dilluns, 27 de febrer del 2012

Carpeta de retalls (1): Eurovegas

Des de fa molts anys tinc una dèria: retallo diaris. Pàgines i pàgines sota els comentaris amables del meu entorn familiar que ho consideren malaltís i que, sentencien, "mai més t'ho llegiràs". I potser tenen raó. Però potser per això, finalment manllevo el criteri d'en JJ Isern i inauguro aquesta "carpeta de retalls" que em permeti refrenar les meves ànsies i que, alhora, comparteixi idees. I començo amb el tema de la setmana: Eurovegas. Per sintètica i contundent, ahir diumenge, la columna d'en Ramoneda a l'Ara.

Ridícul Las Vegas


Portar l'Eurovegas als voltants de Barcelona em sembla un disbarat tan gran que em costa creure que de veritat la Generalitat estigui decidida a competir per aconseguir-lo. ¿Las Vegas, una icona del capitalisme més hortera, un símbol dels arxipèlags d'excepció del diner i del negoci, ha de salvar l'economia catalana? Creix un nou populisme consistent a utilitzar els aturats com a coartada per defensar l'indefensable. La promesa de crear llocs de treball no es raó suficient per acceptar qualsevol projecte.

Semblava que hi havia un cert acord que Catalunya ha de jugar la carta de la innovació, de la qualitat, de l'obertura a l'exterior, de la reconstrucció del teixit industrial, a partir de la idea d'una societat portadora d'un poder simbòlic cultural fort i amb ganes de demostrar capacitat per ser reconeguda al món. Ara resulta que ens ha de salvar una franquícia d'un model depredador, fet de les escorrialles de la cultura americana, portador dels valors més contraindicats amb la idea d'una Catalunya de proporcions humanes, convivencial, cohesionada i projectada a l'exterior. Només una barreja de gust hortera i tecnocratisme d'estar per casa pot arribar a presentar com un gran què un projecte invasiu territorialment, destructiu culturalment i antiquat conceptualment. Ara que el model valencià s'està ensorrant, sembla que alguns vulguin recuperar-lo per a Catalunya. ¿Algú s'ha preguntat què passaria si les prebendes, els diners i les concessions que es faran als seus promotors s'apliquessin a la nostra economia productiva?

Una taca a la imatge del país que té tots els símptomes d'acabar amb una nova frustració. El més probable és que l'Eurovegas vagi a Madrid. És perfectament coherent amb la sensibilitat cultural de la seva presidenta. ¿El Govern s'haurà mullat amb una proposta plenament contradictòria amb la idea de país que ven, perquè se l'acabi emportant un altre? ¿S'aixecaran veus per parar aquesta tonteria o, una vegada més, s'acabarà imposant l'espiral del silenci patriòtic que tants disbarats ens ha fet fer?

Josep Ramoneda

Ara, 26 de febrer de 2012

dissabte, 25 de febrer del 2012

Sense l'acudit del Manel

Ho vaig saber a mitja tarda, que ahir era el darrer dia que apareixia el diari Público en versió paper. De fet, ara fa un parell de mesos, un concurs de creditors ja pintava força negre el seu futur. Público, que tenia per accionista principal l'empresari Jaume Roures -Mediapro- s'editava a Madrid i ha sortit cada dia des del setembre de 2007. El seu caràcter esquerranós i amb voluntat popular eren característiques de difícil digestió a les Espanyes, encara més amb la crisi de la premsa escrita. Ras i curt, l'aventura de Público ja havia costat als propietaris una burrada de milions i.... han dit prou. I amb tot, jo no seguia habitualment les pàgines de Público si no fos que, a cada número d'aquests gairebé cinc anys, hi trobava un acudit del meu germà Manel. Per això, de tota la notícia de Público -els laments per la pèrdua d'una veu progressista, les reflexions sobre la crisi de la lectura, el plany per una capçalera menys...- jo em quedo amb una piulada de twitter que el Manel feia al vespre: "Avui és el primer dia en 30 anys que no tinc acudit per fer!".

I és que el Manel és molt més que un dibuixant: ha estat fent opinió perioidística des de 1982 a Regió7 -en vint-i-cinc anys, més de 6000 acudits!- i després, des del primer dia a Público. I el seu punt de vista, local o global, no acostuma a deixar indiferent. Ara pensareu, "què n'has de dir del teu germà!". I bé, feu-ne la prova. El Manel, que ja es veia a venir la pedregada, va inaugurar blog a finals de gener i només un cop d'ull us rescabalarà del qualsevol dubte. Es diu l'Impepinable. I si no fos que també necessita els diners al cap del mes, jo li diria que no fes cap altra cosa...

Però alguna altra cosa haurà de fer, és clar. Perquè els dibuixants i els periodistes no viuen de triomfar a Internet. Necessiten que hi hagi gent que compri el diari: 1,20 cada dia. I és que el periodisme, per poca qualitat que li exigim, no pot ser gratuït.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Els cinc anys del Kursaal

Avui és 21 de febrer i, a Manresa, és festa. És la festa de la misteriosa Llum. El dia es lleva magnífic, assolellat, naturalment anticiclònic, talment fos la imatge ideal de qualsevol 21 de febrer. Amb M. tenim dues entrades per anar al Kursaal, a celebrar els seus cinc anys amb un espectacle de nom "portes obertes (una mà de coses)". El van començar a fer diumenge i avui és el darrer dia i, com que les entrades són gratuïtes, encara gràcies que en vaig arreplegar dues per aquest matí a les 10. Sí, sí, un espectacle a les 10 del matí! I com que anava de "portes obertes" ja es veu que ens han fet anar d'un lloc a l'altre, des de la sala petita a la gran, passant pels camerinos i els lavabos. I a tot arreu m'ha semblat -oh, màgia!- que efectivament l'esperit del Kursaal encara bategava amb força, com si la història moderna d'aquest teatre que es va reprendre el 1995 i es va reinaugurar el 2007, lluny de perdre's, guanyés força. Vull dir que l'equipament tothom se'l sent seu, d'una manera extraordinària. És clar que al darrera hi ha una aventura d'amor perseverant i tenaç, però el resultat és un èxit complet que compartim tots i cadascun dels manresans. Per això, en ocasions com a avui, encara em meravella trobar aplegats en un mateix projecte tots els teatreros locals, ara com fa quinze o setze anys, quan el Galliner ja assajava l'eficàcia d'aquestes "portes obertes" permanents. I comprovar com cadascun d'ells -vinguin de la tradició de les innocentades, de l'institut del teatre o de la més virtuosa operística- coincideixen a donar el millor de sí mateixos. I a més a més... funciona!

El Kursaal fa cinc anys que es va inaugurar i és d'aquelles coses que marquen. Perquè no parlem només d'una programació d'espectacles o la gestió d'un equipament escènic. El Kursaal ha estat una manera de fer les coses a Manresa, que ha influït des de la gestió cultural fins, al seu moment, en la mateixa política municipal. Tant de bo no perdi mai aquesta capacitat exemplar!


1- I amb tot, només cal fullejar el Regió7 d'aquesta matí: l'adquisició de la Torre Lluvià sota Collbaix, que els manresans hauríem d'estar celebrant, és motiu de debat per tal com s'ha produït, amb absoluta opacitat entre govern i oposició! I a les pàgines de Cultura, els grinyols a l'Auditori... Em sap greu, tot plegat. Perquè cada comunitat necessita construir el seu relat i construir-lo no pas sense conflictes, però sí amb encerts.  Que se m'acut, avui, que és allò que tenen en comú la Sèquia i el Kursaal. Per posar un exemple...
2- A l'apartat dels crèdits: la foto la pispo de R7, i és de Salvador Redó! I el guió d'aquestes "portes obertes"? Un altre clàssic: de l'Àngels Fuster. I sis directors d'espai.  Vuit tècnics, una vintena de col·laboradors  i més de cent artistes...


dilluns, 20 de febrer del 2012

Junqueras, l’ERC més municipalista

Aquest divendres passat el president d’ERC, Oriol Junqueras, va ser tot el dia al Bages. Es va reunir amb gairebé tots els alcaldes, regidores i regidors, i també amb la presidenta del Consell Comarcal. A la tarda i vespre, l’agenda es desplaçà fins a Callús i després, de nit, encara a Artés. Un programa atapeït que, al migdia, es va resoldre amb un dinar amb representants municipals i membres de l'executiva comarcal. I va valdre la pena veure com Junqueras, més enllà de l’amanida, va obrir un diàleg amb tots els assistents i es va esplaiar en el discurs. Un discurs més dens, pensat per al treball municipal. I és que Oriol Junqueras no es va arribar a menjar mai el segon plat i, doncs, no va parar de parlar, d’argumentar i d’animar-nos a avançar des de l’exigència. Sense un bri de demagògia. Sobretot ara, precisament perquè no coincidim, gens, amb les decisions del govern del país, que acaba d’aprovar el pressupost de la Generalitat amb el PP, bandejant les propostes que reiteradament li hem ofert des d’ERC, -i que l’HC Mas-Colell qualifica de ser “les millors” però que... no gosen emprendre. 

La decisió de CiU d'aprovar els pressupostos amb l'ajut del PP consolida una aliança, que afebleix el país i que aparca aquella idea de “transició nacional” que dibuixava CiU en campanya electoral. CiU, doncs, tria PP, i tria una política de pura retallada oblidant que el problema del país no és tant la despesa sinó la insuficiència d'ingressos. "Catalunya ocupa el segon lloc mundial en esforç fiscal, després de Suècia", ens recorda Junqueras a tots els que coneixem la misèria dels recursos municipals. Però aquest esforç enorme es veu drenat pel dèficit fiscal que patim amb la resta de l'estat i que el PP –digueu-me pessimita!- no té cap intenció de resoldre... I amb tot, davant de la trentena de regidors i alcaldes, Oriol Junqueras aquell migdia insistí que la nostra responsabilitat és aportar les millors idees, aquelles que no podem implementar des de l’oposició però que són bones pel país. "No podem deixar de donar idees, les millors idees. I ho hem de fer no pas pel govern, sinó pel país, que és amb qui ens sentim compromesos". Perquè el president d’ERC està convençut que el camí de les retallades esdevindrà impossible i, doncs, que tard o d'hora fins i tot el govern se n'adonarà, i caldrà enfrontar-se a l'espoli espanyol. "I és aleshores que a ERC hem d'estar preparats, perquè precisament aleshores no podem decebre!". Aquest és el repte, demostrar que estem preparats. I des d’on millor ho demostrem? Des de cada ajuntament on som, treballant dia sí i dia també. Perquè sabem que per arribar a la independència abans cal saber què és un embornal o bé l’estalvi corrent. Això, i tenir el suport de la majoria de ciutadans! Oriol Junqueras ho sap perquè, a més a més de president d’ERC és també alcalde de Sant Vicenç dels Horts. I hi treballa des de la quotidianitat, que no vol dir comoditat: trenant complicitats, vencent prejudicis, avançant des del pacte. La mateixa recepta que ens serveix arreu del país, compromesos per la política de proximitat. La de tots i cadascun dels ajuntaments...


Publicat avui a ManresaInfo.cat

La foto la vaig fer en un moment d'esbarjo a l'Hostal del Camp, Sallent. Ni tots els que hi surten són regidors -fins hi ha la filla de l'alcaldessa de Santpedor!- ni tampoc hi apareixen trenta regidors. Però és que els més fredolics es van estimar més quedar-se a l'interior.... 

dimecres, 15 de febrer del 2012

Els premis ciutat de Barcelona

Ahir al vespre vaig ser al lliurament de premis Ciutat de Barcelona 2011 i això perquè el meu germà Oriol en rebia un, conjuntament amb Txuma Sánchez, en l'àpartat d'Arts Visuals. Em va fer il·lusió assistir-hi, i encara n'hi va fer més a la meva mare, és clar, a qui vaig haver d'acompanyar des de Manresa. Tot plegat no passaria d'un apunt domèstic si no fos perquè a la pràctica, el vespre va ser com una regressió al passat. Hi vaig trobar prou coneguts entre els assistents i singularment perquè, ahir, per primera vegada els premis Ciutat de Barcelona incorporaven l'àmbit de la Cultura popular. Ja era hora!. Felicitats a la Coordinadora de Colles de diables i bèsties de foc de Barcelona, els primers a rebre el premi. Felicitats també als nominats Maria Antònia Pujol i Josep Maria Mayol, autors del recull didàctic Requetetxec (Descobrim els instruments dels Països Catalans) publicat pel CPCPTC. I també a la Cobla Sant Jordi "Ciutat de Barcelona" -premi en l'apartat de música. Premi a l'empresa Moritz, premi a Josep Ramoneda, premi als de Telenoika, al Jordi Évole... En qualsevol cas, la vetllada -un punt feixuga: més de dues hores!- va tenir fins notes crítiques però es va saber portar, acompanyada de tradició i contemporaneïtat. Fantàstica la presència pianística d'en Carles Santos, i encara més quan s'aplega amb la tenora de Jordi Moliné, entre d'altres. A cada interpretació, la llum de la sala disminuïa inversament proporcional a la il·luminació d'un bon grapat d'smartphones d'aquests conciutadans que necessiten viure en la il·lusió de la comunicació permanent. Déu els faci bons! L'obsessió per ser a quatre llocs alhora vindrà un dia que ens l'haurem de fer mirar. Per tota la resta d'ahir, em quedo amb un retall de l'Oriol que va evitar deixar-se segrestar pel discurs de l'excel·ència: des de la Sala d'Art jove se'n situen a les antípodes, perquè en allò que exposen o editen afavoreixen abans que res polítiques de risc. Perquè són joves i doncs perquè el premi "el recollim no tant per la feina feta sinó per tota la que encara hem de fer". Que no és pas poca. Els la deixaran continuar? Jo coincideixo amb els que diuen que val la pena... 

La foto de l'Oriol és feta al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona. A consignar el discurs final de l'alcalde Trias, destacant el talent, la innovació i l'aposta estratègica que ha de ser la Cultura per Barcelona. Ho va dir amb tanta vehemència i entusiasme que no vaig poder evitar pensar en la notícia del matí: Mascarell podria ser el proper alcaldable per CiU a Barcelona. Només un acudit? Si en veurem encara de coses!

dissabte, 11 de febrer del 2012

A l'escola Pompeu Fabra

Avui, al Pont de Vilomara, hi havia una jornada de portes obertes a l'escola Pompeu Fabra. No es tractava de cap inauguració perquè, de fet, les obres continuen en un altre sector del centre i encara falta ben bé un any perquè s'acabin. Però com que des d'aquest gener ja es poden utilitzar les noves instal·lacions d'Educació Infantil -sis aules precioses per a P2, P3 i P4- avui els pares podien passejar-hi lliurement. I n'han vingut molts, és clar, de tots els cursos i fins ex-alumnes i ex-professors. De fet, l'escola Pompeu Fabra és l'única escola del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, i el seu creixement -la seva transformació- és poc o molt compartida per tots els veïns. L'ajuntament hi coopera convençut, i l'Ampa i el personal de neteja o consergeria també, i fins i tot des de la brigada municipal -el Quico!- es percep la predisposició a fer que les coses rutllin. Jo la conec bé l'escola, perquè M. fa vint-i-sis anys que hi treballa amb una perseverança absoluta, tanta que hi ha estones que em penso que jo també hi dec treballar una mica. M. hi ha fet amics i companys d'aquells que duren, que ja formen part de les nostres converses casolanes. Mestres tots ells en un poble que canvia, que millora, que creix. A mi m'agrada el Pont de Vilomara, i m'agrada percebre al cap dels anys com tots els esforços sumen i valen la pena. Per això, quan avui la gent s'acostava al trencadís gaudinià per posar-hi el seu trosset de rajola, hi trobaves avis que en el seu temps feren de pares, i pares que foren alumnes. I alumnes que seran -segur- pares: la millor llavor de futur. Perquè quan una escola avança amb tantes complicitats, per força millora el seu entorn.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Set de febrer

Un any rodó al Guillem Catà. I content de ser-hi, d'anar-hi cada dia, de trobar-hi dotzenes i dotzenes de criatures que ja són més que un nom a la llista. Que creixen i que aprenen -que aprenen absolutament de tot, perquè tenen ganes d'aprendre encara que no sempre ho saben: només cal veure aquesta colla, arraulida pel fred al banc del vestíbul. I enmig d'aquest desfici, de tots els silencis i tota la cridòria d'un dia a l'institut, he recuperat coneixement i memòria del goig d'ensenyar i -jo també- del d'aprendre. De llegir i d'escriure, de gramàtica i literatura. També hem fet uns jocs florals, i després els Pastorets. Excursions i jornades. Les hores de tutoria i les de reunió amb els tutors. Els claustres i els consells escolars. He fet de tot, vaja, i fins he evitat de furgar els dubtes quan colgat de burocràcia m'ha semblat que perdíem el temps i el sentit de la feina. "No hi entens prou", he pensat, i he continuat treballant. No enyoro res, doncs. No desitjo res més: estic content. I encara sostinc, ara com fa un any, que això d'ensenyar i educar val la pena. I que tots els canvis que ens hagin de venir, vindran també d'aquí. Perquè és aquí on es comencen a coure... 

dimecres, 1 de febrer del 2012

Encara hem de ser més

Vaig assistir a la presentació de l'ANC, l'Assemblea Nacional Catalana, a Manresa. I tot i que el teatre era ple, me'n vaig anar amb el dubte de com fer comprensible el missatge i la intenció a la majoria de la gent què, fàcilment, es pot sentir confosa. Només cal veure que a Manresa, aquesta Assemblea Nacional Catalana es formula com a assemblea territorial i adopta un nom nou, Manresa per la Independència. Al seu torn Manresa per la independència conté tots aquells voluntaris de Manresa Decideix. Els conté però no els dissol!. No dubto de l’entusiasme de tots plegats, començant pel de Manresa decideix, l’esforçada plataforma que el 25 d’abril del 2010 va aconseguir que 11.385 manresanes i manresans votéssim a favor de la independència de la nostra nació, i que encara després va organitzar la primera Nit del Bages per la Independència. Però el ball de sigles i plataformes ja indica que, de moment, això de la independència és matèria per iniciats. I aleshores vaig recordar Eduard Voltas quan fa dos diumenges a l'Ara ens plantejava la disjuntiva: La tribu o l'estat? De tot plegat, en surt aquest, A tomballons que avui publica Regió7...
....

Encara hem de ser més

Divendres es va presentar a Manresa l’Assemblea Nacional Catalana, i el cert és que va omplir el Teatre Conservatori. Hi van parlar Josep Camprubí, en nom de Bages per la Independència; Valentí Junyent, alcalde de Manresa; Josep Maria Vila d’Abadal, president de l’Associació de Municipis per la Independència, i Pere Pugès, membre del secretariat nacional de l’ANC.També s’hi va estrenar la Coral per la Independència. Tot plegat, una bona vetllada independentista.

Consignem almenys un parell de qüestions de l’acte. La primera i més rellevant, la protagonitzà l’alcalde de Manresa, qui es va manifestar rotundament partidari de la independència. Valentí Junyent (CDC) explicà que durant anys havia considerat que amb el diàleg amb Espanya ja ens en sortiríem. Ara no, ara només ens queda la independència, reblà. Em sembla que deu ser el primer alcalde de Manresa que ho diu sense eufemismes. Exemplar!.

L’altra la protagonitzà en Vila d’Abadal (UDC). El seu discurs que reclamava no parlar de partits i superar personalismes, va fer figa al primer revolt: afirmacions lleugeres com que ara és el moment, gràcies a la crisi o que “Espanya no està de moda” o encara “no conec ningú menor de quaranta anys que no sigui independentista”, van retornar-nos al clima de costellada dominical. Que potser viu sol a Vidrà aquest home? A sobre, ens va obsequiar amb un spot publicitari d’Unió Democràtica, citant repetidament Carrasco i Formiguera i aclarint cada vegada fins gairebé el ridícul, que totes foren pronunciades... abans de ser afusellat (sic)!

Hi torno. Divendres al Conservatori la presentació de l’ACN va rutllar. Però ningú no pot pensar que ja està, que a base de sumar consistoris, plataformes i sopa de sigles tindrem la massa política necessària. I és que comparteixo les reflexions d’Eduard Voltas qui ens recorda que no n’hi ha prou amb ser els de sempre, els que parlem català i ens movem en un univers simbòlic confortable d’Òmnium, Regió 7 i TV3. Els que ell anomena “la tribu” i que si bé fa 20 anys, la seva majoria creia fermament en les possibilitats de l'autonomia i en fa 10 començà a dubtar, avui té pressa!. Tenim pressa, sí, i episodis com la crisi d’Spanair, aquell mateix divendres, corroboren la inutilitat de trenta anys d’aparences, d’esforços perduts a no ser una província més!

Però amb els de la tribu no fem prou, si volem accelerar de debò. Abans d’entomar el referèndum que democràticament ens faci lliures hem de tenir convençuts més d’un milió de ciutadans que avui –oh!- se senten espanyols en major o menor grau, i que segons Voltas, són els que “s'alegren amb les victòries de la roja , que tenen el castellà com a llengua de referència primera, i que veuen TVE o Telecinco”. Aconseguir que tots aquests conciutadans creguin en un projecte d’estat i que es posicionin a favor de la independència és un repte indefugible. Per això, totes les plataformes per la independència, avui en magnífica efervescència, hem de sortir a convèncer els que -precisament!- no són “dels nostres”, que deia aquell. Els que no eren al Conservatori. Ens cal guanyar molta empatia i, per això, de l’acte de divendres, em destaroten els abrandaments que dibuixen un final fàcil, feliç i ràpid. Per tota la resta, endavant les atxes! Al capdavall, és evident que d’independentistes cada dia en som més. Però tinguem ben present que si volem guanyar el futur haurem de ser també més diversos...

A tomballons. Publicat avui a Regió7

La foto és de la Coral per la independència, una selecció manresana dels millors membres de cada coral que va dirigir en Joan Bozzo.