divendres, 21 de gener de 2022

Qui no coneix Eva Babia?

Aquest mes de gener El Pou de la gallina presenta una dotzena de places manresanes, de les de barri. Si ara fa un any eren les més cèntriques, ara aquella visió queda completa amb places que fan la mateixa funció: cruïlles i punts de trobada. I, com cada mes, al final de la revista, amb Maria Picassó presentem un «Qui no coneix...» que aquest cop dediquem a l'Eva Babia, propietària del bar El Globus: quaranta anys de presència ininterrompuda be mereixen aquest repàs. I si no fos per la pandèmia, fer-ne festa i tot!

Eva Babia,
una dona sense por


Gairebé tothom la coneix. «És clar —direu— si és l’Eva del Globus!». I sí que l’és, i té nom i cognoms: Eva Babia i Privat. De 1955. Ve-t’ho aquí, una dona de caràcter que, tot i ser de Barcelona, fa molt temps que se sent manresana. La seva història se sintetitza en un abans i un després d’El Globus, un bar que aquest hivern ha complert els quaranta anys. Fem-ho a pams: l’Eva va néixer al Poblenou barceloní, primera de quatre germans, amb el Julià, el Toni i el Jordi, en una família laica i catalanista malgrat els temps que corrien. El pare, que era el cap de l’Estació Marítima Internacional, els va dur a tots a la escuela nacional del barri on sortosament troben uns professors joves i de voluntat renovadora. Després, enllestit el COU, tastarà unes quantes feines fins a guanyar una plaça de funcionària a l’aleshores Instituto Nacional de Previsión. Massa estabilitat per a una època que convidava a la revolta. L’Eva aleshores demana l’excedència i amb cinc més s’enfilen en una autocaravana i se’n van a córrer Europa. Havia de ser només un llarg any sabàtic però l’any es fa curt i tornar a la rutina se’ls feia gros... La idea de muntar un bar va sortir esmorzant al de l'aeroport, un dia que van anar a acomiadar un amic seu polonès. Ja no tornaria mai més a fer de funcionària —i fins el seu germà Julià s’apunta en aquesta follia i abandona una plaça segura que tenia a la banca. Aquell mateix dia visiten Manresa, i és aquí on troben un vell magatzem que havia estat abans serradora. Allà on ningú mai hi hagués muntat un bar, ells hi van fundar el seu! «El què em va agradar de la ciutat aquella primera tarda és que semblava que tothom parlés català!». Eren cinc, i tots s’arremanguen per reformar aquell espai, que fins té pati i no albira competència: hi destinaran un any sencer de feina, el mateix que triguen d’obtenir els permisos. I el Globus s’enlaira un 27 de novembre, tot just vuit dies després que ho havia fet el Sielu. Manresa estava canviant, i més que ho faria, però això sí: aquell primer Globus encara sembla el mateix que podeu contemplar avui! Només el petit cedre que van plantar al jardí és ara un arbre majestuós que senyoreja la cantonada. Després, passats els primers quatre anys per consolidar-se, els socis van anar plegant per un motiu o altre, i el més dolorós de tots, el del seu malaguanyat germà Julià, víctima d’un accident de trànsit el 1987. Però l’Eva s’ha sabut sobreposar a tot, i ha anat a obrir cada dia conscient de ser un veritable punt de referència, fonamentat en unes primeres taules de formatges o embotits, incorporant les crêpes, les truites, les amanides, i arribant a l’actual carta de vins i cerveses artesanes: un bar per trobar-s’hi i estar bé. Lluitadora i de caràcter bregós, hi ha qui la recorda a l’ampa de la Renaixença, on duia el fill, defensant un model d’escola obert i plural. O, de nit, entomant alguns aldarulls feixistes que pretenien arronsar-la, quan la brama deia que allò era un cau independentista. «De tot plegat n’hauríem de fer un llibre, perquè en aquests anys ens ha passat de tot, per plorar i riure, però una cosa és segura: jo no tinc por». Viatgera empedreïda, li agraden els bars d’arreu del món que conserven l’essència original, talment la que ella destil·la una dècada i una altra. Només la cabellera, negra i d’aires lleonins, ha anat canviant cap a tons argentats. Això i l’horari, reflex dels nous hàbits en el lleure: ara a les dotze es tanca, i es tanca per tothom. Si no és que —no ho vulgui el fat!— la pandèmia i les seves restriccions no facin possible continuar. Mentre això no passi, l’Eva hi és i el Globus... no es desinfla.

dilluns, 10 de gener de 2022

Acomiadar el Nadal

Ni el vespre del 24 ni el 25 al migdia: des de fa més de deu anys, per mi Nadal comença el 22 de desembre, amb tots els alumnes de l'institut al teatre dels Carlins, amb el «Nadal al Catà». I mira que l'edició d'enguany grinyolava! Ens vam entossudir a tornar al teatre, amb més il·lusió que no pas assaigs. La Teti Canal s'estrenava com a directora escènica i els nanos s'organitzaven en grups bombolla i tota la pesca. Però les baixes, els ponts i algun grup confinat van trinxar els versos de Sagarra i els ritmes dels grups de percussió. I encara, a darrera hora, va caldre desprogramar la sessió vespertina pels pares per mor de la pandèmia... Cal dir que fins i tot en aquestes condicions va valdre la pena? Cal passar les hores amb la canalla, cal assajar, i emprovar vestits, i maquillar, i provar d'entonar una cançó i una altra. Cal ser-hi. En acabat l'exercici queda resolt en setanta o vuitanta minuts i tota l'emoció que vé al darrera. Nadal al Catà. Més àngels i més dimonis, més participació que mai. Ha calgut tornar a acompanyar en Llucifer d'en Llussifó. I afegir més pecats capitals —al món en fabriquem de manera incansable! I vinga banyes i banyetes... Ara que ja és gener tornem a l'institut, recuperarem un bon grapat de fotos i potser també un vídeo. Nadal serà un record —però, i per si de cas, ja començarem a rumiar en l'any vinent. Que deu ser ben bé l'esperit de la festa.

La foto amb bona part dels actuants, a la plaça Major de Manresa, abans de l'assaig general.