Qui no coneix PIlar Llasera?

Aquest mes de desembre El Pou de la gallina parla de les dones al món de la comunicació. L'esquer és l'any Maria Matilde Almendros que s'acaba, però sobretot hi ha la voluntat de radiografiar la creixent presència femenina al món de la informació: a la premsa, a la ràdio o a la televisió. El combinat de la portada amb Laura Serrat i Núria Bacardit, o Pilar Goñi a l'obertura del tema són la mostra que en els mitjans de proximitat les diferències es van reconduint, encara que s'endevina que aquí, també, el camí serà llarg...  Al tram final, la revista presenta Pilar Llasera, una dona decidida al «Qui no coneix...» magníficament il·lustrada per Maria Picassó: Llasera s'ha passat la vida despatxant moda al PakPil, tot just a canvi d'uns quants diumenges a muntanya i, per poc que la conegueu, en descobrireu els detalls tot seguit:

Pilar Llasera,
el Poblenou va a la moda

Són moltes hores de botiga allò que l’ha fet coneguda. La recordeu? Pilar Llasera Parera, de 1959, i a punt de complir mig segle despatxant al carrer de Sant Josep. Una botiga de moda, de pronúncia tan estranya com rotunda: PakPil. No té gaire misteri, és clar. El «Pil» és a l’arrel de Pilar i el «Pak» és la de la seva mare, Paquita, modista del barri de tota la vida que ara mateix ja va cap als 92 anys. I bo, el cas és que la Pilar ja va néixer i créixer al pis de sobre la botiga, i fins per anar a escola no se’n va haver d’allunyar gens: va fer tota la Primària a l’Ave Maria, a un cop de roc de casa. Com que les monges no la trobaven prou bona com per continuar estudiant, al darrer any ja no hi anava a les tardes perquè, fet i fet, vora la mare modista sempre faria més servei. En acabat, com que cada estiu passava deu dies a casa uns oncles de Barcelona, s’admira que la seva cosina, molt poc més gran, acabi de posar una botiga de moda. «I com que a casa ja teníem el local, i ma mare ja començava a estar tipa de fer de modista, doncs ens vam animar...!». I així va néixer aquell PakPil, el 1975, quan la Pilar, encara menor però molt decidida, agafava diners i tren i se n’anava a Barcelona a visitar majoristes per tornar carregada de bosses i paquets. La resta de la setmana —de dilluns tarda a dissabte vespre!— van ser de pura perseverança: la Paquita s’encarregava dels arreglos i la Pilar de la venda, fins a multiplicar aquesta vocació per tractar amb la gent. Això i, també, el gust per la muntanya: els seus dos germans grans, el Toni i el Joan, tenien colla al barri i els diumenges se l’enduien a Collbaix o bé fins a Juncadella, a fer ràpel al pont dels Catalans. El grup, d’inspiració parroquial, va desembocar al Centre Excursionista Montserrat i ella també a l’Agrupament escolta de la Seu, i és allà que la Pilar recupera amigues de la infantesa o d’altres amb qui coincideix als estudis nocturns de Comerç, com la Isabel Melenchon o l’Alba Collado. Només va faltar que Josep Maria Llasera, el pare, delineant a la Lemmerz, coincidís a la feina amb en Josep Maria Montfort i acabés acostant la canalla a les expedicions organitzades pel Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Per això trobem aleshores la Pilar incorporada en aquell Equip d’Escalada En Roca (EDER) fent colla amb la Mite Selga, l’Antònia Dalmau, l’Ester Busquets o la Marta Basomba. I amb la colla, els festeigs: allà coneix en Fredi Puig i, bo i casats, tindran dos nois, el Nil i el Berni... Tot plegat, però, sense perdre mai de vista la botiga: la Pilar-mare-de-família agafa dependentes per poder créixer amb imatge pròpia —alguna de tan fidel com la Paquita Muntada, totes les tardes de vint-i-set anys seguits!. I comença a viatjar regularment a les fires de París o Madrid i, si convé, a Milà. Aconsegueix marques de qualitat i disseny innovador, i fins s’atreveix a obrir una segona botiga al carrer Nou: més maldecaps encara! «Allà hi passava molta gent però vendre, el que és vendre, veníem al Poblenou. Vam ser-hi disset anys... fins que em van fer àvia!». Ara la Pilar, que encara va alguns diumenges a esgarrapar pedra, ja frisa per jubilar-se, mentre recorda enriolada tots aquests anys de roba amunt i avall, i una clientela fidel a qui ella atén i assessora, amb peces de gust personal, sovint un punt atrevides. I mentre defensa preu i qualitat, diu sense embuts que espera que la botiga continuï fins i tot quan ella no hi sigui.

Nadal al Catà: Sagarra a l'abast

Des que fa dotze anys vaig tornar a l'ensenyament, que vaig entusiasmar-me amb una versió molt particular dels pastorets: la professora de música —aleshores, la Rosa Maria Ortega, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa— tenia a mà un guió que combinava cançons amb algun fragment de Folch i Torres i una bona dosi del Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Ens hi vam abocar i, sota el nom de «Nadal al Catà», es pot dir que vam triomfar, un any i un altre, al teatre dels Carlins. Als nanos els agrada actuar, i ara mateix, gairebé tots desfilen per l'escenari bé sigui cantant, fent percusió o interpretant els germans Lluquet i el Rovelló —els papers es multipliquen: també tenim Satanàs, Llucifer i Llussifó: són tants els que volen triomfar! Però el tema són els rapsodes, generalment les rapsodes, que reciten amb la millor de les voluntats. Recitaven Sagarra, Joana Raspall o Papasseit. O Guerau de Liost, si molt convé. Els textos clàssics al costat de la pastora Caterina o el Jingle Bells, i els set pecats capitals que van anar creixent a vuit, nou i deu fins a incoporar el bullyng, la guerra o l'homofòbia. De tot hem fet, i ens ho hem passat sempre més que bé amb el suport de molts professors —n'hi ha de músics, i n'hi ha de fusteria i sobretot, d'estètica i de perruqueria: fa tothom tan goig! A la fi de l'escena de l'infern, fins a tres arcàngels rebenten la caldera i emmenen la canalla al bon camí, el de la bondat i l'estudi, recomanant per a les properes setmanes de festa que aprofitin el temps no només per menjar i beure...  Tot això ho he dit en aquest blog manta vegades, i fins en vam fer un vídeo que va ser seleccionat l'any passat al Sambori que organitza Òmnium Cultural. Però a mi em quedava un recel amb Sagarra: les rapsodes mai no entenien gran cosa —i a vegades, ni poc ni gens. Prou s'esforçaven a vocalitzar i fer veure que sí, que ho pescaven. No res. De fet, n'hi ha un bon grapat que no el celebren pas el Nadal ni tenen el català com a llengua de casa o carrer. I aleshores, i per tancar tot aquest temps de recitatius impostats, enguany em vaig atrevir a reescriure Sagarra per tal que fos entès no només el llenguatge sinó també el missatge. Comprendre i compartir. No res, han estat tres estrofes dedicades a les dues Màriams i la Romaysa, que tanta il·lusió hi han posat un pati darrera un altre. Que no només diguin Sagarra sinó que també el compartim: Més enllà de la paraula i també d'aquella creu... Sagarra a l'abast del Catà. Per als que parlen Darija, o tenen l'àvia a Colòmbia o —com jo— vivim convençuts que amb amor, sempre hi podrem posar barra.

El poema de Nadal

 

Raps 1:                     Ai, aire d’aquesta nit !  

                       Quina sentida de rosa

                       hi ha en l’aire gelat que es posa 

                       sobre el pols esfereït ! 

                       Ai, aire d’aquesta nit !

 

Raps 2:                     «Ai, aire d’aquesta nit !» 

                                  Quants anys fa que anem dient

aquests versos d’en Sagarra?

Els diem i els repetim

sense saber exactament

què diuen d’una samarra,

d’uns pastors a mitjanit

i l’estrella al firmament...

Els diem... posant-hi barra!

                                               

Raps 3:                     Només aquí, a dins del pit,

més enllà de la paraula

i també d’aquella creu,

podrem comprendre el sentit.

Si agermanats a la taula

—tant se val el que parleu—

compartim el pa i la sal

fins a fer que cada nit

s’assembli a la de Nadal.

La iaia a l'escenari (i després "Moriu-vos")

Dijous, amb alguns alumnes dels cicle formatiu d'Animació Sococultural vam participar, al Kursaal de Manresa, a la preparació de Iaia, una proposta de teatre documental que començava al mateix vestíbul del teatre, amb una exposició de tot d'objectes aportats per gent gran de la ciutat i que, disposats en dues taules, exercien el seu poder catàrtic a la memòria dels assistents —o obligaven a parlar entre els més joves que sovint en desconeixien l'ús, la utilitat o el valor simbòlic d'una pòlissa, un brodat i les puntes d'un sèfino o mantellina. Després, sobre l'escenari, el públic es distribuïa en cinc taules, gairebé com el menjador d'aquestes àvies reals —gravades en temps de pandèmia— i representades en directe, en una experiència que va ser —tal i com ho presentava Mambo Project— "immersiva". El fet és que la canalla d'Animació, que havien col·laborat en la recepció del públic i dels objectes personals, i que van poder assistir convidats al darrer passi, van quedar impactats per aquella història d'àvies de després de la guerra, que podrien haver estat les seves. La repressió, la religió o el matrimoni, tractats per la franquesa del qui ja se sap al darrer glop de vida, varen somoure moltes emocions i aconseguiren donar valor a tants sacrificis anònims que ens han fet, avui, tal com som. Amb Machín de fons i el paper de Mireia Illamola executat tot just a un metre d'on jo seia, em va semblar reviure els darrers capítols de la plaça del Dimanat en només 30 segons! A la sortida no cal dir que tots els comentaris foren extremament positius per part de tots els nois i noies del cicle formatiu.

L'atzar —l'atzar és una neboda que hi actuava: Magda Puig— l'atzar, dic, va fer que ahir divendres tornés a teatre i, sense pretendre-ho, m'acarés a una altra obra sobre la vellesa. Al TNC, les darreres sessions de Moriu-vos —una creació del grup «Cultura i conflicte»— plantegen la dificultat d'envellir amb dignitat. El resultat no es perd en sentimentalismes, ni en la forma ni el discurs. Que no vol dir que no hi hagi tendresa! Però la voluntat és ventar un cop al públic assistent, sense contemplacions. Joan Arqué, el director, escriu al programa de mà que «apartem la mirada de tot allò que no sigui plenitud productiva o reproductiva. Un tracte edatista, discriminatori, que ve donat per l’envelliment d’un cos. Un col·lapse de l’humanisme que donàvem per fet. Una mena de bala que ens disparem ara, perquè impacti de ple en tots nosaltres d’aquí a uns anys». I els anys passen de pressa i el projectil arriba. Deixem de servir, i els cossos es deformen (al vestíbul, quines fotos de Marta Garcia Cardellach!) i anem perdent tota mena d'interès. Ras i curt: envellir avui és esdevenir una nosa. I el missatge és brutal i directe als nostres vells: Moriu-vos! Com que l'obra serà a Manresa el proper 11 de març no us perdeu pas l'ocasió de veure-la! Per tota la resta, retallo i enganxo la crítica de Santi Fondevila a l'Ara, el passat mes de novembre. Ho diu molt millor que jo no sabria:

Contra el menyspreu de la gent gran
Moriu-vos, teatre necessari i molt ben fet al Teatre Nacional

Santi Fondevila, Diari Ara, 26 de novembre de 2022

Vivim en un sistema que només valora la utilitat versus la productivitat. Ets en tant que serveixes. El per a què serveixes ja és una altra cosa. Qui ho sap molt bé són els centenars d’avis i àvies que després d’anys de ser útils queden aparcats a les residències de l’anomenada tercera edat tot esperant l’arribada de la parca. Són éssers humans amortitzats. De poc o res els ha servit haver cuidat emocionalment fills i nets. Hi va haver un temps que es respectava els vells. I se’ls escoltava. Ara ja no. Són font de problemes. El vertigen de la societat i la tecnologia els ha trepitjat. Cal amagar-los. A les residències geriàtriques, com en molts pisos de la ciutat, hi regna la solitud, la manca de caliu. El grup Cultura i Conflicte (...) ho resumeix al títol. Què caram! Moriu-vos . Aquest projecte multidisciplinari sobre els vells i les velles és una denúncia d’aquest menyspreu que posa sobre l’escenari artistes grans en tots els sentits (Imma Colomer, Montse Colomé, Oriol Genís, Enric Ases, Arthur Rosenfeld) i figurants més grans encara per mostrar que no sols continuen vius sinó que poden fer moltes coses. Sota la direcció de Joan Arqué (...) Moriu-vos és un espectacle molt visual on manen les escenes de dansa que ha coreografiat Sol Picó. Una funció que tant ens acosta a la problemàtica com la qüestiona mitjançant l’humor, la tendresa i la bellesa dels cossos que ballen i ballen. Brillant el solo que es marca la històrica Montse Colomé. Estimulants els moments quan el grup respira i es mou amb llibertat sense mediatitzacions tot celebrant records i somnis. Dolorosament empàtica la solitud d’Imma Colomer fins al seu emocionant comiat final. El més fort de la proposta no rau tant en els textos (Anna Maria Ricart) com en el conjunt d’escenes que d’una manera o altra toquen el cor. Magnífic l’irònic espai sonor de Pepino Pasqual i Marc Jodar. Teatre necessari. I molt ben fet.

Qui no coneix Assumpta Bermúdez?

La futura capitalitat de la sardana, l'any 2024 a Manresa, ocupa el Tema del mes d'El Pou de la gallina, aquest novembre. El reportatge reflecteix la voluntat de la comissió impulsora, de fer-ne un esdeveniment viu i participat. Al costat, la història de sardana i sardanisme des de 1904 o el record de 1963, quan vam ser declarats «ciutat pubilla»... De tot el reportatge allò que més em captiva és una foto feta d'en Francitorra, l'any 1957, al Passeig del Riu. Sardanes en petits cercles, la copla esbufegant i, de fons, un camió i una furgoneta DKW de la Coca-cola com a símptoma de modernitat. Encara perviuen els darrers barrets, gorres i boines, però alguns dels nois i noies van amb ulleres de sol tot celebrant una molt noucentista festa de l'arbre... al cor del franquisme! No hi puc fer més: m'atrau aquest goig de la festa compartida i, potser per això, celebro que el mateix número d'El Pou s'enllesteixi amb un «Qui no coneix...» dedicat a Assumpta Bermúdez. L'Assumpta ha estat 33 anys la tècnica de referència a la Festa Major de Manresa, i la Maria Picassó l'ha clavada en una il·lustració magnífica mentre un minimalista castell de focs s'enlaira al Parc de l'Agulla. Qui no la coneix l'Assumpta? De l'associacionisme local, tothom. I si no n'esteu segurs, aqui en teniu la pàgina. Reservada de mena, ella és el màstil de la nostra principal celebració comunitària.

Assumpta Bermúdez,
la vida pot ser una festa

Aquesta és la història d’una manresana singular, més tractada que coneguda: Assumpta Bermúdez Sanz. Nascuda el 1963 al carrer d’Enric Morera, quan encara es deia Belchite i al seu voltant tot eren camps o solars erms. Allà mateix, en una escola tan modesta com l’Academia Suiza, ja van fer notar als pares que la noia prometia, i que valia la pena deixar-la continuar estudiant. I a casa —el José i la Felicidad treballaven al tèxtil— van fer l’esforç. I ja tenim l’Assumpta al Pius Font i Quer! I fou al Pius, sense sortir del barri, on va mostrar un primer instint per al show business: la seva classe de 3r de BUP es van empescar un concert amb l'Orquesta Mondragón, que van fer venir a Navarcles amb un èxit i beneficis es-pec-ta-cu-lars. Avui això, entre menors, seria no només impensable i reprovable sinó directament punible. Però per a ella fou la seva epifania —i deu ser l’únic cop a la història de la ciutat que un viatge de final d’estudis surt gratis a tots els participants! Després vindrà la universitat, i mentre enllesteix ciències de la informació a l’Autònoma, es compra un Seat 850 i comença el seu periple per ràdios locals. També a Manresa passa per Ona7 i Ràdio Ciutat, i escriu per al Pla de Bages i, després, per Regió7, al costat d’un joveníssim Marc Marcè. Tampoc para d’ampliar el seu bagatge, i ara estudia ciències polítiques i sociologia. Fins que ocupa una plaça a la nova oficina d’informació de l’Ajuntament de Manresa! Això era l’any 1988 i la ciutat mastegava el relleu de l’etapa socialista amb el nou alcalde Sanclimens. L’Assumpta només té vint-i-cinc anys i treballa d’interina. I és aleshores que l’única tècnica de Cultura que hi havia en aquella ciutat de 70.000 habitants —«gran Fina Sitjes!»— decideix migrar. Ho heu endevinat: el lloc va ser cobert per l’Assumpta. De cop i volta tota la vida associativa ara es despatxava a la seva taula. Això i, és clar, els episodis festius. Passem comptes? Han estat 33 festes majors i aquest proper mes de febrer sumarà una 19a Fira de l’Aixada! «Cada any quedo esgotada, però m’agrada molt». Va conèixer les fórmules participatives del MAM —el concert multitudinari de Mecano el 1989— i de Manresa de Festa des de 1995. I en tot aquest temps ha vist créixer la complexitat tècnica i la responsabilitat que generen els episodis festius. «i les organitzacions complexes han de realitzar-se des de les administracions, donant protagonisme, si s'escau, a les associacions». De tot aquest temps conserva bons records de tothom, «de la gent de les entitats, però també del personal municipal amb qui hem coincidit durant dècades, des del Carles Muñoz a la policia local, fins l’administració amb l’Alba Camprubí o el Jesús Bautista, a manteniment!». Considera que el pressupost festiu ha de créixer i, també, defensa la idoneïtat del carrer Sallent per a grans concerts («Miro de ser honesta: sempre dic el què penso!»). I en tots aquests anys només s'ha perdut dues edicions de la festa major, ara fa deu anys «...i va ser per malaltia, una aturada llarga i seriosa que et fa repensar moltes coses, i fins i tot aprendre a dir que no». Reservada de mena, no aspira a ser l’ànima de la festa sinó tot just el pal que aguanta la vela del circ. I com que cada agost treballa, es parteix les vacances i es perd al setembre per les millors ciutats europees o, després de la Llum, resseguint carnavals a Canàries o fins el Carib. Allà la retrobareu: vivint la seva vida —i gaudint de la festa!

Mariah Carey no serà la Reina del Nadal

Llegeixo al diari que, per a molta gent arreu del món, Nadal comença el dia que la cançó All I want for Christmas is you, de Mariah Carey, sona als centres comercials. El tema, de 1994, ha esdevingut popular fins el punt que també a l'institut Guillem Catà el vam adaptar per al nostre espectacle nadalenc. Més d'una vegada, quan l'atzar ens deixava una bona solista a l'ESO, havíem començat l'obra a les fosques al teatre dels Carlins i, veritablement, amb aquest primer tema atorronat deixàvem la canalla enganxada a la butaca. Vaja, la cosa no passaria d'aquí si no fos que la Carey enguany pretenia ser nomenada oficialment Reina del Nadal, un regal que l’Oficina de Marques Registrades i Patents dels Estats Units es veu que finalment no li ha volgut concedir. La cantant havia fet tràmits per registrar la marca Queen of Christmas, així com altres noms i frases relacionades amb les festes, tot plegat per comercialitzar tota mena de productes vinculant la seva imatge a Nadal, des de colònies fins a ulleres de sol o complements per a gossos! En fi, tenint en compte la famosa cançó, ja té nassos que ens digui que «Per Nadal no vull gran cosa..». I doncs, quan deia «et vull a tu» ¿cal suposar que es referia a la pasta? No res, que desembre és a la cantonada, i que nosaltres ja tenim tots els nanos assajant «Nadal al Catà» un dilluns i un altre. I, en absència de la Carey, goso dir que sempre ens quedarà Sagarra. «Ai aire d'aquesta nit!». Ens veiem als Carlins!

All I want for Christmas is you. De tota manera, la versió Carey-Fontdevila era prou sincronizada, i em consta que algú altre l'ha utilitzada amb les mateixes poques manies que jo em vaig emprendre la traducció. Vindria a ser una cosa així:

 

Per Nadal no vull gran cosa,

només d'una en tinc desig,

els regals fins em fan nosa,

no poden fer-me feliç.

 

Jo només et vull a tu

més del que mai has pensat.

Fes real el meu desig:

el que per Nadal vull ets tu.

 

Per Nadal no vull gran cosa,

només d'una en tinc desig,

els regals fins em fan nosa,

no poden fer-me feliç.

 

No espero rê sota l'abre,

ni vora la llar de foc,

els tres reis no m'aconsolen

amb carmels o bé algun joc.

 

Jo només et vull a tu

més del que mai has pensat.

Fes real el meu desig:

el que per Nadal vull ets tu

 

Oh, all the lights are shining so brightly everywhere

And the sound of children's laughter fills the air...

bell hooks, amor i política (a «Directa»)

bell hooks,

amor i política


Per la pensadora, desapareguda al desembre, no hi ha lloc millor per aprendre l’art d’estimar que la comunitat, ultrapassant el llindar de la parella i la família, un espai idoni per establir relacions profundes i fer nostres les condicions dels altres.

Alfons C. Salellas

Doctor en Filosofia per la Universitat Federal 

do Rio Grande do Sul de Porto Alegre (el Brasil)

Directa núm. 557, del 14 al 27 de novembre de 2022.Pp. 16-17

Il·lustració d'Elias Taño.

Va morir el 15 de desembre de 2021. Gloria Jean Watkins es feia dir bell hooks, un homenatge a la seva besàvia, i en minúscula, per privilegiar l’escrit, no l’escriptora. Va explorar el racisme, el feminisme i la lluita de classes posant el focus sobre la interseccionalitat de raça, gènere i capitalisme com a perpetuadora de sistemes d'opressió i dominació. Dins d’aquest marc, bell hooks desfà el tòpic romàntic i defensa que l'amor, més que un sentiment, és una acció capaç de transformar el nihilisme, la cobdícia i l'obsessió pel poder que dominen la nostra cultura. (...)

D'acord amb aquesta teòrica, artista i activista social, pensar en l'amor com una acció en comptes de com un sentiment és una manera d'assumir responsabilitat i compromís. Ens han ensenyat que no podem controlar totalment els nostres sentiments; tanmateix, la majoria acceptem que les nostres accions són escollides i que la intenció i el desig influeixen en allò que fem. També assumim que les nostres accions tenen conseqüències. Tal com va enfocar-ho hooks, pensar que les accions donen forma als sentiments significa desfer prejudicis, com ara que tots els pares estimen els fills, que «caiem» en l'amor sense desig ni elecció o que existeixen crims passionals. Però si tinguéssim present que «l'amor és el que l'amor fa», no utilitzariem la paraula d'una manera que devalua el seu significat. Que estimem, sentim, i també fem: expressem cura, afecte, confiança, respecte, ens comprometem i ens responsabilitzem.

   En converses privades i debats públics, bell hooks va donar i va rebre testimonis d'angoixa i de por social, acompanyats d'un cinisme indiferent davant qualsevol idea que suggereixi que l'amor és més important que l'èxit professional. Ara, tots els moviments històrics preocupats per la justícia social han posat l'accent sobre una ètica de l'amor, i en aquest sentit, la pensadora tenia molt present el llibre d'Erich Fromm, L'art d'estimar, en el qual, a mitjan segle passat, s'hi podia llegir que, dirigida per una burocràcia de gestió, polítics professionals i amb l'objectiu de produir i consumir com a finalitats en sí mateixes, «el principi que sustenta la societat capitalista i el principi de l'amor són incompatibles». Així, dirà hooks, és com s'ignora la interdependència bàsica de la vida i es promou la distància entre les persones i el guany individual: l'èmfasi en el consum infinit desvia l'atenció de la necessitat espiritual.

   

   bell hooks s'empara en una definició que ve a dir que l'amor es la voluntat de fer tot el possible per promoure el creixement espiritual propi o el d'una altra persona. Espìritual s'entén aquí com la unió entre ment, cos i esperit, aquest darrer definit també com una força vital que augmenta la nostra capacitat d'autorealització i ens fa aptes per relacionar-nos en consonància amb els altres i el món que ens envolta. L'espiritualitat aquí descrita no cal que tingui res a veure amb cap institució religiosa. D'altra banda, bell hooks també es nodria d'una combinació del seu cristianisme matern i el budisme que va absorbir més tard. En aquest sentit explica: «Durant molt de temps, molts dels meus amics i companys de feina no tenien ni idea que exercia una pràctica espiritual. Entre els acadèmics i els pensadors progressistes, era molt millor vist i acceptable expressar sentiments d'ateisme. Vaig començar a parlar més obertament sobre el paper de l'espiritualitat a la meva vida quan vaig presenciar la desesperació dels meus alumnes, la seva por que la vida no tingui sentit, la seva profunda soledat. Sovint, em demanaven que els expliqués com havia mantingut l'alegria de viure. Per dir la veritat, havia d'estar disposada a parlar obertament de la vida espiritual. I vaig haver de trobar una manera de parlar de les meves opcions sense suposar que serien les opcions correctes o bones per a una altra persona».

   bell hooks reivindica el llegat deixat per Martin Luther King, en l'obra del qual s'hi pot trobar una politització de l'amor, és a dir, l'amor com a forma de lluita per posar un punt final a l'opressió i com a força activa per a una comunió més gran amb el món. L'amor és una acció, una emoció participativa, una pràctica de resistència. Quan ens hi comprometem, ens movem més enllà del domini dels sentiments. Segons l'autora de La voluntat de canviar (Tigre de paper, 2021) i Todo sobre el amor (Paidos, 2021) —que inspira aquest article—, no hi ha lloc millor per aprendre l'art d'estimar que en una comunitat, ultrapassant el llindar de la parella i la família, aprenent la comunicació honesta, establint relacions més profundes que les simples màscares de compostura i desenvolupant un compromís significatiu d'alegrar-nos junts, de lamentar junts, fent nostres les condicions dels altres. Si l'aparença i la mentida són més acceptables que la veritat, difícilment coneixerem l'amor. Estimar és una opció lliure que fem contra la por, contra l'obediència, l'alienació i la separació.  Escollir estimar és una tria per connectar, per trobar-nos en l'altre. D'aquí que siguin tan importants la simplicitat, compartir recursos i les polítiques del comú. A més, apreciar els beneficis de viure i estimar en comunitat ens empodera per reconèixer i relacionar-nos sense por amb els diferents. Comencem a construir comunitat amb un somriure, una salutació afectuosa, una mica de conversa...

   Estic convençut que la crisi contemporània és principalment una crisi de valors, fruit d'un assecament espiritual de dècades. El discurs de bell hooks sobre l'amor és a la base de qualsevol societat que es vulgui realment justa i lliure. És per això que cada dia es fa més necessari i urgent repensar l'amor com a acció que crea vincles i ens fa corresponsables del nostre destí, que és el destí del món.

Jo tampoc seguiré el mundial de Qatar...

...però els que em coneixen bé saben que això no té cap mèrit. No sóc allò que se'n diu futbolero ni mai he vist, si no és per compromís, un partit sencer de futbol. De petit vaig provar de fer la col·lecció dels cromos per intentar no ser un company rarot —era l'any 68, i la Lliga l'havia guanyada el València: fou tan estrany que no ho he oblidat mai més. No res, que col·leccionava els cromos d'esma, i amb el meu germà Manel ens feia riure un paio del Córdoba que es deia "Cepas" —i ho pronunciàvem a la catalana com interrogant-nos si de debò era possible que al món hi hagués algú que es digués Cepas i es deixés retratar per un àlbum de cromos. A casa ningú no va patir mai per cap gol a cap estadi. El Barça no m'emocionava especialment i només, per demostrar voluntat, en aquell quart de primària em vaig aprendre alguns noms de l'Athlètic de Bilbao, començant per aquell porter mític que va ser Iríbar. I és que, a l'hora del pati, si calia jugar a pilota jo ja tenia el lloc assignat: porter i només porter, a risc de perdre les ulleres d'un xut imprevist. Aquest és el resum i el final de la meva tradició futbolera. I si ho explico és perquè, a classe, amb els nois i noies del cicle d'Animació Cultural, aquests dies surt el tema de Qatar, del Mundial dels trons i de si s'ha de ser crític —poc, molt o gens— amb la convocatòria. Ja es veu que els meus posicionaments tindran sempre els peus de fang. Però —i acabo la digressió— precisament per això avui m'ha agradat llegir a l'Ara un article que jutjo valent, d'en Xavier Fina. Filòsof, gestor cultural i comentarista perico a les pàgines del diari. Doncs bé, en Fina es presenta sense embuts i diu que sí, que ell farà boicot absolut al Mundial. I com que he al·lucinat amb quina enteresa un home de futbol com ell les anava engaltant, doncs m'he decidit a retallar-lo, publicar-lo i fer-lo córrer. Amb més contradiccions encara que les que ell manifesta. I amb molt menys risc de subscriure-ho. Però content de llegir-lo i d'acompanyar-lo en el posicionament. 

(Ah! La memòria té els seus intersticis, i sí, conservo una foto rollo futbolista, amb els Ràngers de l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, el 1974, a sant Pau de Segúries. Si tinc la pilota a les mans és perquè, senzillament, continuava essent el porter com a solució de compromís. A l'altra punta dels agenollats, el meu germà Manel, un altre crack de la pilota...).

Jo sí que faré boicot absolut al Mundial

Xavier Fina Ribó 

(Diari ARA, 17-11-2022)

Qui estigui lliure de contradiccions, que tiri la primera pedra. Jo el primer. Ara bé, una cosa és tenir contradiccions i superar-les amb dolor i una altra que de 3 a 4 t’escandalitzis en nom de qualsevol dret i de 4 a 5 et posis a narrar un partit de futbol que es juga en un país que no respecta els drets humans. Especialment, si aquest partit es juga en aquell país precisament perquè no respecta els drets humans.

El grau d’hipocresia que estem veient aquests dies és difícil de superar. I no sé què em sembla pitjor: els que ho viuen amb el més absolut dels cinismes –“sempre els mateixos pesats amb la seva moralina i superioritat moral!”, diuen per completar el seu cinisme– o bé els que necessiten un rentat de cara i ens prometen que, a més a més dels resultats dels partits de futbol, ens oferiran informació sobre la cara fosca de Qatar. Com si no fos evident que durant un mes els amfitrions d’aquest campionat tindran un comportament exemplar.

Amb Qatar la hipocresia ve de lluny i té exemples ben nostrats. Amb graus diversos. Perquè ni de Xavi Hernández ni de Sergio García n’esperes res més enllà del seu negociat. Gran talent futbolístic, que ja és molt. Però no són cap referent moral ni polític. Una altra cosa són els elogis a Qatar de qui ocupa un espai central en el santoral patri i qui, del Parlament estant, ens deia l’hora a la qual ens havíem de llevar. O els negocis del bon patró trotskista. O els acords comercials del club dels valors.

M’agrada molt el futbol. El futbol de seleccions, però, no m’ha entusiasmat mai. Potser perquè no en tinc cap que em representi o perquè les exaltacions nacionalistes em carreguen. Ara bé, un Mundial de tardor fa de més bon veure. I, malgrat les meves rareses, m’agrada ser d’eixe món i poder participar de l’actualitat. En definitiva, que seguir el Mundial no és la il·lusió de la meva vida, però em vindria molt de gust fer-ho. Ara bé, no ho faré. Exerciré el meu dret de protesta i seré coherent amb els meus principis. No veuré ni un minut de partit, no faré ni un tuit, no en parlaré amb ningú, canviaré d’emissora quan en parlin, em saltaré les pàgines dels diaris que n'hi dediquin.

Amb mi, que no hi comptin. A mi, que no m’hi comptin. I aquest silenci inclou, òbviament, aquestes pàgines. Ens retrobem el 22 de desembre. Sense superioritat moral. O potser no: amb (una mica de) superioritat moral.

Set cartes més per a Maria Matilde Almendros

Ahir vam ser, amb els nois i noies d'Animació Sociocultural, a la inauguració de la placa a la casa on va néixer Maria Matilde Almendros. A les 12 del migdia, al començament del carrer Vilanova, no deixava de ser un acte a mig camí de protocol·lari i familiar. Potser per això, des de fa gairebé un any que Pilar Goñi, comissària d'aquest any Almendros, m'havia demanat de participar-hi amb la canalla del Guillem Catá. Calia fer una una «perfomance», ens deia, per anar més enllà d'un concís acte oficial. No cal dir que de seguida vam dir que sí des del cicle formatiu, que faríem alguna mena d'intervenció a l'acte. Però els mesos passaven i, quan l'estiu ja s'acabava, jo tenia un problema: què caram faríem? Confesso que l'estima per l'actriu i locutora ja feia anys que em durava, des que l'any 1999 vam inaugurar aquella placeta amb el seu nom, entre els carrers d'Antoni Gaudí i de Sant Joan d'en Coll, amb unanimitat del ple de la corporació municipal de la ciutat. Però ara em calia convèncer a tot un grup de joves de l'interès i el testimoni de l'homenatjada, i convidar-los a pensar una acció que realitzaríem al carrer. Com sempre, vaig sentir un punt de neguit previ. I com sempre, la canalla em van tornar a meravellar: després d'estudiar aspectes biogràfics i les valoracions de l'exposició feta a La Plana, algunes noies em van suggerir de recuperar el fenomen de les cartes radiofòniques que havia estat aquell «De España para los españoles» però, és clar, en una versió contemporània. Vivificàvem l'absència de Maria Matilde Almendros i la posàvem al dia a favor d'una visió volgudament jove i contestatària. Tota la feina va ser recollir una quinzena de propostes, garbellar els temes fins a deixar-ne set de consensuats i, finalment, acabar de sofregir-ho poc a poc en un cap de setmana. El resultat? Després de descobrir la placa i dels parlaments de Pilar Goñi en nom de la Comissió,  i de l'alcalde Marc Aloy, vam sentir tots aquella sintonia del programa de RNE, un acordió ensucradot de reminiscències «Amélie» definitivament hispanitzat per unes castanyoles. Expectació.  Aleshores la Raquel va sortir d'entre el públic i, aprofitant el micro, va presentar la lectura de les cartes. Silenci absolut. I a poc a poc,  en van venir sis més i, després de cadascuna, la carta es va penjar al costat de la plaça commemotativa. Puc dir que la valoració va ser molt postiva? Dilluns, a classe, ens caldrà avaluar l'execució, els recursos tècnics, el saber estar i unes quantes coses més —que per això els estudiants són estudiants. Però l'experiència s'ho va valdre, i ho consigno aquí per si mai ens n'oblidéssim. D'això se'n diuen aprenentatges significatius, i ens cal agrair la confiança plena de la comissària del centenari des del primer dia, la Pilar Goñi, i del mateix Ajuntament per haver-ho fer possible. I per si us quedés curiositat, el text de les cartes, és aquest:

Veu 1: Introducció

Benvolguda Maria Matilde: ara que ja has fet cent anys en la nostra memòria, volem aprofitar per enviar-te unes quantes cartes més, com ara aquelles que fa més de mig segle tu triaves per als teus oients. Avui seràs tu, doncs, la que escolti les nostres veus des de Manresa. Exactament des del carrer Vilanova, vora la casa on vas néixer... No són escrites des de l’estranger, ni totes les que les hem escrit som espanyoles, o ens en sentim. Això sí, som com aquells emigrants, i de fet com tothom: gent de pas, però amb alguns maldecaps que tu sabràs entendre de seguida!

Veu 2: Vides precaritzades

“Benvolguda Maria Matilde: necessitava fer aquesta carta i explicar-te la meva situació personal. Soc una jove que ja té l’edat de marxar de casa els pares però que no s’ho pot permetre. Tinc 25 anys i ja en fa 7 que treballo. He passat per la restauració, per l’atenció al client i ara finalment puc fer de mestra...  Potser és que fins ara em prenien el pèl, però el cas és que treballava per estudiar. Res més. A vegades fent moltes hores —i a vegades més i tot de les que deia el contracte. I els preus ara mateix no paren de créixer! Espero que ara que ja faig de mestra pugui independitzar-me en pocs anys. Tu saps de què parlo, no cal que diguis res. Teva, afectíssima”

Veu 3: Xarxes i trastorns mentals

“Estimada Maria Matilde, han passat molts anys des de que vas marxar. Ara el món sembla una mica més lliure i podem contactar amb tothom només amb una trucada, un correu electrònic o... ¿saps què és un whatsapp? T’encantaria! Però saps que passa? En aquestes xarxes socials triomfen vides irreals, romantitzades, en cossos perfectes, molt lluny dels nostres. Ara que tot podia ser més senzill, ara és quan hi ha més problemes de salut mental, d’ansietat i trastorns alimentaris. D’inseguretat i depressió. La pandèmia universal tampoc ens hi ha ajudat gens... Tu ja entendràs de què et parlo, no cal pas que diguis res. Una abraçada”

Veu 4: Encara migrem

“Querida Maria Matilde. Aunque los tiempos han cambiado, en realidad seguimos teniendo amigos y compañeros que emigran al extranjero. Para formarse o para trabajar, para hallar un futuro que aquí ven difícil, del mismo modo que lo han hecho vecinos nuestros en Manresa, o lo hicieron los tuyos en los años sesenta. Y si no fuera suficientemente duro emigrar, hay que sobrevivir en medio de racistas y supremacistas... Maria Matilde, ¿cual seria la fórmula para mejorar la vida de todos?  ¿Tu sabes de que hablo? No nos digas nada. Tuya, afectísima”.

Veu 5: El canvi climàtic

“Estimada Maria Matilde: t’ho puc fer resumit. Vols que t’expliqui la història de la Humanitat? Doncs que els rics són cada dia més rics i els pobres, més pobres. Però és que ara, a sobre, fot una calda de l’hòstia, que no et pots ni imaginar: mira que som a novembre i encara podem anar en màniga curta! Tot sembla anar malament i no sembla que ningú tingui ganes de posar-hi remei... mentrestant anem cremant benzina, consumint més que mai i caminant feliços cap a l’abisme com si la vida fossin unes eternes vacances pagades. Tinc por que no ens fotrem una gran patacada, tu ja en vas viure alguna. I no, no cal que diguis res. Una abraçada”

Veu 6: La guerra

“Benvolguda Maria Matilde: ja has vist quina llista de desgràcies. Hi ha les del teu temps i les del nostre, i tot se suma. Per si no n’hi hagués prou, hem tornat a obrir més guerres. Les silenciades de l’Africa o les evidents a Ucraïna: veure tanta crueltat em remou per dins. I la solució sempre són armes i més armes, al preu que sigui. L’orgull dels homes per sobre l’amor i la llibertat dels pobles. Odi i crueltat. I un hivern que, malgrat el canvi climàtic, diuen que acabarà per ser més fred que mai. Ho pots entendre? No, no diguis res. Teva, cordialment”

Veu 7: I a les dones ens cal lluitar una mica més encara...

“Benvolguda Maria Matilde, i encara una darrera carta per parlar-te de nosaltres, de les dones com tu i com jo. Tu va ser i vas saber ser forta en un món fet a la mida dels homes, i només per als homes. Ara, si t’hi fixes, veuràs que les coses estan començant a canviar però poc, i molt a poc a poc. Que no t’enganyin les formes: les dones encara servim per fer goig i fer créixer les famílies, només que ara a més a més fem vuit hores laborals. Nosaltres, que lluitem contra el patriarcat —el patriarcat més evident i també el més subtil— seguim el teu exemple discret, la teva valentia i tenacitat. No pas amb queixes sinó amb lluita i resiliència. Tu, més que ningú, saps de què parlo. També en això has estat exemple: veritablement ets una manresana il·lustre, il·lustre de debò! 

Moltes gràcies i... ja ho saps, no cal que diguis res. Teves, totes, de tot cor”.

Qui no coneix Pere Alier?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina parla dels tòpics manresans. La voluntat era bona i el resultar no ha decebut: teníem candidats a parlar de tot i, quan ho han fet, han estat ponderats. Al capdavall, són els nostres tòpics, i els deu textos que publiquem eviten de rabejar-s'hi. En acabat, la revista s'enllesteix amb un altre ciutadà il·lustre, d'aquella galeria que immortalitza Maria Picassó: tothom el té vist però ningú no l'acaba de conèixer. Un home que escapa als tòpics, hereu de la nissaga Vallès, senyor d'un pis majestàtic i —last but not least— treballador en el manteniment d'ascensors. Li voleu saber la història? Comença i acaba al mateix carrer Sobrerroca, i és aquesta: 

Pere Alier,
sons i silencis

 

Si sou dels que tot sovint passeu pel carrer Sobrerroca segur que el coneixereu, perquè hi ha viscut tota la vida: Pere Alier i Vallès. Estadant principal de la casa Vallès —aquesta on s’està El Pou de la gallina—ell hi ocupa la planta noble. Ben bé 400 metres quadrats que sumen segles d’història local, aleshores que el carrer acollia els prohoms de la ciutat i entre el Joc de la pilota i la Plaça Major s’arraïmaven jutges i notaris, hisendats, tot gent d’upa com el seu besavi, Josep Vallès i Ferrer, alcalde i primer president de la Caixa de Manresa! El barri ha canviat molt però al pis, entre cornucòpies i les mateixes cadires isabelines, el Pere hi fa vida amb la més gran naturalitat: hi ha viscut sempre i, segons que diu, no fa pas pensament d’anar-se’n. També li agrada molt el carrer, amb tot el tràfec que recorda des de xic, quan càndidament repartia estampetes de sant Ignasi, allà a l’oratori. Nascut el 1964, ell era el petit de tres germans i fins potser recordeu la botiga que els pares menaven al carrer d’en Guimerà. Articles de regal, tot de bon gust i delicat. Al Pere la botiga li agradava, però estudiar no tant, de manera que enllestida la primària va optar per l’electrònica a l’escola diocesana de Navàs. Cinc anys després i resolta la mili en quinze dies —d’alguna cosa havien de servir aquells peus cavus!— el Pere inicia una trajectòria laboral que va des del muntatge d’ulleres al suport elèctric d’una fàbrica de gasses. Fins que, al capdavall, s’incorpora a un equip de manteniment d’ascensors. Amunt i avall, de dilluns a divendres i caps de setmana de guàrdia. «I que duri!» us amolla, perquè la feina és distreta i a ell ja li agrada anar d’un lloc a l’altre. Tampoc és home de gaire paraules: busca l’avaria, la repara i us ho deixa net i llest tan aviat com pot. Però al Pere allò que de debò li agrada és la música. Posar música, punxar discos, escoltar-la. Tota la música. «La mare prou hagués volgut que aprengués instrument. Ella, que havia crescut a Barcelona, tenia la carrera de piano, feta al Liceu!». Ell no, però abans de dotze anys ja provava de fer el disc-joquei amb un parell de plats i els seus discos de vinil. Per això l’hauríeu de recordar: perquè el Pere és un melòman empedreït que s’ha passat la vida posant música des del silenci dels controls radiofònics. Mai ha xerrat pel micro. Però ha sortit a tots els crèdits finals de milers de programes, des de Ràdio Llamborda i després Ràdio Ciutat –aquí com a promotor directe!- i encara a Ona7, o Flash Ciutat, Ràdio Manresa... i fins fa ben poc a l’StylFM i a Styl clàssics. Quin tip de fer ràdio, sempre com a promotor o col·laborador! També va participar amb l’experiència aquella que va ser Tele7, la primera televisió manresana. I a tot arreu hi ha fet amics que l’han acompanyat després. S’enorgulleix que, com tècnic de so voluntari, va col·laborar als primers castells de focs piromusicals, «amb la pirotècnia Igual, dúiem la música en diferents cassettes!» o fins i tot al segon Correfoc, establint aquell cabdell infinit de la moscada o el tema darrer que és vacances, i que us acompanya la memòria de tots els finals de festa major! En acabat el Pere us parlarà dels seus viatges, de la teca i de la bona amistat que el lliga al Josep Maria Oliva després de centenars de programes “Carregats de romanços”. Plegats n’han fetes de molt grosses, i de tots colors, però ell sempre en calla més que no en diu. I amb la mirada afable d’uns ulls si-són-no-són blau-verds, respira a fons i viu la vida a glopets, cada dia. Serenament.

Envellir invisibilitza (sobre l'exposició Gent Nostra)

Ben just si s’hi haurà estat deu dies, però valia la pena de programar-la. Parlo de l’exposició Gent nostra, Fotografia i memoria oral que es va presentar dijous, a la Plana de l’Om: 25 fotografies de persones que viuen en residències de la Catalunya Central, acompanyades d’àudios on expliquen les seves vivències. D’entre les 25, quatre de la nostra Residència d’avis al barri.

La gràcia és que es tracta d’alguna cosa més que una mostra artística: al costat dels retrats de Santi Cabezas hi ha les converses que va fer brollar Pep Puig en tot de visites a Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Igualada, Berga o Manresa. Unes converses gravades, que ara podem escoltar en talls de tres minuts. Converses indispensables per donar veu als avis i àvies que normalment no escoltem ni veiem. I és que les residències, com els avis, són  invisibles. Equipaments invisibles, sovint precaritzats i més sovint encara allunyats de tot arreu. L’objectiu de Gent Nostra, tal com va dir Pep Puig a la presentació, seria doncs el de visibilitzar i homenatjar les persones grans, per tal de dignificar la vellesa, la de les residències, la que no surt als anuncis de la televisió... Talment caldria fer amb totes aquelles persones que els atenen i hi treballen. Equips més invisibles encara, si això fos possible. 

La voluntat hi era tota, i a la inauguració hi vam assistir amb tres de les protagonistes manresanes, totes elles usuàries de la “Resi” del barri: Paquita Magem, Conxita Pons i Ana Mármol —i María Marín Martínez, que no ens va poder acompañar. Érem francament pocs però, si més no, vam poder escoltar la veu i les bones intencions de les regidores d’Infància, Joventut i Persones Grans, Rosa Maria Ortega, i la d’Acció i Inclusió Social, Mariona Homs. Però en girar cua i tornar cap al barri era inevitable reflexionar com caram canviarem la situació de la vellesa a les nostres residències. I com pagarem la despesa, i si mai tindrem els recuros que ens convindrien. Si serà mai possible revertir aquesta mirada trasparent —tan inconscient— sobre la vellesa: mireu-vos les fotos i escolteu els fragments, només heu de clicar la pàgina https://expogentnostra.cat/ Ras i curt: si no ho són, seran vint-i-cinc miralls on reflectir-nos-hi. 

L’exposició es pot veure fins diumenge 23, de 17.30h a 20.30h, a la la sala de la Plana de l’Om, a Manresa

Els tòpics no són innocuus

Totes les ciutats tenen els seus tòpics, i a Manresa, és clar, també. Des d'El Pou de la gallina, aquest mes d'octubre ens vam proposar d'escatir-ne uns quants donant veu a deu plomes ciutadanes. El resultat és aquest número que il·lustra la portada de Francesc Rubí. Són les escales de Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat i la foto vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa convivim amb una petita col·lecció de tòpics, alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes —la cèlebre dita de Manrússia i Manràqueix, com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei! Després en vénen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja... Naturalment la vida comunitària genera aquests reduccionismes que ens acompanyen en el dia a dia, com una cantarella, i ens estalvien el sentit crític. És la condició humana, i amb això ja estaria tot dit. Si no fos que aquests estereotips sovint poden acumular càrregues altament negatives, amb el risc d’alimentar actituds discriminatòries o directament adreçades a trencar la convivència. Al capdavall, com que alimentar els prejudicis no ha estat mai bo ni aquí ni enlloc, des d’El Pou de la gallina també vam organitzar una presentació pública al Casino que vaig tenir el goig de moderar: Víctor Feliu, Pere Fontanals i Tània Infante van parlar dels tòpics que els havíem encomanat però amb prou traça com per ampliar la imatge i matisar posicions. No ens hauríem pas posat mai completament d'acord, oi? Però sí almenys que vam coincidir en la necessitat de gestionar aquests llocs comuns. Com recorden els sociòlegs, els tòpics serveixen certament per unir a la gent però, alhora, també poden ser llavor de greus enfrontaments. Valorar la temperatura de sensació o fer broma sobre el grau de bellesa local, pot ser un bon passatemps. Però quan repetim acríticament els tòpics de la brutícia, foscor o inseguretat hauríem de pensar-nos-hi dues vegades. Almenys tant com tots aquells que aquest mes comparteixen el Pou: a tots cal agrair-los la predisposició ponderada. I en acabat, cadascú de nosaltres haurà de decidir, des del poder de les paraules, quins alimentem a les nostres converses, i quins rebutgem. A vegades n'hi ha prou fent un silenci.

Els nois i noies de la portada són alumnes del cicle superior d'Animació Sociocultural i Turística de l'Institut Guillem Catà, i no cal dir que des d'El Pou de la gallina els agraïm molt la predisposició gairebé espontània a fer de models: han quedat preciosos!

La Mediterrània enllesteix la 25a edició

Han estat vint-i-cinc Mediterrànies, sí. I si no fos per les miques de pluja humida que hem tingut, podríem dir sense embuts que ha estat una altra gran edició d'aquella Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional que vam empescar-nos fa un quart de segle. Hi torno: hem viscut una gran edició perquè n'hi havia ganes, perquè calia recuperar el carrer —fet i fet, la cultura popular vol festa i plaça— i perquè el programa s'ho ben valia. El resultat és que hi ha hagut molta Fira i n'hi ha hagut per a tothom! Però al mateix temps, deixeu-m'ho dir, l'aniversari ha passat discretíssim. Una discreció probablement necessària, si es vol, però que a mi em deixa un dubte: no caldria documentar què ha passat en tot aquest temps? Els relleus gerencials, els artístics i els tècnics, de costat als polítics, no han deixat encara una reflexió d'allò que ha significat la Fira en el temps. Dels seus objectius primigenis, dels debats que comportà i de com els vam resoldre. I també dels riscos que sempre hi planen: seria tan senzill desnaturalitzar la Mediterrània! Hi torno: estic convençut de la bona feina feta fins ara, i de la que sens dubte ha de venir. Però dijous, quan brindàvem austerament amb una ampolla de cervesa a la mà —de cervesa Guineu, que per això fa el paper de patrocinadora— vaig pensar en els que no hi érem en aquest 25è aniversari. En els que no hi podrien ser —malaguanyats Carles Valero o Jordi Fàbregas, també en Juli Sanclimens— o els que no van poder venir: la Tere Almar, que és de viatge o en Joan Vidal i Gaiolà a qui l'endemà mateix vaig escriure «hem de buscar un dia per trobar-nos!». M'hagués agradat veure en Cisco Vila, en Joan Morros o la Pepa Ninou. També el Pep Garcia o en Jordi Valls. En acabat hi ha l'absència d'en Lluís Puig, l'home que va veure la «Fira de l'arrel» des del primer dia, encara avui lamentablement exiliat a Bèlgica... En fi, recordaria ara una molt llarga col·lecció de noms que estimo o recordo perquè en en els meus tretze anys de Fira Mediterrània, si alguna cosa és certa, és que hi vaig conèixer molta gent i en vaig aprendre moltes coses! Però com que ni sempre ho vam veure tot igual ni vam jugar les cartes de la mateixa manera, penso que estaria bé parlar-ne un dia, matisar posicionaments i deixar-ho per escrit. És clar que això no cal pas que sigui l'any 25 ni el 26 si fins ara, al capdavall, ningú ho ha trobat a faltar! Però m'ho proposo perquè, al marge del mercat i l'aparador, més enllà de les xifres i la festa, i totes les anèdotes que acumula cada edició, la Mediterrània ha reescrit els conceptes que gastàvem de cultura popular a finals del segle passat. Una evolució subtil, imperceptible fira a fira. Però que precisament per la seva utilitat al llarg del temps hauria de quedar documentada. Per prendre'n consciència i, en conseqüència, prevenir retrocessos i garantir-ne sempre la imprescindible evolució.    

La foto, protocolària i ordenada, presenta d'esquerra a dreta a directors generals, alcaldes, patronat actual de la Fundació, regidors de Cultura i directors artístics. És evident que no hi vam poder ser tots!

Moby Dick a Perpinyà

Dimarts vam anar a teatre a Perpinyà. Poca broma: són cinc hores de cotxe entre anar i tornar. Però l'obra tenia grapa i, a més, hi anavem de convidats (*). De manera que vam arribar amb temps i ens vam asseure a la platea del teatre de l'Archipel en temps i forma disposats a veure Moby Dick. Moby Dick és originalment una novel·la monumental que inclou "un tractat de cetologia, una narració pseudo-històrica, un discurs filosòfic i un drama tràgic", segons destacava Agustí Bartra en la presentació de l'edició catalana. Ara, la companyia Plexus Polaire n'ha fet una versió de teatre i titelles que aconsegueix plenament l'objectiu d'Hermann Melville: capbussar-nos en el mar i en la pròpia ànima a partir d'un individuu torturat i obsès com és el capità Ahab, disposat a tot per capturar la temible balena blanca. Una mena de comte Arnau endut per la venjança, que no tem ni a als homes ni a déu: ell i el seu vaixell, tan tossut i tan fràgil sobre els insondables abismes marins...  

L'espectacle, concebut a Noruega, hi ha rebut el premi Hedda a la millor creació visual. Del programa i en versió del meu francès macarrònic,  llegeixo que la directora Yngvild Aspeli va créixer íntimament lligada al mar gràcies a un avi mariner. «Aspeli amb la companyia Plexus Polaire plasma la batalla entre l'home i la natura al cor de l'obra d'Hermann Melville. Una formidable èpica que combina actors, cinquanta titelles, videoprojeccions i músics. Una barreja de gèneres accentuada per un joc d'escales, que va des de l'infinitament petit fins a l'infinitament gran, que submergeix l'espectador al cor d'aquesta grandiosa campanya de pesca de balenes. Una visió visualment impressionant». Doncs això, un gran espectacle en un univers apassionant. D'una gran potència poètica, malenconiosa i alhora visceral. I com diuen al nord, literalment superba. Ja m'agradaria que algun dia arribés aquí al sud.

(*) Convidats per l'Andreu Martínez Costa, actor i titellaire: això de la família també té els seus avantatges! Moltíssimes gràcies Andreu!

Qui no coneix Alba Casasayas?

Aquest mes de setembre El Pou de la gallina repassa en profunditat el mig segle d'Òmnium Bages-Moianès. Hi ha l'anàlisi de la seva tasca a l'entorn de la llengua i, és clar, també el del seu vector més polític, compromès amb la democràcia i la llibertat de Catalunya. Com deia Xavier Antich, aquest 11 de setembre, «Ens cal activar-nos, mirar endavant, posar-nos a treballar en positiu per enfortir-nos i ens cal construir per avançar. Volem obrir un nou cicle de país que permeti abordar la resolució democràtica del conflicte polític». Doncs això, deixem a Òmnium que faci d'Òmnium en aquest nou cicle de país. I mentrestant, que el Pou faci de Pou: a les acaballes del mateix número amb la Maria Picassó us preguntem: qui no coneix Alba Casasayas? Una pagesa de bandera! Si en voleu els detalls, llegiu-los a continuació:

Alba Casasayas,
pastada amb aigua, terra i foc

Aquest estiu tots vam sentir la ferum del bosc cremat al Pont de Vilomara i, poc després, encara d’un altre foc a Manresa, vora Bufalvent. Un desastre rere el qual sempre hi ha persones. Com ara l’Alba Casasayas i Clusellas que, amb 27 anys, aquell dia també hi era —com hi era tot cal Casasayas. L’Alba és la filla petita, després de l’Enric i la Gemma, i l’explotació agrària familiar és al vessant de les Arnaules, que el seu pare Enric ha menat sempre. 136 hectàrees amb bosc, cereal i horta, i 500 porcs integrats dels que aprofiten l’adob. I és per tot plegat que potser coneixeu l’Alba, perquè també hi treballa de valent i, a més a més, baixa a ciutat per tres mercats cada setmana: els dimecres a la plaça de les Oques, el divendres a la Mion i els dissabtes a Plaça. Sempre al costat de l’Anna, sa mare, des que tenia catorze anys! Qui ho hagués dit que acabaria lligada a la terra si el el seu vessant públic havia començat dins l’aigua? Als vuit anys entra al Club Natació Manresa i, seguint l’estela dels germans, aviat va incorporar-se al waterpolo fins que el club va desaparèixer. Vingué aleshores un pelegrinatge esportiu per Terrassa i Sallent, fins la creació del nou Minorisa. Allà serà la capitana de l’equip femení i no pararà fins deixar-lo a primera divisió. «Soc molt competitiva, no m’agrada perdre ni al parxís!». I amb tot, una lesió l’aparta de l’equip als divuit anys —però avui encara neda i pedala tres cops per setmana en un equip de triatló! Paral·lelament estudia Comerç i tot seguit un cicle superior d’Administració i finances, i es queda a la mateixa empresa de Santpedor on va fer les pràctiques. El cop de cap de la seva vida el farà als 24 anys, aleshores que el germà gran va buscar el seu futur laboral lluny de la pagesia. «Temíem que no es perdés tot plegat i jo vaig decidir renunciar a la feina de despatx per dedicar-me al camp: ho havia de provar, encara que m’equivoqués!». La decisió és ferma i ella és tossuda —i potser és que ho havia de ser, en un món d’estructura familiar i tradicionalment masculí. «Ni sé, ni sé fer, ni sempre faria igual que el meu pare.... i això ens ha portat topades. Sóc una dona. I ho han hagut d’entendre també els treballadors que mai havien tingut kapo femení...». Avui, a l’explotació de les Arnaules es treballa el producte de proximitat tot i que abans havien treballat a l’engròs per a les grans superfícies. I l’Alba, a qui li encanta el tracte amb la gent, remata el jornal amb la botiga que han obert totes les tardes a la mateixa finca. «Haver estudiat comerç em va anar bé: tot s’aprofita aquí, encara que sigui impossible fer diners llargs. Ja se n’encarreguen els senglars, cabirols, conills i tudons! Per aquesta competència sí que ens farien falta ajudes públiques...». Per aquesta i per als canvis climatològics: aquest estiu han sofert també sol i sequera «que ens ha rostit totes les síndries i melons». Els tomàquets i mongetes d’hivernacle també han rebut. Només faltava que el foc se’ls carregués tres remolcs, el paller de les ovelles, el reg per degoteig, un camp de mongeta del ganxet i, encara, 500 presseguers i 400 oliveres, «Vaig veure cremar tot el món on he viscut. I per un moment, veient la violència de les flames, vaig pensar que ens quedàvem sense res, ni casa, que no ho veuria mai més...». Però, membre d’una nissaga de pagesos —emparentada amb Cal Porta i Cal Jan Pastor— l’Alba se sap forta i disposada a tots els embats. I amb la rialla ampla de qui gosa poder, sempre se sent a punt de tornar a sembrar.

Mossèn Subiranas, Jaume Puig i els 50 anys d'Òmnium Cultural a Manresa

Ahir vaig anar a la presentació mensual de la revista El Pou de la gallina, al centre cultural del Casino. Com que el tema del mes és el cinquantenari d'Òmnium Cultural Bages-Moianès, hi va haver un diàleg entre l'autora del reportatge —Laura Serrat— i dos dels expresidents de l'entitat, en Josep Camprubí i en Jordi Corrons. L'acte va anar rodó, no va durar gaire més d'una hora i s'hi van escoltar valoracions d'aquests cinquanta anys i també algunes anècdotes prou divertides. I malgrat tot l'interès de l'acte, el meu cap per un moment se'n va anar al pis del carrer del Bruc, allà on vaig aterrar el setembre de 1976 per indicació expressa de mossèn Subiranas, el dia que vaig plegar del seminari: «torna a Manresa i ves a aprendre català a l'Òmnium, que t'anirà bé». El consell va fer l'efecte —l'altre que em va donar el pobre Subi aquell mateix dia, no que no en va fer, quan em va dir també que no volgués fer tantes coses...  Està clar que no sempre faig cas del què em diuen: no puc. Però vaja, a l'Òmnium sí que hi vaig anar, tenia catorze anys i vaig fer directament el curs d'ampliació, que es feia aquell mes de setembre. Com que a Vic ja havia fet el Signe sencer d'Albert Jané, i es veu que els calia tropa, vaig aprovar el nivell amb facilitat. El cas és que va ser aleshores que vaig conèixer en Jaume Puig —era qui feia les classes!— i em meravellava que ahir, quaranta-sis anys després, enacara seguéssim tranquil·lament de costat. Després va venir la prova d'aptitud amb en Joan Badia, que fou una altra descoberta: amb el Joan també compartiríem temps i projectes encara que, malaguanyat, ens ha passat a tots per davant, com feia sempre. A ell li agraeixo l'empenta per fer el professorat: el vaig resoldre mentre feia tercer de BUP. El curs, això sí, aleshores se'm va fer més costerut. Em sembla recordar que anava d'octubre a maig, en sessions de 9 a 11 de la nit, que es podien acabar vora quarts de dotze. Amb en Josep Camprubí resseguíem el manual d'en Jeroni Marvà —pseudònim d'Artur Martorell i Emili Vallès— i jo, amb setze anys, feia catúfols perquè abans m'havia hagut d'esperar a la biblioteca de "la Caixa" fins que tancaven, i acostumava a tenir gana i son. L'anàlisi gramatical encara gastava l'acusatiu i el datiu per als complements directes o indirectes, i la sonsònia d'aquella hora intempestiva es barrejava amb la mandra de travessar després mig Manresa, de nit i amb fred d'hivern molts mesos. No res, que ahir a la taula rodona encara es feien grans alegrois de la millora que va suposar per Òmnium disposar d'aquell pis al carrer del Bruc el 1972: un pis espriuà, pel meu gust, digne de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ras i curt, un punt rònec. Ara, les noves instal·lacions del carrer Sobrerroca fan un goig espaterrant i Òmnium Bages-Moianès multiplica socis i activitats. Fi de l'excurs. Vaig tornar a la realitat, em vaig mirar el Jaume i el Pep Camprubí, i per un moment em va fer l'efecte de si no he estat sempre una mena d'impostor: ells em van donar els fonaments que jo he fet servir tota la vida —a l'Autònoma hi van posar vernís i fixador. Però em sembla que ben mirat no he sabut mai ben bé res de sencer. Tot a trossos i arrodonit, si no inventat. Potser perquè, al capdavall, em calia haver fet més cas del segon consell de mossèn Subiranas —amb qui sempre ja hi quedaré en deute. Fer menys coses... i potser fer-les millor. Faig propòsit d'esmena —el Subi, el Jaume, tota la gent rigorosa que m'ha ensenyat alguna cosa, segur que s'ho mereixerien. Però em fa por que no durarà gaire. I en acabat surto a perseguir el sopar: el cert és que tinc gana sempre. 

Per gentilesa de la Sussi Garcia, una altra foto d'ahir vespre, aquesta amb el Jaume Puig: per ell no passen els anys. Quina clenxa que conserva!