Postal de Lanzarote

Aquest agost vam ser una setmana a TINAJO, al mig de l'illa de LANZAROTE amb la família de Canàries. Si dic família política encara ho complico més, de manera que oblidem la nissaga que ara mateix ens emparenta amb la Pinito del Oro, i anem al gra: miraré de conservar només quatre notes a raig de la nostra estada a Lanzarote per tal que, qui ho vulgui, ho aprofiti com més li convingui! Telegràficament, i mentre elimino paperets de la tarja de dèbit, en primer lloc cal comptar amb les ofertes clàssiques: el parc nacional de TIMANFAYA  (hi vam trobar molta cua i ho vam matar al centre d'interpretació, allà a la vora) o los JAMEOS DEL AGUA (túnels fets per la lava volcànica, impressionants; els meus parents em van dur a uns de menys coneguts i no sé si més interessants, però molt xulos, anomenats LA CUEVA DE LOS VERDES. De fet, el tema de Lanzarote són els VOLCANS i la terra negra que tot ho domina. COSES que em van agradar MOLT: passar un dia a la isla GRACIOSA, des del port d'Orzola, al nord de tot de l'illa. S'hi pot dinar o s'hi us passeu el dia a la platja, hi feu un berenar-sopar abans d'agafar l'últim barco de tornada a Lanzarote. També impressiona tota la regió de LA GERIA i veure els cultius de raïm: amb temps. sempre es pot parar en alguna bodega i prendre vi a copes o comprar ampolles de vi -però pesen molt per l'avió. Al nord, és xula la caleta de FAMARA que de fet és una cala enorme. Amb cotxe podeu pujar al Mirador del Río des de HARIA. Vistes impressionants de l'illa Graciosa i l'arxipèlag Xinijo (vàries illes petites o "xinijas"). De Caleta de Famara podeu tornar per LA SANTA i dinar a EL BARQUILLO, un restaurant popular a segona línia de mar i mig subterrani però molt bo i bé de preu. Per començar bé el dia (no sé on us estareu residents) a TAHICHE en direcció nord hi ha un forn que s'hi esmorza de nassos -inoblidable, es diu LEVAIN. Molt a la vora, la casa de CÉSAR MANRIQUE, molt recomanable: tot Lanzarote respira Manrique i el seu discurs, a cavall de la creativitat i l'agitació social, va fer forat en el seu moment. I que duri! Altrament Lanzarote seria ben bé una altra cosa! En fi, en una setmana també podeu anar a les platges del sud -camí fatal, però els cotxes són de lloguer: platja del PAPAGAYO. O més populars, tornant al nord, la platja d'ARRIETA —un bon dinar al costat mateix del poble, EL PISQUITO, recomanat pels mateixos illencs. Sempre bo i força econòmic. I acabo: si us deixeu caure per la capital, ARRECIFE, al costat del charco de san Ginés, el millor local per fer un entrepà de peix (sí, sí, a la brava!) o uns plats de matrimonio (peix i calamars ) són els del CHARCO VIVO, antigua casa Ginory. Què més? Prescindiu de dromedaris, busqueu algunes fotos del passat —rollo etnològic— i si teniu sort d'assistir a algun concert de festa major descobrireu la proximitat de la gent. I el clima, és clar! Jo, si fos a fer, aquest hivern hi tornaria!

Un estiu amb les Memòries d'Adrià

Em penso que feia temps que no llegia un llibre tan a poc a poc, i tan serenament, com si descobrís a cada pàgina la necessitat de llegir-lo, i de llegir-lo precisament ara, aquesta llarga epístola que, de la mà de Marguerite Yourcenar, un emperador vell i malalt com és Adrià escriu per al futur Marc Aureli. En fi, algú ja em va dir que el llibre no es podia pas llegir abans de la quarentena; jo, que ja en porto cinquanta-set a sobre, l'he trobat dens i rodó. El repàs de tota una vida  —el llibre és escrit en primera persona— permet acarar vellesa i mort amb una més gran serenitat. “Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos que fou el teu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d'abans. Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure... Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts..."

Del recurs editorial que en feia Proa, el 1990, en salvo la síntesi que acompanya, i que parla d'una vida "dedicada a l'organització de l'Imperi i a realitzar, des de la convicció que (Adrià) és responsable de la bellesa del món, l'ideal platònic de l'emperador-filòsof". Presentada en sis parts, l'obra comença amb «Animula vagula blandula» a manera d'introducció. Són tot just vint pàgines, on Adrià enceta les seves meditacions: "Compto que aquest examen dels fets em serveixi per definir-me, per jutjar-me potser, o, si més no, per poder-me conèixer millor abans de morir". No espereu trobar-hi una relació d'episodis bèl·lics o de govern. Tot això vindrà després en quatre parts de la biografia d'Adrià, però sempre i en cadascuna d'elles hi trobarem reflexions sobre art i política, sobre el sagrat i el profà, sobre cos i esperit, sobre la mort i l'amor, sempre tan trasbalsador: "De tots els nostres jocs, és l'únic que perilla de trasbalsar l'ànima, l'únic també en què el jugador s'abandona necessàriament al deliri del cos. No és indispensable que el qui beu abdiqui de la raó que encara li queda, però l'amant que conserva la seva no obeeix del tot al seu déu".

A continuació, quatre parts ressegueixen cronològicament l'itinerari vital de l'emperador: «Varius multiplex multiformis» («Variat, complex, canviant»), que anirà des de la mort de Trajà fins al seu accés al poder com a fill adoptiu: la seva joventut a Hispània, les guerres Dàcies o amb els Parts, governador a Síria.... Després vindrà «Tellus stabilita» («La terra estable») que assenyala l'inici del seu regnat, quan prova de ser moderat en les decisions i treballa per pacificar l'imperi, viatjant i desenvolupant tot d'infrestructures frontereres o cercant fins i tot millores en les condicions dels esclaus. Però és a la tercera part, «Sæculum aureum» («Segle d'or») on explica la història d'amor amb Antinous: amor i mort. Aprendre «que el dolor conté estranys laberints pels quals encara no havia acabat de caminar». La quarta part, «Disciplina augusta» cobreix el darrer període, des de la mort d'Antinous fins la seva vellesa: hi ha l'elogi de les ciutats, la revolta dels jueus, la crítica al cristianisme, la manca de fills propis o la malaltia i la necessitat de relleu...

Gairebé com a conclusió, les darreres vint pàgines porten per títol «Patientia» («Paciència»). Ara l'emperador es preocupa de la seva mort propera, després de renunciar al suïcidi. «La meva paciència també dona els seus fruits: sofreixo menys; la vida torna a ser gairebé dolça».  I, contra pronòstic, encara ens ofereix un bri d'esperança, a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats, en un món on el desordre i la catàstrofe sempre són a punt de triomfar. Som gairebé al final: «La vida és terrible; això ho sabem. Però precisament perquè espero ben poca cosa de la condició humana, els períodes de felicitat, els progressos parcials o els esforços per recomençar i continuar em semblen altres tants prodigis que gairebé compensen la immensa massa dels mals, dels fracassos, de la descurança i de l'error. Les catàstrofes i les ruïnes arribaran; el desordre triomfarà, però també de tant en tant l'ordre. La pau s'instal·larà novament entre dos períodes de guerra; els mots llibertat, humanitat, justícia retrobaran aquí i allà el sentit que nosaltres hem intentat de donar-los». 

L'estiu m'ha estat llarg i generós, i m'ha donat altre cop repòs. També un punt de consol: saber que esforços i desenganys, amor i desamor, victòries i derrotes, totes les absències que acumulem, totes tenen un sentit: exactament els que els sapiguem donar. En acabat és la Humanitat qui avança, amb encerts i errors, mai en línia recta: sempre a punt de recomençar.

- La imatge, amb un denari de plata d'Adrià, una de les darreres monedes que feu encunyar, ara amb el lema «Patientia»

- El fragment inicial de la novel·la, gairebé tot el prefaci, aquí.

Cinc dies de juliol pel Pallars Sobirà

No sé qui de la colla va portar la idea, però de seguida em va atraure: cinc dies pel Pallars Sobirà a partir d'una revisió del viatge a peu que van fer l'any 1956 Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela. Perquè, tot i que  sovint dic que no m'agrada caminar, vull dir que no m'agrada caminar per caminar. Ara bé, si s'ha d'anar a algun lloc, camino com el que més. Aquest cop es tractava de passejar pel Pallars Sobirà: pobles i paisatges. Gent. Història, art, literatura, botànica i geologia, de tot una mica, segons qui xerra, que de xerrar tots quatre ho podem fer una estona llarga... En fi, ja es veu que la trama literària a mi em feia d'esquer, i a més a més, l'empresa que hi ha al darrera (Ramat de camins) deixava un amplíssim marge en la tria del recorregut. De fet, de les tres propostes que fan habitualment, nosaltres ens en vam confegir una de pròpia sense que hi hagués cap mena de problema.

Divendres, 12 de juliol. De Manresa a Llavorsí tot just vam aturar-nos per estirar les cames al santuari d'Arboló, per allò de certificar l'entrada al Pallars Sobirà, passat Gerri de la Sal. Després, a Llavorsí, a l'hostal la Noguera només hi vam trobar amabilitat i facilitats, inclòs l'esmorzar de l'endemà, matiner i memorable. Allà a Llavorsí, ja ens havíem endinsat en les pàgines de la revisió del viatge d'Espinàs i Cela que n'ha fet Núria Garcia Quera, Nou viatge al Pirineu, (Sensus, 2012). En Jordi Griera exercia de lector a la mateixa plaça de Llavorsí i el text de seguida se'm va fer imprescindible. També al cambrer que, a l'hora de pagar, es va interessar per la referència bibliogràfica: "Demà me'l compro!". Nosaltres no li podíem pas deixar...

L'endemà amb la primera estricada encara em vaig animar més, incorporant la qüestió del front de la guerra a la reconstruïda Tírvia, on vam trobar el primer de molts interlocutors. La guerra, i encara després la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones hi va fer un trist paper —la primera església refeta va fer figa— i en més d'una façana s'hi conserven restes de metralla. En fi, de Tírvia passant per l'ermita del Roser, vam seguir cap a Araós, Ainet de Besan i Alins, remuntant la vall d'Àreu, que és on vam fer nit, a l'Hotel Vall Ferrera. A Àreu —un dels dos pobles catalans que no tingué cap candidat a les darreres municipals— el poble envelleix irreversiblement però tots els vilatans us atenen sempre amb bona conversa. Diguem que el sopar va ser també esplèndid, tant, que fins em va costar acabar-me la llonganissa a la brasa!

Diumenge vam enfilar els 1000 metres de desnivell des d'Àreu fins al collet de Tudela, per canviar de vall, cap a la de Cardós. La pujada va ser prou ràpida —un parell d'hores i mitja— però al capdamunt no hi vam trobar les vistes que totes les guies prometen, per mor d'una boira densa. Si més no refrescava, perquè la calor que vam passar era gran. El descens, per Ginestarre, tingué l'al·licient del taller tèxtil que fa més de vint anys hi va instal·lar Rosa Maria Tejedor, GinestArt. I encara després el seu company s'avingué a obrir-nos l'església, d'un absis magnífic —i sí, l'original és al MNAC. Vam poder parlar de neu, d'escoles i de fronteres i contraban. La nuvolada i uns trons que al capdavall no van ser res, ens van fer seguir cap a Esterri de Cardós i Arrós i, després d'un àpat de manteniment —no goso dir-ne dinar— ens vam arribar dalt d'un jeep a Ribera de Cardós.

A Ribera, l'Hotel Cardós ens va acollir amb la singularitat pròpia de l'establiment, fonamentat en una col·lecció de col·leccions. El propietari ho recull tot amb voluntat museística i el resultat és una mena de Cafarnaüm amable, on sobresurten els pessebres però, també, una bibiloteca generosa d'espai i títols. L'establiment es veu que ha comptat amb un estadant de la categoria de Ramon Solsona, i el propietari assevera que allí mateix va començar a escriure la novel·la Allò que va passar a Cardós. Si voleu, a la mateixa recepció us en ven un exemplar en edició de butxaca, cosa que vaig declinar tot i  regraciar-li, atès que a casa ja el tenim. Encara més: va resultar que tots quatre l'havíem llegit. Oh! Aleshores sortí tot, la història, els civils, totes les galeries subterrànies de la hidroelèctrica i... el final. El final de la novel·la que no acaba d'agradar —al propietari menys, amb una vehemència que em va sorprendre. Sigui com sigui, voltar món i parlar de llibres és un plaer indescriptible. I com que la tarda era llarga, prescindint del reclam d'una piscina, em vaig entretenir amb un volumet que el mateix hoteler em va fer a mans: Maleïda, un llibret de Bernat Gasull publicat el 2016 que ressegueix les passes de Jacint Verdaguer en el seu viatge de 1882 pel Pirineu: feia quatre dies que se n'havia estrenat el documental, també a Manresa, i em vaig arrapapar en un sofà de la gran biblioteca.

Gasull, exhumant llibretes del propi Verdaguer que conserva la Biblioteca Nacional de Catalunya, refà el seu viatge de l’estiu de 1882: l'autor volia pujar la Maleïda —Aneto— però sobretot trepitjar el Pirineu, de cap a cap i a peu, per escriure Canigó. El viatge començà a la Seu d’Urgell, al peu del Cadí, i passa per Sant Joan de l’Erm, les comes de Rubió i el pic de Salòria, Tor i la Vallferrera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu... i cap a la Val d'Aran. A mi, però, ja se m'havia fet l'hora de sopar i abans de fer un tomb pels búnquers d'entrada a Ribera —l'obsessió del general Franco era malaltissa, de totes totes— vaig tornar el volumet al propietari sospesant la follia verdagueriana d'emprendre aquests recorreguts amb un equipament rudimentari, la sotana arromangada, uns guies sovint poc experts i cartografia gairebé inexistent. Ras i curt, amb GPS, Quètxua i Goretex, les descobertes d'avui són molt més amables i a preus democràtics.

Dilluns 15 vam passar de la vall de Cardós a la d'Àneu, pel coll de la Bana i, de baixada, per Estaron i Sant Pere de Burgal, fins arribar a Escaló. Tot plegat sis hores llargues que exigeixen una certa disciplina mental: més que superar desnivells, que hi són, compta la resistència. Per sort el camí fou pròdig en cirerers tan abandonats com els vilars que travessàvem. I en el meu cas el premi era el monestir de Sant Pere de Burgal, el de Jo confesso, de Jaume Cabré: m'hagués agradat també sentir-me rebut pel germà Julià de Sau, el mateix que havia estat fra Miquel dominicà, aquell qui amb la Capsa Sacra ben agafada tancà el monestir després de segles de missa i cants diaris... Si més no, la instal·lació contemporània permet observar a distància el conjunt de pintures que reprodueixen les originals del Mestre de Pedret—exacte, al MNAC— i també una certa idea del conjunt monàstic. Després, a casa, recupero el fragment cabrerià que em ballava pel cap tota l'estona, el confiteor. Això és, el jo confesso.

«Per asserenar-se, per dir adéu de manera definitiva a tants anys de vida benedictina, entrà a la capella monacal. S'agenollà davant l'altar, aferrat a la Capsa Sacra. Per últim cop a la vida va mirar les pintures de l'absis. Els profetes i els arcàngels. Sant Pere i sant Pau, sant Joan i els altres apòstols i la Mare de Déu lloant, amb tots els arcàngels, el sever Pantocràtor. I va sentir-se culpable, culpable de l'extinció del petit monestir de Sant Pere del Burgal. I amb la mà lliure es colpejà el pit i va dir confiteor, Domine. Confiteor, mea culpa. Deixà la Capsa Sacra a terra i s'inclinà fins a besar el sòl que tantes generacions de monjos havien trepitjat en lloança del Déu totpoderós que el contemplava impassible.» 

Pel camí havíem fet net d'aigua i —amb la culpa, amb la culpa, amb la grandíssima culpa....— a Sant Pere del Burgal no hi vam trobar cap font. Tant se val, al cap de poca estona arribàvem a Escaló, a l'Hotel Castellarnau per a major detall, amb la piscina municipal al costat: hi vaig buidar tres ampolles de vichy en poca estona i aleshores em va semblar que recuperava l'esperit i la pau. Érem a la vall d'Àneu i a la tauleta de nit, el llibre de Ferran Rella oferia companyia de la bona: El Pallars Sobirà. Amb ell vaig arrodonir la preparació de l'endemà dimarts, que feia cap a dos pobles d'alçada, Estaís i Jou, cap a la banda d'Espot. A Estaís tot just vam ensopegar amb un bon home, cofoi de viure encimbellat al Pirineu: "Estaís, baixant del cel, el primer pis". En fi, després de carenar cap a Jou vam davallar altre cop fins la Noguera Pallaresa per la Guingueta i, ara pel costat dret, arribar a Escalarre —dinar i migdiada: un poble consirós com mitja comarca, atès que aquells dies s'hi havia d'haver celebrat el festival de música que les autoritats finalment no van autoritzar. Enmig de tantes expectatives perdudes i reserves anul·lades, sota un sol sec vam rematar la tarda cap a Esterri d'Àneu, evitant la carretera, i pujant i baixant com desesperats fins arribar al pont, i d'allà a l'Hotel Trainera, talment en Cela i Espinàs. En Ferran Rella, ànima cultural de la vall i fill de casa Foro, no era al poble —tots fem vacances!— però totes les visites prèvies que ja hi havia fet en companyia seva van omplir el sentit de la passejada nocturna.

I anem per enllestir-ho: el darrer dia, com a cirereta, quedava pujar fins al Port de la Bonaigua. Set hores, tot costa amunt. Amb aquell sentiment de ser al darrer dia, vam atacar amb força cap a València d'Àneu i després el refugi de Gendar de Sorpe, temps ha un bar de l'antiga carretera a la Vall d'Aran. Reposats i frescals vam travessar magnífics boscos d'avets i encara ens encantàrem al formidable salt de Comials. Aigua avall! I poc després del migdia ja érem al santuari de la Mare de Déu de les Ares. Puc dir que ens vam entaular al refugi? I sí, faltaven encara vora 300 m. però l'escudella fumejava i la brasa semblava superior. Que ho fou, no he pas d'enganyar ningú. Enriolats vam acordar que això, que del Port de la Bonaigua cap a Salardú potser ho faríem un altre any. I que tant se val que celebréssim aquests sis estius trescant. I que si de cas ja podíem anar parlant del setè. I que si són verdes, si són madures, el que havíem de fer després del cafè era anar a buscar corrent el cotxe que dormia a Llavorsí, si volíem arribar a sopar a Manresa. Cosa que vam fer amb la més gran de les naturalitats i amb l'ajuda d'un taxista d'aquells que per un preu raonablement mòdic—amablement i puntual— ens proporcionava a tots quatre Ramat de camins. Que quedi consignat, doncs, tot plegat per al record.

El Sant Pere de la foto no pot pas ser el de Burgal: vaig fer la foto des del mòbil i la proximitat només era pensable a Ginestarre. Això sí, tot obra del Mestre de Pedret. Tan bonic com impressionant.