Els cinc anys del Kursaal

Avui és 21 de febrer i, a Manresa, és festa. És la festa de la misteriosa Llum. El dia es lleva magnífic, assolellat, naturalment anticiclònic, talment fos la imatge ideal de qualsevol 21 de febrer. Amb M. tenim dues entrades per anar al Kursaal, a celebrar els seus cinc anys amb un espectacle de nom "portes obertes (una mà de coses)". El van començar a fer diumenge i avui és el darrer dia i, com que les entrades són gratuïtes, encara gràcies que en vaig arreplegar dues per aquest matí a les 10. Sí, sí, un espectacle a les 10 del matí! I com que anava de "portes obertes" ja es veu que ens han fet anar d'un lloc a l'altre, des de la sala petita a la gran, passant pels camerinos i els lavabos. I a tot arreu m'ha semblat -oh, màgia!- que efectivament l'esperit del Kursaal encara bategava amb força, com si la història moderna d'aquest teatre que es va reprendre el 1995 i es va reinaugurar el 2007, lluny de perdre's, guanyés força. Vull dir que l'equipament tothom se'l sent seu, d'una manera extraordinària. És clar que al darrera hi ha una aventura d'amor perseverant i tenaç, però el resultat és un èxit complet que compartim tots i cadascun dels manresans. Per això, en ocasions com a avui, encara em meravella trobar aplegats en un mateix projecte tots els teatreros locals, ara com fa quinze o setze anys, quan el Galliner ja assajava l'eficàcia d'aquestes "portes obertes" permanents. I comprovar com cadascun d'ells -vinguin de la tradició de les innocentades, de l'institut del teatre o de la més virtuosa operística- coincideixen a donar el millor de sí mateixos. I a més a més... funciona!

El Kursaal fa cinc anys que es va inaugurar i és d'aquelles coses que marquen. Perquè no parlem només d'una programació d'espectacles o la gestió d'un equipament escènic. El Kursaal ha estat una manera de fer les coses a Manresa, que ha influït des de la gestió cultural fins, al seu moment, en la mateixa política municipal. Tant de bo no perdi mai aquesta capacitat exemplar!


1- I amb tot, només cal fullejar el Regió7 d'aquesta matí: l'adquisició de la Torre Lluvià sota Collbaix, que els manresans hauríem d'estar celebrant, és motiu de debat per tal com s'ha produït, amb absoluta opacitat entre govern i oposició! I a les pàgines de Cultura, els grinyols a l'Auditori... Em sap greu, tot plegat. Perquè cada comunitat necessita construir el seu relat i construir-lo no pas sense conflictes, però sí amb encerts.  Que se m'acut, avui, que és allò que tenen en comú la Sèquia i el Kursaal. Per posar un exemple...
2- A l'apartat dels crèdits: la foto la pispo de R7, i és de Salvador Redó! I el guió d'aquestes "portes obertes"? Un altre clàssic: de l'Àngels Fuster. I sis directors d'espai.  Vuit tècnics, una vintena de col·laboradors  i més de cent artistes...