dilluns, 19 de desembre del 2022

Qui no coneix PIlar Llasera?

Aquest mes de desembre El Pou de la gallina parla de les dones al món de la comunicació. L'esquer és l'any Maria Matilde Almendros que s'acaba, però sobretot hi ha la voluntat de radiografiar la creixent presència femenina al món de la informació: a la premsa, a la ràdio o a la televisió. El combinat de la portada amb Laura Serrat i Núria Bacardit, o Pilar Goñi a l'obertura del tema són la mostra que en els mitjans de proximitat les diferències es van reconduint, encara que s'endevina que aquí, també, el camí serà llarg...  Al tram final, la revista presenta Pilar Llasera, una dona decidida al «Qui no coneix...» magníficament il·lustrada per Maria Picassó: Llasera s'ha passat la vida despatxant moda al PakPil, tot just a canvi d'uns quants diumenges a muntanya i, per poc que la conegueu, en descobrireu els detalls tot seguit:

Pilar Llasera,
el Poblenou va a la moda


Són moltes hores de botiga allò que l’ha fet coneguda. La recordeu? Pilar Llasera Parera, de 1959, i a punt de complir mig segle despatxant al carrer de Sant Josep. Una botiga de moda, de pronúncia tan estranya com rotunda: PakPil. No té gaire misteri, és clar. El «Pil» és a l’arrel de Pilar i el «Pak» és la de la seva mare, Paquita, modista del barri de tota la vida que ara mateix ja va cap als 92 anys. I bo, el cas és que la Pilar ja va néixer i créixer al pis de sobre la botiga, i fins per anar a escola no se’n va haver d’allunyar gens: va fer tota la Primària a l’Ave Maria, a un cop de roc de casa. Com que les monges no la trobaven prou bona com per continuar estudiant, al darrer any ja no hi anava a les tardes perquè, fet i fet, vora la mare modista sempre faria més servei. En acabat, com que cada estiu passava deu dies a casa uns oncles de Barcelona, s’admira que la seva cosina, molt poc més gran, acabi de posar una botiga de moda. «I com que a casa ja teníem el local, i ma mare ja començava a estar tipa de fer de modista, doncs ens vam animar...!». I així va néixer aquell PakPil, el 1975, quan la Pilar, encara menor però molt decidida, agafava diners i tren i se n’anava a Barcelona a visitar majoristes per tornar carregada de bosses i paquets. La resta de la setmana —de dilluns tarda a dissabte vespre!— van ser de pura perseverança: la Paquita s’encarregava dels arreglos i la Pilar de la venda, fins a multiplicar aquesta vocació per tractar amb la gent. Això i, també, el gust per la muntanya: els seus dos germans grans, el Toni i el Joan, tenien colla al barri i els diumenges se l’enduien a Collbaix o bé fins a Juncadella, a fer ràpel al pont dels Catalans. El grup, d’inspiració parroquial, va desembocar al Centre Excursionista Montserrat i ella també a l’Agrupament escolta de la Seu, i és allà que la Pilar recupera amigues de la infantesa o d’altres amb qui coincideix als estudis nocturns de Comerç, com la Isabel Melenchon o l’Alba Collado. Només va faltar que Josep Maria Llasera, el pare, delineant a la Lemmerz, coincidís a la feina amb en Josep Maria Montfort i acabés acostant la canalla a les expedicions organitzades pel Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Per això trobem aleshores la Pilar incorporada en aquell Equip d’Escalada En Roca (EDER) fent colla amb la Mite Selga, l’Antònia Dalmau, l’Ester Busquets o la Marta Basomba. I amb la colla, els festeigs: allà coneix en Fredi Puig i, bo i casats, tindran dos nois, el Nil i el Berni... Tot plegat, però, sense perdre mai de vista la botiga: la Pilar-mare-de-família agafa dependentes per poder créixer amb imatge pròpia —alguna de tan fidel com la Paquita Muntada, totes les tardes de vint-i-set anys seguits!. I comença a viatjar regularment a les fires de París o Madrid i, si convé, a Milà. Aconsegueix marques de qualitat i disseny innovador, i fins s’atreveix a obrir una segona botiga al carrer Nou: més maldecaps encara! «Allà hi passava molta gent però vendre, el que és vendre, veníem al Poblenou. Vam ser-hi disset anys... fins que em van fer àvia!». Ara la Pilar, que encara va alguns diumenges a esgarrapar pedra, ja frisa per jubilar-se, mentre recorda enriolada tots aquests anys de roba amunt i avall, i una clientela fidel a qui ella atén i assessora, amb peces de gust personal, sovint un punt atrevides. I mentre defensa preu i qualitat, diu sense embuts que espera que la botiga continuï fins i tot quan ella no hi sigui.

divendres, 16 de desembre del 2022

Nadal al Catà: Sagarra a l'abast

Des que fa dotze anys vaig tornar a l'ensenyament, que vaig entusiasmar-me amb una versió molt particular dels pastorets: la professora de música —aleshores, la Rosa Maria Ortega, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa— tenia a mà un guió que combinava cançons amb algun fragment de Folch i Torres i una bona dosi del Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Ens hi vam abocar i, sota el nom de «Nadal al Catà», es pot dir que vam triomfar, un any i un altre, al teatre dels Carlins. Als nanos els agrada actuar, i ara mateix, gairebé tots desfilen per l'escenari bé sigui cantant, fent percusió o interpretant els germans Lluquet i el Rovelló —els papers es multipliquen: també tenim Satanàs, Llucifer i Llussifó: són tants els que volen triomfar! Però el tema són els rapsodes, generalment les rapsodes, que reciten amb la millor de les voluntats. Recitaven Sagarra, Joana Raspall o Papasseit. O Guerau de Liost, si molt convé. Els textos clàssics al costat de la pastora Caterina o el Jingle Bells, i els set pecats capitals que van anar creixent a vuit, nou i deu fins a incoporar el bullyng, la guerra o l'homofòbia. De tot hem fet, i ens ho hem passat sempre més que bé amb el suport de molts professors —n'hi ha de músics, i n'hi ha de fusteria i sobretot, d'estètica i de perruqueria: fa tothom tan goig! A la fi de l'escena de l'infern, fins a tres arcàngels rebenten la caldera i emmenen la canalla al bon camí, el de la bondat i l'estudi, recomanant per a les properes setmanes de festa que aprofitin el temps no només per menjar i beure...  Tot això ho he dit en aquest blog manta vegades, i fins en vam fer un vídeo que va ser seleccionat l'any passat al Sambori que organitza Òmnium Cultural. Però a mi em quedava un recel amb Sagarra: les rapsodes mai no entenien gran cosa —i a vegades, ni poc ni gens. Prou s'esforçaven a vocalitzar i fer veure que sí, que ho pescaven. No res. De fet, n'hi ha un bon grapat que no el celebren pas el Nadal ni tenen el català com a llengua de casa o carrer. I aleshores, i per tancar tot aquest temps de recitatius impostats, enguany em vaig atrevir a reescriure Sagarra per tal que fos entès no només el llenguatge sinó també el missatge. Comprendre i compartir. No res, han estat tres estrofes dedicades a les dues Màriams i la Romaysa, que tanta il·lusió hi han posat un pati darrera un altre. Que no només diguin Sagarra sinó que també el compartim: Més enllà de la paraula i també d'aquella creu... Sagarra a l'abast del Catà. Per als que parlen Darija, o tenen l'àvia a Colòmbia o —com jo— vivim convençuts que amb amor, sempre hi podrem posar barra.

El poema de Nadal

 

Raps 1:                     Ai, aire d’aquesta nit !  

                       Quina sentida de rosa

                       hi ha en l’aire gelat que es posa 

                       sobre el pols esfereït ! 

                       Ai, aire d’aquesta nit !

 

Raps 2:                     «Ai, aire d’aquesta nit !» 

                                  Quants anys fa que anem dient

aquests versos d’en Sagarra?

Els diem i els repetim

sense saber exactament

què diuen d’una samarra,

d’uns pastors a mitjanit

i l’estrella al firmament...

Els diem... posant-hi barra!

                                               

Raps 3:                     Només aquí, a dins del pit,

més enllà de la paraula

i també d’aquella creu,

podrem comprendre el sentit.

Si agermanats a la taula

—tant se val el que parleu—

compartim el pa i la sal

fins a fer que cada nit

s’assembli a la de Nadal.

dissabte, 10 de desembre del 2022

La iaia a l'escenari (i després "Moriu-vos")

Dijous, amb alguns alumnes dels cicle formatiu d'Animació Sococultural vam participar, al Kursaal de Manresa, a la preparació de
Iaia, una proposta de teatre documental que començava al mateix vestíbul del teatre, amb una exposició de tot d'objectes aportats per gent gran de la ciutat i que, disposats en dues taules, exercien el seu poder catàrtic a la memòria dels assistents —o obligaven a parlar entre els més joves que sovint en desconeixien l'ús, la utilitat o el valor simbòlic d'una pòlissa, un brodat i les puntes d'un sèfino o mantellina. Després, sobre l'escenari, el públic es distribuïa en cinc taules, gairebé com el menjador d'aquestes àvies reals —gravades en temps de pandèmia— i representades en directe, en una experiència que va ser —tal i com ho presentava Mambo Project— "immersiva". El fet és que la canalla d'Animació, que havien col·laborat en la recepció del públic i dels objectes personals, i que van poder assistir convidats al darrer passi, van quedar impactats per aquella història d'àvies de després de la guerra, que podrien haver estat les seves. La repressió, la religió o el matrimoni, tractats per la franquesa del qui ja se sap al darrer glop de vida, varen somoure moltes emocions i aconseguiren donar valor a tants sacrificis anònims que ens han fet, avui, tal com som. Amb Machín de fons i el paper de Mireia Illamola executat tot just a un metre d'on jo seia, em va semblar reviure els darrers capítols de la plaça del Dimanat en només 30 segons! A la sortida no cal dir que tots els comentaris foren extremament positius per part de tots els nois i noies del cicle formatiu.

L'atzar —l'atzar és una neboda que hi actuava: Magda Puig— l'atzar, dic, va fer que ahir divendres tornés a teatre i, sense pretendre-ho, m'acarés a una altra obra sobre la vellesa. Al TNC, les darreres sessions de Moriu-vos —una creació del grup «Cultura i conflicte»— plantegen la dificultat d'envellir amb dignitat. El resultat no es perd en sentimentalismes, ni en la forma ni el discurs. Que no vol dir que no hi hagi tendresa! Però la voluntat és ventar un cop al públic assistent, sense contemplacions. Joan Arqué, el director, escriu al programa de mà que «apartem la mirada de tot allò que no sigui plenitud productiva o reproductiva. Un tracte edatista, discriminatori, que ve donat per l’envelliment d’un cos. Un col·lapse de l’humanisme que donàvem per fet. Una mena de bala que ens disparem ara, perquè impacti de ple en tots nosaltres d’aquí a uns anys». I els anys passen de pressa i el projectil arriba. Deixem de servir, i els cossos es deformen (al vestíbul, quines fotos de Marta Garcia Cardellach!) i anem perdent tota mena d'interès. Ras i curt: envellir avui és esdevenir una nosa. I el missatge és brutal i directe als nostres vells: Moriu-vos! Com que l'obra serà a Manresa el proper 11 de març no us perdeu pas l'ocasió de veure-la! Per tota la resta, retallo i enganxo la crítica de Santi Fondevila a l'Ara, el passat mes de novembre. Ho diu molt millor que jo no sabria:

Contra el menyspreu de la gent gran
Moriu-vos, teatre necessari i molt ben fet al Teatre Nacional
Santi Fondevila, Diari Ara, 26 de novembre de 2022

Vivim en un sistema que només valora la utilitat versus la productivitat. Ets en tant que serveixes. El per a què serveixes ja és una altra cosa. Qui ho sap molt bé són els centenars d’avis i àvies que després d’anys de ser útils queden aparcats a les residències de l’anomenada tercera edat tot esperant l’arribada de la parca. Són éssers humans amortitzats. De poc o res els ha servit haver cuidat emocionalment fills i nets. Hi va haver un temps que es respectava els vells. I se’ls escoltava. Ara ja no. Són font de problemes. El vertigen de la societat i la tecnologia els ha trepitjat. Cal amagar-los. A les residències geriàtriques, com en molts pisos de la ciutat, hi regna la solitud, la manca de caliu. El grup Cultura i Conflicte (...) ho resumeix al títol. Què caram! Moriu-vos . Aquest projecte multidisciplinari sobre els vells i les velles és una denúncia d’aquest menyspreu que posa sobre l’escenari artistes grans en tots els sentits (Imma Colomer, Montse Colomé, Oriol Genís, Enric Ases, Arthur Rosenfeld) i figurants més grans encara per mostrar que no sols continuen vius sinó que poden fer moltes coses. Sota la direcció de Joan Arqué (...) Moriu-vos és un espectacle molt visual on manen les escenes de dansa que ha coreografiat Sol Picó. Una funció que tant ens acosta a la problemàtica com la qüestiona mitjançant l’humor, la tendresa i la bellesa dels cossos que ballen i ballen. Brillant el solo que es marca la històrica Montse Colomé. Estimulants els moments quan el grup respira i es mou amb llibertat sense mediatitzacions tot celebrant records i somnis. Dolorosament empàtica la solitud d’Imma Colomer fins al seu emocionant comiat final. El més fort de la proposta no rau tant en els textos (Anna Maria Ricart) com en el conjunt d’escenes que d’una manera o altra toquen el cor. Magnífic l’irònic espai sonor de Pepino Pasqual i Marc Jodar. Teatre necessari. I molt ben fet.