Set de febrer

Un any rodó al Guillem Catà. I content de ser-hi, d'anar-hi cada dia, de trobar-hi dotzenes i dotzenes de criatures que ja són més que un nom a la llista. Que creixen i que aprenen -que aprenen absolutament de tot, perquè tenen ganes d'aprendre encara que no sempre ho saben: només cal veure aquesta colla, arraulida pel fred al banc del vestíbul. I enmig d'aquest desfici, de tots els silencis i tota la cridòria d'un dia a l'institut, he recuperat coneixement i memòria del goig d'ensenyar i -jo també- del d'aprendre. De llegir i d'escriure, de gramàtica i literatura. També hem fet uns jocs florals, i després els Pastorets. Excursions i jornades. Les hores de tutoria i les de reunió amb els tutors. Els claustres i els consells escolars. He fet de tot, vaja, i fins he evitat de furgar els dubtes quan colgat de burocràcia m'ha semblat que perdíem el temps i el sentit de la feina. "No hi entens prou", he pensat, i he continuat treballant. No enyoro res, doncs. No desitjo res més: estic content. I encara sostinc, ara com fa un any, que això d'ensenyar i educar val la pena. I que tots els canvis que ens hagin de venir, vindran també d'aquí. Perquè és aquí on es comencen a coure...