Divertim-nos fins a morir, quaranta anys després

Deu ser que em faig gran, però el cas és que cada vegada més rellegeixo textos que en el seu moment em van semblar útils o preciosos. Rellegir per veure com he canviat, i com ha canviat el món: a vegades el llibre no suporta la relectura —com pot ser que m'agradés tant?— però a vegades és tan o més estimulant que la primera vegada. És el cas d'aquest Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman, una obra de 1985 que va sortir en català vuit anys després gràcies als Llibres de l'índex. Va ser un regal inesperat de la germana gran d'un alumne meu a l'institut Arraona, de Sabadell, que es veu que li agradava molt el meu curs de literatura catalana. De regals n'he rebuts pocs a la vida, i aquest és molt d'agrair: ara em sap greu haver oblidat tots dos noms... i el llibre no conserva ni una nota ni res. Però el contingut encara és, avui com ahir, de primera.

Han passat molts anys, és clar, i si aleshores el bo d'en Neil ens alertava del risc de la televisió-espectacle, avui cauria de cul amb l'efecte multipicador d'internet i la presència incontenible de banalitats a les xarxes socials. Bé vaja, que si fa quaranta anys l'autor es preguntava «de què riem i per què hem parat de pensar», avui se n'escandalitzaria obertament.  

En un breu Prefaci, Neil Postman contrasta les visions de George Orwell a 1984 (1949) amb les d'Aldous Huxley a Un món feliç (1932). Així, si Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament —el Germà Gran— Huxley contràriament creu que que «les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar». I és que les persones tenim un desig gairebé infinit de distracció, de manera que el control des del dolor podria haver estat ja substituït pel control des del plaer. Fa impressió llegir, en un text de fa quatre dècades el vaticini  que «els mitjans electrònics han canviat el caràcter del nostre entorn simbòlic». Si ho sabessis!

Després de defensar la tesi segons la qual llegir és aprendre hi ha l'elogi de l'Amèrica tipogràfica, d'arrels luteranes, aquelles que defensaven que la impremta era «l'acte de Gràcia més alt i extrem de Deu». Que la impremta va influir en la forma del discurs públic és innegable, però és aleshores que ens arriba la idea més important: «la forma determinarà la naturalesa del contingut». I si la lectura encoratja a la racionalitat, l'arribada del telègraf, de la fotografia, de la ràdio i finalment de la televisió van anar creant paulatinament el món de «tat». I el valor de la informació ja no depèn tant de la seva funció social o política sinó, i sobretot, de la seva novetat. Es mou informació però ni es reuneix ni s'explica ni s'analitza. Informació i més informació, d'arreu del món, fragmentada i sense context. «Amb quina freqüència passa que la informació que us proporciona la ràdio o la televisió o el diari del matí us fa alterar els plans del dia, o us dona llum sobre algun problema que heu de resoldre?».

Acabo, content de la relectura. I em cenyeixo a la televisió que Neil Postman qüestiona —avui que gairebé cap nano veu la televisió! «El problema no és que la televisió ens dona temes entretinguts, sinó que presenta tots els temes com a entreteniment, que és una qüestió diferent». Es buscaven aplaudiments talment avui es persegueixen likes, no pas cap mena de reflexió. Perquè ja no calen les opinions, amb les emocions n'hi ha prou. I això és letal, també políticament, perquè ja no podem saber qui seria la millor persona per fer de president o alcalde, sinó «qui té la imatge que commou i calma el nostre descontentament». Doncs això, que anem servits. I distrets.