38 anys de Residència al barri

El dissabte 13 de juny la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa va celebrar 38 anys, que aviat és dit. Una estona abans ens vam trobar amb representants municipals per explicar-los i visitar les darreres obres que ara fa un any vam emprendre a la planta baixa del número 6, i que només necessiten una escomesa d'aigua suplementària per aconseguir l'aprovació de bombers. Tot plegat vora 250.000€ a compte de crèdits, invertits no pas per atendre més usuaris sinó per millorar-ne les condicions i adaptar-nos a la normaiva contemporània. Com que en aquella visita s'hi va afegir Toni Mata —veí del barri també, però en aquell moment periodista de Regió7— i la fotògrafa Mireia Arso, l'endemà vam ser notícia al diari. Que començava així:

«La Mayra Gómez Kemp, el Joaquín Prat i molts altres personatges han comparegut avui a mitja tarda a l'escenari situat a la meitat del carrer Vallès, al barri de la Sagrada Família, sota un sol de justícia en un dissabte xafogós. Afortunadament, ni els polítics asseguts a primera fila ni la resta d'espectadors han patit d'igual manera els rigors de la temperatura, aixoplugats sota l'ombra d'uns tendals guaridors. L'ocasió, però, s'ho valia: la festa del 38è aniversari de la residència d'avis, un cas singular dins l'ecosistema d'un sector que, com s'ha reivindicat en els parlaments previs, necessita més recursos».

Però com sempre, de la festa allò més punyent van ser les paraules de benvinguda de Rossend Coll des de l'escenari, com a president del Patronat. Aquest cop, després d'una pinzellada d'història i de l'agraïment a totes les persones que treballen en aquest projecte, el Sendo ha reiterat la seva frase cèlebre, segons la qual la residència «som la pobra de la galleda» i que les administracions només ens atenen «si en queda», que generalment no queda gran cosa. Tant és així que l'home s'ha exclamat d'aquesta paradoxa: «Ara som les entitats del tercer sector les que financem la Generalitat!». És a dir, que no n'hi ha prou d'estar mal finançades o de comptar amb un conveni que és misèrrim amb els treballadors sinó que, a sobre, sovint cobres tard! Quan recuperarem un cert equilibri? Al seu costat l'alcalde Marc Aloy aguantava el tipus estoicament talment ho feien a primera fila els regidors Mariona Homs, Joan Vila, Ramon Bacardit o Mercè Tarragó. Fins el punt que el Sendo, condescendent, va voler aclarir que parlava per les administracions superiors... 

Al capdavall va ser Marc Aloy qui va tancar la presentació valorant l'afecte imprescindible d'una residència quan la solitud no és volguda. «Des de l’Ajuntament fem el que podem» i va esmentar que darrerament s'han fet accessibles tots els passos de vianants. Però allà on l'home va elevar l'expectativa va ser quan va dir que a l'Ajuntament ja s'ha començat a redactar el projecte per fer d'aquell primer tram del carrer Vallès un vial de plataforma única «per evitar així que els avis i les àvies hagin de baixar i pujar de les voreres». No cal ni dir que Regió7 va actuar com a notari immediatament! 

Diguem encara que la darrera reestructuració del trànsit davant "la resi" —el canvi de sentit del carrer Vallès— ja ha suposat una millora pel que fa a seguretat i densitat. Però, efectivament, allò que ara mateix pot millorar la connexió entre la nostra residència i sobretot millorar els espais comuns dels habitatges de la Sagrada Família és aquest projecte que, des d'ara mateix, ja esperem conèixer amb candeletes!

Qui no coneix Pep Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina parla de satanisme, de «la Manresa fosca» que diu l'Oriol Pérez. Però al costat d'aquesta obscuritat local, més mediocre que diabòlica, a la secció Qui no coneix... amb la Maria Picassó hi presentem una persona lluminosa, encara més sota els focus. Pep Garcia! No és un artista en el sentit clàssic, d'acord, però és dels que ho sap fer córrer tot perquè, des de molt jove, n'ha fet ofici. I sempre ha sabut allà on els gats jauen.

Pep Garcia,
treballar per l’emoció

Aquest sí que el coneixeu, i això que va néixer a Vic, el 1964. Pura contingència perquè, ara mateix amb casa i parella  al Penedès, ell sempre s’ha considerat un manresà nascut a Vic. És el Pep Garcia i Orri. El pare treballava per les màquines de cosir Sigma i el van fer responsable d’una nova delegació a Manresa fins que, tip de superar cada dia la Pollosa, a la fi van traslladar-s’hi. I ja tenim el Pep al Pare Algué i, després, a l’Anselm Cabanes, sempre amb un punt precoç i un altre de milhomes. Quan arribarà a l’institut ja escriu, toca la guitarra i canta cançons, i abans d’acabar el batxillerat ja el trobarem a Rialles. «Al Peguera em fan el favor de la meva vida: aprovo el COU però no puc anar a la Selectivitat perquè arrossegava les mates de 2n de BUP i em tomben tot el curs». Aquell any de torna que farà al nocturn comença a organitzar coses. De manera que, tot i obtenir la Selectivitat, no tria pas la via acadèmica. «Un dia em vaig trobar tocant al costat del Lluís de las Heras, i vam acabar creant el grup Palangana», amb qui durant mes de tres anys faran més de 50 bolos a l’any per tot el país i és així com coneix Xesco Boix, de qui guarda un gran record. “Era un utòpic!». El Pep té vint anys i, de la mà de Gonçal Mazcuñan i Albert Macià, entra a Regió7. Fins que l’any 1989 fa el pas definitiu i funda La General d’espectacles. «Al diari em van arreglar l’atur, però amb la condició que no hi deixés d’escriure: encara ara els faig un article setmanal!». L’agència rutllarà amb clients com la Caixa de Pensions o el Tibidabo i molts ajuntaments. «Aviat vaig fer coses molt grosses! També amb CaixaManresa, amb en Pere Garcia, amb qui ens teníem tota la confiança, o amb el Jaume Torras, amb qui vam impulsar el Festiu, que no només proporcionava espectacles familiars als ajuntaments sinó que els dignificava, com vam fer el 95 amb la nova Festa Major infantil a Manresa». Es tracta de portar grups bons, i de fer-ho en el lloc i horari adequat per tal que puguin emocionar. «Si no, no val la pena». Treballa per l’emoció, em diu.  El Pep ha portat  també el management del Teatre Mòbil, Marcel Gros, de Pep Callau, de Carles Cases, l’Anaïs Vila o el Salva Racero. «No gaire més gent, perquè jo vull ser palanca d’artistes, no un representant de catàleg». Són anys intensos, amb les campanyes d’Anem al teatre, amb la Diputació, o  una promotora amb els germans Calmet  En concert, que va dur a Manresa Sabina o Serrat. I, és clar, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. «Em fitxa la Pepa Ninou –de la Generalitat- i encara que ara ningú se’n recordi, vaig fer més d’una dècada de director tècnic provant sempre de vincular l’esdeveniment al territori». En acabat vindrà l’encàrrec de Tortell Poltrona, més de quatre anys coordinant les gires del Circ Cric i, quan en Jaume Mateu para, al Pep, expert en circs, li arriba el Raluy, amb qui encara treballa ara i amb qui acaben de crear la Fundació Carlos Raluy, de la qual li proposen la presidència. President també de l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Bages, Berguedà i Moianès, arran del cas de la mare. «Me’n va sortir un llibre, Postals per una mare absent, amb retalls de quatre anys, tot d’impressions escrites de les quals va néixer encara un espectacle amb dibuixos de sorra i piano. Vaja, que al final torno a pujar als escenaris!». Gestor cultural, escriptor i fins, quan cal, mestre de cerimònies de tota mena d’actes, també de bodes i funerals, també ha tastat alts i baixos sentimentals. I aquí somriu, treu ferro al tema, feliç com és amb la My, la seva parella de fa deu anys, i manifesta només dues fidelitats més, Apple i Volvo, mentre prova d’oblidar crisis com la del 2008 —«vaig  tocar fons i fins vaig dormir al cotxe»— o els vuit mesos de la pandèmia sense feina. I, malgrat tot, el Pep s’alça cada dia per perseguir emocions. Muntant la carpa del xou o, si molt convé, saltant a l’escenari.

«De la sala Loiola al teatre Kursaal», al Canal Taronja

Ara fa un mes, hi va haver a Manresa la projecció del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal, amb caràcter d'estrena. Es va omplir la platea del Conservatori un diumenge matí i, encara, del dilluns a la tarda. La cosa és que el documental, més enllà de molta informació, recull una llarga conversa que mantenim Joan Morros i jo mateix i on, fet i fet repassem quatre dècades de cultura, o d'associacionisme cultural manresà —des de Rialles i Tabola fins al Galliner. També de política, és clar. En acabat, i vist en perspectiva, el dis de l'estrena em va semblar un bon document, fet amb traça i resultat d'un guió treballat. Però és clar, la bondat i el detall dels continguts fan que el documental superi l'hora i mitja i, el dia de la presentació —bona part del públic superàvem la seixantena—  després dels aplaudiments de rigor vam córrer fins els lavabos. No ens enganyem, qui més qui menys, la pròstata ens apreta... A la sortida, cares conegudes, un punt democió, molts records atapeïts —de lluny i tot, amb el Cisco Vila o el Jordi Betran! Més enllà de tot això, però, diria que els continguts son interessants i prou honestos —i, si s'escapa alguna pífia, no hi ha ni càlcul ni malícia sinó com a molt l'adaptació de la memòria al passat. Perquè si alguna virtut té tot plegat és la de deixar un testimoni, fet des de la vivència i, posats a dir, també des de l'amistat que tots aquests anys hem conservat amb el Joan. En fi, que l'objectiu no és un òscar i, al capdavall, dir-vos que si no l'heu vist, no patiu, que fins demà diumenge el passen al Canal Taronja. I, arrapapats a casa, sempre podeu fer una capcinada o, si és a convenir, escapar-vos al lavabo de casa sense pressa ni neguit.

La gravació, el muntatge i l’edició del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal son d’Isabel Casanovas i Jaume Ferrer, amb guió elaborat per l’Àngels Fusté i la Rosa Clarena,a partir d'una conversa gravada en dos escenaris: el Museu del Barroc de Catalunya -allà on hi havia hagut la Sala Loiola- i una segona part a l’escenari del teatre Kursaal. El documental també va comptar amb la col·laboració de Sílvia Sanfeliu, Joan Closas i Jordi Mira. Amb un agraïment especial al periodista i cronista Xavier Domènech que el mes de maig ens en va fer la presentació en viu i en directe.

Oriol Pérez exorcitza els dimonis de Manresa

Cada nou número de la revista El Pou de la gallina mereix ser celebrat, que per això diem que es tracta d’un miracle mensual a Manresa. I per això també els presentem amb una regularitat escrupolosa cada primer dimecres de mes davant d'un públic fidel: tothom ha après que, si s'arriba amb prou puntualitat, es pot endur la revista de franc. 

Ahir, però, aquest miracle de ressons ignasians, va resultar especialment singular perquè, fet i fet, parlava del dimoni. Del dimoni a Manresa! El reportatge La Manresa negra: satanisme a l’ombra de Montserrat és portada d'aquest mes de juny, i el seu autor és el musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño (1972), columnista habitual de la revista que aquest cop ha elaborat el tema central sumant 20.000 caràcters sobre el dimoni i, afinant més, sobre el dimoni a la nostra ciutat.

Per poc que conegueu el personatge comprendreu les nostres reserves editorials quan el mes de desembre va oferir-nos tocar aquest tema. Anava de debò? I més encara, és que per ventura hi ha deixebles de Satanàs a la nostra ciutat? La seva resposta va ser que sí a tot: que faria el tema, i que ens mostraria el satanisme que s’amaga entre nosaltres —ja se sap que el satanisme sempre viu un punt ocult! El resum vindria a dir, que si Montserrat és la llum de Catalunya, Manresa en seria l’ombra.

Ara el reportatge és un fet, i ahir el vam presentar plegats en una conversa distesa, amb moments d'una certa hilaritat fins i tot. El punt d'arrancada eren les afirmacions del ja ex-rector de l'església de la Mercè i membre del Verb Encarnat, Gustavo Lombardo, quan va assegurar després del Correfoc de 2025 que «el dimoni guanya terreny a la nostra ciutat». A partir d'aquí vam poder parlar de la demonologia, la branca de la teologia dedicada a l’estudi dels dimonis i que manté una estreta relació amb l’angeologia. No és en va que en la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts que és com dir la història de la condició humana... —i des d’aleshores la seva missió no ha estat tant forçar els humans a pecar mitjançant el suggeriment, l'engany o la temptació. En la tradició cristiana, doncs, el pecat sorgeix quan l'ésser humà accepta conscient o inconscientment aquestes temptacions. 

D'altra banda, i per esbandir continguts populistes, des de bon començament li vaig demanar per la seva experiència en un ritual que va resultar ser de pa sucat amb oli, amb hard rock de fons i una gallina degollada en directe que —els oficiants no semblaven tenir-hi gaire pràctica— va esquitxar de sang els de primera línia, amb disgust i queixa més que no pas satisfacció satànica. Resolta aquesta anècdota, vam passar a la categoria.

I és aquí on l'Oriol va presentar els pecats capitals. Pecar és cometre una falta contra la llei divina o contra un precepte de l'Església però per extensió consideraríem pecar com a sinònim d’obrar malament o amb excés. Des del papat de Gregori el Gran, al segle VI, els pecats capitals han quedat fixats en set, el primer dels quals és la supèrbia —o orgull. Després vindrien l’avarícia, la luxúria, la gola, la ira, l’enveja i la mandra… «Més que un catàleg de prohibicions religioses, encara avui constitueixen una extraordinària cartografia de les passions humanes. En ells hi trobem condensades les pors, les inquietuds i les contradiccions d’una civilització que, durant segles, va intentar comprendre la naturalesa de l’home a partir dels seus excessos». I aleshores, en un exercici de risc l'Oriol fa passar pel seu sedàs la mateixa ciutat de Manresa!

Els clarobscurs de les persones, ho poden també ser també de les ciutats? Ahir, com a l'interior del reportatge, l'Oriol fa un excurs per jutjar pecats manresans com el final del projecte 1522 o de tan recents com la Gala Plácido, organitzada pel Manresa Film Office o —amb xifres— el festival Camins… són pecats o són errors polítics? —«No, no, jo aquí hi veig supèrbia, la mateixa supèrbia que em neguiteja a les tanques de la Fàbrica Nova: què vol dir això que Manresa és benparida!? Supèrbia i prou». Per un moment vam dubtar de la responsabilitat de l'alcalde Marc Aloy, com si tot fos obra només del mateix Satanàs...  Confiteor, Deo omnipotenti (...) mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa!

Calia acabar el vespre, i va ser el moment de l'exorcista de la diòcesi de Vic, mossèn Joan Prat. La seva participació al reportatge té una voluntat aclaridora, constatada la desacralització que vivim: —«els pecats no fan sinó parlar de nosaltres mateixos. De les nostres ferides, dels nostres excessos i de la dificultat permanent d’habitar-nos amb serenitat». Aleshores, no podria ser que la psicologia contemporània redueixi la influència demoníaca a traumes, obsessions o mecanismes d’autodestrucció? Ras i curt, que molts d’aquests posseïts pel dimoni siguin senzillament desequilibrats? I és aleshores que l'Oriol és mulla: «La majoria de casos que arriben als exorcistes tenen explicació psiquiàtrica, sí... però no tots!». I —poca broma— ho arrodoneix citant a Baudelaire: «El més gran truc del diable és fer-nos creure que no existeix!».

Podríem posar-nos d'acord, doncs, en que el satanisme és entre nosaltres. No pas com una organització sinó com una idea on l'Oriol prova de tancar la conversa, «satanisme com a fascinació pel poder, per la provocació i per la destrucció dels límits. I també en una frontera –entre la fe, la metàfora i la decadència cultural– on Manresa sembla voler continuar projectant la seva ombra!». Està clar que els nostres responsables polítics potser no ho subscriurien això però coincidim que si alguna gràcia té tot plegat és que ens fa rumiar. Teràpia contra l'inconscient col·lectiu i també aquest punt d'autocrítica imprescindible com a persones i com a comunitat. Ep! Si és que volem sortir de la banda fosca...

 

La flor de sol d'Eli Camparola (El Brogit del Montserrat 498)

 

A cada número d'El Brogit del Montserrat provem de pubicar una fotografia impactant d'algun fenomen natural, amb la col·laboració de grans fotògrafs com Jaume Morera o Maria Vilarnau. Aquest cop l'autora ha estat Eli Camparola amb aquesta «Flor de sol des del Vilar» que, lluny de l'estètica de concurs i més enllà del paisatge natural, gairebé permet percebre el sospir de la munió de visitants. El text que l'acompanya a la revista és aquest, volgudament contemporani:

Vivim un temps de crisi climàtica, política i cultural mentre al nostre entorn creixen relats simplificadors o bé nous populismes. Potser per això són especialment necessaris moments com aquesta Flor de sol, a Santa Maria del Vilar: tot just uns instants de llum i silenci a través de la Roca foradada de Montserrat. Un espectacle tan efímer com captivador que cada mes de febrer aplega més gent. Perquè, humans com som, la nostra fragilitat també necessita símbols. Per tal de sentir-nos per un moment iguals, agermanats, i conjurar la por abans no arribi la fosca.
Ramon Fontdevila

El balneari de la Puda: radioactivitat i festa per als cossos (El Brogit del Montserrat 498)

Ja he comentat que el darrer número d'El Brogit del Montserrat (498) parla del balneari de la Puda, en un magnífic reportatge de Gemma Estrada. Com sigui que l'espai permetia alguns complements al seu text vam demanar alguns articles d'acompanyament a Isaac Camps Gamundi —geòleg— Àngel M. Hernández Cardona —Acadèmia de medicina de Catalunya— i al company de redacció Carles Cornadó, químic, que ens comenta l'anàlisi de l'aigua en aquests moments, gentilesa de la Comunitat Minera Olesana. En fi, digueu-me agosarat, jo mateix hi vaig afegir un quart text comentant la publicitat que, des del primer dia, la Puda va posar en circulació: un veritable compendi de fulletons que exposaven amb tota mena de detall les virtuts de les seves aigües. No eren pas poques! Això i, és clar, el reclam del lleure, la gastronomia i l'esport. El text, obligadament breu, és aquest:

La radioactivitat
i la festa com a reclam

 

Al llarg d’un segle, el balneari de la Puda va ser un establiment de salut però, també, un espai de lleure i vacances per a les famílies de més possibles. I per aquest motiu, la publicitat va ser des del primer moment una eina de vital importància a l’hora de pregonar les virtuts de les seves aigües sulfuroses, sòdiques, nitrogenades i... radioactives! “Su radioactividad es de 159 voltios” anunciaven. Un reclam que avui més aviat espanta! Sigui com sigui, la Puda es presentava eficient per a les  malalties respiratòries, de la pell, reumatisme, oftalmologia, hipertensió, lumbàlgies o laringitis... o potser només com a espai de convalescència: ras i curt, un temple de salut, sempre dirigit per un facultatiu i que semblava ser capaç de guarir el més ampli espectre de malalties. I amb tot, amb la salut no n’hi havia prou: tota la papereria que conservem del segle XX presenta un «estiu ideal» de cura, però també “de placer, reposo y turismo”, tot a una hora de Barcelona. I és que les temporades anaven inicialment des de mig juny a mig octubre. Al costat dels opuscles i fulls volants, queda també una completa col·lecció de postals que, per mitjà del correu dels estadants, proclamaven la bellesa de l’espai i el to festiu que s’hi vivia.

 

Entre 1948 i 1955, el doctor Ramon Moreno González —“medico director del cuerpo de baños por oposición, y representante del estado”— publicitarà encara la fórmula del cap de setmana, proclamant que “solamente 36 horas de estancia en el balneario son suficientes para reparar las energies gastadas por el trabajo habitual y acumular vitalidad para desgastes sucesivos”. Els preus de les habitacions anaven de les 20 a les 65 pessetes per nit, una petita fortuna en aquells magres temps de postguerra. 

 

Encara en els seus dos últims anys d’activitat, i sota la direcció del doctor Rafael Vela, el darrer opuscle que es conserva pregona la cuina selecta del restaurant —al costat de “minutas de régimen”— i els espais de billar, ping-pong, tennis, caça i pesca, festes i perruqueria “de señoras y caballeros”. En qualsevol cas, el prospecte de 1957 compensa la imatge d’un establiment festiu amb l’oferta igualment destacada de missa quotidiana i, cada vespre, el res del sant Rosari. No cal dir que la irrupció de carreteres i automòbils, i el despertar del turisme de platja, sol i biquini esdevindrien per l’oferta de la Puda una competència insalvable que, des de 1958, va clausurar la seva oferta de salut i, poc després, la del conjunt de l’establiment.    

El patrimoni, eina de comunitat (Editorial d'El Brogit del Montserrat 498)

A les acaballes d'abril, un nou El Brogit del Montserrat (núm. 498) parla del balneari de la Puda. El text, magnífic, és de Gemma Estrada, historiadora de l'art que ja havia publicat el llibre La Puda, un balneari als peus de Montserrat, (Pamsa, 1989). Ara, en format reportatge, i amb un grapat de fotografies a tot color, resseguim amb ella la història d'aquest establiment emblemàtic abans no es perdi completament enrunat. La revista també recull articles sobre el Centre d'Esports Marganell, les Montserrats al món o el campanar d'Esparreguera. I és per això que ja l'hem prersentat al Bruc i, ben aviat, ho farem a Esparreguera i Marganell pel cap baix. El Brogit del Montserrat insisteix en la seva voluntat inicial de sumar les aportacions dels pobles que compartim la muntanya com a nexe d’unió. Una muntanya que és molt més que un paisatge. Son també tradicions, patrimoni o experiències interessants. I és així com ho vol reflectir l'Editorial que, no cal dir-ho, vaig consensuar amb tot l'equip:

EL PATRIMONI, EINA DE COMUNITAT

 

La notícia és d’aquest abril: Montserrat i el turisme rural han liderat la Setmana Santa a la Catalunya central, fregant la plena ocupació. Qui més qui menys ha sortit a escampar la boira. Fent un esforç econòmic, patint cues de cotxes i en darrer lloc, però no menys important, perseguint alguna mena d’experiència digna de ser penjada a Instagram. Tot plegat, força efímer: n’hi ha prou amb deixar constància a les xarxes socials de com de bé ens ho passem…  Aquest formigueig contrasta amb l’oferta de cent cinquanta anys enrere, aleshores que només les classes privilegiades gaudien d’estades de lleure i repòs. En aquest sentit, l’oferta del balnerari de la Puda va ser un exponent brillant, combinant el tractament de les aigües sulfuroses amb la descoberta del paisatge de Montserrat. La història de la Puda, doncs, forma part de la història del turisme a Catalunya, i va gaudir d’un segle sense competència. Després, quan els sis-cents van començar a dur famílies senceres fins a la costa en menys d’una hora, el turisme es va feliçment democratitzar. Però precisament mentre el país esdevenia una potència del turisme de masses —sol i sorra!— la Puda es va anar fonent fins a tancar portes. El seu entorn inundable o la presència d’un nou viaducte, com una terrible cicatriu en el paisatge, van determinar que seria irrecuperable com a negoci —ben diferent a d’altres balnearis que al cap del anys han reprès una oferta moderna i especialitzada. I el més greu és que, d’ençà que la Puda va tancar, se n’ha deteriorat tot l’edifici. I entre la desidia de l’administració, algunes propostes especulatives i la voracitat dels trinxeraires, desapareix un fragment important de la història del turisme montserratí. Si més no, al costat del desastre arquitectònic —aquest hivern s’ha ensorrat un altre tros de teulada i també s’hi va declarar un incendi— la documentació ha tingut millor sort, amb donacions generoses que avui ja són a l’abast dels estudiosos. En qualsevol cas, si avui ja és tard per salvar la Puda, almenys el seu final ens hauria de fer rumiar en la importància de preservar tots aquells altres béns patrimonials que encara perviuen. Són molt més que escenaris instagramables: des d’El Brogit de Montserrat estem convençuts que són imprescindibles per explicar-nos com a comunitat.

Per molts anys Glòria!

Ahir al vespre, al celler Abadal d'Horta d'Avinyó, Glòria Ballús i Casòliva ens havia convidat a celebrar el seu aniversari: setanta-set anys rodons que va voler festejar voltada d'amics. Ara bé, la festa era molt més que una festa. La Glòria la va voler transformar en un concert-homenatge dedicat a Joaquim Pecanins i Manuel Jovés, dos autors que ella ha estudiat en profunditat com a doctora en musicologia. I el resultat ha estat espectacular. Gairebé dues hores de valsos, tangos, sardanes, cuplets, foxtrots o xotis que hem enllestit cantant, plegats, una nadala, el Fum, fum, fum, que Pecanins va recollir a Prats del Lluçanès el 1903 i que ha esdevingut una cançó universal. La Glòria va conduir tot l'acte, va presentar la vintena llarga de temes i va tocar ella mateixa algunes peces al piano. Però no estava sola, i l'acompanyaven, ara l'un, ara l'altra, Mireia Subirana, Arnau Hernández, Sònia Anton, David Martell i Anna Clarena, Marcel Martínez i —els darrers però no menys importants— una Celeste Alias amb Roger Mas al piano inspiradíssims, fos amb El cant dels ocells, en versió del Lluçanès de Pecanins, o el tango de Manuel Jovés Buenos Aires  que la veu de la Celeste va entonar per al goig de tots els assistents. En fi, passada la litúrgia final d'aquell Fum, fum fum  —ningú millor que la Glòria per saber la importància dels rituals!— encara vam poder sortir del celler per brindar plegats i deixar arribar el capvespre entre converses i records. Hi vaig retrobar bona part de la cultura manresana, també representants polítics i naturalment l'amfitrió de la casa, en Valentí Roqueta, que es passeja per la propietat amb una actitud franca però un punt continguda, literalment britànica. També hi ha en Pep Garcia, que sembla estar sempre al cas de tot, i és aleshores que va aparèixer l'equip del Mirador de Montserrat. Ens havien dit de fer una copa de vi, potser un petit berenar, i en acabat d'atacar el formatge, el pernil i els brioxos, la cosa ja es podia qualificar ben bé de sopar a peu dret mentre el vespre llustrejava sota el ventet de maig. Consigno també un record molt especial per la Rosa Canela o Ramon Vilar, antics companys al  Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Però molt especialment hi ha el reconeixement a la Glòria, amb qui penso que ens estimem des d'aquella desafortunada desfilada d'autoritats de la festa major de 1995. Costa tant apariar progressisme i tradició! No puc negar que aleshores els meus apriorismes sovint no passaven de prejudicis... Diré, doncs, que de la Glòria Ballús durant dotze anys en vaig aprendre moltes coses. De les formes, del protocol, del poder per dir-ho clar. I amb tant tacte com lleialtat, va redreçar més d'un desencert nostre en matèria de festa i protocol o, també, del reglament d'honors i distincions. És per tot plegat que conservo el més gran reconeixement per la Glòria Ballús com a etnomusicòloga, com a cap de protocol i, és clar, com a persona. Una manresana exemplar, treballadora, estudiosa, ferma i resolutiva que encara avui —setanta-set anys sobre les seves espatlles— rumia projectes, desempolsina partitures i emprèn amb tossuderia la tasca de difusió que ella sola s'ha imposat. Ras i curt, per poc que s'hi rumiï, podríem dir que es tracta d'una manresana de les de bandera. O, si ho voleu i per dir-ho amb totes les lletres, de les de premi. 

Només he fet una foto en tot el vespre, però diria que recull la Glòria en un moment d'absoluta felicitat, acomiadant el concert.

Qui no coneix Roser Alegre?

No és habitual en aquesta secció d'El Pou de la gallina fer-hi passar representants polítics en actiu, però el perfil de la Roser Alegre és del tot idoni per explicar una història de compromís i tossuderia que no ens n'hem sabut estar. I a més a més, bé es podria dir que la coneix tothom o gairebé: una manresana com la que més que, des de la diada de sant Jordi, és a la revista corresponent a aquest mes de maig:

Roser Alegre,

una dona de combat

Segur que la teniu vista: Roser Alegre i Fontanet, un tros de dona, que s’estima la ciutat i la gent fins el punt de ser regidora a l’Ajuntament de Manresa —ja fa més de set anys!— encapçalant la candidatura dels de Fem. Si fins ara no ha estat al govern no serà per actitud o falta d’idees, diguem només que els han faltat vots o una finestra d’oportunitat, i mentrestant, penquen, proposen o denuncien tot allò que els sembla que grinyola. «Però jo no vinc d’aquesta tradició. De fet, si ara sóc a la política és per la mateixa actitud militant que em va dur a fer de cap al mijac de Crist Rei durant més de deu anys». Aquest compromís amb l’entorn probablement ja li venia una mica de família: els seus pares, l’Enric i la Pepita, sempre han estat vinculats a l’associaciónisme manresà, fos als geganters, en corals o al centre excursionista, I sempre amb aquell esperit de voluntat de servei. I és en aquest ambient que la Roser creix, al costat del seu germà Pau. Va a la Flama, i té flaca per la via artística començant per la flauta travessera al Conservatori –«quan encara era allà al carrer Jaume I, hi vaig fer fins a cinquè de grau mitjà!» i, també, amb les classes de dibuix al Cop d’ull o a cal Barés, o les colònies musicals de Tírvia o Neret, en uns estius plens de felicitat. Resolta la secundària al Pius Font i Quer, se’n va fer Sociologia a l’Autònoma mentre enfila tot de feines com ara aquell programa Quedem? d’Òmnium Bages que continuarà dos anys més des de la seu nacional. Tipa de baixar a Barcelona, posteriorment s’ocuparà de la dinamització del Casal Flors Sirera, a les Saleses. «I doncs no vaig descobrir la política fins als 27 anys, em penso, quan des de l’Ateneu la Sèquia ens organitzem la colla bastonera Manrússia Van del Pal, que des del primer dia ha estat un espai de cultura popular autogestionada». Això i la cooperativa de consum la Guixa l’acostaran cada vegada més a les CUP, on de primer només manifesta públicament el seu suport. «L’any 2015 ja era al vuitè lloc de la candidatura, i el 2019 em van proposar d’encapçalar-la. Mirat en perspectiva no m’ho vaig rumiar gaire, i vaig dir que sí». Els dos primers anys s’hi aboca a temps complert gràcies a l’atur, per tal d’aprendre com funciona la màquina municipal, però avui compatibilitza la dedicació política amb mitja jornada a la cooperativa l’Arada, «en programes de dinamització comunitària al Bages, Solsonès sud o Cadí-Moixeró». I amb tot això no podem pas oblidar el seu vessant esportiu, recuperat fa poc més d’una dècada. «De jove ja havia fet natació però ho vaig deixar per la música. I encara que sempre he estat de fer muntanya, no recupero els entrenaments fins descobrir el rugby!». I és al rugby on mesura la seva energia, ara enquadrada a les rugby mater, que son mares de l’escoleta de rugby –«un rugby suau, sense placatges!». Tot plegat amb la mateixa passió per Manresa i per la gent de Manresa, contra la pobresa i les desigualtats, definitivament batalladora entre la melé i les bastonades. I convençuda que el dia que ja no sigui a les institucions potser tindrà un xic més de temps propi però que no deixarà mai de vincular-se a aquest activisme social que la fa viure.

Qui no coneix Francesc Vilà?

Aquest mes d'abril, a la secció "Qui no coneix.." d'El Pou de la gallina he presentat en Francesc Vilà, el que ha estat director del Museu de Manresa i del Museu del Barroc de Catalunya fins a la seva jubilació. I em va agradar molt de parlar-hi i d'entrevistar-lo davant d'un cafè llarg a Las Vegas perquè el Francesc és un home prou reservat i del qual, que jo recordi, no en circulen entrevistes. Doncs no res, vam fer aquest "esta es su vida" de la nostra televisió d'infantesa que ara faig públic des d'aquest blog, amb tot l'agraïment. I amb aquesta caricatura excel·lent de Maria Picassó que, si no el recordàveu, posa cara al personatge. Aquest és l'home:

Francesc Vilà,
temps efímer al museu

El darrer dia de 2025 va jubilar-se com a director del Museu de Manresa i Museu del Barroc de Catalunya. És en Francesc Vilà i Noguera (1960), home de melena volteriana i esperit kantià, nascut en una família de tradició pagesa a cavall de santa Llúcia i la Catalana—«però amb el pare a la Pirelli!». Va créixer en llibertat, campant vora santa Caterina, aleshores que tot el món semblava trenar-se al Cardener, amb l’escola Sant Jordi a l’altre costat del pont, en un pis de la Muralla. Després va passar per la Salle, va fer el COU al Peguera i, com que sempre li havia agradat la manipulació de la matèria, superarà aplicadament els primers dos anys de Químiques a la UB. Però heus aquí que aquell bon estudiant entra en crisi i decideix perdre’s per la delitosa illa de Menorca! Un parèntesi hippye de domicilis provisionals i molt temps suspès a cala Coves. «Em va costar sortir-ne, però diria que a la fi va guanyar l’esgotament». L’ensurt familiar no millora quan el Francesc, altra vegada a casa, manifesta voler estudiar Filosofia: cinc anys més a la UB amb mili inclosa a Madrid, al regiment d’automòbils. «Des d’aleshores que sóc un llicenciat en Filosofia amb carnet de camió!». Això sí: va ser qui més van arrestar per falta de celo en el cumplimiento de sus obligaciones. Després vindrà la docència amb unes primeres classes de català i una molt minsa voluntat de fer de mestre... I és aleshores que apareix un interinatge al Museu de Manresa. El seus estudis d’estètica amb el Valverde i també d’història de l’antropologia li aplanen el camí. «Al museu, aquella acumulació de temps en un espai de seguida em va temptar». És clar que el repte era tan majúscul com prosaic: les noves directrius de la Generalitat de Catalunya sobre documentació i difusió establien de primer realitzar per a cada element una nova fitxa d’inventari. El Francesc s’hi capbussa i es decideix a fer el màster en gestió cultural i diversos postgraus de patrimoni. Es una època intensa on ha de compaginar feina i família. Al Museu, on ha entrat de suport a Josep Maria Gasol, al costat d’en Marc Torras per l’Arxiu, guanyarà la plaça per oposició. I amb un interès creixent per la manipulació de les coses més que no pas la seva conservació comença a tenyir la institució: «Tot és més efímer que no ens pensem!». Es clar que el Museu massa sovint quedava a la cua dels objectius municipals —«En un primer moment el museu era jo... i el conserge!»— però ell sempre va creure en el seu potencial. Amb els primers recursos pressupostaris, podrà emprendre un programa d’exposicions i materials didàctics d’acord amb el Centre de recursos pedagògics. La crisi de 2008 sembla tornar a estimbar totes les intencions si no fos que amb el departament de Cultura ja havien començat a col·laborar amb el fons Viladomat i s’estableix que en el futur el Museu de Manresa serà el Museu del Barroc de Catalunya. La complicitat de Pepe Serra des del MNAC i en Jusèp Boya des de la direcció general de Patrimoni ho faciliten i el 2022 ja hi havia fet el projecte museològic. El conseller Santi Vila santificarà l’operació en un moment màgic, on tothom semblava posar-se d’acord. «I aquí cal consignar l’interès de Valentí Junyent i Marc Aloy, i també de David Closas, que és que signa el projecte arquitectònic». Avui el Museu és d’abast nacional i malgrat tots els entrebancs en licitacions i concursos, al Francesc només li reca no haver pogut deixar enllestida l’exposició local a la segona planta, amb espai per a l’arqueologia o bé els artistes de la ciutat amb qui sempre ha tingut complicitat. I, flegmàtic, si li demaneu a què dedica ara el seu temps us amolla, enmig de pauses: «Pensaré què fer. Caminaré... pensant». Perquè el temps fuig, és clar, però amb aquest filòsof al capdavant, hom diria que al Museu hi ha deixat pòsit.

Neus Tomàs, a l'Àlbum de visites

De l'Àlbum de visites d'aquest mes d'abril a El Pou de la gallina: una crònica dels Pessics de saviesa amb la periodista Neus Tomàs, directora adjunta d'eldiario.es La foto, de Joan Closas, és presa a l'entrada del Casino tot just abans de començar l'acte, i la naturalitat de la Neus és el preludi d'una sessió desimbolta i fresca, plena de raons que fan l'article sol:

Neus Tomàs, periodisme honest 

Neus Tomàs Gironí (Lleida, 1973) va ser al Centre cultural del Casino el dijous 12 de març, convidada pel cicle Pessics de saviesa. És la directora adjunta de eldiario.es i, també, la seva responsable de la delegació de Catalunya. Cronista política —«però a vegades també m’agrada fer incursions a cultura»— defensa que l’únic requisit imprescindible d’un periodista és la curiositat. I de seguida recalca que, en moments d’incertesa com els que estem vivint, és més necessària que mai la política. «Amb Trump veiem l’extrem on mai no hauria d’haver arribat la política. És racista, xenòfob... però triomfa per incompareixença de l’adversari!». Jordi Morros, el periodista que condueix la conversa apunta, prudent, si no serà que el món està fora de control. La dona arronsa discretament les espatlles, després de dues dècades d’ofici: «S’han comès errors com ara quan la socialdemocràcia o l’esquerra ha acceptat fàcilment postulats neo-liberals. I ara que la gent reclama solucions, només creixen les respostes populistes...». La Neus, com qui no vol la cosa, aleshores repassa d’una revolada els partits tradicionals, amb Junts que ha de decidir candidat —Puigdemont o Turull?— o ERC amb Junqueras inhabilitat —«aquests també tenen soroll a dins!». O el PSOE a qui les enquestes no li reconeixen cap creixement tot i fer bandera de la gestió. Ras i curt, en aquestes circumstàncies només Vox o Aliança catalana desitgen unes eleccions anticipades. I aleshores Neus Tomàs sentencia: «Perquè política és fer que et puguin atendre al CAP quan toca». La conversa es fa curta i, a la recta final, la dona pondera el model de eldiario.es, sense suport paper, i sense deutes. «El paper només aguantarà mentre s’allargui l’esperança de vida de la gent». Com que en Jordi Morros sembla neguitejar-se, la Neus afina: «No té futur el paper, a excepció potser de la premsa local». Els darrers titulars els donarà parlant de les notícies falses, que creixen i s’acumulen. «Es bàsic avaluar les fonts , però també recordar que la informació no és gratis, i que els periodistes dinem». Posats a no desairar les futures generacions, encara deixa anar un parell més de perles: «En aquesta feina sempre passen coses però no saps pas què passarà demà!». L’altra, amanida amb el record de la seva recent entrevista a Gisèle Pericot, valora que «aquesta feina et permet conèixer gent que mai havies pensat que coneixeries». I malgrat que a vegades els maldecaps es multipliquin —«A eldiario.es ens gastem 200.000€ anuals en advocats!»— el cert és que en un món convuls «el periodisme honest no pot mirar cap a una altra banda». I ho arrodoneix: «perquè avui el futur dels mitjans de comunicació només passa per fer més bona informació». 

Joaquim Noguero a Serra d'Or

Quan ara fa un parell d'anys saber que Joaquim Noguero seria el nou cap de redacció de Serra d'Or vaig estar molt content, i no només per la coneixença que tenim des de fa dècades: el Quim és una mena de tot terreny de la Cultura, amb interessos molt diversos, tant que a priori —ai, els apriorismes!— podria no haver semblat del tot indicat per a continuar més de sis dècades d'història. Tot el contrari: els canvis que s'han produït a la publicació em semblen ideals per a la seva continuïtat, per la seva vigència. Pel seu interès, vaja. I que consti que deu fer més de trenta anys que en soc subscriptor i un grapat més que ja la llegia. Del nou Serra d'Or me n'agrada l'exercici de disseny de cada número, el format amb llom i la textura del paper. Potser arrana molt cada pàgina però la tipografia és francament llegible i, més enllà de la forma, els continguts conserven l'interès que per mi tenia la publicació quan la vaig conèixer. Això sí, amb una funció diferent, i amb unes editorials —«el rebedor»— que llegeixo cada mes com qui escolta el mateix Noguero. En retallo un fragment del número de març, dedicat a la ciència, i que amb el títol de Més llum em sembla verament oportuna per aquests temps confusos.

«(...) Aplicada al món, la raó no ho pot tot i a vegades és la boja de la casa, però, si més no, serveix de brúixola fins i tot en temps com aquests, entrampats com estem dins xarxes de tota mena. (...) Això és el que alguns posen en crisi ara, quan patim campanyes de desprestigi interessat de la política, de qüestionament ideològic de l'escola, de pèrdua de credibilitat del periodisme i de desautorització de la ciència. De les eines que, precisament, van néixer al nostre servei aleshores. Dels instruments que exerceixen de salvaguarda, de filtre, de xarxa de protecció, de paracaigudes, d'anticòs raonable. El dubte metòdic era això. I també la necessitat de contrastar les informacions en el periodisme. O provar de falsar fins a l'infinit les hipòtesis en el mètode científic. O la defensa del diàleg i el pacte entre iguals en la política, a mig camí de qualsevol interès, tots igualment legítims, mentre s'acceptin les regles d'un terreny de joc compartit. Això ens volen arrabassar ara alguns, fins i tot per mitjà de paraules trampa com «llibertat», quan ja significa qualsevol cosa menys la capacitat de pensar lliurement. No pensa amb llibertat qui no reconeix legitimitat en d'altres. Quan no hi ha interlocutors, sinó sols adversaris, no hi ha ni llibertat ni pensament. Qui renuncia a l'anàlisi es nega a imaginar d'altres mons, d'altres hipòtesis, d'altres vies, i aleshores substitueix la imaginació creadora per la ideologia, el mètode pel metodisme, l'avaluació pel control, la incertesa humana de la ciència per la crossa de la falsa seguretat tecnològica...»

Al capdavall, m'agrada aquest nou Serra d'Or, i m'agrada que aquell doll de conversa propi del Quim ara trobi —encaixat pels marges del paper que ell minimitza— un espai mensual acompanyat d'un estol de col·laboradors i textos que mes rere mes, guanyen interès i, n'estic convençut, encara aviven conciències.

Qui no coneix Marià-Francesc Muñoz?

Aquest mes de març al Pou hem de parlat dels programadors musicals a l'ombra, aquells que fa més de vint-i-cinc anys que proposen una oferta diversa i alternativa a Manresa amb molt d'esforç i sovint perdent diners i tot! Una colla d'entusiastes que —com tots els entusiastes— són imprescindibles per fer la ciutat, per trenar-la amb sensibilitats diverses i donar-li un futur obert i dinàmic. Per la meva part, amb Maria Picassó hem retratat un altre manresà d'aquells que tothom coneix, de compromís divers i perseverant. Aquest és el Marià. Francesc-Marià Muñoz, per ser exactes:

Marià Muñoz,

ordit i trama manresana

I tant que el coneixeu! Marià-Francesc Muñoz Martínez, amb 82 anys acabats de fer. Tot i néixer al poble de la mare —Vega de Ruiponce, febrer del 44— el cert és que de seguida va venir a Manresa, on el pare exercia de militar. S’estaven a la baixada del Pòpul, on va néixer el seu germà, l’Agustí. «Més endavant vam anar a un pis de les cases de xocolata, com tants d’altres funcionaris i militars, on va arribar la meva germana, Maria Carme». La vida era prou magra, però el Marià tenia cara d’espavilat, i a l’antic col·legi de sant Ignasi suggereixen a la família d’encaminar-lo al batxillerat. Dit i fet, el Marià va passar pel Lluís de Peguera, «però després de l’elemental el meu pare va ser clar: de primer treballar i, si de cas, estudiar nocturn». Les classes seran de peritatge industrial, a l’acadèmia Central, i la feina a les assegurances Santasusana. Tot just tenia quinze anys, era el primer assalariat que contractava l’empresa i mai s’hagués cregut que allà mateix hi passaria exactament mig segle. «Va ser aleshores, al costat del pare i dels dos fills Santasusana, que vaig descobrir la ciutat, les persones i les empreses, tota la trama». Estudiar, treballar... i festejar. Ara sovintejarà el cinema i fins i tot el ball, a la Gàbia, i el peritatge s’encalla al darrer curs. «Almenys em va servir per demanar pròrrogues i al final em va tocar artilleria antiaèria a Barcelona: allà hi havia mig equip del Barça enxufat!». Llicenciat com a sergent de complement, ja no es planteja res que no siguin les assegurances i el matrimoni l’any 1970 amb Antònia Gómez-Quintero. «Érem molt joves, ens estàvem al carrer Gaudí i ben aviat va arribar la canalla: la Belén, la Cristina i el Carles...». I és aleshores que el conviden a una primera reunió a la parròquia de la Sagrada Família per promoure l’associació de veïns del barri: el Marià hi descobrirà que són les persones les que fan l’ordit de la ciutat. I s’hi engresca, amb aquell posat de milhomes que té la joventut. «Ara al cap dels anys m’agrada veure com ha canviat el barri, com l’hem millorat». El seu compromís es multiplica a la Federació d’associacions de veïns, fins al punt de rebre ofertes d’incorporar-se a la política municipal, ofertes que rebutjarà sempre. Que no vol dir que no s’impliqui: l’any 1988, al capdavant de la nova entitat Ma’m —Manresana de mogudes— dinamitzarà la festa major «amb concerts memorables, des del Sabina als Mecano, o la Mary Santpere al Kursaal, o el Cómeme el coco, negro, de la Cubana...». El Ma’m en només dos anys va fer història i el Marià era a totes les salses! «Però calien relleus, i nosaltres havíem esdevingut un grup d’amics». Precisament és al Ma’m on coneixerà la Fina Sitjes amb qui refà la seva vida sentimental. Més tard li arribaran episodis convulsos: la mort prematura de la Fina després d’una llarga malaltia o, ell mateix, que entoma —i supera!— un càncer de pàncrees. Jubilat, esdevindrà un habitual de les tertúlies televisives al canal Taronja o bé als cursos a la FUB Sénior. Ara només conserva la participació al Patronat de la residència d’avis Sagrada Família i diu que allò que més el motiva és veure créixer la descendència. «I és clar que si miro enrere veig que m’he equivocat en algunes coses, però el cert és que he viscut la vida i soc feliç. Tot allò que he fet m’ha format». I, coneixedor profund de la trama i ordit manresana, celebra que la ciutat sempre li ha retornat multiplicada tota l’estima que ell ha provat de donar-li.

Amb Rossend Coll, retorn al seminari

Feia més d'un any que ens ho dèiem: hem de tornar al seminari, i tornar-hi plegats. Perquè tots dos, poc o molt, vam passar pel seminari conciliar de la diòcesi de Vic. Per ser justos, jo només hi vaig ser un any, el curs 75-76; el Sendo, en canvi, entre el menor i el major n'hi va estat onze, que aviat és dit. Sigui com sigui, avui ha estat el dia i ha estat bo de comprovar que per a tots dos els records eren profunds, com si les nostres mancances mnemotècniques, pròpies de l'edat, no afectessin aquells dies de fa més de cinquanta o seixanta anys. Els patis i corredors, els dormitoris, aules i escales. El fred, la boira i l'austeritat en el nodriment. I tots els aprenentatges, és clar: d'allà en sorties diferent per poques ganes que hi posessis. És clar que tot té un límit i quan el Sendo prova de posar-se a parlar en llatí de seguida fa figa. Però sí, recordem prefectes, companys i professors. Alguns amics. O aquell conserge netejant amb petroli els llarguíssims corredors, amb relliscades de pronòstic reservat. També el futbol o els autobusos vermells del Galtanegra que jo vaig conèixer setmanalment i el Sendo només un cop per trimestre... I descabdellant temps i records, ensopeguem al vestíbul amb Josep Maria Riba, que és l'actual vicari general. De poc que fem tard a dinar! Amb mossèn Riba, que és tan llest com ho són les guilles, sempre fa bo de parlar-hi i no perd mai ni el tremp ni la serenitat. Deu haver arribat a la setantena i avui, al cap de vint minuts de xerrera a peu dret, conclou esperançat davant nostre que tot just ara ens arriben els fruits del concili. Del Concili Vaticà de 1962! Aquí sí que es pot ben dir que ens ha calgut déu i ajut...  Si no esperançats, almenys ens acomiadem enriolats del bo d'en Riba i —aviat seran les dues— amb el Sendo ens asseiem al menjador situat al mateix lloc de sempre, però ara transformat en un bufet càlid i acollidor, obert a tothom. El temps ha passat tan de pressa! I nosaltres ens hem fet grans, tan convençuts que el món milloraria com definitivament sorpresos que mai ho acabi de fer, malgrat tots els esforços. Encara pitjor: si bades, tot recula. Com per fer bo aquell fragment de l'Eclesiastès que ens humanitza, el que ens recorda que hi ha un temps per a cada cosa sota el sol.

Temps d'infantar i temps de morir.
Temps de plantar i temps de collir.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d'enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne.
Temps d'abraçar i temps per estar-se'n.
Temps de cercar i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d'esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d'estimar i temps d'odiar.
Temps de guerra i temps de pau.

Després de fer un llarg cafè enfilem la tornada a Manresa: al corredor unes noies esperen esvalotadament una classe d'anglès. Els demano una foto davant les últimes rajoles que queden del nostre passat compartit fa més de mig segle. «Nosaltres també hi vam estudiar, aquí», m'atreveixo a comentar-li. La noia de primer ens mira un punt sorpresa, després ens fa la foto i, quan em torna el telèfon, ho fa amb cara de pura incredulitat. Que no és pas tanta o més que la nostra.

Francesc Comas, medalla de la ciutat al mèrit cultural

Manresa acaba de fer un reconeixement a Francesc Comas Closas amb la medalla de la ciutat al mèrit cultural, i és un honor que cal celebrar, perquè en Francesc Comas ha estat sempre un ciutadà compromès, des de l'ensenyament fins a la recerca, d'aquells que mai no tindrien un no. I mira que l'hem enredat vegades des d'El Pou de la gallina o l'Institut Guillem Catà. Sempre demanant-li aquelles dades de darrera hora, potser un articlet i tot... I el Francesc bufa una mica i de seguida mira de trobar una solució a tantes demandes com rep. Un plaer llegir-lo setmanalment a Regió7, i encara més saber d'aquests deu darrers anys comandant el Centre d'Estudis del Bages. Què més se li podria demanar? Visites guiades, llibres, consells amistosos... i tot resolt generosament i amb un punt de sornegueria que, en el seu cas, precisament acostuma a fer les coses fàcils. Ras i curt, un constructor de comunitat des d'aquell dia d’infantesa que va acceptar ser el primer escolanet del Carme! Han passat moltes dècades, han passat moltes coses. I el Francesc Comas encara hi és, fent feina o fent-la fer. Proposant, difonent, estimant allò que fa. I que per molts anys!

La foto, d'una altra col·laboradora d'El Pou de la gallina, la Sussi Garcia.   

Qui no coneix Gina Fornells i Toni Bouzo?

Aquest mes de febrer que ja s'acaba El Pou de la gallina ha parlat de cervesa, de fer cervesa a Manresa. I n'ha sortit una veritable enciclopèdia! Però al costat de les birres, la ciutat també ha multiplicat les mascotes, en un univers de gats i gossos que donen feina —i creen vincles. Per això, al «Qui no coneix...» aquesta vegada excepcionalment recollim una parella que n'ha fet nexe i vincle laboral. I el que és millor: els agrada i ho encomanen!

Gina i Toni,
vincles peluts a cal Fornells

Si sou amics de gats i gossos, segur que la coneixeu: Gina Fornells Reche (1985). Bé, a la Gina i també el Toni Bouzo, que per això fa gairebé deu anys que aquesta parella atenen cada dia de cada dia a cal Fornells, la popular botiga per animals domèstics. El fet és que l’avi Fornells ja despatxava pinso per porcs a les Escodines, fins que la família va traslladar el negoci a la carretera de Vic. El seu pare —Josep Maria— encara es dedicava al gra i la mare —Maria Josep— es va afegir a la botiga incorporant ocells i gàbies, fins el punt d’adoptar el sobrenom de la pajarera. Però el cert és que de porcs, gallines i conills cada vegada n’hi havia menys a Manresa i en canvi, al costat d’aquells canaris i periquitos, els animals de companyia anaven augmentant. Tot indicava que calia especialitzar-se, «i el meu pare ho va veure clar el dia que va entrar una francesa demanant una llauna de menjar per gats. Menjar de gats enllaunat! No s’ho podia creure». Però aviat va reorientar el negoci, treballant per a les mascotes manresanes més de quatre dècades, incansablement, «... que per això una botiga és com un convent, ens deien: s’hi entra de jove i se’n surt de vell!». La Gina recorda les vacances d’estiu amb la seva àvia a Andalusia perquè la botiga, per poc que fos possible, mai tancava. I és clar, després de l’escolaritat la Gina tria formar-se com a educadora social i, lluny de la botiga, quan fa els vint-i-quatre anys se’n va a l’Índia, a fer de voluntària. «Tenia ganes de veure món, i vaig estar gairebé dotze mesos vivint molt precàriament. Allò sí que va ser creixement personal! Sense mòbil, l’únic vincle era el correu electrònic». El següent capítol passarà per Tailàndia, a viure la vida. I allà hi coneixerà l’Antonio, que acabava d’arribar-hi. L’amor creixerà lentament mentre es preparen com a instructors de buceig. «Treballàvem temporalment —diu el Toni— i ho combinàvem en viatges per tot el sudest asiàtic». En acabat vindrà un any a Austràlia, i un altre a Nova Zelanda, amb visats de turisme&treball. «Ja feia nou anys que la voltàvem quan em va trucar el meu pare per dir-nos que si volíem venir a Manresa podríem treballar a la botiga... i allò que abans hagués estat impensable aleshores va esdevenir un projecte real». En resum, que s’ho van rumiar, «i al final ens vam deixar enredar», us dirà el Toni, que és un treballador incansable i manetes. Plegats s’ho passen molt bé, i fins i tot han canviat l’establiment de vorera. «El Quirino, propietari del local on hi havia la Darsa, ha canviat la nostra història quan es tanca aquell negoci de recanvis d’automòbil i ens diu “vull que vingueu”. I hi anem, amb un lloguer assequible i una reforma per fer una botiga maca, perquè aquesta ciutat mereix que les coses es facin bé i guapes». Ara la Gina i el Toni atenen gats i gossos, fonamentalment. Reparteixen a domicili i ofereixen tota mena de serveis complementaris «com ara la perruqueria, a mans de l’Imma!». I saben que en un món amb menys canalla, les mascotes són fonamentals: «Tots tenim ganes de cuidar i estimar, i aquests animals donen vida i generen vincles, molt més que aquells ocells engabiats, perquè avui un gos t’obliga a sortir, a compartir amb d’altres persones que també tenen gos...». I la Gina i el Toni, com els vells pediatres, veuen créixer i fer-se grans les mascotes, i en fan l’acompanyament familiar. «Però això sí, eh? Amb un horari del segle XXI —rebla el Toni— que nosaltres, com tots els treballadors de la casa, també tenim gossos, furgo i ganes de tenir el nostre temps!».

«Regularització: ja era hora»

Vaig ser educat en els valors del cristianisme, d'un cristianisme post-conciliar que creia en la igualtat de tots els éssers humans. Que més que capficar-se en la por i el pecat, ens impulsava a ser crítics en la recerca de veritat i justicia. També de la compassió. Tot això és encara en el meu fonament, de costat a la defensa de la democràcia com a eina política i els principis de la Declaració dels Drets de l'Home. Potser per tot plegat, durant dècades, he defensat el republicanisme no tant com a partit sinó com a idea. I m'he fet gran pensant que generació rere genaració, milloràvem socialment, col·lectivament. Puc dir que els darrers anys han estat frustrants? Veure l'onada reaccionària que s'escampa pel món, i veure com s'expressa, com guanya adhesions i com defensa posicions xenòfobes, racistes i excloents m'indigna. I enmig del marasme, comprovar l'egoisme —ara subtil, ara del tot descarnat— en nom d'uns privilegis d'origen, gènere o classe, m'entristeix profundament. Per això em va agradar molt la columna de Josep Ramon Mora el dissabte a Regió7 quan, de manera clara i directa, va titular «Regularització: ja era hora».  

No només es tracta d'una opinió sinó que hi ha dades de la nostra ciutat de Manresa. El text començava així: «Més de 3000 persones viuen a la nostra ciutat en situació administrativa irregular, és a dir sense papers. Moltes d’elles podran obtenir la documentació necessària per viure i treballar a la nostra ciutat amb tots els drets i deures que corresponen a un ciutadà, a través del procés de regularització que el govern espanyol ha anunciat. Personalment, estic content que per a totes aquestes persones, s’hagi obert un camí d’esperança». I afegia: «Al contrari del que afirmen els partits de dreta i ultradreta (hi ha diferència entre ells?), el procés de regularització extraordinària anunciat no és un conill que el govern espanyol s’hagi tret del barret per amagar altres problemes polítics. Arriba precedida d’un procés social llarg, articulat a través d’una constel·lació d’actors socials molt diversos que, durant anys, hem treballat per aconseguir-la. La iniciativa legislativa popular (ILP) per la regularització va ser l’expressió més visible d’aquest procés en el qual es van recollir 800.000 signatures amb la participació de dotzenes d’organitzacions i plataformes ciutadanes i també parròquies, congregacions religioses i altres organitzacions eclesials, com Càritas».

Al capdavall Mora, que si no n'és ha estat molts anys vocal de Càritas, podria defensar la mesura en termes de compassió, però bandeja aquesta idea i en defensa el valor polític, fins i tot amb un encàrrec final: «La regularització no és una mesura moguda per la mera compassió. És una decisió que respon a una constatació política amb un fort contingut ètic: una societat funciona malament quan accepta com a cosa normal que una part significativa dels que hi viuen ho facin sense drets plens. La irregularitat administrativa perllongada no beneficia a ningú: genera por, explotació, economia submergida i fractura social. No es pot construir la convivència sobre la base de la precarietat crònica ni es pot sostenir la democràcia quan l’existència és un mer exercici de supervivència. Tota la demagògia que alguns estan construint al voltant d’aquest tema, es desfà quan hom té l’oportunitat de tenir al davant una persona afectada i es constata la seva expressió d’esperança i alegria davant d’aquesta oportunitat. Per això tan necessari com tenir papers és tenir espais de trobada que trenquin la distància sobre la qual es construeix la xenofòbia». Doncs això, que ja era hora. Però, encara més, contra la por i l'egoisme ens cal multiplicar espais de trobada. Persones descobrint persones. La resta ens arrossega a l'infern.

Sam Abrams, vindicació d'Amat-Piniella

 

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener, a El Pou de la gallina: una crònica de la presentació de Sam Abrams, amb l'editor Jaume Huch, de la reedició de Les llunyanies a càrrec d'Edicions de l'Albí.

Sam Abrams, 

vindicació d'Amat-Piniella

 

Sam Abrams va ser a l’Espai Òmnium  el dimecres 26 de novembre per tal de presentar, al costat de Jaume Huch d’Edicions de l’Albí, la reedició de Les Llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946),de Joaquim Amat-Piniella. Abrams —Donald Samuel Abrams, Virgínia, 1952— és crític literari, professor i traductor, a més a més de poeta i assagista. Català d’adopció, fa més de cinquanta anys que va venir a estudiar Filologia Hispànica a la UAB. Aleshores va descobrir la literatura catalana, i d’aquella feta va decidir quedar-se la país. Per acabar-ho d’arrodonir, direm també que sempre ha gastat una independència de criteri gens corrent, compromès com se sent amb la recerca de l’excel·lència. Ras i curt: les engalta de dret, i la seva presència ja garanteix l’interès d’una vetllada. «Vivim un moment de crisi total, amb efectes econòmics, polítics i culturals. Un canvi d’era, la transició des de la post-modernitat a la post-post-modernitat». Encara més, l’home jutja la post-modernitat com una autèntica debacle, una crisi de valors que només genera dubte, incertesa, por i ansietat enmig de notícies falses i violència, verbal i física. «I el resultat és la residualització de les humanitats, amb la universitat a la inòpia i una esquerra en plena deriva economicista». Abrams s’alça aleshores contra el presentisme i amb la vehemència que fa el cas, reclama el cànon literari català. «Com és que no s’ha traduït Solitud a totes les llengües?  O Vida privada!». I afegeix: «Com és que els ajuts públics no van a les obres que valen la pena sinó a best-sellers?». I amb tot ens fa percebre «llumetes d’esperança» que poden revertir aquesta realitat. Cita editorials com Adesiara, Comanegra, Barcino, i elogia la tasca de l’Albí «...que permet redefinir la figura i obra d’Amat». No li falta ambició, i troba a faltar les seves obres de teatre, recollir les col·laboracions en premsa, la correspondència  i una bona biografia. Fet i fet, l’estudi de la seva obra, perquè «no és home d’una sola obra». I és que si Amat va ser un molt bon novel·lista, com a poesia no era pas marginal, «però en aquest país tenim mania a la gent que és capaç de fer més bé d’una cosa!». Al capdavall, jutja els 71 poemes de Les llunyanies d’itinerari vital que, des del títol — els 2000 km de Mauthausen a Manresa—  ens parlen de la humanitat i la inhumanitat. I s’anticipen al dia que la gent negarà els camps d’extermini. «Doncs bé, això ja ha passat —rebla Abrams amb ulls espurnejants— i per tal que ningú pugi negar mai l’existència d’aquell crim, jo els editaria tots dos junts: Les llunyanies i KL Reich es reclamen mútuament!».

Qui no coneix Rosa Barreda?

Aquest mes de gener a El Pou de la gallina s'hi parla de Harry Potter en termes de generació, amb una portada que també signa Maria Picassó, companya al «Qui no coneix...» en la seva condició d'il·lustradora genial. La Maria és una col·laboradora fèrtil i entusiasta de la revista, i amb ella aquest primer mes de 2026 hi presentem a Rosa Barreda. La vida i la bossa! O les bosses, que n'ha cosides per milers... Si no la recordeu, llegiu, que de seguida us ha de sonar.

Rosa Barreda,
retalls de vida recosits

Rosa Barreda i Abel és nascuda de 1983, a Manresa, aleshores que el carrer Balmes era als límits de la ciutat. Els seus pares, el Jaume i la Carme, ja era gent de taller i artesania, que si l’un era mecànic, l’altra es dedicava al tèxtil. Darrera de tres germans, la Rosa va passar pel Pius, va estudiar Història de l’art i, després de llicenciar-se’n, encara va començar a fer Història. «Recordo que quan vaig enllestir el batxillerat amb la meva germana gran, la Sole, vam fer un viatge a Florència. Va ser una epifania... El goig de l’estètica, el desig de mirar!» Però en realitat no se sentia cridada a la recerca ni tampoc per la docència. I abans d’acabar la universitat ja va encetar el seu trajecte laboral al departament tèxtil de Carrefour per passar a l’Abacus i, encara, al bus turístic. Entremig, l’experiència d’un pla ocupacional per plantejar la museologia del Museu d’Artés. Decididament no s’hi troba, i aterrarà un bon grapat d’anys al supermercat Condis del carrer de sant Cristòfol. «Aquells anys vaig fer de tot! Treballava per viure amb independència i passar-me-la bé, per viatjar, per sopar quan volia fora de casa... i sobretot per disfrutar!». Però ja ha estat dit que hi ha d’haver un temps per a cada cosa i la Rosa, quan s’acosta a la trentena, nota un regust de buidor. «Tot allò ja no m’omplia i, per sort, la meva mare em va suggerir de recuperar la costura». Dit i fet, comença a prendre classes de patronatge amb la Núria Batlló, a Navàs, on tenia escola de costura. «I va ser un redescobriment. m’hi vaig abocar del tot, que és la manera de viure que recomano. Implicar-se molt en allò que facis! Suposo que soc una sacrificada...». El cas és que en el seu pas pel supermercat ha anat perdent la timidesa a canvi d’un punt de desvergonyiment i, envalentida, l’any 2015 plega, compatibilitza l’atur i es fa autònoma. «I encara avui cuso i m’encanta cosir, perquè les possibilitats creatives són infinites. No deixes mai d’aprendre i fins et permet l’evasió. Una meravella!». Això sí, la Rosa s’ha especialitzat a fer bosses i bossetes, «i la meva professora de costura encara avui no es creu que treballo sense patrons!». Tot un caràcter, si de primer treballava a casa mateix, des de fa dos anys participa del projecte municipal d’artesania Artífex que li permet tenir un espai al local de la plana de l’Om per al seu taller, Amacdhistèria. «Al principi no m’hi volia presentar, ja m’anava bé treballar des de casa, però al final vaig fer el pas i n’estic molt contenta!» Superada l’època d’anar a fires i firetes, avui els seus treballs són presents a botigues d’arreu de Catalunya —i fins més enllà i tot. Però a ella el que més li agrada és cosir i cosir, sumar retalls i pedaços, que són retalls de vida. Cosir i vendre a la plana de l’Om, al costat de la Marta Camps —joieria de pedres— i del taller ocupacional d’Ampans, lligat amb el restaurant el Canonge. «I sé que això té un sostre de quatre o cinc anys, però aleshores ja rumiaré per on les enfilo» Resolta i positiva, encara us afegeix: «Al capdavall estic contenta —i és bo estar content, perquè totes les opcions són vàlides i tots fem el que podem». I és que la Rosa us encomana una bona dosi d’optimisme i, si us vaga, us la posa en una bossa acolorida per tal d’encarar aquest any que comencem amb tot l’entusiasme.

L'amor venia amb taxi, una Cubana familiar

Divendres vaig anar al Romea, a veure La Cubana. Un regal de Nadal per un títol que en el meu cas no és neutre: L'amor venia amb taxi. Després dels Pastorets d'en Folch i Torres és l'obra de teatre que més vegades he vist, una dotzena llarga, assajos al marge! I és que L'amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, va ser un clàssic del teatre parroquial i jo el vaig veure escenificar al teatre de la parròquia la Sagrada Família, de Manresa, exactament com al nou muntatge de La Cubana: després de L'Heureu i la forastera! 

L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.

I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.    

La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!

Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.

Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!

Encara el Joan Morros —ara amb Xavier Domènech

Després de la concessió al Joan Morros de la medalla de la ciutat de Manresa al mèrit cultural, on vaig tenir el goig i l'honor de glossar-ne l'itinerari, va venir la festa del 30è aniversari d'El Galliner. Aquell vespre al Kursaal el Joan hi va rebre una acollida multitudinària, amb parlaments i tot, i es va esmentar la meva glossa en termes elogiosos per part de Xavier Fina, l'actual director general de Promoció cultural i Biblioteques. Dic això perquè a la sortida, em vaig trobar en Xavier Domènech, primera espasa de les plomes manresanes i columnista incisiu del nostre Regió7. L'home, que no havia pogut venir el dia de l'Ajuntament, s'interessava per la glossa dels trons, i jo li vaig dir que, efectivament, no l'havia sabut veure entre el públic perquè, si hagués estat així, li tenia un fragment a punt. Un fragment que no vaig llegir —me'n vaig estalviar d'altres, per tal de provar de cenyir-me als temps disposats. En fi, que li vaig dir al Xevi que li ho faria arribar, i no voldria pas faltar al compromís, ni que sigui tardanament.

El fragment acompanyava els primers moments de Tabola, i deia això:

... és inevitable que, si hi ha en Xavier Domènech a la sala, els posi l’exemple de la nostra primera visita [amb el Joan] a Regió7 a presentar el projecte de Tabola: ens va rebre el Xevi Domènech i vam passar una estona llarga xerrant. Després de la trobada, per allò de pensar, actuar i en acabat avaluar resultats, ens vam aturar al bar Puerto Rico que era a peu de la redacció. I davant d’una coca-cola jo em devia queixar al Joan que el Xevi, al final de l’entrevista, semblava que gairebé s’ho havia inventat ell tot sol això de Tabola, aportant matisos i idees, i ponderant la iniciativa. I tu [Joan], amb molt de tacte, em vas demanar que què hi havíem anat a fer a Regió7, si a demostrar que jo era molt llest —que ja es veu que no, no que no ho fos, sinó que no és el que els volíem anar a demostrar, eh— o bé si es tractava d’obtenir una pàgina al diari avalant el projecte. L’endemà vam obtenir la pàgina sencera, i tant. I jo vaig aprendre una de les primeres lliçons de comunicació —em vindrien d'altres— al costat del Joan i, posats a dir, al costat del Xevi Domènec, periodista en majúscula d’aquesta ciutat.

La foto és del 21 de desembre, al Kursaal, i l'he trobat aquest vespre de gener. Sóc una mica un desastre amb aquestes coses! Però el text del Xevi el tenia present, i em penso que li devia, així com tota l'admiració per tot allò que escriu i —encara— per aguantar algunes de les meves intemperàncies de joventut.

Per cert, el tsunami Morros ara continua amb la recollida de signatures per la creu de sant Jordi: no s'ho perdin!