Joan Morros, premi Bages de Cultura

Vaig conèixer en Joan Morros fa més de trenta anys, a la copisteria familiar que portava el seu pare -el pare Morros. Pare, fill i moltes fotocòpies, totes a tres pessetes, amb un tóner impecable i un tracte absolutament cordial. Des d'aleshores que hem fet coses plegats i, és clar, també ens vam fer amics i ens hem anat fent grans. Però em sembla que, sobretot, amb ell sempre hi he fet nous aprenentatges. Per això ahir va ser un vespre molt especial, perquè a l'Ajuntament de Manresa en Joan rebia el premi Bages de Cultura. De cap manera m'ho hagués perdut! I és que, de tots els premis Bages de Cultura que he vist donar, em penso que el d'ahir ha estat el més rodó. I l'acte -els discursos, les emocions, les ovacions- no va desmerèixer les expectatives: elogi de la cultura i de l'associacionisme però, també, d'un doll de generositat de quaranta anys d'activisme. Joan Morros, volgudament amateur però rigorosament efectiu. Tot plegat, una actitud inusual, no cal dir-ho. La glossa de Josep Maria Oliva fou un magnífic retrat de la persona i del seu testimoni fructífer: la "fórmula Morros" -que el mateix Joan va revelar després al seu parlament- i que ha estat llavor a Rialles i a Tabola i al Pou de la gallina i a Bloc i al Galliner i…  He tingut la sort de conèixer-la moltes vegades al seu costat i em sembla d'una utilitat provada:  detectar una mancança, crear un grup de gent amb esperit de servei, ganes de treballar i temps segons disponibilitat i, imprescindible, confiança, respecte a les idees dels altres i empatia. Si a sobre es pot tenir una mirada positiva, més que millor. Una manera de fer, al capdavall, que m'ha estat útil fins i tot en el meu vessant polític: aprendre a dubtar de les formes del poder. I durant quinze anys, a l'entorn de la Cultura, buscar la complicitat amb l'associacionisme des del convenciment previ... Tot plegat, molts anys compartint cafès i projectes, acords i també desacords. Però, al costat del premi que atorga l'Òmnium, un agraïment sincer per tot el d'ell hem après, i encara un desig que la seva estela sigui molt llarga.

Dos mites del Joan: el primer és que no té mòbil. El segon, que no duu mai corbata. Ahir, a l'ajuntament la duia, sí, però a la butxaca. Per als més incrèduls, al final la va ensenyar. En qualsevol cas, en arribar a casa vaig buscar entre les fotos antigues. En Joan Morros amb corbata!. Un fictici congrés de l'Atlàntida, dels Teatre Curial, a Tabola, el 6 de novembre de 1983: trenta anys enrera clavats. Quina fila, oi?