dissabte, 30 de novembre del 2013

Joan Morros, premi Bages de Cultura

Vaig conèixer en Joan Morros fa més de trenta anys, a la copisteria familiar que portava el seu pare -el pare Morros. Pare, fill i moltes fotocòpies, totes a tres pessetes, amb un tóner impecable i un tracte absolutament cordial. Des d'aleshores que hem fet coses plegats i, és clar, també ens vam fer amics i ens hem anat fent grans. Però em sembla que, sobretot, amb ell sempre hi he fet nous aprenentatges. Per això ahir va ser un vespre molt especial, perquè a l'Ajuntament de Manresa en Joan rebia el premi Bages de Cultura. De cap manera m'ho hagués perdut! I és que, de tots els premis Bages de Cultura que he vist donar, em penso que el d'ahir ha estat el més rodó. I l'acte -els discursos, les emocions, les ovacions- no va desmerèixer les expectatives: elogi de la cultura i de l'associacionisme però, també, d'un doll de generositat de quaranta anys d'activisme. Joan Morros, volgudament amateur però rigorosament efectiu. Tot plegat, una actitud inusual, no cal dir-ho. La glossa de Josep Maria Oliva fou un magnífic retrat de la persona i del seu testimoni fructífer: la "fórmula Morros" -que el mateix Joan va revelar després al seu parlament- i que ha estat llavor a Rialles i a Tabola i al Pou de la gallina i a Bloc i al Galliner i…  He tingut la sort de conèixer-la moltes vegades al seu costat i em sembla d'una utilitat provada:  detectar una mancança, crear un grup de gent amb esperit de servei, ganes de treballar i temps segons disponibilitat i, imprescindible, confiança, respecte a les idees dels altres i empatia. Si a sobre es pot tenir una mirada positiva, més que millor. Una manera de fer, al capdavall, que m'ha estat útil fins i tot en el meu vessant polític: aprendre a dubtar de les formes del poder. I durant quinze anys, a l'entorn de la Cultura, buscar la complicitat amb l'associacionisme des del convenciment previ... Tot plegat, molts anys compartint cafès i projectes, acords i també desacords. Però, al costat del premi que atorga l'Òmnium, un agraïment sincer per tot el d'ell hem après, i encara un desig que la seva estela sigui molt llarga.

Dos mites del Joan: el primer és que no té mòbil. El segon, que no duu mai corbata. Ahir, a l'ajuntament la duia, sí, però a la butxaca. Per als més incrèduls, al final la va ensenyar. En qualsevol cas, en arribar a casa vaig buscar entre les fotos antigues. En Joan Morros amb corbata!. Un fictici congrés de l'Atlàntida, dels Teatre Curial, a Tabola, el 6 de novembre de 1983: trenta anys enrera clavats. Quina fila, oi?


diumenge, 24 de novembre del 2013

A Rajadell, l'exemple de Gandhi

Llegeixo que, en la seva visita oficial a l'Índia, el President Mas veu en Gandhi "una inspiració per als catalans" pel moviment pacífic i popular que va encapçalar a l'Índia. Una lectura en clau independentista, és clar, que ens empelta amb l'heroi de la no-violència i la seva tossuderia. Però per a mi, Gandhi serà sempre molt més, perquè em trasllada, a l'instant, a la meva infantesa a Rajadell, a la "Llar Gandhi". Aleshores el compromís ho era pel país i també per als pobres, i era la font d'inspiració d'aquella singular comunitat de cristians de base que es va crear l'any 68, bon punt el vicari del meu barri a Manresa, en Lluís Solernou, hi va ser "destinat". Allò no el va pas doblegar! Els que el vam acompanyar, amb els que vam trobar allà, vam fer un veritable miracle: alterant formes i normes, menystenint els diners i triant l'austeritat, canviant la litúrgia, dinamitzant el calendari festiu i fins topant amb les forces vives del poble!

Per tot això tinc aquella "Llar Gandhi" i Rajadell mitificats. Tot just devien ser cinc o sis anys -fent pastorets i caramelles, anant de campaments. Però, sobretot, van ser uns anys de reunions i reflexions -aquells "eslògans setmanals!- que el meu germà i jo mateix seguíem des de la distància, excusats per l'edat, dues criatures enmig d'un grup de joves amb pretensions si no revolucionàries, almenys regeneracionistes. I mentre féiem temps esperant els nostres pares, a vegades escoltàvem... -però, sobretot, llegíem còmics, i vam aprendre a anar en bicicleta i, mentre ens avorríem, tothora rosegàvem pipes salades de cal Gili, desaforadament. 

En fi, que em vaig trobar a la "Llar Gandhi" des d’una ingenuïtat absoluta, profunda i sentimental. Sorprès una i altra vegada, perquè no només es tractava de canviar la parroquia: volíem canviar nosaltres i volíem canviar el món. I tots plegats érem tan il·luminats com es podia ser el 1968. Però tot allò que hi vaig aprendre em sembla que sempre més m’ha acompanyat. De respecte i d'amor al proïsme. D'identitat personal i col·lectiva. I també de desconfiança als poderosos, de la necessitat d'austeritat, del rebuig a manar… Tot això va ser la "Llar Gandhi" aleshores, i ja m'agradaria que fos inspiradora per als catalans del futur. Per construir la independència, és clar, però sobretot per l'endemà, si encara tenim pendent aquell país més just, més igualitari i més participatiu que des dels temps de la "Llar Gandhi" somniàvem.

La foto és del primers dies de setembre de 1970 o 1971 i d'aquella història per casa no en corren gaires més. Està feta d'una estada a Setcases, el dia que vam arribar fins a Ull de Ter. A primer terme, la Roser de cal Gili i la Pilar, de la Sensada de baix (Roser Grifé i Pilar Braquets).

    

dimecres, 20 de novembre del 2013

Els castells a la Unesco, tres anys de Nairobi

Aquest dilluns em van convidar a la commemoració del tercer aniversari de la declaració dels Castells, Patrimoni de la Humanitat, en un acte al Palau de la Generalitat de Catalunya. La convocatòria se l'havien empescat la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i, amb el suport del Departament de Cultura, va aconseguir un to més o menys solemne. Tres anys des d'aquella jornada a Nairobi que incorporà els castells a la llista del patrimoni cultural immaterial de la Humanitat! Ahir presidia l'Hble Conseller Ferran Mascarell, és clar, però em venia de gust escoltar el ponent del vespre, precisament l'ex-conseller Joan Manuel Tresserras. I ja puc dir que va valdre la pena el trajecte des de Manresa: va ser un discurs memorable.

La intervenció inicial d'Alfonso Gonzàlez -l'actual president de la CCCC- i fins la presentació distesa que va fer d'en Tresserras en Carles Capdevila, van passar pels camins de l'agraïment i la commemoració, remarcant allò mateix que va convèncer la Unesco fa tres anys. Això és, que els castells no només són plasticitat i tradició viva sinó, sobretot, el conjunt de valors que la seva pràctica posa en joc. Que vol dir la seva capacitat de generar cohesió social, aquesta fórmula participativa de compartir objectius i maldar per obtenir-los a partir de la diversitat que composa una colla. 

Tresserras va començar recordant també l'episodi de Kenya i no només l'alegria sinó, també, les dificultats fins a darrera hora per part d'alguns anònims detractors. Però l'ex-conseller es va situar volgudament en una mirada externa i dibuixà d'entrada algunes metàfores de pura contemporaneïtat -com en el futur estat, en la construcció del castell ningú hi té un paper menor: horitzontalitat de la verticalitat com a model de la nova política! Després recollí un tema que li he escoltat manta vegades: el repte de l'actualització de la cultura popular. Tresserras reconegué el pas dels castells des d'una tradició a la defensiva envers una altra de desacomplexada, introduint canvis -les dones, la canalla, la recerca i la seguretat…- I receptant que no són ni esclaus del passat… ni del futur, de somnis grandiloqüents que poguessin desconnectar el moviment casteller de l'autenticitat. I és aquí on, em penso, la mirada externa de Tresserras, a qui els castells sempre han fet patir, s'aixeca airosa. 

Amb els darrers elogis sobre el model de cultura cooperativa, de la disciplina, i de tots els valors castellers, l'ex-conseller aventurà encara tres reflexions de cara el futur que jo subscric decididament. La primera, prosseguir l'actualització, que és com dir no perdre el fil del present. La segona, extremar la permeabilitat (un record per aquell "tots som una colla"!). I en tercer lloc, però no menys important, evitar la desnaturalització de la pràctica castellera. ¿Pot ser perquè, ara mateix, els majors riscos de l'actual èxit del moviment casteller són la temptació de desenganxar-se de la tradició? Si més no, em va semblar formidable que la reflexió quedés plantejada.

Acabo. L'acte d'ahir va anar molt bé, i a més a més va ser breu. Encaixades a vells coneguts -del Centre Unesco Catalunya, de la revista Castells, de l'IPEC... i a tota la colla que, amb més entusiasme i austeritat que altra cosa, ara fa uns anys vam elaborar un projete i el vam executar des de la complicitat absoluta, i gairebé artesanalment. D'entre tots, abraçada fraternal a Miquel Botella, aleshores president de la CCCC però, sobretot, un incansable teixidor de complicitats. Amb les colles, amb TV3, amb la Damm, amb tothom. Plegats vam compartir un trajecte que passà per Mallorca (ai!), París i al capdavall Kenya. I a tot arreu vam convèncer amb els mateixos arguments. A la fi, la declaració ha quedat com a reconeixement internacional dels castells, i doncs de la cultura catalana. Enhorabona: tres anys després ens en podem sentir tots ben orgullosos.

Publicat avui a Nació La Flama.cat

La foto és del Palau de Congressos de Nairobi, a Kènia, el novembre de 2010. No sé qui la va fer, però l'he trobada avui a la xarxa, i recull el moment d'eufòria col·lectiva, també amb el President del Parlament, Ernest Benach, que presidia la delegació catalana. Van ser només quaranta hores d'estada i 15.000 quilòmetres en categoria turista, però el record el tinc per inesborrable.


dimarts, 19 de novembre del 2013

L'aprenentatge de la llengua

En Manel Villar és professor de filosofia a l'institut on treballo i, si més no, compartim una dèria: retallar articles dels diaris. És clar que ell ho fa cada dia i a consciència, i encara no en té prou: els publica al seu blog "la pitxa un lio" que ja es veu que és un blog de formes poc ortodoxes. El cas és que en Manel i jo retallem diferent, i a vegades la seva tria no m'acaba de convèncer. Però a vegades em sorprèn i em fa rumiar -que deu ser el millor elogi que ara mateix podria fer-li. D'entre tots, aquest d'ahir, d'en Luís Landero al País semanal, me'l copio per conservar-lo a l'abast: ser professor de llengua i literatura no és fàcil. I els dubtes de cada dia, compartits, seveixen per anar prenent noves solucions. El text, en castellà, és aquest: 

Aprender lengua lleva toda una vida

En la escuela de pueblo donde yo aprendí a leer y a escribir y a hacer las cuatro reglas, allá por 1954, solo había un libro, que era propiedad del maestro. El maestro nos lo ponía abierto sobre el pupitre, para preservarlo de nuestras manos pecadoras, y nosotros íbamos leyendo en él, en voz alta y clara, y nunca pasábamos a otra frase hasta que la anterior había quedado bien dicha, bien entonada y perfectamente comprendida. Las palabras que no entendíamos las apuntábamos, con su definición, en nuestro cuaderno, en una sección que se llamaba “Mi vocabulario”. Luego hacíamos un dictado y el análisis morfológico y sintáctico de una frase. Esto es un sustantivo, esto un adjetivo, esto un verbo, este es el sujeto, estos los complementos, íbamos escribiendo en la sección correspondiente de nuestro cuaderno. Todo era allí diáfano y elemental. La mayoría de aquellos escolares, como había ocurrido también con nuestros mayores, no pasaron de esa instrucción primaria, pero aprendieron muy bien y para siempre a leer, a escribir, además de unas nociones sólidas de aritmética. Entonces, solo los hijos de gente acomodada podían seguir estudiando más allá de la escuela. La educación, durante muchos años, fue un privilegio, no un derecho. En cuanto al método didáctico, era muy sencillo: el maestro enseñaba y tú trabajabas y aprendías. Las cosas se lograban con esfuerzo, disciplina y paciencia. Esa era toda su vieja y pobre pedagogía.

Treinta años después yo era profesor en un instituto de enseñanza media de Madrid. Enseño lengua en COU. Estos jóvenes no han hecho otra cosa en su vida de estudiantes que aprender lengua. Algunos, o todos ellos, sufrieron de niños la gramática generativa y la teoría de los conjuntos. Entonces la pedagogía estaba muy de moda, queríamos ser más modernos que nadie, y a los mandamases educativos de este país (que tan servil y papanatas ha sido siempre con las modas), o más bien a su caterva de asesores, no se les ocurrió otra cosa que imponer en las escuelas aquella extravagancia aberrante y ridícula. Los niños aprendían a hacer árboles sintácticos con las frases y otras lindezas semejantes con los números, pero ni aprendieron a escribir y a leer como Dios manda ni a dominar bien el cálculo y las cuatro reglas. Ahora, en COU, yo sigo enseñándoles lengua, mucha lengua, con mucho aparato terminológico, pero bastantes de mis jóvenes alumnos leen titubeando y sin entender a la primera lo que leen, su bagaje léxico es exiguo, un hipérbaton o una oración subordinada les es ya un laberinto, quieren explicar algo y no les alcanzan las palabras. Éramos entonces tan ricos y modernos que los Reyes Magos les trajeron a los escolares recién nacidos los dones preciosos y sofisticados de la fonología, la morfología y la sintaxis, en vez de juguetes más eficaces y sencillos. No, no, aquí todo se hacía por lo grande. Fue en esos años, durante la dorada Transición, cuando tuvimos nuestra mejor oportunidad histórica –que no volverá a repetirse– de convertirnos de una vez por todas en un país culto, ilustrado, moderno de verdad. Pero a nuestros políticos en general la educación les ha importado siempre un bledo, y tampoco nuestra sociedad ha amado gran cosa la escuela y el conocimiento, sino que más bien se ha dicho: “Bah, que los políticos se ocupen de esas cosas”, y ha mirado a otra parte. (…)

2010. Me he jubilado hace dos años y acabo de leer La Celestina por primera vez. Me he quedado asombrado. Es un libro magnífico, que te llega al corazón y te rebosa de belleza y de sabiduría. ¡Qué maravilla! ¿Cómo es posible, me pregunto, que no haya leído este libro hasta ahora? Sí, es cierto que lo leí cuando estudiaba Filología, pero en realidad lo que hice fue manipularlo como texto, interpretarlo para que sus piezas encajaran en algún sistema previo, y saquearlo en definitiva para obtener de él algún botín conceptual, con vistas a elaborar algún trabajo o a aprobar un examen, quizá bajo la férula del estructuralismo, corriente intelectual de gran envergadura, pero que, salvo alguna excepción, llegó a España convertida y abaratada en moda y, cómo no, en oscura palabrería. Porque en este país, si alguna virtud hay incombustible al tiempo, y que ha contaminado también la educación, es la facundia, la charlatanería, la ignorancia versada en adjetivos, el cerrar las frases con bombo y platillo, el saber de todo y el no dudar jamás en el discurso. Y luego, durante muchos años, volví a leer La Celestina, total o parcialmente, pero no para mí, para mi gusto y mi provecho, sino para explicársela a mis alumnos. Y ahora, camino ya de la senectud, abro La Celestina y de pronto me encuentro desbordado por la pasión y el deslumbramiento del lector primerizo.

¡Santo Dios!, me digo, ¿no les ocurrirá un día lo mismo a mis alumnos? Y es que enseñar es cansado. La rutina produce una devastación brutal en el espíritu. ¿Y cómo callarse siendo uno profesor? También, al jubilarme, he descubierto el silencio verbal. El maravilloso silencio que queda después de 32 años de hablar y hablar todos los días, fingiendo a veces la pasión, como los actores, con las repeticiones inevitables, y con los inevitables excesos oratorios que conlleva esta bendita profesión. (…)

Luis Landero,
El País semanal, 17/11/2013

divendres, 15 de novembre del 2013

La crida d'Oriol Junqueras

Tal i com es veia a venir, les declaracions de dimecres a Brussel·les d'Oriol Junqueras han alimentat la tesi d'una ERC precipitada i poc flexible. Una lectura interessada, és clar. Perquè el missatge del president d'ERC ja fa dies que és el mateix: una crida a la mobilització de cadascú de nosaltres. Un radical sentit de la democràcia. I un punt de contundència, això sí, que ens prepari per al futur. Tant de bo tot quedi en set dies de vaga! Aleshores vaig escriure això per a ManresaInfo i, avui, m'ho publiquen.

La crida d'Oriol Junqueras

Vaig ser a Navarcles fa deu dies, escoltant Oriol Junqueras. Era el vespre de Tots Sants, i el teatre-auditori era ple fins la bandera. Més de quatre-centes persones ocupant totes les butaques i l'escenari amb cadires servides a corre-cuita! Doncs bé, va ser Junqueras qui va començar l'acte advertint que les seves habituals formes suaus, potser aquell dia no ho serien tant. I això perquè aleshores ja començaven a ser del tot evidents les maniobres dels que volen entorpir la celebració d’una consulta per decidir el futur del país. Junqueras sentencià que si algú pretén impedir-nos anar a votar, "seguirem fent tot el possible per votar. No hi renunciarem en cap cas!". Heus aquí la seva resposta a tots aquells que somnien difuses "preguntes arbre" (sic) o, sobretot, que volen evitar el compromís pactat de tenir, abans no acabi aquest 2013, una data i una pregunta clara amb una resposta explícita. Una pregunta com les que s’han fet a la resta del món.

A Navarcles també hi va haver un prec final per part del president d'ERC: "no ens deixem sols!". I encara, "estem aquí per ajudar-nos els uns als altres, perquè ens ho juguem tot i no podem perdre gens de temps!". Sens dubte va ser el punt més emotiu i, al mateix temps, amb major significat. "Amb tota la serenitat, tot el coratge, amb tota la fermesa que convingui (…) farem tot el possible perquè la gent pugui votar, sí o no. Defensant la causa de la democràcia!". A la traca final, un "Apreteu, apreteu ara reclamant pregunta i data, reclamant les paperetes. (…) I quan haguem guanyat, apreteu encara. Perquè encara hi haurà molta feina després del dia de la victòria!"

Per tot plegat, avui, no m'ha estranyat escoltar un grau més de contundència des de Brussel·les. En una conferència al Parlament europeu, Junqueras ha defensat la democràcia per damunt de les institucions, i ha arribat a pronosticar que Catalunya utilitzarà tots els instruments de mobilització social democràtica que tingui a l'abast per fer sentir la seva veu. Com ara aturar l'economia espanyola durant una setmana…. "Atès que Catalunya representa una quarta part dels ingressos fiscals de l'estat espanyol i atès que nosaltres hem demostrat que podem fer sortir dos milions de persones a les carreteres, algú creu que no som capaços d'aturar l'economia catalana durant una setmana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espanyol? I quina opinió en tindran, els creditors, del deute espanyol? I què li passarà, a la prima de risc?" La resposta mediàtica ja s'endevina terrible. "Junqueras amenaça!". I no és això: és molt més que això.

Junqueras està repetint la mateixa crida a la mobilització i a la consciència de tots nosaltres: apretem! Apretem, sí! Perquè cadascú de nosaltres és la principal esperança d'aquest procés que -pas a pas- estem seguint. No són amenaces. I encara menys fatxenderia: senzillament Junqueras confia en tots aquells que estem empenyent a favor de la consulta. I a favor de la independència. No només d'ERC, sinó també de CDC i fins d'Unió.  De molts socialistes, digui el què digui en Navarro. I d’ICV o de la CUP. De tota la bona gent que aglutinats per l’Assemblea Nacional Catalana vam sumar-nos a la Via Catalana cap a la Independència el passat 11 de setembre. Apretem i no ens deixem sols: plegats ho podem fer possible mal tota la que ens caurà. Perquè el temor d'Espanya no és una setmana. Perquè allò que veritablement temen és que, aquest cop, ens n'anem de debò.

A Navarcles l'acte es va fer curt, però després hi va haver temps per als nous militants, tal i com recull la foto. I temps  per a la nova secció de les Jerc, per parlar amb periodistes, badocs o alcaldes del Bages, inclòs el de la pròpia vila, en Llorenç Ferrer, tan socialista com indiscutiblement partidari del dret a decidir.

dijous, 14 de novembre del 2013

Filipines, circ humanitari?

Avui, a l'Ara, sota les fotos impactants, un text breu de Francesc Mateu, director d'Oxfam-Intermon a Catalunya. Cada vegada que hi ha una catàstrofe les imatges sotraguegen la nostra tranquil·litat. El cas és que ahir em van demanar què havia fet per Filipines, o què creia que s'havia de fer i, fins i tot, si no em feia por que algú en nom de la solidaritat m'estigués prenent el pèl… Res no justifica mai la nostra inacció. Però confesso que m''hagués agradat tenir a l'abast aquesta síntesi de Francsc Mateu que, ara, retallo i conservo.

Circ humanitari?

Totes les respostes humanitàries requereixen fer molta pedagogia. Reaccionem davant d'imatges i de xifres impactants com els 10.000 morts a les Filipines, però al món moren cada dia 24.000 persones de gana sense que això ens faci reaccionar. Davant d'una catàstrofe no podem fer desaparèixer el patiment com ho fa un anestesista, ni podem pensar que això es qüestió de quatre dies. És cert que la capacitat de resposta en relació al que caldria fer sempre és insuficient. Sense anar més lluny, el Katrina va deixar Nova Orleans immersa en el caos durant mesos. Si els Estats Units no van poder, què ens fa pensar que a les Filipines serà diferent? Cal salvar vides avui, demà i sempre. I cal estar al costat de les persones afectades, un, cinc o els anys que calguin. El tifó sortirà de les nostres retines i dels informatius en pocs dies. No de les seves, ni dels que es quedin allà treballant. Deixem-nos impressionar per les imatges, empatitzem amb les persones i reaccionem. Amb els filipins, amb els haitians, amb els sirians, amb els congolesos... Intentem incidir en les causes (el canvi climàtic, la desigualtat...) i, si podem, donem diners. En aquest sentit, si volem canvis de veritat, més val donar menys durant molt de temps que molt un sol cop.

Francesc Mateu,
director d'Oxfam-Intermon a Catalunya


El títol, finalment, va aparellat a l'article que el dia abans publicava Jordi Raich, també a l'Ara, davant el desastre filipí. No fa sinó avançar la tesi de de Francsc Mateu. Només el tros final:

Crònica d'unb desastre humanitari

(…) Mentrestant, assistim a l'inici d'una nova funció del més clàssic circ humanitari. ONGs de tot el món es mobilitzen fent grans declaracions i criticant la comunitat internacional abans de començar a fer res. Les agències de l'ONU prometen una resposta immediata i garanteixen la coordinació de l'ajut quan amb prou feines arriben a coordinar-se entre elles. Els EUA hi envien l'exèrcit i converteixen l'acció humanitària en una empresa militar en què voldran englobar els cooperants.

L'habitual tropa de consultors i analistes comencen a opinar sense parar als mitjans de comunicació dient als altres com han de fer la seva feina. ONGs falses posaran anuncis per robar donacions. Polítics, actors i cantants famosos aniran a fer-se fotos entre les víctimes. I tots plegats es barallaran per sortir a la tele a demanar diners.

Així, els filipins passaran setmanes a la intempèrie, rodejats de cadàvers, sense aigua ni menjar, ni assistència mèdica, en mans de les xarxes de prostitució i de tràfic de nens que faran l'agost enmig del caos. Centenars de persones moriran perquè l'ajuda no arribarà a temps, i quan ho farà uns rebran cassoles però no menjar, a uns altres els donaran arròs però no tindran com bullir-lo, uns quants robaran tres vegades més del que necessiten i ho vendran a preus d'escàndol als que no rebran res de res.

I no és una qüestió de falta de voluntat, ni de mala fe, ni d'escassetat de diners o de recursos. És un problema d'organització, de falta de coordinació. Un assumpte seriós que no és nou i que ningú del ram no amaga. Però el que cal és anar més enllà de només anomenar el problema. ¿Per què és literalment impossible coordinar tanta ajuda, tanta generositat? Doncs perquè hi ha massa organitzacions humanitàries, massa institucions barallant-se pels recursos, massa experts .

Paradoxalment, com més gent es vol ajudar, menys ajuda reben les víctimes. El sector de l'ajut humanitari està sobredimensionat des de fa anys i necessita una regulació urgent. La brutal proliferació d'agències humanitàries perjudica les víctimes a les quals suposadament es pretén socórrer perquè dispersa els recursos econòmics que hi ha entre milers de petites organitzacions, augmenta els costos de gestió, dificulta la coordinació de l'ajuda urgent i genera una competició malsana entre organitzacions per a les quals la prioritat és la seva pròpia supervivència, no la dels damnificats. Nova catàstrofe natural, nova crònica d'un fracàs humanitari anunciat.

La foto és obtiguda d'ahir, a La Vanguardia. Filipines, zona de Leyte.

dimarts, 12 de novembre del 2013

L'Elionor, l'institut i la literatura

Ahir va fer deu anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Però m'ha calgut esperar avui dimarts per retrobar els alumnes de batxillerat, endormiscats -1r A a les 8, 1r B a les 9- a l'hora curta de literatura catalana, a l'institut. Poc predisposats al Tirant, l'alteració del rigor cronològic ja ha tingut un primer efecte positiu. Miquel Martí i Pol. El coneixen fins sense saber-ho: cada dia s'escolten els seus versos en un o altre funeral. O als casaments dominicals. I són pocs els polítics que s'hi resisteixen. Aleshores, sense allargar-ho -sense gaire biografia ni la rastallera d'una obra completa- he llegit tan bé com he sabut L'Elionor, mentre el text es projectava en grans caràcters a la pissara digital. I quan he acabat, amb un nus a la gola, he comptat deu segons llargs i solemnes, enmig del silenci més gran que en tot el curs hem sabut fer. I he pensat que, només per això, ja tot valia la pena.


L'Elionor

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".


                                      La fàbrica (1972)

El poema L'Elionor és també de lectura obligada a tots els alunes de batxillerat, i està registrat amb el núm. 46 de l'Antologia oficial del Departament d'Ensenyament. Pel que fa a la fotografia, és molt anterior: la va fer Lewis Hiner a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

dissabte, 9 de novembre del 2013

La màgia de la Mediterrània, encara

Si més no, el temps haurà estat immillorable en aquesta setzena Fira Mediterrània. El programa en format diari fa efecte, a pes, ni que es fonamenti en un pressupost encara més prim que els anteriors. I tot i que em va saber greu perdre'm les jornades professionals parlant del retorn social de la cultura o de la seva comunicació, avui ja és divendres vespre i tot els mestres fem festa. Baixo a ciutat i faig el badoc a la plaça Major -Thomas Chaussebourg fa coreografies amb un cavall negre. Amb els Rara Woulib desfilem per Sant Miquel. Sant Domènec. Enfilem les parades del Passseig -hi retrobo en Frechina i en Solsona, a la parada de Caramella. Jordi Novell a la d'Enderrock. Moltes cares conegudes abans no trobi les cèlebres coques de Perafita i els embotits de rigor. Amb M. arribem fins el Kursaal i fem tard per escoltar la tenora d'en Jordi Molina però en Quim Rutllan -Amunt produccions!- ens allarga dues invitacions per anar al Sielu, puntuals aquest cop, a les 12 -duet de tenora i acordió: PerePau Ximenis i Jordi Molina, amb el quartet insòlit que presentaran "A la sirga", un cedé sortit de premsa... Com que encara falta estona, ens acostem a sopar al Vermell -menú de fira, 20 euros. Només entrar ensopeguem amb els veronesos de Tocatì -el Paolo, Letizia i la companyia. L'arròs amb botifarra i camagrocs és excel·lent, i el vi del Montsant baixa d'allò més bé. Anem sobrats de temps i demano un altre petricó de negre. En acabat, a la plaça Gispert coincideixo amb en Lluís Puig i ens saludem cordials. Ha passat un altre any. Hi ha molta crisi. Si més no, el temps és immillorable. Tot això rera l'espatlla sorruda d'un estàtic Francesc Melià. Les dotze. Al Sielu no omplim, però fa goig. En un lateral ens saludem amb en Pep Huguet. En PerePau i en Jordi Molina fan un concert vibrant, extraordinari, amb un quartet de corda que escombra apluadiments. Després, amb M., enfilem el camí del barri. El petricó de negre ja és a les cames i tot sembla més costerut. Demà faré cafè amb els de Tocatì, sempre pendents d'un o altre projecte internacional. També voldria veure la Jordina Biosca, o bé trucar al Jordi Bertran per fer un cafè... Abans de colgar-me, un pensament per en Carles Valero -com trobo a faltar tot el seu aparell de tafaneria!- I un altre per la Tere Almar: la directora artística que em sembla que millor va saber entendre la fira. I que, més que complir un encàrrec, va saber embruixar-la. M'adormo pensant això. Que, sense màgia, els projectes, les coses, no tenen ni la meitat de gràcia. Perden sentit i fins la utilitat. A la Mediterània o -sóc on sóc- a l'institut Guillem Catà, tant se val. I és estrictament això el què ara mateix enyoro. Màgia! -però com que sóc tossut de mena, allà on sigui continuaré buscant-la.

La foto és al Sielu: en PerePau a primer terme amb el diatònic i, després, amb la tenora, en Jordi Molina. Fantàstic!

divendres, 8 de novembre del 2013

Qui no coneix Nasi Muncunill?

El número del mes de novembre de El Pou de la gallina ja és a les llibreries. El tema del mes porta per títol Vendes escasses, reparacions mínimes. Sense que hi tingui res a veure, la presentació, que s'havia de fer dimecres, a darrera hora va calde suspendre-la. El cas és que el número ja corre i, a l'apartat de El Cul de Pou, al costat d'un dibuix de Maria Picassó,  hi publico el dissetè lliurament dels "Qui no coneix…". Aquest cop dedicat a un manresà d'aquells de tota la vida, en el millor sentit del terme: Ignasi Muncunill. Mig segle actiu i compromès, i sempre amb una bonhomia extraordinària. En el seu currículum hi trobem una saníssima passió pel joc, per fer jugar. I, encara, el cultiu d'un vast planter de caps i monitors, feliçment escampats per tota la Catalunya central.


Nasi Muncunill
L'home que treballa i que juga

Hi ha manresans que són discrets però del tot necessaris: posem-hi el Nasi Muncunill –Ignasi Muncunill i Roca, per ser precisos. Que va créixer a l’ombra de la Muralla, a la botiga del pare, que ja havia estat taller de pintura de l’avi, davant de la plaça Valldaura. Les pintures Muncunill! Tan arrelades que us costa creure que ara mateix –ara que llegiu això- la botiga fa anys que no hi sigui. El cas és que al Nasi no el van lligar els pinzells ni les teles, ni els virolats tubs de pintura a l’oli Mir, però li’n devia quedar un regust creatiu i inquiet. Per això, després de passar per la Salle, i continuar estudiant fins esdevenir un respectable arquitecte tècnic –l’aparellador del Nou Congost, o del Centre Cívic Joan Amades!- el Nasi va penjar casc i botes per dedicar-se a l’animació cultural. D’això ja en fa vint anys. Hi havia hagut el pas pel Mijac de la Mercè, i també algunes primeres col·laboracions amb el CAE. Hi havia hagut Xàldiga o l’experiència de la cooperativa Rodabosc. Però l’any 1994 finalment s’incorpora a l’equip tècnic del CAE en una decisió valenta. El recordeu, oi? Des d’aleshores el Nasi ha hi ha fet tots els papers de l’auca. Des d’un projecte i pressupost fins a moure les tanques d’una festa. Creant equips, sumant propostes, multiplicant serveis: des d’aquell primitiu Centre d’Animació i Esplai fins l’actual CAE Formació i serveis socioculturals. I és clar que no ho ha fet sol! Però s’hi ha capbussat a la manera orsiana: l’home que treballa i que juga! Perquè li agrada jugar, és clar, i creu que a cada monitor i cada activitat que formula és com aquelles antigues capses d’aquarel·les: pura energia creativa. Ara, però, al servei de la comunitat.