Un estiu amb les Memòries d'Adrià

Em penso que feia temps que no llegia un llibre tan a poc a poc, i tan serenament, com si descobrís a cada pàgina la necessitat de llegir-lo, i de llegir-lo precisament ara, aquesta llarga epístola que, de la mà de Marguerite Yourcenar, un emperador vell i malalt com és Adrià escriu per al futur Marc Aureli. En fi, algú ja em va dir que el llibre no es podia pas llegir abans de la quarentena; jo, que ja en porto cinquanta-set a sobre, l'he trobat dens i rodó. El repàs de tota una vida  —el llibre és escrit en primera persona— permet acarar vellesa i mort amb una més gran serenitat. “Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos que fou el teu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d'abans. Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure... Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts..."

Del recurs editorial que en feia Proa, el 1990, en salvo la síntesi que acompanya, i que parla d'una vida "dedicada a l'organització de l'Imperi i a realitzar, des de la convicció que (Adrià) és responsable de la bellesa del món, l'ideal platònic de l'emperador-filòsof". Presentada en sis parts, l'obra comença amb «Animula vagula blandula» a manera d'introducció. Són tot just vint pàgines, on Adrià enceta les seves meditacions: "Compto que aquest examen dels fets em serveixi per definir-me, per jutjar-me potser, o, si més no, per poder-me conèixer millor abans de morir". No espereu trobar-hi una relació d'episodis bèl·lics o de govern. Tot això vindrà després en quatre parts de la biografia d'Adrià, però sempre i en cadascuna d'elles hi trobarem reflexions sobre art i política, sobre el sagrat i el profà, sobre cos i esperit, sobre la mort i l'amor, sempre tan trasbalsador: "De tots els nostres jocs, és l'únic que perilla de trasbalsar l'ànima, l'únic també en què el jugador s'abandona necessàriament al deliri del cos. No és indispensable que el qui beu abdiqui de la raó que encara li queda, però l'amant que conserva la seva no obeeix del tot al seu déu".

A continuació, quatre parts ressegueixen cronològicament l'itinerari vital de l'emperador: «Varius multiplex multiformis» («Variat, complex, canviant»), que anirà des de la mort de Trajà fins al seu accés al poder com a fill adoptiu: la seva joventut a Hispània, les guerres Dàcies o amb els Parts, governador a Síria.... Després vindrà «Tellus stabilita» («La terra estable») que assenyala l'inici del seu regnat, quan prova de ser moderat en les decisions i treballa per pacificar l'imperi, viatjant i desenvolupant tot d'infrestructures frontereres o cercant fins i tot millores en les condicions dels esclaus. Però és a la tercera part, «Sæculum aureum» («Segle d'or») on explica la història d'amor amb Antinous: amor i mort. Aprendre «que el dolor conté estranys laberints pels quals encara no havia acabat de caminar». La quarta part, «Disciplina augusta» cobreix el darrer període, des de la mort d'Antinous fins la seva vellesa: hi ha l'elogi de les ciutats, la revolta dels jueus, la crítica al cristianisme, la manca de fills propis o la malaltia i la necessitat de relleu...

Gairebé com a conclusió, les darreres vint pàgines porten per títol «Patientia» («Paciència»). Ara l'emperador es preocupa de la seva mort propera, després de renunciar al suïcidi. «La meva paciència també dona els seus fruits: sofreixo menys; la vida torna a ser gairebé dolça».  I, contra pronòstic, encara ens ofereix un bri d'esperança, a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats, en un món on el desordre i la catàstrofe sempre són a punt de triomfar. Som gairebé al final: «La vida és terrible; això ho sabem. Però precisament perquè espero ben poca cosa de la condició humana, els períodes de felicitat, els progressos parcials o els esforços per recomençar i continuar em semblen altres tants prodigis que gairebé compensen la immensa massa dels mals, dels fracassos, de la descurança i de l'error. Les catàstrofes i les ruïnes arribaran; el desordre triomfarà, però també de tant en tant l'ordre. La pau s'instal·larà novament entre dos períodes de guerra; els mots llibertat, humanitat, justícia retrobaran aquí i allà el sentit que nosaltres hem intentat de donar-los». 

L'estiu m'ha estat llarg i generós, i m'ha donat altre cop repòs. També un punt de consol: saber que esforços i desenganys, amor i desamor, victòries i derrotes, totes les absències que acumulem, totes tenen un sentit: exactament els que els sapiguem donar. En acabat és la Humanitat qui avança, amb encerts i errors, mai en línia recta: sempre a punt de recomençar.

- La imatge, amb un denari de plata d'Adrià, una de les darreres monedes que feu encunyar, ara amb el lema «Patientia»

- El fragment inicial de la novel·la, gairebé tot el prefaci, aquí.