar, que es pot refiar de nosaltres ara que el pas que donem és, literalment, històric. 

Sovint, després de cada discurs n'hi ha hagut prou amb una encaixada, un esguard, el punt de murrieria que ens diu "aquest cop sí que serem valents". I sí que ho serem perquè aquest es un procés que s'ha covat durant anys i que tot just ara eclosiona. Que ningú ho jutgi de febrada: Catalunya avui necessita la independència si volem avançar com a comunitat en un projecte nacional més just, eficient i solidari. Dins d'una Europa democràtica i lliure. I amb la mateixa il·lusió que ja vam manifestar el passat Onze de Setembre. La gent d'ERC hi som sense reserves, sense condicionar resultats: serem allà on els nostres electors vulguin. Però serem, segur, el soci més fiable del poble de Catalunya per arribar fins al final del trajecte.


Per tot plegat ERC Bages celebra demà divendres a Castelbell i el Vilar un acte comarcal de final de campanya, al Centre Cultural Joan Masats, 8 vespre, obert a tothom que vulgui celebrar l'esforç d'aquestes darreres setmanes. Per compartir els darrers missatges que poden fer del diumenge 25N un exercici de sobiranisme polític, i per al qual ERC es presenta com a garantia. El diumenge, des de les 8 al D'Arrel de Manresa, ho celebrarem...

Publicat avui a ManresaInfo

La foto és de dissabte passat, amb els Carlins a rebentar i la va fer amb tota la traça Maria Vilarnau

dissabte, 17 de novembre del 2012

Oriol Junqueras entusiasma a Manresa

Avui dissabte, a Manresa, tot ha estat un matí per Esquerra: malgrat el xim-xim tardoral, el globus aerostàtic de la plaça Milcentenari convocava xics i grans a emprendre aquest camí "cap a un nou país". I el nou país es podía veure a vol d’ocell, preciós, lluent de la pluja i carregat d’esperança.

Després, a dos quarts de dotze, Oriol Junqueras ha fet petit el teatre dels Carlins amb gairebé 400 persones: l’ambient s’encomanava del seu entusiasme i, més proper que mai, ha dit que en el camí de la independencia no hi avançarem pas per lideratges individuals. “No som aquí pel lluïment personal d’un líder o d’un partit, perquè el lideratge recau en el poble”. I el paper, el paper d’ERC és el de servir en aquest procés i per això és el soci "més fiable que pot tenir el poble".

Prèviament, el candidat pel Bages, Dionís Guiteras havia advocat per la no dependencia energética o alimentària, en un discurs de defensa de la pagesia i de la Catalunya central. Però ha estat Oriol Junqueras el qui avui ha aconseguit que el teatre vibrés des d’un primer moment, amb exemples quotidians de Sant Vicenç dels Horts, “cosint voluntats, cosint persones diferents i aconseguint que treballin plegades en un projecte comú”. Aquest és l’objectiu, i ho hem de fer des d’ara mateix: "i sense cap pressa per entrar al Govern" perquè com a primera força de l'oposició “podem ser igual o més útil. Us imagineu la força del President de la Generalitat i el cap de l’oposició demanant plegats la independencia?”.

Sense renunciar a treballar pel ser la força més votada, Junqueras s'ha mostrat convençut que els resultats del 25-N atorgaran un paper fonamental a ERC perquè “només ERC pot garantir culminar el procés sobiranista amb èxit”. El to era server i humil a la vegada, però absolutament convincent: "ERC vetllarà perquè els altres no s'espantin o no es venguin, perquè no s’arronsin al primer revolt, a la primea dificultat!”. El repte és ara mateix immens, èpic.

Finalment Oriol Junqueras, que ja havia citat el canonge Culell i també Marx, ha pres les paraules de Gramsci per manifestar el desig d’ERC de ser un partit hegemònic, de majories, "que pugui algun dia, més tard o més d'hora, construir una majoria social i també política a Catalunya". I sempre amb voluntat de servei, recordant que no hi cap país al món on sempre hagi guanyat el mateix partit.  Algun dia guanyarem però "el nostre primer objectiu és servir al país". En aquest sentit, ha defensat que ERC ha estat i serà sempre un soci seriós per a CiU, des de l'oposició. “I si CiU no va en serio que no pateixi, que de socis que no van en serio els en sobraran".

Al capdavall ERC només entraria a formar Govern per tal d’avançar de forma clara cap a la independencia i, alhora, establint un canvi en les polítiques pressupostàries que, ara mateix, deixen les càrregues fiscals a càrrec de les classes populars enlloc de fer-ho sobre aquells que més tenen. “Mentrestant, cada dia que pasa, cada mes que passa, creix la pressió fiscal, tanquen més empreses i tenim més aturats!". Junqueras ha demanat també a CIU que faci les coses senzilles, “res de referèndums d’interdependència que no reconeixen enlloc perquè mai no s’han fet enlloc!” i ha animat a tothom a perseguir vots fins el 25 de noviembre a les 8 del vespre. Al darrer moment, li ha sortit l’historiador que porta a dins: “Quan haguem culminat aquest procés, els llibres dedicaran capítols sencers a aquest episodi”. Èpica. Ovació i públic dempeus. Els candidats de la Catalunya central han omplert l’escenari i, només els més metòdics, aleshores han començat a desfilar discretament per tal de fer un mos i ser puntuals a l’acte central de campanya, aquesta tarda a Barcelona.

A la foto, de família, els candidats d'ERC a la Catalunya Central


dimarts, 13 de novembre del 2012

14N, 25N... compromisos col·lectius

Ahir, reunió de professors a l'hora del pati. Avui cadena humana amb els alumnes. I demà, una segona convocatòria de vaga general en un mateix any... tot just una col·lecció de gests, res més. Ja he escoltat les veus que en vaticinen la inutilitat. I jo sóc el primer a qui no li agrada fer vaga però... malgrat la complexitat del moment -o precisament per això- ¿no cal lluitar per una sortida de la crisi més justa i capaç de garantir la plena igualtat d'oportunitats? O ens ho mirarem indiferents? A mi em sembla que no, que cal enviar aquest missatge de compromís col·lectiu. Encara més, que se n'ha de parlar en lloc de passar-hi de puntetes. A les cases i a les aules, als centres de treball. Ens hi va el futur de la nostra democràcia i el seu programa social. Precisament, si defenso una Catalunya independent, és per disposar dels instruments polítics que impulsin alternatives a l'actual crisi. I això ho podem fer demà, al carrer, pacíficament. Un dia de vaga. O a les urnes, el proper 25N. Valents i esperançats. No pas "observadors passius de la pròpia decadència" sinó constructors d'un nou país que es vol per a tothom.

La foto, avui, al pati de l'Institut Gillem Catà: cadena humana contra les retallades en educació. Això també és pedagogia. 
La cita final, de Joan Manuel Tresserras.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Joan Tardà fa campanya a Manresa

No sóc capaç de recordar quantes vegades la Fira Mediterrània de Manresa ha coincidit amb una convocatòria electoral, però han estat moltes i repetides, moltes més que no pas ens ha plogut. Potser per això sempre m'ha agradat la presència de primeres espases en campanya, passejant per la ciutat. I si a sobre dieun alguna cosa interessant -no és fàcil competir amb tants professionals de l'espectacle!- encara millor. Per exemple, avui mateix, en Tardà. El diputat d'ERC al Congrés de Madrid, Joan Tardà, ha estat avui dissabte a Manresa, passejant enmig de la Fira Mediterrània. Gairebé dues hores per recórrer el breu trajecte de Sant Domènec fins el teatre Kursaal i parlar amb tothom qui se li ha volgut apropar. En acabat, Tardà ha anat fins a Santa Maria de l'Estany i haurà acabat el dia en un acte a Moià, sempre acompanyat del candidat d'ERC al Bages, Dionís Guiteras, i del president comarcal, en Lluís Oliveras.

El cas és que a Manresa, Joan Tardà ha valorat l'esforç de la Fira i l'èxit del seu resultat que ja fa anys que coneix: "val la pena preservar aquestes mostres malgrat l'entorn de precarietat que estem vivint". Encara més, Tardà no ha estalviat el seu discurs socialment més compromès, quan ha afirmat que cal treballar començant sempre per la defensa dels més dèbils. Pot semblar d'una terrible ingenuïtat, però d'en Tardà t'ho creus, te'l creus. I és un goig avançar al seu costat. Acompanyat per tots els membres del grup municipal d'ERC Manresa i de l'executiva comarcal, també d'en Pep Huguet, en Joan Tardà no ha parat ni un instant de parlar amb aquells qui se li acostaven. Hores d'ara deu ser la cara més coneguda d'ERC: si en va fer de feina al Polònia!! Perquè aquell "algú ho havia de dir" va ser sempre un clam carregat de franquesa i sentit comú. Per això amb en Tardà hom recupera l'autèntica comoditat d'un projecte que es vol nacionalment compromès i genuïnament d'esquerres. Com ara en una conversa informal amb el president de Càritas Manresa, Jaume Espinalt: aleshores el diputat no només valora l'esforç de les entitats del tercer sector -opció fàcil- sinó que manifesta el compromís d'ERC, el que ens ha dut a incorporar les 25 propostes de la taula del tercer sector al pograma d'ERC. "Que no es redueix a la creació d'un estat nou, sinó, sobretot, d'un nou estat per tothom. Un estat que ha de ser sense pobres". No sé com de bé ens en sortirem el proper 25N, ni si CiU tindrà majoria absoluta, ni quin grau d'esfondrament contemplarem de can PSC. Tot això ho sabrem més endavant. Però estic orgullós d'aquests diputats que treballen, vindiquen i es comporten com a veritables representants de les esquerres del país. Com Oriol Junqueras, que ahir proposava a Sabadell la creació d'un impost sobre les transaccions financeres, un impost sobre els dipòsits bancaris, un impost de patrimoni i, també, recuperar l'impost de successions per a les rendes més altes. Junqueras, Tardà, ERC. Compromesos en un projecte que ens vol nacionalment lliures, que ens vol compromesos en un projecte de justícia social. Un país nou, sí, i per a tothom. Ens esperen dies de glòria!

La foto l'he fet a Sant Domènec. No hi som pas tots! Però hi apareix en Pere Culell, amb pantalons blancs a punt d'incorporar-se a la colla castellera dels Tirallongues, de Manresa. I a la banda esquerra, inefable i belluguet, en Carles Valero. Ell sol ja donaria per tot un altre apunt! 

divendres, 9 de novembre del 2012

Dijous 8, de nit a Manresa (#sompaís)

He complert com ho he fet quinze anys seguits: he assistit a la inauguració de la Fira Mediterrània, aquest cop amb Tuétano -Andrés Marín, flamenc d'avantguarda i tradicional. Però en acabat, i abans de les les 12 de la nit, m'he afegit als equips d'ERC Manresa per començar la campanya del 25N. Probablement la convocatòria més important de la nostra història recent. El lema? Un país nou per a tothom. Per a tothom sí: avui, els catalans no tenim un Estat que ens ajudi sinó tot el contrari. L’Estat que paguem juga en contra nostra: no inverteix a Catalunya, ataca la nostra llengua i cada any s’emporta 16.000 milions d’euros. I això ens afecta a tots, començant per 800.000 persones sense feina!. Avui, doncs, la independència de Catalunya és una necessitat, i cal dir-ho clar. Dins d’una Europa democràtica i lliure, és l’única solució possible, seriosa i responsable per poder refer l’estat del benestar. Amb salut i educació públiques i de qualitat. Amb feina i oportunitats per a tothom. Per això, amb la mateixa il·lusió del darrer Onze de Setembre, sumant esforços i cercant tota mena de compicitats, avui ens hem reunit amb escales i cartells. Un començament de campanya diferent: disposats a construir un nou país per a tothom. Ara és possible! I ERC hi serà segur: arrossegant o empenyent. Com ho hem fet sempre i, ara, més que mai. Feu-nos confiança. Perquè som la garantia de la futura República Catalana...

La foto és d'en Pere Fontanals, i ens l'ha fet per ManresaInfo. Gràcies!

dijous, 8 de novembre del 2012

Qui no coneix Maria Teresa Pujol?

Ahir dimecres es va presentar El Pou de la gallina d'aquest mes de novembre, que precisament té la Fira Mediterrània com a tema central. Però d'això ja en parlaré un altre dia. El cas és que en aquest número també hi publico quatre ratlles sobre Maria Teresa Pujol i Sabanés. Qui no la coneix aquesta infermera de Sant Joan de Déu? Després de més de trenta-cinc anys de dedicació no ens podíem estalviar de presentar-la.

Maria Teresa Pujol
un suport que us acompanya

Va néixer i créixer entre olor de medecines, i això sol ja li va ser un programa de vida: si no n’hi havia prou amb el pare, distribuïdor de medicaments a les farmàcies, la mare era “la Sabanés”, practicanta per tot el barri de la Sagrada Família! De quan gairebé no hi havia telèfons i les xeringues s’esterilitzaven ofegades amb alcohol... Aquest va ser el niu i des d’allà va volar cap a les primeres promocions de l’escola d’infermeria de Manresa, fins a ser una joveníssima ATS –que aleshores és com s’anomenaven les diplomades d’infermeria. I té, ara mateix ja són més de trenta-cinc anys de dedicació i perseverança, d’amor a l’ofici. I que se n’ha de tenir, perquè la Maria Teresa Pujol ben aviat va ser una infermera singular, des d’aquells primers temps a l’Hospital de Sant Andreu: infermera d’oncologia, poca broma! Trasplantada a Sant Joan de Déu, la recordeu poc després fent equip amb la malaguanyada Anna Iglesias i, tot just acabada de diplomar, la Susanna Gubianes? Treballaven totes amb coneixement i empatia!. Potser per això ja es pot ben dir que a la Maria Teresa Pujol gairebé tothom la coneix: bé siguin els usuaris del servei d’onco, bé siguin els seus familiars més directes. A tots acompanya en aquest combat que és el càncer. I cada cop n’hi ha més que se’n surten. Al capdavall, si encara no la coneixeu, tampoc tingueu pressa. Però si hi heu d’anar a parar, podeu posar-vos a les seves mans: el tractament mai se us farà tan costerut.

El dibuix preciós, com sempre, de Maria Picassó.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Fènix 11.23

Aquesta tarda -a les sis de la tarda, sí!- als Multicinemes Bages de Manresa s'ha programat la pre-estrena de la pel·lícula Fènix 11.23 que a partir d'aquest divendres ja es podrà veure a tots els cinemes de Catalunya. Una sessió singular fins en l'horari perquè semblava que així potser podria venir en Joel Joan, co-director de la pel·lícula. A la fi no ha pogut ser, però ens han acompanyat l'altre co-director -Sergi Lara-, i també el guionista i el productor executiu -Albert Plans i Xavier Atance. Fènix 11.23 es va presentar amb tot l'equip dilluns al Comèdia de Barcelona, però avui a la nostra ciutat era el primer cop que funcionava amb públic real i passant per taquilla. I bé, si escric aquestes quatre ratlles és per dir que feliçment ha ana bé, que érem vora 150 persones i que tothom coincidia a comentar que la història funciona. I això que -ara ho puc confessar- jo hi anava amb autèntica por. Por del pamflet, por de la frikada, por d'un exercici de militància i de les seves bones intencions. I no ha passat res de tot això.

La història és coneguda. Èric Bertran, un nen de 14 anys, la tardor de 2004 va crear una pàgina web inspirada en Harry Potter per defensar la llengua catalana, i la va anomenar l'Exèrcit del Fènix. Setmanes després, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva a les onze de la nit i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge en català... Fènix 11.23 fa bo l'argument -que a cop d'ull jutjaríem tots inversemblant-  i l'eleva per presentar no només el desencaix entre Espanya i Catalunya, sinó sobretot per parlar del poder. De l'abús de poder. Des del director d'institut fins a l'Audienca nacional, tot va a parar a la mateixa reflexió. Per això més enllà de les extraordinàries actuacions de l'Èric o dels seus pares -Nil Cardoner, Àlex Casanovas, Rosa Gàmiz- o de l'advocat -Lluís Villanueva- em quedo amb la d'Ana Wagener en el paper de fiscal de l'estat, en aquell interrogatori esperpèntic i trampós. La dona ha aconseguit posar-me de mala lluna abans de badar boca! Vaja, que si em diguessin que era la fiscal autèntica, també m'ho hauria cregut!

Hi torno. Fènix 11.23 està bé, molt bé. I amb 62 còpies hauria de batre rècords a Catalunya -i la còpia que fa 63 és a la sala Renoir, de Madrid. A veure quants federalistes s'hi apleguen? Sense bromes: la pel·lícula val la pena. I agradarà allà on vagi perquè el tema, al capdavall, és verament universal.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Tonucci, quatre idees

Francesco Tonucci va ser va pocs dies a Barcelona i, com sempre, va omplir a vessar. Qui m'ho va dir ja em va avisar: no quedaven invitacions. Em conformo, doncs, amb l'entrevista que dijous passat publicava l'Ara, feta per Thaïs Gutiérrez. Amb una entrada memorable encapçalada pel terme "Revolució":

"Tonucci (Itàlia 1941) creu que hem d'aprendre a ecoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa". Una escola útil, sí, per formar persones més felices. El cap se me'n va de seguida a l'Institut Guillem Catà. No podríem començar a caminar en aquesta direcció? Per això m'atrapen un bon grapat de preguntes i, encara més, les seves respostes:

Com ha de ser una bona escola?
Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials (...) les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació de tots els ciutadans (...). Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Perquè?
La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens que no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals abans de pensar en les disciplines (...) perquè sense aquestes bases els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.

Com es construeixen les bases?
Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses. (...) (Actualment) es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.

Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.
Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans (...).

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?
Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?
El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

Tonucci, a més a més de mestre i pedagog, és dibuixant; aleshores signa Frato. La imatge, capturada a Internet.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

La cultura popular, per la independència

Avui mateix m'he estrenat a NacióLaFlama.cat, que és el diari de cultura popular que impulsa el grup NacióDigital. Van començar el 12 d'octubre i els seus continguts són un bon indicador de la vitalitat de la cultura popular del país. Fins i tot quan el govern no hi ajuda! I és que els recursos són pocs, i les idees no gaires... Però el tema no pot ser aquest ara mateix, i m'agrada pensar que el gran projecte nacional que hem empès té uns bons fonaments: l'associacionisme cultural més dinàmic, el més inclusiu i, sovint, també el mes transgressor. Per això els vaig enviar aquests 2500 caràcters que em van demanar:

Cultura popular, ferment de la independència

Em penso que en això tothom hi està d’acord: Catalunya viu un moment històric, i la manifestació del darrer Onze de Setembre assenyala un abans i un després, un punt d’inflexió i fins potser de transformació de tot el sistema polític català. Res tornarà a ser igual perquè aquella multitud que ens manifestàvem a favor d’un nou estat d’Europa és un record inesborrable en més d’un milió i mig de ciutadans. Inesborrable arreu de món. I amb tot, caldrà una anàlisi distanciada per comprendre que aquest és un itinerari valent però, sobretot, que té al darrera un llarg recorregut. I no parlo tant d’aquell o aquells partits que de fa dècades plantejaven un horitzó nacional ambiciós. O dels nouvinguts a darrera hora, no.

Em refereixo especialment a aquelles formes d’associacionisme, a aquells grups de cultura popular que –renovadors, transformadors, profundament inclusius- van saber repensar el vell concepte de tradició. Van saber qüestionar-se aquell to d’essencialismes més aviat ranci, concebuts a la defensiva i fonamentats en la repetició de models. Grups que van adoptar un nou paradigma de participació i autoorganització, amb poca estructura i menys jerarquia. Amb molt dinamisme, amb més creativitat, i sempre un punt transgressor!

No és estrany, doncs, que des de fa molts anys, els castells sovint ja es coronessin amb una estelada. L’estelada que també trobàvem al llom del bestiari, o als vestits de tantes colles de diables i tabals de correfoc! Tot just una imatge del canvi que s’anava gestant: una revolució identitària profundament popular, origen d’aquest catalanisme inclusiu que avui mateix compartim. Precisament, aquesta opció popular que ha sabut desempallegar-se d’essencialismes, és la que diu –és la que deia!- que volem ser un país nou i divers. On tothom hi cap i tothom hi aporta el seu bagatge. Un país on tothom hi podrà viure millor perquè ha de ser un país diferent de com l’hem conegut.

Talment tot aquest conjunt de colles, d’entitats i d’ateneus que –aquests sí!- ja ho practiquen des de la base. Amb reptes agosarats i estructures obertes, també radicalment democràtiques. Aquest és el canvi i aquest és el seu origen més valent, aquell que reclama disposar dels nostres recursos i del nostre propi estat per fer un país més just, més igualitari. Que ningú es desmobilitzi, doncs! Ben al contrari: a la futura República catalana, com a la colla, hi cap tothom. I ens hi cal comptar amb tothom...

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

La foto, dels Sagals d'Osona, correspon a la trobada de colles de l'Eix (de l'Eix transversal!) aquest mes de setembre, a Manresa, un quatre de set fet amb gent de Vic, Lleida, Girona i Manesa.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Sergi Pàmies, Tocats de lletra i Las Vegas

No tornaré a explicar que, enguany, el cicle Tocats de lletra  ha repetit l'èxit d'altres anys. I que els meus alumnes de batxillerat van quedar bocabadats per un "Visca l'amor", l'espectacle inaugural que Alícia Puertas i Ivan Padilla van repetir a l'auditori del Conservatori Municipal de Música. Textos de Joan Salvat-Papasseit, en una selecció de Jordi Estrada, dits a tocar de 200 adolescents amb les hormones disparades. Èxit. Èxit. Èxit. Tot això ho podria dir talment ho deia l'any passat, però em repetiria, és clar. Per això, avui, davant la columna d'en Sergi Pàmies a La Vanguardia, m'ha semblat que ell, millor que ningú, recollia l'esperit del cicle i gairebé el de la ciutat sencera. Hi publicava això:

De Manresa a Las Vegas
Invitació al festival literari 'Tocats de lletra'; és una proesa cultural en temps de pressupostos amputats.

Crònica d'un viatge en el temps. Invitació al festival literari Tocats de lletra, organitzat per l'Ajuntament de Manresa i el Gremi de Llibreters. És una proesa cultural en temps de pressupostos amputats. Per aprofitar el viatge al màxim, em divideixo en dos: el meu jo present participa en una xerrada i, mentrestant, el meu jo passat reviu batalletes manresanes fossilitzades.

De camí, em sotmeto a les noves màquines automàtiques del peatge de la E-9. Semblen creades per desactivar el "No vull pagar" i presagien un futur d'autopistes robotitzades. El sol de mitja tarda rebota contra el perfil de Montserrat i, gràcies a la combinació dels núvols de tardor i d'un contrallum verdaguerià, es crea l'efecte d'èxtasi visual popularment conegut com nostresenyor.

Montserrat és el nostre gran recurs escenogràfic, un supermegamenhir de proporcions còsmiques que commou fins i tot els pecadors més monstruosos. Un exemple: l'any 1947, abans de visitar Manresa, Francisco Franco va passar pel monestir i es va postrar als peus de la Moreneta. "Sin la paz y sin el orden no es posible la producción ni la justicia", va dir el dictador als manresans que l'aclamaven.

A Manresa, per sort, ja no s'hi respira franquisme. La producció podria anar millor, igual que la justícia, que no acaba de trobar el marc legal idoni per satisfer les aspiracions polítiques de molts ciutadans. Al centre cultural, hi parlem, entre altres coses, de Pere Calders i, fent arqueologia barata, constato que la sala El Sielu encara existeix, que la botiga d'instruments Sibelius també, i que encara hi ha qui recorda que al pub Cavorca hi va morir un home en circumstàncies estranyes.

A l'hora de sopar, el meu jo passat i el meu jo present coincidim al Las Vegas. Se'n diu així perquè dir-ne restaurant, bar, cafeteria o snack Las Vegas no és tan precís com dir-ne Las Vegas a seques. Hi retrobo la mestressa, Pilar Garcia. Té la mateixa mirada generosa i càlida (i no escarmentada) i el mateix somriure hospitalari i afectuós (i no escarmentat) de fa trenta anys. Ens diu que, si ens sembla bé, anirà portant coses. És una proposta temerària però, com que estic viatjant en el temps i entre amics, em deixo portar.

Els xipirons, boníssims, reboten contra el perfil d'uns raviolis còsmics, que il·luminen "la catalana gana". I, gràcies a la combinació dels vins (Collbaix i Pedraseca, consumits amb una moderació auditada per les autoritats sanitàries) i del contrallum arrebossat d'unes croquetes de pernil i pollastre dignes de ser subhastades a Sotheby's, es crea l'efecte d'èxtasi gustatiu popularment conegut com nostresenyor.


Sergi Pàmies

Montserrat, el nostre gran recurs escenogràfic. Foto de cada 20 de febrer, el sol es pon per la foradada: Nostrosenyor ens vigila....

   

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Ens ha deixat Jordi Castellanos

Llegeixo astorat la mort de Jordi Castellanos, amb tot just 66 anys. Puc dir que el vaig viure com un dels millors professors de literatura a l'Autònoma? El meu primer dia d'universitat, la meva primera classe a primera hora d'un dilluns d'octubre del 79 van ser de Jordi Castellanos. Redescobrir la literatura en sessions d'una hora i mitja, tots aquells autors que m'apareixien novíssims. I l'esforç d'acarar-nos al text fins a viure'l, fins entendre'l. Llegir i comprendre. Text i context en unes classes magistralment completes!  Vam començar amb Solitud i, després de la nostra primera lectura, amb en Castellanos tot s'omplia de descobertes...  perquè en Jordi Castellanos t'encomanava alguna cosa més que una història de la literatura catalana o la novel·la dels trenta. Vaig tenir-lo encara en d'altres cursos abans no vaig enllestir Filologia Catalana. I encara avui, quan tinc la sort de fer literatura a batxillerat, hi penso sovint. I li agraeixo el mestratge.

La foto, pispada avui de Núvol

dijous, 18 d’octubre del 2012

Una carpa al pati del Catà

A Manresa, gràcies a la Fira Mediterrània, ja hi estem fets a les carpes: com els bolets, creixen a les places així que l'octubre s'acaba. I duren dos caps de setmana, a tot estirar. Després, el fred -i les empreses subministradores- se les emporten. El que ja és més estrany és que les carpes -veles!, que diria en Bienve Moya- doncs això, el que es fa estrany és que veles o carpes, creixin al pati d'un institut públic de secundària. I no pas per una setmana o dues. Una carpa... per quedar-s'hi. Una carpa que farà d'aula! I és que el cicle superior d'animació cultural de l'Institut Guillem Catà, de fa anys que necessita concretar la promesa d'un espai en condicions. Mentrestant, aquelles cargoleres que un dia foren solució provisional han esdevingut gairebé definitives. Definitives i insuficients! Perquè el número d'alumnes ha anat creixent i ara mateix ja no s'hi cabia. O no s'hi cabia en condicions. Què s'hi podia fer? La sortida és poc ortodoxa, ja es veu. Però és decididament avantatjosa: setanta metros quadrats sobre un parquet hexagonal que permeti continuar les dinàmiques de grup, les activitats d'expressió, de rondallística, de dansa, de grups... Els professors d'animació -el Llorenç, la Laia, el Joan...- ja deien que esperar un nou espai edificat "seria demanar la lluna i, en tot cas, haver-se d'esperar molt de temps. Si cerquéssim un espai a la ciutat per utilitzar-lo com a aula taller hauríem de deixar les instal·lacions de l'Institut i això sap greu... ". El resultat és aquesta carpa, plantada avui mateix en cinc hores i llogada a tall de prova. Hi farà fred? Massa calor? S'encongirà amb la pluja? No ho sé pas, jo. Però allò que més m'agrada d'aquesta carpa és el que diu sense parlar: el punt d'il·lusió que, com al circ, s'encomana. I alhora, la fermesa del seu màstil, que mira el cel i no es doblega. Per desafiar la incompetència d'alguns dels nostres responsables. I encara, la de tots aquells altres que s'hi aconformen. O s'hi arrepengen.

A les cinc de la tarda, feina feta no té destorb. Als extrems, en Joan i en Llorenç acompanyant els tres tècnics de Festa10, vinguts d'Arbúcies. I diuen que no patim, que aguantarà. A veure!

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Cristóbal Gutiérrez parla a l'ànima

Dijous passat, a la sala de la Plana de l'Om, des del col·lectiu Una altra educació és possible vam convidar en Cristóbal Gutiérrez, a qui havíem descobert en una d'aquelles entrevistes recollides a la pel·lícula La educación prohibida. Confirmant les expectatives, en Cristóbal Gutiérrez va devorar l'auditori durant gairebé dues hores. Comunicant i emocionant. Rient i sobretot fent rumiar: una estimulació d'aquelles que t'acompanya tot el cap de setmana.

Des de la seva mirada cap a la infància, Cristóbal Gutiérrez abocà un gabadal de reflexions sobre l'educació que comencen per "cuidar l'alegria dels nens". Cuidar abans que educar, perquè nomes es pot educar un nen o nena alegre... A partir d'aquí tot va ser poc. Cristóbal Gutiérrez passà de l'infant a la família i a la parella, i a la manera que tenim de "connectar-nos" a la vida.  Tot es presenta lligat, i anant una mica més enllà, l'home convida als assitents a enfilar-se a l'escenari i formular les seves preguntes, impressions o temors!  Per un moment vaig témer el risc de precipitar-nos pel pendent dels reality-shows televisius. Però no, Cristóbal Gutiérrez està bregat en mil cursos i xerrades, i evita la pornografia sentimental mentre insisteix en el concepte de "cuidar", i de com cuidar esdevé una via de creixement i alegria per als infants i els propis adults. Cuidar per deixar enrere tot allò que ens impedeix viure amb plenitud, mirar al cor sentint felicitat, allunyar-nos de la por que tan sovint ens paralitza...

Al capdavall, si el reclam del vespre era l'educació, en Cristóbal Gutiérrez va defensar amb entusiasme aquest "Cuidar l'Ànima de l'Infant" que implica "no cobrir el cor de l'infant de teories i raons que estrenyen o impedeixen el seu contacte directe amb l'ànima". L'ànima una altra vegada! I un to que mai deixa de ser positiu ("L'escola que tenim s'ha de mirar amb bons ulls... i després provar de canviar-la perquè no deixa jugar i està massa pendent de resultats i currículums") I si va començar citant sant Agustí ("Estima i fes el que vulguis"), a la recta final, en Cristóbal Gutiérrez sentencia que "el nostre únic problema és que estem allunyats de l'Ànima i instal·lats en les nostres raons, creences, dogmes, prejudicis... i tot això ens treu l'Alegria". Una darrera nota d'entre moltes tantes: "el pitjor que podem tenir és la raó. La raó ens separa tant!". Ara no us ho agafeu per on crema! Perquè veritablement no vam assistir ni a una xerrada ni a un col·loqui dels habituals, sinó a un xàfec d'idees estimulants abocades a raig. I amb el desig d'anar repensant coses, de compartir-les, d'avançar plegats, fins i tot quan no tot es veu de la mateixa manera... Un darrer apunt: en acabat encara vam anar a fer un sopar senzill a la cantonada. Puc dir que feia temps que no reia tant?. I si ens convé, de riure!

La sala era gairebé plena però jo vaig agafar seient al capdavant: la foto és feta amb el telèfon!