La diversitat incòmoda

El text ja es va publicar al digital d' El Pou de la gallina fa quinze dies, però el penjo al bloc a manera de carpeta de retalls, conscient que no ha perdut vigència. Lamentablement. Només cal repassar les declaracions de Ramon Bacardit, ahir mateix, a Manresa, al míting de Junts: massa diversitat! I és clar, diversitat és pobresa —de seguida va sortir allò de «massa subsidi!»— i no s'adiu amb les catalanes formes de vida (sic). No res, només voldria consignar que el cartell de la Festa Major que va fer Ivonne Navarro per celebrar Sant Eudald, a Ripoll, em sembla preciós. I que enlloc de cavar trinxeres, valdria més construir espais de trobada...

La diversitat incòmoda

El Pou de la gallina, 11 d'abril de 2024

Ahir, a Manresa, al cor del meu barri, em vaig trobar una colla de nanos asseguts en un graó de portal a primera hora de la tarda. «Ei, profe!», em saluden, i a mi m'agrada que encara em tinguin per «profe», com si això d'estar jubilat no acabés de ser cert del tot —o com si mai perdés la condició de mestre. M'hi acosto, és clar, i conscient del dia que era, els desitjo un final feliç de Ramadà. Són, tots ells i elles, musulmans. El més barrut, l'Adam, em diu: «Ja ho veus, avui fem campana!», perquè ja ho veuen que avui el barri, com l'institut, funciona amb normalitat. I que només ells hi posen la nota de color festiu. «Campana, no, —els dic— que és la vostra festa, no?». Tots sis em miren amb cara de dubte, com dient «Sí, sí, però ves a saber!», perquè se saben membres de la comunitat estigmatitzada, més vulnerable. Han nascut a Manresa, i prou se senten manresans, però no acaben pas d'estar convençuts de tenir els mateixos drets que els que ho som de fa tres generacions. Pensava en tot això avui dijous, quan he conegut l'exercici de censura de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al cartell de Festa Major d'enguany. S'ha de tenir la mirada malalta per detectar-hi un vel, al cartell. Per trobar-hi la taca d'un personatge inadequat. És una actitud manifestament racista i demostra no haver entès què caram deu ser això de les festes majors: un espai de trobada comunitària, en espais i horaris diferents. Aplegats en tota la diversitat. Però no, Orriols i tota la canilla que l'acompanya, fa valdre la seva obsessió i, ara en nom de la llibertat de les dones (sic) estigmatitza el vel i el fa sinònim de tots els mals. Els comentaris que li fan de cor a les xarxes no ho milloren gens, i m'entristeixen. Suposo que aquest és el preu de la desigualtat, de totes les desigualtats que cada dia acceptem amb resignació i que ara, novament i com sempre, s'acarnissen amb els més febles. Sigui com sigui, no compto que amb aquesta actitud caigui cap vel, que tots portem els nostres i no sempre són de roba. Només el valor de l'artista, Ivonne Navarro, hi posa un punt d'esperança: és ella qui va guanyar el premi popular i del jurat, i és ella també qui s'ha negat resoltament a fer cap esmena a la seva obra. A suprimir —a esmenar!?— una presència que és ingrata a la senyora alcaldessa. Gràcies Ivonne Navarro. Estic convençut que el nostre futur col·lectiu dependrà sempre de l'actitud particular de cadascú de nosaltres. Ah! I pel que fa a la història dels meus estimats alumnes de l'Institut Guillem Catà, ahir, a l'hora d'acomiadar-nos a mig carrer Viladordis, va i em diuen: «Però el curs vinent tornaràs per fer amb nosaltres el "Nadal al Catà", oi?». El Nadal de Lluquet i Rovelló, i tant! El Nadal i el Ramadà, i totes les festes majors de persones que encara creiem que, plegats i amb una mica més d'igualtat, de justícia i d'amor, podem fer allò que vulguem. I fer-ho en un món millor.

El Brogit del Montserrat, de Castellbell i el Vilar al món

Divendres vam presentar la nova revista El Brogit del Montserrat que recull el testimoni dels 44 anys d’El Brogit, periòdic de Castellbell i el Vilar. L’acte va ser un veritable èxit, amb 130 persones pel cap baix omplint l’església de la Sagrada Família, de la Bauma, molts d’ells subscriptors que al final de l’acte van poder recollir el seu exemplar d’aquesta nova etapa. 

A casa també en som subscriptors des de fa molts i molts anys. Malgrat viure a cavall de Manresa, Castellbell i el Vilar ha anat guanyant terreny a les nostres vides i, en aquest escenari, El Brogit ha estat sempre un dels vincles indispensables. Potser per això, quan ara fa tres tres mesos amb M. vam rebre la visita de Carles Cornadó i Anna Oliveras que ens van explicar el projecte de renovació i ens van convidar a col·laborar-hi, em va fer gairebé por. De debò anàvem a revertir quatre dècades d’un mensual a favor d’una publicació semestral, més densa i ara d’un abast supramunicipal? La resposta és que sí. I també que finalment m’hi he capbussat, sense reserves. 

 

A la presentació de divendres ho vam poder explicar: les necessitats informatives del municipi han canviat, amb nous canals que fan que qualsevol esdeveniment ens arribi a la butxaca en qüestió de segons. Per això val la pena repensar el model original, quan fa quatre dècades en Joan Masats també va posar la novetat de l’offset al servei del poble. Quantes hores al taller de Copigràfic, amb en en Josep Maria Morros! Però avui són les xarxes socials les encarregades del dia a dia —i allà mateix, a la presentació hi teníem l’amic Pere Sánchez, gravant i retratant per al Castellvilarenc, gairebé en directe per tothom qui aquella nit pretengués seguir-ho des de casa!

 

Per això, la possibilitat d’elaborar una publicació renovada, de major profunditat i qualitat, esdevé un repte apassionant. Amb els col·laboradors de Castellbell i el Vilar, és clar, però també de Monistrol de Montserrat, Rellinars, Marganell, Vacarisses o Olesa de Montserrat, per citar-ne alguns d’aquest primer número renovat. I amb el treball minuciós de la dissenyadora Alba Malo: el resultat fa patxoca! 84 pàgines que s’aprofiten totes, impossibles de ser païdes en un sol vespre. L’interès que ha despertat la publicació quedava reflectit en l’assistència no només de les autoritats municipals, sinó per la presència de l’alcalde i alcaldessa de Vacarisses i Rellinars, del director del Parc Natural de Montserrat, Ramon Bisbal, o el vicepresident de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, en Francesc Viso. Va ser un plaer compartir aquell moment i, també, reconèixer la tasca de totes les persones que ens han precedit —gràcies Maria Vilarnau!— de la mà de la presidenta del col·lectiu, Eli Camparola, sempre tan discreta com eficient i compromesa. I aquest divendres vinent la revista ja es presentarà a Marganell i, esperem, el seu itinerari serà llarg i fecund.

 

Acabo: és prou sabut que el meu vincle amb Castellbell i el Vilar és d’origen sentimental, d’aquells que no destorbaven la meva manresanitat militant. I més enllà d’alguna col·laboració en programes electorals, el cert és que jo em quedava al marge del poble, reclòs al capdamunt del Vilar i acarat al paisatge montserratí. Potser és el moment de revisar-ho: aquest nou Brogit expressa la generositat de Castellbell i el Vilar i, també, la seva voluntat de canvi, de fer coses, de repensar-les, de millorar-les. 

 

No només una revista sinó la baula d’un projecte transformador que aplega gent diferent de diferents municipis. Que es fonamenta en la història i la cultura però també en anàlisis contemporànies que reclamen diversitat de mirades en aquest territori compartit. No podem ser només un difús sud del Bages ni tampoc el nord del Baix Llobregat. Som del Montserrat i aquest nou Brogit vol col·laborar a posar en comú la història, les persones, els projectes i fins estratègies de futur. L’equip és de primera i el repte s’ho val. Llegir, escriure, pensar en comú tot sumant noves complicitats. Llarga vida, doncs, per aquest nou Brogit del Montserrat: jo també hi faré per un!

Qui no coneix Rafael Porcel?

Cada any el mes d'abril és fa curt per a El Pou de la gallina: demà, diada de Sant Jordi, ja en sortirà un altre! Però aquest mes hem tingut un molt bon reportatge sobre «Fer música a Manresa» de Joana Vilar i, al Qui no coneix, amb Maria Picassó retratem un personatge popular i estimat a la Font dels Capellans: Rafael Porcel. Molt més que un sabater! També un futbolista de primera i un animador de l'esport al barri. Per escoltar-se'l una estola llarga mentre us fa unes mitges soles!

Rafael Porcel,
el sabater feliç

Si mai us arribeu al capdamunt del barri de la Font dels Capellans trobareu, arrecerat per les capçades d’uns plàtans frescals, el taller de reparació de calçat Ràpid: un lloc on posar-vos soles noves, recosir una empenya, canviar-vos una cremallera o fer-vos la còpia d’una clau. I tot això amb una atenció i respecte extraordinaris, talment hi deixéssiu en dipòsit un tresor a preservar enlloc d’unes botes tronades. Rere el taulell, Rafael Porcel López, Rafa, un home viu com una mostela que va néixer el 1960 a Guadix, penúltim de set germans. Tenia quatre anys quan la família arriba a Badalona i als sis ja és a Manresa, amb el pare paleta: «ell treballava a la segona fase de la Salle i vivíem al carrer de la Pau». Passa per l’escola Montserrat i després pel Bages, que s’acabava d’inaugurar, i bon punt enllesteix l’EGB es planta a treballar, fent matalassos a l’empresa Astral. Van ser deu anys seguits treballant molt, però servant una passió: el Rafa era futbolista! «Encara no tenia set anys que un dels germans Casado ens va veure amb el meu germà gran, el Miguel, jugant al barri i ens va convidar a anar al Nàstic. M’hi vaig estar fins el darrer any de Juvenil». El darrer any, però, fitxa pel Manresa que era a primera divisió nacional. El Rafa té divuit anys i juga contra els juvenils del Barça, l’Espanyol, el Saragossa, el València o el Mallorca, talment la copa del rei Jaume I. Després passarà a les lligues regionals, amb el Santpedor i encara, feta la mili, cinc anys amb el Sallent, fidel als entrenaments de Jóse Simelio. Però quan es queda sense feina als matalassos prioritza l’estabilitat: gràcies al seu cunyat aprèn l’ofici de sabater abans d’entomar, assalariat, un local a Puigmercadal. «Gràcies al meu cunyat Manel tinc el que tinc, de debò. Ell encara és a les galeries, a l’Instant». El cas és que tot s’accelera. Puigmercadal no rutllava i l’empresa propietària li proposa de cobrir una baixa en un altre taller, a Mataró. I el Rafa diu que sí, positiu: van ser dos anys, acabat de casar, amb la dona treballant al seu costat. I allà s’animen a muntar el propi negoci quan s’assabenten que, a Tarragona, algú es ven màquines i taulell. «Ens van fer molt bons tractes, i ens ho vam quedar tot, que és això mateix que ara es veu, trenta-cinc anys després!». En fi, que el Rafa es va instal·lar a la Font, que era on havien crescut ell i la dona, i no vol parar de treballar-hi almenys fins el novembre del 2025, quan faci els seixanta-cinc, pendent d’algú a qui li interessi quedar-s’ho. «A mi sempre m’ha agradat que els clients estiguin contents, i des de la botiga he pogut atendre molta gent!». A vegades fins li ha calgut fer de psicòleg i, si convé, deixar la màquina per abraçar algú. Mentrestant celebra la vida cada dia, us parla del seu fill Héctor —ballarí professional a Madrid, d’una trajectòria exitosa— i encara reprèn el futbol com a eina de cohesió social: va continuar jugant al Segur de Calafell o al Bagà, i també va ser entrenador als equips de la Font. «M’agrada el futbol i m’agrada recordar quan jugàvem al carrer, des de l’anonimat, pel pur plaer de jugar». Des de 1989 ha portat més de dos-cents nanos, i ha conegut gent formidable, «com l’Antolín, al barri, que ho ha fet tot i més pel futbol». I encara que ha viscut ensopegades —jutja el final del Minorisa de lamentable— aquest madridista empedreït us diu que, pel futbol, ell mai s’ha barallat. I ho fa amb una mirada tan franca i sincera que us el creieu, i gairebé us vindria de gust de sortir amb ell a fer quatre xuts plegats, somrient.

Sota el pes de l'espardenya

Aquest mes d'abril, a la revista El Pou de la gallina hi he col·laborat també amb un breu text a la secció de Cultura. Hi parlo del pregó i l'espectacle inaugural de l'any de la capitalitat manresana de la sardana. Va ser una posada en escena que no es podia despatxar amb un comentari de circumstàncies, com ara "no ens va deixar indiferents". Perquè d'indiferents no que no hi vam quedar, però val la pena aprofundir per què. El text és aquest —i la foto de la bona amiga i sempre col·laboradora Ana Ballesteros.

Sota el pes de l’espardenya 

El dissabte 16 de març Manresa va ser proclamada Capital de la Sardana en un acte institucional que va omplir a vessar el saló de sessions per escoltar el pregó de Natxo Tarrés. Després, dinamitant qualsevol mena de formalisme, un espectacle a la plaça celebrava el goig de la dansa en una catarsi de foc que reduïa —metafòricament— el pes d’una espardenya gegant a cendra. Potser no era ben bé allò que s’esperava però, si més no, la crònica jutja l’acte d’inoblidable per encetar els dotze mesos que dura aquesta capitalitat.

Puntual i ben organitzada, la proclamació de Manresa com a onzena Capital de la Sardana va omplir el vestíbul i el saló de sessions de l’Ajuntament. No semblava faltar-hi ningú i, agombolats per l’entusiasme dels de la colla Dintre el Bosc, el Foment de la Sardana i els Dansaires Manresans, a dos quarts de set del vespre, la veu ben timbrada de Núria Soler va obrir l’acte que prengué, d’immediat, un caràcter emotiu: després d’agrair-nos la presència, va demanar un record per als absents abans que la Principal de la Bisbal no enfilés una primera sardana, Remembrança, del mestre Damià Rius. No cal dir que els de la Bisbal sonaven fantàstics mentre cadascú, en el seu interior, sabia a qui trobava a faltar en aquell moment: més de cent anys de sardanes a la nostra ciutat formen una llarga suma de records i, és clar, també d’absències.   

En acabat, Víctor Sellés, coordinador de la Capitalitat de la Sardana va procedir a proclamar formalment la capitalitat manresana, prenent el relleu de Sant Cugat del Vallès. Amb ell, per primer cop, vam escoltar aquest «ballar des del cor» que encapçala el programa d’enguany. Un lema sintetitzat en el magnífic logotip, obra de l’artista Anna Crespo, on unes mans unides, tot ballant sardanes, dibuixen un cor viu i bategant.

Un objectiu compartit

Des del 2018 que col·lectiu .manresa es plantejava la candidatura de Manresa com a capitalitat de la sardana. Però amb el parèntesi de la pandèmia, no va ser fins el desembre de 2021 que en va rebre l’encàrrec de la Confederació Sardanista. Des d’aleshores els seus promotors han bregat per implicar en aquest projecte el món associatiu, per tal de fer una capitalitat oberta, més enllà dels cercles sardanistes. Per això també, des del maig de 2022, la preparació del calendari, activitats, difusió i finançament ha estat oberta a tothom qui s’hi ha volgut comprometre, tal com recollíem a El Pou de la gallina del novembre d’aquell mateix any.

El resultat ha estat un calendari amb una trentena d’activitats que combinen des del reconeixement als impulsors de Manresa Ciutat Pubilla del 1963 (maig) fins al lliurament dels Premis Capital de la Sardana (novembre) o la festa anual de les Colles Sardanistes (febrer 2025). També el pòrtic de la Fira Mediterrània hi fa costat, el 4 d’octubre amb Arnau Tordera. La cloenda es preveu al Kursaal el proper març amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.

Sardanes que fan comunitat

Encomanar a Natxo Tarrés el pregó va ser la primera gosadia de la proclamació, oimés quan el cantant de Gossos es va apressar a dir que ell no era un ballador habitual de sardanes però que el fascinava veure-la ballar, «sòbria i precisa com un rellotge. Jo, però, hi entro per la música». Tarrés a continuació ens dugué una bona història, la de la seva mare, que va arribar als setze anys des d’Almeria per posar-se a treballar rere un teler i que va trobar en la sardana el punt d’arrelament local: «anant a ballar sardanes, el cercle s’obria i l’acollien com una més». I afegia: «Els immigrants no ho tenen fàcil. És un procés intercultural, i la sardana hi ha tingut el seu paper. La meva mare es va fer seva la sardana, perquè la sardana acull». Ara només caldria «mantenir-la viva, fer-la créixer i expandir-se» en aquest paper d’eina d’integració. Tots els presents vam aplaudir la bona voluntat del pregoner que, en aquest punt agraïa la invitació i ens animava a desplegar l’art per carrers i places. Que és senzillament la voluntat de crear espais de trobada, d’intercanvi, de reconeixement. Potser per això va semblar entrebancar-se al darrer moment, tot exhortant els presents en la custòdia de les tradicions. Custòdia era exactament el contrari del que viuríem mitja hora després a la plaça.

En acabat vindrien els parlaments més protocol·laris i, doncs, més previsibles. El president de SomSardana, Xavier Tresserras, que ens animava a fer respirar sardana tot l’any a la cultura manresana. Després el delegat de Cultura de la Generalitat, Francesc Serra, que tingué l’honor de ser el primer de citar l’inevitable vers de Maragall sobre la dansa més bella de totes les danses. L’alcalde Marc Aloy hi tornaria, i tot i que almenys s’estalvià el verset habitual, s’acabà embrancant gairebé per explicar-nos com se balla una sardana i fins li atribuí una part del nostre caràcter com a poble, bo i suposant que els pobles tinguem un caràcter propi. En fi, Aloy va fer un repàs històric de la sardana a Manresa, i ens acabà animant a estimar-la, preservar-la i difondre-la, en una actitud novament d’aires defensius. Això sí, el desig de preservació com abans la voluntat de custòdia, devia donar un gust passatger a moltes de les orelles presents.

L’acte, amb la descoberta de la placa commemorativa de l’esdeveniment, es va enllestir amb l’estrena de la sardana de la capitalitat, de Laia Giralt Torrescasana. Novament, la solemnitat va anar a càrrec de la Principal de la Bisbal en una peça que, de manera excepcional, fou ballada al mateix saló de sessions per representants de diverses generacions sardanistes.

L’espectacle de la plaça

A les vuit del vespre, però, l’espectacle Espardenya de 7 vetes va actuar de revulsiu als discursos oficials. Situats en dos escenaris al capdavant de la façana de l’Ajuntament, a la banda esquerra hi havia La Principal de la Bisbal i, a la dreta, el grup de percussió Fun Dan Mondays, encapçalats per Dan Arisa. La cobla ve engegar novament amb la sardana de la capitalitat però aquell va ser el darrer indici d’una ballada de sardanes convencional. Immediatament després els ritmes d’una potent percussió i els moviments quasi compulsius d’un jove cos de dansa a l’escenari van captar tota l’atenció dels presents, entre la sorpresa i un punt de desconcert. Bé prou havíem estat advertits que seria un espectacle multidisciplinari, que hi hauria sorpreses, i que trencarien motllos. Queda clar que això ho van fer, si més no.

Només caldria lamentar que la col·laboració de la Principal de la Bisbal a l’espectacle va quedar força desdibuixada: el gruix del so es projectava des de l’escenari dret, la percussió era omnipotent i els moviments de dansa captivaven totes les mirades. La presència d’uns bidons d’estètica industrial i l’aparició d’una espardenya gegant arrodonirien un vespre que ja ha estat qualificat de «perfomance forassenyada». Cal dir que va valdre la pena? Encara que el discurs que s’oferia era més aviat prim —la necessària convivència entre tradició i modernitat— en realitat la gosadia dels autors, participants i col·laboradors era molt alta. La presència de la tradició, encarnada en la gegantina espardenya que circulà des de la plaça fins a dalt de l’escenari a coll dels participants, assenyalà una idea vital: descarregar-la dels mites que l'aixafen, i deixar que la sardana sigui, senzillament, una dansa. L’aparició del foc purificador ho feu possible. Ara, sense el pes de l’espardenya, la fusió de sons i danses s’arrodonia en una ballada de sardanes al mig de la plaça, entre el públic.

Amb aquest primer acte el sardanisme manresà torna a donar proves de la seva evolució i contemporaneïtat, elements indispensables per impulsar la pràctica de la sardana, que al capdavall és la del gust per la dansa, el goig de ballar. D’una manera viva i desencotillada, sense custòdies ni immanències. Gent que balla i fa ballar, que crea, que ocupa el carrer, i que ens aconsegueix sorprendre. La resta serien matisos: tot just ha estat un primer èxit d’aquesta capitalitat que ara comença.