Àlbum de visites, Josep Piera

Josep Piera, 

parlar de gran amb l’orgull de jove

El dimecres 25 d’octubre, la Nit Estellés obria la darrera setmana del Tocats de Lletra. I ho feia amb les paraules de Josep Piera, conversant amb Àngels Gregori a l’Espai Òmnium, tot plegat dos saforencs lluminosos —de Beniopa i d’Oliva— al captard de la nostra ciutat. Piera, poeta, narrador i traductor, enguany acaba de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en una trajectòria fecunda de més de mig segle, aleshores que havia començat a escriure en castellà, potser perquè «ningú no m’havia dit que la nostra llengua domèstica podia servir per a la poesia, com ningú ens va explicar mai qui era el senyor Ausiàs March que donava nom a l’institut, a qui adjudicàvem un possible parentiu amb els March de la banca». L’home, que sempre ha detestat seguir les normes que d’altres marquen, arriba als 76 anys i ens amolla: «Els versos son el resum d’una vida». N’ha passat de tots colors i en tot aquest temps constata que el país ha canviat, «però potser no ben bé com ens hagués agradat. Si a l’espanyolisme polític ja li costa comprendre la realitat cultural catalana, la de València encara més! ¿Per què ens empenyem a usar una llengua que ja fa cinc-cents anys que diuen que a ningú no aprofita?». Àngels Gregori rebla: «Ara torna la València de VOX i el PP, obsedits a detectar agents pancatalanistes!». Després vindran dos excursos per celebrar Ausiàs March, l’un, i l’altre per arribar a sant Ignasi i la seva amistat amb el duc de Gandia. «La companyia de Jesús ha estat model d’organització fins i tot per al partit comunista! A mi em faria il·lusió de visitar la Cova, però avui no pot ser, un altre dia, que ara ja és tard!». I abans Piera no emprengui noves digressions, Àngels Gregori se li adreça resolta amb un llibre obert, quasi esqueixat: «Pep, ara que et tenim ací, comencem amb la lectura d’Estellés?». I Josep Piera compleix disciplinat —«M’ha dit, “llix en un to emfàtic, pamfletari...” com si fos un Neruda o Ievtuixenko»— i arrenca amb el deix d’una persona gran però que conserva tot l’orgull de qui va ser de jove per recitar-nos: "Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble...". En acabat vindran d’altres lectures d’Estellés més o menys espontànies entre els presents, que es veuran rematades per l’aigua de València que l’equip d’Òmnium ofereix. Josep Piera i Àngels Gregori signaran un munt de llibres, i només al final, abans d’abaixar la persiana, la poeta d’Oliva ens repta: «L'any vinent hi tornem, però recuperant el soparet, eh?». Piera assenteix convençut i potser fins i tot pensa que podria arribar-se a la Cova del de Loiola...

La foto, genial, és de Joan Closas i Junyent, que de tot l'acte en va obtenir una sèrie extraordinària.

Paquita Magem, jardinera a la Residència

Si mai passeu pel carrer Vallès, a Manresa, entre els habitatges de la Sagrada Família, descobrireu el jardí de la Residència d'avis, a la torre que fa cantonada al capdamunt del carrer Gaudí. És un espai renovat d'aquest estiu, que encara fa més goig que no feia, amb un parell de moreres excepcionals, i un xiprer retallat que dona a tothom la benvinguda. Però d'ençà la renovació, hi ha una col·lecció de torretes que llueixen més que mai, florides d'hermoses —begònies, per ser exactes— que són una delícia de mirar. El cas és que el manteniment de la jardineria a la Residència del barri sempre ha estat a càrrec de professionals, un parell de cops o tres a l'any, i la resta sempre ens ho hem fet com bonament podem. Però heus aquí que, un cop tot renovat, la Paquita Magem s'ha fet càrrec de les hermoses, i les cuida amb una dedicació entusiasta, eliminant amb amor les fulles que hi sobren i escombrant aquelles que maldament cauen una hora o altra. El resultat salta a la vista, i la Paquita n'està ben orgullosa. Té 82 anys, i en fa cinc que s'està a «la resi», després del seu marit i també la seva germana, «i és per això també ja hi vaig voler venir jo». De professió teixidora, ara es pot dedicar només a les flors que fan un món millor, més bonic. I li fan per tothom! Aleshores, quan veu l'admiració que la seva tasca desperta, us confessa afalagada: «és que jo sóc la mare del Jordi... —Quin Jordi? —Coi! El jardiner!».»

Qui no coneix Alèxia Lleonart?

El Pou de la gallina del mes d'octubre presentava a la secció «Qui no coneix...» Alèxia Lleonart, una artista tan reservada com decidida. Una història llarga, farcida de reflexions i retratada genialment amb el tòrcul per Maria Picassó. Si només la coneixeu de vista... aquesta és la dona:

Alèxia Lleonart,
l’art entre els esbarzers

Per molt reservada que sigui, segur que la recordeu: Alèxia Lleonart Pujol, més de trenta anys fent classes a l’escola d’Arts! Va néixer a Manresa el 1965, en una casa on tothom havia de treballar. Amb el seu germà petit van passar per l’Acadèmia Virolai i tot seguit a l’escola Flama, on farà amistats perdurables i d’on conserva els millors records. Després estrenarà l’institut Pius Font i Quer, i fins hi va fer el trasllat des de l’edifici provisional de la plaça Major, «en un passeig on cadascú es va haver d’endur la seva cadira!». L’Alèxia en acabat va decidir estudiar Belles Arts alhora que s’incorporava al món del treball. «Em vaig pagar els estudis treballant més de quatre anys a Art Fang, a Sant Vicenç, pintant sobre ceràmica, en volum». La inclinació no era gratuïta: el seu pare de jove ja dibuixava, resultat de la pedagogia republicana, i a casa sempre va trobar suport. Havia començat Arts i oficis tot just amb quinze anys, després d’un curset d’estiu, i amb en Josep Barés va descobrir el tòrcul i el gravat. El pas per la facultat es va enllestir, doncs, amb la llicenciatura i una especialització en gravat i tècniques d’estampació però, sobretot, amb la descoberta de Barcelona i la xarxa de sales d’exposicions. Són anys d’ebullició, i l’Alèxia no para quieta. Fa el curs de monitora al CAE, passa per les colònies de la Sagrada Família i, finalment, aterra a Rialles. Allà hi podrà fer els cartells, les pancartes, il·lustracions i fins i tot alguna temptativa escenogràfica. Amb tanta empenta que decideix obrir un taller propi. «Vaig capitalitzar l’atur i, novament amb l’ajuda i els plànols d’en Barés, vaig aconseguir el meu tòrcul i plantar-me com autònoma en un taller de gravat, als baixos de casa». Però els números només permetien la supervivència i per això, quan té l’oportunitat de fer un monogràfic a la nova Escola d’Art de Manresa, no s’ho rumia. «Jo no pensava en fer classes, però al final m’hi he quedat més de trenta anys, i això potser perquè l’escola era petita i podia fer la meva especialitat de manera experimental, en un moment on no hi havia el currículum establert. I vaig descobrir que m’agradava». El taller i els encàrrecs es van acabar fonent, i a l’Escola d’Art hi ha fet classes de gravat i tècniques d’impressió però també d’història de l’art i d’il·lustració, «però el que més m’ha agradat és la feina a l’aula amb els alumnes». I ara sent que és on vol ser, i només desitjaria tenir més temps per dedicar a la creació i la investigació artística. «Visc a cavall de la reflexió i la casualitat, més enllà de la intuïció. Recuperant allò que més m’emociona. I malgrat que estic molt condicionada per la tècnica de gravadora, estic fent moltes descobertes, investigant amb tints naturals, colorants... Barrejo coses que puc trobar al bosc amb vivències familiars. I a vegades ho transformo en objectes o colors extrets de les plantes, sovint en propostes absolutament efímeres». No ven ni exposa en circuïts comercials però celebra poder exposar a biblioteques i nous espais per ensenyar les seves recerques, «porto el taller a la sala per mostrar el procés. Em permet parlar amb qui ve, no per explicar l’obra sinó per compartir reflexions. Xerrar amb la gent em dona el sentit d’allò que faig: trobar punts comuns. Que allò que faig sigui el resultat d’un procés, amb un peu entre allò que em neguiteja i l’inici de noves reflexions». I se sent més bé que mai treballant amb les mans, fent coses que sent pròpies, de debò, que ni imiten ni persegueixen cap resultat amb propostes. Com ara les de fa deu anys, a la llibreria Papasseit, un espai on repetirà presència: «aquell cop vaig penjar dues peces, uns esbarzers esclafats i pintats amb suc de mores». I ha continuant exposant, també a CACIS — el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat «El Forn de la Calç», a Calders. O més recentment a l’Espai 7 del Casino, gràcies al premi Lacetània 2020 a la trajectòria en gravat. I en tot aquest temps, l’Alèxia crea i treballa i —amb punxes o despunxant— ens interpel·la.

El millor repte de cinc capitals de comarca (de la Catalunya central)

Com que m’hi va convidar expressament la Pilar Goñi, no vaig saber dir que no. I ahir dimarts, em vaig plantar a l’Auditori de la Plana per escoltar una conversa organitzada per Canal Taronja conjuntament amb la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de periodistes. El tema anava sobre «Els reptes de les 5 capitals de comarca de la Catalunya Central» i, retransmès pel canal televisiu, tenia una durada acotada a 90 minuts. Hi van parlar Marc Aloy, de Manresa, de costat a Ivan Sanchez, de Berga; Judit Gisbert, de Solsona; Jordi Bruch de Prats de Lluçanès i —last but not least!— Albert Castells, de Vic. Dionís Guiteres, de Moià, va ser baixa per trobar-se a Brussel·les.

L’acte va estar conduït per Mar Martí, presidenta de la Demarcació Catalunya Central del Col.legi de periodistes de Catalunya, i Rubén Vázquez, director de Canal Taronja TV Osona, Moianès i Lluçanès. I ja puc avançar que tenint en compte el perfil de la convocatòria —aquestes coses poden arribar a ser molt pesades— el resultat va ser molt interessant. I això almenys per dos motius:

1- A l’escenari, més enllà dels periodistes, quedaven quatre alcaldes i una alcaldessa que en cap moment van explicitar sigles de partit ni, tampoc, es trobaven en un període de competència electoral. Encara més, van venir des de l’Ajuntament de Manresa on havien quedat inicialment i van baixar distesament per sant Miquel, fins a la Plana. Tot plegat no tindria més importància si no fos que quan van parlar de seguretat, de promoció econòmica, de mobilitat o d’habitatge, resulta que l’anàlisi de molts municipis és prou semblant. Vaja, que l’incivisme —ho dic només com a exemple— es dona igualment en un municipi amb govern de la CUP, de Junts o d’Esquerra. I si de cas, menys en un cap de comarca com Prats —2600 ànimes— que no pas Manresa o Vic —ara mateix, 80 i 50.000 habitants respectivament. Però les solucions no són pas tan diferents! Parlar-ne plegats, lluny dels habituals rols entre govern i oposició, és més que saludable: s'hi descobreixen coses. Només el turisme va ser font de debat atès que el Lluçanès, el Berguedà, el Solsonès i l’Osona es disputen el millor paisatge del món i també la llonganissa. No em posicionaré pas. Només que va estar bé de sentir-ho, amb aquell to irònic que tots gastem quan no tenim por i volem fins i tot riure.

2- I per això, a mesura que avançaven els noranta minuts, em va fer tot l’efecte que la importància de la reunió, al marge de les estructures comarcals o provincials. Aquelles persones eren allà perquè volien i suposo que fins i tot eren els primers a percebre el poder que aplegats tenien: pura Catalunya central. Diria que després se’n van anar a sopar, i només desitjo que la proposta no quedi en un episodi de Canal Taronja. La trobada és un símptoma i diria que Vic és qui més hi ha posat ara mateix, per fer-ho possible. Hem viscut tan d’esquena! Però em fa l’efecte que resolt l’enigma de l’Anoia —és bo saber francament que no hi volen ser—, la possibilitat de trenar aliances fa que «Catalunya Central» sigui alguna cosa més que un concepte geogràfic que vaig sentir l’any 80 per primer cop del malaguanyat Rafel Llussà. Catalunya Central: un projecte polític també, que tindrà tanta força com els seus impulsors vulguin. Amb acords com l’universitari o, ara mateix, en termes d’ocupació. Caminar plegats en una direcció, malgrat els matisos, permet ser més forts i fer-nos valdre millor. I Manresa ha de ser generosa i liderar —que no vol dir ocupar un primer lloc protocol·lari. Perquè el poder és això: potència. I amb potència pots fer, i fer fer. Altrament, sempre serem vistos com les tribus de la Catalunya interior, tan indomables com incapaces de cooperar entre elles. I així ens ha anat en el darrer mig segle democràtic: una llunyana i maltractada quarta corona de la realitat metropolitana (*). 

Doncs no res, que em va fer il·lusió d’escoltar els reptes però, sobretot, m’ha agradat pensar que en el futur sabrem fer-nos forts. I retrobar-nos per a noves iniciatives... encara que no ens hi arrossegui la Pilar Goñi!

(*) Sobre aquesta idea no em cansaré de repetir que som massa sovint víctimes del centralisme barceloní, en un país que caldria pensar a manera de xarxa. Celebro doncs aquesta iniciativa tant com ho vaig fer amb les declaracions de Marc Aloy fa quatre dies, quan fou capaç de sortir al diari i manifestar sense embuts el seu disgust sobre l'R4 a la proposta d'investidura espanyola. Perquè l'autoritat és suma de potència i voluntat, però només funciona quan s'exerceix.

Manresa acolorida (8) els setanta són de canvi!

La dècada dels setantes

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Només per enllestir aquest recorregut històric ens aturem a la dècada dels setanta: dues fotografies expliquen els canvis que definitivament es produiran. L’un, en el món del treball. L’altre, a les institucions. A la primera foto tenim un canvi de torn de la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra, la Fàbrica Nova, de data desconeguda, provinent del Fons Art Viu, a l’Arxiu Històric del Bages. Els crepats de perruqueria ajuden a situar la imatge, en un contingent laboral majoritàriament femení. També la fràgil motocicleta d’un dels dos homes. Sigui com sigui, tots plegats molt probablement desconeixien els conflictes de trenta anys enrere, però eren ben conscients dels actuals. La fórmula del sindicat vertical que venia dels anys de Falange —aleshores que els treballadors se’ls anomenava productores— no donava resposta a la nova conflictivitat social. 

Les protestes aniran creixent cada vegada amb més força i des de finals dels seixanta opcions com les Comissions Obreres provaran d’articular candidatures alternatives a les oficials, en les eleccions sindicals. Sebastià Vives ho rememorava a Les persones i els fets d'El Pou de la gallina de 1990: «CCOO ja era present als conflictes de Sallent-Balsareny (1969), a Súria (1970) i a l’Auxiliar Tèxtil Manresa i la Metal·lúrgica (1971)». Pel que fa a la Fàbrica Nova, l’any 1989 tancaria definitivament les portes. La gran empresa cotonera, tot i la renovació de maquinària i diversos reajustaments de plantilla, no sobreviuria el segle i va passar a ser un colossal espai erm enmig de la ciutat. Avui, però, després de més de trenta anys de silenci, s’hi preveu la construcció d’un pol de concentració tecnològica que contribueixi a la regeneració urbana, social i econòmica de Manresa i la Catalunya Central.

En la darrera instantània de totes, veiem el president Tarradellas a Manresa, el novembre de 1978, a l’acte de col·locació de la primera pedra de l'Institut Pius Font i Quer. Obre la imatge Ramon Roqueta i Roqueta, alcalde de Manresa, i el segueixen Josep Tarradellas, Antònia Macià —esposa del president— i Pere Rubió, director del nou institut. El cercle queda tancat. D’una banda perquè d’aquell dia ja ens en queden un bon grapat de fotografies en color. Però històricament, la presència de qui fou Conseller de la Generalitat republicana ara com a president de la recuperada Generalitat de Catalunya va ser un nou fenomen col·lectiu que provava de recosir el passat. Tarradellas, que tot just feia un any que havia retornat a Catalunya, aquell dia també inaugurà la plaça 11 de setembre —durant dècades dedicada a la División azul— i va visitar Ampans, en un exercici que tenia més de voluntat que de normalitat institucional. Mig any després, unes noves eleccions municipals compondrien el primer ajuntament democràtic després del franquisme, amb la victòria del socialista Joan Cornet a Manresa. I els testimonis, ara sí, com les fotografies, haurien recuperat el color.

Manresa acolorida (7) aires de fira i consum

1969, una gran fira vora el riu

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Fira de Manresa de 1969. La ciutat es capbussava en la modernitat i descobria, potser massa càndidament i tot, com el consum pot ser el premi al treball i fins i tot a les hores extres. El racionament o les restriccions elèctriques quedaven lluny, i els planes de desarrollo impulsats pels nous ministres tecnòcrates disparaven el PIB espanyol. Coincidint amb la Festa Major doncs, i afegint vuit dies més, entre el 29 d’agost i el 8 de setembre d’aquell any cent cinquanta expositors de diversos sectors —indústria, comerç, automoció, serveis...— van participar en el certamen, i els visitants es van xifrar en un total de 100.000 persones. Talment el motocarro d’en Plácido, en aquells anys signant «lletres» —pagant a terminis— hom ja podia adquirir nevera, televisió, rentadora i —fem un esforç!— fins i tot un automòbil. 

La foto és prou representativa de l’expectació que hi bategava: la Fira era al Passeig del Riu, a les antigues instal·lacions dels Ferrocarrils Catalans, i l’entrada costava cinc pessetes però el públic hi arribava a raig fet. De fons s’alça el futur hotel Pere III —aleshores Pedro III— que encara no llueix el seu propi rètol lluminós sinó que anuncia aquella «Feria de Manresa» com a preludi d’uns temps moderns, turístics i ie-iés. I capgirant del tot els antics ideals de castedat —antes de morir, pecar— als baixos de l’establiment hoteler s’hi ubicaria una discoteca inoblidable per a la joventut d’aleshores: el Peter’s.

L'enyorat Ignasi Torras i Garcia ens recordava en un apunt de la secció Crònica social de l’any 2014 que durant els anys cinquanta ja s’havien celebrat dues fires importants, «la primera, els dies 18 al 26 de maig de 1952 amb la Gran Fira Extraordinària de l’Ascensió, amb motiu del 50è aniversari de la fundació de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i del 25è aniversari de l’institut Lluís de Peguera; I la segona, del 29 d’agost al 8 de setembre de 1957, amb el Mercat-Exposició Oficial de Productes, amb motiu del 50è aniversari de la Fundació de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa». 

Però la Fira de 1969 seria tota una altra cosa perquè, a l’ombra del desarrollismo, també la Cambra de Comerç de Manresa acabava d’impulsar relleus. Joan Gallifa, que n’havia estat president vora trenta anys —de 1940 a 1968— era substituït per l’industrial Jaume Sallés i, un any després, els fruits eren evidents. Queda clar que la perspectiva de negoci reclamava un major dinamisme, encara que la continuïtat firal a Manresa no va aconseguir la regularitat fins després de l’edició de 1978. Si més no, observem que fins i tot a la Cambra de Comerç els temps estaven canviant.

Manresa acolorida (6) la ciutat és cal Berlanga

1961, Berlanga immortalitza Manresa

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

El rodatge de Plácido, de Luís Berlanga, va ser un veritable esdeveniment el març de 1961. El director ja era un personatge del tot reconegut que havia fet Bienvenido, Míster Marshall (1953); Novio a la vista (1954); Calabuch (1956); Los jueves, milagro (1957)... i ara buscava una ciutat grisa i propera a Barcelona. Va resultar ser Manresa, i això per situar-hi una paròdia amb guió de José Luís Azcona que no s’allunyava gaire de la nostra quotidianitat humana. Amb Plácido, doncs, Manresa s’emmirallava física i moralment a la pantalla, i es trobava —ho podem dir?— arnada i lletja. Al darrera quedava tot un mes de rodatge i una gran expectació protagonitzada, entre altres, pel còmic català Cast Sendra (Cassen) i José Luis López Vázquez.

La foto, realitzada per Marià Lladó a la Plana de l’Om ens sorprèn sobre manera. Ara, malgrat les dificultats d’acoloriment, la composició cobra vida, en un guirigall d’artistes, tècnics i públic embadalit. L’argument és senzill, tal i com Carles Claret, al Pou núm. 362 (Manresa de cine), el sintetitzava: «les peripècies d’una petita ciutat provinciana en la qual a unes burgeses ocioses se’ls ocorre organitzar una campanya nadalenca amb el lema Siente a un pobre en su mesa. Mentrestant, a Plácido —Cassen– l’han contractat per participar amb el motocarro a la cavalcada de Reis, però sorgeix un problema que li impedeix centrar-se en la feina: el mateix dia li venç la primera lletra del vehicle, que és el seu únic mitjà de vida». La pel·lícula, val a dir-ho, es va endur la Palma d’Or al festival de Cannes i va ser nominada als Òscars de Hollywood de 1962 en la modalitat de parla no-anglesa, amb escenes tan hilarants —i sarcàstiques— com quan les Ollas Cocinex patrocinen una subhasta de pobres filmada a l’interior del Casino.

Joan Anton Ribas, un dels fundadors de CineClub Manresa recordava, per a la secció Les persones i els fets (1987) que «durant la realització els manresans reien, però després de la projecció s’adonaren que la ciutat no quedava gaire ben parada!». I afegia: «A la pel·lícula van sortir-hi molts extres, la majoria dels quals eren vells de l’asil de les Germanetes dels Pobres, amb qui es pretenia donar més sensació de desemparança i tristor». No hi va faltar la participació també d’alguns actors amateurs, com ara la veterana actriu Paquita Blanch, que va protagonitzar un dels moments del rodatge en ensopegar a l’escena del Casino, i que Berlanga va aprofitar en el muntatge definitiu. Un darrer ingredient manresà quedaria immortalitzat al film, i no són els urinaris de sant Domènec, enderrocats el 1995. Parlem del famós motocarro, propietat del manresà Enric Martí. Si més no, Plácido va somoure una mica Manresa i tindrà sempre més un lloc en la memòria col·lectiva tal com recollia encara l’any 2005 La ciutat de Plácido, el documental que va fer-ne el malaguanyat director Joan Soler.

(Podeu veure també el tema 50 anys de Plácido, de Jordi Estrada, Aina Font i Ferran Sardans, publicat a El Pou de la gallina el desembre de 2011).

Manresa acolorida (5) la nostra Maria Goretti

1952, Josefina Vilaseca, màrtir de la puresa

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Tot i el pes del catolicisme oficial en aquells anys, el cert és que els nous temps no acompanyaven aquell projecte de moral anacrònica i adreçada al control de la població. Si no és que eren delicte, la majoria de coses eren pecat, i de tot calia penedir-se. Singularment, conservar la puresa va esdevenir una obsessió clerical, enardint la castedat i especialment la virginitat femenina. Però calien exemples. I Josefina Vilaseca els en proporcionaria un de gros.

A la pàgina web memòria.cat s’hi recull l’episodi: «Josefina Vilaseca i Alsina era una nena de 12 anys nascuda a Horta d'Avinyó. El 4 de desembre de 1952 va ser víctima d'un intent de violació al qual s'hi va resistir amb totes les seves forces. Aleshores, l'agressor li va clavar dues ganivetades. Greument ferida, fou traslladada a la clínica de Sant Josep de Manresa on morí just al cap de tres setmanes, és a dir, el mateix dia de Nadal». Fins aquí els fets. Però la cosa resultà més complexa. 

La trista notícia va coincidir amb el procés de canonització de Maria Goretti, una nena italiana morta en circumstàncies semblants, i a Manresa algú va veure-hi l’oportunitat. «¡Antes morir que pecar!», deia el lema, i amb ell el gest de la Josefina Vilaseca va prendre una volada inaudita, d’abast estatal. Fins el punt de fer desfilar les nenes escolaritzades fins a la clínica de Sant Josep. L’impacte emocional sobre les criatures fou indescriptible.

Al capdavall, la pobra Josefina va morir després de vint dies a la Clínica però —recollim de memòria.cat— «les autoritats locals, civils i religioses, van procurar eixamplar aquesta dimensió: des de prohibir l'obertura de comerços per tal que el màxim de ciutadans poguessin participar en l'enterrament de la Josefina Vilaseca fins a la detallada organització de l'itinerari de la comitiva fúnebre i el propi desenvolupament de la cerimònia religiosa». També en aquest cas es poden trobar les imatges del No-Do, i la nostra foto parla per si sola: veiem tot just l’arrancada del seguici fúnebre, que el 27 de desembre va acompanyar lentament el taüt fins el mateix cementiri, i la presència és gairebé del tot femenina, destinatàries com eren totes elles del famós lema.

Consignem que al darrere de tot plegat hi batega novament l’inquiet vicari de la Seu, mossèn Genís Padrós, també consiliari d’Acció Catòlica i fins exorcista entre el 1939 i 1957. Tot tenia un punt d’apostolat per l’espectacle: només cal recordar les representacions, l’agost de 1954, de l’autosacramental calderonià de La Hidalga del Valle, que va reunir fins a 14.000 persones en un empostissat colossal a la façana oest de la Seu. El vicari era sempre rere aquestes iniciatives, amb la complicitat de les autoritats i tot un equip d’incondicionals que a la parròquia rebien el malnom de genisses. 

Però potser allò més sorprenent és que l’any 2006, des del mateix bisbat de Vic, encara es reprengués el procés de beatificació de la malaguanyada criatura.

Manresa acolorida (4) desfilada de gegants al carrer Guimerà

1951, bateig de la Geganteta
Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Si la resistència política era força inviable en aquells temps de dictadura —a més a més de perillosa!— quedava la resistència cultural. És aquí on cal situar el gremi de Sant Lluc, format per metges i artistes que organitzaren tot d’activitats d’aspecte tradicional i conservador però que venien a trencar l’atonia d’aquells temps. El pintor Estanislau Vilajosana recordava molts anys després —a Les persones i els fets del primer número d'El Pou de la gallina, el 1987— que el Gremi de Sant Lluc va sorgir d’una penya d’amics que es reunien diàriament a l’Hotel Sant Domènec des de l’estiu de 1946. Com que el règim a tot arreu veia opositors, per tal de despolititzar les seves activitats el nou Gremi va adreçar-se a mossèn Genís Padrós Pladevall, vicari de la Seu i personatge de pes a la ciutat, per obtenir el seu suport. I, tal dit tal fet, aviat varen començar les primeres activitats que foren la crema de falles o ninots a la plaça Major amb molt d’èxit, encara més si es repartia xocolata entre la canalla assistent. O, en la foto que ens ocupa, amb la donació de la Geganteta a la ciutat, el 21 d’octubre de 1951.

Som a l’entrada del carrer Guimerà, i de fons es distingeix el nou edifici del Banco Central, en obres i amb publicitat d’insecticida, la Fonda Restaurant Pubill de Barcelona o els cubets de caldo TexTon (“¡Un buen caldo vale por media comida!”). La gernació que acompanya la desfilada no és tant sorprenent si tenim present que els entreteniments —encara menys els gratuïts— eren poc habituals i que bona part del públic encara passava força gana. Les cartilles de racionament van durar de 1939 a 1952, i la televisió i el sis-cents encara trigaria més d’una dècada a popularitzar-se, i no pas per tothom ni tampoc de seguida. Però aquella tarda de diumenge va ser una veritable festa amb el padrinatge dels gegants de Barcelona i la presència de la majoria de gegants del Bages, Solsonès i —a la foto es reconeixen— també els de Berga. Enmig, un municipal de Sant Domènec, guarnit amb salacot. I tot plegat amb un episodi singular: la discussió sobre la llengua autoritzada en el moment del lliurament de la Geganteta, que des d’aquell dia quedaria incorporada a la imatgeria de la ciutat. L’alcalde va cedir i finalment el lliurament es va poder fer en català, sí, però... aquest tros no va poder pas ser transmès per Ràdio Manresa!

El Gremi de Sant Lluc va continuar la seva activitat amb un cert grau de tolerància i amb èxits tan populars com la recuperació dels armats, fins que l’any 1955 les denúncies que els sovintejaven van arribar fins al Govern Civil, moment en què el col·lectiu es va dissoldre, després d’entomar una multa de dues mil pessetes. Per als més ganuts: més de 20.000 cubets TexTon!

Manresa acolorida (3) la primera visita de Franco

1947, la primera visita del Caudillo

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

El generalísimo Francisco Franco va venir a Manresa per primera vegada el 20 de maig de 1947, en un dimarts gris i plujós. Feia vuit anys que la seva victòria militar havia desfet la legalitat republicana per imposar un règim nacionalcatolicista, fonamentat en els valors de la família tradicional i que perseguia el sistema democràtic de partits i sindicats, als quals atribuïa la guerra civil. En aquestes circumstàncies, que Manresa tingués la primera vaga de l’Estat, el gener de 1946, a càrrec de les dones de la Fàbrica Nova suposava una autèntica afronta que calgué desbaratar amb formes paternalistes però mà de ferro. Potser per això, un any després Franco decidia visitar Manresa.

Jaume Sarradell, encarregat de cerimonial de l’Ajuntament, en feia memòria en una entrevista de Jordi Sardans per a Les persones i els fets, publicada al núm. 7 d'El Pou de la gallina. Segons Sarradell, «tot el dia va ploure. Recordo que Franco va entrar pel pont de la Reforma i que va baixar del cotxe per anar a peu fins el carrer Barreres». L’havia rebut l'alcalde Joan Prat Pons i per la Muralla de Sant Francesc la comitiva es desplaçà fins a la baixada de la Seu, on l'esperava el bisbe de Vic, Joan Perelló, l’únic bisbe català que havia donat suport obertament a l’Alzamiento l’any 36. Aquesta és la fotografia: l'arribada a la basílica sota pal·li per assistir a un tedèum d’acció de gràcies. Al voltant, gorres de plat, boines vermelles dels requetès, tricornis i plomalls de gala per als municipals, a més a més de tota la jerarquia eclesial i —la festa era grossa— fins i tot el macer de la ciutat obrint la comitiva. I per tot el voltant, els paraigües que acabaven d’endolar el migdia.

En acabat, Franco visitarà precisament la Fàbrica Nova i la Pirelli, ni que fos per donar a entendre que aquella pau imposada no es podia qüestionar. Posteriorment vindria la recepció oficial a l'Ajuntament. Sarradell parla d’un gran tiberi preparat «però com que Franco anava tard va prendre poca cosa i tots els de la comitiva es van quedar sense dinar!». Tot seguit, hi hagué l’aparició al balcó, on fou aclamat per una gran multitud. Si teniu humor, adreceu-vos a memòria.cat i entretingueu-vos a veure el No-Do d’aquella jornada: Manresa, la del Bruch i San Ignacio, saluda al Caudillo.

Franco tornaria a Manresa dinou anys després, l’1 de juliol de 1966, tot just celebrats aquells «25 años de paz». Ja tenia setanta-tres anys i cultivava una imatge d’avi venerable que no li estalviaria la repressió més sagnant fins gairebé el darrer espeternec, quan el setembre de 1975 va aprovar les seves cinc darreres penes de mort. Això sí, el 1966 va ser un dia assolellat i festiu, que omplí novament la plaça de los Mártires i davant la qual exclamà: «¡Que bonita está la plaza!».