Qui no coneix PIlar Llasera?

Aquest mes de desembre El Pou de la gallina parla de les dones al món de la comunicació. L'esquer és l'any Maria Matilde Almendros que s'acaba, però sobretot hi ha la voluntat de radiografiar la creixent presència femenina al món de la informació: a la premsa, a la ràdio o a la televisió. El combinat de la portada amb Laura Serrat i Núria Bacardit, o Pilar Goñi a l'obertura del tema són la mostra que en els mitjans de proximitat les diferències es van reconduint, encara que s'endevina que aquí, també, el camí serà llarg...  Al tram final, la revista presenta Pilar Llasera, una dona decidida al «Qui no coneix...» magníficament il·lustrada per Maria Picassó: Llasera s'ha passat la vida despatxant moda al PakPil, tot just a canvi d'uns quants diumenges a muntanya i, per poc que la conegueu, en descobrireu els detalls tot seguit:

Pilar Llasera,
el Poblenou va a la moda

Són moltes hores de botiga allò que l’ha fet coneguda. La recordeu? Pilar Llasera Parera, de 1959, i a punt de complir mig segle despatxant al carrer de Sant Josep. Una botiga de moda, de pronúncia tan estranya com rotunda: PakPil. No té gaire misteri, és clar. El «Pil» és a l’arrel de Pilar i el «Pak» és la de la seva mare, Paquita, modista del barri de tota la vida que ara mateix ja va cap als 92 anys. I bo, el cas és que la Pilar ja va néixer i créixer al pis de sobre la botiga, i fins per anar a escola no se’n va haver d’allunyar gens: va fer tota la Primària a l’Ave Maria, a un cop de roc de casa. Com que les monges no la trobaven prou bona com per continuar estudiant, al darrer any ja no hi anava a les tardes perquè, fet i fet, vora la mare modista sempre faria més servei. En acabat, com que cada estiu passava deu dies a casa uns oncles de Barcelona, s’admira que la seva cosina, molt poc més gran, acabi de posar una botiga de moda. «I com que a casa ja teníem el local, i ma mare ja començava a estar tipa de fer de modista, doncs ens vam animar...!». I així va néixer aquell PakPil, el 1975, quan la Pilar, encara menor però molt decidida, agafava diners i tren i se n’anava a Barcelona a visitar majoristes per tornar carregada de bosses i paquets. La resta de la setmana —de dilluns tarda a dissabte vespre!— van ser de pura perseverança: la Paquita s’encarregava dels arreglos i la Pilar de la venda, fins a multiplicar aquesta vocació per tractar amb la gent. Això i, també, el gust per la muntanya: els seus dos germans grans, el Toni i el Joan, tenien colla al barri i els diumenges se l’enduien a Collbaix o bé fins a Juncadella, a fer ràpel al pont dels Catalans. El grup, d’inspiració parroquial, va desembocar al Centre Excursionista Montserrat i ella també a l’Agrupament escolta de la Seu, i és allà que la Pilar recupera amigues de la infantesa o d’altres amb qui coincideix als estudis nocturns de Comerç, com la Isabel Melenchon o l’Alba Collado. Només va faltar que Josep Maria Llasera, el pare, delineant a la Lemmerz, coincidís a la feina amb en Josep Maria Montfort i acabés acostant la canalla a les expedicions organitzades pel Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Per això trobem aleshores la Pilar incorporada en aquell Equip d’Escalada En Roca (EDER) fent colla amb la Mite Selga, l’Antònia Dalmau, l’Ester Busquets o la Marta Basomba. I amb la colla, els festeigs: allà coneix en Fredi Puig i, bo i casats, tindran dos nois, el Nil i el Berni... Tot plegat, però, sense perdre mai de vista la botiga: la Pilar-mare-de-família agafa dependentes per poder créixer amb imatge pròpia —alguna de tan fidel com la Paquita Muntada, totes les tardes de vint-i-set anys seguits!. I comença a viatjar regularment a les fires de París o Madrid i, si convé, a Milà. Aconsegueix marques de qualitat i disseny innovador, i fins s’atreveix a obrir una segona botiga al carrer Nou: més maldecaps encara! «Allà hi passava molta gent però vendre, el que és vendre, veníem al Poblenou. Vam ser-hi disset anys... fins que em van fer àvia!». Ara la Pilar, que encara va alguns diumenges a esgarrapar pedra, ja frisa per jubilar-se, mentre recorda enriolada tots aquests anys de roba amunt i avall, i una clientela fidel a qui ella atén i assessora, amb peces de gust personal, sovint un punt atrevides. I mentre defensa preu i qualitat, diu sense embuts que espera que la botiga continuï fins i tot quan ella no hi sigui.