dijous, 20 de novembre de 2014

Funes i el dret a la felicitat de la canalla

Avui és el Dia Mundial de la Infància i ho noto a primeríssima hora, quan agafo l'ARA al quiosc i m'adono que totes les il·lustracions són fetes per nens i nenes. Un diari especial per a un dia especial -els col·leccionistes amb aquests de l'ARA han d'anar de bòlit! A l'interior, en Carles Capdevila parla de recuperar la mirada de les criatures i de seguida l'Editorial posa xifres esgarrifoses als 25 anys de la Convenció dels Drets dels Infants que ara es compleixen: cada cinc segons mor un nen al món per causes evitables. Encara hi ha 168 milions de nens esclaus que treballen en fàbriques en lloc d'anar a l'escola… La mateixa editorial celebra que Catalunya estigui lluny d'aquestes situacions límit i, amb tot ens recorda que la crisi actual ha fet augmentar les desigualtats, que som a la cua d'Europa en pressupost públic destinat a la protecció social de la infància i la família i que "el sistema educatiu no aconsegueix corregir les diferències socials". Ni ho aconseguim ni ens en donen les eines, voldria matisar. Però no sé a qui: estic dinant sol amb el diari, després d'haver fet cinc hores de classe i destinar la mitja hora de pati a tutories individuals, de manera que m'ho prenc amb calma, sense desasossegar-me, que diria aquell poeta. En acabat, el text de Jaume Funes a les pàgines de debat em reconcilia amb els meus dies d'institut, tan esgotadors i alhora tan estimulants.

I sí, en Funes també recorda tot allò que la Convenció no ha complert en 25 anys, però -jutjeu-lo agosarat!- encara incorpora un nou dret, un dret humanitzador, el dret a la felicitat. Literalment: "Puc imaginar les cares d’alguns lectors, especialment dels que opinen que l’educació serveix per fer descobrir que la vida és dura, que no han de viure en cap paradís artificial. Com que aquesta ja és la “generació recessió” que paga les nostres crisis, he de reclamar com a dret dels infants que puguin viure el que pertoca a cada edat i que no hagin de viure les experiències vitals que no els toca tenir. No tenim dret a avançar patiments. No tenim dret a privar de felicitats. He de reclamar que, si els fem viure empobrits i amb patiments perquè no som capaços de pensar primer en ells, pensem si més no com construir felicitats supletòries, experiències vitals compensadores. Felicitats que els construeixin per evitar que els malestars els destrueixin.
   Tot ésser humà té dret, en la seva vida quotidiana, a un saldo equilibrat entre els patiments i les felicitats. Les vides d’infants i adolescents es construeixen a partir d’experiències significatives, que els deixen molta més empremta. Per això els patiments han de ser pocs i compensats, i les experiències de felicitat els han de servir per sentir-se persones singulars i valuoses. No tenen dret a una vida com un camí de roses. Però sí que tenen dret a una vida en la qual predomini la música en positiu...". 

La música en positiu! Faig un cafè i m'assec per tornar a revisar el projecte de Big-band a l'institut: el proper mes de gener voldríem que fos una realitat i, abans, ens convindria arreplegar d'algun lloc sis o set mil euros per comprar els instruments. Una Big-band al Guillem Catà!? No sé si resoldrem gaires diferències socials ara mateix. Però, enmig de tanta fragilitat, el dret a aprendre, a sentir, el dret a ser una mica més feliços, aquest tinc clar que no els l'hauríem d'estalviar.


La foto és del maig de 2013, quan des del Cicle Superior d’Animació Sociocultural i Turisme van dur al nostre centre Favio Chávez, responsable del projecte “Procicla” a l’abocador de Cateura (Asunción, Paraguay). Des de l’any 2007 que hi fan música i, fins va crear la Orquesta de Instrumentos Reciclados de Cateura de la que és director. A Cateura “construïm bellesa amb coses que la societat rebutja i fem art amb persones que la societat margina”. Les guitarres fetes amb llaunes de tonyina de quilo ens van sorprendre absolutament, i vam ser molts a coincidir que la tasca que ja fem al centre podria ser la llavor d’un projecte més formal, i fins i tot estratègic: muntem una Big-band?



dissabte, 8 de novembre de 2014

Qui no coneix Pere Porquet?

Avui, dissabte, ha arribat a la bústia El Pou de la gallina de novembre. I enmig del monotema d'aquestes darreres setmanes -finalment, demà és 9N!- la seva lectura m'ha permès desconnectar una estona. El tema dels metges, l'entrevista i, després, la secció de bugada, per allò de riure, que sempre va bé. I és clar, he ensopegat amb el "Qui no coneix…" que cada mes resolem amb Maria Picassó. Aquest cop hi presentem en Pere Porquet i Prat, fill de Cal rateta, al carrer sant Bartomeu… En Pere, a cavall d'una impressora monumental: és l'home que retola les nostres vides!

Pere Porquet, 
publicista de pinzell i plòter

Tampoc li sabíeu el nom? De segur que l’heu vist passejar per Manresa amb una cua de dos pams, talment una crinera –i una crinera cada cop més argentada, anunci del temps que passa. I és així que en Pere Porquet suma els anys i no li haureu conegut cap més ofici que no sigui el de retolista: après a casa, de les mans del pare –un altre Pere Porquet, pintor de parets i artista, com pocs n’hem tingut a la ciutat. Doncs bé, el cas és que el nostre Pere va créixer en un entorn de pinzells i creativitat, fet de silencis i concentració. Als catorze anys ja tirava a retolista, ara un cartell de botiga, ara la porta d’una furgoneta... Fins que va deixar els estudis per dedicar-se a la retolació comercial, això és, artesanal i sense pressa; treballs encarregats amb cinc setmanes de temps i quadriculats amb paciència per escalar-los després a qualsevol dimensió! Us en recordeu? Parlem d’un temps en que fins la publicitat del cinema era feta a mà, amb unes lletres llepades, com de vainilla sobre el grana dens de les cartelleres a sant Domènec. Després vingué la informàtica i –oh meravella!- els plòters de tall. Vinils adhesius, impresos i a punt de col·locar. Lluny de fer-ho senzill, la feina es va multiplicar –i s’han multiplicat els retolistes, és clar. Ara ja no n’hi ha prou amb un pinzell i el punt de concentració sorruda que cada lletra reclama: el Pere ha hagut de comprar impressores de grans dimensions, capaces d’imprimir-ho tot i, si pot ser, per ahir. Però talment aquells encàrrecs de fa quaranta anys, continua treballant des de la proximitat i el tracte personal. Provant de passar-s’ho bé en una feina que sempre reclama sensibilitat i una espurna creativa. I tot i que també li costa d’arribar al cap de mes, encara es permet de col·laborar -discret i generós- amb tot allò que comparteix amb la ciutat. O amb el país sencer.

divendres, 7 de novembre de 2014

Terricabras va omplir el Tori -també d'entusiasme

A la recta final d'una campanya que ha durat gairebé un any sencer, des d'ERC vam fer a Manresa una darrera convocatòria per al 9N, per arribar a tota la gent del Bages. I, amb el filòsof i eurodiputat Josep Maria Terricabras, vam fer bo l'objectiu d'omplir el teatre Conservatori. O, amb la mirada científica de Regió7, d'omplir-ne la platea amb 400 persones carregades d'il·lusió. Incansables. Pura energia al servei d'un país.

Ben just seixanta minuts, àgilment conduïts per Mireia Estefanell i Jordi Pessarodona -més que uns presentadors: els assistents ens vam fer una selfie monumental i, també, vam passar revista a la col·lecció de samarretes familiars que els darrers mesos hem acumulat. Hi va haver els parlaments inicials de Pere Culell i de Ferran Estruch, també del diputat Dionís Guiteras. Però, sens dubte, va ser Terricabras qui va entusiasmar els assistents des d'un to proper, farcit d'anècdotes de la seva experiència a Brusel·les però, poc a poc, elevant el to d'una campanya que aquell dimarts coincidia amb la segona suspensió del Tribunal Constitucional espanyol. N'hi havia prou per fer saltar el titular: "Ningú no ens ha 'de deixar' fer res, farem el que ens doni la gana!"

Terricabras va citar Casaldàliga ("Les meces causes són més importants que no pas jo") i, també, va recordar que des d'Europa només ens miren "quan a Catalunya hi passen coses". Per això, més enllà de tots els matisos interns, Terricabras va insistir una i altra vegada sobre la importància d'anar a votar el proper 9N. I és que "la nostra causa és ben vista, i la dels espanyols mal compresa". Ara bé, no ho esperem tot de baixada: "Si en un carrer amb moltes botigues de Manresa se n'hi vol posar una de nova, els comerciants s'ho miren amb recel", però un cop s'hi ha instal·lat, oi que l'acepten?. Doncs aquest és el pronòstic de Terricabras: hi poden haver recels ara mateix però, quan fem el pas, Europa ho assumirà. Tota la resta són temors sense fonament. O potser coneixem algun territori que hagi sortit de la UE? Ara mateix, com s'entendria el "vine-vine" que s'adreça a Ucraïna amb un "ves-te'n-ves-te'n" per a Catalunya o Escòcia…?

Al capdavall Terricabras va tancar la seva intervenció amb un test contra la por, que més d'un cop ha proposat -i d'eficàcia comprovada: "aquesta setmana, poseu-vos davant del mirall i pregunteu-vos: em puc refiar de tu?" Si és així, si ens en refiem, es pot dir que ho tenim guanyat….

Doncs bé, diumenge, aquest diumenge, votar només dependrà de cadascú de nosaltres. Encara Terricabras: "El 9N comencen els cinc minuts finals. I ens ho posaran difícil. Però ja només ens caldran unes eleccions i confio que el resultat de diumenge animi al President". Doncs que així sigui!

dimarts, 4 de novembre de 2014

Tresserras a Sallent

Ara fa quinze dies que en Josan Manuel Tresserras va ser a Sallent, en un dels pocs actes de campanya que ha fet per ERC. De fet, aquests darrers mesos cada dia de cada dia participa en actes que li proposa l'ANC. L'excepció de Sallent, però, no va ser cap obstacle a omplir la sala amb gent de molt diverses sensibilitats. I va valdre la pena. Aquest és el text que me'n vaig fer i que, aquest primer de novembre, ha publicat el butlletí electrònic d'ERC Bages; la foto, que em va fer arribar la secció local, amb els regidors d'ERC, em penso que és d'en Salvador Arderiu.

Joan Manuel Tresserras omple a Sallent
La propera República catalana ha de néixer 
amb voluntat transformadora

El dijous 16 d’octubre, l'exconseller de cultura i doctor en Ciènces de la Informació Joan Manuel Tresserras va ser a Sallent en una xerrada- col·loqui organitzada per la Secció Local d'ERC, en motiu de la campanya pel 9N. El títol era explícit: "El futur de Catalunya a les nostres mans", i els assistents van fer petita la sala Vilà i Valentí. Gent diversa –dels d’ERC però també de CiU, del PSC, d’IC-V i fins algun cenetista de tota la vida- no es van voler perdre un discurs que ens interpel·la: “Hi ha un nou bloc històric, d’arrel popular, que ara pren el relleu hegemònic”. Tresserras, doncs, va defensar el paper transformador que ha de tenir la futura República Catalana. I va convèncer abastament.

A les darreres generacions, a Catalunya s’observa un moviment popular que relleva les velles classes dirigents perquè –després de cent anys de projecte noucentista!- ara hi ha un nou projecte de país”. Amb aquest to, l’ex-conseller va invertir els primers seixanta minuts de la sessió, de perfil clarament acadèmic però, alhora, plens d’entusiasme. “Les noves generacions, ja en democràcia, han crescut desacomplexades, i no viuen dels símbols. Reclamen un projecte i descobreixen que no hi haurà projecte si no el fem nosaltres mateixos”. (...). “I ara som impacients, perquè estem fent una revolució tranquil·la, democràtica i civilitzada”. I transformadora, nítidament d’esquera: “Volem un canvi econòmic, social, sobre els impostos, igualitari... Si ens en sortim, els llibres d’història en parlaran”.

Al torn de preguntes, inevitablement, va aparèixer el concepte d’unitat, el paper dels partits i de l’ANC o el proper, immediat, 9N. I Tresserras tingué per cada cas una resposta tranquil·la i argumentada, sense pressa. Per convèncer que al davant hi tenim un adversari veritablement fort, però que ens en podem sortir: la clau no és dissimular la tensió entre partits o idealitzar una llista única que ens descobreixi els flancs. “Allò que cal és aquesta taca d’oli, de gent mobilitzada i generosa, estiguem disposats a incorporar fins i tot aquells sectors socials que encara ara, en aquest projecte transformador, s’hi senten estranys”.

Com que ja es veia a venir que la cosa no seria breu, a Sallent encara hi va haver pa amb tomàquet i embotits, i fins i tot coca per tal que, els que en volien més, i a peu dret, s’entretinguessin amb els serrells: “Com més grossa la diuen, més es nota la seva fragilitat” . Vam tornar a casa força tard però optimistes del tot, i més compromesos encara.