dilluns, 20 de juny de 2022

Sendo Coll s'exclama a la festa de la Residència


Dissabte vam celebrar els 34 anys de la Residència d'avis al barri. Tot i que la data exacta s'escauria al març, en realitat sempre ens esperem al bon temps, i aquest cop gairebé que per massa. Per sort, el concert que vam programar ja era a les 6 de la tarda i l'ombra ocupava tot el carrer Empordà. Però abans la potència del tenor José Alberto Aznar no ens deixés clavats a la cadira, els breus parlaments inicials de Rossend Coll com a president, la Yesmine Regués com a directora i el propi alcalde Marc Aloy, van tenir el suc que la sessió reclamava. De fet, va ser el Sendo —en Rossend Coll al nostre barri per tothom és en Sendo— qui va gesticular i bramar com només recordo els millors anys de la meva mare. 

Amb el pinzell gruixut i formes austeres, dic, el Sendo es va adreçar a la concurrència amb agraïment però, immediatament, va plantejar perquè encara avui —tot i la pandèmia que hem viscut!— «les residències encara som la pobra de la galleda». Llegit és senzill, però en directa us deixa l'ànima tenallada. Perquè «les administracions només ens ajuden... si en queda». La denúncia dels serveis a la vellesa entesos com un negoci va ser el següent tema —i en Marc Aloy després ho reblaria — i també les diferències salarials en els convenis i en el finançament de centres amb voluntat pública com el nostre. «Cuidadores, infermeres o personal de neteja... totes les treballadores de les residències estan mal pagades, i encara més si ho comparem amb d'altres sectors!». I és cert que la solució no arribarà després del discurs, però en queda constàsncia, d'això i de l'advertiment: «Recollim allò que sembrem». No ho podia acabar amb més elegància! 

Després, el tenor Aznar es capbussà en el seu repertori des de la seva Granada fins a la Rosor o algunes cançons d'en Serrat o Nino Bravo. Tot molt rodó i emotiu, amb la incorporació espontània d'algunes treballadores que dalt de l'escenari semblaven ressucitar al Mannix de 1990. Vam riure i vam cantar, i en acabat vam atacar un sopar a la fresca per als residents i famílies, amb botifarra, mongetes i escalivada. Va venir també la regidora de la gent gran, Rosa Maria Ortega, i sense sopar ni res, encara es va arromangar i ens ajudà a plegar taules i cadires. I allà a quarts de deu, mentre el dia encara llustrejava, vam acabar la celebració contents. Disposats a fer molts més anys amb el mateix esperit de servei del primer dia.

dimecres, 15 de juny de 2022

Qui no coneix Joan Lladó?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina s'acosta a l'empresa municipal Aigües de Manresa SA, que des de 1982 no només abasteix d'aigua la ciutat sinó que en porta una gestió integral i estén el seu servei a la comarca. Són 40 anys d'història rodona però, i sobretot, un exemple d'autèntic servei public fruit d'un equip capaç i entregat que mai no ha oblidat els objectius originals. Sigui com sigui —el Pou té més de cinquanta pàgines!— amb la Maria Picassó ens encarreguem, a les acaballes del número, de la secció del «Qui no coneix...». Aquesta vegada el personatge és il·lustre, dels que fan patxoca: no és en va que els lectors del Pou li van atorgar aquest Sant Jordi el premi al manresà més manresà! Joan Lladó Casals. Un capità manaia com pocs se'n veuen. I amb una trajectòria tan llarga com la processó allà on desfila. Vegeu-ne fets i miracles:

Joan Lladó,
manaia de professió


A punt de fer els vuitanta anys, i tant que el coneixeu: en Joan Lladó Casals. Si no us va vendre la nevera, almenys l’heu tingut a casa per arreglar-la! El recordeu a la cantonada del carrer Bilbao amb la plaça de Sant Jordi? Allà hi va néixer i créixer des de 1943, a un cop de roc dels Esquilets, on estudiarà als Hermanos fins a enllestir-hi el comerç. I com que a casa tothom treballava ell també s’hi va posar d’hora, de primer a cal Pujol Muntalà, i després a cal Manubens de les cintes, on coneix Júlia Talón. Després, superats dos mesos d’un curset a Saragossa, decideix d’agafar la representació dels serveis oficials de Balay, i després de Bosch, i de Siemens... Ho va ben ensopegar! Aquells electrodomèstics que fa mig segle s’anaven fent imprescindibles aviat el portaren a parar botiga pròpia, i encara avui fill i filla la fan córrer! Ara bé, la seva trajectòria a Manresa està marcada per l’associacionisme: en Joan ha estat sempre un cul de mal seient. Abans dels deu anys ja el teníem desfilant amb els Armats —i és que el seu pare, represaliat republicà, quan hi va voler tornar després de la guerra no hi va ser del tot ben rebut. Solució? Desfilaria el nano! Però és sobretot al món de l’esport on de primer s’implica, jugant a futbol amb l’Obra Atlético Recreativa —OAR Alba— al camp de Santa Clara, en el seu paper de defensa central. Era el més alt de la colla i ja tenia el posat de guapo que sempre més l’ha acompanyat! També va practicar l’atletisme i a vint anys esdevenia campió dels 100 metros llisos i rècord manresà, una fita que el duria fins als campionats d’Espanya... Però aquell noi no en tenia mai prou: corria, saltava i fins a les solemnitats feia ballar els gegants de la ciutat. I se li va acudir aleshores d’entrar a la banda de la Creu Roja on aprendria els rudiments de la trompeta i timbal, i que de seguida va rendibilitzar en aquella migrada plaça de braus del capdamunt del Passeig. «Tocava a la plaça de toros, sí, i me’n treia 25 pessetes per corrida!». La pràctica musical també li serà utilíssima per superar la llarga mili que li va caure a Cartagena, i que combina com a membre de l’equip d’atletisme de Marina, per allò d’estalviar-se almenys les guàrdies. «...i és així com em penso que de tot me n’he anat sortint: tot m’agrada. He sigut molt feliç a la vida!». Això i, és clar, aquest posat de manaia que gasta: quan a Manresa es va dissoldre la banda de la Creu Roja ell mateix s’embolica a impulsar l’Agrupament de cornetes i tambors que aviat col·laborarà a la cavalcada de Reis, desfilarà amb els heralds per la Festa Major o fins i tot participarà al primer Correfoc de la nostra història. Cal dir que encara li quedava un cuquet? Ho heu endevinat: recuperar els Armats! Desfets el 73, a les acaballes del segle, amb el seu company d’aventures Ramon Circuns i els avals de mossèn Leyes i d’Antoni Pusó, aconsegueixen reprendre la processó del divendres Sant l’any 2000! No cal dir que a la Seu en Jaume Pons i en Joan Ballús també feia temps que se’n delien i, tot plegat, va agafar una empenta impensada... La Casa d’Andalusia ho va arrodonir, i des d’aleshores que no s’han cansat de repetir l’Estrella. Peti qui peti, el Joan encara es vesteix d’armat i marca el pas amb unes cames de primera, acolorides en format escènic, mentre recita, remugant, el lema dels estendards imperials. SPQR. Senat i poble de Roma? I ca! «Senyors Polítics Que Robeu!». I amb la mateixa murrieria de quan tenia vint anys xiuxiueja l’SPQR a la inversa: «Robeu... Que Pobres Sereu!». Ell, amb el premi Oleguer Bisbal rebut per votació popular aquest Sant Jordi pels lectors d’El Pou de la gallina, se sent de tot ben pagat. I garneu, somriu.

dimecres, 8 de juny de 2022

Jordi Serrano escriu als republicans espanyols

Ahir va ser a Manresa Jordi Serrano per tal de presentar a Parcir el seu darrer llibre, Carta a un republicano español. Setmanes abans m'havia trucat per demanar-me si el voldria acompanyar i, afalagat, li vaig dir de seguida que sí: em penso que amb gairebé tots els germans Serrano, sabadellencs de pedra picada, hi he establert relacions d'una certa complicitat. Bé, el cas és que per gentilesa de l'editorial (la manresana Bellaterra edicions) vaig rebre a casa un volum de 420 pàgines que no es podien pas despatxar amb mitja tarda o una tarda i vespre. Però l'exercici ha valgut la pena. És un text en castellà, de subtítol explícit: "La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España", que destil·la optimisme. Optimisme, sí, perquè Serrano es qüestiona si vivim en una democràcia, si Espanya és veritablement un Estat de dret. I acaba responent en positiu: "No hi ha cap país perfecte, que ho sigui democràticament al cent per cent. Però la democràcia no es conquereix una vegada i ja està, no es té una vegada del tot i dura per a sempre. Es pot tenir una mica, limitadament, o molt. Encara que pot perdre’s en qualsevol moment. Tota, o només una part...". No avanço res si dic que l’autor —aquest home esperançat— creu en una Espanya reformable (!). I encara més, està convençut que les noves generacions, d'esperit nítidament republicà, ens acompanyaran en un futur millor. 

Esperançat però no pas ingenu. En Jordi Serrano i Blanquer (Sabadell, 1958) és historiador per la UAB, rector de la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya) i secretari general del Moviment Laic i Progressista, entre moltes d'altres iniciatives. També és autor de nombroses obres com ara L'emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer (2004) o Catalunya ha deixat de ser catòlica? (2009), i també un Sabadell destil·lat (2014) entre un bon grapat de títols més. Si ara entra en aquest esbarzerar és per pura militància, des d'una perspectiva que autoqualifica d'independentista accidental. I és que Jordi Serrano fa una anàlisi dels horitzons republicans a Catalunya... i a Espanya. I afirma que el llibre és un avís per als qui no volen veure les amenaces a la llibertat i a l’Estat de benestar que planen sobre ells, ni els perills que comporta traslladar a la cúpula judicial la direcció política del país...

La Carta a un republicano español es llegeix bé, perquè és un bon recull no només dels fets d’aquells dies —els d’abans i encara els de després de l'1 d'octubre— sinó perquè proven de fer una lectura completa de l’esdeveniment. Una lectura «de part», però una lectura política interessant, encara més quan és per als espanyols. I el pròleg de Xose Manuel Beiras ho certifica —ell que també es capbussà al llibre no pas per espanyol sinó per republicà.

En resum, Serrano creu que a Catalunya som l’avantguarda del republicanisme a Espanya, des del segle XIX. Ara amb molts independentistes. Però encara amb més republicans. «No un moviment nacional sinó republicà!» (pàg. 406). El concepte es reitera a tot el llarg del llibre i en pot facilitar (aquí potser no tant) la lectura. Però en el dilema de ser monàrquic espanyol o indepe d’esquerres, entre ser conservador català o republicà espanyol... fa que l’autor triï la fórmula d’independentista accidental. I amb una energia desbordant ens reclama que no ens quedem deprimits: «Som un poble que ha deixat de ser mesell!». 

Acabo. Amb Stuart Mill, Josep Fontana i Antonio Gramsci, el Jordi ja té fet gairebé mig llibre! No, seriosament: el cert és que hi trobareu un planter de citacions d’una riquesa selvàtica, esponerosa i fecunda. Només per això ja m’agradarà conservar el volum a l’abast. I sí, hi ha cronologia —defenso que la informacio hi està molt ben estructurada, amb noms i biografies no només de les 400 famílies de sempre a Catalunya sinó de tota la jungla espanyola. Amb tots els antecedents històrics, des del pacte sinalagmàtic de Francesc Pi i Margall fins a l'actual neofranquisme, o els dubtes socialistes des de 1982 (només cal recordar el «Sánchez s’arronsa» de Ramoneda fa quatre dies a l'Ara...). I encara el paper de l’extrema dreta o la falta de separació de poders. És una mina. I està escrita, sí, en clau espanyola.

Només dues notes finals que vaig voler traslladar a la quinzena d'assistents: en Jordi Serrano cita sovint a Carod Rovira. M’ha recordat aquell tramvia de 2003 on tothom podia baixar a la parada que vulgués... La tercera via? És llarg d'explicar —el llibre és una autèntica carta, i això meu una postal. I si us hi endinseu passareu per 1714, per Macià a la URSS amb Andreu Nin. O per Maragall, Carod i Saura. O Montilla —a qui jo vaig servir lleialment amb Joan Manuel Tresserras. Quins temps! De tot plegat n'han passat més de vint-i-cinc anys, però ho conservo com una sort, participar d’aquell nou independentisme no pas identitari sinó de voluntat universal i transformadora. 

Doncs no res. Serrano, en un entorn d'autoritarisme puixant, confia en la reacció de l’esquerra espanyola. Pronostica canvis i fins la fi de la monarquia borbònica. «Nosaltres l'1 d'Octubre vam perdre la por. Vam anar fins als límits». I confia que sota la crosta de tants segles d'estat són molts els espanyols disposats a compartir el projecte republicà. 

Acabo: quan el mes d'abril feia un any que ens deixava Arcadi Oliveres, Roger Palà publicava un article commemoratiu amb un missatge que potser ens havia passat desapercebut: la necessària unitat indiscriminada de les esquerres. Indiscriminada, si, sense buscar diferències o distincions. Llegint la Carta... m'ha semblat que era bo de recordar-ho. Sobretot ara que m’he fet gran, i que tot i la meva militància perseverant, mai no he acabat de complir amb la disciplina de partit —i me'n sento joiós. Perquè més enllà de fórmules proclamades, encara m'estimo més el risc —errors inclosos— del pensament crític. I d'això, que sí, és clar, que visca la República!

La fotografia és pispada de Regió7, d'Àlex Guerrero Maestre, i m'ha semblat preciosa.


dilluns, 23 de maig de 2022

El Pou de la gallina baixa al Pou de la gallina

Enmig de tots els maldecaps que habitualment m'acompanyen —els que em busco i els que inevitablement a tots ens venen— puc dir almenys que aquest 2022 va començar amb molt bon peu. Ras i curt, un desig que arrossegava des de feia vint-i-set o vint-i-vuit anys finalment quedava acomplert: poder posar la redacció de la revista «El Pou de la gallina» a peu de carrer, a costat del mateix Pou de la gallina, al carrer Sobrerroca de Manresa. 

El fet és que la revista, que acaba de complir els trenta-cinc anys, va començar al número 14 del carrer de l'Hospital, en un pis tronat que bonament compartíem amb els Amics de la Unesco. Després, l'any 1994, l'oportunitat de ser al número 26 del carrer de Sobrerroca, en una primera planta al costat del Pou ignasià ja va ser un pas de gegant. Però hi havia la botiga a pla carrer, aquella antiga botiga de les «Novedades Victoria», a mig camí de la merceria i la perfumeria, amb aquells aparadors de vidres rodoredians i persiana de canaleta que havien superat dècades d'història local. La botiga fa xamfrà amb els Arcs de Santa Llúcia i des de l'interior es divisa el Pou i fins la gallina si el sant la tornés a fer sortir. Al fons, la façana de l'Ajuntament. I de biaix, a mig matí, un raig de sol que confirma els tints napolitans de l'escena: per poca estona que us hi estigueu veureu desfilar mig Manresa, la que governa i la que creu —i també la més popular, la que no sap on acabar de raure i es busca vida i entreteniment i, a vegades, canta o crida mentre envia amb dos dits i molta traça una burilla encesa a la jardinera municipal que és allà, pacient, per embellir el paisatge. 

No res, las «Novedades Victoria» havien estat llogades des de feia més de vint anys per «La botiga dels àngels», conformant us espai més aviat esotèric i d'horaris irregulars. La mestressa —tots ens coneixem— prou era bona noia però a la fi li ha vingut l'hora de jubilar-se. I de cop, passat cap d'any, el propietari de tot l'edifici —la casa Vallès— ens diu que si ens interessa ocupar la botiga—ocupar-la amb el sentit més comercial del terme, entenguem-nos. L'oferta era molt bona i el Jaume Puig, president de l'Associació editora, en tenia tantes o més ganes que jo. Més, per ser exactes. Perquè d'ençà que la junta de l'associació va autoritzar-nos a donar el pas, el Jaume ha estat un motoret de rendiment constant i eficaç. El Jaume de sempre... i una mica més! Ha perseguit la llicència i ha estat a sobre els industrials. Ha dirigit el trasllat i fins ha convençut un grapat de persones a col·laborar econòmicament per fer-ho, si no completament, almenys molt possible. Tot plegat, el divendres 13 de maig vam poder inaugurar les noves instal·lacions. Feia goig! Van venir amics i coneguts, veïns i botiguers, i per un moment la màgia del mag Caru fa il·lustrar aquest miracle mensual que a Manresa complim cada primer dimecres de mes. No era aquest l'objectiu de 1987?

I és que la revista ha complert 35 anys, i això vol dir 386 números d'una regularitat total i absoluta —ni tan sols per la pandèmia vam perdre passada! Ara el local és nou, serà pràctic i hauria de permetre una temporada més, facilitar la feina i fins noves incorporacions que puguin apuntalar el futur. Per tota la resta molta confiança, més perseverança i la necessitat de generar equips tan compromesos com els que hem tingut fins ara. Llarga vida al Pou, doncs! I, és clar, moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible: subscriptors, anunciants i col·laboradors. O els compradors de la tassa que va il·lustrar Jaume Gubianas i que finança les obres al mòdic preu de 10 eurets... 

dijous, 19 de maig de 2022

Qui no coneix Xevi Olivé?

Ara com fa trenta-cinc anys, per Sant Jordi va sortir la revista «El Pou de la gallina». Es tracta del número de maig, però per aquelles coses de la tradició, s'escau que sortim el 23 d'abril. El tema aquest cop és la visió de Manresa d'aquests nous ambaixadors locals que s'ha inventat l'Ajuntament: una cinquantena de bones persones, de trajectòria diversa, que han d'anar pel món amb voluntat de divulgar els atractius de Manresa. Déu els faci bons! Per sort molts d'ells ja feien aquesta tasca abans de l'ambaixadoria i, més sortosament encara, a Manresa encara n'hi ha molts més que la practiquen. Sigui com sigui —hi ha declaracions inesborables— amb la Maria Picassó només ens encarreguem de tancar el número amb la secció del «Qui no coneix...» que aquesta vegada es dedica a Xevi Olivé, un vell conegut del Pou per allò de les arts gràfiques i la representació que tingué des dels anys tendres de la firma Apple. La història, però, és molt més densa i complexa...

Xevi Olivé, 
un home inquiet

Ve-t’ho aquí, en Xevi Olivé i Ramon és un d’aquells manresans inclassificables. Ha participat en moltes iniciatives però sempre us acaba sorprenent amb una altra girada, en un itinerari personalíssim a cavall de la comunicació i l’emprenedoria. Penúltim de nou germans, va créixer sobre el magatzem de perfumeria que la família tenia al carrer de l’Era de l’Huguet. Serà a l’institut Lluís de Peguera on brotarà la primera de les seves aficions: la revista Llamborda, amb Joan Lluís Santolària, company de revoltes ecologistes, antimili o sobiranistes. Tot plegat van ser deu números que s’estronquen l’any 81 amb la detenció de Pere Bascompte —un altre redactor de la casa. Al cap de pocs mesos, però, la publicació reneix en forma d’emissora alternativa: Ràdio Llamborda. L’experiència de set dies de festa major desperta entre els impulsors la voluntat de continuar, i el Xevi comença a saltar-se les classes d’Exactes a l’Autònoma per anar d’oient a Ciències de la Informació, fins a deixar per sempre la universitat. Recorda fer colla amb Toni Casserres, Felip González i Xevi Prunés i, amb la victòria socialista de 1983 —Cornet alcalde amb majoria absoluta— assistirà al miracle de convertir una ràdio pirata en l’emissora municipal que fou Ona7Ràdio, i n’arribarà a ser director i tot! Però plega a temps d’estalviar-se l’últim acte, mentre conserva per al seu goig d’escriure la corresponsalia de l’Avui o d’Europa Press i es capbussa en el negoci familiar, fins a informatitzar-ne la comptabilitat. I és aleshores que —digueu-li visionari— porta a la ciutat la representació dels ordinadors Macintosh, aquella capsa integrada de 9 polzades que revolucionaria la informàtica sota la marca de la poma. El Xevi planta l’empresa al carrer de Fonollar i encara, més emprenedor que no pas negociant, aviat s’empesca una cooperativa: naixia Centregràfic, que creixerà fins l’any 2008, aleshores que el seu germà Nasi obre botiga al Passeig i es queda tot el negoci. «Jo havia descobert l’entorn professional de les arts gràfiques, i m’havia anat apartant de la comercialització per concentrar-me fins ara mateix en els serveis de formació per a empreses dels nous programes de disseny gràfic i autoedició». Paral·lelament, després d’una primera experiència al col·lectiu Patinet, des de 1994, recupera la militància ecologista a l’Alzina amb campanyes per la repoblació dels incendis fins a la que denunciava el runam salí de Sallent. I és aleshores que encara fa un altre salt, això és, la descoberta de l’espiritualitat budista. Una cosa durà l’altra: poc després, l’any 2005, en un viatge a Birmània coneix la Momo i enceten el festeig. Caldrà un segon viatge per rebre l’aprovació de la família i, superats els rituals preceptius, el Xevi i la Momo es casen i aterren a Manresa on, aviat farà onze anys, seran pares del Nil. Cal recordar que encara assajarà la política i, també, fórmules de consum col·lectiu? «Ara que arribo a la seixantena, però, si miro enrere em penso que tot quadra: comunicació, ecologia i país. Per què lluitàvem contra la planta de purins a Palà? La veritat és que les granges hi són, i que som nosaltres que les mantenim i fem créixer amb el nostre consum». Per això ara mateix el Xevi està embarcat en el projecte Proper.cat, una guia que es troba a les xarxes —i ben aviat en paper— amb l’objectiu de formar els interessos dels consumidors, convençut del poder que tots tenim amb les nostres compres de cada dia. Per tal que cada gest, per petit que sigui, el fem útil i rumiat. Trascendent.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Tots els amors del Catà

Ja sé que les programacions docents no són el meu fort —ni el registre de seguiment que n'hauria de fer, de manera constant i sostinguda. Em costa passar llista cada dia, i sempre deixo la porta oberta per a qui arriba un punt tard o ha de sortir al lavabo, sense cap més explicació. I és que sortosament tinc canalla gran, fem literatura i parlem sobretot d'allò que els interessa —que, vejats miracle, acostuma a ser matèria literària. Per això, quan arriba Sant Jordi, poder preparar un recital poètic esdevé un exercici apassionant i viscut, gairebé celebrat. Si de primer n'hi ha que gairebé s'hi neguen, ben aviat s'engresquen. Poder dir Vinyoli o Papasseit, Rosa Leveroni o Luís Cernuda. Gabriel Ferrater. Trien ells de tot un feix i tambe porten propostes. Surten textos en francès i en anglès —i tothom esmola la posada en escena, la millor dicció. També en llatí i algun any en italià! A l'hora de la veritat, amb una samarreta fosca i la sala plena de gom a gom, reciten els seus versos a un públic que no entendrà gran cosa perquè —solemnes o apressats— són escoltats per una primera i de moment única vegada. Però tothom percep que allà hi ha el miracle de la llengua i el goig de l'amor fet literatura. «Tots els amors del Catà». De tots els colors i maneres. Joves, tendres i un punt porucs. Preciosos.

La foto me la passa en David Vallès, de l'AMPA, que em té en molta estima. Ja es veu que si alguna cosa em tiba hores i esforços no ha estat mai la paperassa! 

divendres, 22 d’abril de 2022

Qui no coneix Pep Molist?

El Pou de la gallina sempre fa curt el mes d'abril. I això perquè el número corresponent a maig s'avançarà fins Sant Jordi i, doncs, l'exemplar d'abril tot just queda quinze dies als quioscs. Però el tema és dels bons, i ha quedat molt complert: la Seu, que s'obre a la ciutat, i presenta símptomes de superar el mal de pedra. De manera que l'objectiu actual, tot i maldar sempre per uns pressupostos d'arrel arquitectònica, també és acostar gent al monument en una perspectiva cultural i —no es pas pecat!— turística. Si no us ha vagat de llegir-lo, ara és l'hora: el text no decep gens i és absolutament coral. En acabat, al capdavall de la revista, la secció del «Qui no coneix...» us presenta un home discret i afable, escriptor i bibliotecari que des de la secció infantil del Casino defensa el valor de les biblioteques i la selva tasca. Ho poder llegir aquí mateix, amb la il·lustració que novament n'ha fet Maria Picassó. És ben bé ell, i ho expliquem així:

Pep Molist,
de llegir se n’aprèn


Ara direu els més estrictes jutges d’aquesta secció: «En Pep Molist és de Manlleu!». Entesos. Però no és veritat que el coneix mig Manresa? Que els orígens osonencs no li esmussin cap dels mèrits! El Pep viu i escriu a Manresa —i com que treballa a la biblioteca del Casino des de fa vora vint anys, qui deu quedar que no l’hagi tractat? Pep Molist i Sadurní (1965) va néixer a la riba del Ter, en un barri popular on tothom es feia amb tothom, i la canalla es passava el dia al carrer. Els pares, vinculats tots dos al tèxtil, el van fer créixer amb la seva germana com dos infants feliços. Anava a escola i practicava l’atletisme —i no era una broma, que entrenava fort i anava cada dia al Club Atlètic de Vic després de classe. Als setze anys ja volava en una vespa amunt i avall, amb la ferma voluntat d’esdevenir un campió. I va ser amb el somni de ser professor d’educació física que es va inscriure a l’institut, dubtant fins el darrer moment d’incorporar-se a la formació professional, emulant la mecànica tèxtil del pare! La resta va precipitar-se sola: una bona mestra de literatura l’anima a llegir i en descobreix el gust. Hi podem afegir la mare bibliotecària d’un amic del mateix carrer i —l’atzar fa tantes giragonses...— una lesió que li fa replantejar el paper de l’esport! I ja tenim el Pep a Barcelona, estudiant Biblioteconomia i Documentació, amb una beca de bibliotecari a la Facultat d’Arquitectura perquè l’economia familiar no ha deixat mai de ser humil. I en acabat, un company de Lleida li parlarà d’una plaça a la biblioteca de Balaguer. Una plaça de biblioteca infantil! El Pep s’hi llença, sense conèixer ningú a Ponent ni cap altra voluntat que no sigui la de treballar. Quin canvi! A Balaguer fa la descoberta d’un món que ja no ha abandonat —la literatura infantil i juvenil. I de retop, en una festa a Lleida, fa caps amb Rosa Capdevila, que resulta ser una manresana... Falta poc per trobar-los instal·lats entre nosaltres! Però abans el Pep, per acostar-se, agafa plaça a la biblioteca de Terrassa i s’hi estarà dotze anys. I ara sí, no ha parat de llegir mai però des d’aleshores que també escriu: el primer llibre és del 94, el segon del 2000. I el món s’accelera: avui ja té més de 80 títols publicats. Arribar a la biblioteca del Casino serà, doncs, la seva Ítaca: des de 2005 no només atendrà la secció infantil sinó que fa equip per a la seva dinamització, amb ofertes extraordinàries com l’hora del conte, un any i un altre, d’octubre a juny. «O les primeres setmanes del llibre infantil, amb el malaguanyat Josep Maria Aloy, un dels primers manresans amb qui em vaig fer». De caràcter reservat, és un home metòdic i prolífic, treballador incansable i d’una afabilitat manifesta: si de jove començà al diari Segre la crítica de llibres, avui el trobareu a les pàgines del quadern setmanal d’El País i col·laborant a la revista Faristol, de la qual en fou director. Ha rebut premis i reconeixements que recull, ordenats, la Viquipèdia. I no para de voltar arreu del país, amb xerrades i presentacions, mentre defensa el paper de les biblioteques «que fan una feina brutal i són un recurs singular enmig de la nostra societat capitalista». Els resultats potser no són palpables immediatament però, amb les llibreries i la tasca dels mateixos autors, el Pep està convençut de trenar un futur millor. Perquè llegir ens fa millors, i ens fa més lliures —i encara més si des de xics trobem espais per fer-ho i compartir-ho! 

diumenge, 17 d’abril de 2022

Setmana Santa laica (Alzamora)

Tot i un començament formidable —un viatge llampec a la Bretanya, 2000 quilòmetres d'anar i tornar sallant per les autopistes franceses— aquesta Setmana santa l'acabo fet un ecce homo. Això és, al llit i pinçat de l'esquena per aquell primer goig de no aixecar el pedal. L'hospitalitat d'en Gentil Puig, els vins de Bordeus i la carn de Brocéliande o els fruits de mar a Perros-Guirec no m'estalvien ara aquest dolor agut al capdavall de la cua. En el pecat sempre hi ha la penitència. Puc, això sí, llegir al llit amb la tauleta i substituir aquelles viandes per una dosi sostinguda d'Enantyum que, si no desinflamar, almenys emmascara la molèstia. La resta seran les caramelles des de casa. I també la sensació que, a cada Pasqua, alguna cosa es desdibuixa. Potser per això, quan ensopego amb el text de Sebastià Alzamora a l'Ara d'aquest dijous-divendres sant, retallo i conservo aquest text per compartir:

Setmana Santa laica

Una altra conseqüència vigent dels quaranta anys de dictadura franquista és la dificultat del debat públic sobre la laïcitat. (...) Quaranta-tants anys després de la mort del dictador, la dreta s'ha fet seva la defensa no tan sols de la religió i de les tradicions religioses, sinó també dels drets dels catòlics, mentre que l'esquerra s'ha enrocat en un anticlericalisme que sovint és de postal, quasi una espècie de reflex condicionat.

Aquest esquematisme, i el fet que l'Església catòlica no hagi demanat mai perdó pel seu comportament infame durant la Guerra Civil i la dictadura, han fet prosperar la convicció que anar contra “la religió” és una actitud cívica interessant –com anar contra “la política”, per exemple–, quan al capdavall es tracta d'un altre populisme. Que es tradueix en propostes que rebroten cada any per aquest temps i per Nadal, quan torna a posar-se damunt la taula la idea de buidar de sentit religiós les festes de Nadal i de Setmana Santa. (...)

El laïcisme ens du a la laïcitat, que és una conquesta de les democràcies occidentals i que consisteix, precisament, en separar el poder de l'estat del poder de l'Església (...). Ara bé, és del tot cert que la religió, molt més enllà del seu contingut doctrinal, té una dimensió cultural que es troba als fonaments i l'estructura de les nostres societats. Hi ha alguna cosa més que el calendari de festius que depèn de la cultura religiosa i del seu coneixement. Sense ella no podem escoltar la música de Bach ni de Mozart, no podem mirar la pintura de Brueghel ni de Goya, no podem llegir la literatura d'André Gide ni veure el cine de Buñuel.

Una altra cosa és si decidim que tampoc ens interessa escoltar la música de Bach, mirar la pintura de Goya, llegir André Gide o veure Buñuel. Si ens deixem dur per l'adamisme, la idea que tot comença ara amb nosaltres, i que res del que hi ha hagut abans té cap interès (...). Pel que fa al calendari de festius, el fet que a les nostres ciutats i pobles, i també a moltes cases, se segueixin mantenint les celebracions de Nadal i de Setmana Santa és –no tan paradoxalment com pugui semblar– una excel·lent manera de practicar i protegir la laïcitat i el laïcisme. Que necessiten, com tota convicció, defugir abans que res el dogmatisme.

Sebastià Alzamora,
Diari Ara, 15 d'abril de 2022

La foto, a Sain Léry, em recorda que a la veïna república el diumenge de Rams va ser diumenge electoral. Al petit municipi bretó —200 electors— també es va imposar Macron seguit de Le Pen, com arreu. El diumenge 24 —segona volta— serà interessant veure com ho resolen, però. No voldria ser al seu lloc...

dimecres, 16 de març de 2022

Qui no coneix Cristina Gonzàlez Alsina?

Aquest mes de març El Pou de la gallina s'acosta al Bàsquet Manresa i en presenta un equip en comunió amb la ciutat: els seus èxits esportius ara mateix són encara més extraordinaris si es tenen en compte les limitacions pressupostàries amb què s'han aconseguit: ser presents a la Copa del Rei, viure a la zona alta de l'ACB i —literalment— meravellant Europa a la Basketball Champions League. L'article és d'Alexandre Alegre, que s'estrena a la revista, i les fotos han estat cedides gentilment pel club. El resultat val la pena de ser llegit! I a la cua de la revista, al «Qui no coneix?», un altre dels mites manresans contemporanis: el Kursaal. Il·lustrada per Maria Picassó, hi trobareu Cristina Gonzàlez Alsina. I tant que la coneixeu! El títol, un punt hiperbòlic, li carrega una tasca gairebé sacerdotal. Però la lectura deixa clara de quina fusta està feta: pura il·lusió i perseverança. 

Cristina Gonzàlez Alsina,
sacerdoci al Kursaal

Per poc que hagueu anat al teatre, segur que la coneixeu: la Cristina és la cap de taquilles del Kursaal, i també la responsable del servei educatiu i —ara hi caieu!— tot sovint l’heu vista presentant espectacles i gales de temporada. La seva és una història atrapada en un teatre, potser perquè com ella mateixa explica, «de petita ja jugava a fer de mestra... i a vendre entrades!». Aquesta noia del Kursaal va néixer el 1978, filla del Fèlix i la Carme, un rellotger i una gravadora amb botiga al carrer de Sant Maurici. Va anar a l’escola Oms i de Prat i, després, formà part de la primera promoció de l’IES Bages. I sí, l’atreia molt el teatre mentre es mirava més de cent vegades aquell vídeo gravat al canal 33 de Mar i cel i adoptava per sempre la melena rossa de la Gonyalons. Però, estudiosa i aplicada, mai va pensar en dedicar-s’hi i continuà els estudis a l’Autònoma per fer Magisteri. En acabat, va començar per fer de monitora al bus de l’Espill i tot seguit vindrien 10 anys al parvulari de l’escola Joviat. Però aturem-nos en el seu batxillerat: com a Sant Pau, la tenim a punt de caure del cavall. La Cristina, sense cap trajectòria associativa, se li va acudir d’anar el desembre de 1995 a la primera visita que el Galliner organitzava al Kursaal. Aquell dia, enmig de la pols i la venda d’entrades a deu anys vista, sense rumiar-s’ho va omplir un paperet per oferir-se com a col·laboradora i, al cap de quatre dies, ja n’era part indestriable. «Aquell dia vaig conèixer gent de la que ja mai més m’he separat!». Parlem de 27 anys enrere, com a voluntària al punt d’informació i, canalitzant el seu esperit teatral, amb les accions de carrer d’aquells primers temps. I a poc a poc, amb la Gemma Puig, es va trobar cada dia treballant en la venda d’entrades. El Kursaal es va inaugurar el febrer de 2007 i poc després, amb la gerència de Valentí Oviedo, la Cristina s’incorpora a l’equip tècnic de Manresana d’Equipaments Escènics i esdevé la cap de taquilles, una tasca que combina amb el seu exercici docent. «Feia de mestra i m’agradava molt, però el cor el tenia al Kursaal i quan vaig poder-hi tenir plena dedicació ho vaig tenir clar...». Perquè potser podria tornar a fer mestra, però l’oportunitat d’entrar a la gestió cultural no es repetiria. De manera que va triar el Kursaal i des d’aleshores també incorporà l’encàrrec del servei educatiu («en soc el cap... i els peus!»). Ara mateix, està enllestint els assaigs del Cantagran —dues sessions de 150 cantaires sèniors, cadascuna. I el mes de maig vindran les set sessions previstes del Cantània, amb canalla d’escoles d’arreu de la comarca, gairebé 2000 criatures passant per l’escenari! Sigui com sigui, la Cristina fa quinze anys que va al Kursaal cada dia, fins a convertir aquell voluntariat en una feina, i se sent afortunada de ser-hi, «amb un equip humà amb una dedicació molt gran i una estructura molt poc jeràrquica que té per objectiu fer feliç a la gent!». El resultat també és creatiu: d’ella són els personatges del Jan i la Júlia i els guions de l’espectacle El meu primer Nadal al Kursaal que fa més de deu anys que es programen amb èxit creixent i que han tingut dos rebrots en anglès per als Kids&Us. Però... tot és Kursaal i prou? La Cristina aleshores mira de parlar d’algun viatge, la lectura... però el Kursaal passa per davant de tot, de festes i caps de setmana —fa quinze anys que no ha tornat a esquiar per la Llum! És clar que en aquesta dedicació no està sola i aleshores, per posar atenuants a la seva addicció, us parla dels dimecres, quan trenca la disciplina i —la música sempre ha estat terapèutica!— surt a cantar amb la colla dels Encants. I que per molts anys més!

dilluns, 7 de març de 2022

Pau Riba, Es fa llarg esperar

Ahir es va morir en Pau Riba, i encara que ja ens havia avisat que la cosa anava de debò, saber-lo mort em va deixar un punt entotsolat. Perquè amb en Pau Riba mort es moria una mica més la nostra adolescència al Peguera, amb el Xevi que punxava un cop i un altre Dioptria, tots nosaltres amb els cabells llargs i aquelles ganes immenses de viure i de conèixer, d'aprendre. Però per ser justos, el meu primer Pau Riba havia estat abans, desordenadament, amb
 l'Eletròccid àccid alquimístic xoc. Comprat sota els efectes de l'amor a Ràdio Castell —i penso, com és que venien discos allà? com és que tenien aquell? i per menys de tres-centes pessetes! De tot el disc, un vinil que conservo però ja no escolto, avui recupero la cançó que aleshores em va agradar més. Potser perquè jo tampoc no era ben bé un rocker ni, més enllà de la maria i el haxix, em vaig capbussar mai en aventures lisèrgiques. Però el poema, preciós, era allà. I la veu enrogallada de Pau Riba me'l feia sentir propi, tal com ara el sento al cap de tants anys. Preciós i diferent. Va ser molt més que un hippie i, amb en Jaume Sisa, van donar ales a la meva joventut. Agraïment perpetu.


Oh que llarga que es fa sempre l'espera,
quan s'espera que vindrà el pitjor.
I que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar.
Quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir.
Per què esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir.
Es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes,
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens el teu cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confús,
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós.
Es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís,
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís.
Es fa gris, es fa gris esperar!
oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
https://lyricstranslate.com
oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
 
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
 
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
 
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
https://lyricstranslate.com
oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
 
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
 
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
 
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
https://lyricstranslate.com
oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
 
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
 
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
 
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
https://lyricstranslate.com
h, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
 
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
 
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
 
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
https://lyricstranslate.com
h, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
 
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
 
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
 
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
https://lyricstranslate.com
h, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
 
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
 
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
 
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
https://lyricstranslate.com

divendres, 25 de febrer de 2022

El goig de fer Animació sociocultural (i turística!)

A vegades m'encanto amb els meus alumnes. Més enllà del temari, hi ha estones que acabem repassant vel·leitats i projectes. Estímuls. Ara mateix, des del centenari de l'Ulisses al cinquantenari d'El Padrino. La festa dels 15 anys del Kursaal o el premi de la Berlinale per a Alcarràs. De Ferrater o la Rosalia. De tot això parlem —d'això i de mil coses més que omplen els nostres matins i caps de setmana. A vegades també els aboco algun article, com aquell d'en Jaume Funes o el de Franco Berardi, que recollia l'Ara. Després arriba dijous llarder i de seguida Carnestoltes —i aquí sí que ens aferrem al temari, que ens obliga a entendre'l i també a practicar-lo. Quin goig de ser-hi! I somniar que aquesta primavera encara podríem tornar plegats al Marroc o bé que el proper juny potser tampoc em serà l'últim.

Crida a la insurrecció eròtica juvenil
Diari Ara. Crònica de Laia Vicens. 19 de febrer de 2022

El filòsof Franco 'Bifo' Berardi, des dels 72 anys, diu als joves que es rebel·lin contra el patiment de la pandèmia en una sessió magistral d'una hora i mitja.

(... ) El conferenciant és el filòsof i activista italià Franco Bifo Berardi. Té 72 anys i fa una hora que parla al CCCB sobre les conseqüències de la pandèmia davant d’uns centenars de joves de 4t d’ESO i primer de batxillerat (... ) A la primera frase se’ls ha posat a la butxaca: "El virus mata els vells, però qui paga el preu més alt del distanciament social que ens han imposat per frenar el virus sou vosaltres, els joves, que comenceu la vostra vida". Els diu que l’aïllament social, les mascaretes i la dependència del món digital per relacionar-nos poden ser el principi "d’una època infernal de misèria emocional" de la qual ja se n’estan començant a veure les primeres conseqüències: més pors, més patiment, més suïcidis.

Davant d’aquesta situació, el filòsof explica als joves que el primer que cal fer és "parlar del patiment" perquè és el primer pas per "curar-lo". "Curar vol dir compartir el patiment i compartir el plaer", explica. Bifo gesticula molt i mira al públic quan vol deixar clar el missatge. Diu que compartir el patiment és clau perquè quan ens adonem que tothom pateix pel mateix és quan es produeix la insurrecció, que és "el desplegament del cos, l’acte de sorgir, el plaer dels cossos que discorren junts".

(...) un jove pregunta a Berardi si la violència és necessària a vegades per rebel·lar-se. Bifo explica que en l’època de militància a les joventuts comunistes va cremar més d’un caixer però deixa clar que la violència "és inútil". "No serveix de res cremar bancs o comissaries perquè a dins no hi ha res, el poder real és en una esfera que no podem cremar ni tocar", argumenta. Berardi creu que, com que "la violència que exerceix el capitalisme no és física, sinó moral, econòmica i psíquica", cal contraatacar des d’aquesta trinxera, amb una insurrecció en el sentit literal, és a dir, "eròtica, afectiva, amistosa, solidària", i també amb el coneixement, que és "l’arma més forta contra el poder". "No és la violència, és la solidaritat el que ens permet sortir de la trampa i l’opressió capitalista".

L’última pregunta la fa una noia. "¿Hem de deixar de tenir por de la mort per viure una vida autèntica?", li demana. El filòsof cita Epicur i respon: "Viure molt de temps és idiota. El que hem de fer és viure bé". Com? Dona "tres medicines" contra la depressió: pensament, amistat i rebel·lió. Una hora i mitja de lliçó magistral de filosofia.

(La negreta és meva. I la foto, de l'Oficina jove, al Joan Amades)

dimecres, 23 de febrer de 2022

Jaume Funes, No toqueu la meva escola

Com que em vaig fent gran, i a vegades m'atabala veure que repetim una i una altra vegada els mateixos tòpics sobre l'educació —o ens encallem en detalls i perdem de vista els projectes— m'agrada molt de topar amb textos tan estimulants com els d'en Jaume Funes a l'Ara. Com és el cas del d'aquest de diumenge: «No toqueu la meva escola». El trobareu lincat aquí mateix. Però si en voleu passar via, l'adjunto a continuació. Es llegeix molt bé, i si us ve de gust fins i tot en podeu fer relectura: s'aprofita més. Que és com dir que s'aprofita tot. Ara que es veu que venen dies remoguts, val la pena l'estona esmerçada:.

No toqueu la meva escola
Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista

Des que el 1974, la prehistòria, vaig començar a formar part d’equips que transformaven una escola parroquial en una escola activa i en posaven en marxa una de formació professional per als joves del carrer, tinc, cíclicament, la vivència que transformar l’escola és cada vegada més urgent i alhora més impossible. Tot plegat envoltat de discursos del gremi repetits, aparentment progres, i opinions editorials marcades pel retorn a l’escola impossible de sempre.

He repetit reiteradament que tota bona professora, tot bon mestre, ha de tenir l’inconformisme de criticar l’administració educativa, la creativitat de guardar el currículum oficial al calaix i la voluntat de ser una veritable oportunitat educativa en les vides dels infants i adolescents amb qui es creua. Però no pot ser professional de l’escola, de l’educació mitjançant els aprenentatges, qui viu en el resistencialisme i l’enyorança d’una escola anterior, que mai va ser bona, i no imagina cada dia com construir-ne en equip una de nova.

Vistes les reaccions (les de sempre) que està provocant la proposta de revisió del currículum, de les competències i l’avaluació del departament d’Educació, he pensat que, potser, havia d’escriure una llista de vells records bàsics per no caure en discutir d’allò que no és cert ni en la invenció de nous problemes. Tot per no pensar i descobrir què ha de continuar fent l’escola quan el món canvia.

Diuen que la bona escola, aquella que ensenya, ha d’estar organitzada per assignatures i per professorat especialitzat. La realitat ens diu que, en el món actual, tot saber està dins una àrea de coneixement i tot aprenentatge està interrelacionat. ¿Professor de matèria o mestre que a partir de coneixements singulars ajuda a aprendre sabers integrats?

La gran queixa (ja va esclatar amb la implantació de l’ESO) és que la proposta de canvi “primaritza” la secundària. Un discurs que no només vol mantenir un sistema de “castes” a l’escola, sinó que oblida la creativitat i les ganes d’aprendre dels infants. Per ensenyar a batxillerat hauria de ser obligatori passar un trimestre a educació infantil.

Poder fer una escola diferent passa per poder construir, en equip, una escola arrelada al territori, que té en compte les vides que cada dia entren per la porta, que innova formes d’ensenyar i aprendre en la societat mestissa i canviant que tenim. I això té a veure amb quina part del currículum i de l’organització queda en mans de cada escola. No té cap mena de sentit reclamar que estigui tancat i sigui uniforme.

Cal queixar-se de la supressió de la filosofia, però no necessàriament de l’assignatura. Com que, se suposa, eduquem per ensenyar a pensar, dubtar i trobar respostes, allò que defensem són els excel·lents programes de Filosofia 6-12 ampliant-los fins als 16, així com que parlar dels interrogants de la vida també sigui un tema del profe de física.

El garbuix dels noms de les “notes” no passaria de ser semàntic si no fos per la part de poder que es vol conservar al tenir la capacitat d’aprovar i suspendre. Valdria la pena recordar que l’avaluació està al servei de fer descobrir a l’alumne si ha après o no, què és allò que no pot deixar de saber, de quina manera pot saber més. La perversa frase “passen de curs amb suspensos i regalem els títols” hauria de substituir-se per la d’“encara no hem aconseguit que domini els coneixements i les competències que necessita per esdevenir ciutadà competent”.

De passada, ja comença a ser hora de recordar que el sistema educatiu està organitzat per cicles (que corresponen, més o menys, a etapes evolutives i considera ritmes de maduració diferents) i no per cursos, que es podrien suprimir. No es tracta d’estar en forma per anar saltant les barreres de cada curs sinó d’arribar, de formes diferents, al sòcol bàsic al final de cicle.

M’irrita especialment la utilització de la població socialment fràgil per defensar el privilegi d’un ensenyament separat per als qui estan disposats a aprendre. Els professionals no podem obviar que, si no lluitem en la direcció contrària, l’escola reprodueix les desigualtats socials d’origen i aguditza la segregació social. Ocupar-se de la desigualtat no impedeix cap excel·lència i no es pot estar a l’escola oblidant que una tercera part de l’alumnat acaba en desastre.

Col·legues que cada dia feu una bona escola, malgrat el departament i el mercat, expliqueu als columnistes i opinadors que no necessiteu que us recordin la falsa expressió de la “cultura de l’esforç”. Haurien d’assabentar-se que cada dia mireu d’implicar activament el vostre alumnat en el descobriment i l’aprenentatge.

La foto, de començaments de curs a l'Ins Guillem Catà: preparació d'un assaig de teatre.

dimarts, 15 de febrer de 2022

Qui no coneix mossèn Joan Hokolimana?

Aquest mes la revista El Pou de la gallina presenta una visió històrica de les pandèmies a la ciutat. Està clar que des de la pesta negra a mitjans segle XIV n'hem passades de tots colors. Aleshores, dels 5000 habitants que tenia Manresa se'n van morir més de la meitat! Més modernamente, còlera, verola i grip han estas també flagells a Manresa... En acabar, i potser per reflexionar sobre aquest temps de crisi, trobem a mossèn Joan Hokolimana, rector de la Seu, que s'encarrega de tancar el número: Maria Picasso l'ha fet un punt esportiu amb aquestes súperbambes, anant de la Seu al Carme en un itinerari circular pel barri antic. Mossèn Hokolimana, que va néixer a Ruanda, desprèn un punt de bonhomia i se sent del tot feliç entre el seu ramat. I recepta, per sobre de tot, denunciar tota mena de fonamentalismes. Sap de què parla.

Mossèn Joan Hokolimana,
rector de la Seu


Formalment es diu Jean, Jean Hokolimana, però li podeu dir Joan, i des de fa cinc anys és el rector de la Seu. El recordeu segur perquè volta sempre amunt i avall entre la Seu, el Carme i l’església de Sant Andreu, a l’Hospital. Sempre amb un posat afable, acostuma a somriure. I sí, és un ruandès ben negre: va néixer l’any 1974 a Gisenyi, al nord del país, allà als Grans llacs, tocant la frontera del Congo. Va arribar al món després de sis germanes, últim fill d’una llar musulmana. Però la descoberta de Jesús el va impactar tant —«i em segueix impactant», recalca— que l’home es converteix al catolicisme i, al darrere, ho fa tota la família: encara avui té dues germanes monges. Els estudis de secundària els farà al seminari menor i continuarà després al major, fins arribar a la facultat de Teologia i Filosofia. Cada escola en un lloc diferent, fins a voltar per tot Ruanda. L’any 2000 és ordenat sacerdot i el destinen a Kivuye. Recorda que aquells anys es va fer un tip de casar parelles entre tutsis i hutus «i jo els he beneit a tots! Perquè la clau del conflicte de Ruanda no és ètnica sinó econòmica, i els interessos internacionals són el veritable origen del tinglado: només cal estudiar les riqueses naturals que s’acumulen entre el Congo i el seu entorn a Ruanda o Burundi...!» Hokolimana, que també treballarà cinc anys a la presó, ho recorda com un temps duríssim, després del genocidi de 1994 i la guerra civil. I té present que Flors Sirera havia estat assassinada molt a prop d’allà, per tal de silenciar tot el que havia vist. Després encara farà un curs com a cap d’estudis en una escola, però al capdavall tria fer un canvi d’aires i conèixer món. «A França o Bèlgica m’hagués estat més senzill, però jo volia un veritable canvi cultural». I és així que arriba a la diòcesi de Vic, d’allà on tanta gent abans havia anat a Ruanda amb un vincle que vol ser definitiu. «De fet, a la diòcesi hi ha ara mateix fins a 19 ruandesos, però la majoria ho són sota la fórmula fidei donum, és a dir que, com uns missioners, al cap dels anys tornen a la diòcesi ruandesa. No és el meu cas: jo sóc un rector diocesà». Hokolimana, al cap de quinze anys, diu que li ha calgut canviar de llengua, de cultura i fins de mentalitat. Haver estudiat en llatí i en francès li ho facilita: els dos primers mesos a Catalunya són a Sant Feliu Sasserra per aprendre la llengua. La resta es consolidarà en nou anys a Santpedor i un a Sant Vicenç de Castellet. I encara creu que pot aprendre moltes coses d’aquesta terra, amb mil anys de tradició cristiana, ell, que ve d’una església jove, on dos de cada tres feligresos no arriba a la trentena. Per tota la resta, us dirà que el fet de tenir la pell negra no li ha suposat cap destorb. Que està content, i té temps d’atendre les parròquies —fa missa a la Seu dos cops al dia, un a l’Hospital i, els caps de setmana, també al Carme. Llegeix molt, ha enllestit la llicenciatura de Ciències Polítiques i s’ha bregat en d’altres estudis acadèmics a la Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona o la UOC. També fa classes a Barcelona, a l’Institut superior de Ciències Religioses de Sant Pacià. I encara té temps per a l’esport, en un petit gimnàs a la rectoria. També té flaca per la composició musical —a Ruanda les seves cançons es canten en llargues misses on també es resa ballant. I si bé és cert que no parla de política sí que està convençut de la necessitat del diàleg, per sobre de lleis i institucions. Al capdavall, la seva experiència el porta a denunciar qualsevol mena de fonamentalisme religiós o ideològic. I sentencia: en el fons els fonamentalistes són gent amb por.

 

diumenge, 13 de febrer de 2022

Junil a les terres dels bàrbars

No ho amagaré: fins que no vaig sentir que Joan-Lluís Lluís havia guanyat el premi Òmnium a la millor novel·la de l'any amb Junil a les terres dels bàrbars no vaig parar-li cap mena d'atenció. I això que el llibre corria per casa perquè M. se l'estava llegint i ja m'havia pronosticat: «a tu també t'agradaria». Però no, ni m'agradava el títol ni sabia entreveure què caram amagaven aquestes terres de bàrbars. Fins que m'hi vaig posar, és clar. «Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla». El to era decididament de rondalla a la vora del foc, i vaig continuar per pura disciciplina. Trenta línies després —fi del primer capítol— ja sabia el nom de la filla i, també, que el del pare no el sabria mai. Vaig començar el segon capítol—Les filles de vuit anys— i se'm va fer curt. La petita Junil, el primer desastre de la seva vida, i tot allò de l'imperi i la frontera. «Així va néixer el menspreu». Encara no n'estava segur, però vaig començar el tercer capítol —Et podràs fer la gandula— i el quart, quan el pare entra a treballar en una de les dues llibreries de Nyala... Semblava tot molt prim, senzill, però la trama avançava i cada vegada em semblava millor. I és així que em vaig trobar amb l'avidesa de la lectura, de voler saber-ne més, com feia anys que no em passava. Fins acabar-la.

Junil a les terres dels bàrbars narra la vida d’una noia, al principi de l'era cristiana, que emprèn una odissea fins als confins de l’Imperi Romà acompanyada de tres esclaus als quals s’aniran afegint més pròfugs: tots ells fugen cap al sud-est amb l'objectiu d'arribar a les terres dels alans, aquells que no volen esclaus. Això i, també, eldesig de Junil per trobar el poeta Ovidi que viu exiliat. Entremig, aventures, conflictes i amenaces que cal anar vencent. I fins i tot una reflexió sobre la mateixa literatura o el valor de l'escriptura i l'origen de les llengües... Tot en una bufada de seixanta-dos capítols. Queda clar el premi: Junil a les terres dels bàrbars és francament recomanable!

De Ponç Puigdevall, a El País, 19 d'octubre de 2021:

(...) Lluís ha escrit una novel·la que és una celebració de l’art d’explicar històries, i fins i tot seria lícit veure-la com una reinterpretació de la primera gesta mítica, la de Jason i els argonautes, però Junil i els seus companys, en comptes de partir a la recerca del velló d’or, encaminen els seus passos cap a la terra on el poeta Ovidi ha hagut d’exiliar-se per lliurar-li un rotlle d’una obra seva (les Metamorfosis) salvat de la crema ordenada pel poder imperial: en comptes d’anar a la recerca del tresor, el duen a sobre. L’anècdota és un anacronisme voluntari, ja que Ovidi va acabar el llibre a l’exili, però és una altra de les maneres que té Lluís de dir que, si bé en els dominis de la història cap material no pot ser manipulat, en el de la novel·la, en canvi, mentre es mantingui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima.

Pensa una cosa que t’agradaria haver fet i explica-la com si l’haguessis feta, ja veuràs com t’ho passaràs bé i nosaltres també, que tenim ganes d’escoltar-te”, diu un dels personatges com si es referís sense voler a la pràctica de la literatura que realitza l’autor. Perquè el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, en segon lloc, és el vigor de la mà amb què l’autor du endavant una novel·la que deixa sense alè, com si posseís una fe indestructible en la idea que a la base de qualsevol relat hi ha d’haver moviment, aventures, incògnites i successió causal de fets.

Així, quan deixen enrere la zona fronterera i indeterminada de l’Imperi Romà on viuen, les peripècies accidentades de Junil i els tres esclaus fugitius que l’acompanyen adquireixen una categoria èpica, i les fases de l’itinerari que emprenen compleixen al peu de la lletra l’establert en la vida dels herois quan recorren el temps i l’espai a la recerca de la cosa que busquen: el trajecte és llarg i arriscat i han de malbaratar un munt d’energia, han de superar l’amenaça d’incomptables conflictes perillosos, reben ajuts inesperats de la gent coneguda pel camí, i, més enllà de la suor i la pols dels camins, els beneficis morals del viatge comporten alguna mena de purificació personal, potser la gènesi d’una nova societat, i, al final, la victòria en les aventures previstes no exclou la possibilitat d’embarcar-se en unes de noves, en uns altres infortunis inacabables, però això, com passa sempre en acabar una novel·la, el lector només ho podrà imaginar. (...)

Monòleg d'Arbre a Lafàs, al final del capítol XLII. Paraules que són grans? Pàg, 195.

«... em pregunto si hi ha maneres de fer existir aquells guerrers gegants, vull dir amb paraules que no siguin ben bé dites, saps?, que no calgui dir, mireu!, aquest guerrer és un gegant! per veure'l gegant, amb paraules que no siguin ben bé dites, però que semblin dites...».

dijous, 10 de febrer de 2022

El valor d'El Galliner, a Freqüència

Aquest mes de febrer, a Freqüència, el magazin gratuït que edita Canal Taronja, es parla de teatre a Manresa. I, és clar, es parla dels 25 anys del Galliner. O dels 25+1 per ser exactes. La Pilar Goñi, que n'és la directora, em va demanar un text que se sumés a la celebració i no em va costar gens d'escriure: és —per si no us ha arribat un dels 10.000 exemplars que editen— aquest:


El valor d’El Galliner

Des que el Galliner va fer els primers passos, em penso que la seva tasca ha estat molt positiva per a Manresa. El trajecte ja suma més de vint-i-cinc anys i, d’ençà la gènesi, la voluntat de dinamitzar culturalment la ciutat ha anat més enllà d’una programació escènica. D’una banda perquè el Galliner ha sabut treballar per projectes a llarg termini, amb constància i molta més reflexió que no pas soroll. I de l’altra perquè ha fet l’esforç d’obrir-se sempre a més col·laboracions, a noves complicitats. I és per això que, un any i un altre, ens semblen èxits els seus resultats. No es pot pas jutjar d’altra manera.

Particularment tinc molt present que, a finals de 1995, es llançaren al carrer amb l’objectiu Kursaal i agosaradament hi van posar data, deu anys després, per al 2006. Com es venien les entrades! Semblava ben bé que tots plegats ens havíem begut l'enteniment. I doncs, el Galliner ha estat una il·lusió des del primer dia però, i sobretot, un bon exemple de participació ciutadana. Amb el Galliner Manresa demostra la capacitat d’una eina tan poderosa —i de tan risc— com és la col·laboració entre entitats i Ajuntament, en aquest cas la nova empresa municipal, Manresana d’Equipaments Escènics. La fórmula, a part de resultats i transparència, reclama sobretot confiança i llibertat. I és precisament en aquests termes que ha pogut multiplicar el seu efecte, molt per sobre d’altres ciutats i programacions culturals.

La capacitat d’emprendre reptes, de sumar iniciatives, d’enfilar propostes diverses i de manera constant, ha permès escombrar també alguns dels tòpics locals i fins s’ha encomanat en d’altres entitats i col·lectius. Una manera de treballar molt compromesa, sumant i en positiu, sense prejudicis. Fins el punt que avui, l’activitat cultural a Manresa pot considerar-se ben bé un dels seus principals trets distintius. El Galliner hi té un bon tros de responsabilitat, és clar, i tots els seus membres se’n poden sentir ben orgullosos mentre, plegats, multipliquen idees i entusiasmes. Segur que valdran la pena!

Ramon Fontdevila i Subirana
Mestre i exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Manresa

divendres, 28 de gener de 2022

Dues cites d'aniversari i una recomanació de Jordi Alsina


No és el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles, no és el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arranca, sino el temps dintre de mi, el temps que no es veu i que ens pasta. El que roda i roda dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.
Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant


Tot i que ja fa uns quants dies del meu aniversari, m'alegra poder dir que encara ara me n'arriba alguna felicitació feta des de la més bona voluntat. Com la d'en Jordi Alsina amb qui més o menys hem compartit itinerari docent des que ens vam conèixer fa trenta-cinc anys a l'institut Arraona. Això i el gust per la conversa llarga —no diré taula perquè, fet i fotut, trobar una data que ens permetés dinar plegats és només una aspiració quasi retòrica per acabar airosament els nostres correus electrònics. Tant se val. Amb el Jordi coincidim i divergim però sempre és un plaer de parlar-hi —és llarg, té sensibilitat, li agraden els revolts i conserva l'aparença dels guapos. I és per això que, sense que arribi a reproduir el darrer dels seus correus, sí que consigno les dues cites que l'acompanyen, de primera de Rodoreda i l'última de Pla, això i la recomanació d'Enric Casasses, recordant que no fer res dona molta feina. Tot plegat una tria imbatible que acompleix, de llarg, la voluntat de regal que el matex Jordi esmenta. Li'n vaig donar les gràcies, i ara les hi dono des d'aquí públicament. I ho comparteixo per tal que ens acompanyin a tots els que ja hem entrat a la seixantena i anem fent noves descobertes que passen indefectiblement per aquest nou desig de badar... Badaré de gust Jordi i algun dia, segur, tornarem a dinar plegats!

Quan s’arriba a una determinada edat sense haver aconseguit tenir interessos directes en la comèdia humana, contribueix a fer lleuger el pas de la vida dedicar-se a anar pel món a badar —encara que sigui a badar per un racó de món— i a distreure’s en les coses més nímies. Hom se sent ja guarit de la petulància de creure que sap alguna cosa, i tracta de trobar en els altres el que necessita i li falta. Hom descobreix, però, que els altres es troben, més o menys, en una situació molt semblant a la pròpia situació, i així hom s'afligeix, encara que potser la constatació de la inanitat, la inutilitat humana contribueixi a la personal conformació i al bon ús de la paciència.
Josep Pla, El pagès i el seu món