dijous, 17 de març del 2016

Qui no coneix Pius Cisa?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març també ha sortit amb prou teca: 48 pàgines, amb el tema del mes parlant dels "Nous plans per revifar el centre històric" (entrevista al nou Comissionat, Adam Majó, columna d'opinió de Marc Aloy com a nou regidor d'Urbanisme, i encara unes fotos precioses de Gerard Oliva). També hi ha recollida en tres pàgines la biografia -apòcrifa- de Guillem Catà. Tot molt arreglat. I a les acaballes, la nostra col·laboració mensual que engeguem amb la il·lustradora Maria Picassó. Qui no coneix… ? Aquest cop ha estat el torn d'en Pius Cisa immortalitzat per la il·lustradora com a "maitre bricoleur". I doncs, i tant que l'heu de conèixer en Pius! Pius Xè, que la cosa es porta l'oli. Si voleu, ara mateix el text us en fa mitja memòria….

Pius X Cisa i Camps
L’emprenedor autodidacte

D’entre les persones inquietes que Manresa disposa, hi destaca sens dubte en Pius Cisa, el primer dels germans Cisa-Camps, amb el Francesc, l’Oriol, el Manel, l’Agustí i –a la fi- la Rosalina. És clar que només en Pius –Pius X !- portava aquest nom de papa que, just l’any abans que nasqués, el 1954 fou consagrat sant. I doncs, amb aquesta planeta, el Pius va créixer directament encaminat als altars. Escolà de la Seu, a dotze anys s’incorporava als claretians com alumne de Sant Boi, i als catorze ja era a la Conreria. Però els designis del senyor són inescrutables! I en Pius tornà a Manresa a fer el 6è de batxillerat, i amb tres dèries per bagatge: el catalanisme, la música i un interès vivíssim per al funcionament de qualsevol artefacte. És aleshores que enceta una trajectòria feta de canvis i relleus, amb un perfil un punt hippie que no abandonarà mai més: no us l’imagineu més pelut encara i tocant la guitarra? És ell, i fou així que es quedà una vella taverna del carrer Magraner, que amb els amics transformà en el Bar la Quadra. I al mateix temps, la seva passió musical l’acostava de primer com a pipa i després tècnic de so d’una colla de grups musicals, des dels Fusioon fins a –se n’hi va anar a fer les Espanyes!- en Miquel Gallardo. En acabat vindrà la mili i, amb el parèntesi, el comiat de la bohèmia: “Vaig tornar de Barbastro amb mil peles i una Bultaco Matador. Calia fer alguna cosa!”. I la va fer. La curiositat i una breu experiència prèvia el van animar a emprendre una carrera de reparació d’electrodomèstics de línia blanca que durant tres dècades li ha permès de visitar gairebé totes les llars manresanes. Casat i pare de família, el retrobem divuit anys a l’AMPA del Puigberenguer. I és allà on –emprenedor autodidacte!- en Pius descobreix la informàtica, per voluntat de servei. I s’hi apassiona tant que es pot ben dir que n’ha estat un pioner local: aviat va incorporar a la seva oferta laboral la confecció de pàgines web –feu-hi un cop d’ull! Guiamanresa.cat. I com que ser inquiet no vol dir poc compromís, el Pius forma part del Projecte Educatiu de Ciutat, i del grup “Manresa decideix” i, és clar, del secretariat local de l’ANC. I aquí, i arreu on ha estat, tothom us ho sabrà dir: en Pius, un pencaire de qui te’n pots refiar. Un tros de pa, vaja. Gairebé un sant.

dimarts, 15 de març del 2016

Ma mare i la residència, trenta anys d'una notícia

A finals de desembre passat, ma mare em compartia el record d'una primera notícia de la Residència d'avis del barri publicada a Regió7, exactament trenta anys abans! L'esborrany que en va fer, per una hipotètica tribuna al mateix diari, venia a dir això: "fa trenta anys que empenyem un projecte i, malgrat el creixement, conservem l'objectiu i els valors del primer dia". El text, fet i fet, no s'ha publicat mai perquè els entrebancs de la salut han fet que un mes, i després l'altre, la meva mare hagi anat quedant fora de joc. I amb tot, avui en recupero l'esborrany, ni que sigui per constatar les coincidències i els objectius, inalterables al cap de tres dècades. Això i consignar, també avui, un primer dia com a usuària… El text, però, seria això, més que menys:

La residència d’avis, 30 anys d'una idea al barri

Pepita Subirana i Badia
Fundació Residència d’Avis Sagrada Família

Aquest gener fa trenta anys que Regió7 publicava la primera notícia: un grup de veïns de la Sagrada Família, a Manresa, volíem crear una mini-residència d’avis al cor del barri. Era el dia 2 de gener, i al diari s’hi explicava el nostre primer objectiu: aconseguir que, al mateix àmbit on havíem viscut i crescut, hi poguéssim també envellir. Fer-se gran sense haver de buscar places de residència lluny del barri o fins i tot lluny de la ciutat. Calia, doncs, un equipament de proximitat que permetés envellir amb la màxima qualitat de vida.

Els impulsors no havíem fet gaires reunions, ni teníem una gran experiència d’atenció a la vellesa. Però teníem aquesta voluntat de servei i, plegats, idealitzàvem una residència de dimensions reduïdes, per a sis o set persones i -santa innocència!- amb tres cuidadores per cobrir tres torns laborals. De tota aquella colla –Rossend Coll, Teresa Pujol, Rosario Ramos, Ramon Fontdevila o Francesc Xavier Navarro...- s’esqueia que jo havia atès gairebé deu anys els pares a casa, i encara aleshores atenia la meva mare. Era clar que envellir no és cap ganga, però encara ho és menys si a l’entorn no hi ha la gent o els serveis necessaris que et puguin acompanyar en aquest trajecte de vida.

Sigui com sigui, la resposta del barri va ser molt positiva i, contra els pronòstics més pessimistes, aquell estiu de 1986 ja vam recollir, amb aportacions populars, fins a un milió de pessetes per comprar el primer pis de les vivendes de la Sagrada Família. De cent pessetes en cent pessetes! Trucant portes cada tarda i explicant el nostre projecte en directe. Al capdavall, amb la posterior empara de l’Associació de veïns i el suport de la Generalitat de Catalunya, de CaixaManresa i també de l’Ajuntament, dos anys després vam inaugurar l’equipament que, des d’aleshores, mai ha parat de créixer! Avui la Fundació Residència d’Avis Sagrada Família, de Manresa, atén a més de vuitanta avis (residents, centre de dia o en servei de menjador) i té un equip de 40 professionals per fer-ho possible. I amb el mateix esperit original, que és el d’atendre els avis, estimar-los i fer-los sentir encara membres de la seva comunitat. Atenció de proximitat.

Arribar aquí no ha estat pas senzill: només s’explica per la il·lusió i les complicitats que des d’aquell primer nucli fundacional hem aconseguit sumar. Des del maig de 1988 i fins avui, gairebé 28 anys. Ara som a punt d’emprendre un altre pas endavant que ens permeti incorporar dos pisos més als nostres serveis. Per atendre totes les demandes que rebem, per millorar també l’atenció que donem. ¿Podrem tornar a demanar-vos la vostra col·laboració? Una residència d’avis de barri només té sentit si és sentida com a pròpia pel barri. I això per nosaltres és molt important!

Al capdavall, trenta anys després tenim una perspectiva llarga. També per mi que, en aquest temps, he envellit com no hagués mai imaginat. Fins a ser encara més conscient de la importància d’aquest servei a la vora. Ho puc comprovar cada dia: envellir no és mai cap ganga, d’acord. Però, si això és inevitable, fem almenys que la nostra vellesa, compartida, sigui per a tots més passadora.

La foto és del 22 de desembre a la Residència, i la Pepita, fundadora i exdirectora, encara parla al menjador de la torre amb els estudiants de primer d'Animació Cultural acomnpanyants d'Encarna Bosch sobre els orígens de la Residència. Uns inicis fonamentats en l'associacionisme i la participació ciutadana. Al seu costat, en Sendo Coll i la Roser, de la Vinyeta.

dilluns, 14 de març del 2016

Dissabte de portes obertes a l'institut

Dissabte vam fer jornada de portes obertes a tots els instituts de Manresa. Al Guillem Catà també, és clar, i des de quarts d'onze que van començar a arribar visitants. Pares amb canalla que encara fa 6è de primària i que es miren, tots, el centre amb els ulls esbatanats: els pares per aquell sentiment de responsabilitat que els vol fer encertar en la tria. I els nois perquè ja veuen que la cosa, per molt que avui ho endolcim, començarà a complicar-se. Però el centre fa patxoca: a les aules hi projectem gravacions del Nadal al Catà, de l'extraescolar de teatre. A l'aula de música sona en directe la nostra Bigband... Hi ha els laboratoris oberts, i les aules d'informàtica. A les escales que enfilen cap al primer pis, els alumnes de plàstica hi van enganxar amb traça uns vinils de voluntat programàtica: educació, cultura, igualtat… I pels racons no hi queda rastre de l'habitual paper d'alumini o dels tetrabricks d'esmorzar. Net i endreçat, el Catà encara fa més goig! Al tríptic que lliurem als pares, una referència oberta: som un centre plural i divers. Tan divers com ho és el nostre entorn. I si m'hi estic a pensar, tan divers com els que ens arriben a visitar aquest dissabte. D'arreu del món, i tots amb ganes de millorar. Pares i fills, reunits a la cantina, amb un got de xocolata desfeta o, més tard, escoltant l'exhortació que els fa la directora i la presidenta de l'Ampa. I aleshores em torna la columna d'en Carles Capdevila, el dijous, a l'Ara: Estudia el que et doni la gana, però estudia. I arribo a casa i l'afegeixo en aquesta carpeta (virtual) de retalls. Textualment:

Estudia el que et doni la gana, però estudia
Carles Capdevila

Molts joves rumien aquests dies què estudiaran, enmig d’algunes confusions i moltes incerteses.

Hi ha qui diu que avui dia estudiar graus ja no serveix. Qui pensa que estudiar ja no serveix potser és que ha estudiat poc. O ho confon amb si aquests estudis tenen una sortida professional directa, i en això l’encerta: malauradament no la tenen.

Però està demostat que els llicenciats troben feina abans que els que no ho són, encara que no sigui, per desgràcia, de la seva especialitat i del sou que mereixerien. I a més és que estudiar no té només una finalitat laboral.Aprendre és un verb deliciós. Que els graus i postgraus ja no donin un sortida directa al món laboral és un problema, però té un punt, un de sol, positiu. Que avui dia ja no cal especular tant amb la sortida, sinó amb l’entrada. El meu consell és: estudia el que et doni la gana, però estudia. No en el sentit de caprici, sinó en el de passió, de vocació, d’il·lusió. Si estudies el que realment t’agrada, aprendràs segur, i aprendràs més, perquè el motor serà la curiositat. I aspiraràs a ser molt bo en allò. I si aprens molt i ets molt bo, la sortida apareixerà, o te la crearàs. En canvi, si optes per alguna cosa que no et ve de gust pensant en les opcions laborals, has de saber que potser el sacrifici no et sortirà a compte, en un món tan canviant on tots serem aprenents permanents i haurem de reciclar-nos diverses vegades. Evidentment, també s’aprèn treballant, sent monitor d’esplai o voluntari, i no tothom ha de fer un grau, i la FP millora per oferir tota mena de sortides. El que vull dir és que és possible ser jove, ser optimista, estudiar el que et doni la gana i complementar l’aprenentatge fent feina o empenyent des del teixit associatiu. I és recomanable. I funciona.

dilluns, 7 de març del 2016

Francesc Comas biografia Guillem Catà (a El Pou de la gallina)


Cada 21 de febrer els manresans celebrem la Festa de la Misteriosa Llum, que és la celebració de la tossuderia i l’enginy a l’hora de resoldre els problemes. La història és de sobra coneguda: després de set anys de sequera, els ciutadans de Manresa van tenir la pensada d’anar a buscar l’aigua del Llobregat des del terme de Balsareny, mitjançant una sèquia o canal. Els entrebancs foren molts i diversos, amb el rei, amb la pesta i especialment amb el bisbe de Vic, que era propietari d’unes terres al pas de la sèquia per Sallent…

I doncs, el desacord potser sí que el va resoldre aquella misteriosa Llum vinguda des de Montserrat. Però, més enllà d’una intervenció divina, darrera la formidable obra de la Sèquia hi haurà sempre el nom d’en Guillem Catà, el seu arquitecte, enginyer i responsable. És ell qui pensà la nostra Sèquia, que ens ha garantit l'aigua al llarg dels segles. I tanmateix…  d’en Guillem Catà, en teníem molt poques notes biogràfiques i, encara menys, gairebé cap mena d’il·lustració!

Per això, coincidint amb el 25è aniversari de l'Institut que porta el seu nom, des del centre vam demanar a l’historiador i ex-professor Francesc Comas, que en simulés uns fulls de dietari compilant totes les dades possibles que tingués a l'abast. El resultat va ser molt més que un text pedagògic. Per això, abans de fotocopiar-lo per a tots els nois i noies de l'institut, el vam embolcallar amb tres dibuixos de Manel Fontdevila, fins a quedar transformat en un reportatge per a El Pou de la gallina d'aquest mes de març. No us el perdéssiu pas! Perquè si bé es tracta d’un document apòcrif, els personatges i llocs que apareixen en el text són absolutament rigorosos, i des d'ara i en el futur, ens acostaran una mica més aquest enginyer memorable a qui Manresa haurà d’estar sempre agraïda.

Dels tres dibuixos del Manel que publica El Pou de la gallina, aquest és probablement el més seriós i compromès. Té un cromatisme medieval però, és clar, el personatge surt d'una ploma contemporània. Sigui com sigui, sembla talment que en Guillem Catà ja mira cap al cantó de Montserrat amb voluntat premonitòria. No cal dir que els tres dibuixos publicats queden des d'ara a l'abast de tothom qui els vulgui utilitzar amb finalitats pedagògiques o, almenys, no liucratives. 

El document, sencer, aquí