Qui no coneix Ramon Bonvehí?

D'El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril, un «Qui no coneix...» que  recull una trajectòria fixada amb l'art de la reproducció gràfica. Ramon Bonvehí i Mor, fidel hereu del seu pare, s'hi ha passat la vida: fotocòpies, impressores i moltes tones de tòner. És clar que no tot és la tècnica i la seva vida, com totes, està plena de relleus que podeu conèixer punt i seguit, al costat d'aquesta magnífica il·lustració —un punt pavarotti— que li ha fet la inigualable Maria Picassó:

Ramon Bonvehí,
història viva de la fotocòpia

Aquí el tenim, el Ramon Bonvehí i Mor, un home de caràcter pràctic que ha trepitjat més oficines de Manresa i el Bages que no pas ho han fet els lladres o els inspectors d’Hisenda —per separat, naturalment. Però, és clar, a diferència dels anteriors, a ell sempre se l’espera: si no era un fax ara és un ordinador i, per sobre de tot, l’home que ha deixat instal·lades, cablejades o reparades muntanyes de fotocopiadores, siguin de sobretaula o de la mida d’un cotxe. El Ramon, que va néixer el 1966, va ser el fill primer de Ferran Bonvehí i Rosa Mor, i aviat el seguiren tot de noies —per ordre: la Montserrat, la Judit i la Marta. Però només ell prengué l’exemple del pare que, molt abans —de primer a cal Terra, després a cal Pons— havia conegut la tècnica del ciclostyl o les primeres fotocopiadores de líquid, i també el manteniment de les màquines d’escriure, les mecàniques, aleshores que no es llençava res si és que es podia arreglar, i les còpies es feien amb paper carbó! El cas és que la família es va traslladar del barri Antic a la Sagrada Família i amb la canalla arrancada la mare obre llibreria, de la xarxa Sobrerroca, en uns baixos de la Font dels Capellans. «I amb el pare vam fer un cop de cap: el 1983 vam obrir un establiment amb màquines d’escriure al nou edifici del Mercat, amb les primeres novetats electròniques». Havia nascut Ofimat! El Ramon només té disset anys, i ha acabat els estudis al Pius Font i Quer però es posa a treballar a rebuf de l’èxit del moment que van resultar ser els aparells de fax —costa de creure, però aleshores aquesta rampoina era un negoci! I se’n van sortir tan bé que al cap d’uns anys es traslladaren a la Parada, en un establiment que refonia l’esperit de la llibreria de barri —a tocar del Pius, la Salle i el Sagrat Cor— amb el de l’oferta d’ordinadors, impressores i tota mena de serveis. «Des de molt aviat que vam aconseguir la distribució de fotocopiadores Toshiba, i en vam vendre i vendre fins a guanyar un premi, que va ser un viatge a Pequín!». I el record li il·lumina la cara mentre reflexiona sobre el canvi permanent: «Aquest és un món que ha viscut una autèntica democratització, i ara per molts pocs diners tothom pot tenir a casa una eina que imprimeix, fotocopia o escaneja documents». Tot plegat, sentencia, li ha estat un itinerari d’adaptació a la modernitat i —també— a la imprescindible capacitat de superar adversitats tan íntimes com la mort de la Mònica, la seva dona, amb un fill de tot just cinc anys. «Va ser un xoc molt dolorós, no me n’amago pas». I és aleshores que el Ramon, més enllà de tòners i fotocòpies, manifesta una passió que li ha estat fonamental, i que és cantar. «Jo canto des de petit en corals, i això m’ha ajudat», en una llarga relació que comença a l’Aliret i continua a la parroquial amb mossèn Codinach, la Ressò, una primera època a l’Orfeó Manresà i a la coral Al vent, de Sant Vicenç de Castellet, «on vaig conèixer la Mònica». Ara aquest tenor fa sis anys que torna a cantar amb l’Orfeó i, mentre rumia en veu alta quin ha de ser el seu futur —sense pressa a jubilar-se i, encara menys, a deixar plantat l’equip que l’acompanya— sí que mentalment combina la venda de maquinari, consumibles i papereria amb les notes d’una o altra cançó. I amb la mateixa voluntat de sempre: la d’afinar en tots els compromisos que adopta.

Tocar les campanes i anar a processó (record de l'any 2000)

Llegeixo que la processó de Manresa, recuperada l’any 2000, arriba a la seva vint-i-cinquena edició. L’efemèride se m’emporta als anys que vaig ser regidor de Cultura a la ciutat, aleshores que em visitaven al despatx voluntariosos catòlics amb ganes de recuperar la processó que s’havia perdut al 1979. No cal dir que jo m’entenia bé amb aquella bona gent, però els feia passar amb raons, aprofitant que l’alcalde Jordi Valls d’aquells temes en fugia —l’espiritualitat aleshores no era el seu fort— i que comptava amb la complicitat de l’arxiprest episcopal, que era mossèn Melitó Tubau, amarats tots dos d’aquell Concili que havia relegat aquesta faramalla de passos i papotes al pati de darrera. Els seus patrocinadors, però, no es cansaven. I contra tot pronòstic, i amb la tenacitat d’en Ramon Circuns o en Jaume Pons, van acabar per sumar dues complicitats de pes: la recuperació dels armats i la col·laboració de la Casa d’Andalusia a Manresa. Amb aquests bagatges van anar directament fins a Vic on el bisbe Guix, mansament, els va autoritzar la passejada... si tenien l’acord municipal. Bé vaja, estava clar que finalment Manresa recuperaria la processó, i tant!

L’acord municipal, doncs, hi va ser. Sense subvencions —cada armat es pagaria el seu vestit i escut— i sense participació política. I amb la consideració d’exercici de participació ciutadana i valor parateatral al carrer: música, dansa de la mort, els armats... Havia estat Carmina Benito, regidora de Cultura a Mataró per IC-V, qui mesos abans va esbandir els meus escrúpols i —li n’estic molt agraït— em va fer un parell o tres de recomanacions a l’hora d’autoritzar-la. D’una banda, l’obligatorietat dels ciris de parafina líquida que evitessin la cera pel recorregut de la via pública, «L’endemà al matí, una relliscada accidental serà denúncia segura: res de ciris tradicionals!»  i, en segon lloc, el compromís d’evitar el consum d’alcohol entre els portants, que es veu que en el seu municipi ja havia suposat alguns disgustos notables a les baixades... En fi, ho vam autoritzar en aquests termes i, a sobre, em vaig permetre d’afegir que s’evitessin les mostres de pietat popular de peus descalços, sang i altres morbositats. I amb tot això, la processó va sortir de la Seu aquell divendres sant de any 2000.

No sé si vaig quedar com alcalde accidental, però el cert és que en Jordi Valls no hi era. Jo vaig treure el cap a la Seu dos minuts abans de començar per allò de saludar i, de passada, tafanejar una mica, i l’èxit era incontestable. Vaig anar a fer un tomb i a la plaça de la Reforma vaig topar amb el Josep Alabern que també hi badava. Vam caminar plegats una estona i, murri com era, va trobar del tot natural aquella munió de públic que a mi em sorprenia, atapeint el pas de la processó. «No tothom pot anar de vacances a Andalusia, oi? I molta gent a Manresa avui no sabrien pas què fer! Al capdavall, això és gratis i espectacular, no?» I sí que ho era, en una combinació entusiasta de la tradicional processó ara amanida amb cants de saetes i el pas de la Macarena entre milers de clavells blancs. Vaig assentir mentre que els organitzadors, amb aquest resultat a la butxaca, pocs dies després van demanar hora per reunir-se amb l’alcalde.

En aquella reunió ja ens van anunciar la voluntat inequívoca de repetir-la i, per la part municipal, ens vam mostrar partidaris no pas de subvencionar-los però sí de fer-nos càrrec almenys de la despesa de les octavetes que repartien que —Judes hagués somrigut— aquell primer cop havien omplert el dors amb una oferta d’inversió de CaixaManresa. Fins i tot vam acordar la cessió provisional d’un espai per a la nova entitat dels Armats al que havia estat el pis del conserge del teatre Conservatori —aquí el murri havia estat l’Eugeni Vall. En fi, tot foren bones maneres però amb una sola objecció: l’Ajuntament, tot i l’oferta reiterada, tampoc presidiria les properes processons. A Déu el que és de Déu, que diu l’Evangeli... I a nosaltres ens tocava el paper del Cèsar, i encara avui estic convençut que és bo i molt recomanable de no barrejar-ho. La religió és del tot legítima en l’àmbit personal, però de cap manera pot ser la pròpia d’una institució política. No sé pas si els vam pas convèncer, el cas és que se’n van anar conformats. I l’any a sobre, la salutació abans de la sortida ja la vam compartir amb en Valls.

 

No ho allargaré: el cas és que l’any 2001 teníem les primeres trifulques dins del govern tripartit per la reforma hospitalària a Manresa, que inicialment sortia torta. Després de la visita protocol·lària a la Seu, doncs, ens en vam anar a fer un mos per parlar més tranquil·lament de la fusió que aquelles darreres setmanes ens atabalava. Vam anar a Las Vegas amb la intenció de tornar a treure el nas a sant Domènec quan tornés a passar el seguici. I és així que ens estàvem a l’entrada de l’establiment quan se’ns va plantar al davant en Pablo Fernàndez Poderoso, perpetuu càrrec sindical de la UGT, president de la associació de veïns de Valldaura i veterà militant socialista, que acompanyat de la senyora va escometre directament l’alcalde per tal de retreure-li que no presidís la comitiva. «¡Que vergüenza, Jordi, que vergüenza!». La situació no era favorable a la discussió teològica i em temo que les citacions de sant Mateu no li haguessin fet cap efecte a aquell homenet, menut i rabassut, encès de galtes. Li vam fer avinent que érem on havíem d’estar i que no compartíem els seus improperis, i així el vam deixar, una mica palplantat. No en recordo res més. Altrament, que jo sàpiga, el consistori ja assisteix als actes de la misteriosa Llum, als del trasllat dels Cossos Sants o al trencament del dejuni musulmà: allà on el conviden i tan discretament com sigui possible. Però encara avui, com fa vint-i-cinc anys, penso que no cal presidir cap processó. 

I la processó ha continuat. L’he vist d’altres anys des d’algun balcó familiar o a peu de carrer, perquè no tinc tirada fer vacances per Pasqua i m’agrada badar. També vaig viure amb voluntat conciliadora els estira-i-arronsa entre les diverses famílies que se sumen a la convocatòria, i amb en Lladó vam riure més d’un cop de la seva voluntat d’ensenyar les cames d’armat cada divendres sant. Posats a fer, fins i tot em sembla natural que des del 2022 hi hagi la processó del silenci, el diumenge de Rams. Però jo sóc més de caramelles, què voleu, i m’agrada de cantar-ne a Castellbell i el Vilar des de fa molts anys, tal i com de petit ho havia fet a Rajadell. Cadascú per on l’enfila. Però amb una recomanació sentida: ara, com l’any 2000, no barregem institució civil i devoció, perquè és com sortir amb ciris trencats. El consell s’entén de seguida: si es vol anar a processó, no es poden tocar les campanes. Però si és vol ser el campaner, la veritat, encara menys. 

La il·lustració és pispada de Manresa Turisme, i el lema és en llatí: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Tothom ho hauria de tenir present, des de l'alcalde a l'últim regidor...