dissabte, 28 d’octubre del 2023

Manresa acolorida (2) Macià a Manresa














1931, Francesc Macià visita Manresa
Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

La foto és del 7 de juny de 1931: el nou president de la Generalitat recuperada, Francesc Macià, entra al pati del Kursaal en cotxe descobert per assistir a la commemoració de les Bases de Manresa, en un bany de multituds. La pràctica totalitat dels presents són homes, potser perquè fins 1933 les dones no van tenir drets polítics. Sigui com sigui, la instantània, magnífica, presenta la diversitat social que s’aplegava sota la proposta republicana que «l’avi» encarnava, i que explica la barreja de gorres i barrets, i fins alguns joves amb ulleres de sol, en un toc de modernitat. Els agents de seguretat tenen un treball per protegir el conjunt d’autoritats que, drets sobre el vehicle, observen aquella gernació arraïmada. Ara fa un parell d’anys, a la secció «Crònica social» d'El Pou de la gallina, Jordi Sardans ens recordava que la commemoració de les Bases de Manresa de 1892 es va realitzar aquell migdia sota la presidència de l’alcalde Joan Selves i que van intervenir-hi diversos representants polítics com ara el diputat manresà Francesc Farreras i Duran o el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol. «Però el parlament més esperat va ser el de Francesc Macià, que va arribar poc abans de les dues del migdia i va relacionar les Bases amb el projecte del nou Estatut que aleshores es debatia».

Precisament la foto que il·lustra la portada d’aquest Pou de la gallina presenta la façana de l’Ajuntament de Manresa, el mateix dia. Al balcó està parlant el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, que s’adreçava als assistents a la plaça Major, aleshores anomenada plaça de la República, plena de gom a gom, després que hagués descobert la làpida commemorativa de les Bases de Manresa de 1892, al Saló de Sessions de l’Ajuntament, sortosament recuperada.

Per tota la resta, la crisi econòmica iniciada el 1929 a la Borsa de Nova York va afectar profundament el nou capitalisme d’abast global. I ben aviat, també a Catalunya es van fer sentir els seus efectes, incrementant les tensions socials i laborals. Aquella mateixa plaça joiosa acolliria mig any després una concentració de l’exèrcit —Manresa va quedar militaritzada— per anar a reprimir la revolta de l’Alt Llobregat, que entre el 18 i 23 de gener de 1932 va iniciar a Fígols una vaga general revolucionària i fins va proclamar el comunisme llibertari. I doncs, si bé inicialment semblava que la República fins i tot eliminaria el mal de queixal —Vicenç Prat, a Un llibre verd—, ben aviat s’imposà una realitat molt més conflictiva que, en paraules de Sardans, van anar creixent «en comprovar la majoria de la classe treballadora que l’arribada al poder dels republicans, rebuda amb entusiasme, no va suposar una millora real en les seves condicions de vida».

dimecres, 25 d’octubre del 2023

Manresa acolorida (1) Inauguració del Kursaal










1927, el Kursaal obre les portes

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

Si hi ha alguna fotografia que reculli l’expectació multitudinària dels manresans a primers del segle XX és aquesta del Kursaal, feta l’any 1927, tot just acabat d’inaugurar el teatre. Un públic divers i entusiasmat. Les grans dimensions de la sala, amb platea, amfiteatre i galliner acullen homes i també dones, jerarquitzats segons el preu de l’entrada però compartint el mateix espectacle o pel·lícula. En el moment de ser realitzada, l’agost de 1927, la ciutat vivia una profunda transformació i desprenia energia en tots els àmbits: associatiu i econòmic, també polític. Al costat del Casino dels senyors, el nou teatre Kursaal naixia amb voluntat democràtica i la seva façana arrodonia monumentalment el primer tram del Passeig de Pere III, que aleshores ja arribava fins al nou institut Lluís de Peguera. Precisament el Peguera esdevindria un altre equipament cultural de primer ordre a la ciutat, i es va inaugurar poques setmanes més tard, el 8 d’octubre del mateix 1927: l’únic centre oficial de batxillerat a la Catalunya Central.

El “Gran teatre Kursaal” era una iniciativa d’Andreu Cabot i Puig (1871-1937), empresari d’origen barceloní instal·lat a Manresa, amb una llarga experiència en la indústria cinematogràfica. Va encomanar el projecte a l’arquitecte manresà Josep Firmat i Serramalera que va dissenyar un edifici amb un ampli pati frontal i un interior sense parió a la ciutat: 1520 butaques entre platea i amfiteatre, 26 llotges laterals i, encara, tot de bancs al galliner que li permetien superar en conjunt les dues mil localitats. Tot plegat, fruit del desig empresarial d’arribar a tots els públics, especialment amb la novetat de les projeccions de cinema.

Segons relata Àngels Fusté, una dels autors de Kursaal, el llibre, el teatre «va ser inaugurat el 26 d’agost de 1927. L’actuació de l’orquestra Massana va servir de complement als parlaments protocol·laris de les autoritats locals. L’estrena popular, però, va ser uns dies més tard, el 30 d’agost, en plena Festa Major, amb la representació de l’òpera Aïda per part de l’orquestra del Liceu». És clar que el Kursaal no només va acollir espectacles sinó que va esdevenir l’escenari dels grans esdeveniments socials i polítics, com ara els actes de commemoració de la proclamació de les Bases de Manresa, el 1931, amb la presència del president Macià.

En qualsevol cas, ens captiva la diversitat de cares abans de l’espectacle que omplen des de la platea fins el capdamunt del galliner, en un moment de tempteig i canvi de cicle: manresans com els que apareixen a la foto, i a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el 25 de maig de 1929 encara es van abocar entusiasmats a celebrar la imposició de les insígnies de capità general a les banderes del Bruc, en un acte que va comptar amb la presència del rei Alfons XIII, el «cametes». Però els aires republicans eren a la següent cantonada.

dilluns, 23 d’octubre del 2023

Els setanta anys del Josep Emili Puig

Quan em conviden a un aniversari —a l'aniversari d'algú que fa anys, molts anys— sempre noto un punt de contradicció davant la data. Penso ara en els vuitanta anys del Sendo, que vam celebrar el mes d'abril. O ahir mateix, amb els setanta del Josep Emili Puig. Quin goig poder-ho compartir! I de seguida la pregunta: com hi han arribat tan bé? I és que, si d'una banda la xifra em sembla aleshores un horitzó a l'abast i desitjable, al darrera s'hi congria un puntet d'enveja, com dient: «i tu, vols dir que tu hi arribaràs?». Deu ser la meva por a envellir o, pitjor encara, la por a morir-me. Com ho engaltarem quan sigui l'hora? Rumio tot això mentre observo tota la gatzara —els amics, la família— i el pastís que prova de concentrar una vida plena i encara incompleta, un pastís gros i pesant, fet amb cims de xocolata que l'home ha coronat al llarg del temps. I és que, avui mateix, el Josep Emili venia d'escalar fins el capdamunt del Cavall Bernat i està convençut que, amb esforç i disciplina, encara podrà fer molts més cims. Reïra de bet! Amb esforç i disciplina! La recepta em sembla tan certa com ingènua, potser perquè en el meu cas m'hauré de refiar més de la sort que no pas de la pelma disciplina... En fi, amb disciplina o sense, només desitjo que puguem fer molts més anys plegats, i que ens seguim trobant si no a la muntanya, almenys en el projecte que compartim més enllà de ser parents —o potser per ser parents: el Josep Emili fa trenta-cinc anys que col·labora amb la Residència d'avis Sagrada Família. Avui ja es pot dir: exactament s'hi ha passat ben bé mitja vida! I, tossut i manyac, ha estat gairebé sempre un plaer ser a la seva vora.

diumenge, 22 d’octubre del 2023

La història de Manresa acolorida al Pou de la gallina

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina revisita alguns episodis multitudinaris de la Manresa del segle XX, tots ells documentats en blanc i negre, i els acoloreix sense manies. El resultat és un número singular, produït a les beceroles de la intel·ligència artificial, però que ens permet reviure alguns dels grans moments contemporanis. Una selecció incompleta, és clar. Però atrevida: tal i com diu la entrada del reportatge, ens hem acostumat a veure les imatges del passat en blanc i negre, mentre que el color ha esdevingut sinònim de contemporaneïtat. Literalment: «De fet, la fotografia en color no es va popularitzar fins el darrer quart del segle XX. Però és evident que tots els episodis històrics que la fotografia havia permès recollir fins aleshores no havien succeït en una escala de grisos. Ens atrevim a reviure-la? Des d’El Pou de la gallina hem provat de posar-hi color».

I és cert, la tria és parcial, i ben segur que no tothom aprovarà aquesta intervenció tècnica, però hem gosat seleccionar deu imatges de la ciutat al segle XX, amb les multituds com a fil conductor i després les hem acolorides mitjançant els nous processos d’intel·ligència artificial, de la mà del dissenyador gràfic Erques Torres. El resultat és una visió sorprenent de la història de Manresa: si us procureu la revista hi veureu bategar la ciutat des de la inauguració del Kursaal, el 1927, fins a la visita del president Tarradellas, l’any 1978, aleshores que semblava que tot tornava a ser possible...

dilluns, 9 d’octubre del 2023

Onze Natàlies per a una Plaça del Diamant

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.
(...)

He llegit i rellegit moltes vegades La plaça del Diamant. El primer cop, a segon de BUP, ma la va deixar una companya de classe. Després hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana a l'Autònoma. I encara moltes més vegades programada com a lectura de batxillerat amb els meus alumnes d'institut. I sempre m'ha agradat molt —mai em pesava: sempre l'he sentida molt endins, com si totes les famílies d'aquell temps tinguéssim alguna cosa de la Natàlia-Colometa. Del Quimet, del Mateu i del Cintet, del Toni... També en vaig veure al seu moment la pel·lícula amb Sívia Munt i Lluís Homar, que des d'aleshores ha estat sempre el meu Quimet. I encara una primera versió teatral el 2004, de Joan Ollé, amb tres Colometes a l'escenari —Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons. Ara, però, ens ha arribat aquesta darrera versió de Carlota Subirós, polièdrica, construïda amb onze actrius i dues hores. Onze rostres per a una sola Natàlia, jutjava Santi Fondevila a l'Ara. I deia:

«El terra de l’escenari de la Sala Gran, d’un blanc lluminós, és com un gran llenç ribetat també de blanc on, al llarg de la funció i sense pausa, onze actrius dipositen objectes relacionats amb l’obra per configurar-ne un gran quadre. Des d’un cargol de mar on ressona la maror fins als rams de flors. Des de les cassoles de la cuina fins als plats i les copes de la vaixella d’on la Natàlia anava a fregar. (...) Un espai poètic i un plantejament dramatúrgic de gran plasticitat al qual cal sumar una càlida banda sonora en directe (Clara Aguilar) i un constant moviment de les actrius per acompanyar la recitació del text». I el text em va arribar com la primera vegada, directe i punyent, que em semblava que en aquelles dues hores al TNC vaig rellegir tota l'obra, des del primer moment: aquella Colometa que patia si algú li demanava una cosa i havia de dir que no. 

I en vaig sortir del teatre tou i commogut. Però recordant aquell fragment final del pròleg que va escruure Mercè Rodoreda, l'any 62, que redimeix La plaça de qualsevol sentimentalisme: «Vull tornar-hi a insistir. perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund. "I vaig pensar que no volia que se'm morís mai..." I li fica el dit al melic "perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i em deixés sense Antoni". I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria

Doncs això, i malgrat tot, amb una mica d'alegria...