dimarts, 19 de gener del 2016

Qui no coneix Lolita Rovira?

Aquest gener el Pou de la gallina va sortir puntualment a primers de mes, parlant de cooperatives. A la secció "Qui no coneix…", però, hi tinc el goig de presentar una manresana de les que fa festa, i encara més pocs dies abans del sis de gener. ¿Hi podria haver cavalcada de Reis a Manresa sense la Lolita? I bo, és clar, també en tindríem. Però ben segur que no seria la mateixa. O no tindria el mateix color. Perquè Lolita Rovira, si alguna cosa fa amb traça, és posar color a la vida de tothom. I molt sovint, per la cara! Irrepetible. Com el dibuix de Maria Picassó…


Lolita Rovira,
una artista del maquillatge

Lolita Rovira Borràs, i tant que la coneixeu! De Dolors només se’n devia dir el primer dia perquè sa mare la rebatejà Lolita i, des d’aleshores, ha estat Lolita per sempre. La Lolita, rossa i d’ulls blaus -bellíssima!- que als catorze anys ja combinava els estudis amb l’aprenentatge de perruqueria a cal Subirana. De rentar caps a pentinar. I poc a poc, va incorporar també les manicures, les depilacions i… el maquillatge! Totes les cares li deien alguna cosa, i d’aquella descoberta va decidir que, d’això, ella en provaria de viure. Dit i fet: la Lolita fou de les primeres manresanes a estudiar estètica –esthéticien!- a Barcelona, i és allà on el món se li va obrir. Ara, vora els cinquanta anys d’ofici, es pot dir que ha tocat totes les tecles. Des de preparar núvies per a casaments fins a treballar pel Liceu. També ha fet moltes temporades de teatre o a discoteques, amb maquillatges corporals per a Pachá-Sitges, o a l’Ou, de Calafell. I ha treballat per una i altra televisió, a Manresa, i fins les nacionals. Incansable (“cada vegada m’agrada més aquesta feina”) la Lolita també ha fet centenars de cursos que li han permès desenvolupar tota la seva fantasia i art, incorporant tècniques innovadores com el làtex. Per això, la discreció habitual de la seva tasca desapareix quan participa en bona part de les manifestacions més multitudinàries de la cultura popular: a la Fira de l’Aixada i a la Innocentada de Manresa. I la fira de les bruixes de Sant Feliu Sasserra? I aquells maquillatges del parc de l’Agulla, a punt del castell de focs? La llista és llarga, com ho és l’entusiasme que hi aboca: o no ho sabeu que, sense la Lolita, Manresa gairebé es quedaria sense els Reis d’Orient? Vestits, perruques i maquillatge, tot ho té a punt per una ficció que tindrà aquests dies l’admiració de milers i milers de persones. Com la tenen els gegants, a qui la Lolita, des de dalt d’una escala, pentina i arregla abans de cada Festa Major, en una feina que és d’alçada i risc. Tan alta com la seva disponibilitat: i és que, mentre pugui, la Lolita maquillarà. Segur!

dilluns, 11 de gener del 2016

Quan no és un bony és un forat

I arriben els Reis, que són com qui diu el retorn a la normalitat. Si és que es pot qualificar de normal el desllorigador del nostre govern, amb la investidura de Carles Puigdemont, ahir diumenge. Tampoc és normal el pacte de govern a Manresa, signat divendres, entre CDC i ERC. Són coses que no havíem vist mai i, en canvi, neixen amb els millors vaticinis per molt llarga -i fins dolorosa- que n'hagi estat la gestació. De normalitat, doncs, la justa. Ma mare, per fer-ho rodó, fa una crisi respiratòria la matinada del 5 que ens desperta a urgències, pas previ per l'ingrés a l'UCI -i fins ara. I en tot plegat, ho reconec ¿quantes vegades no m'ha semblat tot perdut? Tant se val. A la fi, reeixim, que dirien els poetes. I encara que hi ha alguna cosa de tràgic en el conjunt, confessem, també, que a tots ens tiba el punt de comèdia necessària que ho faci paidor. Que ens permeti un somriure burleta i protector abans de recitar-nos el mantra nacional: "Ja pots comptar". Com volent dir que no n'hi ha pas per tant. Ni davant del poder ni encara menys de la mort. Perquè al capdavall, com aquesta barba de rei ros, tot és una mica filfa. Però, de fireta i tot, ens encanta de viure-la i tenir-la a l'abast de la mà!

El rei ros passa per l'hospital de Sant Joan de Déu, a Manresa. Si no fos la impedimenta, per la veu diria que és un republicà de pedra picada, de Castellbel i el Vilar. Però qui ho assegura? Només ma mare és capaç, enmig del desori, engrapar-li la barba amb goma elàstica. És en Ramon Rubira! I el més bo de tot és que l'emoció no desapareix sinó tot el contrari: es multiplica.