dimarts, 12 de novembre de 2013

L'Elionor, l'institut i la literatura

Ahir va fer deu anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Però m'ha calgut esperar avui dimarts per retrobar els alumnes de batxillerat, endormiscats -1r A a les 8, 1r B a les 9- a l'hora curta de literatura catalana, a l'institut. Poc predisposats al Tirant, l'alteració del rigor cronològic ja ha tingut un primer efecte positiu. Miquel Martí i Pol. El coneixen fins sense saber-ho: cada dia s'escolten els seus versos en un o altre funeral. O als casaments dominicals. I són pocs els polítics que s'hi resisteixen. Aleshores, sense allargar-ho -sense gaire biografia ni la rastallera d'una obra completa- he llegit tan bé com he sabut L'Elionor, mentre el text es projectava en grans caràcters a la pissara digital. I quan he acabat, amb un nus a la gola, he comptat deu segons llargs i solemnes, enmig del silenci més gran que en tot el curs hem sabut fer. I he pensat que, només per això, ja tot valia la pena.


L'Elionor

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".


                                      La fàbrica (1972)

El poema L'Elionor és també de lectura obligada a tots els alunes de batxillerat, i està registrat amb el núm. 46 de l'Antologia oficial del Departament d'Ensenyament. Pel que fa a la fotografia, és molt anterior: la va fer Lewis Hiner a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

4 comentaris:

  1. Molt bé, Ramon. A un altre nivell molt diferent (nens de 8-9 anys) jo també vaig fer entrar un petit homenatge als 10 anys sense Martí i Pol i també em vaig quedar molt bé amb mi mateix... Si et ve de gust fer-hi un cop d'ull també n'he deixat menció al meu bloc

    ResponElimina
  2. Ramon, és un poema preciós. No sé si saps que l'Eduard Ventura, que malauradament ja no és entre nosaltres, en va fer una coreografia recolzada en una música creada especialment pel Manel Camp. La coreografia començava i acabava amb aquest versos i va ser enregistrada i emesa per televisió. La música del Manel Camp està gravada en un doble CD titulat "Manel Camp per l'Esbart dansaire de Rubí. Crec que el vestuari era de la Mercè Paloma.
    Un gran exemple com d'una obra que potser sembla néixer i acabar en un full, un poema, se'n pot derivar tota una història: Corografia, vestuari, música...
    M'imagino la sensació de benestar quan has acabat de llegir el poema. En la meva petita mesura, faig un espectacle amb el cantautor badaloní Lluís Platero "Gra de sorra", ell hi canta les seves cançons i jo hi dic poemes... un d'ells el gran poema a l'amor i l'estimació del Miquel Martí Pol... catorze versos que ho diuen tot "Un sonet per a tu"... Legint el que has escrit he pensat que cal que el posi al meu mur... ara ho faig!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una abraçada Josep Maria. Gràcies pel record de l'Eduard Ventura que tinc ben present. I per aquesta coreografia que desconeixia del tot. Ho buscaré!!
      Continuem endavant…

      Elimina